– 124 – Teatre – QÜESTIÓ D’HONOR (🐌🐌🐌🐌) – Dau al Sec (temp. 19/20 – espectacle 079) – 2010.01.23

QÜESTIÓ D’HONOR (temp. 19/20 – espectacle nº 079)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dijous 23 de gener, vam fer cap a la sala Dau al Sec, per tal de veure la proposta que Carla Torres Danés ha fet del text de Lutz Hübner, QÜESTIÓ D’HONOR. Una producció que ja es va poder veure en aquesta mateixa sala al mes de novembre i que nosaltres llavors ens la vàrem perdre en confondre l’hora i presentar-nos mitja hora tard.

En entrar a la sala ens trobem un escenari circular amb els espectadors distribuïts al voltant. A terra, pintats, una mena de grafitis i, dipositats, uns elements blancs etiquetats com les proves dels crims que veiem a les pel·lícules. Al fons un gronxador. Al sostre unes roses cap per avall. Al centre dues estructures cúbiques que semblen blocs de pedra. Tota la sorprenent escenografia és de Júlia López i Melià i Aitor Rodriguez Cabrerizo. Magnífica la idea del cotxe teledirigit.

Lutz Hübner (Helibronn-Alemanya 1964), basa aquesta obra en un cas real que va ocórrer a la ciutat de Hagen en 2004. Utilitza sempre un llenguatge que l’apropa al públic juvenil. Per l’obra QÜESTIÓ D’HONOR (Ehrensache) va rebre el premi Günther Rühle en 2010. Ha estat traduïda per Eduard Bartoll.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un text que ens explica la història de dues noies que accepten passar un dia a Colònia, lluny de la ciutat on viuen, amb dos nois.

Un l’han conegut en una discoteca, l’altre és un company d’institut de les noies. El desenllaç d’aquesta sortida ja és conegut des del començament i l’obra ens mostra l’impacte dels fonaments patriarcals en la manera que tenen de relacionar-se.

Fins on som capaços d’arribar per defensar el nostre honor?

Ells dos són d’origen turc i viuen en Alemanya. Coneixen Turquia unicament pel que han escoltat dels pares. Estableixen una relació amb les noies i l’únic que persegueixen és tenir sexe amb elles, tenen molt clar que hi ha dos tipus de dona, les putes i aquella amb la que formaran una família. I l’Elena i l’Ulli són, per ells, en Cem i en Sinan, de la primera classe. Dins dels seus principis tenen molt clar que han de protegir si o si l’honor de la família.

Elles, creuen en el “no és no” i en la llibertat per decidir, i han decidit “jugar” amb ells en aquesta sortida. Però res no serà com esperaven.

Un text que posa al descobert els pensaments més íntims dels joves, nois i noies, que actuen des de la més desbocada adolescència. El sexe, l’amor, les relacions personals, l’amistat, la lleialtat i les diferències socials s’aboquen sense gaire filtre.

Un psicòleg de la policia judicial, Kobert (Albert Roig) és l’encarregat de parlar i fer un informe sobre els dos nois que estan detinguts. És l’encarregat d’esbrinar el que va succeir en aquella sortida. Un psicòleg, que en un parell d’escenes ens mostra una pinzellada d’ell mateix.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Cem, magníficament interpretat per Pol Forment en un paper que passa per diferents fases, des de la seguretat a la desesperació, i no pel que ha passat sinó per la por a no saber defensar el seu honor. Al seu costat Sinan, l’amic incondicional, interpretat per Raül Ferré, en un impecable registre.

Carla Abulí interpreta el paper d’Ellena, una noia molt atractiva que aconsegueix allò que es proposa, amb un fort caràcter i molt segura de si mateixa. Al seu costat Ulli, interpretat per Candela Anton, l’amiga incondicional que ens explica, en un espai atemporal, des del gronxador, tot el que ella va viure aquell dia. Són uns petits monòlegs que transiten entre la culpa i la incomprensió.

Una posada en escena abassegadora, amb més d’una vintena d’escenes on es barreja el    passat i el present i on els cinc intèrprets demostren una forma física excel·lent, força i energia, i transmeten l’entusiasme pel què fan. Acompanyen perfectament els canvis d’escena, la il·luminació de Laia García Fernández i Iker Rañé, qui també se n’ha ocupat del        disseny de so.

Dirigida molt encertadament per la Carla Torres Danés, qui per cert està present a la sala prenen notes, i segons ella mateixa manifesta al programa de mà, a QÜESTIÓ D’HONOR parlem de gènere i d’inclusió social, però també de com se senten els joves personatges, de quines són les seves angoixes i de la gran dificultat que implica gestionar les pròpies frustracions.

Una proposta necessària i potent, amb un argument que no deixa d’inculpar-nos i ens recorda que petits actes masclistes, molt sovint consentits per tots, poden acabar en grans actes de violència de gènere.

Estarà en cartell, en aquest espai del Poble Sec, fins al dia 2 de febrer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Autor: Lutz Hübner

Traducció: Eduard Bartolí

Direcció: Carla Torres Danés

Repartiment: Albert Roig, Candela Antón, Carla Abulí, Pol Forment, Raül Ferré

Producció executiva: Mireia Isai Serna \ Escenografía i utilleria: Júlia López i Melià \ Ajudant d’escenografia: Aitor Rodriguez Cabrerizo \ Disseny de vestuari: Mónica Elias \ Disseny de llums: Laia García Fernàndez i Iker Rañé \ Disseny de so: Iker Rañé \ Cartell i fotografíes: Júlia Garcia Font \ Assistent de producció i tècnica: Laura Segui Masó

Idioma: català – Durada: 95 minuts

– 123 – Teatre – PEGGY PICKIT VE EL ROSTRO DE DIOS – Teatre Tantarantana (🐌🐌🐌🐌) (temp. 19/20 – espectacle 078) – 2010.01.22

PEGGY PICKIT VE EL ROSTRO DE DIOS (temp. 19/20 – espectacle nº 078)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dimecres dia 22, al Tantarantana vam poder veure una proposta de la companyia La Cantera Exploraciones Teatrales, l’espectacle PEGGY PICKIT VE EL ROSTRO DE DIOS, un text, del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig, traduït al castellà per Albert Tola.  El passat dia 13, a la roda de premsa, la van presentar com una proposta que oscil·la entre el vodevil estrident i la sàtira corrosiva, on es qüestiona la relació entre l’anomenat tercer món i el món occidental.

La companyia La Cantera Exploraciones Teatrales, va néixer a Madrid l’any 2003 i actualment està dirigida i coordinada per Jorge Sánchez, Marta Cuenca i Anahí Muñoz.

Roland Schimmelpfennig (Göttingen 1967) és un dramaturg alemany autor d’un gran nombre d’obres, entre les que hem pogut veure “El drac d’’or” (Teatre Akademia 2014), i la versió catalana de “Peggy Pickit ….” (El Maldà 2017),  ambdues dirigides per Moisès Maicas. L’any 2006 la sala Beckett li va dedicar un cicle amb tres propostes, “La dona d’abans”, “La nit àrab” i “Push up 1-3”.

Ara podem veure aquesta versió castellana de Peggy Picket dirigida per Jorge Sánchez i interpretada per Marta Cuenca (Carol), Mireia Gubianas (Liz), Toni Vives (Frank) i Marc Pujol (Martin). A partir del dia 24, el paper de Martin serà interpretat per Joan Sureda.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un treball de direcció impecable que dóna coherència al relat del retrobament de dues parelles amigues, que havien estudiat juntes la carrera de medecina. Després de sis anys intenten renovar els vincles d’amistat en un sopar. Una de les parelles, Carol i Martin, han tornat d’una missió humanitària a l’Àfrica. L’altra parella, Liz i Frank, van aplaudir l’aventura i van prometre que els anirien a visitar, però no s’han bellugat de casa seva.

