– Roda de Premsa – TOT VA BÉ SI ACABA BÉ – Parking Shakespeare – Parc de l’Estació del Nord – 2018.07.18 (temp. 17/18 – RdP 113)

RdP – TOT VA BÉ SI ACABA BÉ (temp. 17/18 – RdP nº 113)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Dimecres d’aquesta mateixa setmana i gairebé per casualitat ens vam assabentar que estava convocada la Roda de premsa del nou espectacle de la companyia Parking Shakespeare, al Parc de l’estació del Nord, on acostumen a representar les seves comèdies durant l’estiu; malgrat que aquesta vegada no estava convocat, em va venir de gust assistir.

Una RdP a l’aire lliure, com de fet acostumen a realitzar les seves actuacions, on es van presentar TOT VA BÉ SI ACABA BÉ, la 10ª i última comèdia de William Shakespeare que la companyia representarà; no ens van voler donar més detalls del que interpretaran a partir de l’any vinent, tot dient que quan tinguessin tot més cuit  lligat i madurat, ja ens ho comunicarien en una nova roda de premsa.

Aquesta nova comèdia (amb traducció de Salvador Oliva), ha estat estrenada aquest passat cap de setmana a Manresa, sota la direcció de Mònica Bofill i Judith Pujol amb  la participació de tots els actors de la companyia Parking Shakespeare, que curiosament és el primer cop que ho poden fer junts i al complet.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ens la presenten l’actor i director artístic Pep Garcia-Pascual, acompanyat per les dues directores de l’obra, Mònica BofillJudith Pujol.

La jove Helena sap que en qualsevol conte de fades, si l’heroi salva el rei, obté com a recompensa la mà de la seva estimada damisel·la. Però no ha previst que en aquest cas, el suposat heroi és “ella” i que la seva recompensa, el noble Bertran, també hi voldrà dir la seva. S’acaba aquí el conte de fades i comença una història d’enganys, mentides i manipulacions, on cada personatge només mira per a si mateix i les estratègies són cada cop més fosques. Però diuen que tot va bé, si acaba bé. O no?

Com ja sabeu, la companyia Parking Shakespeare aposta per apropar el teatre i per tant la cultura, de forma gratuïta, perquè els diners no sigui un impediment per la gent que no tingui disponibilitat econòmica; malgrat tot i per la supervivència de la companyia, en acabar les representacions demanen la col·laboració del públic perquè aquest aporti els calerons que cregui convenient.

Comenten que potser no és el millor text de Shakespeare ni tampoc la més divertida, però precisament per això ha estat un repte per les directores i els actors, que conjuntament han creat una dramatúrgia paral·lela, que actua a manera de meta-teatre i que dialoga amb l’obra original de Shakespeare, traient els entrellats de la mateixa companyia.

La representació tindrà una durada d’uns 80 minuts; la primera representació es va poder veure ahir 19 de juliol i es podrà veure fins al 5 d’agost de 2018 (excepte els dimecres) a les 19h a l’Espai dels Til·lers del Parc de l’Estació del Nord.

La companyia Parking Shakespeare neix el 2009 amb la idea anglosaxona de representar les obres de William Shakespeare en parcs públics, sense escenografia ni equipaments de so i llums, de manera que tot el protagonisme recau en el text i en els actors. Es tracta d’una proposta única, diferent i atrevida, que no practica cap més companyia a l’Estat i que ha sabut guanyar-se un públic fidel, creixent i heterogeni.

Us deixo com de costum l’àudio de la presentació …,

En acabar la RdP, ens van oferir un passi de gràfics, de la que vaig poder gravar algunes escenes del que veurem aquest any …

Els actors que intervenen són: Òscar Bosch: Lafeu/Mariana – Mireria Cirera: Comtessa del Rosselló – Ester Cort: Diana / Noble I – Adrià Díaz: Bufó / Vídua – José Pedro Garcia Balada: Rei de França – Pep Garcia-Pascual: Bertran – Carles Gilabert: Paraules – Ariadna Matas: Helena – Santi Monreal: Noble II – Ricard Sadurní: Soldat

