Dilluns 20 de març, vam assistir a la roda de premsa matinal i al vespre convidats al Teatre Victòria, en companyia de 1.200 persones més, a la sessió “especial”, on Antonio Díaz, “El Mago Pop”, va anunciar, que a partir del 17 d’agost representarà el seu espectacle a l’Ethel Barrymore Theatre de Nova York.

Un acte on també va anunciar la compra d’un dels principals teatres de Branson (Missouri-els Estats Units), un teatre amb 2.800 localitats que vol convertir en la seva base d’operacions a Amèrica.

L’espectacle que presenta continua sent “Nada es imposible” al que ha incorporat els detalls que ens fan creure que entrem en una sala d’espera d’un aeroport per embarcar en un vol que ens portarà a Broadway. De fet, “embarquem” per la Terminal A, observem les pantalles que anuncien els vols, veiem l’equipatge al vestíbul del teatre i als seients les indicacions de seguretat del vol.  Un màrqueting que ens ha semblat excessiu.

Cal dir que l’organització de l’esdeveniment d’aquest dilluns ha estat patètica i molt, molt deficitària, ja que si bé havíem rebut indicacions per recollir les entrades a les 19 hores, les indicacions eren errònies i ens han fet anar d’una banda a l’altre i ningú de l’organització sabia del cert com havíem d’actuar per recollir-les. Primer al Molino, (que evidentment estava tancat), després a un bar al costat del Molino (no hi havia cap), més tard a l’av. Paral·lel, 71 (un edifici de la Generalitat on no tenien ni idea del que els hi parlàvem).

Tothom d’una banda a l’altre, intentant entendre el que passava. Finalment, quan s’han aclarit els de l’organització, tothom havia de patir una llarguíssima cua al carrer, durant més d’una hora per recollir les entrades ensobrades a nom de cada convidat. Després de l’emprenyada generalitzada pel tracte rebut, almenys nosaltres ens hem divertit observant l’engalanament de molts dels convidats (vestits llargs, lluentons, corbates…) que contrastava amb la vestimenta “casual” de bona part dels convidats. Això sí, tots fent cua … Evidentment, l’espectacle ha començat amb un retard de més de mitja hora, passades les 20:30 … o sigui 90 minuts després de la cita.

Antonio Díaz Cascajosa (Badia del Vallès, 1986), conegut com “El Mago Pop“, va estudiar Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona i a vint anys va crear la seva primera companyia. En 2008 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Màgia.

El 2019 va adquirir en propietat el Teatre Victòria de Barcelona i va estrenar el seu espectacle “Nada es imposible” que ja portava un parell d’anys triomfant al teatre Apolo de Madrid.

Antonio Díaz és el primer il·lusionista espanyol que ha aconseguit un programa de televisió unipersonal que s’ha emès a 150 països a través de Discovery Channel-Discovery Max. En 2021 es va convertir en estrella de la màgia a Netflix amb el programa “Magic for Humans by el Mago Pop” que s’emèt a 192 països. A TV3 porta quatre estius consecutius amb el programa “Res és Impossible”.

NADA ES IMPOSIBLE BROADWAY EDITION, és un espectacle que hem de reconèixer ens ha deixat bocabadats. Un espectacle dirigit per Josep Maria Lari, “El Mag Lari” que imprimeix el seu segell d’elegància i ritme.

Un espectacle amb el suport d’enormes pantalles on es projecten audiovisuals que ens parlen, abans de començar del somni americà del Mago Pop, i un cop iniciat, ens parlen del nen que somiava a fer màgia i volar. La seva mare (interpretat per Carmen Maura), vol que “aterri” i somiï com els nens “normals”.

En començar el vídeo, un borinot que físicament no podria volar, ens acompanya a la casa del Mago Pop a Ciutat Badia. Ell utilitza el borinot com a metàfora del que vol indicar el mateix nom de l’espectacle “Nada es imposible”, fins i tot volar.

Un espectacle amb un desplegament escènic espectacular, pirotècnia i il·luminació enlluernadora i una narrativa que ens parla dels somnis i de què cal lluitar amb constància per aconseguir-los. D’un gran dinamisme i agilitat, el Mago Pop executa els seus números i ens mostra els seus dots de comunicador obtenint els aplaudiments enfervorits i les mostres d’estupor de l’auditori. Ens ha agradat, però en molts moments ens ha semblat força repetitiu, en especial en la “transportació de persones” d’una banda a l’altre.

