– 014 (22/23) – Teatre – LA SORT (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Beckett – 02/10/2022

Ahir diumenge 2 d’octubre, vam inaugurar la nostra temporada a la Sala de Dalt de LaBeckett per veure l’espectacle LA SORT, escrit per Juli Disla, amb dramatúrgia de Pérez&Disla i la direcció escènica compartida per Jaume Pérez Roldán, Toni Agustí i Santiago Ribelles.

LA SORT parla de l’experiència dels seus protagonistes, Juli Disla i Jaume Pérez, com a família homoparental i interracial. La peripècia emocional i vital del seu procés d’adopció, un llarg camí administratiu i judicial amb la finalitat de formar una família.

Com si estiguessin compartint una estona amb amics, en Juli i en Jaume ens expliquen el procés d’adopció del seu fill, des de les converses inicials que ells havien mantingut entorn de la paternitat, passant per la decisió adoptada d’iniciar l’enrevessat procés burocràtic, la llarga espera que hi han de viure, els innombrables tests i entrevistes d’idoneïtat que han de superar, els cursos d’aprenentatge de què significa adoptar, la por que el procés no es pugui culminar davant d’un canvi polític…. l’espera…. la llarga espera.

LA SORT és una reflexió sobre tots els interrogants que genera la paternitat i sobre el que implica construir una família diversa, una reflexió sobre la diversitat sexual i racial i els models de família, sobre la necessitat de créixer amb referents en els quals sentir-se reflectit i de com influeix la política en tot això.

Però aquesta proposta és també un retrat exhaustiu del llarg trajecte administratiu que implica una adopció. El procés d’adopció nacional pot allargar-se fins a vuit anys i no és definitiu fins que la justícia dicta una resolució d’adopció. I si el procés ja és complicat per una parella “normativa” heterosexual, la complicació arriba a extrems absurds en el cas de parelles de gais o lesbianes.

Una posada en escena minimalista, amb dues cadires plegables i una gran pantalla on es van projectant documents audiovisuals que complementen el que ens estan relatant. Declaracions polítiques, formularis, documents emplenats, llistes d’espera … i les declaracions dels avis…..

Una proposta que respira honestedat i veritat des de l’inici, que ens ha emocionat i trasbalsat. Una narració que ens ha fet alegrar de cada pas endavant que feia la parella i que ens ha fet indignar davant de la terrible burocràcia que fa d’aquests processos una autèntica tortura pels protagonistes.

Una crònica sobre la cerca de noves oportunitats per uns menors que venen de situacions d’indefensió i abandonament i que de fet han de ser els beneficiaris d’una adopció. No pot obviar-se que darrere de tota adopció hi ha una situació prèvia d’adversitat i que resulta imprescindible evitar posicions estigmatitzadores.

Juli Disla i Jaume Pérez, que en 2011 van decidir formar parella i companyia, han aconseguit treure solemnitat a tota la narració a base de dosi d’humor que van dosificant al llarg de tot l’espectacle. Trencant sovint la quarta paret busquen la nostra implicació en la seva història, i ho fan a través d’una intimitat compartida amb molta tendresa. A moments parlen tots dos alhora, ens volen explicar tot el que pensen, el que opinen, el que han viscut, les seves pors i les seves il·lusions.

I n’expliquen el que senten quan coneixen finalment el seu fill, amb vuit mesos, de pell negre i que els mira sense entendre, sense saber que ells seran els seus pares.

LA SORT forma part del cicle La família (o la família?), una proposta per reflexionar sobre el concepte de família des de diferents perspectives: els imaginaris, les relacions, les vulnerabilitats, les estructures socials, el món laboral, els sentits, les emocions…

A vegades una proposta aparentment senzilla, és capaç d’atrapar-nos des del minut zero de la representació, simplement amb un text sortit de l’ànima dels autors/actors, un text ple de tendresa que teatralment ens arriba a fascinar sense gaire més que un parell de cadires com escenografia.

Una proposta diferent, pràcticament documental, que ens ha sorprès amb una història personal d’una gran honestedat i que recomanem de totes totes. Es podrà veure fins al dia 9 d’octubre.

– 013 (22/23) – Concert de l’OBC – MAHLER 4 – L’Auditori – (🐌🐌🐌🐌) – 02/10/2022 

Tornem a l’Auditori i un any més ens hem abonat als concerts matinals de diumenge. Hem recuperat les localitats fixes de platea que teníem abans de la maleïda pandèmia, per la qual cosa sembla que la “normalitat” s’està imposant per fi.

Al Foyer hem pogut veure la instal·lació Phonos, de l’artista visual i sonor Marc Vilanova. Es tracta d’una escultura realitzada a partir d’altaveus reciclats que en lloc de produir so, realitzen moviments de freqüències infrasòniques, situades segons llegim, per sota del nostre rang audible. La peça treballa amb 26 targetes de so, 104 amplificadors i 208 altaveus desmembrats i fan de la instal·lació escultòrica un nou instrument musical.

L’Auditori de Barcelona ha inaugurat la temporada 2022-2023 amb un concert dirigit per Ludovic Morlot (Lió, França 1973) en el seu primer any com a director titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. 

Una temporada, que tal com ens ha presentat Robert Brofau, director de l’Auditori, porta per títol “3r moviment: Mort o retorn” i que serà l’última parada de la trilogia a manera de cicle vital proposat per ell, i que va començar la temporada 2020-21 amb “1r moviment: La creació” i va seguir la temporada passada amb “2n moviment: Amor i odi”.

El concert inaugural estava integrat per dues peces, “Let me tell you” del compositor convidat Hans Abrahamsen i la “Simfonia núm. 4 en Sol major” de Gustav Mahler (Kalischt 1860- Viena 1911). Malauradament en el concert de diumenge 2 d’octubre no s’ha pogut interpretar la primera de les peces per malaltia sobtada de la soprano Audrey Luna.

La SIMFONIA N.4 en Sol Major per a soprano i orquestra (1892-1900, rev. 1901-1910) de Gustav Mahler, està integrada per quatre moviments:

1. Bedächtig, nicht eilen
2. In gemächlicher Bewegung. Ohne Hast
3. Ruhevoll (Poco adagio)
4. Sehr behaglich “Wir geniessen die himmlischen Freuden” text de “Des Knaben Wunderhorn”

El quart moviment de la Simfonia de Mahler ha comptat amb la soprano Carolyn Sampson (Bedford, Regne Unit 1974).

A la Quarta simfonia, Gustav Mahler fa un viratge creatiu i situa la riquesa tímbrica de l’orquestra al servei d’una visió lluminosa, nostàlgica i beatífica del cel, expressada per un infant. L’obra culmina a l’últim moviment amb un lied sobre un poema popular procedent de Des Knaben Wunderhorn (El corn màgic de la joventut) després d’un llarg tercer moviment de profunditat tràgica. Es tracta d’una peça simfònica d’espiritualitat íntima, incompresa a la seva època, que ens revela la imaginació inesgotable d’un compositor que va marcar la història d’aquest gènere.

Ha estat un concert vibrant d’una gran espiritualitat on la música semblava fluir de forma senzilla i on el primer moviment ens ha captivat. En el seu primer concert el nou director titular, Ludovic Morlot, ens ha donat boníssimes sensacions, ja que l’orquestra, al nostre entendre, ha sonat magníficament. Esperem que en els propers concerts aquestes sensacions es consolidin i es facin realitat dia a dia.

La soprano Carolyn Sampson, s’ha incorporat a escena d’una forma molt teatral; ha interpretat el lied d’una manera molt acurada i sensible, malgrat que ens hauria agradat que la seva veu hagués projectat una mica més de volum, especialment a l’inici de la peça.

Malgrat l’incident que no ha permès que poguessim escoltar la primera peça prevista, considerem que ha estat un bon inici de temporada, això si de curtíssima durada i on ens ha sorprès la gran quantitat de butaques buides.

– 012 (22/23) – Teatre – ASSAIG SOBRE LA CEGUESA –– (🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 30/09/2022

Divendres 30 de setembre, vam fer cap al Teatre Nacional de Catalunya, per veure ASSAIG SOBRE LA CEGUESA, la coproducció d’aquest teatre amb el Teatro Nacional Sao Joao de Porto. Aquesta proposta ha inaugurat la temporada 2022-2023 i té prevista una gira internacional. L’espectacle es va estrenar a Porto el passat mes de juny. 

Hem de dir que vàrem assistir amb il·lusió per tal d’iniciar la temporada i sobretot amb forces expectatives, que malauradament no es van complir. Vàrem escollir especialment la funció que coincideix amb el col·loqui …. i un cop vist el que ens havia ofert l’espectacle, no ens va venir de gust ni quedar-nos a escoltar als seus protagonistes.

Coincidint amb el centenari del naixement de José Saramago (Azinhaga, 1922 – Tías, 2010), Premi Nobel de Literatura del 1998, s’ha volgut portar a escena una de les novel·les més reconegudes de l’escriptor, “Ensaio sobre a Cegueira” escrita el 1995.

S’ha adaptat al teatre amb dramatúrgia de Clàudia Cedó i la direcció de Nuno Cardoso. Per nosaltres una bona adaptació, però pèssimament dirigida.

La producció compta amb un repartiment català i portuguès i curiosament s’interpreta en les dues llengües. Fins aquí, agradi o no, cap problema, sempre que els subtítols estiguin a l’abast de tots els espectadors.

Aquí fem constar l’enorme dificultat que pateix bona part de la platea, amb els subtítols de la sala Gran del TNC. Dues pantalles, una situada “al cel” obliga a aixecar la vista de tal manera que és impossible seguir el que passa a escena, amb perill de desnucar-se, … l’altra pantalla, situada arran del terra, davant de l’escenari, aspecte que fa quasi impossible la seva lectura, per què els caps dels espectadors del davant tapen totalment o parcialment la pantalla. Nosaltres al ben mig de la fila 9, ho vam patir amb escreix durant les 3 hores de durada de l’espectacle i ens va malmetre el correcte seguiment dels diàlegs.

