El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – AREQUIPA – 2019.09.24 (crònica 17)

Avui passarem el dia a la ciutat d’AREQUIPA. Al matí una visita guiada i la tarda lliure.

AREQUIPA és la segona ciutat més poblada del Perú, després de Lima, amb un milió 175 mil habitants. Fundada en nom de Francisco Pizarro el 15 d’agost del 1540 amb el nom de “Villa Hermosa de Nuestra Señora de la Asunta” el seu centre històric ha estat declarat Patrimoni Cultural de la Humanitat per la Unesco.

Ens dirigim en primer lloc a la plaça d’Armes on coincidim amb una desfilada militar per celebrar el dia de les forces armades.

Entrem a la Catedral on destaquen l’orgue, les figures en fusta dels apòstols amb aparença d’estar fetes en marbre i el púlpit amb la figura del diable. Construïda amb ignimbrita, una pedra d’origen volcànic, és el santuari principal de la ciutat ocupant tota la part nord de la plaça.

Visitem a continuació l’Església de la Companyia de Jesús que alberga, a la sagristia, la magnífica capella de Sant Ignasi de Loiola amb murals policroms de flora i fauna, i els tres esplèndids claustres del segle XVIII.

Ens va impressionar aquest diàleg d’una creient amb el seu Déu, al que li explicava en veu alta totes les seves penúries reclamant-li una ràpida solució.

En cada un dels viatges que hem tingut la sort de fer als països de l’Amèrica llatina, hem comprovat que la religiositat està encara incrustada en el més profund de la cultura d’aquest països i que existeix una enorme diferència amb el que actualment passa a Europa en aquest sentit.

La casa de Tristán del Pozo, amb una portalada espectacular i tres patis consecutius, l’últim ocupat per les oficines del banc que en l’actualitat ostenta la propietat de la casa.

Ens desplacem en cotxe fins al Mirador de Carmen Alto des d’on podem contemplar els tres volcans que rodegen la ciutat: el Misti 5.820 m), el Chachani (6.075 m) i el Pichu Pichu (5.664 m).

Més tard veiem els anomenats “andenes incaicos”, les terrasses esglaonades construïdes per al cultiu i que encara es fan servir en l’actualitat.

El Mirador de Yanahuara a dos quilòmetres de la ciutat ens permet, des dels seus arcs, una vista panoràmica de l’anomenada ciutat blanca i els tres volcans. Yanahuara conforma un pintoresc i elegant barri amb carrerons que ens recorden Andalusia  i amb cases rodejades de jardins.

Ens dirigim després al convent de Santa Catalina, únic al món amb els seus carrerons i places, les quals tenen nom de ciutats espanyoles, Toledo, Sevilla, Còrdova, ….

Aquest convent, on van viure les religioses espanyoles durant diversos segles es troba obert al públic des de 1970. Amb els seus 20.000 metres quadrats de superfície és una veritable ciutadella religiosa del segle XVI que conforma un extraordinari conjunt arquitectònic.

Un convent de clausura de monges Benedictines on podem observar les diferències que eren causades per la classe social a la qual pertanyien i pel dot que aportaven al convent.

Algunes de les estances disposaven de cuina i banys propis. A mitjans del segle XVIII van arribar a viure més de 300 dones entre monges i donzelles de servei. En l’actualitat encara hi viuen monges a l’àrea nord del complex.

El recinte ens agrada tant que ens passem hores passejant pels seus carrers i un cop acabada la visita guiada, preferim tornar a fer un tomb en solitari per intentar retenir a la nostra memòria aquestes imatges.

Anem a dinar al restaurant Chicha de Gaston Acurio, amb un servei molt, molt lent.

Ens entretenim contemplant l’enorme tràfic de cambrers que entren i surten per diferents portes sense, aparentment, fer res més que posar i treure la gorra de cuina que porten. Només demanem un plat per persona, que compartim … però acabem realment embafats.

Ens apropem a l’hotel per deixar les motxilles, ja que ens volem endinsar en el mercat de San Camilo, un dels mercats “més ordenats del món” segons la Unesco.

Les parades de carn i peix estan quasi totes tancades però trobem espectacular la part de fruites i verdures.

Després de la passejada per tot l’interior li donem la volta per fora però no ens resulta especialment interessant. Ens dirigim de la plaça d’Armes on seiem una estona en un banc copsant l’ambient.

Tornem a l’hotel a descansar una mica, fins a les set que tornem a sortir.

Avui no sopem, ens prenem un “jugo” i un mate de coca i anís.

El “trote” que portem aquests dies comença a fer-se evident … estem realment cansats, al que hem d’afegir els canvis d’altura, aquí a AREQUIPA tornem a estar a 2.350 metres.

Anem a dormir d’hora.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 16, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 18, cliqueu en aquest

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – NASCA (sobrevol de les LÍNIES DE NASCA) i continuació de la ruta fins a AREQUIPA. – 2019.09.23 (crònica 16)

Avui ens podem llevar més tard perquè ens vénen a recollir a les vuit per anar a fer el vol per sobre de les LÍNIES de NASCA i ens han aconsellat no esmorzar ni prendre absolutament res abans del vol.

Les anomenades línies de Nasca van ser creades per la cultura Nasca entre el 200 aC i el 600 dC. Constitueixen un dels grans enigmes arqueològics del món.

Hi ha centenars de figures individuals amb diferents nivells de complexitat. Es pot trobar des de línies simples fins a dibuixos estilitzats de colibrís, aranyes, micos i sargantanes.

Les línies de Nasca només es poden reconèixer com a figures coherents des de l’aire. Encara que se suposa que el poble Nasca mai hauria pogut veure les seves creacions, hi ha hagut molta especulació sobre les habilitats i les motivacions dels constructors. La investigadora Maria Reiche (1903-1998) va ser un de les primeres científiques que va estudiar el fenomen i que va contribuir al coneixement i a la seva conservació.

En aquest ENLLAÇ de la National Geographic, podreu veure els noms i fotografies de les 17 principals formacions que encara es conserven.

A l’aeròdrom ens revisen el passaport i ens pesen. Hem d’esperar força estona, el moment que ens avisin per embarcar. Són avionetes molt petitones on ens encabim sis persones i el pilot.

Abans de pujar ens expliquen el que veurem i ens fan seure en funció dels pesos per equilibrar l’avioneta, jo vaig davant de tot i el Miquel al darrere de tot. 

Durant el vol, ens van assenyalant les figures que mig veiem i que pràcticament no podem fotografiar….. la veritat és que teníem moltes expectatives dipositades en aquest vol i ens ha resultat una mica decebedor …. encara que per sort no ens hem marejat. 

L’avioneta es belluga com si estiguéssim en una muntanya russa; portem uns cascos per esmortir l’infernal soroll de les hèlixs i això fa que no ens puguem comunicar entre nosaltres. Ha estat un encert no prendre ni tan sols un got de llet. La companya de vol del Miquel es passa tota l’estona vomitant i ho passa realment malament… impossible poder-la ajudar amb aquests sotracs.

Mentre esperem que ens vinguin a recollir per tornar a l’hotel esmorzem al mateix aeròdrom. 

…i en dirigim després al Museu Arqueològic Antonioni, un museu privat (administrat per Centro italiano Studi e Ricerche Archeologiche Precolombiane (CISRAP)), amb peces de ceràmica i tèxtils de la cultura nasca.

També visitem el petit jardí on estan els aqüeductes de Bisambre i una reproducció, a mida real, dels diferents modes d’enterrament.

En sortir tornem a la plaça de les Armes i ens asseiem a prendre un “jugo”.

Ja a l’hotel ens vénen a buscar per anar a l’estació d’autobusos Cruz del Sur.

Avui seiem al pis de sota en seients individuals un darrere l’altre.

Un viatge extraordinàriament pesat, ja que han estat onze hores per recórrer 600 quilòmetres. Durant el trajecte ens han donat dinar i sopar. El paisatge ressec tampoc acompanya massa.

Arribem a AREQUIPA a la una de la matinada i ens traslladem a l’hotel Santa Rosa, on caiem morts al llit.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 15, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 17, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – Des de PARACAS visitem les ILLES BALLESTAS i continuem ruta fins a NASCA. Pel camí visitem la Llacuna HUACACHINA – 2019.09.22 (crònica 15)

Avui hem dormit a PARACAS, però poques hores, perquè malauradament ens hem de llevar molt d’hora, abans de les sis, per anar a esmorzar i tancar maletes, ja que farem l’excursió a les ILLES BALLESTAS.

Deixem maletes i motxilles al cotxe i fem una mica de cua a l’embarcador per pujar al vaixell per fer l’excursió que ens portarà a conèixer algunes de les illes BALLESTAS, pertanyents a la reserva natural de Paracas, a l’Oceà Pacífic.

Una embarcació molt confortable des d’on veiem en primer lloc el petròglif segurament més conegut del Perú, anomenat “el Candelabro” gravat sobre el vessant d’un pujol, realment impressionant.

“El Candelabro” mesura 180 metres de llarg i es calcula que té uns 2500 anys. Dibuixat sobre la canviant superfície de sorra, sense que mai s’hagi esborrat, el seu significat continua sent un misteri.

Vint minuts més de navegació fins a les illes, unes formacions rocoses amb una gran diversitat de fauna marina: aus com els albatros, els pelicans, els guanacs, les gavines o els piquers; també lleons marins o els pingüins de Humboldt.

Unes illes on no està permesa la baixada de turistes. Un veritable i espectacular paradís ornitològic.

Durant el segle XIX es va començar a comerciar el “guano” que jeu en la superfície d’aquestes illes. El “guano” és l’excrement dels ocells que habiten allí i en aquells temps era la principal riquesa del Perú.

En acabar l’excursió ens espera el que serà el nostre guia d’avui, en Juan, que custodia les nostres motxilles i maletes. Un cop al cotxe ens dirigim a ICA per la Panamericana Sud.

Fem una primera parada al Museu Regional “Adolfo Bermúdez Jenkins” per tal de conèixer la riquesa arqueològica de la zona i en particular la seva sala especialitzada en mòmies. Com acostuma a passar en aquest país, no deixen fer fotografies en el seu interior, per la qual cosa un any després recordem molt vagament el que llavors vam veure…. una llàstima!!!

Faci fred o calor, el “normal” és que els gossos al Perú vagin “vestits”

Anem després fins a la llacuna de HUACACHINA (la dona que plora), un preciós oasi enmig del desert, circumdada per palmeres i amb aigües de color verd, que afirmen que posseeixen propietats terapèutiques.

Un lloc que trobem massa turístic … i és que comencem a veure l’enorme diferència entre el nord i el sud del país quan parlem de turisme. La ribera de la llacuna està repleta de bars i discoteques.

Dinem a la terrassa del millor hotel, amb unes increïbles vistes de la llacuna. Després de dinar la voltem caminant íntegrament. El lloc està ple de gent fent pícnic i sembla que únicament es permet el bany als nens.

Continuem ruta cap a NASCA que ens portarà dues hores de trajecte. Fem una parada a la torre-mirador que permet observar tres de les figures de les famoses “Línies de Nasca” : “les mans”, “l’arbre” i “el llangardaix”.

La torre metàl·lica i oscil·lant fa que el Miquel decideixi no pujar pel vertigen que pateix. l’Imma ho fa dues vegades, la segona per intentar fer alguna fotografia. Ens fa la impressió que el vol de demà ens decebrà una mica.

Arribem al Hotel Casa Andina Standard al voltant de les cinc de la tarda.

Anem a fer un tomb i ens apropem a la plaça d’Armes on seiem en un banc i ens deixem seduir per la vida i l’ambient que es respira.

Entrem a l’església i després anem a sopar al “Rico Pollo“, un lloc local molt agradable on mengem molt a gust un quart de pollastre i unes patates fregides.

Tornada a l’hotel on novament anem a dormir d’horeta.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 14, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 16, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – Visitem el Parc Nacional de PARACAS – 2019.09.21 (crònica 14)

Avui ens toca matinar de nou, ja que ens vénen a recollir a quarts de set del matí, per anar fins a la terminal d’autobusos “Cruz del Sur”, que per la carretera Panamericana sud ens conduirà fins a la Bahia de PARACAS.

Iniciem avui la segona part del viatge, en un circuit totalment terrestre d’una mica més de dues setmanes, pel sud del Perú, per tal de conèixer segurament la part més turística del país.

Facturem maletes i ocupen els nostres llocs a la primera fila del segon pis, sortim a dos quarts de vuit i arribarem a les 11 a PARACAS. Ara plou i sembla que aquesta nit també ha plogut força a Lima … el dia és fred.

Un viatge molt tranquil per un paisatge bastant lletjot i amb rètols de terrenys en venda per tot arreu. De fet després ens adonarem que tota la costa del Pacífic és totalment àrida i lletja de “collons”, a causa del corrent de Humboldt, que aparta els núvols de la costa peruana i xilena, transformant-la en un immens desert.

… En arribar ens indiquen que hem de córrer perquè tenim assignat el tour de les 11 …  de quin tour parlen ???, nosaltres havíem contractat des de Barcelona una visita privada i així ho fem saber en el moment de pujar al bus “súper atrotinat” que ens han assignat. Ple de gom a gom, únicament trobem lloc al final del bus.

Força molestos pel tracte i sobretot per les formes en què ho fan … o això o res, ens diuen. Truquem per telèfon al nostre contacte, Rosita de “Mundo Amèrica”, i quasi immediatament fan parar el bus i ens fan baixar. Hem d’esperar al guia privat i ho fem al monument al general San Martin, llibertador l’any 1820 d’Argentina, Xile i el Perú.

Curiosament, al carrer on vivim, hi ha un monument amb el bust del General José de San Martín (Yapeyú, Virreinat del Rio de la Plata 1778-Boulogne Sur Mer 1850). Va viure i estudiar a Espanya, Màlaga i Madrid, i va fer la carrera militar a Múrcia. Va tornar a Buenos Aires el 1812, per lluitar per la independència de les Províncies Unides del Rio de la Plata.

Monument al General San Martin a la Av. República Argentina de Barcelona (fotos del 2019 i 2020)

Tornen el xòfer i el guia i iniciem el recorregut pel Parc Nacional de Paracas declarada zona protegida l’any 1975 amb la finalitat de conservar i protegir la biodiversitat d’aquest ecosistema. Ubicat en un dels punts més desèrtics de la costa peruana, PARACAS té una extensió de 335.000 hectàrees, dels quals 200.000 en l’oceà pacífic.

Fem una primera parada al lloc on s’acumulen els fòssils, un espai que a nosaltres ens sembla poc menys que patètic.

D’aquí ens dirigim a “la Catedral“, una formació rocosa causada per l’erosió del mar i que és considerat patrimoni de la Humanitat.

Al mig del mar, la seva estructura va caure en el terratrèmol que l’any 2007 va tenir com epicentre el mar. Va caure el pont que comunicava La Catedral amb la costa.

Continuem la ruta caminant per la platja Yumaque on veiem pelicans i una foca nedant. Agafem una mica de sorra per a la nostra col·lecció.

Anem a dinar a Lagunilla un petit poble de pescadors amb quatre cases que han reconvertit en restaurants turístics.

Nosaltres escollim, aconsellats, “El Che”. Dinem molt bé unes conquilles amb parmesà i corball a la planxa. Demanem “cafè colado” que el fan deixant caure l’aigua calenta sobre el cafè en gra i deixant destil·lar gota a gota. Sincerament un bon cafè.

Al port, molts, molts pelicans que esperen el que deixen els pescadors que han tornat de la pesca. Sense que ni ens adonem ens fan agafar amb les mans una petita cria de tauró.

Continuem la visita de la platja vermella i fem una parada al desert, que segons ens comenta el guia, “és mort”.

Acabada la visita ens acompanyen a l’hotel Emancipador on, situats a la quarta planta, gaudim d’unes magnífiques vistes.

Descansem una mica i sortim a fer un tomb pel passeig al costat de la platja, una passejada realment maca. Fem un munt de fotos veient la posta de sol.

Decidim sopar al Restaurant El Arizal al mateix passeig. Demanem “chicharrones de calamar” que són similars o de fet son calamars a la romana.

Anem a dormir d’horeta.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 13, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 15, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–