Jocs de cartes, que veiem a través de les pantalles, jocs de “adivinació”, aparició sobtada d’un helicòpter a escena (tant s’ha parlat que nosaltres esperàvem molt més d’aquest número), el teletransport repetitiu que hem comentat abans i fins i tot el Mago Pop, aconsegueix “volar” per l’escenari …… malgrat tot, creiem que en alguns números era massa fàcil veure el seu truc.

Això si, una producció espectacular, amb una sorpresa darrere l’altra que ha deixat a la majoria del públic absolutament enlluernat.

Ara fa temporada al Teatre Victòria fins al 23 d’abril, tenint prevista la seva tornada al mes d’octubre. Si ho voleu veure, les entrades sembla que volen, malgrat els elevats preus.

… I diumenge 19, després del concert de l’OBC del matí i un bon dinar a la terrasseta de casa, sortim per fer cap al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i assistir a l’última creació d’Alejandra Jiménez Cascón, SHALOM JUDITH.

Nosaltres vam conèixer a l’Alejandra l’any 2015 quan vam veure per primera vegada la seva proposta “BLANCA DESVELADA” a la desapareguda sala “La Vilella”, obra, que contra el que és el nostre costum de no repetir, vam tornar a veure l’any 2020 a la mateixa sala on ens trobem avui. Una obra que porta 7 anys en cartell i ha ofert més de 180 representacions.

També som admiradors de la faceta de direcció de l’Alejandra, com a “EL VIATGE DE PAULA” i “ALMA“, ambdues vistes a La Badabadoc l’any 2022.

SHALOM JUDITH és una producció de la companyia Aleteo Teatro i està dirigida per Montse Bonet. Alejandra Jiménez Cascón és l’autora de la dramatúrgia, és l’única actriu i la líder del projecte.

Aquesta vegada són dos els protagonistes de la història, la Judith Tobias i l’Hugo Muller, ella de família jueva, ell de pare militar admirador de Hitler. Es coneixen a la seva infància, als anys vint, als carrers de Berlín quan la Judith defensa l’Hugo que està sent apallissat per altres nens més grans. Ella té nou anys, ell en té set.

Pertanyen a famílies totalment oposades, però la seva amistat s’anirà consolidant amb el pas del temps i es transformarà en una relació d’amor que es veurà truncada en esclatar la Segona Guerra Mundial. Ell ha de marxar al front a lluitar amb les tropes de Hitler, ella i la seva família seran assetjades per la seva condició jueva.

Una història d’amor entre dues persones condemnades a ser enemigues, que busquen desesperadament fugir de l’odi per poder continuar estimant, tant l’altre, com a si mateixos.

La proposta ha comptat amb l’Àngel Grisalvo que ha dissenyat l’espai escènic i s’ha encarregat de les videoprojeccions, amb la banda sonora original composta per Alba Rubió Pons, amb el disseny de llums de Natàlia Ramos i Lluís Serra i amb Rubén Ruiz com a tècnic de llums i so.

Un treball unipersonal que transita per cinquanta anys de la vida dels dos protagonistes des del mateix moment del naixement d’ambdós. 

L’Alejandra interpreta als dos personatges i els diferents moments de les seves vides,  i també a la mare i l’àvia de la Judith i al pare de l’Hugo i algun altre personatge que apareix puntualment al llarg de la narració. 

Dotat d’una gran sensibilitat el seu text vol destacar que per sobre de tots els odis i rancúnies que es podien derivar de la situació viscuda a l’Alemanya nazi, ha de primar la necessitat del perdó i la generositat de l’amor incondicional.

Imprimeix a la posada en escena un ritme trepidant i un caire cinematogràfic que aconsegueix ella sola amb la seva personalitat abrusadora i el seu absolut domini de l’escenari.

Un autèntic festival d’interpretacions que ens ha emocionat i atrapat a parts iguals.

No dubtem que SHALOM JUDITH s’acabarà convertint en un altre èxit d’aquesta companyia i que si bé acaba representacions el dia 2 d’abril en aquesta sala, ben segur girarà i tornarà.

No us la perdeu. 

Ahir diumenge 19 de març ens vam dirigir a l’Auditori per tal de gaudir del concert de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i el seu director titular Ludovic Morlot batejat com BRAHMS: EL CANT DEL DESTÍ, amb un engrescador programa.

El concert ha comptat amb la participació del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, l’Orfeó Català, la mezzosoprano Marta Infante i el violinista Marc Bouchkov.

El repertori ha estat el següent:

1. SCHICKSALSLIED (El cant del desti), (🐌🐌🐌🐌) OP. 54 per a cor i orquestra (1868-1871)

      JOHANNES BRAHMS (Hamburg 1833-Viena 1897)

Aquesta cantata forma part d’un conjunt d’obres de la mateixa època i és considerada com una de les millors obres corals de Brahms. Està basada en Hyperion, un poema de Friedrich Hölderlin i va ser estrenada a Karlsruhe l’octubre del 1871.

El tema poètic de la peça oposa la condició humana a la joia celestial dels déus, descrivint la felicitat dels déus i el sofriment de la humanitat. Passatges molt contrastats en la partitura que distribueix el poema en tres estrofes, la invocació, la descripció de la condició divina i la descripció de la condició mortal.

El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana dirigit per Xavier Puig, va ser creat l’any 1990 per l’Orfeó Català amb la missió de difondre la música coral, promoure la recuperació del patrimoni musical català i fomentar la nova creació. 

L’Orfeó Català sota la direcció de Pablo Larraz és un dels cors de referència del país fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives. 

—————————————–

2. THE LYRE OF ORPHEUS per a violí, percussió i cordes (2006) (🐌🐌🐌)

    SOFIA GUBAIDULINA (Txístopol, Rússia 1931)

    1ª audició-estrena nacional 

La compositora russa és coneguda per la profunditat religiosa de la seva música. Les seves composicions van ser etiquetades d’irresponsables per la seva exploració de les afinacions alternes. A mitjans dels anys setanta va crear el grup “Astreia”, un grup d’improvisació amb instruments folklòrics. La seva música està marcada per la combinació d’instruments inusuals. Actualment viu a Alemanya.

The Lyre od Orpheus va ser un encàrrec del Festival de Basilea “les muséiques” i és la primera part del tríptic “Nadeyka” (la segona per a flauta i orquestra i la tercera únicament per a orquestra), tres obres unificades per la idea comuna de la correspondència entre un interval i la diferencia de to produït per aquest.

Els intervals sobre els quals està construïda la peça responen, com explica la mateixa compositora, al sistema pitagòric en què es basa la llegendària afinació de la lira d’Orfeu.

Ens va costar entrar en aquesta peça, però finalment ens va agradar força.

El solista d’aquesta peça ha estat Marc Bouchkov (1991), violinista belga d’origen russoucraïnés, un artista polifacètic que pertany a una família de violinistes. Va rebre la seva primera classe de la mà del seu avi a l’edat de cinc anys. Guanyador de nombrosos premis internacionals, actualment és artista resident a l’Orquestra Filharmònica dels Països Baixos.

Ens ha ofert tres de bisos d’un virtuosisme impecable.

—————————————–

3. TRISTIA N.2, OP. 18 “LA MORT D’OPHÉLIE” (1848) (🐌🐌🐌+🐚)

    HECTOR BERLIOZ (La Côte-Saint André1803-París 1869)

    1ª audició.

La mort d’Ophélie és una de les tres peces de “Tristia” (Tristeses) per a cor i orquestra, les tres obres es van compondre en diferents moments de la vida del compositor tot i que es van publicar conjuntament el 1852. 

A la mort d’Ophélie, Berlioz es basa en el conegut personatge de Shakespeare per compondre aquesta peça simfònica-coral sobre un poema d’Ernest Legouvé. Posa música a la tràgica mort d’Ofelia al quart acte de Hamlet. Originàriament, era una cançó per a veu solista i piano.

—————————————–

4. PSALM 130 “DU FOND DE L’ABÎME” (1914-1917) (🐌🐌🐌🐌)

    LILI BOULANGER (París 1893- Mézy-sur-seine, França 1918)

    1ª audició. 

Aquesta peça escrita amb només 24 anys en memòria del seu pare, és una obra mestra que ens indica el que podria haver estat la seva producció musical, si Marie-Juliette Olga Boulanger, coneguda com a Lili Boulanger no hagués mort l’any següent. Un rèquiem de tons foscos on utilitza l’orgue i el cor com a representants de la seva fe catòlica.

Una obra que mostra la connexió personal de l’autora entre el món real i el diví en un viatge musical molt emotiu. Cap al final de la peça, la interacció de la mezzo amb el tenor podria simbolitzar la trobada de la compositora amb el seu pare al cel.

La mezzosoprano Marta Infante (Lleida 1964) va estudiar cant a la República Txeca i la seva trajectòria s’ha centrat en el terreny simfònic amb especial dedicació a la música antiga.

Ha estat un gran concert on no podem deixar de destacar la innegable qualitat de la nostra orquestra que avui ens han ofert tres primeres audicions.

Dissabte dia 18 vam fer cap a la Sala “Dau al Sec” per tal de veure HABITACION DE MATRIMONIO (titol original “Parents’ evening”) de la dramaturga británica Bathsheba Doran, amb traducció de Viviana Zappa i dirigida per Sonia Espinosa.  

Una producció de “La Nuestra Teatro“, una companyia que neix de la necessitat de treballar el procés creatiu donant-se el permís de “viure de veritat sota circumstàncies imaginàries”.

Creiem que les situacions més simples i quotidianes poden arribar a ser perfectes excuses per a aprofundir en els temes més profunds de la vida dels éssers humans.

HABITACION DE MATRIMONIO ens presenten a la Judith (Viviana Zappa) i el Sebastián (Fede Terra) que es preparen per anar a la reunió amb els professors de la seva filla de 10 anys, Jéssica. 

Estan parlant d’un incident que ha tingut lloc aquella mateixa tarda amb la nena, quan jugaven al Cluedo, que ha acabat amb ella castigada a la seva habitació i amb una xerrada de la Judith amb ella. Una conversa que els porta a altres aspectes de la seva relació de parella i acaben qüestionant el seu funcionament com a família. 

La Judith és advocada i està lluitant per aconseguir ser sòcia de la firma en la qual treballa, en Sebastián escriu un llibre que no avança i s’està a casa. Ella porta feina a casa i li comenta els casos en els que treballa. Ell reclama tota la seva atenció i es queixa del poc temps que li dedica. Tancats en la intimitat de la seva habitació, Judith i Sebastián s’obren sense embuts i treuen els seus “draps bruts”. 

La reunió a l’escola els hi descobreix una Jèssica que no coneixen i que reclama més atenció dels pares. Una assistenta social serà l’encarregada de valorar la situació familiar de la nena. Una visita que el pare veu com una amenaça i la mare com una possibilitat de veure les coses d’una altra forma.

En Sebastián diu “Pensava que la idea de matrimoni era construir el teu petit món, tot teu, i ja està. Ningú podria molestar-te més. A la fi, podries asseure’t en l’herba amb el teu millor amic, sense por al fet que s’anés i es fes un altre millor amic. I sense por de quedar-te només en l’herba, fins que els dos tornessin a trencar-te el cap a palades. Vaig pensar que seria fer tot junts, gaudir de tot junts. I enfrontar-se a tot junts. Sols”.

La Judith diu “Li penso explicar tot el que passa i com és la relació de tots dos amb la nostra filla, i si cal que ho deixi tot per ella, ho faré”.

Qui té la darrera paraula sobre l’educació dels nostres fills? Estic educant bé els meus? Els dedico prou temps? I a mi mateix? És necessari renunciar a la llibertat individual per ser bon pare o mare? I perquè el matrimoni funcioni? El judici extern pot arribar a dinamitar els fonaments de la nostra casa?

Parents’ evening (estrenada per primera vegada a Nova York en el 2010 i inèdita en la península Ibèrica) és una de les tres obres de Bathsheba Doran recollides en el volum The Marriage Plays.

Unes magnífiques interpretacions i una acurada posada en escena amb il·luminació d’Oriol Mestre i l’espai sonor de Gerard Estarellas. Sara Fernández és l’ajudant de direcció d’aquesta proposta.

Val a dir que com a parella amb fills, ens hem vist reflectits com en un mirall, en algunes de les escenes de la representació, especialment en la diferent visió que cada membre de la parella té respecte a l’educació dels fills.

En acabar la representació ha tingut lloc una interessant xerrada amb els dos actors i la Sara Fernández, que ens ha fet plantejar diferents qüestions sobre experiències viscudes i formes possibles de relacions de parella, que passa amb la relació quan apareixen els fills i l’ombra terrible de la violència, física o psicològica, amb els fills i entre els membres de la parella.

Una bona proposta que es podrà veure en aquesta sala fins al dia 26 de març.    

Divendres 17 de març, a l’Antic Teatre i dins del marc del “Festival de Dansa Metropolitana”, hem pogut gaudir de MUJER EN CINTA DE CORRER SOBRE FONDO NEGRO de i amb Alessandra García. Nosaltres mai l’hauríem encasellat com un espectacle de dansa, ja que és més aviat un monòleg teatral, amb algun moment performatiu.

Aquesta peça va ser estrenada al Festival Internacional de Teatre de Màlaga el gener del 2021. Guanyadora del Premi espectacle-revelació MAX 2022 (també finalista a millor actriu i millor autoria-revelació), del Premi de teatre “Ojo Crítico” i del Premi “Ateneo Teatro” (Málaga 2022) a la millor actriu.

L’espectacle fa una radiografia del ciutadà de barri humil a través de l’humor, la paraula i el moviment.

L’actriu apareix a escena emetent uns crits atordidors, s’instal·la damunt de la cinta i comença a córrer, i mentrestant deixa anar les seves reflexions, i ens parla d’un autobús i els seus passatgers, del seu conductor, dels autobusos de rics i els autobusos de pobres, dels bars, del capitalisme, de la roba de marca i de les falsificacions, de la mà d’obra d’aquesta producció tèxtil, de les façanes dels edificis, del seu àtic i els veïns de sota, de les mares, dels idiomes (espectacular moment), del “vávula” i dels malnoms (brutal !!!), dels jocs infantils, del sector serveis i d’un munt de coses més …

Alessandra García parodia la seva vida personal i laboral i tots els espais que han format part de la seva vida, com el seu barri El Bulto, l’esglesia, la televisió, l’hostelería o el teatre. Reivindica el seu alter ego “merdellón” (segons el diccionari de la Real Acadèmia, persona vulgar i ordinària).

Amb una escenografia de Beatriz Ros, vestuari de Dela-Delos, arranjament sonor de Bass Seismic i espai lumínic d’Azael Ferrer/Francisco Burgos, la proposta és una creació de la mateixa Alessandra García que ha comptat amb la col·laboració de Ramón Gázquez en la dramatúrgia, de Violeta Niebla com a ajudant de direcció i de Maria del Mar Suárez com assistent de moviment.

Alessandra García, nascuda a Màlaga el 1984 és creadora i performer. Llicenciada en interpretació textual per l’ESAD de Màlaga desenvolupa la seva activitat en el camp del teatre participatiu i relacional i les arts vives.

Com ella mateixa diu al final de la representació ….. hi haurà persona que sortirà de la sala i dirà que no ha entès res …. i jo li diria …. doncs pensa una mica “maricón”. 

Alessandra García compagina el seu treball artístic amb la programació de les arts escèniques i música de l’espai Universitat de Màlaga “Contenedor Cultural”, on també és docent del taller de teatre.

MUJER EN CINTA DE CORRER SOBRE FONDO NEGRO és sobretot una història que ens “obliga” a riure i sobretot ens “obliga” a pensar. A estones complicat seguir el discurs de l’Alessandra on els pensaments s’atropellen i on la velocitat que imprimeix a les seves paraules és realment abrusadora. Una actriu que afegeix a la paraula un intens i continuat treball corporal. Una personalitat magnètica que no dona pausa. 

Una actriu que es mou com un toro a la seva cleda, com un nen en un parc de boles, com una baralla de guerrillers a la selva tropical. En definitiva, un teva meva entre paraula i moviment portat a l’humor i el pensament.

Ballar la paraula, comptar amb el gest.

Hem vist un espectacle que mereix tots els reconeixements que ha tingut i que hauria de programar-se per més temps.

A l’Antic Teatre només estarà fins diumenge dia 19 i ha exhaurit totes les localitats a les quatre funcions.

