– 283 – Teatre – UNHEIMLICH (🐌🐌+🐚) – Sala Atrium – 2019.05.22 (temp. 18/19 – espectacle nº 205)

UNHEIMLICH (temp. 18/19 – espectacle nº 205)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dimecres dia 22, vam fer cap a la Sala Atrium per veure la estrena de la segona peça del Cicle de Creació Escènica DespertaLab 2019, impulsat per la Nau Ivanow i la mateixa Sala Atrium. Un cicle creat per donar suport a la creació, producció, difusió i exhibició de dos espectacles de joves companyies nacionals i una d’internacional.

Aquesta cinquena edició del Cicle, consta de quatre espectacles: “Excalibur i altres històries d’animals morts” de la companyia mallorquina Hermanos Picohueso, “Unheimlich” amb la unió de les companyies Pelipolaca + Les desvestides, “La Caja” i “La leyenda del fauno i el viaje” de la companyia internacional Los escultores del aire.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

UNHEIMLICH planteja una revisió del nostre comportament com a espectadors davant els cossos exhibits en els museus a partir de quatre intèrprets amb quatre corporalitats que volen ser distants del cànon femení que ha governat cada una de les èpoques artístiques passades i fins avui en dia.

Un qüestionament del tractament que fa la societat envers l’home/dona nu. La nuesa considerada irreverent, provocadora i per tant prohibida i censurada en la vida quotidiana. La mateixa nuesa que provoca admiració i respecte quan la veiem dins d’un museu, reflectida en un quadre o una escultura.

Entrem a una sala d’un museu on unes noies contemplen les obres exposades. Ho fan lentament, amb admiració o sorpresa. Estan contemplant pintures on apareix gent despullada: dreta, asseguda, de cara, d’esquenes….

Quatre actrius, Belén Bouso, Núria Corominas, Rut GironaGal·la Sabaté que amb la seva expressivitat i gestualitat ens transporten amb elles a aquesta sala de Museu i contemplem, amb elles, les peces exposades. Tot just una paraula, o un murmuri, però en aquest cas tampoc no calen les paraules. Les mirades encreuades, els gestos ho diuen tot. La direcció de la peça és d’Irene Vicente Salas.

Les xarxes socials veten allò que consideren obscè, un mugró femení, una dona despullada o el sexe tan masculí com femení.

Per què a l’art se li permet visualitzar allò que en la nostra quotidianitat queda relegat a l’obscè i prohibit? Ens qüestionem, doncs, on queda l’ètica i la intimitat en aquestes representacions i què fa que l’art se sublimi i transcendeixi en aquells elements que no són permesos en el nostre dia a dia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

I del món de l’espectador que visiona l’obra d’art exposada, ens transporten al món de les models que han de restar immòbils hores i hores, en postures sovint impossibles, perquè el pintor o escultor aconsegueixi el resultat desitjat, plasmar a la seva obra la bellesa d’un nu, convertint-la en mercaderia, en objecte de desig per un públic determinat.

A UNHEIMLICH (paraula que es podria traduir com el rostre sinistre, misteriós, de què és familiar), es qüestiona on queda l’ètica i la intimitat d’aquestes representacions que s’han convertit en art i són permeses, representacions que són qüestionades i prohibides en la nostra quotidianitat.

Una peça que ha partit de l’estudi de la representació de la nuesa femenina en la història de l’art. Basant-se en l’art de la història moderna, on a partir de l'”Origen del món” de Courbet, es representa la nuesa femenina sense necessitat de cap pretext per a exhibir-la. Fins llavors hi havia una justificació mitològica o de llegenda per representar el cos nu.

En paraules de la seva directora, prenem com a referència el nu femení per reformular aquest mateix relat històric des del punt de vista de l’objecte, de les representades, aquelles que participen de l’exhibició dels seus cossos com a imatge, aquelles que, per extensió, acabem sent nosaltres mateixes.

Pelipolaca i les Desvestides prenen com a referència l’habitació secreta del museu arqueològic de Nàpols, que alberga les pintures pompeianes, com una representació dels museus concebuts únicament per a una part “escollida” de la població. Curiosament aquesta sala nosaltres la vàrem visitar encara no fa tres mesos i la tenim acabada de gravar a la memòria.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una posada en escena alentida on la il·luminació de Joana Serra i el so de Sofía Martori juguen un paper important i condueixen la nostra mirada. El potent vestuari enfunda a les intèrprets, amb unes malles de color carn on es dibuixa el cos nu amb traços gruixuts i els hi dóna llibertat de moviments.

Una proposta valenta i arriscada, que segurament està molt allunyada dels paràmetres del cercle habitual de teatre comercial que se’ns ofereix a la nostra ciutat; una peça sense text, molt visual, que es recolza en el llenguatge del cos, en les mirades, en el gest i la mímica dels intèrprets.

Hem de reconèixer que desconeixíem exactament que anàvem a veure, i que assistíem a l’estrena perquè confiem plenament en la Sala Atrium que molt poques vegades ens ha deixat indiferents. Ens costa valorar com ho fem habitualment, ja que encara que la proposta ens ha interessat força, precisament per ser diferent de tot el que hem vist fina ara, …. reconeixem que no és el tipus de teatre que més ens apassiona, perquè preferim les obres de text.

En acabar la representació hem aplaudit força (quan no connectem, no ho fem), però hem sortit desconcertats sense saber del cert si ens ha acabat de satisfer o no … i sobretot, amb el dubte de si hem entès tot el que ens volien explicar; creiem que és una peça molt treballada, amb moltes capes, que els espectadors difícilment poden captar en una sola mirada.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Cia: Cia Pelipolaca + Les desvestides
Direcció: Irene Vicente Salas
Actrius: Belén Bouso, Núria Corominas, Rut Girona, Gal•la Sabaté
Assistent de direcció: Meritxell Mestre \ Assistent a la dramatúrgia: Carmen Salinas \ Assessoria de moviment: Carla Tovias \ Producció: Maria Antolín \ Disseny d’il•luminació: Joana Serra \ Disseny d’espai sonor: Sofia Martori \ Escenografia i vestuari: Halley Productions \ Assessoria d’escenografia: Nina López \ Assessoria de vestuari: Néstor Reina
Durada: 60 minuts

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

– 282 – Voltar per la Literatura – TORTUGUES – LA DESACCELERACIÓ DE LES PARTÍCULES (🐌🐌🐌) de Clàudia Cedó – 2019.05.22 (temp. 18/19 – llibre nº 020)

TORTUGUES – LA DESACCELERACIÓ DE LES PARTÍCULES de Clàudia Cedó (temp. 18/19 – llibre nº 020)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba

Aquest és el títol núm. 16 de la col·lecció DRAMATICLES dedicada a la publicació de textos teatrals, coeditada per l’Editorial Comanegra i l’Institut del Teatre.

Un text de Claudia Cedó estrenat el novembre de 2014 a la Sala Flyhard, i que va aconseguir un premi Butaca al millor text teatral 2015. La peça va ser dirigida per ella mateixa i interpretada per Clara Cols (Marta), Dani Arrebola (Joan), Alícia Puertas (Àgata) i Alex Brull (Òscar).  El llibre ha estat prologat per Miquel M.Gibert.

Fa temps que en Joan i la Marta s’han adonat que no van al mateix ritme. Empesos pel desig de dur un estil de vida més tranquil, es traslladen al camp per poder gaudir de la calma. Però les coses es compliquen quan les seves vides s’entrecreuen amb les de l’Àgata i l’Òscar, una parella de científics que viuen a tota velocitat.

Un text fantasiós, una faula sobre l’estrès que provoca la vida a la gran ciutat i el desig de trobar la calma en un ambient rural més relaxat. En Joan i la Marta ho volen intentar.

El desig d’una parella de científics d’aconseguir la fama amb un nou fàrmac que aconseguirà allargar la vida de les persones. Experimenten amb ratolins, però els hi cal experimentar amb humans. L’Àgata i l’Òscar busquen un candidat.

Dues parelles que interaccionen en el mateix espai però en moments temporals diferents, uns diàlegs fluids en unes converses creuades i que teatralment va ser resolt magistralment.

Un text que ens parla de la necessitat de respirar, de prendre distància i viure amb tranquil·litat, de l’amor de veritat i que ho contraposa al desig de triomfar a qualsevol preu, sense aturar-se a pensar en les conseqüències sobre terceres persones.

Un text que planteja un gran interrogant,  és lícit experimentar amb humans, si la fita és salvar vides ?

Com diu la mateixa autora, TORTUGUES és una comèdia científica i romàntica, amb uns personatges divertits, però també tristos, que no saben què estan buscant.

Clàudia Cedó (Banyoles 1983), és dramaturga, directora de teatre i psicòloga. Va treballar com a psicòloga en centres penitenciaris  i amb persones en deshabituació de tòxics.

En 2006 va crear Escenaris Especials, un projecte ideat per fer teatre amb persones en risc d’exclusió social i del qual és coordinadora.

Treballa com a professora de teatre d’alumnes amb diversitat funcional.

Ha dirigit i escrit espectacles com “Júlia”, “De petits tots matàvem formigues”, “Tortugues: La desacceleració de les partícules” (Premi Butaca Millor Text 2015), “Et planto”, “L’home sense veu” (nominada al Premi Butaca al Millor Text 2016), “DNI” (text guanyador Torneig Dramatúrgia Catalunya), o “Ciegos” (text guanyador Torneo Dramatúrgia Madrid).

El seu últim treball, “Una gossa en un descampat”, és una producció de Sala Beckett estrenada al juliol 2018 al Festival Grec de Barcelona.

Títol: Tortugues
Autor : Clàudia Cedó
Pròleg: Miquel M.Gibert
Editen: Comanegra i l’Institut del Teatre
Col.lecció: Dramaticles
Data de publicació: Març 2019
Pàgines: 112 – Idioma: català

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

– 281 – Teatre – JACUZZI (🐌) – Sala FlyHard – 2019.05.20 (temp. 18/19 – espectacle nº 204)

JACUZZI (temp. 18/19 – espectacle nº 204)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dilluns vam fer cap a la Sala Flyhard, i hem de dir que tant de bo no haguéssim anat, perquè se’ns fa molt difícil escriure aquesta entrada sobre el treball d’una persona a la que admirem, apreciem i considerem un bon amic. Malauradament, JACUZZI és per nosaltres un projecte fallit, especialment en la dramatúrgia i la direcció.

Potser en llegir el subtítol de la proposta “Un musical electoral de Marc Rosich …..” esperàvem quelcom semblant a aquella peça que es va representar a la Sala Petita del TNC “A tots els que heu vingut” que ens va fer riure de valent. Res a veure, el que pretén ser una peça entre la farsa i el thriller, pateix d’una dramatúrgia inconsistent on els tres actors neden com poden.

Àngela Amat (Antònia Jaume), és l’alcaldable d’esquerres que comença la campanya electoral amb la simbòlica enganxada de cartells. Abans passa per casa seva on s’està instal·lant un Jacuzzi. Àngela vol fer signar a l’instal·lador (Oriol Guinart) una clàusula de confidencialitat… però ell només hi accedirà si li deixen fer ús privat de l’equipament un cop a la setmana.

Agnès Amich (Laia Alsina Riera) és la cap de comunicació del partit conservador, enemic polític de l’Àngela.

L’Àngela i l’Agnès fa anys que amaguen la relació sentimental que mantenen. L’embolic està servit…..

La música signada per Clara Peya està enregistrada i s’ofereix entretallada com a fil musical del jacuzzi, fet que ens impedeix gaudir d’aquesta creació com de ben segur mereix; per valorar-la com cal, potser l’hauríem d’escoltar de nou, sempre que aquesta música la poguessin escoltar deslligada de les lletres de les cançons, que al nostre entendre la malmeten.

Interpretacions a moments molt histriòniques i amb una gestualitat, al nostre entendre, excessiva. Tampoc resulta convincent la part cantada, tot i que han tingut a Mariona Castillo com a coach. Destacaríem positivament la part interpretativa de l’Oriol Guinart que es posa a la pell de tres personatges i les converses amb la Gladys, la teleoperadora que es converteix en amiga intima de les dues dones.

Una comèdia molt inconsistent, una dramatúrgia plena de tòpics amb algunes referències a Ramon Llull o Salvat Papasseit i una part de thriller amb un gir gore que porta a les dues protagonistes als assassinats sense escrúpols.

Com hem indicat en començar aquesta entrada, ens sap greu valorar negativament una proposta teatral, però nosaltres ens mantenim en la línia d’escriure el que pensem, sempre deixant clar que és una opinió personal, que no desmereix en absolut la feina que sabem que hi ha al darrere de qualsevol proposta.