Aquella noche fue un desastre” és la primera frase que diu Frank (Toni Vives) en un “aparte” cap als espectadors. La confrontació entre dues maneres diferents de veure el món es fa palesa des d’aquesta primera frase.

Frustracions, somnis no complerts, realitats no desitjades, acusacions, falses alegries, infidelitats, enveges, angoixes, pors,  … tot va desfilant davant nostra amb una gran cruesa. El temps i la distància han separat aquestes dues parelles que no saben trobar el camí del retrobament. Quatre persones que han arribat als quaranta anys i viuen un present que no els agrada, on els somnis de joventut s’han esfumat, incloent-hi la relació de parella.

Una proposta on l’autor juga amb la realitat i amb l’imaginari, on es barregen els diàlegs amb la narració, i on els “apartes” que els actors dirigeixen al públic, les repeticions de frases que no són exactament iguals, on canvia una paraula, una coma, un espai, amb tempos molt mesurats i on es demostra el magnífic treball actoral.

Dues realitats confrontades a través de les dues nenes absents, l’Annie vivint, o morint, en un poble africà i la Kathie vivint en una ciutat europea, en una casa benestant amb “garatge”. A escena, representades per dues nines, Avanni la nina de fusta africana regal per a la nena occidental, i la Peggy Pickit, la nina de plàstic regal per a la nena africana.

El destí incert de l’Annie, que la Carol i en Martin, en fugir, han hagut de deixar enrere, posa de manifest el sentiment de culpa de la societat occidental que es veu incapaç de fer res per canviar una realitat colpidora, que els és aliena.

Una posada en escena molt acurada on contrasten els moments d’alegria amb els de la fredor que provoquen els retrets, el soroll dels taps de les ampolles de cava amb les bufetades que s’intercanvien la Liz i la Carol, i el soroll del cel·lo, … amb el que intenten reparar la trencadissa que han provocat.

Una reflexió sobre el sentiment de culpabilitat de la societat del benestar. Una reflexió sobre el pas del temps i la distancia en les relacions. Res serà mai com era. Res és com hauríem volgut que fos.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Després de la representació ha tingut lloc un col·loqui amb la participació dels cinc intèrprets, el director de l’espectacle Jorge Sánchez i el traductor d’aquesta versió, Albert Tola, que ens han parlat del text i de la dificultat d’aixecar una obra de les anomenades “batalla de sofà” del gènere de “narraturgia“.

Com sempre, molt interessant, i com és habitual us deixem l’àudio.

 

Aquesta proposta estarà als Baixos del Tantarantana fins al 2 de febrer.

Autor: Roland Schimmelpfennig

Direcció: Jorge Sánchez

Traducció: Albert Tola

Intèrprets: Marta Cuenca, Mireia Gubianas, Marc Pujol, Toni Vives

Il.luminació, escenografía i audiovisuals: Jorge Sánchez \ Ajudantia de direcció: Fiorella de Giacomi \ Assitencia tecnica: Iván Chamorro \ Vestuari: La Cantera Exploraciones Teatrales \ Xarxes socials de la companyia: Pablo Cuervo \ Fotografíes i vídeo: Javi Suàrez \ Producció executiva: Marta Cuenca i Jorge Sànchez

Idioma: castellà – Durada: 70 minuts

– 122 – Roda de premsa – INFANTICIDA – Sala Atrium (temp. 19/20 – RdP 035) – 2020.01.22

RdP – INFANTICIDA (temp. 19/20 – RdP nº 035)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir dimecres 22 de gener i en horari no habitual, es va celebrar la roda de premsa i passi de gràfics del proper espectacle que es podrà veure a la Sala Atrium. Es tracta d’INFANTICIDA, un monòleg en forma d’òpera electrònica, segons els seus creadors.

Patrícia Mendoza, responsable de la programació de la Sala Atrium, està molt il·lusionada amb la proposta i fa broma tot dient que serà la primera vegada que es representa una òpera en aquest teatre. La proposta ja s’ha pogut veure fa pocs dies, en una sèrie de funcions prèvies a la Sala Trono de Tarragona.

L’autora és Caterina Albert, més coneguda pel seu pseudònim com a Víctor Català, va obtenir el premi Jocs Florals d’Olot l’any 1898 amb aquest text. L’epicentre de les seves obres és gairebé sempre el món femení, ja que llavors estava immersa en una societat repressora profundament masculinitzada, com era la societat a final del segle XIX.

Aquest monòleg dóna veu a una dona, Nela, que narra el capítol més dur i cruel de la seva vida; un personatge que ha viscut una situació límit on ens explicarà les circumstàncies que l’han portat a assassinar al seu propi fill.

INFANTICIDA vol ser un crit d’una dona valenta i apassionada, que s’enfronta a tot allò que l’envolta per l’anhel de llibertat, pel desig de trobar una manera pròpia de fer i de viure. I tot per la necessitat de l’amor, del plaer i d’intentar trencar l’opressió que l’envolta.

No va estrenar-se fins seixanta anys després de ser escrita, perquè qüestionava dogmes, com presentar al personatge com un ésser salvatge i apassionat i no pas com a feble. Un text incòmode llavors i potser continua sent-ho per algunes persones.

Ara en aquesta posada en escena, INFANTICIDA és un crit en forma de cançó; la necessitat de trobar en la música una visió dels fets contemporània, però sobretot per apropar-se a partir de la música al món sensorial, emotiu i oníric d’una dona que acaba de cometre un crim.

El motor d’aquesta proposta és l’actriu i cantant Neus Pàmies, que al mateix temps la interpreta i la produeix. Neus ens explica que és la primera vegada que s’enfronta a un monòleg i que se sent responsable de fer arribar als espectadors aquest text amb claredat, Afirma que li fa molta il·lusió liderar aquest projecte. El text el va conèixer fa molts anys de la mà de Raimon Molins, en aquest mateix espai, quan encara la Sala Atrium no havia obert les seves portes com espai teatral.

Ella va ser la que va reunir-se separadament amb en Marc Angelet, la Clara Peya i en Marc Rosich, per intentar aixecar la proposta, amb el millor equip possible.

Marc Rosich és el responsable de l’adaptació, que l’ha treballat per convertir el text inicialment en vers en una sèrie de cançons, intentant sempre conservar el sentit de l’obra i fins i tot la “rusticitat” del llenguatge emprat en el català de l’època.

Clara Peya és la persona que ha realitzat la composició musical de l’espectacle, inicialment pensada per a piano, malgrat que la incorporació al projecte de Gerard Marsal, ha fet que la música i també en alguns moments la paraula de l’actriu, ha agafat un caràcter electrònic. En Gerard interpretarà la música en directe i distorsionarà la veu com si sortís d’un magnetòfon.

La direcció escènica és de Marc Angelet i el disseny de l’escenografia de Laura Clos “Closca”. La dramatúrgia està portada a una cel·la, on es realitzaran els interrogatoris de la protagonista, que estarà envoltada per vídeos projectats a les parets i a terra.

Una òpera electrònica, basada en la música neoclàssica de Clara Peya, i transformada electrònicament, on mana per sobre de tot la melodia, que pot arribar a ser inclús “elegant”, i fins i tot comparable a una banda sonora d’una pel·lícula. El contrast de la “rusticitat” del llenguatge, amb la modernitat del tractament musical, encara la fa més interessant.

Us deixo l’àudio de la presentació …

 

La proposta es podrà veure a la Sala Atrium fins al 2 de febrer.

– 121 – Teatre – LA CASA DE LES ARANYES  (🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – (temp. 19/20 – espectacle 077) – 2020.01.21

LA CASA DE LES ARANYES (temp. 19/20 – espectacle nº 077)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquest passat dimarts dia 21 vam poder assistir a la “prèvia” d’aquesta proposta, que dilluns ens havien presentat en roda de premsa i que es va estrenar ahir dimecres dia 22 a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.

LA CASA DE LES ARANYES és un text del valencià Paco Zarzoso, sorgit de l’encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya i de l’Institut Valencià de Cultura. Amb direcció d’ell mateix i de Lurdes Barba.

Uns personatges distanciats de la societat, atrapats en un lloc inhòspit i solitari, i, que estan fortament marcats per les cicatrius que els lliguen als seus malsons, a les vivències que voldrien deixar enrere.

Uns personatges que no saben si volen fugir de l’espai o d’ells mateixos, però que tenen la certesa que “ningú pot escapar-se de l’indret d’on és ni dels seus pitjors malsons”.

La casa de les aranyes està situada just davant de la casa de les dàlies, dues cases aïllades en un territori que va quedar ocupat per un pantà, que alberga un poble en el seu interior. El clima de la comarca va canviar absolutament quan la construcció de la presa hidroelèctrica va submergir en l’oblit el poble.

Des d’aleshores, els pocs habitants de la zona malden per superar la seva complicitat més o menys directa en la destrucció d’aquells paratges, mentre els caçadors furtius n’amenacen cada dia la tranquil·litat.

A la casa de les aranyes hi viu l’Àngel (Francesc Garrido), un metge que ha volgut fugir de la ciutat retornant als seus orígens.

A la casa de les dàlies hi viuen l’Emília (magnífica Rosa Renom), el seu marit Ivan (Pep Ricart) i la seva filla Anna (Àgueda Llorca). Ells hi han arribat després de patir un sotrac econòmic que els hi ha costat el negoci i l’habitatge, i busquen la tranquil·litat. La mare de l’Emília també va viure en aquests indrets.

Continua llegint

– 120 – Roda de premsa – HITS del TRICICLE – T. Coliseum (temp. 19/20 – RdP 034) – 2020.01.22

RdP – HITS del TRICICLE (temp. 19/20 – RdP nº 034)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Avui al matí ens havien convocat al Teatre Coliseum, a una roda de premsa per presentar la reposició de l’espectacle de “El Tricicle”, HITS, que la temporada passada va triomfar al Teatre Victòria i que va exhaurir les seves localitats en pocs dies.

Maria José Balañá, presidenta del Grup Balaña, ha fet la presentació inicial, però han estat els components de “El Tricicle”, Paco Mir, Carles Sans i Joan Gràcia, els que ens han explicat que malgrat que la temporada passada van dir que era el seu comiat dels escenaris, en veure que molta gent s’havia quedat sense veure l’espectacle, ja es van posar en contacte amb el grup Balaña per veure la possibilitat de programar aquesta temporada la seva reposició.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A partir de demà 23 de gener i fins al 30 de març, al Teatre Coliseum es podran veure les darreres 50 funcions d’aquest espectacle. Una proposta que ja han vist fins ara 369.606 persones a diferents ciutats de l’estat espanyol i que segurament sobrepassara els 400.000 espectadors quan acabin aquestes representacions.

HITS (Humor Intel·ligent Trepidant i Sorprenent) … reuneix dotze esquetxos i també un ampli resum de gags curtíssims que tanca l’espectacle. Un recull “del millor del millor Tricicle“, en el que es podrà veure una selecció dels diferents espectacles del Tricicle: Manicomic (1982), Èxit (1984), Slàstic (1986), Terrífic (1991), Entremès (1996), Tricicle 20 (1999), Sit (2002), Garrick (2007), Bits (2012) i aquest HITS (2016).

Comenten que aquest és el millor espectacle de tots, perquè han estat en realitat els espectadors els que han escollit els esquetxos que en formen part d’aquesta proposta, malgrat que algunes vegades els agrada improvisar.

Continua llegint

– 119 – Teatre – LO NUESTRO (🐌🐌🐌🐌🐌) – Sala FlyHard (temp. 19/20 – espectacle 076) – 2020.01.20

LO NUESTRO (temp. 19/20 – espectacle nº 076)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dilluns 20 de gener, a la Sala Flyhard vam poder gaudir d’una joia, l’òpera prima d’Eu Manzanares, “LO NUESTRO“, un text seleccionat per la mateixa sala entre un centenar de propostes presentades en la convocatòria 2019-2020.

Eugenia Manzanares havia escrit, fins ara, guions per a la televisió i el cinema i l’hem vist participar en muntatges com a actriu a “Estat decepció” en aquesta mateixa sala en 2018 o …     “Digue’m la veritat” al Museu Arqueològic dins del Grec 2015.

LO NUESTRO no és el seu primer text dramatúrgic, però si el primer que s’estrena en el circuit professional.

Fotografia de Roser Blanch

La petita Sala Flyhard, amb escenografia de José Novoa, s’ha convertit en el menjador de la família Guerrero Fernández, i els seus membres es preparen per celebrar la nit de cap d’any. Són una família del barri obrer, ja tenen la taula parada, el raïm a punt i es preparen per sentir les campanades. Tot llest per donar la benvinguda a un nou any, on esperen que canviï la seva sort. Cal valorar molt positivament que el sopar sigui “de veritat”, tan de veritat que ens hem quedat amb les ganes de menjar una croqueta o prendre una copa de cava …..

Els Guerrero Fernández són una família de baix estrat socioeconòmic que han de lluitar amb esforç, constància i entusiasme per tirar endavant.

La proposta està dirigida per Mercè Vila Godoy i els intèrprets són Paul Berrondo (el pare), Eli Iranzo (la filla), Pau Poch (el fill) i la mateixa Eu Manzanares que interpreta el paper de la mare de família.

Continua llegint

– 116  – Roda de premsa – MAESTRO FELLINI – T. Akadèmia (temp. 19/20 – RdP 033) – 2020.01.20

RdP – MAESTRO FELLINI (temp. 19/20 – RdP nº 033)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

…. i del TNC al Teatre Akadèmia, sense temps material de fer-ho en condicions, ja que disposàvem tan sols d’un quart d’hora des de la finalització de la primera roda de premsa, per desplaçar-nos per la ciutat entre dos espais teatrals força allunyats. Els que ens vam desplaçar en transport públic, no vam poder arribar per pocs minuts al passi de gràfics de MAESTRO FELLINI, i en arribar ens vam trobar amb les portes del Teatre Akadèmia, tancades.

Crec sincerament que hi ha una pèssima planificació entre els espais culturals de la ciutat, per posar-se d’acord i que no són capaços de valorar l’esforç de les persones, periodistes o no, que volem fer difusió dels seus espectacles.

Per celebrar el centenari del naixement de Federico Fellini, precisament el 20 de gener del 2020, el Teatre Akadèmia de Barcelona presenta MAESTRO FELLINI, un homenatge a una de les personalitats més extraordinàries del panorama del cinema italià i mundial.

L’espectacle endinsarà a l’espectador en un viatge a través de l’univers del director italià on mitjançant entrevistes, cartes, escrits i notes de direcció, en un format de lectura a dues veus il·lustrada amb imatges dels seus projectes i assajos amb els actors. L’espectacle comptarà també amb el testimoni d’amics i artistes que van tenir l’oportunitat d’entrar al seu món.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La proposta, escrita a quatre mans pel director artístic del Teatre Akadèmia Guido Torlonia i per Ludovica Damiani, pren com a referència l’espectacle i estructura de “Caro Maestro”, que es va estrenar al mateix teatre durant la temporada 2017-18.

MAESTRO FELLINI ha estat versionat en tres idiomes diferents, italià, francès i angles … i ja s’ha pogut veure prèviament als teatres Quirino de Roma el 2008, al MAAM de Mosca el 2011, al IIC de París i al Signature Theatre de Nova York el 2013.

Continua llegint