És trist i fins i tot indigne, que una producció amb gran pressupost com aquest, no tingui en compte un dels aspectes més primordials perquè els espectadors puguin entendre el que passa a escena. Qualsevol director hauria de prioritzar aquest tema, per sobre de qualsevol altre.

El repartiment està integrat per Ana Brandão, Ferran Carvajal, Joana Carvalho, Jordi Collet, Sérgio Sá Cunha, Montse Esteve, Paulo Freixinho, Adriana Fuertes, Gabriela Flores, Pedro Frias, Jorge Mota, Albert Prat, Lisa Reis i Maria Ribera.

L’argument de la novel·la és prou conegut, una pandèmia s’estén per tot el món: una plaga de ceguesa inexplicable i incurable. El govern aplica restriccions cada vegada més repressives i inútils per intentar frenar-ne el contagi. Només la dona de l’oftalmòleg conserva la visió i es converteix en els ulls que ens expliquen les atrocitats que es veuen obligats a patir. Ho ha de mantenir en secret per evitar ser denunciada davant les autoritats o que la resta de cecs se n’aprofitin de la situació.

La falta de recursos i les condicions extremes faran que la gent lluiti per sobreviure, però que només aquells més immorals ho aconsegueixin.

L’obra de Saramago és densa i d’una gran complexitat lingüística, però com diu la Claudia Cedó, està embolcallada d’una gran humanitat:

Malgrat la foscor, malgrat la ironia i el sarcasme, malgrat la duresa del que explica, la minuciosa descripció de la maldat d’alguns dels seus personatges, llegint-lo tinc sempre la sensació que una ombra esperançadora de profunda i lluminosa humanitat es projecta damunt tota la seva escriptura.

En tot cas, s’ha de reconèixer la gran feina d’adaptació de l’obra al teatre “resumint” en poc més de tres hores una novel·la extensa i d’una gran complexitat.

Una faula sobre la responsabilitat de tenir els ulls oberts quan els que t’envolten els tenen tancats. Una història de supervivència on es contraposen l’egoisme dels uns amb la solidaritat dels altres. L’obra passa per moments caòtics quan després dels primers casos de ceguesa el govern decideix un confinament estricte en un manicomi, on són controlats per soldats que no dubten matar a qui intenta sortir. La manca de menjar fa aparèixer les màfies dins del manicomi.

Però, tot pensant, quan hem entrat a la sala de teatre, que tindríem problemes amb la complexitat del text, el que ens ha passat, a banda del tema dels subtítols ja comentat, és que …. no ens ha agradat la posada en escena ni especialment la direcció de l’espectacle, en gairebé cap dels seus aspectes, com pot ser el moviment caòtic i sense sentit dels actors, ni tampoc l’escenografia, que en el segon acte acaba avorrint, tot veient com els actors s’entrebanquen constantment sobre la pila de roba escampada per l’escenari. 

Hem trobat molta acció i moviment sense gaire sentit, que amb la barreja d’idiomes i els personatges interpretats per dos actors diferents, alternativament o alhora, ens ha descol·locat força. 

Catorze actors que interpreten més de cinquanta personatges, amb diàlegs catalans-portuguesos entre ells. 

No dubtem en cap cas de la dificultat de posar-la en escena, ni de l’entrega absoluta de tots els actors, però almenys per nosaltres, es tracta d’una proposta excessivament llarga i que sumat al fet que no podíem seguir els seus diàlegs correctament, ens ha decebut força, especialment la segona part.

Es podrà veure a la Sala Gran del TNC fins al 30 d’octubre.

– 011 (22/23) – Dansa – JUST A MOOD – Sala Versus Glòries – (🐌🐌🐌+🐚) – 28/09/2022

Ahir dimecres 28 de setembre, vam tornar a la Sala Versus Glòries per veure una de les sessions de dansa, que enguany combinen amb la programació de teatre de text, tal com ja van iniciar la temporada passada. De dijous a diumenge teatre de text, i dimarts i dimecres dansa. Una decisió molt encertada.

La temporada de dansa s’ha iniciat amb l’espectacle JUST A MOOD de la companyia EnJazz. Aquest espectacle ha estat creat i és dirigit per Maria Ferrer i Aurelién Darbellay, fundadors de la companyia.

La companyia va ser creada en 2014 fruit de la col·laboració de tots dos, amb el propòsit de portar a l’escenari el jazz ….

….. la seva música i les seves danses com a una forma artística viva, és a dir sense fer recreació històrica i, a més a més, amalgamar i fer d’enllaç entre llenguatges artístics que poden confluir. En aquest camí, EnJazz es troba amb músics i ballarins de jazz i de tap.

JUST A MOOD és un espectacle que ha estat construït al voltant de la música de Teddy Wilson (Texas 1912- Connecticut 1986), mestre de l’Era del Swing, pianista, arranjador i director d’orquestra afroamericà.   

Sis ballarins, Francesc Bujosa, Anna PortellAlice MeiMatteo Nicolai, Maria FerrerAurelian Darbellay, ballen al ritme d’un repertori de música que pretén reproduir els codis i l’estètica del swing.

De forma coral, en parella o en solitari, ens han deixat literalment clavats a la cadira envejant la seva formidable energia, la seva absoluta sincronització i un ritme que ens ha fet vibrar tot desitjant acompanyar-los. L’italià Matteo Nicolai ens ha meravellat amb els seus números de claqué. Una proposta que deixa veure una rigorosa feina de preparació i compenetració.

Molt encertada la il·luminació i tota la posada en escena amb les entrades i sortides dels ballarins i els nombrosos canvis de vestuari. 

JUST A MOOD és una peça escrita en el llenguatge de les danses vernacles afroamericanes nascudes a la primera part del segle XX que van donar origen al jazz. Explora la infinita riquesa d’un univers musical complex, distingit i aleshores intens, suau, però bullint de ritme, on el ball ens porta, ens mou i ens commou. 

Aquesta peça es va estrenar el 14 de maig de 2021 en el marc del Cabaret Lokal de Risc, a l’Ateneu de Nou Barris. 

Un preciós homenatge a la creació musical afroamericana, un espectacle ple de ritme, i colorit, que transmet energia i et fa sortir de la sala amb les piles totalment carregades.

Encara el podeu gaudir a la Sala Versus Glòries els dies 4 i 5 d’octubre.

Paga la pena.

– 010 (22/23) – Teatre – NI RASTRE DE QUI VAM SER – Sala Versus Glòries (🐌🐌🐌🐌) – 23/09/2022

Ahir divendres 23, vam fer cap a la Sala Versus Glòries per veure la primera proposta teatral d’aquesta temporada … NI RASTRE DE QUI VAM SER, amb el retorn de Fel Faixedas i Carles Xuriguera als escenaris després de deu anys.

Sota la direcció de Robert Molist, aquests dos actors recuperen la seva essència, la seva peculiar manera de dir i fer

Ens feia especial il·lusió aquesta proposta, perquè en el nostre record encara hi és el “busca, busca Trusca“, un gag que recordarem sempre d’ençà que el vam poder veure a la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega, quan ells eren la companyia “Teatre de Guerrilla”. Aquesta companyia havia estat fundada a Arbúcies, l’any 1998, per Quim Masferrer, Rafael Faixedas i Carles Xuriguera. Una companyia amb dotze anys de trajectòria que malauradament es va desfer l’any 2010.

Aleshores Fel Faixedas i Carles Xuriguera van crear la companyia Dosics, debutant amb l’obra “No som res” i “Live”.  

Ara, després de girar tot un any, ha arribat a la Sala Versus Glòries “NI RASTRE DE QUI VAM SER” amb un text de creació pròpia, on els dos actors tornen a treure els clowns que porten dins. 

En Caralt i l’Hostench són vigilants d’escenari “qualificats”, dues persones a sou d’un amo invisible i d’unes restriccions pandèmiques que han deixat els teatres buits. Passen les hores omplint la buidor del teatre conversant i reinventant-se perseguint un futur millor.

... I nosaltres ens fem un far de riure amb les seves ganyotes, els seus silencis, les seves paraules inconnexes que repetides mil vegades són sempre diferents: “fas tard, si vaig tard, però”, “la vocal i oberta, i tancada”, o paraules i frases sense sentit aparent ..”fifty fifty”, “xerrac”, “recontraraig”, “fotoreceptors”, “ens farem autòmates”, “taxijoan”, …… Diàlegs absurds i frases curtes que generen la riallada descontrolada de la majoria dels espectadors.

Però a mesura que avança l’obra, ens mostren el seu enyorament d’allò que van ser, fa molt de temps, i ens fan veure la precarietat del món del teatre, amb una crítica del present, de les condicions en què han de treballar els teatres, de la rigidesa absurda de les administracions, de la manca de recursos, de la manca de públic … “Avui, ha vingut gent”.

Una segona part on abandonen temporalment el clown, per fer un acusat gir “tristot” i alhora molt poètic, amb una enorme càrrega crítica del món de les Arts Escèniques, que a ells els ha deixat fora, “som bons en això que fem“, “aquí dins estem bé, a fora som dos actors que ningú vol veure“.

I s’acaben preguntant que fan esperant un cap que no es deixa ni veure, o que ni tan sols existeix, vigilant el decorat d’un teatre buit. Potser un homenatge a “tot esperant Godot”.

A mig camí entre el clown i el teatre de l’absurd de Samuel Beckett, ens han ofert un gran espectacle que ens fa riure i ens fa reflexionar.

Una proposta que es pot veure a la Sala Versus Glòries fins al dia 9 d’octubre i que recomanem si o sí.

– 009 (22/23) – Teatre – ISADORA A L’ARMARI – Sala Atrium – (🐌🐌🐌+🐚) – 22/09/2022

Dijous 22 de setembre, vam fer cap a la Sala Àtrium per veure ISADORA A L’ARMARI de Marc Rosich, una proposta que ja s’hi havia representat al teatre Akadèmia durant el Grec d’enguany. Una coproducció de la companyia La Incògnita i el Grec Festival de Barcelona 2022.

Marc Rosich signa la dramatúrgia i direcció d’aquesta peça “feta a mida” d’Oriol Guinart i Jordi Llordella, una comèdia amb rerefons negre sobre “les estratègies de supervivència que el nostre cap enginya per sobreviure”.

El protagonista de l’obra és un sastre, en Sebastià (Oriol Guinart),  que comparteix pis i taller amb el seu germà bessó, una persona autoritària que no li permet vestir-se de dona, fet que li ha agradat fer d’ençà que era ben petit. Ara ho fa quan no el veu ningú, i confecciona els vestits per a una clienta imaginària.

Durant el confinament derivat de la Covid, el germà, és hospitalitzat i ell aprofita per obrir la porta simbòlica que el fa transformar en la dona que sempre hauria volgut ser, la Isadora Duncan.

El veí del tercer ( Jordi Llordella), un actor sense feina a qui acaba de deixar la seva parella, es posarà a la pell del gran amor d’Isadora, en Sergei Iessenin. Per aquest veí serà una feina, i entre tots dos s’establirà una relació intensa i profundament humana. Lligats per alguna mena de contracte laboral el sastre avalua la capacitat del veí per convertir-se en Sergei. 

fotografia de Manel Marqués

Dos homes que volen fugir de la seva realitat, aprofitant l’aïllament forçós a què estan sotmesos. En Sebastià, alliberat de la fèrria vigilància del seu germà es lliura a les seves ganes de ser la ballarina que sempre ha admirat i desitja aprofitar el moment que es creava a les vuit del vespre per oferir els seus balls des del balcó i recollir els aplaudiments del públic. El veí, que no té res a fer ni res a perdre, es lliura als desitjos del veí i es converteix en el seu fidel enamorat. Cada dia, el cant de la soprano del barri, dedicat al personal sanitari, destarota els seus desitjos.

ISADORA A L’ARMARI és una proposta que ens parla del transvestisme amb uns personatges marcats per la necessitat d’escapar del món en què viuen. Al mateix temps incorpora la situació laboral precària de la gent que s’hi dedica al teatre.

Marc Rosich s’endinsa amb aquesta peça en la lluita identitària de dos personatges en el marc d’un confinament que ha alterat les seves vides. Ens permet reflexionar sobre el fet que sovint la nostra identitat no coincideix amb la imatge que tenim de nosaltres mateixos i menys encara amb la imatge que els altres tenen de nosaltres. Tots tenim múltiples identitats que en molts casos són contradictòries.

Un gran joc actoral que ens permet gaudir d’un acurat text. Magnífica la posada en escena amb una escenografia i vestuari de Joana Martí que ens presenta un enorme armari de dos pisos plens dels vestits de dona que en Sebastià ha cosit al llarg de la seva vida. Excel·lents també la il·luminació de Mattia Russo i l’espai sonor de Ramon Creus Guiu (Milu). La banda sonora de l’obra inclou poemes musicats en llengua russa del poeta Sergei Iessenin.

Oriol Guinart és un “Sebastià/Isadora” totalment captivador, dota al seu paper d’una tendresa aclaparadora.

Jordi Llordella, molt convincent en el seu paper del sorprès veí del tercer que inicia la seva relació amb en Sebastià facilitant-li la compra en el temps del confinament, i que acaba sotmès al paper que Isadora li atorga.

Una excel·lent proposta, que teniu l’oportunitat de veure fins al dia 9 d’octubre a la Sala Atrium.

– 008 (22/23) – Teatre – DIRRRTY BOYS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Akadèmia – 21/09/2022

Ahir, dimecres 21 de setembre, es va iniciar la nova temporada al Teatre Akadèmia amb l’estrena de DIRRRTY BOYS de Gerard Guix, dirigida per Àgata Casanovas i interpretada per Martí Cordero i Sergi Espina. Una producció de “Las Bestias”. 

Es tracta d’un text basat en uns fets reals, el crim que van cometre a Liverpool, un dia de febrer de 1993, dos nois de deu anys que van segrestar, torturar i assassinar un nen de dos anys.

Escrit pel dramaturg i novel·lista Gerard Guix, autor de l’èxit “RICARD DE 3ER” que vam poder veure a la Sala Flyhard en 2015.

DIRRRTY BOYS va ser seleccionada a la segona Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat i va ser estrenada a la Sala Melmac … per cert, nosaltres desconexiem totalment la existència d’aquesta Sala.

DIRRRTY BOYS és la història d’en John Venables (Noi B) i en Robert Thompson (Noi A), que després de l’assassinat del nen James Bulger van passar vuit anys en un correccional de menors. Tots dos van actuar amb premeditació segrestant al petit en un centre comercial dels afores de Liverpool aprofitant una distracció de la mare. En 2001 van sortir en llibertat condicional, perpetua, amb noves identitats. L’any 2010 John Venables va tornar a ser detingut i empresonat per distribució de pornografia infantil, fet que es va repetir el 2017.