Text i direcció: Marc Rosich
Música original: Clara Peya
Intèrprets: Laia Alsina Riera, Oriol Guinart i Antònia Jaume
Ajudant direcció: Jordi Centelles \ Escenografía: Sergi Corbera \ Vestuari: Joana Martí \ Il.luminació i espai sonor: Xavi Gardés \ Coach cant: Mariona Castillo \ Moviment: Roberto G.Alonso \ Imatge: Roser Blanch \ Producció executiva: Sergio Matamala, Clara Cols i Roser Blanch \ Comunicació i xarxes: Eli Riera \ Premsa: Clara Cols \ Cap tècnic sala: Xavi Gardés
Enregistrament banda Sonora: Estudi BeatGarden
Clara Peya (piano), Vic Moliner (baix electric), Andreu Moreno (bateria), Pau Romero (guitarra elèctrica)
Idioma: català
Durada: 80 minuts

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , | Deixa un comentari

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, diumenge 19 de maig,  a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max,  s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , | 4 comentaris

– 279 –  Concert de l’OBC – ROMEU I JULIETA de PROKÓFIEV –  L’Auditori (🐌🐌🐌🐌) – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 202)

ROMEU I JULIETA de PROKÓFIEV (temp. 18/19 – espectacle nº 202)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

I si és diumenge al matí, llavors ens toca concert de l’OBC i aquesta vegada dirigida pel seu titular Kazushi Ono.

Avui tenim un al·licient afegit i és escoltar el Shamisen, un instrument representatiu de diverses arts tradicionals del Japó, un  instrument de tres cordes semblant al llaüt. El seu origen es remunta a fa uns cinc-cents anys.

Per tocar-lo es fan servir el blachi (un pelctre) i el yubisuri (petita banda que facilita que la mà llisqui pel pal). Segons el gruix del pal hi ha tres tipus de shamisen, el hosozao, el chuzao i el futozao.

El programa del concert ha estat el següent:

  1. DMITRI DMÍTRIEVITX XOSTAKÓVITX (Sant Petersburg 1906-Moscou 1975).

Ballet suite núm.1 op. 84 (1949)- 1ª audició (🐌🐌🐌🐌)

Sotmès a la censura soviètica que afectava les seves creacions simfòniques, Xostakóvitx va crear quatre Suites de Ballet més lleugeres, amb una gran simplicitat melòdica, que li van donar l’èxit als teatres de Moscou i Leningrad fins que van estar prohibides pel règim de Stalin.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El Ballet suite núm. 1 op.84 consta de sis números, procedents de partitures de ballets prohibides (The Limpid Stream, The Golden Age, The Bold) per no complir amb els dictats del règim socialista. El primer “Vals líric” provinent de la Suite para Jazz Orchestra, els tres següents provinents de The Limpid Stream, “Dansa”, amb el subtítol de Pizzicato, “Romança” i “Polka”. El segueix un cinquè número “Vals scherzo” provinent de The Bolt i finalitza amb “Galop” de The Límpid Stream.

Continua llegint

Publicat dins de Música clàssica | Etiquetat com a , , , | 2 comentaris

– 278 –  Dansa – GRAN BOLERO – JESÚS RUBIO GAMO – Mercat de les Flors (🐌🐌🐌+🐚) – 2019.05.18 (temp. 18/19 – espectacle nº 201)

GRAN BOLERO – JESÚS RUBIO GAMO (temp. 18/19 – espectacle nº 201)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dissabte al Mercat de les Flors vam poder veure GRAN BOLERO, la proposta de Jesús Rubio Gamo, una dansa sobre l’obstinació, sobre el trànsit entre el plaer i l’esgotament i també sobre el pas del temps. Aquesta peça ha estat programada dins de l’itinerari “Imprescindibles d’aquí i ara”.

Amb una partitura de José Pablo Polo, basada en Bolero de Maurice Ravel, la peça GRAN BOLERO presenta una rítmica hipnòtica i repetitiva, in crescendo, amb dotze ballarins a escena que dansen fins a l’extenuació.

Jesús Rubio Gamo (Madrid 1982) és ballarí, coreògraf i escriptor independent, que produeix les seves pròpies produccions des de 2008. Format a Londres, propicia en aquesta ocasió un intercanvi entre el Mercat de les Flors i els Teatros del Canal amb sis ballarins de cada ciutat per parlar de l’esforç i del plaer de resistir. En 2016 va crear el duet Bolero, amb els ballarins Alberto Alonso i Clara Pampyn, una peça minimalista, fascinant i extenuant, amb la durada i la música de Ravel original.

Aquesta peça va ser seleccionada per al programa europeu Aerowaves, Dance Across Europe 2017 fet que el va decidir a ampliar la peça convertint-la en el que és ara, el GRAN BOLERO, que suposa la seva incursió en peces de gran format.

A la pàgina web de Jesús Rubio podem llegir el que ell concreta d’aquesta peça:

GRAN BOLERO és cos, és temps i també és un lloc en el qual sis ballarins de Madrid i sis de Barcelona poden trobar-se per a malbaratar energia junts i revisitar la música que Ravel concebés en 1928 com un assaig orquestral basat en un ball tradicional espanyol.

GRAN BOLERO és una gran oportunitat per a recordar que un dia decidim confiar que la dansa i la música anaven a salvar-nos de tota la resta.

GRAN BOLERO és una peça sobre l’esforç i el plaer de resistir; una dansa obstinada sobre el trànsit entre el gaudi i l’esgotament, un ball per a celebrar el temps i espai que compartim, la intensitat i la fugacitat, el pressentiment i l’assossec.

Continua llegint

Publicat dins de Dansa | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

– 277 –  Teatre – EL MAL MORIR (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Àtic22 del Tantarantana – 2019.05.17 (temp. 18/19 – espectacle nº 200)

EL MAL MORIR (temp. 18/19 – espectacle nº 200)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Divendres dia 17 vam fer cap a l’Àtic 22 del Tantarantana, per veure el primer espectacle de la companyia Fil Vermell, EL MAL MORIR.

Aquesta proposta de petit format, està escrita i dirigida per Adrià Olay i compta amb les interpretacions d’Òscar Galindo, Marta Genís i Ramon Garrido. Una obra que parla de la mort, de com voldríem viure el temps que ens queda davant d’una malaltia mortal. En paraules del seu autor, es tracta d’un crit a la vida i ens anima a gaudir de cada moment.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

EL MAL MORIR és una “comèdia negra”, per parlar sobre la mort, no per riure’ns d’ella sinó per poder faltar-li al respecte, tutejar-la i conviure amb ella.

La companyia Fil Vermell basa el seu treball en la veritat i el risc actoral, compromès amb la història que explica i oferint teatre de creació pròpia de petit format, molt proper als espectadors.

Al David li han diagnosticat una malaltia. Una de les xungues. Fart dels tractaments i sense la seguretat que la seva situació millori, ha decidit engegar-ho tot i passar els seus últims dies fent el que més li agrada en aquest món: llegir còmics i afartar-se de dònuts i coca-cola. La seva germana Ruth, lluitadora incansable, no estarà disposada a llençar la tovallola.

Tal com hem pogut comentar al col·loqui que ha tingut lloc en acabar la representació, la mort és l’única cosa certa de la nostra vida i malgrat això, la mort continua sent un gran tabú sobre el qual no es pot/vol parlar.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

– 276 – Roda de premsa DOLORS – Teatre Lliure de Gràcia – 2019.05.17 (temp. 18/19 – RdP 046)

DOLORS (temp. 18/19 – RdP nº 046)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Aquest passat divendres al matí, al Teatre Lliure de Gràcia, es va presentar una proposta teatral molt original, que pretén emular la manera de fer de les sèries de televisió, però aquesta vegada des del Teatre i no a l’inrevés com ha acostumat a passar fins ara.

Es tracta de DOLORS, un muntatge teatral de 6 capítols (de 45 minuts de duració cada un d’ells), en un embolcall televisiu protagonitzat per Enric Cambray, Gemma Martínez i Meritxell Yanes, que és també la ideòloga del projecte.

L’argument és una tota una declaració d’intencions: la Lola acaba d’inventar un dispositiu per combatre el dolor de la menstruació però les empreses a les quals presenta el seu enginy ni tan sols li donen cita. A partir d’aquí es desenvolupa una trama còmica que és també una crítica àcida a la manca d’igualtat de gènere en l’àmbit laboral.

La sèrie de 6 capítols estan escrits per Sergi Belbel, Eulàlia Carrillo i Cristina Clemente. Cada setmana es podran veure dos capítols seguits i, l’últim diumenge, el dia 9 de juny, es farà una marató dels 6 capítols d’una tirada. Com en qualsevol sèrie, abans de cada capítol hi haurà un resum de l’anterior, per poder seguir la trama en cas de no haver-lo vist.

Si bé el boom de les sèries televisives ha arribat al segle XXI, la incursió de dramaturgs teatrals a la televisió ha estat molt present a Catalunya des de fa dècades, explica Belbel fent referència a la sèrie “Poblenou “de Josep Maria Benet i Jornet. Ara els papers s’intercanvien i serà el teatre qui beurà de la televisió, i per tant veurem teatre a l’escenari, però aplicant tècniques televisives.

Continua llegint

Publicat dins de Rodes de Premsa, Teatre | Etiquetat com a , , , , , , , | 5 comentaris

– 275 – Teatre – EL GRAN MERCADO DEL MUNDO (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 2019.05.16 (temp. 18/19 – espectacle nº 199)

EL GRAN MERCADO DEL MUNDO (temp. 18/19 – espectacle nº 199)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dijous dia 16 vam poder veure a la Sala Gran del TNC un clàssic de Calderón de la Barca amb la mirada contemporània de Xavier Albertí.

A nosaltres el teatre clàssic, no és precisament el que més ens agrada i encara menys un auto sacramental escrit fa 400 anys … i a sobre en vers. Malgrat que a priori no era una proposta que ens atreies especialment, aquesta va ser una de les primeres entrades que vàrem comprar d’aquesta temporada en el nostre abonament del TNC, perquè estàvem gairebé segurs que Xavier Albertí, no ens defraudaria. Així ha estat …

EL GRAN MERCADO DEL MUNDO, és un auto sacramental del segle XVII, escrit amb una funció explícitament litúrgica i que ha estat portat als nostres dies “des del respecte escrupolós al text i una síntesi escènica allunyada de l’obscurantisme on ha estat encasellada”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de May Zircus

Al Segle d’Or, els actes sacramentals es representaven el dia del Corpus i eren peces de teatre religiós, com una mena de drama litúrgic, d’estructura al·legòrica. Aquest gènere va ser prohibit en 1765 per l’església catòlica i ha restat inexplorat pels nostres escenaris. Segons comenta Xavier Albertí, els actes sacramentals són una gran festa teatral bastida sobre un univers filosòfic adreçada a un espectre amplíssim de la societat. Igual que les tragèdies gregues, l’auto sacramental és teatre polític per a la multitud urbana.

Els personatges al·legòrics que protagonitzen EL GRAN MERCADO DEL MUNDO continuen poblant les nostres realitats, en un món, que cada cop, és un mercat més gran.

Abans de continuar amb la nostra ressenya, hem de reconèixer que se’ns ha fet una mica complicat entendre que o qui representava cada un dels personatges, afegint a més la complexitat del text en vers i en llenguatge del segle XVII.

Però aquesta dificultat, ha estat eclipsada totalment per una fascinant, meravellosa, esbojarrada i espectacular posada en escena, que de ben segur únicament poden assumir els teatres públics, ja que intuïm té un elevadíssim pressupost, amb 14 actorassos  a escena i una escenografia brillant.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , , , , , , , , , , , , , , | Deixa un comentari

– 274 – Teatre – UN, NINGÚ I CENT MIL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Biblioteca de Catalunya – 2019.05.15 (temp. 18/19 – espectacle nº 198)

UN, NINGÚ I CENT MIL (temp. 18/19 – espectacle nº 198)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

A l’espai sempre màgic de la Biblioteca de Catalunya, seu de La Perla 29, vam poder gaudir dimecres dia 15 de la posada en escena de la darrera de les novel·les de Luigi Pirandello, UN, NINGÚ I CENT MIL escrita el 1925 i publicada dos anys més tard.

Luigi Pirandello (Agrigent, Sicilia 1867-Roma 1936) va estar guardonat amb el premi Nobel de Literatura l’any 1934 i està considerat un dels autors teatrals més rellevants de l’Europa d’entreguerres.

Ferran Utzet dirigeix a Laura Aubert i Marc Rodríguez en aquesta obra que versa sobre la identitat i els seus límits. L’any 2017 en el marc del festival “Escenes de Filosofia i Teatre, Les nits de la Maleta a la Perla“, el mateix Ferran Utzet va dirigir una posada en escena d’un fragment del text amb els mateixos actors.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un home pateix una crisi d’identitat per una banal observació sobre el seu nas que li fa la seva dona Dida mentre es mira al mirall. A partir d’aquest moment, el mirall li retornarà la imatge de l’altre, de l’home que no és, sinó que sembla ser: l’individu que no és sinó cent mil, algú amb tantes personalitats com els altres poden atribuir-li. Qui fa aquest descobriment es converteix en ningú, almenys per a ell mateix, perquè no li queda més possibilitat que veure’s com els altres el veuen, és a dir, en les seves cent mil diverses personalitats.

A partir d’una anècdota trivial, Vitangelo Moscarda (Gengé), el protagonista de la història, s’adona que mai podrà saber com és ell per als altres, s’adona que ell no es coneix a si mateix, ja que quan es mira al mirall veu i observa, però no viu, i quan viu són els altres els que el veuen com és.

Ha començat per a ell una autèntica crisi d’identitat.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari