– 047 – Voltar per la Literatura – ESCAPADA REBEL CAP A LA LLIBERTAT (🐌🐌🐌🐌🐌) de William McLellan –  (temp. 19/20 – llibre nº 003) – 2019.11.20

ESCAPADA REBEL CAP A LA LLIBERTAT de William McLellan (temp. 19/20 – llibre nº 003)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba

El realitzador britànic William McLellan va publicar en 2018 unes memòries de joventut amb el títol de “Wild Ride to Freedom”, que ara han estat publicades en català per l’Editorial Comanegra, amb el títol ESCAPADA REBEL CAP A LA LLIBERTAT amb traducció de Jordi Cussà i Anna Camps i pròleg de Gerard Quintana.

William McLellan tenia 22 anys quan va emprendre un viatge cap al Marroc, amb escala a París i Barcelona. Perseguia el somni de dedicar-se a la pintura. El pla era aconseguir diners traficant amb àcids i tornar a Londres per estudiar en una escola d’art. Les baixes qualificacions escolars li havia tancat les portes a aconseguir una beca, i els seus minsos recursos no li permetien pagar la matricula.

Però aquell somni es va convertir en un malson, ja que aquell viatge gairebé li arruïna la vida, en acabar accidentalment empresonat a la Model de Barcelona en ple franquisme. Era l’any 1972. Una borratxera, una moto robada, una puntada de peu a un policia i un intent de fuga de la comissaria de la Barceloneta on l’havien dut, va acabar amb una pallissa (encara avui la seva esquena es ressent) i vuit mesos d’empresonament a la presó Model.

Una història real que l’autor explica, amb la perspectiva que li han donat els anys, utilitzant una prosa elegant i mordaç. Un temps de presó que li va donar amistats inoblidables i el va obligar a enfrontar-se amb el seu passat, per descobrir la raó de la seva actitud vital violenta. ESCAPADA REBEL CAP A LA LLIBERTAT és un relat detallat dels vuit mesos que va passar tancat a la presó, una presó “grisa i medieval” on va pintar, va treballar, va fer amics, es va desesperar, es va angoixar, va tenir molta por, i va pensar, va pensar molt, fins a aconseguir entendre’s a si mateix.

“Aleshores no n’era conscient, però aquella nit vaig emprendre un viatge per tornar a aquell estat i convertir-me en la persona que hauria d’haver estat, en comptes de l’idiota que havia anat arrossegant”.

El mateix autor, a la presentació del llibre, va dir que el text està basat en fets reals i els dibuixos que l’il·lustren, fets a la presó, l’han ajudat a fer memòria de tot el que va viure. Segons explica, els dibuixos han actuat de dinamitzadors del que va viure. El llibre està estructurat en capítols, i cada capítol va encapçalat amb una referència musical.

Un llibre que m’ha atrapat per la immensa naturalitat del relat, un text escrit amb un llenguatge senzill i gens artificiós on sembla que l’autor t’expliqui la seva vida, a cau d’orella i amb les seves paraules i t’acompanyi a viure amb ell tota aquella experiència. 

Escrit sense rancúnia, fins i tot amb un cert punt de nostàlgia de l’experiència viscuda en un lloc, que ara hem pogut conèixer a les jornades de portes obertes i que transmet la fredor i l’horror que entre aquells murs es devia viure. Unes parets que transmeten, a qui visitem l’espai, una sensació de temps robat, de vides esqueixades, de buidor i de silenci.

Un llibre molt recomanable, on l’autor es qüestiona pel dolor i la seva durada, i es pregunta com és possible viure sense “color”.

William McLellan (Yorkshire, 1950) va néixer en una família humil de Leeds. Era el segon de quatre germans d’una família desestructurada. Ell i els seus germans van passar tancats un temps, en una casa d’acollida infantil.

Des de ben jove va sentir-se atret per la pintura i la música, però també pel pillatge i les drogues. L’any 1972 va ser tancat a la Model de Barcelona, on va conèixer altres artistes com en Patrick o en Jaume Bach i la seva vocació va enfortir-se. En sortir va aconseguir entrar a l’Escola d’Art de Hornsey.

Es va convertir en un destacat realitzador de vídeos musicals i ha treballat amb Bob Dylan, George Harrison, Lou Reed, Paul Simon, Roy Orbison i Roger Waters, entre d’altres. Encara dibuixa, a més de fer escultures, música i pel·lícules, i això si, sense perdre mai el somriure.

Títol original: Wild Ride to Freedom – Títol en català: Escapada rebel cap a la llibertat

Autor: William McLellan – Traducció: Jordi Cussà i Anna Camps

Pròleg: Gerard Quintana

Editorial: Comanegra – Data de publicació: setembre 2019

Pàgines: 416  – Idioma: català

– 046 – Roda de premsa – LA NIT DE SANT JOAN – Teatre el Cercle de Gràcia (temp. 19/20 – RdP 017) – 2019.11.18

RdP – LA NIT DE SANT JOAN (temp. 19/20 – RdP nº 017)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Dilluns vaig estar convocat a una roda de premsa convocada per l’entitat Salut Mental Gràcia, que ha volgut dur a terme un projecte de teatre inclusiu, basat en la representació d’una peça teatral, on les persones usuàries de l’entitat són la part protagonista en la seva realització.

Poder assistir a aquesta presentació precisament al Cercle de Gràcia, m’ha portat entranyables records de la meva adolescència, quan jo estava associat a aquesta entitat i inclús participava en petits papers en els “pastorets” de l’entitat “L’Estel de Natzaret”.

A la taula de presidència i d’esquerra a dreta, estaven presents … Sigfrid Quer president d’El Cor Canta, Mercè Cervantes, co-directora del grup ATRA, Òscar Constantí productor executiu de l’espectacle i coordinador del Club Social Salut Mental Gràcia, Joan Lluís Bozzo director de Dagoll Dagom i Sara Sánchez actriu d’aquest espectacle.

El dilluns vinent, dia 25 de novembre (i també el diumenge 24 en una prèvia), es presenta al Teatre el Cercle de Gràcia, el resultat d’aquest projecte amb la peça teatral LA NIT DE SANT JOAN, el musical de Dagoll Dagom, que va estrenar l’any 1981, amb les cançons de Jaume Sisa.

Joan Lluís Bozzo ens ha fet riure quan ens ha explicat algunes anècdotes, com la rocambolesca estrena de LA NIT DE SANT JOAN, on no va assistir gaire bé ningú, ja que el dia abans quan s’estava fent l’assaig general, es produïa el cop d’estat de Tejero al congrés de diputats.

Comenta també, que llavors la crítica barcelonesa se la va carregar sense escrúpols, malgrat que els èxits dels “bolos” per moltes poblacions de Catalunya, els hi va donar ànims per continuar creient en aquesta proposta. Després d’estrenar-se a Madrid amb èxit, va tornar a ser representada a Barcelona i llavors en la seva re-estrena va obtenir un enorme èxit ….. molt i molt curiós !!!. Recorda també que l’expresident de la Generalitat Jordi Pujol, en acabar la representació d’aquell dia va voler felicitar a Bozzo, i li va dir … “Vosaltres a banda de fer teatre … Que feu???“.

Òscar Constantí i Mercè Cervantes ens han explicat que Salut Mental Gràcia forma part del grup ATRA des de novembre de 2014. Les seves activitats se centren en l’atenció, l’acompanyament i el tractament a persones amb trastorn mental greu. La seva missió està centrada en l’atenció i tractament a persones en situació de vulnerabilitat i risc d’exclusió social, especialment derivada de problemes de salut mental, per tal que assoleixin la seva màxima autonomia.

Consideren que el teatre és una disciplina artística que permet el creixement social, personal i grupal, facilitant la comprensió, la reflexió i la possibilitat d’experimentar i produir canvis.          El teatre no entén de barreres, d’estigmes ni de diferències, i ofereix la possibilitat de gaudir d’un espai col·lectiu compartit, que facilita la interrelació i el sentiment de pertinença al grup.

En Joan Lluís Bozzo ha comentat en broma que “Després del Liceu són la companyia que més equip convoca per als seus espectacles“. … I és que més de 90 persones, amb i sense diagnòstic de trastorn mental, formen part d’aquesta producció. Una oportunitat única per fer visible la diversitat des de la inclusió, per treballar per una societat lliure d’estigmes i per teixir xarxa comunitària.

Com ja hem comentat, més de noranta persones han regalat el seu temps per fer possible aquesta experiència: usuaris i usuàries de la Xarxa Pública de Salut Mental, professionals de diversos àmbits, voluntariat, entitats i institucions n’han format part. Un espectacle que no hauria estat possible sense el suport i la complicitat d’en Joan Lluís Bozzo, d’en Jaume Sisa que ha cedit el text i la música, dels germans Castells i Planas que han dissenyat l’escenografia i construït part dels decorats, de l’actor Oriol Genís, un dels intèrprets de l’obra o de la Pilarín Bayés que ha fet el cartell de l’espectacle.

S’ha volgut crear una adaptació de LA NIT DE SANT JOAN, que es basa en aquesta, però viscuda en un altre temps i amb una nova dramatúrgia, tot respectant la música i les cançons.

…. crear una nova dramatúrgia. Elaborar els arranjaments amb les seves partitures. Intèrprets aprenent els seus diàlegs amb el cant i les coreografies, mentre els músics assagen o altres cusen vestits o dissenyen i pinten – i pengen- decorats. I moltes hores. I molta  il·lusió. I, finalment, una festa …..

Un altre objectiu important d’aquesta roda de premsa, és fer visible la tasca d’aquestes associacions, per tal que les persones que no coneixen aquesta realitat, es puguin apropar, des d’un sentit allunyat del paternalisme.

En acabar, volen deixar clar, que els intèrprets que participaran no volen compassió, volen comprensió i respecte. Volen fer un gran acte de dignitat col·lectiva.

Nosaltres dilluns dia 25 no faltarem.

Com és habitual us deixo l’àudio de la roda de premsa.

– 045 – Sarsuela – DOÑA FRANCISQUITA (🐌🐌🐌+🐚) d’Amadeu Vives – Gran Teatre del Liceu (temp. 19/20 – espectacle 027) – 2019.11.17

DOÑA FRANCISQUITA (temp. 19/20 – espectacle nº 027)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir diumenge, dins del nostre abonament, vam tenir oportunitat de veure l’última de les representacions de la sarsuela DOÑA FRANCISQUITA, d’Amadeu Vives (Collbató 1871-Madrid 1932), dirigida per Lluís Pasqual.

Una proposta estrenada al Teatro de la Zarzuela de Madrid amb força controvèrsia per la posada en escena de Lluís Pasqual, que ha decidit canviar els diàlegs parlats i ha ubicat l’acció en tres temps diferents. En un primer acte l’acció se situa en un estudi de ràdio, l’any 1934, en un segon acte en un plató de televisió l’any 1964 i l’últim acte a una sala d’assaig, ara, en 2019.

DOÑA FRANCISQUITA està inspirada en “La discreta enamorada” de Lope de Vega, i va ser estrenada com a comèdia lírica. Una sarsuela en tres actes amb llibret del dramaturg asturià Federico Romero (1886-1976) i de l’escriptor madrileny Carlos Fernández-Shaw (1865-1911). Va ser estrenada al Teatre Apolo de Madrid el 17 d’octubre de 1923 i al Teatre Tívoli de Barcelona el desembre del mateix any. Al Liceu es va estrenar el febrer del 1933.

Abans de continuar, volem deixar clar que nosaltres som defensors de l’enorme tasca que Lluís Pasqual ha realitzat al capdavant del Teatre Lliure durant tots aquests anys, d’ençà que va participar de la fundació d’aquest teatre. També estem personalment molt agraïts de la tasca educativa cap als espectadors, d’ençà que durant dues temporades vàrem tenir la sort de participar en l’escola d’espectadors que Lluís Pasqual va organitzar. També volem deixar escrit que ens va doldre moltíssim la seva injusta sortida forçada de la direcció del Teatre, ja que nosaltres el considerem el nostre teatre de capçalera, per la que va començar la nostra gran afició teatral.

Un cop dit això, hem de reconèixer que aquesta versió de Lluís Pasqual, ens ha decebut força, malgrat els moments màgics que també conte la seva proposta escènica.

La proposta de Lluís Pasqual, prescindint de diàlegs i afegint d’altres, que a manera de monòlegs, interpreta l’actor Gonzalo de Castro (a qui nosaltres vam veure treballar a “Invernadero“, al Lliure, l’any 2016), no han fet més intel·ligible l’argument de la sarsuela, i més aviat creiem que, al contrari, la fa més difícil d’entendre.

Tampoc l’ha encertada en la posada en escena del primer acte, on ha empetitit tant la boca de l’escenari, que des del quart pis on estem situats, únicament veiem la primera fila on se situen els solistes i una mica del cos del cor. Estàtica i amb una escenografia gairebé inexistent ens ha resultat feixuga i mancada de “llum”. Aquest primer acte l’hem trobat patètic i potser hauríem preferit que aquesta part fos realment un concert teatralitzat.

El cast que hem tingut aquesta tarda estava encapçalat per Elena Sancho Pereg com a Francisquita i Celso Albelo com a Fernando. Molt fluixeta i poc convincent ella, molt bé ell.

Els altres papers principals han estat interpretats per Ana Ibarra (Aurora “La Beltrana”) que ha estat extraordinària, Maria José Suárez (Doña Francisca), Miguel Sola (Don Matías), Alejadro del Cerro (Cardona) i Isaac Galán (Lorenzo Pérez).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tot plegat ha millorat força en el segon i tercer acte, amb una escenografia mes “viva” d’Alejandro Andújar i amb més acció interpretativa que no ens ha arribat a emocionar en gairebé en cap moment.

L’orquestra, ampliada amb membres de l’orquestra Laud’Ars, ha estat ben dirigida per Óliver Díaz i sense cap dubte el moment més entranyable i espectacular, musicalment parlant, ha estat amb l’aparició de Lucero Tena i les seves castanyoles en el “Fandango” del tercer acte.

Magnífic el cos de ball del qual no hi ha referència al programa de mà.

Una tarda de sarsuela de la que hem sortit prou satisfets, però no pas per la qualitat de la posada en escena, sinó perquè ens coneixem aquesta sarsuela de memòria i hem gaudit de valent de la seva música i les seves àries.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Música: Amadeu Vives

Llibret: Federico Romero i Guillermo Fernández-Shaw

Direcció musical: Óliver Díaz

Direcció Laud’Ars: Manuel Gómez Llorente

Direcció d’escena i adaptació del text: Lluís Pasqual

Direcció del cor : Conxita García

Reposició: Leo Castaldi

Repartiment: Elena Sancho Pereg, Ana Ibarra, María José Suárez, Celso Albelo, Miguel Sola, Alejandro del Cerro, Isaac Galán, Lucero Tena i Gonzalo de Castro.

Coreografía: Nuria Castejón \ Escenografía i vestuari: Alejandro Andújar \ Il.luminació: Pascal Mèrat \ Disseny audiovisual: Celeste Carrasco \ Assistència a la direcció d’escena: Anna Crespo \ Assistència a la coreografía: Cristina Arias

Orquestra Simfónica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Idioma: castellà

Durada: 3h i 20’ amb dos entreactes

– 044 – Teatre – LA REVELACIÓ 1.0 (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Tantarantana – (temp. 19/20 – RdP 016 i  espectacle 026 ) – 2019.11.16

LA REVELACIÓ 1.0 (temp. 19/20 – Roda de premsa nº 16 i espectacle nº 026)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Haig de reconèixer que aquest dimarts passat, vaig assistir a la Roda de premsa … sense recordar-me pas que aquesta proposta ja l’havíem vist al Festival Grec del 2018, En arribar al Teatre Tantarantana, em van oferir el dossier de premsa i en començar a llegir em vaig adonar. De ben segur que no hagués anat a la RdP si ho hagués intuït abans de sortir de casa, però un cop allà vaig creure que potser pagava la pena escoltar de boca dels seus protagonistes, quines actualitzacions havien fet a l’espectacle.

Recordava també que aquella primera versió, de fa 16 mesos ens va interessar força pel tema que tractava, però teatralment no ens va arribar a emocionar, potser pel garbuix d’inputs rebuts de la immensa quantitat d’informació abocada a l’escenari, que se’ns va arribar a fer confusa i fins i tot difícil de pair.

En la Roda de premsa d’aquest dimarts, se’ns va informar que en aquella primera proposta s’havia optat per un final esperançador i potser massa “feliç”, … però que malauradament transcorreguts aquests 16 mesos, la realitat de la persecució dels seus protagonistes era un altre molt diferent i que havien volgut actualitzar la proposta per explicar la realitat de la repressió dels estats contra els dissidents, especialment contra als “relators” que destapen la corrupció del poder.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

És en aquell moment que decideixo donar una nova oportunitat a la proposta i tornar-la a veure, … ara potser amb la ment més oberta i sobretot amb molta més informació de la que nosaltres teníem llavors. Aquesta decisió ha estat tot un encert, perquè aquesta nova versió ens ha satisfet plenament.

Us deixo l’àudio de la roda de premsa, per si algú està interessat en escoltar el que es van explicar …

————————–

 … i per tant, com la decisió estava presa, ahir dissabte després del concert del Cor Vivaldi ens vam dirigir al Teatre Tantarantana per veure novament aquesta proposta escrita i dirigida per Jorge-Yamam Serrano que com ja hem comentat abans, ja havíem vist (vegeu aquella ressenya) dins del Festival Grec 2018 a l’Espai Lliure. En aquell moment el nom de la proposta va ser LA REVELACIÓ.

Ara, una nova versió actualitzada amb el nom de LA REVELACIÓ 1.0, i que, segons ens han explicat a la roda de premsa, han incorporat les novetats sobre la polèmica detenció de Julien Assange i posteriorment la nova detenció de Chelsea Manning, que es nega a declarar contra Assange. Segons ens expliquen, l’estat espanyol hi ha tingut molt a veure en la retirada d’asil polític a Assange per part d’Equador, fet que ha comportat la seva detenció i aïllament en una presó d’alta seguretat anglesa, on segons llegim als mitjans, s’està morint.

Continua llegint

– 043 – Concert de TARDOR del COR VIVALDI (🐌🐌🐌) —- Conservatori de música del Liceu – (temp. 19/20 – espectacle 025) – 2019.11.16

Concert de TARDOR del COR VIVALDI (temp. 19/20 – espectacle nº 025)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir, a l’Auditori del Conservatori del Liceu, va tenir lloc el primer dels concerts del Cicle “Les quatre estacions del Cor Vivaldi”, el CONCERT DE TARDOR.

Fundat el 1989 a l’Escola IPSI de Barcelona, el Cor Vivaldi és un dels pocs cors escolars amb vida pròpia que presenta cada any el seu propi cicle de concerts, a més de participar en nombroses ocasions amb l’OBC i amb el Liceu. Participa sovint en trobades internacionals de cors de veus blanques i ha guanyat diversos premis. El 2013 rebé la Creu de Sant Jordi.

Enguany celebrà el seu 30 aniversari (vegeu ressenya del concert d’aniversari) i acaba de guanyar, a Madrid el 4 d’octubre, el “premio nacional de coros escolares” en l’apartat de primària.

Un cor que assaja cada dia sota la direcció ferma i compromesa d’Òscar Boada que és, sense dubtes l’ànima del cor i que compta amb la Pilar Paredes com a professora de cant i adjunta a la direcció i amb Margarita Cabero que se n’ocupa de l’organització.

Òscar Boada (Barcelona 1961) reconegut com un dels principals especialistes en veus blanques, dirigeix el Cor Vivaldi des dels seus inicis. Pianista de formació es va iniciar aviat en la direcció i és autor de nombrosos llibres, l’últim publicat el passat mes de març i titulat “El secret del Cor Vivaldi”.

En el CONCERT DE TARDOR que vam tenir la sort de poder escoltar ahir, han interpretat música de Bob Chilcott, Gershwin i la Suite Napolitana arranjada pel compositor català Gerard L. Boada.

Us deixem alguns fragments de les peces musicals que van interpretar …

Robert “Bob” Chilcott (Plymouth, Regne Unit, 1955), és autor de música coral de factura clàssica del que han interpretat:

SPELLS (Encanteris)

  • Spell of Creation
  • Spell to bring lost creatures home
  • Spell of Sleep
  • Spell of Safekeeping

Continua llegint

– 042 – Màgia — EL SALÓ DE LES MERAVELLES (🐌🐌🐌) — Escenari Joan Brossa – (temp. 19/20 – espectacle 024) – 2019.11.15

EL SALÓ DE LES MERAVELLES (temp. 19/20 – espectacle nº 024)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir divendres ens vam deixar endur per la màgia de Hausson al SALÓ DE LES MERAVELLES,  a la Sala Palau i Fabre de l’Escenari Joan Brossa.

Segons ens van explicar a la roda de premsa del passat dia 28 d’octubre, es tracta d’una trobada amb la màgia de saló fins ara restringida a esdeveniments privats allunyats dels escenaris.

EL SALÓ DE LES MERAVELLAS és el darrer espectacle de Jesús Julve (Hausson) i forma part del Cicle #ParateatralsBrossa.

Una oportunitat única, en aquesta petita sala, de veure la màgia d’aprop i jugar a endevinar on està el truc. Hausson, amb la seva elegància, el seu somriure i el seu posat d’innocència ens va deixant bocabadats.

Una introducció amb un joc de blanc o negre que, en acabar, ens ha deixat a tots amb la boca oberta, ha estat seguida d’una primera part, on en Hausson ens ha presentat números de cartomàgia a cegues, possiblement únic al món, on ell, sempre amb els ulls tapats, ajudat de dues persones del públic, ha estat capaç d’endevinar cartes escollides a l’atzar.

A la segona part ha jugat amb més números intercalant jocs de cartes amb mentalisme i alguna sorpresa filmada. Un espectacle que recupera l’encant de les sessions del París de Houdini i de Méliès. 

Una proposta basada majoritàriament en les cartes on també introdueix altres elements com pissarra, agulles, calculadora,… i on compta sempre amb la participació del públic. No hi ha un fil argumental aparent, sinó un seguit de trucs que desperten la nostra admiració.

Un espectacle sense grans efectes espectaculars, en una sala on la proximitat física és inqüestionable i genera una gran complicitat emocional amb l’artista.

Hausson, és el nom artístic de Jesús Julve, nascut a Barcelona i que es va iniciar en l’art de la màgia i del il·lusionisme, a nou anys. La seva trajectòria artística s’orienta cap a la màgia escènica, especialitat amb què ha recorregut diversos països. Ha estat distingit amb nombrosos premis i guardons sent el més recent el Premi Nacional de Cultura 2018.

Continua llegint

– 041 – Roda de premsa – ELS MUSICS DE BREMEN el Musical – Teatre Gaudí – (temp. 19/20 – RdP 015) – 2019.11.15

RdP – ELS MUSICS DE BREMEN el Musical (temp. 19/20 – RdP nº 015)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir divendres al matí estàvem convocats a la roda de premsa de presentació d’un nou Musical al Teatre Gaudí. Es tracta de “ELS MÚSICS DE BREMEN“, una proposta de teatre Musical i familiar, basat en el conte dels Germans Grim, en la versió d’Ever Blanchet (director del Teatre Gaudí) i Música i Direcció de Joan Olivé, amb la col·laboració de Maria Clausó com ajudant de direcció i responsable del moviment escènic.

Un Musical prou conegut i representat arreu, però ara totalment renovat, ja que la part musical s’ha refet de nou, amb noves lletres per fer-les més atractives als nens d’avui en dia. Malgrat ser un espectacle familiar, és una proposta apta per tota mena de públic perquè amaga darrere del conte, missatges sobre la llibertat d’escollir de l’ésser humà.

A més a més de parlar sobre la llibertat, l’obra musical recupera valors que van des de el feminisme, la lleialtat, la unió i la fraternitat. Condemna el maltractament dels animals i defensa una ciutat més neta, lluminosa i en pau.

En aquesta ocasió s’ha fet un càsting, per poder escollir els joves protagonistes, i per sort tots ells a més de ser bons actors, són també cantants i músics, ja que tocaran en directe diferents instruments musicals. En Joan Olivé afirma que està molt satisfet del resultat del càsting i que ara mateix està literalment enamorat de tots ells.

Un ruc, un gos, una gallina i una gata, fugen de casa seva (…o millor dit, de la seva presó), perquè els seus amos els maltracten. Volen formar un grup musical i arribar a Bremen. Però pel camí es trobaran entrebancs que els posaran a prova i refermaran la seva amistat tot cantant. Els acompanya un Grill que toca la bateria.

Continua llegint