A la proposta que hem pogut veure, tots dos donen voltes sobre aquesta acció, en un loop infinit, una vegada i un altra. Viuen entre les seqüeles del passat i la possibilitat de redempció. Remordiments i culpa els altera la vida i els condiciona. A un d’ells sembla que li va bé i ha pogut, almenys aparentment, refer la seva vida.

La visió del text, és sempre des de la perspectiva d’aquests dos nois que van cometre l’assassinat, sense entrar a valorar ni jutjar moralment el fet i sobretot aprofundint en l’angoixa de viure tota la vida amb remordiments del que van fer quan en realitat eren nens de deu anys, nens de famílies desestructurades.

Com manifesta l’autor del text:

…”estem davant d’una obra documental, monumental pel seu gran arc temporal, i periodística, pel seu rigor informatiu”.

Les dades poden aclaparar, i de fet és el que ens ha passat en els primers minuts de la posada en escena, on un munt d’informació i passos endavant i enrere en el temps, ens ha estabornit una mica.

Dels dos protagonistes només coneixem, a priori, els fets que van fer-los sortir a la llum pública, el judici mediàtic i la seva posterior reclusió en un centre d’alta seguretat per a menors, amb identitats canviades.

El més important era que al llarg de la funció es repetís una sola pregunta, com un gota a gota molest, però que va penetrant imparable, allò de “qui mereix una segona oportunitat i qui no“, i donar múltiples respostes a través de diversos personatges, perquè en realitat no hi ha cap resposta vàlida i, alhora, totes ho són.

Una proposta on s’ha apostat pel moviment i la fisicalitat constant dels dos actors i on vuit matalassos són els únics elements, utilitzats per explicar la història i que representen espais, l’espai on viure, l’espai de descans, l’espai d’una cel·la, l’espai on somiar amb una redenció, l’espai íntim on intentar trobar la pau, l’espai de l’amor, l’espai del desamor, l’espai de la veritat, l’espai on cometre un assassinat, l’espai on deixar sortir la bèstia que dos nens de deu anys han anat alimentant dins seu ….

Senzilla, però magnífica la proposta escenogràfica de l’Anna Tantull, recolzada per una excel·lent il·luminació de Paula Costas i un meravellós espai sonor de Gerard Guix.

Els dos actors, Martí Cordero (Granollers 2002), un jove talent de l’il·lusionisme i la interpretació, i Sergi Espina, jove actor format en cant i dansa, ens han ofert un treball extraordinari, amb una entrega absoluta, una magnífica dicció i expressivitat, sota una acuradíssima direcció de l’Àgata Casanovas i el moviment de Davo Marín.

Martí Cordero interpreta al noi B (Venables) i Sergi Espina és el noi A (Thompson), i hem descobert dos actors amb un talent i una desimboltura que ens han deixat meravellats. Ben segur que seguirem les seves trajectòries a partir d’ara. 

En resum, DIRRRTY BOYS, és una joia teatral que es podrà veure al Teatre Akàdemia fins al dia 9 d’octubre i que recomanem moltíssim malgrat la gran duresa de la història.

Per nosaltres, un imprescindible

– 007 (22/23) – Teatre – LA MERAVELLOSA FAMÍLIA HARDWICKE (🐌🐌🐌+🐚) – La Villarroel – 16/09/2022

La Villarroel ha iniciat la temporada amb LA MERAVELLOSA FAMILIA HARDWICKE, l’adaptació al català de “Vanya and Sonia and Masha and Spike” de Christopher Durang (Montclair, Nova Jersey 1949).

Aquesta obra enceta la temporada del 50è aniversari de la sala.

L’obra ha estat traduïda per Cristina Genebat, està dirigida per David Selvas i el repartiment està format per Alejandro Bordanove (Spike), Paula Jornet (Nina), Marta Pérez (Masha), Carme Pla (Sonia), Albert Ribalta (Vanya) i Lide Uranga (Cassandra).

Es tracta d’una coproducció de Bitó, La Brutal i T de Teatre.

fotografia de Kiku Piñol

L’obra original es va estrenar l’any 2012 al McCarter Theatre de Princeton, a Nova Jersey. El 2013 es va estrenar a Broadway i la crítica va conceptuar l’espectacle com una adaptació humorística de Txèkhov que no obligava a conèixer l’obra de l’autor rus. Aquesta producció va obtenir un premi Tony i el premi Drama Desk a la millor obra.

L’espectacle mostra les misèries d’una família patèticament desestructurada, i dels seus membres, anomenats com els personatges de Txékhov, que es veuen abocats al mateix destí absurd que els seus homònims de Les tres germanes, La gavina o L’oncle Vània.

Tal com va comentar David Selvas a la presentació de la proposta….

parlar del teatre de Christopher Durang és parlar de teatre intel·ligent, sarcàstic, ple de personatges extrems, de situacions impossibles, d’emocions desbordants i de molt sentit de l’humor”.

fotografia de Kiku Piñol

La història gira entorn de tres germans, Vanya i la seva germana Sonia han conviscut sempre d’ençà que eren petits, han tingut cura dels pares fins a la seva mort i depenen econòmicament de la seva germana Masha, una actriu de cinema que ha protagonitzat una saga fílmica de sèrie B, molt exitosa. Tots tres són de mitjana edat i tant el Vanya com la Sonia no han tingut mai cap relació de parella. Masha per contra, ha tingut cinc marits i ara, de visita a la llar familiar, arriba acompanyada de l’Skype, un noi al qual dobla l’edat.

Una visita que havia estat anunciada per Cassandra, la dona de fer feines que té el do de veure el futur i havia predit una catàstrofe imminent.

Malauradament, no s’equivoca gaire: la meravellosa família Hardwicke és una bomba. I està a punt d’explotar. La Masha té intenció de vendre la casa on viuen. 

Una peça amb humor i moltes referències txekhovianes afegint temes del nostre món actual, com l’orientació sexual, la influència de les xarxes socials o la soledat en companyia. Una peça que fa reflexionar sobre el pas del temps, la frustració derivada de tot allò no aconseguit a la que s’afegeix l’angoixa que genera la por a perdre el que tenim.

fotografia de Kiku Piñol

Acurada escenografia d’Alejandro Andújar, il·luminació de Jaume Ventura, so de Marcel Ferrer i vestuari de Núria Cardoner i Alejandro Andújar. La caracterització és d’Eva Fernández.

Encertada banda sonora, que adquireix una gran intensitat en els canvis d’escena. 

Una proposta molt ben dirigida i amb unes bones interpretacions que ens han fet riure, amb moments molt encertats i que ens han fet passar una bona estona. Creiem que va molt més enllà d’un simple “divertimento”.

Aquesta producció es podrà veure a La Villarroel fins el 30 d’octubre.

– 006 (22/23) – Teatre – LA TRENA (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Goya – 15/09/2022

Ahir dijous 15 de setembre era dia d’estrena al Teatre Goya, que inicia la temporada amb LA TRENA, una obra basada en el llibre de l’autora francesa Laetitia Colombani, dirigida per Clara Segura. La traducció i la dramatúrgia són de Cristina Genebat i Marta Marco i l’espectacle està protagonitzat per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura.

És una producció de la Perla 29.

La novel·la “La tresse” de Laetitia Colombani (Burdeos 1976), guanyadora del Premi Prix Relay l’any 2017 ha estat traduïda a més de 40 idiomes i ha venut més d’un milió de còpies només a França.

LA TRENA és la història de tres dones:

… la Smita (Marta Marco), que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes, elles són de la casta de les intocables i sobreviu recollint els excrements d’una casta superior. Decideix que la seva filla de sis anys no segueixi els seus passos i vagi a l’escola.

… la Giulia (Carlota Olcina), que afronta la fallida del taller familiar a Palermo on es confeccionen perruques amb pèl natural.

… i la Sarah (Cristina Genebat), que veu com trontolla la seva exitosa carrera d’advocada en contraure un càncer de mama, al Canadà.

Tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, contra l’opressió, i afronten les adversitats amb tenacitat.

fotografia de David Ruano

LA TRENA és una metàfora dels vincles immaterials que uneixen totes les dones, que amb independència de la seva nacionalitat o estatus social, no es rendeixen malgrat les dificultats i obstacles. Els cabells, un símbol històricament associat a la feminitat, uneixen les tres protagonistes. Perdre’ls pot ser un fet dolorós. 

“A les que estimen, crien, esperen, cauen mil vegades i es tornen a aixecar. Que es dobleguen però no sucumbeixen. Conec les seves lluites, comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries. Cadascuna d’elles és una mica jo.”  (Laetitia Colombani).

Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura que han treballat juntes en muntatges com “Bodas de sangre” (Teatre la Biblioteca 2017)  o “Les noies de Mossbank Road” (La Villarroel 2017) van descobrir que durant el confinament havien llegit la mateixa novel·la, i que d’una manera o altra s’havien sentit identificades amb les històries de la Smita, la Giulia i la Sarah, i van decidir portar-les a escena. Amb la complicitat de la Bet Orfila.

Clara Segura assumeix la direcció de l’espectacle, i a més a més és la veu narradora damunt l’escenari.

Les tres actrius, Cristina Genebat, Marta Marco i Carlota Olcina, a banda d’assumir un dels papers protagonistes, interpreten més de 30 personatges diferents amb una posada en escena vibrant, que aconsegueix que les tres històries aparentment independents s’acabin convertint en una única història que ens emociona i ens atrapa.

fotografia de David Ruano

Segons la companyia, la creació de l’espectacle ha estat un autèntic repte teatral, un text construït al voltant de tres personatges femenins forts, que no són en cap cas dones objecte, ni víctimes. Tres dones que estan encotillades en el rol que la societat els hi ha assignat i que lluiten per canviar el seu destí.

Smita, Giulia i Sarah no es coneixen, però tenen en comú l’empenta i la tenacitat de les dones que rebutgen el que el destí els ha reservat i es rebel·len contra les circumstàncies que les oprimeixen. Com fils invisibles, els seus camins s’entrellacen, formant una trena que simbolitza la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. 

Unes interpretacions que ens han semblat realment extraordinàries i on hem de reconèixer el gran repte interpretatiu de la Cristina Genebat, la Carlota Olcina i la Marta Marco que interpreten els diferents personatges que canvien d’un moment a un altre.

Tres parets i tres portes dins de l’espai escènic, parets on es projecten imatges dels països de les protagonistes i ens ajuden, amb la música, a interpretar el que veiem.

Malauradament, vàrem estar col·locats a la penúltima filera del teatre, des d’on era gairebé impossible distingir qui era qui, quan les actrius entraven i sortien d’escena. Per sort estaven amplificades amb micròfons i vàrem poder escoltar els seus diàlegs, no sense alguna dificultat. Davant d’aquesta dificultat, quan ja feia mitja hora del seu inici, vaig situar-me en un lateral del primer pis, on va millorar prou la visió, per poder fer la valoració com calia..

Creiem que no és la primera vegada que diem que el teatre Goya és massa llarg i fa que, en estar situats a la fila 22, perdéssim bona part, o millor dit, totalment, les expressions facials de les actrius que per nosaltres representa una part molt important del fet teatral.

Malgrat això pensem que es tracta d’una proposta imperdible. No descartem veure un segon cop l’espectacle de més a prop. Creiem que l’espectacle s’ho mereix.

Es podrà veure al teatre Goya fins al 13 de novembre.

– 005 (22/23) – Teatre – CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA – Teatre La Biblioteca (🐌🐌🐌🐌🐌) – 10/09/2022

Dissabte passat 10 de setembre, vam fer cap al Teatre La Biblioteca per veure CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA, que se’ns havia escapat a les temporades anteriors. Una proposta guanyadora de 3 Premis Max 2022 (millor disseny d’espai escènic, millor direcció d’escena i millor composició musical) i 8 Premis Butaca 2021 (millor muntatge, millor direcció, millor actriu de repartiment per Anna Sahun, millor escenografia, millor disseny de llums, millor vestuari, millor composició musical i millor espai sonor).

Guillem Albà i Joan Arqué dirigeixen la versió teatral del llibre d’Irene Solà. Una proposta amb dramatúrgia de Claudia Cedó i música de Judit Neddermann.

Com llegim al programa de mà, s’ha reinterpretat la novel·la traslladant a escena els llenguatges, els signes, les convencions i tot allò que han considerat necessari per captar L’Ànima, l’essència de l’obra d’Irene Solà.

Un text màgic en un espectacle on es conjuguen el gest, la paraula i la música en directe, amb una magnífica posada en escena

A Canto jo i la muntanya balla, prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona fronterera d’alta muntanya que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Una terra fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

Claudia Cedó ha seleccionat els millors monòlegs del llibre i ha reforçat el fil argumental d’una novel·la on parlen els morts, les dones d’aigua, els llamps, les bruixes, els cabirols, els gossos i fins i tot els bolets. Una proposta que aconsegueix l’equilibri perfecte entre els humans, els animals i la natura i que ens permet descobrir les vides d’en Domènec, la Sió, la Mia, l’Hilari, en Jaume, la Neus … i la gossa.    

En aquesta ocasió, són Laura Aubert, Mia Esteve, Diego Lorca, Ireneu Tranis, Caterina Tuggors i Marina Tomàs a la guitarra, les que interpreten tots els papers humans i imaginaris amb una força i energia encomiables. Tots ells parlen, ballen, canten, toquen instruments i fan de titellaires amb una escenografia que ells mateixos transformen a cada moment i a un ritme que no decau en cap moment.

fotografia web laperla29

Totes les actuacions són sorprenents i magnífiques, però no podem deixar de destacar la de Diego Lorca, en l’escena de l’excursionista “pixapins” que va a la muntanya pirinenca, (en la que l’Imma i jo ens vàrem veure reflectits) i molt especialment la de Caterina Tuggors a l’escena on manipula el titella del gos, interpretant magníficament els seus pensaments, emocions, lladrucs i plors. 

La música composta per Judith Nederman acompanya en tot moment la narrativa i ens porta a viure intensament la poesia del text.

Hem de destacar especialment l’escenografia d’Alfred Casas i Laura Clos “Closca”, la il·luminació de Sylvia Kuchinow, el disseny de vestuari de Nídia Tusal i l’espai sonor de Joan Gorro.

Per altra banda, malauradament hem de fer constar que tot i la microfonació de tots els actors, la disposició de l’espai escènic a quatre bandes dificulta, en certs moments, la total comprensió del text.

La proposta teatral CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA és poesia portada a escena, una faula on es barreja la fantasia i la realitat, on els elements de la natura i els animals tenen veu, on es destaca l’enorme diferència de la vida a ciutat i la vida a muntanya on encara tenen presència, quasi física, les llegendes i els mites, i on les històries personals i el dolor són silenciats.

Una proposta, que si com nosaltres no havia pogut veure, es converteix en imperdible i que al magnífic espai del Teatre la Biblioteca es podrà veure fins al dia 2 d’octubre