– Teatre – L’ESFONDRAMENT DE LA CASA USHER (🐌🐌🐌) – Teatre Eòlia -2017.11.19 (temp. 17/18 – espectacle nº 117)

L’ESFONDRAMENT DE LA CASA USHER  (temp. 17/18 – espectacle nº 117)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge al vespre tornem al Teatre Eòlia per veure aquesta proposta amb direcció i dramatúrgia de Pablo Ley, basada en un dels relats més coneguts d’Edgar Allan Poe, L’ESFONDRAMENT DE LA CASA USHER.

Una única actriu ens explica la història i al mateix temps interpreta tots els papers del relat. Una jove Núria Montes que ens ha captivat per la seva narració, sentida de tal forma que ens ha fet visualitzar el que ens estava descrivint i, fins i tot, ens ha fet sentir les olors del bosc, del llac, de la casa, …. Ens ha fet veure la boira que envolta la casa i la foscor de l’interior.

Una actriu que ens mira directament als ulls sense perdre ni una paraula ni l’absoluta i perfecta sincronització amb l’espai sonor de Javier Gamazo, que amb les notes dissonants de la seva música evoca una atmosfera ombrívola i terrorífica.

La història que explica, amb una prosa gairebé poètica s’enquadra dins del gènere de terror. Explica la història de dos germans, Roderick Usher i Lady Madeline, que són víctimes d’una estranya malaltia.

Un amic de la infància de Roderick els visita i intenta entendre quin és el mal que els afecta. Quan arriba a la casa ella ha mort, i l’han enterrada a la cripta però passeja com una ombra per tota la casa. A l’obra original aquest amic és el que explicava la història.

Lady Madeline és, en el relat de Poe, un personatge fugaç com una ombra que passa en la llunyania. En aquesta proposta, ella és qui ens explica la història des del seu punt de vista. Els seus ulls són els ulls que ens miren en la foscor i ens glacen l’ànima.

Una obra gòtica que explora escènicament el gènere de terror i que paga la pena veure, per veure treballar Núria Montes, actriu andorrana que hem pogut veure a la sèrie televisiva La Riera i que va formar part del grup de laboratori de teatre jove, Els Malnascuts, a la sala Beckett participant en la proposta “Bereshit. Gènesi o en el principi” el passat mes de juny.

En aquesta ocasió, divisió d’opinions a la sortida de la Sala, excepte en la interpretació de Núria Montes que ens ha agradat molt a tots dos.

Pel que fa a la dramatúrgia emprada, a l’Imma li ha entusiasmat, potser perquè és una lectora malaltissa, i molt especialment del gènere negre i policíac; en canvi a en Miquel, el text no li ha interessat gaire, ja que els contes de terror és un gènere amb el que no connecta massa, però especialment per la forma d’estar explicada la història, en forma de narració i gairebé sense diàlegs entre els personatges.

La podeu veure fins al 26 de novembre al Teatre Eòlia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A partir de l’obra d’Edgar Allan Poe
Direcció i dramatúrgia: Pablo Ley
Intèrpret: Núria Montes
Espai sonor: Javier Gamazo \ Disseny d’il.luminació: Conchita Pons \ Ajudant de direcció: Helena Gràcia
Idioma: català
Durada: 60 minuts

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

– Lectura dramatitzada – STAN & OWSKY (🐌🐌🐌🐌) – Teatre La Vilella – 2017.11.19 (temp. 17/18 – espectacle nº 116)

STAN & OWSKY  (temp. 17/18 – espectacle nº 116)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge dia 19, a la tarda vam anar a La Vilella per tal d’assistir a un dels actes especials programats per a celebrar la 5a temporada. Es tractava de la lectura dramatitzada de STAN & OWSKY, obra amb la qual es va inaugurar l’actual sala i que nosaltres vam poder veure el dia 1 de novembre de 2013.

És la tercera vegada que escoltem aquest text, total o parcialment, perquè també vam tenir la sort d’assistir a la presentació del llibre on es recull aquest text i el “No country for old myth“. Aquesta presentació va tenir lloc en el primer local de la companyia Sargantana al febrer del 2013. Vam poder gaudir d’una petita lectura d’aquest text.

Ens feia especial il·lusió aquesta lectura perquè ens vam poder retrobar amb un dels protagonistes, en Saoro Ferre que ara viu i treballa a València, en una nova etapa de la seva carrera.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Stan (Saoro Ferre) i Owsky (Jordi Pérez), dos fundadors d’una companyia, es troben sols en un teatre aïllat sense res més a fer que esperar que algú arribi i pugui començar la representació. Però la gelada i ben aviat la neu fan cada cop més improbable aquesta possibilitat. És dins d’aquest ambient de solitud i tensió on es desperten tots els dimonis de la relació de Stan i Owsky entre ells i amb el món del teatre.

Frustracions, enveges, necessitats vitals, pors, en definitiva, la corrosió d’una llarga relació teatral sortirà a la superfície amb l’energia d’anys de contenció.

La companyia Sargantana es va crear l’any 2003 amb la finalitat de crear un espai per a l’experiència, la reflexió i la comunió amb el públic.

L’any 2009, inicien el grup de recerca –La Cuina-  per al desenvolupament de noves dramatúrgies, i l’any 2013 obren La Vilella teatre, un espai on nosaltres hem gaudit d’experiències molt gratificants (recordem amb nostàlgia els dilluns de FRACTALS) i hem vist propostes realment magnifiques tant de producció pròpia com de producció aliena.

Ens hem tornat a enfrontar amb un text que sembla acabat d’escriure i que ens parla de dues maneres diferents de viure el teatre, Owsky creu en el teatre de qualitat interpretat des de l’ànima i amb uns actors que visquin el teatre, que facin seus els personatges. Stan és més realista, li agrada el mateix tipus de teatre que a Owsky però ha de viure, ha de mantenir una família, i l’única forma és fent que el públic assisteixi a la sala com sigui, sigui interpretant comedietes sense qualitat o tenint en el repartiment “actors de la tele”, que actuïn de reclam.

Hem gaudit de nou d’unes interpretacions magnífiques i en acabar, d’una agradable xerrada.

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

– Concert de l’OBC – ROS MARBÀ 80 ANYS (🐌🐌🐌) – L’Auditori – 2017.11.19 (temp. 17/18 – espectacle nº 115)

Concert de l’OBC – ROS MARBÀ, 80 ANYS  (temp. 17/18 – espectacle nº 115)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir diumenge al matí, vàrem tornar a assistir a un altre concert de l’OBC a l’Auditori, que tenia per títol “Aniversari amb Ravel”, però que nosaltres l’hem reanomenat amb el de ROS MARBÀ 80 ANYS.

Antoni Ros Marbà per nosaltres és tot un símbol, perquè ens vam iniciar en el món de la música simfònica amb ell, ara fa ja 45 anys, quan dirigia habitualment l’OBC en aquells concerts matinals als quals assistíem, com abonats al Palau de la Música. Han passat els anys i per sort continuem amb el nostre abonament, ara però en un altre espai, amb millors condicions en tots els aspectes.

Ara fa 50 anys que va ser nomenat director titular de l’OBC i la va dirigir en un període força llarg de 15 anys.

Ahir, va ser un concert emotiu, especialment per veure com als seus 80 anys, el mestre continua en actiu, tant pel que fa a la direcció orquestral de forma esporpàdica, com molt especialment per la seva faceta creativa; en ocasió d’aquest concert, ha estrenat la seva peça musical “Tres homenatges: a Toldrà, a Mompou i a Montsalvatge”.

Malgrat tot, no va ser pel nostre gust un concert rodó, amb molts alts i baixos, especialment a la primera part que no ens va acabar de fer el pes i fins i tot en algun moment ens va arribar a ser feixuc.

1 – MAURICE RAVEL (Ciboure 1875 – París 1937)

Le Tombeau de Couperin (🐌🐌)

Ravel va començar a compondre Le tombeau de Couperin l’any 1914. Poc després, l’exèrcit francès el va cridar a files durant la Primera Guerra Mundial, i no va reprendre la composició fins al 1917. Inicialment, l’obra constava de sis parts i era per a piano sol: cadascun dels moviments està dedicat a la memòria d’un amic mort al front. La paraula tombeau, a més de significar ‘tomba’ o ‘sepulcre’, es refereix a un tipus de peça musical molt habitual al Barroc per homenatjar un difunt.

La versió orquestral es va estrenar l’any 1920 i només té quatre moviments, ja que Ravel va considerar que els altres dos (Fuga i Tocatta) eren massa «pianístics» i no es prestaven a l’adaptació orquestral.

2 – LLUÍS BENEJAM I AGELL (Barcelona 1914 – Birmingham 1968)

Iberian Preludes, concert per a dos pianos i orquestra. 1a audició (🐌🐌+🐚)

Interpretacions al piano: Josep Colom i Albert Guinovart

Lluís Benejam, violinista i compositor barceloní, es va establir als Estats Units l’any 1959. Va treballar a la Universitat de Montevallo i al Birmingham-Southern College com a professor de composició i instrumentació. L’any 1965, va dedicar els Preludis ibèrics al duet de pianistes residents en aquella universitat americana, format per Robert H. Cowan i la seva dona, Joan Yarbrough Cowan.

Preludis ibèrics és una obra en tres moviments inicialment escrita només per a dos pianos, amb girs melòdics i motius que justifiquen la paraula ibèric del títol.  La versió orquestral que hem escoltat, mai no s’havia estrenat al nostre país.

Els aplaudiments van “obligar” a Josep Colom i Albert Guinovart a regalar-nos un bis i a 4 mans en un sol piano; van interpretar la Malagueña de Rapsòdia Espanyola de Maurice Ravel.

3 – ANTONI ROS MARBÀ (L’Hospitalet de Llobregat 1937)

Tres homenatges: “A Toldrà, a Mompou i a Montsalvatge”. (🐌🐌🐌) Estrena absoluta – A Toldrà. Gloses – A Mompou. De la quietud al silenci –              A Montsalvatge. Rondó calidoscòpic

He estimat la seva música i els he estimat a ells; era lògic fer-los un homenatge musical. Amb aquestes paraules, Antoni Ros Marbà presenta l’obra que estrena amb l’OBC en aquest concert. Es tracta d’una obra en tres moviments, cadascun dels quals evoca d’una manera o altra la música i la figura del compositor a qui està dedicada. L’autor diu: L’estètica de l’obra és la meva, però hi ha ressons de cadascun d’ells, de la seva època i de la seva personalitat.

Al primer, hi ha motius de Toldrà perfectament “reconeixibles”; al segon es busca l’atmosfera tan característica de Mompou, i al tercer, a més dels motius de Montsalvatge, hi ha una aclucada d’ull al seu llenguatge, una certa derivació del color que era capaç de donar a la música.

4 – MAURICE RAVEL

Daphnis et Chloé: Suite núm. 2 (🐌🐌🐌🐌)

L’any 1910, els Ballets Russos instal·lats a París, dirigits per Serge de Diaghilev, van estrenar L’ocell de foc; el 1911, Petrushka; el 1912, Daphnis et Chloé, i el 1913, La consagració de la primavera, quatre obres cabdals del començament del segle XX, tres de Stravinsky i una de Ravel.

Daphnis et Chloé és una de les obres cabdals del simfonisme de tots els temps, amb un treball d’orquestració poques vegades igualat, compendi de l’estètica impressionista i, alhora, mostra de la genialitat de Ravel en l’ús de recursos arcaics per fer-los sonar com la cosa més moderna del món.

Podeu escoltar el concert clicant en aquest ENLLAÇ

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA i NACIONAL DE CATALUNYA

Director: Antoni Ros Marbà

Publicat dins de Música clàssica, Teatre | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

– Teatre – VIAJE AL FIN DE LA NOCHE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Tantarantana – 2017.11.18 (temp. 17/18 – espectacle nº 114)

VIAJE AL FIN DE LA NOCHE (temp. 17/18 – espectacle nº 114)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Emmarcat en el VIII Cicle de Companyies en Xarxa del Teatre Tantarantana, tenim l’oportunitat de veure VIAJE AL FIN DE LA NOCHE, tercera i última peça del Proyecto 43-2 sobre el procés de pau a Euskadi, la memòria col·lectiva i la convivència amb l’ALTRE.

María San Miguel és la creadora d’aquesta iniciativa artística i pedagògica, amb la finalitat d’utilitzar el teatre com una eina pel diàleg i la convivència. Teatre documental sobre el procés de pau a Euskadi.

La primera de les peces del projecte, anomenada “PROYECTO 43-2” va ser estrenada el febrer de 2012. Un treball fet a partir d’entrevistes amb els protagonistes reals dels fets per tal d’entendre la realitat social actual d’Euskadi.

En 2015 s’estrena la segona de les peces de la trilogia “LA MIRADA DEL OTRO” que nosaltres vam poder veure la temporada passada en aquesta mateixa sala. En aquesta proposta ens van fer partícips de les trobades entre víctimes d’ETA i dissidents de la banda, trobades que van tenir lloc a la presó de Nanclares de la Oca (Àlaba).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

VIAJE AL FIN DE LA NOCHE ens presenta dues persones que han viscut la violència en el país basc des de dos punts totalment oposats. María San Miguel és la filla d’una persona assassinada pels GAL i viu amb dolor l’absència del pare. Alfonso Mendiguchía  (quina veu !!!), és el fill d’una persona assassinada per ETA i viu amb dolor l’absència de la mare.

Desgranen els seus records de quan encara hi eren, i els seus personatges són tan reals, tan convincents que patim amb ells l’absència dolorosa del pare i de la mare.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

– Teatre familiar – LAS AVENTURAS DE HÉRCULES (🐌🐌+🐚) – Teatre Apolo – 2017.11.18 (temp. 17/18 – espectacle nº 113)

LAS AVENTURAS DE HÉRCULES (temp. 17/18 – espectacle nº 113)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El matí de dissabte ens van convidar a l’estrena d’un espectacle batejat com “El Musical para toda la família”. Es tracta de la proposta del circ Olimpus, LAS AVENTURAS DE HÉRCULES.

Una estona abans de l’inici de l’espectacle, un taller infantil ha pintat la cara de molts dels nens que, contents amb els seus globus, crispetes i begudes, ocupen les butaques de l’enorme platea del Teatre Apolo.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Estrenat en un altre format a la 61a edició del Festival de Teatre Clàssic de Mèrida, replanteja el mite d’Hércules en clau de circ i per a tota la família.

L’espectacle presenta a Hèrcules (Mikel Hennet) i el seu inseparable amic Yolao (Lluís Canet). Hèrcules és fill de Zeus (Roger Burrull que també fa de mestre de cerimònies), està dotat d’una força sobrenatural, i ha d’enfrontar-se a monstres, animals ferotges, gegants, … tot superant les 12 proves que li ha imposat la seva madrastra, la deessa Hera (Cristina Murillo).

Una producció on hi ha música i números coreogràfics amb un cos de ballarins format per Paula Pardo, Aaron Rides, Anna Migo i Miguel Angel Jimènez, i que és sense dubte el més destacable de tota la proposta. Acrobàcies i elements escenogràfics que han fet riure els nens amb les lluites d’Hèrcules amb els ocells, l’hidra de set caps o el drac.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre, Teatre Musical | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

– Voltar per la Literatura – SOMNIS A MIDA de Núria Pradas (🐌🐌🐌) 2017.11.19 (temp. 17/18 – llibre nº 009)

SOMNIS A MIDA de Núria Pradas – (temp. 17/18 – llibre nº 009)

Per Imma Barba

La història d’una botiga emblemàtica que és la història d’una nissaga, la història d’una època, el retrat de dues dècades de la història de Barcelona.

Els anys vint del segle passat, són l’escenari per l’inici de la novel·la de Núria Pradas, SOMNIS A MIDA, i retrata, a través de la botiga de moda Santa Eulàlia, la vida de la burgesia barcelonina que es feia fer els vestits a mida. Descobrim l’evolució de l’empresa i les primeres col·leccions de moda femenina. Santa Eulàlia va organitzar la primera desfilada de moda a la ciutat, el 1926.

Andreu Molins (Luis Sans, l’avi de l’actual propietari) és l’hereu i l’impulsor del negoci familiar i el responsable de les persones que treballàvem als magatzems Santa Eulàlia, situats al Pla de la Boqueria. Les històries inventades, amb el rerefons real de l’empresa, tenen com a co-protagonistes al Ferran Clos que treballarà com a dissenyador després del seu pas per París, a la Roser, germana de l’amo, amiga i confident de la Laia Calvet que coneix la casa des de petita, i va acabar sent directora dels salons i responsable de les col·leccions.

Uns personatges ben perfilats amb una gran càrrega emocional que lluiten, cadascú a la seva manera, per aconseguir els seus somnis. Amb el teló de fons de la història. El que hi havia al carrer: la lluita de classes, una burgesia enriquida als anys 20, uns anys 30 inestables i finalment l’esclat de la guerra. Durant la guerra civil, el propietari va restar amagat, i als tallers de la botiga només s’hi cosien uniformes per als oficials de la República.

Una empresa que mai ha tancat les portes, ni amb l’esclat de la Guerra Civil ni a la postguerra i que encara avui ofereix la seva moda en un establiment de luxe al Passeig de Gràcia, al número 93, establiment que va obrir portes l’any 1944. Del Pla de la Boqueria va passar al Passeig de Gràcia 60 l’any 1941.

Continua llegint

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a | 4 comentaris

– Teatre – SOMEWHAT PALER de Bárbara Sánchez (🐌🐌🐌) – Antic Teatre – 2017.11.17 (temp. 17/18 – espectacle nº 112)

SOMEWHAT PALER de Bárbara Sánchez (temp. 17/18 – espectacle nº 112)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir divendres en sortir del Teatre Eòlia, vam fer cap a l’Antic Teatre una mica sense saber ben bé que anàvem a veure, confiant com sempre en el criteri de la sala i en el de la nostra amiga Semo.

Bárbara Sánchez, coreògrafa, ballarina i actriu sevillana va estrenar aquesta peça, SOMEWHAT PALER l’any 2016. Una proposta que proposa una exploració dels afectes relacionats amb la pena a través del treball amb l’acció física en viu.

Ella ja hi és a l’escenari quan ocupem els seients, una manta a terra i una cadira. Ella camina, inquieta i ens observa. Comença a parlar i riu, ens descol·loca. S’asseu a la cadira amb les cames estirades per no tocar la “paduana” i parla amb nosaltres. On són els crítics?, i els programadors?, perquè la sala no fa alguna cosa per omplir?, perquè el bar és ple i la sala de teatre buida? Riem amb ella. Però ella llavors ja no riu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta proposta no va de riure, va de fugir de l’obligatorietat imposada de romandre feliços, de la necessitat de tenir èxit sempre. Va de fugir de la tirania imposada del pensament positiu i del somriure.

Ella ens vol demostrar que de vegades cal deixar sortir la pena, el dolor, cal apropar-se al fracàs i al plor. Cal deixar sortir la part més profunda de nosaltres mateixos que s’escapa del llenguatge, aquella part on habita la tristesa i el dolor.

L’acció escènica produirà una espècie de trànsit, una estranya peregrinació al llarg de la qual, Bárbara Sánchez presta el seu cos a diferents figures. Per què la pena no és quelcom que es pugui explicar, il·lustrar o representar. La pena només pot ser invocada.

Els seus moviments, la seva dansa, el seu cos parla sense dir una paraula. Fa aparèixer als nostres ulls allò que habitualment roman ocult o està fora de les mirades convencionals. Les figures que representa no són imatges, ens mostra el seu cos, en continuo moviment, en continua transformació on la seva nuesa fa palesa la necessitat de mostrar tot el que amaguem dins nostre, allò que no volem, no podem o no sabem compartir.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

– Teatre – 90 MINUTOS (🐌🐌🐌) – Teatre Eòlia – 2017.11.17 (temp. 17/18 – espectacle nº 111)

90 MINUTOS (temp. 17/18 – espectacle nº 111)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir vàrem poder assistir a l’estrena de 90 MINUTOS al Teatre Eòlia, una proposta realitzada per dues noies molt joves que estan formant-se professionalment a l’Escola superior d’art dramàtic Eòlia, sota la tutela d’un dels seus professors, en Pablo Ley.

Un text que no és fàcil, amb el que en principi ens va costar entrar, però que per sort finalment vam aconseguir connectar, escrit per Andrea Monje (23 anys) i que comparteix direcció amb Pablo Ley.

La interpretació és de Cristina Vallribera (22 anys), que es deixa la pell sobre l’espai escènic des del minut zero, i no tan sols amb la seva expressió i les seves paraules, sinó també per un exercici físic esgotador, caminat i corrent reiteradament pel passadís longitudinal que travessa la sala de punta a punta, en una carrera descontrolada en alguns moments i que obliga als espectadors situats a banda i banda a seguir-la com si estiguéssim veient un partit de tenis.

Un afer sexual amb un noi, que sembla que no acaba del tot bé, fa que la protagonista, entri en una mena de desestabilització personal en veure’s rebutjada; de tornada a casa tota sola en el tren, es comença a plantejar que la seva existència no te gaire sentit i entra en un procés d’angoixa depressiva que li fa plantejar seriosament el suïcidi.

Diuen els psicòlegs que tracten el tema del suïcidi, que si una persona triga més de 90 minuts en prendre la decisió d’acabar amb la seva vida, molt possiblement no arribarà a consumar-lo.

Són precisament aquests 90 minuts el que ens vol explicar aquesta proposta teatral, des de la desesperació inicial, l’angoixa personal de frustració, la sensació de solitud a la vida, alguns pensaments d’acomiadament de persones estimades, els records de la infància i de la curta vida fins aleshores, que s’amunteguen a la balança per prendre la decisió més important de la seva existència.

La solitud és part de la vida des del principi de la humanitat, mai podràs desfer-te d’ella.

Una escenografia molt senzilla, però impactant i efectiva, basada en dues vies paral·leles vermelles i fluorescents que travessen l’espai escènic de punta a punta i per un transita el personatge durant tota la representació; fora d’aquestes “venes de sang”, una sèrie de petits elements que anirà utilitzant l’actriu i que anirà incorporant a l’acció en determinats moments.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

– Teatre – LA PELL ESCRITA – Sala Atrium  (🐌🐌🐌+🐚) – 2017.11.16 (temp. 17/18 – espectacle nº 110)

LA PELL ESCRITA (temp. 17/18 – espectacle nº 110)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Una dona és morta, està tancada en una morgue a l’espera de ser enterrada, el forense ja ha acabat la seva feina i ella espera. I aprofita el temps d’espera per parlar amb nosaltres. Ella està abocada a l’oblit, però no vol oblidar, ni vol que el seu amor, el seu “nino” la oblidi.

Ella és una dona, se sent una dona i actua com una dona. Però ella té genitals masculins. Està empresonada en un cos d’home i ha lluitat per conquerir la seva pròpia identitat. Ella és una persona transgènere. La transsexualitat, aquest és el tema que ens planteja Manel Bonany en el seu text, un text que va escriure fa més de disset anys i que, tal com ens va comentar a la roda de premsa, fins ara no ha pogut portar a escena.

Un monòleg que protagonitza un personatge transgènere, fronterer entre l’home i la dona, però també entre la vida i la mort, entre la llum i la foscor, entre la joventut i la maduresa, entre la plenitud i la pèrdua.

Com després ens comentarà a la xerrada, Manel Bonany té molt clara la diferència entre el sexe morfològic, el gènere identitari i l’orientació sexual de qualsevol persona. Poden ser el mateix, però poden ser diferents. En una societat heterosexualitzada com la nostra, que se sustenta en el binomi home-dona on sexe i gènere són el mateix, una persona transgènere té difícil trobar la seva pròpia identitat perquè la lluita comença amb un mateix i amb el propi cos. Després vindrà la lluita amb la família, amb els amics, amb la societat.

Manel Dueso ha dirigit aquesta proposta que interpreta d’una forma brillant l’actriu Miriam Marcet. El seu personatge és, abans que res, persona, una persona que ha decidit emprendre el seu particular viatge d’acceptació i transformació del que aparentment és al que realment sent que és.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari

– Roda de premsa – REINA JUANA – Teatre Borràs – 2017.11.16 (temp. 17/18 – RdP 035)

Roda de premsa REINA JUANA  –  (temp. 17/18 – RdP nº 35)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir al matí vaig apropar-me al Teatre Borràs, per assistir a la Roda de premsa que van convocar per presentar la producció teatral REINA JUANA i si he de ser sincer, malgrat la meva habitual presència a la major part de Rodes de premsa d’Arts Escèniques, em vaig sentir incòmode en alguns moments, perquè crec que no havia vist un “espectacle” tan mediàtic com el d’ahir.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un contrast brutal entre les rodes de premsa que es realitzen a teatres amb pressupost escàs per fer que els mitjans de comunicació es facin ressò (alguns cops m’he arribat a trobar tot sol davant dels protagonistes de la Roda de premsa… i altres vegades ens podíem comptar amb els dits d’una mà). Ahir en canvi, al Borràs, el vestíbul era un autèntic nuvol de fotògrafs que rodejaven literalment a Concha Velasco i la sessió de fotos va durar forces minuts, ara aquí… ara allà.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A l’espai on es va celebrar la Roda de premsa pròpiament dita, no hi havia prou espai perquè els periodistes poguessin seure, molta gent dreta i alguns mitjans que no acostumen a estar mai a aquest tipus d’actes, com són les revistes del cor.

Com veieu una grandíssima expectació davant de l’estrena a Barcelona, d’aquesta proposta escènica en format de monòleg, que va ser estrenada a Sevilla gairebé fa un parell d’anys i que ha triomfat fins fa poc dies al Teatro de la Abadía de Madrid.

A la taula davant nostre Concha Velasco acompanyada del director de la proposta, Gerardo Vera i el productor Juanjo Seoane i de la representant del Grup Balaña.

Juana de Castilla (coneguda quan jo anava a l’escola, com “Juana la loca“), és el personatge que veurem a l’escenari, interpretat per Concha Velasco, actriu que ara mateix te 78 anys i que quan la va estrenar a Sevilla tenia la mateixa edat que el personatge quan va morir a l’edat de 76. Una Concha Velasco, que no pot ni vol amagar físicament el pas dels anys però que se la veu forta, amb una gran personalitat, moltes “tablas” i que afirma que te encara una memòria prodigiosa per aprendre llargs textos dels seus personatges. En clau de broma, ens diu que en moments lliures agafa la guia telefònica i la memoritza.

Continua llegint

Publicat dins de Rodes de Premsa, Teatre | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari