Arxiu d'etiquetes: IVAN BENET

– 254 – Teatre – LA LLEUGERESA I ALTRES CANÇONS – Sala Beckett (🐌🐌🐌🐌) – 2019.04.24 (temp. 18/19 – espectacle nº 186)

LA LLEUGERESA I ALTRES CANÇONS (temp. 18/19 – espectacle nº 186)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimecres 24 d’abril vam tenir la sort de poder assistir a la prèvia de l’espectacle LA LLEUGERESA I ALTRES CANÇONS on Ivan Benet el dirigeix i també debuta com a autor, amb un text escrit a quatre mans amb Víctor Borràs, de Teatre Nu.

També és la primera obra de text per a adults de Teatre Nu, companyia establerta a Sant Martí de Tous dedicada al teatre artesanal, cuit a foc lent, com aquest text.

Després de la representació vam poder xerrar una estona amb els dos autors i la magnífica protagonista de la proposta, Aida Oset. 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un espectacle que es representa a la Sala de dalt de La Beckett, un thriller inspirat en l’univers de David Lynch, a mig camí entre el musical i el monòleg interior.

Segons ens va comentar l’Ivan Benet, al que admirem en la seva faceta d’actor (“L’habitació del costat”, “Bodas de sangre” o “L’ànec salvatge”, per esmentar algunes), és la primera vegada que dirigeix en solitari i la primera vegada que escriu un text.

Una experiència personal a l’Hospital Clínic, el va fer pensar a escriure aquest text per parlar de les professions invisibles, fent un homenatge a la figura de la infermera. Un personatge intermedi, amagat entre el metge i el malalt, un personatge que no es veu quan tot funciona, però a qui se’ls demana responsabilitats quan alguna cosa falla.

També va sentir la necessitat de donar veu al pensament filosòfic contemporani del filòsof francès Gilles Lipovetsky. Conceptes com la lleugeresa, la hipermodernitat, l’error humà. Una reflexió sobre la buidor de la societat, la mecanització de les tasques i l’individualisme. L’alliberament mal entès, que comporta soledat i indiferència. La creació de necessitats que comporten angoixes. La desinformació de la sobreinformació.

Continua llegint

– 090 – Teatre – L’HABITACIÓ DEL COSTAT (🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 2018.11.27 (temp. 18/19 – espectacle. nº 070)

L’HABITACIÓ DEL COSTAT (temp. 18/19 – espec. nº 070)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimarts vam fer cap a La Villarroel per veure el nou espectacle de La Brutal, dirigit per Julio Manrique. Es tracta de l’adaptació del text “The Vibrator play” de la dramaturga nord-americana Sara Ruhl (Wilmette, Illionois, 1974). Traducció i adaptació de Joan Sellent que aquí s’ha batejat amb el nom de “L’HABITACIÓ DEL COSTAT“.

Ens sorprèn, d’entrada, l’escenografia d’Alejandro Andújar que emmarca l’escenari com si és tractes d’una antiga fotografia, unit, també de la seva mà, a un acuradíssim disseny de vestuari que ens porta sense esforç a l’època victoriana on se situa l’acció.

Estem a la segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings, experimenta amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric que hauria de servir per curar tot tipus de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la seva versió més primitiva).
Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings, està patint serioses dificultats per alletar i alimentar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la té molt preocupada. I, alhora, experimenta una creixent curiositat respecte a les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat…

Dues habitacions separades per una porta tancada, l’habitació del costat és allà on el Dr. Givings (Ivan Benet) passa consulta i aplica teràpies encaminades a combatre la “histèria” . L’ajuda una eficient llevadora (Alba Florejachs). A l’altra habitació, a la sala, la senyora Givings (Carlota Olcina), fascinada per l’arribada de l’electricitat, es troba sola i avorrida i intenta esbrinar que és el que passa a l’habitació del costat.

Un text que, tal com comenta Julio Manrique, busca la idea de transformació, on l’argument és una anècdota que provoca divertides situacions. El més important rau en l’estat dels personatges i la seva clara transformació. Una obra esbojarrada que s’acaba convertint en una falsa comèdia de portes per on entren i surten tots els personatges provocant malentesos o situacions compromeses. Un text que al mateix temps amaga el drama de les persones sotmeses als encotillaments socials o religiosos.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (305) – BODAS DE SANGRE (🐌🐌🐌🐌🐌) – Biblioteca de Catalunya – 17.07.2017

BODAS DE SANGRE

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

LORCA sempre ha estat un poeta capaç de transmetre les emocions d’una manera directa, les seves paraules arriben al cor, sigui en forma de poesia o de tragèdia teatral.