Publicat dins de Rodes de Premsa, Teatre | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

– Festival GREC 2018 – Música Dansa – GRITO PELAO-ROCIO MOLINA (🐌+🐚) – Teatre Grec – 2018.07.18 (temp. 17/18 – espect.  nº 357 i RdP 112)

GRITO PELAO-ROCIO MOLINA (temp. 17/18 – espectacle nº 357)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimarts d’aquesta mateixa setmana va tenir lloc la roda de premsa de presentació d’aquest espectacle del Festival Grec, GRITO PELAO, de la companyia Rocío Molina amb Sílvia Pérez Cruz. Una roda de premsa accidentada que va començar amb retard perquè elles tornaven d’Avinyó i sembla que l’avió no va arribar quan tocava; malauradament la Sílvia es va trobar indisposada, i va excusar la seva presencia.

Com fem habitualment, us deixem l’àudio de la roda de premsa.

Aquest espectacle va ser estrenat al Festival d’Avinyó el passat dia 6 de juliol.

____________________

GRITO PELAO és una reflexió sobre la maternitat amb tres dones a escena i una quarta en camí. Carlos Marquerie ha fet una dramatúrgia orientada a destacar el profund desig de ser mare de la bailaora, Rocío Molina. Ella ha decidit tenir un fill, sola, perquè en aquest moment de la seva vida no té parella i ha decidit fer-ho amb inseminació artificial.

Ho desitjava des de fa molt de temps, ens parla de fins a cinc anys i creia que aquest desig incomplert feia que fins i tot artísticament aquest fet li impedia desenvolupar-se com ella desitjava. Ho ha aconseguit i per sort ara ja està embarassada de 18 setmanes; a partir d’aquest desig ha construït una coreografia, que sembla escrita des de les entranyes, malgrat que aquesta proposta la va començar a treballar molt abans del seu embaràs.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Des del començament ja sabem que no hem vingut a veure un espectacle com el que ens té acostumats la Rocío Molina, bailaora, a la que hem vist treballar a “Caída del cielo” o “Impulso” al Mercat de les Flors, ja que en aquesta proposta transforma el seu cos i la seva manera de ballar buscant, des de la quietud, una saviesa lligada al seu desig de ser mare, una recerca que uneix la vida i l’art, el ball i la pròpia identitat.

En aquesta proposta l’acompanya Silvia Pérez Cruz, amb una tria de cançons entre les quals dues especialment compostes per a l’espectacle amb lletres lorquianes. Amb elles dues comparteix escena Lola Cruz, la mare de Rocío.

Lola es la madre de Rocío, Silvia es madre y Rocío lo desea ser.

Dos miralls que es reflecteixen l’un en l’altre i una mare. Grito pelao és l’oportunitat de veure dos animals escènics en acció. Però no es tracta només de venir a veure ballar una de les grans del flamenc, Rocío Molina, ni d’escoltar una veu capaç d’emocionar els més escèptics, la de la Sílvia Pérez Cruz. Ni tan sols de gaudir de la cohabitació escènica entre dos talents excepcionals. Aquesta vegada, Molina Cruz i Pérez Cruz, lligades per una complicitat atàvica, han decidit desprendre’s de les seguretats i endinsar-se en un espai desconegut que les atreu sense remei.

Estan acompanyades per quatre músics, Eduardo Trasierra a la guitarra i responsable de la composició flamenca, Carlos Monfort al violí, José Manuel Ramos (Oruco), compàs i Carlos Gárate a la part electrònica.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

GRITO PELAO és un espectacle diferent creat com a excusa per explicar el gest lliure d’una maternitat buscada i ho relacionen amb generacions passades. L’experiència irrepetible de ser mare reiterativament manifestada al llarg de l’espectacle. Hem de reconèixer però, que no hem acabat de connectar amb l’espectacle, que ens ha decebut molt i se’ns ha fet avorrit fins al punt de desitjar que arribes a la seva fi el més aviat possible, per poder escapar escales amunt del teatre Grec.

Malgrat que les artistes i els músics són de reconeguda trajectòria, l’espectacle ens ha semblat innecessàriament llarg i reiteratiu fins al punt de l’avorriment i ha portat a l’esgotament físic al públic, que hem passat mitja nit buscant la postura perquè tot “passi millor”.

Creiem que són dues artistes excel·lents, però han allargat i han dotat d’una gran lentitud molts dels números provocant la nostra desconnexió. Per cert, no hem acabat d’entendre el sentit de la barba de Rocío en una part de l’espectacle.

Així i tot, també hem de reconèixer que la posada en escena ha estat el millor de l’espectacle, amb unes projeccions espectaculars sobre el terra i la paret de pedra del Teatre Grec, realitzades per David Benito, una il·luminació perfecta de Carlos Marquerie …. i que l’escena de la petita piscina on se submergeix Rocío completament nua, és d’una bellesa i sensibilitat fora mides…. però malauradament a aquestes alçades de la pel·lícula, feia temps que nosaltres havíem desconnectat. Llàstima !!!

Idea original:  Rocío Molina
Direcció artística: Carlos Marquerie, Rocío Molina, Sílvia Pérez Cruz
Dramatúrgia: Carlos Marquerie – Coreografia: Rocío Molina Cruz
Composició musical: Sílvia Pérez Cruz, Eduardo Trassierra
Repartiment: Rocío Molina Cruz, Sílvia Pérez Cruz, Lola Cruz
Ajudant de direcció:  Elena Córdoba \ Direcció tècnica: Antonio Serrano \ Il·luminació: Carlos Marquerie \ So: Carlos Gárate, Juan Casanovas, Javier Álvarez \ Vestuari: Cecilia Molano, Esmeralda Dias, Emilia Ecay \ Fotografia: Pablo Guidali
Producció:  Danza Molina, Magdalena Escoriza – Producció executiva: Loïc Bastos
Idioma: Castellà – Durada: 120 minuts

Publicat dins de Dansa, Música contemporània | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

– Circ – QUAN NO TOCÀVEM DE PEUS A TERRA (🐌🐌🐌+🐚) – La Seca – 2018.07.18 (temp. 17/18 – espect. nº 356)

QUAN NO TOCÀVEM DE PEUS A TERRA (temp. 17/18 – espectacle nº 356)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir era doble nit d’estrena a la Seca, “Estrip-Tesi” a la Sala Palau i Fabre, i QUAN NO TOCÀVEM DE PEUS A TERRA de Circ Pistolet a la sala Joan Brossa. Nosaltres vam optar per aquesta segona proposta, un espectacle autobiogràfic de l’amistat de dos amics lliurement adaptada al circ a través dels equilibris acrobàtics.

Tomàs Cardús i Enric Petit són els dos artífexs d’aquest espectacle que mostren a l’escenari una gran complicitat. L’any 1987 es van conèixer a l’assaig de canalla de la colla castellera Minyons de Terrassa, i els ensenyen els passos castellers amb l’ajuda d’un tronc de fusta. Allà va començar la seva amistat.

Entren en el món del circ l’any 1997 i després d’anys de formació, en 2008, l’Enric crea la companyia Circ Pistolet a la que s’incorpora en Tomàs l’any següent. Tots dos participen en la creació de l’espectacle “Le Grand C” guanyador del Premi Ciutat de Barcelona de Circ l’any 2012.

QUAN NO TOCÀVEM DE PEUS A TERRA gira al voltant de tres eixos principals: els equilibris, l’amistat i la fusta. Aquest espectacle ha estat guardonat amb el premi Zirkolika al millor espectacle de carrer de l’any 2017.

Un espectacle plantejat amb una gran dosi d’humor i una posada en escena dinàmica, viva i dotada d’una aparent gran espontaneïtat.

És un viatge al passat, a aquelles tardes d’estiu, plenes de jocs i de bones estones, a vegades rient, a vegades suant, però sempre gaudint, acompanyades d’emocions genuïnes i de complicitat, buscant l’equilibri fràgil entre dues persones.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Amb la simplicitat d’uns troncs de fusta i dues planxes també de fusta, i l’única ajuda de les seves mans i els seus cossos, realitzen equilibris “impossibles” realment espectaculars.

Segons comenten, l’espectacle està pensat per a tots els públics amb la idea de compartir la importància de l’amistat, la competència sana i les emocions, utilitzant elements senzills per aconseguir no tocar de peus a terra com quan érem infants i érem capaços de fer volar la imaginació.

Veiem les influències del circ tradicional sota la coneguda fórmula del “mas difícil todavía”, l’humor i la frescor típics del circ català i una posada en escena que beu directament del circ contemporani.

Acompanyats de la música de la Companyia Elèctrica Dharma i Jordi Molina, ens han ofert un espectacle delicat i potent que ens ha fet gaudir com a infants.

Direcció: Circ Pistolet
Acròbates en pista: Tomàs Cardús i Enric Petit
Mirada externa: José Luís Redondo
Mirada còmplice: Quim Girón
Material de fusta: Cie XY, Josep Maria Carulla
Música: Companyia Elèctrica Dharma, Jordi Molina
Il·luminació: Xavi Valls \ So: Ton Mentruit \ Fotografia: Marta GC
\ Vestuari: Recicling People \ Disseny i vídeo: Dolma Produccions \ Producció: Circ Pistolet
Idioma: català – Durada: 60 minuts

Publicat dins de Circ | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

– Festival GREC 2018 – Música – LÍDIA PUJOL – PANIKKAR, POETA I FANGADOR (🐌🐌🐌🐌🐌) – Mercat de les Flors – Sala O.M. – 2018.07.17 (temp. 17/18 – espect. nº 355)

LIDIA PUJOL – PANIKKAR, POETA I FANGADOR (temp. 17/18 – espectac. nº 355)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

I ahir, de nou al Mercat de les Flors, aquesta vegada a la sala Ovidi Montllor, per veure, dins del Festival Grec, a LÍDIA PUJOL en una nova edició de la seva Iter Luminis (La Cerimònia de la Llum) dedicada a Raimon Panikkar en el centenari del seu naixement. Aquest espectacle forma part, per tant, de la programació de l’Any Ramon Panikkar.

Nosaltres vam poder veure per primera vegada La Cerimònia de la Llum, l’any 2011 en un indret màgic, el Monestir de Santes Creus i va ser un espectacle que ens va fascinar. El passat mes de marc vam assistir a un concert de la Lidia Pujol “Polorum Regina. La dóna com a referent de la llibertat“, que va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans, i on va interpretar algunes de les cançons que vam poder escoltar ahir al vespre.

Com explica la mateixa Lidia Pujol, Iter Luminis és una cerimònia musical i poètica, resultat d’anys de cerca d’un nou sentit en la interpretació i posterior adaptació artística dels repertoris històrics i tradicionals. El missatge dels seus valors abasta des de la convivència entre cultures i pobles fins a la necessitat d’una lectura actual de símbols religiosos i culturals.

Lídia Pujol és una cantant que transmet sensibilitat i pau només amb la seva presencia i el seu somriure. Aquesta vegada l’espai escènic de la sala i la il·luminació (Laura Clos “Closca” i Sergi Corbera) són màgics, els músics disposats a la dreta, tret del piano que ocupa la part esquerra de l’escenari. Un enorme arbre penja del sostre. Un altre tronc està a terra. Una branca recolzada en el piano….. i Leo, el seu gos passeja per l’escenari amb una enorme tranquil·litat.

Continua llegint

Publicat dins de Música contemporània | Etiquetat com a , , , , , , , , , | Deixa un comentari

– Festival GREC 2018 – Circ – MINUIT (🐌🐌🐌🐌) – Mercat de les Flors – 2018.07.16 (temp. 17/18 – espect. nº 354)

MINUIT (temp. 17/18 – espectacle nº 354)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dilluns abans d’anar a la representació de Circ que teníem prevista, dins de la programació del Festival Grec, vàrem voler estar presents a l’entrega del 44è premi Margarida Xirgu, a la nostra estimada actriu Imma Colomer, acte que es va celebrar a l’institut del Teatre.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

No vàrem poder estar durant tot l’acte, però sí que vàrem poder veure l’entrega del premi, per marxar tot seguit al Mercat de les Flors, a veure MINUIT, una creació de l’artista francès Yoann Bourgeois, referent del nou circ contemporani francès.

Bourgeois explora, en els seus espectacles de circ i moviment, l’acrobàcia a partir dels conceptes de desequilibri i impuls, i aconsegueix així convertir la caiguda en un salt i viceversa. Ell és un estudiós dels fenòmens físics que condicionen el moviment i els punts de suspensió, que juga amb els límits de la gravetat per després precipitar-se al buit.

La dansa perfecta de l’etern retorn, o un bri d’esperança on sempre que caiem ens tornem a alçar.

Punt de suspensió: aquell moment que un objecte llançat a l’aire assoleix el punt més alt de la paràbola abans de començar a caure.

Yoann Bourgeois va crear la seva companyia l’any 2010 i ha protagonitzat una ascensió fulgurant en el món de l’escena que l’ha portat a codirigir, amb Rachid Ouramdane, el Centre choréographique national de Grenoble (CCN2).

MINUIT és un espectacle que barreja la dansa, les tècniques de circ i la música en directe d’una arpa. Ens parla de les caigudes físiques i emocionals que sempre són un preludi per alçar-se i començar de nou. Els protagonistes s’enlairen i cauen amb l’ajuda d’aparells i dispositius que amplifiquen els fenòmens de la física i els posen al servei del circ.

Jean-Baptiste André, Yurié Tsugawa i el mateix Yoann Bourgeois, semblen de goma i evolucionen per l’enorme escenari del Mercat de les Flors (potser massa gran?) fent palesa la seva tècnica impecable. Un espectacle amb moments d’una poesia hipnotitzant, els graons d’una escala que no porta enlloc, la noia del ninot saltamartí, voler seure en cadires que es pleguen i es despleguen, un pols en una taula, el micròfon impossible, els focus que cauen …

Continua llegint

Publicat dins de Circ | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

– Festival GREC 2018 – Teatre – RAPHAËLLE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre del CCCB – 2018.07.15 (temp. 17/18 – espect. nº 353)

RAPHAËLLE (temp. 17/18 – espectacle nº 353)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir diumenge de nou al Teatre del CCCB i dins de la programació del Festival Grec, vàrem poder veure RAPHAËLLE, una proposta de la companyia “La conquesta del Pol Sud“, presentada en Roda de premsa el passat 27 de juny; creació i interpretació de Raphaëlle Pérez, Carles Fernández Guia i Eugenio Szwarcer.

És el tercer muntatge de la companyia dins de la trilogia “Dona, història i identitat”, després de “Nadia” (2016) i “Claudia” (2017). Tres peces de teatre document, interpretades per les mateixes protagonistes. Nadia ens parlava de la Guerra a l’Afganistan i les seves conseqüències, en tant que Claudia ens parlava del drama dels nens robats a l’Argentina.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies d’Alfred Mauve

Raphaëlle Pérez és una noia francesa de 23 anys que ens explica la seva experiència “trans”, de transició, de canvi de gènere. Tot i haver nascut en un dels països més avançats d’Europa, la seva vida no ha estat fàcil.

El seu recorregut està marcat per la lluita, per la recerca de la identitat, per l’autoafirmació, pel trencament dels motlles, pels somnis, …..

La seva valentia i les seves aspiracions i decepcions ens projecten una mirada sobre un món de constants lluites i conquestes socials. La Conquesta del Pol Sud ens qüestiona si la divisió de sexes és merament una construcció cultural i social.

La lluita individual de la Raphaëlle Pérez ens parla del canvi col·lectiu que viuen les nostres societats.

Raphaëlle és una mirada fascinada per un món en plena transformació, una transformació que afecta tots els àmbits de les nostres vides i que, especialment, està redefinint el rol dels gèneres.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies d’Alfred Mauve

Aquesta proposta, igual que les anteriors, s’ajuda amb les projeccions audiovisuals, una acurada selecció de fragments narrats i petites escenes dialogades que situen perfectament a la nostra protagonista. Començant per la seva infantesa, l’escola, la seva vida a la “grisa i verda” Normandia, les seves Barbies, les sabates de taló, els seus estudis, París i finalment Barcelona….

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

– Teatre – ASATIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium – 2018.07.14 (temp. 17/18 – espect. nº 352)

ASATIA (temp. 17/18 – espectacle nº 352)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquest mes de juliol, com gairebé tots els “teatraires”, ens hem abocat a veure el nombre més gran d’espectacles possibles, dins de la programació del Festival Grec. Per sort, també hem pogut fer un forat a la nostra agenda “teatraire”, per veure altres propostes no incloses al Festival.

Diem “per sort”, perquè aquesta ASATIA, que vàrem poder veure ahir a la Sala Atrium, és una petita joia teatral, que sense cap mena de dubte es mereixia una millor visualització de la que ha aconseguit, durant les dues setmanes que ha estat representant-se a Barcelona. El Grec, sense voler, els ha jugat una mala passada a aquesta jove companyia mexicana.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

ASATIA del Colectivo Berenjena, va ser la proposta guanyadora de la beca “La Vaquita” que la companyia Vaca 35 va concedir l’any 2017 com a suport a la investigació i creació col·lectiva teatral de grups joves.

Des de Vaca 35 ens van parlar d’aquest projecte, fa aproximadament un mes, i vam parlar amb els membres de Colectivo Berenjena a la roda de premsa on ens van presentar la peça.

Aquesta proposta va ser estrenada al Teatro del Milagro a la ciutat de Mèxic el desembre del 2016, i gràcies a l’èxit de públic va fer dues temporades en aquest teatre, oferint representacions en altres teatres de la mateixa ciutat. La representació a la Sala Atrium és el primer salt de la companyia a Europa.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , | 2 comentaris

– Festival GREC 2018 – Teatre – AUDIÈNCIA & VERNISSATGE – La Villarroel (🐌🐌🐌🐌) – 2018.07.14 (temp. 17/18 – espect. nº 351)

AUDIÈNCIA & VERNISSATGE (temp. 17/18 – espectacle nº 351)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

En el marc del Festival Grec, a la Sala Villarroel, vam veure ahir AUDIÈNCIA & VERNISSATGE, dos textos de Václav Havel, amb traducció de Monika Zgustová, dramatúrgia d’Anna María Ricart i assessorament de Jordi Casasempera, doctor en filosofia especialista en Havel.

Una proposta sota la direcció de Pere Arquillué que tal com ens va explicar a la roda de premsa, assumeix la seva primera direcció teatral.

Un cop vista l’obra, pensem que la direcció de Pere Arquillué ha estat molt acurada i aconsegueix que ens arribi la ironia d’un autor que és “home de principis”, la seva insistència en continuar sent ell mateix i conservar la seva identitat.

L’elecció dels textos de Havel per al seu debut com a director es deu al fet que aquests   “fan un pas més enllà; no donen respostes però sí que insinuen o deixen obertes possibles respostes davant dels problemes que tenim, a partir de la coherència amb un mateix“.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

Václav Havel (1936-2011) nascut a Praga, fou un reconegut escriptor i polític que va passar quatre anys i mig a la presó (1979-1984) per signar un manifest, després de l’empresonament d’un grup musical. Va ser l’últim president de Txecoslovàquia i el primer president de la República Txeca. D’una manera o altra, va ser president del seu país durant tretze anys.

L’alienació, la mentalitat consumista dels homes i les dones del nostre temps, la dificultat de comunicar-se amb els altres i, encara més, de comprendre’ls, la por al posicionament polític, … són temes presents en tota la seva obra.

Havel escriu AUDIÈNCIA a principis del 1975, una petita peça teatral satírica per fer riure els seus amics (era un autor perseguit pel règim, al qui prohibien publicar). Aquell mateix any escriu una segona peça curta amb el mateix protagonista, Vanek, l’alter ego d’ell mateix, peça que titula com VERNISSATGE.

Aquestes obres es representaven de manera clandestina a domicilis particulars.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , , , | Deixa un comentari

– Voltar per la Literatura – A LA DERIVA (🐌🐌🐌🐌) de Xavi Narro – 2018.07.15 (temp. 17/18 – llibre nº 045)

A LA DERIVA de Xavi Narro – (temp. 17/18 – llibre nº 045)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba

Ara fa ja tres anys vaig llegir el primer llibre de Xavi Narro, “Rodamón, una volta al món amb bici” i vaig quedar enamorada de la seva manera d’escriure.

En febrer de 2017 va publicar A LA DERIVA el seu salt, com ell mateix diu, al camp de la ficció.  La seva primera obra de ficció que indica la seva consolidació com a escriptor. Una esbojarrada història plena de drogues i alcohol situada entre Barcelona i Mèxic.

El llibre ens parla d’en Pau i en Plèbot, en Pau està molt a prop dels quaranta anys i condueix una secció pròpia en un programa de televisió. La seva parella l’Alzina està embarassada. No està satisfet ni amb la seva vida professional ni amb la personal. Ell és el narrador de la novel·la.

En Plèbot és molt més jove, i és reconegut per les seves escultures amb impressió en 3D. Prepara una gran exposició mentre ven les seves escultures per internet. És un ídol d’adolescents.

El dia que es coneixen, els canvia tot, s’inicia una relació destructiva, i, enduts per un rampell, en pocs dies se’n van tots dos de viatge a Mèxic, en una fugida endavant. Un viatge esbojarrat on alternaran el luxe i la indigència i conviuran amb les drogues i l’alcohol.

Un llibre amb grans dosis d’humor que conserva la temàtica de viatges en una ruta pel sud de Mèxic dels dos amics, seguint la pista de Citlali, una dona que en Plèbot va conèixer fa uns anys. També s’incorporarà al viatge la Stella, una noia molt jove que vol perdre la virginitat. L’auge i la decadència d’una amistat entre dues persones totalment diferents, antagònics, detestables i entranyables a parts iguals.

Continua llegint

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

– Teatre – A 3 METROS, CIELO (🐌🐌🐌) – Teatre del Raval – 2018.07.13 (temp. 17/18 – espect. nº 350)

A 3 METROS, CIELO (temp. 17/18 – espectacle nº 350)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

L’última vegada que vàrem trepitjar el Cafè Teatre Llantiol, al mes de maig, quan vam anar a veure “Cireres & lentejuelas“, ja ens vam fixar que en aquesta petita sala i en dies determinats s’estava representant aquest espectacle; llavors ens va cridar l’atenció.

Ara aquest espectacle “A 3 METROS, CIELO” s’ha traslladat per uns dies al Teatre del Raval en horari no habitual (22:30), cosa que a nosaltres ens facilita molt poder combinar en el mateix dia aquesta representació amb un altre.

Com suposo ja us heu adonat, no som massa de veure representacions de monòlegs còmics que tant sovintegen la cartellera teatral de Barcelona, i no pas perquè les menyspreem, sinó perquè amb la gran oferta teatral al nostre abast, preferim un altre tipus de teatre, potser mes de text, i que no se suporti en el fet únicament d’aconseguir fer riure als espectadors.

Malgrat tot sabem del cert que aquest tipus d’espectacle tenen una gran acceptació i omplen les platees de Teatres que aposten per aquest gènere. Som conscients també de què aconseguir fer riure en Teatre té moltes més dificultats que interpretar un text dramàtic, perquè necessita de la reacció immediata del públic en directe i sense aquesta reacció positiva, l’espectacle deixa de funcionar.

Per sort hem connectat des del minut zero amb l’actor Adrián Ridau, que de fet és l’ànima que porta gairebé tot el pes de l’espectacle. En aquest cas no es tracta ben bé d’un monòleg còmic, ja que posseeix almenys una dramatúrgia elaborada en clau d’humor al voltant del món de la parella, en el que molts de nosaltres ens podrem veure reflectits.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’actriu Raquel Ramírez és el contrapunt que necessita l’espectacle, per desenvolupar un argument en el que es veu rapidament que en el món de la parella no és tot felicitat, perquè sovint sorgeixen rapidament els problemes en la relació i en la convivència del dia a dia, poden arribar a ser una constant.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari