– Roda de premsa CLAUDIA – TNC – 2017.11.21 (temp. 17/18 – RdP 036)

Roda de premsa CLAUDIA  –  (temp. 17/18 – RdP nº 36)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Avui dimarts al matí hem estat convocats a la Roda de premsa de CLAUDIA, la segona proposta de la trilogia que firma “La Conquesta del Pol Sud“; la primera titulada NADIA la vàrem poder veure en aquest mateix teatre el febrer del 2016; en finalitzar la presentació ens informen que la tercera encara no te nom, però que està en marxa i que probablement s’estrenarà el juliol del 2018 i que tractarà sobre la identitat del gènere.

CLAUDIA, com l’anterior proposta és un espectacle de teatre documental, narrat en primera persona, amb creació i interpretació de Claudia Victoria Poblete Hlaczick (la protagonista dels fets), Carles Fernández Giua i Eugenio Szwarcer, amb direcció de Carles Fernández Giua. Es va estrenar al Festival Grec del 2016 i s’ha pogut veure en diferents escenaris, la última d’elles fa pocs dies a Brussel·les.

La Claudia Victoria Poblete Hlaczik viu a Buenos Aires, treballa com a enginyera de sistemes i és aficionada a la ciència-ficció. La Claudia viu, aparentment, una vida “normal” però, sota aquesta aparença, s’amaga un recorregut molt poc comú.

Aquesta jove dona va ser educada en els valors de l’entorn militar i, amb 21 anys, va descobrir que era filla de desapareguts i que havia viscut una vida inventada amb uns «pares» que, de fet, no eren els seus. El seu cas va marcar un punt d’inflexió a l’Argentina, ja que va suposar el principi del final de la impunitat dels comandaments militars.

A la taula de la roda de premsa, el director del TNC, Xavier Alberti que ens presenta als protagonistes, principalment a la Claudia i als responsables de la investigació i creació de la proposta, Carles F. Giua i Eugenio Szwarcer.

Ens comenten que el treball de documentació s’ha realitzat principalment a Argentina i ha estat un treball de gairebé 2 anys, realitzada al costat de Claudia, primer entrevistant-la personalment i després d’una sèrie de reunions durant mesos (moltes per Skype), treballant en la creació d’una dramatúrgia fidel als fets reals i convencent-la perquè fos ella mateixa que expliques els fets, tenint en compte que no és actriu i que mai havia pujat a un escenari.

Malgrat que parla d’Argentina, de retruc també parla de la memòria històrica que mai ha estat resolta a l’estat espanyol, com si es va poder fer a Argentina.

La companyia “La Conquesta del Pol Sud” veu sempre directament dels protagonistes i sense intermediaris, i creuen que les seves propostes han d’estar explicades pels protagonistes reals i no pas per actors.

Claudia ens explica que li ha costat molt acceptar la seva realitat i que encara avui en dia no ha trencat totalment amb els pares que la van criar de forma il·legal. Ara al cap dels anys, també és mare i comprem millor el que va passar llavors, malgrat que no ho pot acceptar.

A partir del coneixement del cas de CLAUDIA, a Argentina es va aconseguir derogar lleis d’amnistia injustes, anomenades “del punto final”.

La proposta es podrà veure a la Sala Petita del TNC del 22 de novembre al 10 de desembre.

Us deixo l’àudio de la Roda de premsa …

Publicat dins de Rodes de Premsa, Teatre | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

– Teatre – MCGUFFIN (🐌🐌🐌🐌) – Aquitània Teatre – 2017.11.20 (temp. 17/18 – espectacle nº 118)

MCGUFFIN (temp. 17/18 – espectacle nº 118)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dilluns era un dia de doble estrena, d’una banda una nova època d’una antiga sala de Teatre, AQUITÀNIA TEATRE que ocupa els locals de l’antiga seu de la Filmoteca, a l’avinguda de Sarrià i que l’any 2013 va començar la seva activitat teatral amb l’equip del Teatreneu. Ara, després de dos anys d’inactivitat, Scene Barcelona, fundada per Toni Coll, Xavier Fuster i José María Galilea, se’n fan càrrec de l’espai i després d’una reforma integral, inicien una nova etapa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’altra banda Carlos Latre, actor còmic, humorista i imitador s’ha llençat al món de la direcció teatral i dirigeix la seva primera obra.

MCGUFFIN és una comèdia de Mònica Pérez dirigida per Carlos Latre i protagonitzada per Mònica Pérez i Jordi Rios.

Hem de confessar que nosaltres vàrem assistir a aquesta estrena, no confiant massa en el resultat, potser perquè no som especialment proclius a aquest tipus de teatre que es basa en l’humor, i és que sovint ens hem trobat amb produccions mal anomenades “comercials”, que no tenen el suficient suport d’una dramatúrgia elaborada.

Per tant, va ser per nosaltres una sorpresa majúscula, descobrir que MCGUFFIN, és sens dubte un altra cosa i que vol anar molt més enllà de fer riure a la gent, perquè ho fa d’una manera molt pensada i intel·ligent.

Però, que és un McGuffin ???, és un element que fa avançar els personatges dins la trama, que centra l’atenció de l’espectador, i fa mantenir la tensió durant tota l’obra, per descobrir finalment que aquest element no té cap rellevància en el desenvolupament de la història, i, que l’únic que ha fet és mantenir la tensió, i distreure l’atenció del que veritablement era el nus de la trama.

Una expressió “made in Alfred Hitchcock”

La peça que hem vist representada a l’escenari, és un homenatge al cinema de Hitchcock i és a la vegada una comèdia.

Una comèdia que no és només teatre, que és molt més.

Una proposta en la qual trobem teatre, cinema i humor. Ens intentarà explicar uns assassinats donant-li a la peça l’aparença d’una història policíaca, però que en realitat busca el riure de l’espectador.

En l’acció teatral van apareixent referències de les pel·lícules més emblemàtiques d’Alfred Hitchcock, com per exemple, Con la Muerte en los talones, Los Pájaros, Vértigo, Falso culpable, Cortina rasgada, Psicosis, Extraños en un tren… i altres que vosaltres haureu d’anar descobrint.

Aquesta producció fa un homenatge al cinema de Hitchcock des del teatre. Una proposta amb molts personatges, però amb dos únics intèrprets, la mateixa autora del text, Mónica Pérez i Jordi Rios amb unes magnífiques interpretacions.

Intel·ligent i divertidíssima posada en escena on es combinen a la perfecció tots els elements del món del cinema i del món del teatre. La proposta compta també amb cameos de famosos com Àngel Llàcer, Jordi Basté, Lolita Flores, Sergi Roberto, Mercè March i Andreu Buenafuente, que apareixen en un vídeo.

L’Isidre (Jordi Rios) treballa en un teatre o cinema, on fa les feines de neteja, un anunci del “McGuffin XIII Festival de curts d’intriga” el fa parar un moment d’escombrar. A la mateixa pantalla se li apareix Alfred Hitchcock per proposar-li que escrigui una història i que ell mateix l’ajudarà a dur a terme. Li queden tres dies. A partir d’aquí, l’Isidre i la Lili (Mònica Pèrez), la seva parella començaran l’enregistrament d’un curt on ells faran tots els personatges. Intentaran contactar amb algun famós per donar més “valor” al treball que presentin al Festival.

En un petit barri, estan succeint una sèrie d’assassinats de dones. En una de les cases del barri, ens trobem a dos dels nostres protagonistes, els MacConner. Ella està molt espantada perquè no troben a l’assassí i té por de ser una futura víctima. Ell és detectiu privat i li promet que el descobrirà. Tots i cadascun dels personatges que apareixen, tant al despatx del detectiu com al veïnat dels MacConner, tots, tots, són sospitosos. Una secretaria que no té ganes de fer res, un estrany soci del detectiu que viu amb la mare, un veí que vol ser dona… Qui serà l’assassí? Hi haurà propera víctima? Serà una d’elles?

Un guió ple de girs argumentals on tot està absolutament mil·limetrat, amb una perfecta combinació dels elements audiovisuals amb les interpretacions i un element escenogràfic, una porta, que és un tercer personatge de tot plegat.

Molt divertida, molt i molt recomanable.

Autoria: Mònica Pérez Blázquez
Direcció: Carlos Latre
Actors: Mònica Pérez i Jordi Rios
Ajudant de direcció: Pep Planas
Escenografía: Eli Siles \ Ajudant d’escenografía i utilleria: Joana Martí \ Construcció d’escenografía: Juan Carmona \ Vestuari i regidoria: Montse Alacuart \ Sastressa: Marisa Regalado “La Cacus” \ Il.luminació: Xavi Costas A.A.I. \ Música/Producció musical: Guillem Galofré \ Músics: La Vella Dixieland-Pep Gol, Pau Casare i Xavier Manau \ Suport orquestral: Rec4you.com \ Quartet de veus “Doo Wop Club”: Fran Devesa, Carles Torregrosa, Llorenç Fernandez i Joan Carles Capdevila \ Dibuixant: Josep Manel VEGAS o GARCIA \ Producció i realització de vídeo: Manual \ Caracterització: Helena Fenoy \ Perruques: Joan Marin \ Ajudant de caracterització: Marta Ferrer \ Disseny gràfic: Maga Puig Torres \ Disseny de so i direcció tècnica: Eudald Gili \ Producció audiovisual: Eudald Gili i Rai Segura \ Fotografia: Manel Montilla \ Disseny de producció: Carles Roca \ Producció: Àfrica Estríngana \ Ajudant de producció i administració: Andrea Quevedo \ Assistent de producció: Paula Medina \ Distribució: Joan Fernàndez/EQM Cultura \ Premsa: Comèdia-Marta Solé/Marc Gall
Idioma: català
Durada: 90 minuts

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

– Teatre – L’ESFONDRAMENT DE LA CASA USHER (🐌🐌🐌) – Teatre Eòlia -2017.11.19 (temp. 17/18 – espectacle nº 117)

L’ESFONDRAMENT DE LA CASA USHER  (temp. 17/18 – espectacle nº 117)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge al vespre tornem al Teatre Eòlia per veure aquesta proposta amb direcció i dramatúrgia de Pablo Ley, basada en un dels relats més coneguts d’Edgar Allan Poe, L’ESFONDRAMENT DE LA CASA USHER.

Una única actriu ens explica la història i al mateix temps interpreta tots els papers del relat. Una jove Núria Montes que ens ha captivat per la seva narració, sentida de tal forma que ens ha fet visualitzar el que ens estava descrivint i, fins i tot, ens ha fet sentir les olors del bosc, del llac, de la casa, …. Ens ha fet veure la boira que envolta la casa i la foscor de l’interior.

Una actriu que ens mira directament als ulls sense perdre ni una paraula ni l’absoluta i perfecta sincronització amb l’espai sonor de Javier Gamazo, que amb les notes dissonants de la seva música evoca una atmosfera ombrívola i terrorífica.

La història que explica, amb una prosa gairebé poètica s’enquadra dins del gènere de terror. Explica la història de dos germans, Roderick Usher i Lady Madeline, que són víctimes d’una estranya malaltia.

Un amic de la infància de Roderick els visita i intenta entendre quin és el mal que els afecta. Quan arriba a la casa ella ha mort, i l’han enterrada a la cripta però passeja com una ombra per tota la casa. A l’obra original aquest amic és el que explicava la història.

Lady Madeline és, en el relat de Poe, un personatge fugaç com una ombra que passa en la llunyania. En aquesta proposta, ella és qui ens explica la història des del seu punt de vista. Els seus ulls són els ulls que ens miren en la foscor i ens glacen l’ànima.

Una obra gòtica que explora escènicament el gènere de terror i que paga la pena veure, per veure treballar Núria Montes, actriu andorrana que hem pogut veure a la sèrie televisiva La Riera i que va formar part del grup de laboratori de teatre jove, Els Malnascuts, a la sala Beckett participant en la proposta “Bereshit. Gènesi o en el principi” el passat mes de juny.

En aquesta ocasió, divisió d’opinions a la sortida de la Sala, excepte en la interpretació de Núria Montes que ens ha agradat molt a tots dos.

Pel que fa a la dramatúrgia emprada, a l’Imma li ha entusiasmat, potser perquè és una lectora malaltissa, i molt especialment del gènere negre i policíac; en canvi a en Miquel, el text no li ha interessat gaire, ja que els contes de terror és un gènere amb el que no connecta massa, però especialment per la forma d’estar explicada la història, en forma de narració i gairebé sense diàlegs entre els personatges.

La podeu veure fins al 26 de novembre al Teatre Eòlia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A partir de l’obra d’Edgar Allan Poe
Direcció i dramatúrgia: Pablo Ley
Intèrpret: Núria Montes
Espai sonor: Javier Gamazo \ Disseny d’il.luminació: Conchita Pons \ Ajudant de direcció: Helena Gràcia
Idioma: català
Durada: 60 minuts

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , , , | Deixa un comentari

– Lectura dramatitzada – STAN & OWSKY (🐌🐌🐌🐌) – Teatre La Vilella – 2017.11.19 (temp. 17/18 – espectacle nº 116)

STAN & OWSKY  (temp. 17/18 – espectacle nº 116)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge dia 19, a la tarda vam anar a La Vilella per tal d’assistir a un dels actes especials programats per a celebrar la 5a temporada. Es tractava de la lectura dramatitzada de STAN & OWSKY, obra amb la qual es va inaugurar l’actual sala i que nosaltres vam poder veure el dia 1 de novembre de 2013.

És la tercera vegada que escoltem aquest text, total o parcialment, perquè també vam tenir la sort d’assistir a la presentació del llibre on es recull aquest text i el “No country for old myth“. Aquesta presentació va tenir lloc en el primer local de la companyia Sargantana al febrer del 2013. Vam poder gaudir d’una petita lectura d’aquest text.

Ens feia especial il·lusió aquesta lectura perquè ens vam poder retrobar amb un dels protagonistes, en Saoro Ferre que ara viu i treballa a València, en una nova etapa de la seva carrera.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Stan (Saoro Ferre) i Owsky (Jordi Pérez), dos fundadors d’una companyia, es troben sols en un teatre aïllat sense res més a fer que esperar que algú arribi i pugui començar la representació. Però la gelada i ben aviat la neu fan cada cop més improbable aquesta possibilitat. És dins d’aquest ambient de solitud i tensió on es desperten tots els dimonis de la relació de Stan i Owsky entre ells i amb el món del teatre.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , | Deixa un comentari

– Concert de l’OBC – ROS MARBÀ 80 ANYS (🐌🐌🐌) – L’Auditori – 2017.11.19 (temp. 17/18 – espectacle nº 115)

Concert de l’OBC – ROS MARBÀ, 80 ANYS  (temp. 17/18 – espectacle nº 115)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir diumenge al matí, vàrem tornar a assistir a un altre concert de l’OBC a l’Auditori, que tenia per títol “Aniversari amb Ravel”, però que nosaltres l’hem reanomenat amb el de ROS MARBÀ 80 ANYS.

Antoni Ros Marbà per nosaltres és tot un símbol, perquè ens vam iniciar en el món de la música simfònica amb ell, ara fa ja 45 anys, quan dirigia habitualment l’OBC en aquells concerts matinals als quals assistíem, com abonats al Palau de la Música. Han passat els anys i per sort continuem amb el nostre abonament, ara però en un altre espai, amb millors condicions en tots els aspectes.

Ara fa 50 anys que va ser nomenat director titular de l’OBC i la va dirigir en un període força llarg de 15 anys.

Ahir, va ser un concert emotiu, especialment per veure com als seus 80 anys, el mestre continua en actiu, tant pel que fa a la direcció orquestral de forma esporpàdica, com molt especialment per la seva faceta creativa; en ocasió d’aquest concert, ha estrenat la seva peça musical “Tres homenatges: a Toldrà, a Mompou i a Montsalvatge”.

Malgrat tot, no va ser pel nostre gust un concert rodó, amb molts alts i baixos, especialment a la primera part que no ens va acabar de fer el pes i fins i tot en algun moment ens va arribar a ser feixuc.

1 – MAURICE RAVEL (Ciboure 1875 – París 1937)

Le Tombeau de Couperin (🐌🐌)

Ravel va començar a compondre Le tombeau de Couperin l’any 1914. Poc després, l’exèrcit francès el va cridar a files durant la Primera Guerra Mundial, i no va reprendre la composició fins al 1917. Inicialment, l’obra constava de sis parts i era per a piano sol: cadascun dels moviments està dedicat a la memòria d’un amic mort al front. La paraula tombeau, a més de significar ‘tomba’ o ‘sepulcre’, es refereix a un tipus de peça musical molt habitual al Barroc per homenatjar un difunt.

La versió orquestral es va estrenar l’any 1920 i només té quatre moviments, ja que Ravel va considerar que els altres dos (Fuga i Tocatta) eren massa «pianístics» i no es prestaven a l’adaptació orquestral.

2 – LLUÍS BENEJAM I AGELL (Barcelona 1914 – Birmingham 1968)

Iberian Preludes, concert per a dos pianos i orquestra. 1a audició (🐌🐌+🐚)

Interpretacions al piano: Josep Colom i Albert Guinovart

Lluís Benejam, violinista i compositor barceloní, es va establir als Estats Units l’any 1959. Va treballar a la Universitat de Montevallo i al Birmingham-Southern College com a professor de composició i instrumentació. L’any 1965, va dedicar els Preludis ibèrics al duet de pianistes residents en aquella universitat americana, format per Robert H. Cowan i la seva dona, Joan Yarbrough Cowan.

Preludis ibèrics és una obra en tres moviments inicialment escrita només per a dos pianos, amb girs melòdics i motius que justifiquen la paraula ibèric del títol.  La versió orquestral que hem escoltat, mai no s’havia estrenat al nostre país.

Els aplaudiments van “obligar” a Josep Colom i Albert Guinovart a regalar-nos un bis i a 4 mans en un sol piano; van interpretar la Malagueña de Rapsòdia Espanyola de Maurice Ravel.

3 – ANTONI ROS MARBÀ (L’Hospitalet de Llobregat 1937)

Tres homenatges: “A Toldrà, a Mompou i a Montsalvatge”. (🐌🐌🐌) Estrena absoluta – A Toldrà. Gloses – A Mompou. De la quietud al silenci –              A Montsalvatge. Rondó calidoscòpic

He estimat la seva música i els he estimat a ells; era lògic fer-los un homenatge musical. Amb aquestes paraules, Antoni Ros Marbà presenta l’obra que estrena amb l’OBC en aquest concert. Es tracta d’una obra en tres moviments, cadascun dels quals evoca d’una manera o altra la música i la figura del compositor a qui està dedicada. L’autor diu: L’estètica de l’obra és la meva, però hi ha ressons de cadascun d’ells, de la seva època i de la seva personalitat.

Al primer, hi ha motius de Toldrà perfectament “reconeixibles”; al segon es busca l’atmosfera tan característica de Mompou, i al tercer, a més dels motius de Montsalvatge, hi ha una aclucada d’ull al seu llenguatge, una certa derivació del color que era capaç de donar a la música.

4 – MAURICE RAVEL

Daphnis et Chloé: Suite núm. 2 (🐌🐌🐌🐌)

L’any 1910, els Ballets Russos instal·lats a París, dirigits per Serge de Diaghilev, van estrenar L’ocell de foc; el 1911, Petrushka; el 1912, Daphnis et Chloé, i el 1913, La consagració de la primavera, quatre obres cabdals del començament del segle XX, tres de Stravinsky i una de Ravel.

Daphnis et Chloé és una de les obres cabdals del simfonisme de tots els temps, amb un treball d’orquestració poques vegades igualat, compendi de l’estètica impressionista i, alhora, mostra de la genialitat de Ravel en l’ús de recursos arcaics per fer-los sonar com la cosa més moderna del món.

Podeu escoltar el concert clicant en aquest ENLLAÇ

ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA i NACIONAL DE CATALUNYA

Director: Antoni Ros Marbà

Publicat dins de Música clàssica, Teatre | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

– Teatre – VIAJE AL FIN DE LA NOCHE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Tantarantana – 2017.11.18 (temp. 17/18 – espectacle nº 114)

VIAJE AL FIN DE LA NOCHE (temp. 17/18 – espectacle nº 114)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Emmarcat en el VIII Cicle de Companyies en Xarxa del Teatre Tantarantana, tenim l’oportunitat de veure VIAJE AL FIN DE LA NOCHE, tercera i última peça del Proyecto 43-2 sobre el procés de pau a Euskadi, la memòria col·lectiva i la convivència amb l’ALTRE.

María San Miguel és la creadora d’aquesta iniciativa artística i pedagògica, amb la finalitat d’utilitzar el teatre com una eina pel diàleg i la convivència. Teatre documental sobre el procés de pau a Euskadi.

La primera de les peces del projecte, anomenada “PROYECTO 43-2” va ser estrenada el febrer de 2012. Un treball fet a partir d’entrevistes amb els protagonistes reals dels fets per tal d’entendre la realitat social actual d’Euskadi.

En 2015 s’estrena la segona de les peces de la trilogia “LA MIRADA DEL OTRO” que nosaltres vam poder veure la temporada passada en aquesta mateixa sala. En aquesta proposta ens van fer partícips de les trobades entre víctimes d’ETA i dissidents de la banda, trobades que van tenir lloc a la presó de Nanclares de la Oca (Àlaba).

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

VIAJE AL FIN DE LA NOCHE ens presenta dues persones que han viscut la violència en el país basc des de dos punts totalment oposats. María San Miguel és la filla d’una persona assassinada pels GAL i viu amb dolor l’absència del pare. Alfonso Mendiguchía  (quina veu !!!), és el fill d’una persona assassinada per ETA i viu amb dolor l’absència de la mare.

Desgranen els seus records de quan encara hi eren, i els seus personatges són tan reals, tan convincents que patim amb ells l’absència dolorosa del pare i de la mare.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , , | Deixa un comentari

– Teatre familiar – LAS AVENTURAS DE HÉRCULES (🐌🐌+🐚) – Teatre Apolo – 2017.11.18 (temp. 17/18 – espectacle nº 113)

LAS AVENTURAS DE HÉRCULES (temp. 17/18 – espectacle nº 113)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El matí de dissabte ens van convidar a l’estrena d’un espectacle batejat com “El Musical para toda la família”. Es tracta de la proposta del circ Olimpus, LAS AVENTURAS DE HÉRCULES.

Una estona abans de l’inici de l’espectacle, un taller infantil ha pintat la cara de molts dels nens que, contents amb els seus globus, crispetes i begudes, ocupen les butaques de l’enorme platea del Teatre Apolo.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Estrenat en un altre format a la 61a edició del Festival de Teatre Clàssic de Mèrida, replanteja el mite d’Hércules en clau de circ i per a tota la família.

L’espectacle presenta a Hèrcules (Mikel Hennet) i el seu inseparable amic Yolao (Lluís Canet). Hèrcules és fill de Zeus (Roger Burrull que també fa de mestre de cerimònies), està dotat d’una força sobrenatural, i ha d’enfrontar-se a monstres, animals ferotges, gegants, … tot superant les 12 proves que li ha imposat la seva madrastra, la deessa Hera (Cristina Murillo).

Una producció on hi ha música i números coreogràfics amb un cos de ballarins format per Paula Pardo, Aaron Rides, Anna Migo i Miguel Angel Jimènez, i que és sense dubte el més destacable de tota la proposta. Acrobàcies i elements escenogràfics que han fet riure els nens amb les lluites d’Hèrcules amb els ocells, l’hidra de set caps o el drac.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre, Teatre Musical | Etiquetat com a , | Deixa un comentari

– Voltar per la Literatura – SOMNIS A MIDA de Núria Pradas (🐌🐌🐌) 2017.11.19 (temp. 17/18 – llibre nº 009)

SOMNIS A MIDA de Núria Pradas – (temp. 17/18 – llibre nº 009)

Per Imma Barba

La història d’una botiga emblemàtica que és la història d’una nissaga, la història d’una època, el retrat de dues dècades de la història de Barcelona.

Els anys vint del segle passat, són l’escenari per l’inici de la novel·la de Núria Pradas, SOMNIS A MIDA, i retrata, a través de la botiga de moda Santa Eulàlia, la vida de la burgesia barcelonina que es feia fer els vestits a mida. Descobrim l’evolució de l’empresa i les primeres col·leccions de moda femenina. Santa Eulàlia va organitzar la primera desfilada de moda a la ciutat, el 1926.

Andreu Molins (Luis Sans, l’avi de l’actual propietari) és l’hereu i l’impulsor del negoci familiar i el responsable de les persones que treballàvem als magatzems Santa Eulàlia, situats al Pla de la Boqueria. Les històries inventades, amb el rerefons real de l’empresa, tenen com a co-protagonistes al Ferran Clos que treballarà com a dissenyador després del seu pas per París, a la Roser, germana de l’amo, amiga i confident de la Laia Calvet que coneix la casa des de petita, i va acabar sent directora dels salons i responsable de les col·leccions.

Uns personatges ben perfilats amb una gran càrrega emocional que lluiten, cadascú a la seva manera, per aconseguir els seus somnis. Amb el teló de fons de la història. El que hi havia al carrer: la lluita de classes, una burgesia enriquida als anys 20, uns anys 30 inestables i finalment l’esclat de la guerra. Durant la guerra civil, el propietari va restar amagat, i als tallers de la botiga només s’hi cosien uniformes per als oficials de la República.

Una empresa que mai ha tancat les portes, ni amb l’esclat de la Guerra Civil ni a la postguerra i que encara avui ofereix la seva moda en un establiment de luxe al Passeig de Gràcia, al número 93, establiment que va obrir portes l’any 1944. Del Pla de la Boqueria va passar al Passeig de Gràcia 60 l’any 1941.

Continua llegint

Publicat dins de Literatura | Etiquetat com a | 4 comentaris

– Teatre – SOMEWHAT PALER de Bárbara Sánchez (🐌🐌🐌) – Antic Teatre – 2017.11.17 (temp. 17/18 – espectacle nº 112)

SOMEWHAT PALER de Bárbara Sánchez (temp. 17/18 – espectacle nº 112)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir divendres en sortir del Teatre Eòlia, vam fer cap a l’Antic Teatre una mica sense saber ben bé que anàvem a veure, confiant com sempre en el criteri de la sala i en el de la nostra amiga Semo.

Bárbara Sánchez, coreògrafa, ballarina i actriu sevillana va estrenar aquesta peça, SOMEWHAT PALER l’any 2016. Una proposta que proposa una exploració dels afectes relacionats amb la pena a través del treball amb l’acció física en viu.

Ella ja hi és a l’escenari quan ocupem els seients, una manta a terra i una cadira. Ella camina, inquieta i ens observa. Comença a parlar i riu, ens descol·loca. S’asseu a la cadira amb les cames estirades per no tocar la “paduana” i parla amb nosaltres. On són els crítics?, i els programadors?, perquè la sala no fa alguna cosa per omplir?, perquè el bar és ple i la sala de teatre buida? Riem amb ella. Però ella llavors ja no riu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta proposta no va de riure, va de fugir de l’obligatorietat imposada de romandre feliços, de la necessitat de tenir èxit sempre. Va de fugir de la tirania imposada del pensament positiu i del somriure.

Ella ens vol demostrar que de vegades cal deixar sortir la pena, el dolor, cal apropar-se al fracàs i al plor. Cal deixar sortir la part més profunda de nosaltres mateixos que s’escapa del llenguatge, aquella part on habita la tristesa i el dolor.

L’acció escènica produirà una espècie de trànsit, una estranya peregrinació al llarg de la qual, Bárbara Sánchez presta el seu cos a diferents figures. Per què la pena no és quelcom que es pugui explicar, il·lustrar o representar. La pena només pot ser invocada.

Els seus moviments, la seva dansa, el seu cos parla sense dir una paraula. Fa aparèixer als nostres ulls allò que habitualment roman ocult o està fora de les mirades convencionals. Les figures que representa no són imatges, ens mostra el seu cos, en continuo moviment, en continua transformació on la seva nuesa fa palesa la necessitat de mostrar tot el que amaguem dins nostre, allò que no volem, no podem o no sabem compartir.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , | Deixa un comentari

– Teatre – 90 MINUTOS (🐌🐌🐌) – Teatre Eòlia – 2017.11.17 (temp. 17/18 – espectacle nº 111)

90 MINUTOS (temp. 17/18 – espectacle nº 111)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir vàrem poder assistir a l’estrena de 90 MINUTOS al Teatre Eòlia, una proposta realitzada per dues noies molt joves que estan formant-se professionalment a l’Escola superior d’art dramàtic Eòlia, sota la tutela d’un dels seus professors, en Pablo Ley.

Un text que no és fàcil, amb el que en principi ens va costar entrar, però que per sort finalment vam aconseguir connectar, escrit per Andrea Monje (23 anys) i que comparteix direcció amb Pablo Ley.

La interpretació és de Cristina Vallribera (22 anys), que es deixa la pell sobre l’espai escènic des del minut zero, i no tan sols amb la seva expressió i les seves paraules, sinó també per un exercici físic esgotador, caminat i corrent reiteradament pel passadís longitudinal que travessa la sala de punta a punta, en una carrera descontrolada en alguns moments i que obliga als espectadors situats a banda i banda a seguir-la com si estiguéssim veient un partit de tenis.

Un afer sexual amb un noi, que sembla que no acaba del tot bé, fa que la protagonista, entri en una mena de desestabilització personal en veure’s rebutjada; de tornada a casa tota sola en el tren, es comença a plantejar que la seva existència no te gaire sentit i entra en un procés d’angoixa depressiva que li fa plantejar seriosament el suïcidi.

Diuen els psicòlegs que tracten el tema del suïcidi, que si una persona triga més de 90 minuts en prendre la decisió d’acabar amb la seva vida, molt possiblement no arribarà a consumar-lo.

Són precisament aquests 90 minuts el que ens vol explicar aquesta proposta teatral, des de la desesperació inicial, l’angoixa personal de frustració, la sensació de solitud a la vida, alguns pensaments d’acomiadament de persones estimades, els records de la infància i de la curta vida fins aleshores, que s’amunteguen a la balança per prendre la decisió més important de la seva existència.

La solitud és part de la vida des del principi de la humanitat, mai podràs desfer-te d’ella.

Una escenografia molt senzilla, però impactant i efectiva, basada en dues vies paral·leles vermelles i fluorescents que travessen l’espai escènic de punta a punta i per un transita el personatge durant tota la representació; fora d’aquestes “venes de sang”, una sèrie de petits elements que anirà utilitzant l’actriu i que anirà incorporant a l’acció en determinats moments.

Continua llegint

Publicat dins de Teatre | Etiquetat com a , , , , | Deixa un comentari