– 075 (22/23) – Dansa – I’M ALIVE (🐌🐌🐌+🐚) – Antic Teatre – 28/01/2023

Dissabte 28 de gener, a l’Antic Teatre, vam poder veure I’M ALIVE de la companyia TRAFIK.

El coreògraf Žak Valenta ens presenta aquesta performance de dansa amb el ballarí Toni Flego, una proposta que reuneix ballet clàssic, moda excèntrica i so postpunk.

Žak Valenta (Umag, Croàcia 1966) va estudiar dansa, mim i teatre físic. Estudia ballet des de molt petit i es va graduar a l’Escola de Teatre Físic de Londres i ha realitzat nombrosos programes de perfeccionament a l’escola de mim d’Amsterdam, a l’acadèmia Eurythmeum de Stuttgart o a l’escola per al desenvolupament de la nova dansa, Moving Academy for Performing Arts a Zagreb Amsterdam i Berlín. 

És fundador i director artístic del grup de teatre Trafik de Rijeka, per al qual actua i coreografia des del 1998, any en què el grup va ser creat. Ha coreografiat i dirigit nombroses obres de teatre i ha actuat a la televisió i al cinema. Ha estat dues vegades seleccionat pel premi de Teatre Croata al millor intèrpret de dansa masculí i a millor obra. Actualment viu a Zagreb i treballa com a professor i autor de dansa arreu del món.

El ballarí Toni Flego interpreta el solo d’aquesta peça, ” I’M ALIVE” i se’ns ha mostrat com un excel·lent ballarí de dansa contemporània i clàssica i amb una destacable presencia escènica.

Entrem a la sala de l’Antic Teatre on han desaparegut les grades i veiem un llit com a element central de l’escenografia de Magdalena Pederin. L’intèrpret Toni Flego “dorm” despreocupadament, rodejat d’articles diversos i peces de roba, mentre anem ocupant les localitats. Es desperta i, amb un turbant al cap,   realitza uns quants exercicis de ioga abans de vestir-se.

Després d’una conversa pel mòbil inicia el seu ball on s’entrellacen moviments d’ell mateix amb els motius relacionats amb Michael Clark

Michael Clark (Escocia 1962), ballarí i coreògraf s’ha convertit en sinònim d’una pràctica coreogràfica radical on combina el ballet clàssic, la moda excèntrica de Leigh Bowery (Melbourne 1961-Westminster 1994) i el so anàrquic post-punk de la banda The Fall (grup anglès de rock liderat per Mark E.Smith, 1977). La rebel·lia de Clark contra les convencions i les jerarquies anticipava, ja en els anys vuitanta, l’eix vertebrador de la dansa contemporània.

Altres referents de la cultura popular també estan presents a la proposta com la música de David Bowie i Lou Reed.

Tal com explica el dramaturg Andrej Mirčev, a “I’M ALIVE” …

… es tracta de desemmascarar els rols de gènere heteronormatius per arribar a cossos fluids i encarnats de constitució inestable i socialment subversius.

L’elaborat vestuari està dissenyat per Lidia Lovric Bosnjak i Nikola Barbir i la il·luminació és del mateix Žak Valenta i de Mario Vnucec. Els vídeos que es projecten formen part important de la proposta i són d’Ira Tomic i John Kardum.

Toni Flego realitza diferents solos dins del solo i es transforma en diversos personatges passant per una passarel·la de moda de luxe. Molt especial el moment de la proposta on s’entrecreuen les vides de Clark i del mateix Toni Flego amb un monòleg gravat.

Però Toni Flego no es limita a imitar a Clark sinó que exposa la seva pròpia personalitat i intenta remarcar la debilitat de la dansa dins de la comunitat europea. El matalàs s’ha convertit en una estora blava amb les estrelles de la comunitat i on ell, quasi estàtic acaba plorant pel seu destí dins del món de la dansa.

Una excel·lent proposta on hem descobert un artista de cap a peus.

Llàstima que només ha ofert dues representacions en aquest magnífic espai de l’Antic Teatre. Un espectacle que sembla fet expressament per aquesta sala …. i és que espectacles d’aquestes característiques, força radical, rarament es poden veure en altres platees de casa nostra.

Llarga vida per l’Antic Teatre !!!

– 074 (22/23) – Teatre – TERRA BAIXA (Reconstrucció d’un crim) (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – 27/01/2023

Divendres 27 de gener vam fer cap al Teatre Nacional de Catalunya, on a la Sala Gran vam poder veure TERRA BAIXA (Reconstrucció d’un crim), una adaptació de Pablo Ley (Barcelona, 1961) que ha convertit el clàssic d’Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife 1845- Barcelona 1924) en un relat detectivesc i un thriller sobre la lluita de classes.

Vàrem escollir aquest dia ja fa mesos quan va sortir la programació, perquè en el programa general del TNC estava anunciat que el col·loqui posterior a la representació es faria aquest dia. Malauradament, la direcció d’aquest teatre va canviar la data del col·loqui i no va avisar als abonats que havíem escollit aquesta data expressament. Entenem que es puguin fer canvis, però també creiem que s’hauria de tenir una deferència cap als abonats i com a mínim avisar amb temps perquè aquests puguin canviar la data per veure la representació.

La dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portacelli (Valencia 1957), ens mostra una proposta de Terra Baixa que sembla absolutament nova, traslladant la història al segle XX, a la “Barcelona de les bombes”, a la Barcelona de l’anarquisme. Introdueixen dos personatges nous, una periodista que farà el seguiment dels esdeveniments (Laura Conejero), i exercirà de relatora de la història, i un comissari de policia, “El Vinagret” (Manel Sans) que serà l’encarregat d’investigar l’assassinat d’en Sebastià. 

El crim passional d’en Manelic (Borja Espinosa) que perpetra contra l’amo Sebastià (Eduard Farelo), esdevé un crim social que anticipa la història del segle XX. El treballador que s’enfronta a l’amo per alliberar la noia amb la qual acaba de contraure matrimoni, la Marta (Anna Ycobalzeta), una noia que ha viscut amb l’amo d’ençà que era petita.

El treballador que s’enfronta a l’amo per a alliberar el seu futur, és un trassumpte de la lluita de classes, i no cal tenir molta imaginació per a veure en ell un origen gens remot de la Guerra Civil (amb tantes anticipacions com es vulguin: la Setmana Tràgica, el Trienni Bolxevic, la dictadura de Primo de Rivera…). Segur que Guimerà pensava, a la seva manera, en la justícia social, però difícilment podia imaginar un món en el qual es produís la Revolució Russa o l’auge del feixisme i, encara menys, que la confrontació entre aquestes dues forces acabés en una guerra mundial devastadora.

afirmen Pablo Ley i Carmen Portaceli.

La proposta, enfocada com una investigació criminal, comença amb l’assassinat de l’amo i la coneguda frase d’en Manelic “He mort el llop!”. 

Tots els personatges de Terra Baixa tenen protagonisme en el moment dels interrogatoris de la policia i en els flashbacks que es generen per reconstruir els esdeveniments que van portar al crim, una proposta on les escenes de l’obra de Guimerà se’ns presenten desordenadament sense perdre ni una paraula del text original.

En Tomàs (Pepo Blasco), en Josep (Mohamed El Bouhali), la Pepa (Mercé Mariné), la Xeixa (Roser Pujol), que a l’obra de Guimerà és un home, i la Nuri (Kathy Sey) cedeixen el seu protagonisme al personatge de la Marta que es converteix en el centre d’atenció de l’obra com a víctima de la batalla entre en Sebastià i en Manelic.

Una magnífica direcció de Carme Portacelli, que ha aconseguit portar a escena una proposta que ens ha captivat. L’escenografia enlluernadora de Paco Azorín i la il·luminació d’Ignasi Camprodon assoleixen reproduir innombrables situacions que viatgen entre el present i el passat del Mas Bordís. El moviment coreogràfic de la mà de Ferran Carvajal doten als personatges de força i creen imatges d’una gran potencia.

La música (Jordi Collet) és també un element bàsic de la proposta amb la veu de l’actriu i cantant Kathy Sey que en el paper de Nuri ens regala “Le temps de cerises” una canço francesa que va esdevenir un himne revolucionari de l’anomenada “Setmana de Sang” a París.

Totes les interpretacions han estat perfectament dibuixades i interpretades, des de la duresa i fredor de l’Eduard Farelo-Sebastià, la innocència de Borja Espinosa-Manelic, el desengany absolut de la Marta-Anna Ycobalzeta quan descobreix qui és realment el seu amo, la sobrietat de Laura Conejero-periodista o la desolació d’en Pepo Blasco-Tomàs quan s’adona del parany que entre tots han creat per en Manelic.

No som massa partidaris del teatre “narratiu” i malgrat que en aquesta ocasió s’utilitza més del que ens agradaria, la proposta ens ha convençut plenament.

Aquesta TERRA BAIXA és per a nosaltres una proposta absolutament espectacular amb unes interpretacions magnífiques i amb moments realment màgics.

Un imperdible de la temporada que es podrà veure al TNC fins al 26 de febrer.

– 073 (22/23) – Teatre – QUATRE DONES I EL SOL – Teatre Akadèmia (🐌🐌🐌🐌) – 25/01/2023

Dimecres 25 de gener, nit d’estrena al Teatre Akadèmia amb la proposta QUATRE DONES I EL SOL de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoine Cayrol (Sallagosa 1920 – Perpinyà 2011). La proposta està dirigida per Roger Casamajor que “s’estrena amb nota alta” en les tasques de direcció. És una producció d’Escena Nacional d’Andorra.

Es tracta d’una nova versió del text del dramaturg, adaptada pel mateix Roger Casamajor i Pere Tomàs i on hem de destacar la magnífica escenografia minimalista d’Enric Romaní que ens obliga a centrar-nos en les quatre dones protagonistes que no abandonen l’escena en cap moment. L’acció es desenvolupa en una mena de laberint transparent, tres cercles per on evolucionen els dies i les nits d’aquestes quatre dones. 

Unes projeccions del sol i quatre planetes (Hector Mas i Daniel Arellano) en moments puntuals de la representació, que entenem simbolitzen la repetició de moments vitals de les protagonistes, moments del passat que sembla es reprodueixen en el present. 

QUATRE DONES I EL SOL” va ser escrita el 1964 i va ser estrenada al teatre Romea aquell mateix any representant-se únicament dues funcions. El febrer de 1990 es va reestrenar al mateix teatre sota la direcció de Ramon Simó. 

L’acció està situada en un poblet del Pirineu on viuen les quatre dones, un poblet aïllat per l’orografia, el fred, la neu i la broma. Els homes joves del poble han marxat a la guerra. A la casa hi viuen la Margarida (insuperable interpretació d’Annabel Castan), la seva filla Adriana (Núria Montes), la seva jove, Bela (Jèssica Casal) i el Jan, marit de la Margarida, que no apareix mai a escena. El fill de la casa, i marit de la Bela fa tres anys que és a la presó. Als vespres s’incorpora al grup familiar la Vicenta (Irina Robles) germana del Jan, que viu sola a la casa familiar. 

L’arribada del Jaume (que tampoc apareix físicament), un home jove que el Jan ha contractat per ajudar-lo en el camp, pertorbarà la pau. Les dues dones joves es disputaran l’atenció del nouvingut i farà ressorgir el que va passar amb la Margarida i la Vicenta amb el Batista, un mosso que havia anat a treballar a l’estiu.

Dues èpoques diferents, dos triangles amorosos diferents. Amb anys de diferència, dues dones es disputen l’amor d’un home. L’aïllament que pateixen, la duresa del clima que les envolta i la duresa de la vida que porten, dedicada a la cura dels animals i a les feines del camp, unit a l’absència dels homes que han hagut de marxar a la guerra farà que l’arribada del nouvingut remogui el record de les dues dones grans i provoqui la rivalitat en les dues dones joves.

Quatre personatges femenins complexos ….

… i tot i que es necessiten intrínsecament les unes a les altres per poder sobreviure, sempre orbiten en una mena de dansa macabra en què conviuen l’atracció i la repulsió, l’amor i l’odi, l’amistat i la traïció…

….. Les nostres quatre dones són filles de la muntanya, dels pics, de les collades, del fred, de la neu, de les nits llargues, del foc i de l’estiu que crema. I és la duresa d’aquesta terra aspra la que modela, amb la seva impertorbable presència, les seves vides, els seus somnis, els seus desitjos i les seves il·lusions…..

Una proposta que ens ha impactat per l’escenografia, però sobretot per la gran qualitat de les interpretacions, capitanejada per la magnífica Annabel Castan.

Excel·lent direcció de Roger Casamajor i molt acurada posada en escena.

Paga la pena veure-la; … al Teatre AKadèmia fins al 19 de febrer.

– 072 (22/23) – Concert – BROADWAY AL MALDÀ de Joan Vàzquez (🐌🐌🐌+🐚) – El Maldà – 23/01/2023

Ahir dilluns 23 de gener era dia d’estrena a “El Maldà“, del nou espectacle de Joan Vázquez, BROADWAY AL MALDÀ. Un concert a piano i veu on l’artista interpreta alguns dels nous èxits de Broadway.

En Joan Vázquez és un artista que ens té guanyats des del moment zero, quan el seu somriure omple l’escena. Ahir al vespre va reunir compositores com Jeanine Tesori, Sara BareillesAnaïs Mitchell, Alanis MorissettePasek & PaulLin-Manuel Miranda, amb Stephen Schwartz, Jonathan Larson o el llegendari Stephen Sondheim.

Entre cançó i cançó, en Joan Vázquez ens va relatant anècdotes entre compositors i lletristes, que si bé al segle passat feien un maridatge que els mantenia units fins al final, avui porten una relació molt més oberta o, com comenta, fins i tot la majoria de compositors i compositores van sols al capdavant de lletra i música.

Aquestes anècdotes entre compositors i lletristes de musicals li dona peu a parlar de la parella avui en dia. Destaca també el fet de les dones que s’han posat soles al capdavant de lletra i música de musicals, un espai, fins ara, destinat només a parelles d’homes.

El repertori de l’espectacle inclou temes de musicals d’èxit recents, com Hamilton, Waitress, If/Then, Dogfight, Dear Evan Hansen, Moulin Rouge o Fun Home -i algun també de més clàssic.

“Tenia moltes ganes de tornar a fer un concert a piano i veu acompanyant-me a mi mateix, com vaig fer ara farà 8 anys quan vaig estrenar ‘Something’s Coming: un tribut a Sondheim’, un espectacle amb el qual vaig tenir el privilegi de cantar i tocar a llocs on no havia ni somiat que actuaria i allò va ser la porta per projectes preciosos que han vingut després”

“El que més m’il·lusiona d’un concert així: són les històries. Per mi aquest espectacle i les seves cançons són les seves històries, el més despullades possible, amb un piano, a un lloc on, precisament, s’hi expliquen històries com en lloc de la ciutat: al Maldà”.

Un espectacle de caràcter íntim, creat pel mateix Joan Vázquez, i on ha jugat un important paper la magnífica il·luminació de Jordi Berc i el so de Jordi Ballbé.

Joan Vázquez, al que seguim de fa anys, ha actuat com a actor i cantant en musicals de Barcelona i Madrid interpretant papers com Claude a Hair, Frank a Merrily We Roll Along o Sky a Mamma Mia!.

Un artista que ens captiva per la seva veu, la seva naturalitat, la seva simpatia i la seva capacitat per transmutar-se en altres.

Malauradament en aquest espectacle, per culpa del nostre desconeixement de l’anglès, ens perdem el significat de les lletres de les cançons. Potser no és el més important, però creiem que no costaria gaire projectar la traducció en català. Molts com nosaltres, ho agrairíem.

Hem vist molts dels espectacles en els quals ha participat, però recordem especialment aquells en els que actua gairebé sol a l’escenari, com poden ser “SOMETHING’S COMING un tribut a Sondheim” (Teatre Gaudí, 2016), “PAQUITO FOREVER” (Teatre Almeria 2017), “CIUTAT DE GESPA” (El Maldà 2018) o, així com el magnífic “20 ANYS NO SÓN NÁ” (Sala Barts 2019) i més recentment hem pogut gaudir de “OCAÑA REINA DE LAS RAMBLAS” (Teatre Condal 2022). 

Nota: Podeu veure les nostres ressenyes clicant a sobre dels títols anteriors.

Aquest espectacle, BROADWAY AL MALDÀ, només ofereix 9 representacions a “El Maldà” on s’estarà fins al 12 de febrer.

– 071 (22/23) – Voltar per la Literatura – L’EXTREM OCCIDENTAL, de Paulo Moura (🐌🐌🐌) – NovaCasaEditorial – 24/01/2023

Per Imma Barba

Acabo de llegir aquest llibre que ens han fet arribar l’Editorial i que porta per títol “L’EXTREM OCCIDENTAL. Un viatge en moto per la costa portuguesa, de Caminha a Monte Gordo“.

Un llibre que no és pròpiament literatura de viatges, com jo la tenia entesa, ja que no és un relat del viatge en si mateix i de les aventures o desventures que poden tenir lloc durant el recorregut, sinó que és una col·lecció de dades o relats puntuals, com anomenen a la contraportada, …

una col·lecció de troballes de viatge: formes de vida, ombres del passat i petites utopies redemptores.

Un llibre de viatges, en el que he trobat a faltar un plànol que m’indiques el recorregut que a manera de reporter anava fent l’autor.

Amb una narració clara i totalment entenedora l’autor ens parla de les platges i les illes que es poden trobar al llarg de la costa portuguesa i que amaguen històries. I ens parla també de les persones que hi viuen i les seves històries personals. 

…. Un casino en un poble, una capella que va desaparèixer misteriosament, la darrera nit d’una discoteca de platja, un càmping prohibit pels campistes, una comunitat basada en l’amor lliure, un home que viu sol en una illa, un pescador que es comunica amb els peixos…… 

Amb un estil molt periodístic, ens parla sobretot de les persones que hi viuen en la costa portuguesa de Caminha (municipi limítrof amb la província de Pontevedra) a Monte Gordo (municipi situat al sud-est de l’Algarve, limítrof amb la província de Huelva), de les seves circumstàncies i de les seves formes de vida que no tenen res a veure amb la vida a les ciutats. Persones que van decidir canviar de vida, deixant enrere feina, parella, casa … o persones que ja hi van néixer allà. 

I ens descobreix secrets com que les famoses ostres de la Bretanya francesa neixen a Sagres, a la costa portuguesa.

… o que la turística illa de Cabanas queda deserta en arribar la nit, ja que és una illa deshabitada on no viu ningú.

… o que al càmping del Club de Campisme del Municipi d’Almada, hi viuen les mateixes persones des de fa quaranta-dos anys. Un càmping que s’ha convertit en la llar de dues famílies.

… o com Francisco Alves, que viu a l’illa de Barreta, opina que “passar un dia a la ciutat és un dia menys de vida”. 

Capítols curts, històries curtes, pinzellades de vida que sorprenen i atrapen. 

Com diu a la contraportada, el llibre es pot llegir com una guia de les platges i els camins, com un diari d’aventures o com un assaig sobre la identitat portuguesa. 

L’autor del llibre és Paulo Moura (Porto 1959), que va estudiar història i periodisme i ha estat periodista de “Público” durant vint-i-tres anys. Ha exercit de corresponsal a Nova York i ha realitzat reportatges en zones de conflicte per tot el món, Kosovo, Afganistan, Iraq, Txetxènia, Algèria, Angola … i ha estat guardonat amb diversos premis. 

En 2018 va guanyar la primera edició del Gran Premi de Literatura de Viatge Maria Ondina Braga amb aquest llibre. 

– 070 (22/23) – Teatre – LA PLAÇA DEL DIAMANT – L’Auditori de Calabria, 66 (🐌🐌🐌🐌) – 21/01/2023

Dissabte 21 de gener, vam tenir el goig de poder gaudir d’una proposta del “mal anomenat” teatre amateur, que ens va agradar molt.

Es tractava de LA PLAÇA DEL DIAMANT de Mercè Rodoreda en una adaptació de Sergi Marcos i Marta Culí. La proposta està dirigida pel mateix Sergi Marcos, que abans de començar ens va explicar l’origen i motivació d’aquesta adaptació.

La representació aquesta vegada va tenir lloc a l’Auditori de Calabria 66 i la va dur a terme el Grup de Teatre el Triangle que al novembre va celebrar el seu 40è aniversari. Sembla que ja fa cinc anys que la van representant esporàdicament a diferents espais del nostre territori.

LA PLAÇA DEL DIAMANT va ser escrita per Mercè Rodoreda l’any 1962 i ha estat considerada com una obra mestra de la literatura catalana de la postguerra. Una gran novel·la psicològica que té a la Natàlia com a gran protagonista. La “Colometa” a qui va tocar viure un període cruel de la història i que acceptava sense escarafalls tot allò que la vida amb el seu marit, en Quimet li portava.

Una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra. on la Colometa lluita per tirar endavant la seva família renunciant per fer-ho a la seva pròpia identitat i anteposant per davant de tot el benestar i la felicitat, primer del Quimet, i després dels seus fills, l’Antoni i la Rita.

La primera adaptació al teatre va ser feta en 2007 per Josep M. Benet i Jornet i va ser estrenada al TNC.

Des d’aleshores fins al dia d’avui hem vist diferents adaptacions i posades en escena d’aquesta obra, però hem de dir, molt sincerament, que aquesta adaptació tan especial (amb tres actrius a l’escenari fent de Colometa), ens ha sorprès i ens ha agradat moltíssim.

Ens hem trobat amb tres Colometes ben diferents, que reflecteixen la postguerra espanyola i ens deixa entreveure el patiment de totes les dones, mares i esposes, joves i grans, que hi van viure aquella dura etapa de la nostra història.

La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d’amor, per més que sense un gra de sentimentalisme. Per tots és coneguda la història de la Natàlia, el seu trajecte vital des dels anys vint i fins als cinquanta del segle passat. Tres dècades on la seva vida, lligada als fets polítics i socials del país, s’estira i s’arronsa com els fils que arrissa i talla per embolicar dolços a la pastisseria on treballa de jove. La seva vida, però, no només coneix la dolçor. També l’amargor més intensa i punyent. El dolor i la desesperació. La guerra i la fam.

En aquesta versió, centrada en la protagonista, és la mateixa Colometa qui ens explica la seva història. Tres actrius li donen veu i ànima. Cap altre personatge a escena físicament.

Júlia Vinolo és la Colometa jove, una noia ingènua que s’enamora perdudament d’en Quimet al qual coneix en el seu primer ball a la plaça del Diamant. Una jove enamorada que permet que el seu home li canviï el nom i que accepta tot el que ell li proposa sense qüestionar-se res.

Guillermina Faustino és la Colometa de mitjana edat, la que ha perdut la il·lusió enredada en un matrimoni que no la fa feliç, i que veu com el Quimet passa més hores fora de casa que a dins. Un marit que decideix marxar a la guerra, on morirà, i la deixa sola amb els dos fills petits i sense més ingressos que els que ella aconsegueix netejant cases, treballant moltes hores i venent tot el que té.

Assumpta Lorente és la Colometa gran, present a escena durant tota la representació, interactua amb els seus dos “jo” i recorda amb elles tot el que ha viscut i com aconsegueix tirar endavant en contraure matrimoni amb l’Antoni, un bon home, l’adroguer que li allarga la mà en el moment més desesperat de la seva vida, quan havia decidit posar-hi fi.

Malgrat que coneixem prou bé la història, hem de dir que les tres Colometes ens han arribat al cor, unes interpretacions emocionants i emocionades totalment creïbles, que ens han fet viure amb elles les tribulacions de tantes dones que lluiten contra corrent per sobreviure i fer sobreviure els seus.

Una senzilla però magnífica escenografia de Teresa Roura i la Il·luminació i so de Dani Muñoz. Els audiovisuals d’Àlex Soldevila acompanyen bona part de la representació amb imatges dels personatges que no veiem físicament a escena, però que hi són presents en pantalla. En Quimet jove- David Rodríguez, en Quimet gran- Jordi Cardellans, l’Antoni fill- Bernat Clot, la Rita filla- Sofía Llerena, l’Antoni adroguer- Juli Hernández i les milicianes Paula Vallés i Laura Miras.

Una magnífica i il·lusionada direcció i posada en escena, on no podem deixar de destacar l’esplèndida aposta per acompanyar les paraules de Mercè Rodoreda, amb la música en directe, que interpreten al piano i guitarra Pol Fernández i a l’acordió Pepita Vilasis.

A més a més, canta el mateix Pol Fernández en mig de la representació… i al final com a colofó d’or, Mireia Sala ens canta la cançó de Ramon Muntaner, que tots coneixem a partir de la pel·lícula i que per sempre anirà lligada a cada representació que es faci sobre els escenaris. Mireia Sala, acaba d’arrodonir tot plegat amb la seva excel·lent interpretació, que emociona a tot el públic de la sala.

Un espectacle que com podeu deduir, ens ha agradat molt.

Paga la pena poder veure aquesta adaptació i, si podeu, el pròxim diumenge 29 de gener, a les 18 hores, la representaran al Teatre Cal Xic d’Arbúcies.

– 069 (22/23) – Teatre – UPPGIVENHET (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – 20/01/2023

Divendres 20 de gener, vam fer cap a la Sala Tallers del TNC per tal de veure la proposta UPPGIVENHET, un text de Daniel J.Meyer dirigit per Montse Rodríguez Clusella. L’obra és una coproducció d’AKA Teatro S.L. i el TNC.

La història que ens explica aquesta proposta, és la de tres joves i un adolescent. Estem en un centre d’acollida a Suècia on arriben dos germans, l’Ivan (Pau Escobar) i en Petar (Biel Castaño), han fugit de la guerra de Bòsnia i esperen amb il·lusió ser acollits. Ells són serbis d’origen afganès.

L’Inge (Diana Gómez) treballa en aquest centre i rep els nouvinguts; la seva tasca consisteix a aconseguir que aquestes persones coneguin i facin seus tant l’idioma com els costums del país. Els hi assigna el lloc on dormiran i s’hi estaran fins que assoleixen l’asil o siguin extradits. Ella és finlandesa, però viu a Suècia de fa anys.

En Tarik (Quim Àvila) és bosnià i fa uns anys que té concedit l’asil, fa de voluntari i col·labora amb l’Inge animant els qui acaben d’arribar i facilitant l’entesa idiomàtica entre tots.

Tots quatre són blancs, tots quatre han nascut al continent europeu, però les seves vides han estat, i són, radicalment diferents. 

Els dos germans arrosseguen un passat carregat de morts, mentides i silencis. En Tarik, en tant que resident a Suècia, que ha passat pel mateix procés abans d’aconseguir l’asil, els entén i els hi fa costat fent veure a l’Inge les contradiccions que existeixen entre el que diu i la realitat. Aviat Tarik entrará en “competició” amb l’Ivan per l’amor de l’Inge. Ella no qüestiona, i defensa el sistema en el qual està implicada. Fins que diversos fets derivats de la seva relació amb els tres nois li canviarà tot. 

fotografies de David Ruano per al TNC

En Petar, l’adolescent de tretze anys, viu amb esperança i alegria aquesta etapa de la seva vida i lluita per integrar-se tan aviat com pugui. Anhela viure i vol ser feliç. Vol fer amics. El germà gran, l’Ivan li amaga la realitat i “manté les distàncies” amb tot i tothom. I finalment, en Petar intuirà la veritat i caurà en el pou de la desesperança i l’anomenat síndrome de la resignació (estat letàrgic de la persona que el pateix).

Les normes, la fredor i la burocràcia del país d’acollida genera el patiment i l’angoixa de les persones que esperen poder tenir aquesta oportunitat per la qual han lluitat i per la que fins i tot han posat en risc la seva vida.

Una posada en escena de la qual potser esperàvem més, malgrat que hem de reconèixer que és molt dinàmica, ja que des del minut zero hem estat integrats a l’obra en estar tractats com a persones que acabem d’arribar al centre d’acollida i on observem l’automatisme i fredor de l’Inge com a representant de “l’autoritat”. L’espai és fred, potser massa i tot, ple de plaques platejades que a mesura que avança l’obra anirà prenent vida i es transformarà en taquilla per entregar documents, dormitori dels germans, pis de la Inge, bar, discoteca, la infermeria, el calabós, ….

Una primera part on ens han sorprès les volgudament exagerades interpretacions dels dos germans, i que a nosaltres ens ha semblat una mica llarga, i una segona part on la trama agafa força i ens mostra la duresa que entre tots els integrants de l’anomenat primer món, imposem a les persones que busquen desesperadament un lloc on treballar i viure.

Bones interpretacions dels quatre intèrprets, tot i que a l’actor adolescent, a l’inici de la representació, no ens ho acabàvem de creure…. i per sort la nostra percepció ha anat millorant molt, a mesura que anava avançant l’obra.

Creiem que el millor de la proposta, és el text de Daniel J.Meyer…. un text realment molt dur, que incomoda a l’espectador, posant-li un mirall davant seu perquè vegi les seves contradiccions vers a les persones migrants que volen viure a casa nostra i que sovint ignorem.

UPPGIVENHET, ha exhaurit totes les localitats abans de l’estrena, potser degut a l’expectativa generada pel “tàndem” Daniel J.Meyer – Montse Rodríguez Clusella, responsables de la proposta “A.K.A. (Also Know As)“, proposta que continua “viva” després de cinc anys. 

L’obra està programada a la Sala Tallers fins al dia 29 de gener.

– 068 (22/23) – Teatre – EL MISSIONER (🐚) – Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa – 19/01/2023

Ahir dijous 19 de gener, vam fer cap al Centre de les Arts Lliures de Barcelona – Fundació Joan Brossa per assistir a l’estrena d’EL MISSIONER, una proposta que ja s’havia presentat a la mateixa Sala, al Grec 2022.

‘EL MISSIONER’ convida a reflexionar sobre els videoclips i la música mainstream com a colonitzadors culturals, capaços d’exportar a tot el planeta uns valors determinats que van des de la manera de relacionar-nos entre nosaltres, fins al dret a la possessió, passant per la manera en què hem de viure la sexualitat i les estructures familiars.

Isis Martín i Aleix Fauró cocreen aquesta peça que compta amb les actuacions d’Esmeralda Colette, Guillem Gefaell, Patricia Bargalló, Isis Martín i Alba Sáez

‘EL MISSIONER’ és l’última proposta de la companyia La Virgueria i ha comptat amb el suport de les Beques “Premis Barcelona 2020” de l’Ajuntament de Barcelona, de les Beques per a la recerca i la innovació en els àmbits de les arts visuals, de l’arquitectura i el disseny, de les arts escèniques, de la música i del pensament de la Generalitat de Catalunya i dels Ajuts a la Creació Carlota Soldevila del Teatre Lliure.

Fins aquí el que hem pogut llegir en referència a aquesta proposta, que ens ha decebut profundament i fa que ens declarem incompetents per explicar qualsevol aspecte del què vàrem poder veure ahir, i per tant per emetre cap mena de valoració.

Sabeu que a “Voltar i Voltar per les Arts Escèniques”, sempre intentem ser respectuosos amb les propostes que tenim la sort de poder veure, perquè som conscients que hi ha una feinada darrere de qualsevol treball escènic. En aquest cas també ho intentarem ser, malgrat que no vàrem entendre ni un borrall del què els actors pretenien fer-nos arribar.

Més que gaudir, aquesta vegada vàrem patir per poder aguantar fins al final, mirant el rellotge constantment. Val a dir, que al nostre voltant, hi havia gent que reia força durant tota la representació i que al final la majoria del públic assistent va aplaudir amb ganes.

Entenem que és una proposta destinada a un altre tipus de públic, i creiem que potser aquesta és la raó de que no hem estat capaços de connectar en cap moment.

El que sí que ens va quedar clar, per les contínues reiteracions, és que la proposta tenia diverses dramaturgues (una amb barba, segons deien) … i sobretot que tenien moltes ganes de “follar”…. i que creien que el públic assistent també tenia ganes..

Malauradament, aquesta vegada en sortir de la sala, vàrem pensar que tant de bo ens haguéssim quedat al sofà de casa, ben calentets, veient una sèrie de qualsevol plataforma digital per televisió.

Està clar, que ens vàrem equivocar d’espectacle.

No podem aconsellar-la, però per ser sincers tampoc ens veiem amb cor de desaconsellar-la; pensem que cadascú ha de tenir la seva opinió. I que malgrat tot, s’ha de fer l’esforç de sortir de casa per anar al Teatre, encara que a vegades tot no surti com esperàvem.

Està programada fins al dia 5 de febrer.

– 067 (22/23) – Teatre – BEURÉ DE LA TEVA AIGUA – Sala Dau al Sec – (🐌🐌🐌🐌) – 18/01/2023

Ahir dimecres 18 de gener era dia d’estrena a la Sala Dau al Sec, amb l’espectacle BEURÉ DE LA TEVA AIGUA, projecte guanyador del Pemi Dau 2022 destinat a companyies emergents i finalista del Premi Quim Masó 2021. Feia massa temps que no trepitjàvem aquest espai, que dirigeix una persona tan entranyable com la Mercè Managuerra.

BEURÉ DE LA TEVA AIGUA, està escrita i dirigida per Dobrin Plamenov i magníficament interpretada per Marc Tarrida Aribau.

La peça ens presenta tres monòlegs consecutius (Part I, Part II i Part III) que donen veu a tres personatges diferents: en Yafar, en Marc i un guàrdia civil.

L’obra és un crit reflexiu d’una generació jove preocupada pel present i pel futur. Un crit centrat en els conflictes geopolítics, la guerra, la crisi migratòria i el canvi climàtic, i en la utilització de l’aigua com a eina de control i mort. En general, un crit contra la por al futur que pateix la joventut

“És una obra que proposa tres mirades diferents, amb la voluntat de mostrar les cares invisibles d’una crisi que a molts llocs del món ja té conseqüències terribles, i que els joves vivim amb la consciència de que marcarà tot el nostre futur”, defineix Dobrin Plamenov.

Uns joves desesperançats que ja no senten temor o llàstima davant les imatges de la cruel realitat que poden veure a les notícies o que poden viure al seu entorn. Uns joves que semblen impregnats de fredor, de buidor i que fins ara no han lluitat.

El primer monòleg “Digne de ser viscuda” és sense cap mena de dubtes el més potent, el més colpidor i el que ens ha deixat amb l’ànima encongida. Marc Tarrida es posa en la pell de Yasar un jove que viu a la franja de Gaza i ho fa d’una manera absolutament convincent. Yasar és un jove agricultor fart de les incursions de l’exèrcit Israelià que li han fet malbé els seus pous i les seves terres i li han matat veïns, amics, parents … Ell i el seu germà petit sobreviuen gràcies a les guerrilles que els hi faciliten aigua i menjar i els acaben convencent de què cal anar a la lluita … Però qui són realment les persones que formen la guerrilla??? Qui ha fet malbé realment les seves collites i ha destrossat els seus pous???

Un text de frases curtes, directes i colpidores que Marc Tarrida interpreta amb una fredor que esgarrifa i amb un magnetisme que no ens deixa apartar la mirada ni deixar d’escoltar. 

El segon monòleg “Davant el dolor dels demés” és una mena de conferència on el “Marc actor” ens explica l’origen de la proposta, quan ell li va demanar a Plamenov un text sobre el canvi climàtic. Ens parla de la sobrepoblació mundial, del perill per a la humanitat si volem continuar amb l’explotació ramadera com la tenim ara, de l’esgotament dels recursos naturals i bàsicament de l’aigua. Ens parla del riu Jordà i la seva influència en la distribució de poders a l’Orient Mitjà, ens parla de Jesucrist i de com un guerriller pot aconseguir que un agricultor agafi un fusell ….

En aquest monòleg hem vist al Marc actor, al Marc proper que interacciona directament amb els espectadors, però també hem de dir que la força d’aquesta Part II ha estat més minsa.

I finalment, el tercer monòleg “El temps de la ira” és el comiat d’un guàrdia civil destinat a Ceuta. Un missatge que dirigeix als seus pares als quals agraeix tot el que han fet per ell i als que confessa que no pot continuar fent una feina que consisteix a anar cada dia a la platja d’El Tarajal i impedir, com sigui, que arribin migrants a Europa. Els hi diu que ha decidit revoltar-se i que l’endemà provocarà morts que sí que importin. Un monòleg curt però d’una duresa i contundència brutals. 

La direcció de la proposta, del mateix Dobrin Plamenov deixa tot el pes de l’obra en mans de l’actor amb el suport d’alguns audiovisuals de l’Erol Illeri que veiem projectats al fons de l’escena, l’espai sonor de Marc Fernández i la il·luminació d’Irene Ferrer. El vestuari i l’escenografia són d’Ona Grau i el moviment de Blanca Pascual.

Tres veus, tres temps i tres espais diferents units amb per un text contundent que no convida a l’optimisme sobre el futur que ens espera i amb la magnífica interpretació d’en Marc Tarrida que ens ha hipnotitzat des del minut zero.

Paga la pena anar a la Sala Dau al Sec on està programada fins al 24 de gener.  

– 066 (22/23) – Òpera – TOSCA (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Gran Teatre del Liceu – 17/01/2023

Ahir dimarts 17 de gener, al Gran Teatre del Liceu, vàrem poder gaudir de l’òpera TOSCA de Giacomo Puccini (Lucca 1858-Brussel·les 1924) en una coproducció del Gran Teatre del Liceu amb el Théâtre Royal de la Monnaie, Teatro de la Maestranza – Salas del Arenal i Opéra Orchestre National Montpellier. La direcció escènica és de Rafael R. Villalobos (Sevilla 1987) i la direcció musical, en aquesta funció, de Giacomo Sagripanti per la lesió a l’espatlla del mestre Henrik Nánási que inicialment era el director musical en totes les representacions.

De fet, era el segon cop, ja que el dia abans, havíem pogut veure aquesta mateixa producció en directe per televisió, amb la nostra subscripció al nou canal Liceu+… malgrat que amb un altre repartiment en els papers principals.

El director espanyol Rafael R. Villalobos, fa interaccionar amb els personatges de Tosca l’univers opressiu que va viure Pasolini, considerat enemic del seu govern i finalment assassinat, incloent-hi referenciés al film “Saló o le 120 giornate di Sodoma”, i els turments personals de Caravaggio, amb la presència a l’escenari de quadres creats per l’artista Santiago Ydáñez.

Per aquesta raó, nosaltres ens vam preparar uns dies abans en veure la pel·lícula “Saló o le 120 giornate di Sodoma” a la plataforma FILMIN, que encara la teníem pendent. No cal dir que ens va deixar una mica K.O. per les duríssimes imatges del film.

Rafael R. Villalobos ha volgut posar en relleu la por a Déu com a eina de dominació política i de manipulació social i se centra en el personatge de Scarpia presentat com un feixista que reprimeix la llibertat artística i sexual. Una denúncia de l’auge del feixisme sense amagar l’enorme pulsió de sexe i violència que batega a la història. Un feixisme amenaçador com ho són els grans gossos pintats per Santiago Ydáñez.

Pensem que cal denunciar l’actitud incívica d’una part del públic que ahir omplia la sala, que a l’inici de la segona part, o millor dit, just abans de l’inici d’aquesta segona part, a la petita escena de Pasolini i Pino Pelosi, han escridassat i reclamat que volien Tosca i que tampoc volien els cors amplificats, uns crits desmesurats que han ofegat totalment el que passava a escena amb un menyspreu absolut per la feina dels dos actors i per la resta del públic que no som partidaris d’aquestes esbroncades fetes a qui no toca o en moments inapropiats ….. i que ens ha impedit gaudir d’aquesta petita escena i escoltar “Love in Portofino” interpretada per Buscaglione …..

Sincerament, una actitud vergonyosa.

TOSCA és un melodrama en tres actes amb música de Giacomo Puccini i el llibret de Luigi Illica i Giuseppe Giacosa. Basada en una obra teatral escrita el 1887 per a lluïment de la gran Sarah Bernhardt. Ells van reduir a tres els cinc actes de la peça original suprimint molts personatges del drama de Sardou i focalitzant l’acció en el trio protagonista, Tosca, Caravadossi i Scarpia.

L’òpera va ser estrenada a Roma el 14 de gener del 1900, al Teatre Constanzi, i va ser un gran èxit. Al Liceu va ser estrenada el 30 de març del 1902. 

TOSCA ens situa a la Roma de l’any 1800, en ple caos polític. El republicà Cesare Angelotti (el baix Felipe Bou) fuig de la presó per refugiar-se a la basílica de Sant’Andrea della Valle, on l’artista Mario Cavaradossi (el tenor Vittorio Grigolo) està pintant una Maddalena, i l’ajuda a amagar-se. 

El Baró Scarpia (el baríton Zeljko Lucic) , cap de policia del Vaticà, punitiu i sàdic, sospita que Mario ha ajudat en la fuga d’Angelotti i convenç Floria Tosca (la soprano Sondra Radvanovsky), a qui estima secretament, que el seu estimat Mario l’ha traït. Quan ella va reunir-se amb ell, Scarpia la persegueix, captura el pintor i el condemna a morir. Només si Tosca accedeix als reclams sexuals del baró, Mario podrà salvar-se. 

Tot i això, el destí dels dos estimats serà fatídic. Ni Cavaradossi podrà evitar l’afusellament, ni ella la tristesa i el seu conseqüent suïcidi. Flora i Mario són dos enamorats que defensen el seu amor i que tindran un tràgic final a conseqüència de l’asfíxia de la religió i l’aparell polític.

Els altres membres del repartiment han estat Jonathan Lemalu (sagristà), Moisés Marín (Spoletta), Manel Esteve (Sciarrone), Milan Perisic (carceller) i Hugo Bolívar (pastor). 

Unes interpretacions de les quals hem de destacar sense cap mena de dubte la d’una esplèndida Sondra Radvanovsky, que ha hagut de fer un bis de l’ària “Vissi d’arte” (feia molt de temps que nosaltres no presenciàvem un bis en directe)… i també força bé la de Vittorio Grigolo. Pel que fa al baríton Zeljko Lucic, hi ha hagut divisió d’opinions, però a nosaltres ens ha satisfet. No podem dir el mateix de la resta d’interpretacions que han quedat molt per sota del que podíem esperar.

L’aria “Vissi d’Arte” de l’ópera “Tosca” de G Puccini, cantada per la soprano estatunidenca Sondra Radvanovsky, en una producció de l’Òpera de Viena, 2019.

Una posada en escena on és destacable i interessant el paral·lelisme que ens mostra Rafael R. Villalobos entre la persecució patida pel cineasta antifeixista Pier Paolo Pasolini, el naturalisme radical de les pintures de Caravaggio i la persecució patida pel pintor liberal Mario Caravadossi a l’òpera. Compara la República Sadò de la pel·lícula de Pasolini on quatre nazis sotmeten a quatre joves a tota mena de tortures i humiliacions, amb el comportament vexatori i lasciu del cap de policia del Vaticà, Scarpia.

L’escenografía d’Emmanuele Sinisi, el vestuari del mateix Villalobos i la il·luminació de Felipe Ramos serveixen per recrear els tres escenaris: l’esglèsia, el Palazzo Farnese i el Castell de Sant’Angelo amb petites variacions d’òptica i les impactants pintures de Ydáñez.

Una aposta per ajudar-nos a enfrontar les òperes amb punts de vista diferents, sense perdre per això l’absoluta bellesa de la música. Per nosaltres ha estat una gran nit d’òpera.