Ahir divendres 26 d’abril, a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, vam veure ELS CRIMINALS de Ferdinand Bruckner, amb traducció de Kàtia Pago i dramatúrgia i direcció de Jordi Prat i Coll.

Hem de dir que ens va decebre profundament i fins i tot ens vam plantejar abandonar el teatre en l’entreacte.

Es tracta d’una lliure adaptació (pel nostre gust, massa lliure), del text de Ferdinand Bruckner, pseudònim de Theodor Tagger (Sofia, Bulgària 1891- Berlín, Alemanya 1958), una obra escrita el 1928 al Berlín d’entre-guerres i que Jordi Prat i Coll trasllada al nostre present, per interpel·lar-nos sobre el grau de criminalitat que estem disposats a assumir i sobre que entenem per just i que no.

Una adaptació d’aquest text es va estrenar a Barcelona, al Teatre Romea, l’any 1931 amb 50 personatges i segons va comentar Jordi Prat i Coll a la roda de premsa, en aquell moment el text no va ser tan explícit com ara.

El director i dramaturg Jordi Prat i Coll (Girona 1975), ens ha ofert al llarg de la nostra experiència teatral alguns espectacles que recordem molt gratament com podrien ser, entre d’altres, “GUILLERMOTTA” (Sala Atrium 2021), “M’HAURÍEU DE PAGAR” (Sala Atrium 2021), “LA RAMBLA DE LES FLORISTES” (TNC 2019),”ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA” (TNC 2018) ó “REQUIEM FOR EVITA” (La Seca Espai Brossa 2018). I en tots els que li hem vist ens ha sorprès d’una manera o altra. Malauradament en aquesta ocasió no hem pogut connectar gens amb la seva proposta.  (Podeu llegir aquestes ressenyes clicant sobre el títol de cada obra).

Segons llegim la dramatúrgia està centrada en “Els criminals” de Bruckner en els dos primers actes i en el tercer acte incorpora parts d’una altra obra de l’autor “Las razas”, escrita el 1933, denunciant el tracte que rebien els professors jueus a l’Alemanya nazi.

“Les he volgut incloure en la lliure dramatúrgia de l’espectacle perquè, en aquests darrers temps que hem viscut i vivim de judicis i sentències, alguna cosa sembla trontollar fort encara en el nostre tercer poder.”

En el primer acte, amb una esplèndida escenografia de Laura Clos, un reguitzell de personatges comparteixen edifici, alguns d’ells han comès algun tipus de delicte que posaran al descobert els errors de la justícia, errors que s’escenifiquen en el segon acte amb un judici realment d’impacte. 

Una posada en escena que no ens ha agradat, i és realment una llàstima perquè l’obra planteja temes que ens interessen, com poden ser l’avortament, la corrupció, la prostitució, l’homosexualitat, l’alcoholisme, la infidelitat, el feminisme, la maternitat subrogada, l’infanticidi i l’arbitrarietat de la justícia. Un muntatge creat amb una gran barreja de múltiples teatralitats eròtico-jurídiques, amb alguns petits tocs d’humor i escenes on fan participar el públic per derivar en una escena final absolutament inesperada.

Ni més ni menys, setze són els intèrprets a escena, 13 actors i tres músics. Molts d’ells assumeixen diferents personatges. Els actors són: Eric Balbàs (Josef), Joan Carreras (Gustav Tunichtgut), Jan D. Casablancas (Frank), Carme Milán (Mimí/Carla), Neus Pàmies (Karla Kudelka/Fiscal), Cristina Plazas (Frau Berlessen/advocada de la defensa), Maria Rodríguez Soto (Ernestina Puschek), Carles Roig (Kummerer), Maria Santallusia (Frau Von Wieg/vicepresidenta), Kathy Sey (Olga Nagerle), Lluís Soler (Dietrich Von Weig/Jutge president del tribunal), Marc Tarrida Aribau (Ottfried/Liselotte) i Guillem Valverde (Alfred Fischau/un adolescent).

Els músics són: Jordi Cornudella (pianista i clarinetista), Jordi Santana (clarinet i saxo) i Dick Thern (contrabaix). La direcció i composició musical de Dani Espasa a ritme de jazz on destaquen dos temes, un amb lletra seva i “Das lila lied” (La cançó violeta) el primer himne gai de la història.

I com podem comprovar en el moment dels aplaudiments la representació compta amb un nombre similar de tècnics que fa possible tot el que veiem a escena.

Fotografies de David Ruano

Com hem comentat la producció consta de tres actes molt ben diferenciats, en el primer els personatges habiten un bloc de pisos de dues plantes, on es veuen set espais amb tots els personatges, tots els espais a la vista i amb accions simultànies.

En el segon acte veiem una sala de judici, amb un enorme tribunal presidit per un “enorme” Lluís Soler.

… i en el tercer acte, després d’un descans de vint minuts, la espectacular escenografia s’ha transformat en un cabaret molt tronat amb racons que ens retornen a la casa inicial i on apareix en Joan Carreras convertit en presidiari cabareter. Entre l’espai escènic i el públic, un espai buit, davant del teló, on intervenen els actors sortint de la història i parlant amb els espectadors (per fer-ho s’han eliminat les tres primeres fileres de butaques).

Unes interpretacions en general, molt eixerides, destacant a l’esmentat Lluís Soler, al camaleònic Joan Carreras, a Cristina Plazas i a María Rodriguez Soto, sense desmerèixer la resta d’interpretacions.

Una proposta que a nosaltres ens ha semblat molt irregular, amb alguns moments interessants i d’altres que ens han resultat molt histriònics i d’una cridòria exagerada. Una proposta que ens ha resultat molt confusa i on hem perdut sovint el fil argumental.

A la fi, i molt a contracor hem de dir que per a nosaltres és una proposta fallida, enlluernadora escenogràficament parlant, amb algunes interpretacions magnífiques, però amb la que gairebé no hem pogut connectar.

Malgrat que en adquirir les localitats vam escollir especialment el dia del col·loqui, en acabar la representació, vam fugir de la sala sense gens de ganes d’escoltar les explicacions dels responsables de la producció, i absolutament decebuts.

Està programada fins al 26 de maig i us animem que l’aneu a veure, per tenir una opinió pròpia, ja que vam veure alguns espectadors aplaudint amb ganes.