Aquesta proposta de BODAS DE SANGRE, potser una de les obres teatrals més reconegudes del poeta granadí, i que va representar el seu primer èxit com a dramaturg, ens ha fet multiplicar les emocions fins a deixar-nos sense alè. Ens falten les paraules per poder descriure el que ens ha fet sentir.

Gallina de piel !!!

Bodas de sangre parla sobre els grans temes: la vida, la mort i l’amor.

La tragèdia és l’element fonamental d’aquesta història plena de simbolismes en la qual els costums i la tradició desfermen la tragèdia en la vida d’uns personatges guiats pels seus impulsos vitals. Passions, gelosia, sentiments ombrívols i, com a final, la mort.

Oriol Broggi l’ha tornat a encertar de ple…. ha vist l’obra com un llarg poema ple de ritme i de musicalitat protagonitzat pel nuvi i la núvia, per Leonardo (únic personatge amb nom de l’obra de Lorca) i la seva dona. Uns personatges forts que lluiten per sobreviure en un entorn rural on la feina del camp és el seu dia a dia.

Aquest relat amorós amb desenllaç sagnant està basat en un fet real, un crim ocorregut en Níjar el 22 de juliol de 1928, on una núvia va fugir amb el seu amant el dia de les seves noces. Lorca es va inspirar en aquesta notícia apareguda en la premsa per reflectir la falta de llibertat de les dones de la seva època.

Continua llegint

– Teatre (270) – LAS PERSONAS DEL VERBO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 02.05.2017

LAS PERSONAS DEL VERBO  

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Dimarts a la nit vam assistir a una prèvia (passi estrena del nostre abonament) d’aquesta proposta de Joan Ollé que vol retre homenatge a un dels seus sants particulars, Jaime Gil de Biedma. Una semblança de l’autor barceloní a partir dels seus textos i de textos d’altres.

Jaime Gil de Biedma va néixer a Nava de la Asunción, a la província de Segovia, l’any 1929, en el si d’una família de l’alta burgesia castellana. El seu pare es va traslladar a Barcelona per treballar a la Compañia de Tabacos de Filipinas. A l’edifici on estava ubicada aquesta companyia, i que ara ocupa l’hotel 1898, a les Rambles de Barcelona, és on va tenir lloc la roda de premsa de presentació de l’espectacle.  

Jaime Gil de Biedma va ser, des de meitat del segle XX, secretari general de la companyia tabaquera i va tenir un despatx en aquest edifici.

Aquesta proposta és un itinerari per l’experiència personal del poeta i, al mateix temps, una crònica de la història d’Espanya des de la Guerra Civil (que ell va passar refugiat a la casa de la Nava) fins a la Barcelona preolímpica, en la qual Gil de Biedma analitza, amb despullada sinceritat, les relacions d’ell amb si mateix i amb els altres a través de poemes, diaris, correspondència, entrevistes…, tot seguint el fil biogràfic de la vida del poeta.

La seva joventut va estar marcada per la vida de l’alta burgesia barcelonina, Liceu, Club de tenis, Club de Polo, …. La seva homosexualitat, inconfessable en aquella època i en l’entorn social en el qual es bellugava, el va fer sentir des de molt jove una gran atracció per la marginalitat en contrast amb la vida burgesa que portava.

Continua llegint

– Teatre (210) – L’ÀNEC SALVATGE (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 17.03.2017

L’ÀNEC SALVATGE

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Cada vegada estic més convençut que s’ha d’esperar uns dies després de l’estrena per gaudir més d’una nova proposta escènica, malgrat que en el nostre cas poques vegades complim amb aquesta reflexió que acabo de fer; i és que els molt teatraires com nosaltres, sovint caiem en la temptació de veure-la el més aviat possible i encara més quan sabem que haurem d’escriure la nostra opinió en el blog.

Malgrat que en acudir la roda de premsa de l’espectacle, havíem notat bones sensacions, a causa de que havíem llegit prèviament algunes opinions no massa favorables escrites al llarg d’aquests dies en espais similars al nostre, vàrem assistir ahir al Teatre Lliure amb certa recança, ja que havíem llegit que el text no era prou bo…. i força allunyat de la realitat actual; una de les raons de més pes que adduïen, era que el seu desenllaç és massa previsible des de la primera mitja hora de la representació; altres també opinaven que s’hauria d’haver retallat força el text perquè la durada estigues més en connexió amb el públic actual, al que li agrada la immediatesa en la majoria dels actes de la seva vida.

La sorpresa per tant, ha estat majúscula, perquè ens hem trobat amb un text realment fascinant, amb moltíssims matisos i actituds en què ens podem veure reflectits en com ens comportem al llarg de la nostra vida; a més a més, en cap cas l’hem trobat llarga, perquè hem gaudit del text plenament …. i no pas pel dramatisme del seu desenllaç, que potser si, es força previsible en alguns aspectes, sinó perquè ens ha agradat molt paladejar el camí i tots els simbolismes que l’escriptor ha emprat per explicar-nos aquesta història tan humana.

Els que també som “malalts” pels viatges, sabem el que ens trobarem al final del camí i malgrat això segurament gaudim més dels preparatius i del mateix camí que hem de fer per arribar-hi, que del destí final.

És per això que no entenem com aquest text de l’escriptor noruec Henrik Ibsen, encara no s’havia estrenat comercialment a casa nostre. Des d’aquí, volem donar les gràcies als responsables d’aquesta adaptació, Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Julio Manrique (director de la proposta), per haver aixecat aquesta meravellosa adaptació i fer-nos conèixer un altra obra d’aquest gran escriptor.

Continua llegint

– Teatre (161) – EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ – TNC – Sala Petita (🐌🐌🐌) – 21.01.2017

EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Dissabte tornem a la Sala petita del TNC amb una certa por d’avorrir-nos per un text que pensem pot arribar a ser inabastable per nosaltres; es tracta de EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ de Bernard Marie Koltès, un duel dialèctic i vital entre dues persones ben diferents, entre dos mons que estan en les antípodes, entre el representant de la foscor i el que prové de la llum, entre el Dealer (venedor) i el Client.

Vaig poder assistir a la roda de premsa i allà em vaig adonar que el que veuríem en els pròxims dies, no es tractava d’una representació a l’ús i que segurament caldria revisar després en una lectura més pausada, un text que ja intuïa llavors molt metafòric, …. per poder descobrir tots els significats que amaga dins seu.

en-la-solitud-dels-camps-de-coto-2

A l’hora fosca en què les persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts es troben clandestinament per dur a terme una transacció que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions secretes de cadascú. La força del desig a través dels laberints imprevisibles del llenguatge, en un dels duels més emblemàtics del teatre contemporani.

Una proposta dirigida per en Joan Ollé, traduïda per Sergi Belbel, i interpretada pels actors Andreu Benito (el Dealer) i Ivan Benet (el Client); és la primera vegada que el TNC programa una obra d’aquest autor.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – PREMIS i CÀSTICS (🐌🐌🐌 ) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 02/07/2015

No som pas gaire entusiastes de les “T de Teatre“, però sí que hem vist molts espectacles que han presentat a Barcelona; es tracta d’un tipus de Teatre per fer passar l’estona i que te gran acceptació entre un tipus de públic que no acudeix massa sovint al Teatre i que el que recerca és passar-ho bé i divertir-se una estona.

Ara la Companyia “T de Teatre” ens han presentat dins del Festival GREC2015, aquesta nova proposta, PREMIS I CÀSTICS, signada pel dramaturg argentí Ciro Zorzoli, autor del text i que al mateix temps la dirigeix; realment ha estat un tastet durant quatre dies, perquè serà programada la temporada vinent en la programació del Teatre Lliure.

Premis i càstigs

Premis i càstigs – foto de David Ruano

Aquesta vegada ens ha sorprès gratament, encara que no es tracti ni de bon tros, de Teatre de text, perquè mes que un text el que trobem és un bon guió que ens endinsa dins del món del Teatre i més concretament en una mena d’assajos on ens volen fer creure que accepten “per primera vegada” públic per tal de què coneguem la seva intimitat alhora d’assajar i fer recerca de nous recursos escènics.

El millor de tot han estat les interpretacions, algunes d’elles veritablement molt bones i encara més quan han d’interpretar papers diametralment diferents en dècimes de segons; la veritat és que hem rigut força veient l’espectacle i creiem que amb petits retocs pot ser un dels espectacles que triomfaran la temporada vinent.

Millor la primera part de l’espectacle, perquè sorprenen els espectadors quan de sobte es troben amb una escenografia gairebé buida i dins d’una immensa sala on estan practicant les interpretacions els papers d’una representació imaginària; malauradament les iteracions fan que l’espectacle arribi a fer-se una mica monòton a les acaballes de l’espectacle, quan precisament esdevé una mica d’història d’un teòric argument que no acaba de quallar.

Dramatúrgia i direcció: Ciro Zorzoli
Intèrprets: Ivan Benet, Mamen Duch, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca, Marc Rodríguez
Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar // Il·luminació: Carlos Lucena // Caracterització: Eva Fernández // Assistència artística: Juan Manuel Branca // So: Roger Ábalos // Producció executiva: Daniel López-Orós // Cap de producció: Carmen Álvarez // Assistent de direcció: Carolina Morro // Realització d’escenografia: May, Roman Ogg, Sol Curiel // Realització de vestuari: Luis Espinosa, Angel Domingo
Una coproducció del Grec 2015 Festival de Barcelona, T de Teatre i el Teatre Lliure, amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya.

Premis de Cargol