Aquest passat dimecres 15 de març, vam fer cap a la Sala Beckett per veure la proposta ELS ENCANTATS, un text de David Plana (Manlleu 1969) que va guanyar el Premi Frederic Roda el 2015, i que ha estat dirigit per la directora Lucia del Greco (Roma, 1992).

Una família trencada, el pare (Òscar Rabadán) i els seus dos fills, l’Arnau (Guillem Font) i la Bruna (Sandra Pujol), decideixen després de molts anys de distanciament, fer una escapada familiar a Aigüestortes, l’últim lloc on van ser feliços, per tal de retrobar l’equilibri.

En el petit apartament que han llogat, a l’entrada del parc nacional, intenten recordar que va passar el que va ser l’últim dia, aquell estiu llunyà de la seva adolescència en què el pare va decidir marxar i va abandonar la família. Mentre sopen, sortiran del silenci traumes, culpabilitats i retrets. Volen evocar el moment en què es va produir l’esquerda que amb el pas del temps s’ha fet més i més profunda.

David Plana

Assistim a un viatge al passat marcat pel record i la felicitat perduda i observem la complexitat de les relacions entre el pare i els fills i les conseqüències psicològiques que ha tingut en els dos germans el trencament de la família.

Aquest espectacle forma part del cicle La família (o la família?), una proposta de LaBeckett per reflexionar sobre el concepte de família des de diferents perspectives: els imaginaris, les relacions, les vulnerabilitats, les estructures socials, el món laboral, els sentits, les emocions…

ELS ENCANTATS, obre la porta a la intimitat d’aquesta família trencada i al seu viatge a un lloc màgic.

És un bosc, una muntanya, un llac, un espai allunyat de la civilització, enfosquit per la boira, envaït a la nit.

La proposta escènica de Lucia del Greco, és radical i màgica i ajuden a presentar un univers on les fronteres entre la realitat i la imaginació es difuminen i on una criatura misteriosa, la “dona de l’aigua” (Hanna Tervonen) conquista el pensament dels personatges mentre la por i la desolació guanyen, i deixen sense possibilitat de reconstruir aquesta relació esquerdada.

La separació i l’oblit semblen ser les úniques possibilitats de supervivència, en una realitat on els personatges estan condemnats a la solitud.

L’escenografia de Pol Roig està formada per un petit estany amb aigua i una paret metàl·lica. Impressionant la composició musical i l’espai sonor de Pau Matas i la il·luminació de Cube.bz que fa servir llums estroboscòpiques jugant amb els canvis de ritme sobtats.

Una magnífica posada en escena i unes bones interpretacions, que ens han inquietat i convençut (moviment Ester Guntín). Molt potent Òscar Rabadán en el seu paper de pare que sap que la violència dels seus fills envers ell està a punt d’esclatar.

Hem llegit en diferents mitjans la polèmica que s’ha generat amb aquesta interpretació del text d’en David Plana, que la nit de l’estrena no hi era a la sala ni va voler sortir en el moment de les salutacions, però hem de dir que a nosaltres ens ha agradat molt la proposta.

Una posada en escena que ha omplert la sala d’un ambient fantàstic i mitològic que pensem que hi és en el cor del text. Una proposta que ens ha dibuixat un món màgic on és tan fort el desig de quedar-se com el de marxar. 

La podeu veure a la Sala de baix de LaBeckett fins al 9 d’abril. 

Aquest dilluns 13 de març, a l’Off de La Villarroel vam anar a veure SCRATCH, una obra en forma de monòleg teatral escrit per Daniel J. Meyer, dirigida per Montse Rodriguez Clusella i protagonitzada per Clara Mingueza.

SCRATCH es tracta del tercer treball de la companyia AKA Teatro, després de ‘”A.K.A. (Also Known As)” que vam veure a la Sala Flyhard el 2018 i “UPPGIVENHET” que hem pogut veure al TNC aquest passat mes de gener. AKA Teatro va ser creada per Daniel J.Meyer i Montse Rodríguez Clusella amb la finalitat d’acostar al públic temes polèmics amb nous llenguatges. Aquesta proposta va ser estrenada a Temporada Alta.

SCRATCH és un monòleg sobre la llibertat sexual de les dones i els límits socials imposats a aquesta sexualitat, i ens parla també de la constant necessitat de les dones d’estar bé, amb independència del que realment sentin. 

Està ambientada en el món de la nit i la protagonista és una jove discjòquei que es diu Laura, però que es transforma en “DJ Laureen” en travessar la porta de la discoteca on treballa.

Amb música original de Paula Jornet per a les melodies “indies” que la Laura compon, la proposta utilitza llenguatges multidisciplinaris i l’actriu interacciona amb el públic.

Segons declara en Daniel J.Meyer, es tracta d’una obra sobre els contrastos i les contradiccions d’una societat que és cada cop més conscient de la llibertat de decisió que tota dona hauria de tenir i, per altra banda, sabem que existeixen uns prejudicis fixats per les veus més sonores del feminisme … Si és sí, no és no … No sempre. A vegades primer és si i després és no o potser sí però més tard … l’ésser humà no és estàtic.

I aquesta és la finalitat de la proposta, mostrar els dos aspectes d’una mateixa persona, d’una banda, DJ Laureen és una professional d’èxit, empoderada en el seu món laboral i que es mostra agressiva i dominant perquè entén que és l’única manera de sobreviure en el món masculinitzat de la nit. Es permet flirtejar amb els seus companys de feina i juga perillosament la nit. 

La Laura, en canvi, té parella i somnia a fer música indie, lluny de la música electrònica que punxa a la disco i l’ha convertit en una reconeguda DJ. Vol una vida tranquil·la al costat de “novio”, la persona amb què comparteix la vida.

Ella, la jove adolescent que tenia uns somnis, viu a cavall entre dos mons, el de la nit a la disco i el que comparteix amb el seu xicot amb qui la relació es va fent més distant. Ella té un desig sexual fort que a casa acaba culminant acariciant la guitarra que representa el que hauria volgut ser. A la disco els estímuls sexuals són molt forts i en Marc, el cambrer, és el seu objecte de desig, fins que apareix un aprenent, el DJ Eneko.

La protagonista, Clara Mingueza fa un impressionant treball físic on demostra les seves aptituds coreogràfiques (coreografia de Guille Vidal Ribas) i la seva excel·lent forma física. En l’àmbit interpretatiu hem de dir que a moments ens ha convençut i fins i tot emocionat, i, en canvi, en altres moments ens ha costat connectar amb ella o/i amb el personatge que interpreta.

Potser la raó principal és que ens separen massa anys, i ja no connectem gaire amb el món de la nit del jovent actual. …. i és que en algun moment a la sala del teatre, envoltats de jovent ens preguntàvem… ¿què fem aquí?.

SCRATCH és el moviment que fan els DJ sobre els plats, fent-los avançar i retrocedir. Segons la Loreen scratch és esquinçar els discos. I arriba un moment en què la Laura sent que se li esquinça la vida.

La Loreen ha coquetejat, s’ha exhibit i ha marcat els seus límits, el problema ha sorgit quan els homes no han acceptat aquests límits. I ella acaba sentint molta culpabilitat, senzillament perquè la societat la fa culpable.

Rasga la teva vida, parteix-la, rasgúñala,

trenca-la, refes-la, replanteja-la, o simplement

llença’t i que passi el que hagi de passar.

Una proposta que només ha programat deu representacions a La Villarroel abans de sortir de gira. Hi serà els diumenges al matí i dilluns al vespre, fins al 2 d’abril. 

Diumenge dia 12 de març va ser un dia atrafegat per nosaltres, ja que després d’una caminada i un dinar amb una colla d’amics, vam haver de córrer per arribar a temps a la Sala Atrium i poder veure EL PEIX DAURAT, un monòleg d’Anna Agulló Prieto.

Es tracta dons d’un monòleg on la seva protagonista i autora, comparteix amb nosaltres la seva experiència amb el trastorn mental i els factors que el van provocar. Un relat autobiogràfic del seu viatge vital de l’eufòria més absoluta a la depressió més profunda.

Anna Agulló Prieto (Barcelona, 1985) va formar-se com a actriu a l’escola Cristina Rota a Madrid, a la UAB com a comunicadora audiovisual, a la UM de Xile com a cineasta i es va especialitzar en documental a La Casa del Cine. És autora de dos documentals, “Desconstruidos” una anàlisi sobre la migració espanyola a Xile i “Una caja cerrada” un retrat familiar a partir d’un relat epistolar.

EL PEIX DAURAT és el seu primer text dramàtic, però com a escriptora ha publicat tres llibres infantils i poemes en diversos recopilatoris.

Un viatge íntim i personal on l’autora mostra una gran valentia per expressar les seves vivències, els seus sentiments, les seves emocions i ens deixa que l’acompanyem en aquest trajecte on dibuixa la relació entre la salut mental i aspectes com la pressió laboral, l’obsessió per l’èxit o la recerca desesperada de l’amor romàntic. 

Ens presenta la peça estructurada en parts, començant per la seva felicitat en els moments en què estava dominada per l’eufòria fins a la desesperació que li provoca la depressió. Ens parla de l’internament a Sant Boi, dels seus pares, de la medicació, de la resposta de qui era la seva millor amiga, de la resposta rebuda a les feines, de la influència de la violència masclista que va patir en diferents moments de la seva vida i de la “gordofòbia” que ella mateixa pateix i que pot veure a la societat.

Un viatge ple de dolor, que ella vol compartir d’una manera molt sincera i amb moments d’una gran cruesa. Per tirar-ho endavant ha comptat amb l’assessorament actoral de Clara Segura, la coreografia de Lali Ayguadé i la música original de Clara Peya.

Hem de reconèixer, però, que a nosaltres la peça no ens ha emocionat, com ben segur és la intenció de l’autora. No ens ha arribat i no hem connectat gairebé gens amb la proposta. Aplaudim l’enorme valentia per “despullar-se” a escena i l’enorme honestedat que respira, però no ens ha acabat de convèncer ni la posada en escena, ni molt menys la durada de l’espectacle que ens ha semblat excessiva.

Però com sempre diem, és una opinió molt particular i per jutjar la proposta el millor és anar-la a veure a la Sala Atrium, on està programada fins al dia 26 de març.

Dissabte dia 11 de març, vam fer cap al Teatre Poliorama per veure l’últim espectacle de creació de Dagoll Dagom, creat a partir d’un clàssic de la literatura catalana, L’ALEGRIA QUE PASSA de Santiago Rusiñol. I porta aquest clàssic a escena a través de la dansa i la música.

“L’alegria que passa” de Santiago Rusiñol és una obra de caràcter simbolista escrita a Sitges el 1897 i estrenada el 1899 al Teatre Líric de Barcelona per la companyia Teatre Íntim d’Adrià Gual.

DAGOLL DAGOM és una companyia de teatre fundada pel director i poeta Joan Ollé que va estrenar el seu primer treball el 30 d’abril de 1974 “Yo era un tonto y lo que he visto me ha hecho dos tontos” basat en poemes de Rafael Albertí. 

La companyia va assolir la popularitat l’any 1977 amb “No hablaré en clase” un espectacle que encara recordem, i que parlava de les escoles a l’època franquista. És amb aquella producció que Joan Lluís Bozzo, Anna Rosa Cisquella i Miquel Periel es constitueixen com a equip de direcció de la companyia. I el llançament definiu cap al teatre musical es produeix l’any 1978 amb “Antaviana” basat en contes de Pere Calders. Han produït infinitat de propostes musicals, però gairebé tothom recorda el seu “Mar i Cel” que han vist diverses generacions.

L’ALEGRIA QUE PASSA ens parla d’un poble gris, monòton i industrial que veu trencada la seva rutina amb l’arribada d’un espectacle musical, una companyia d’artistes liderada per l’ambigu Clown que ha estat contractada per l’alcalde del poble i director de l’única fabrica en tota la població.

Extraordinària l’actriu i cantant, Àngels Gonyalons en el seu doble paper de Clown i Alcalde i amo de la fàbrica i del poble. Un petit canvi de vestuari identifica el personatge i és realment remarcable l’escena on jugant amb l’abric negre que l’identifica com a alcalde, efectua en solitari un diàleg entre els dos personatges. Un altre peça de vestuari la transforma, a estones, en un membre més del poble oprimit.

El Joan (Pau Oliver), fill de l’alcalde, està abocat a una vida avorrida i correcta al costat de la Lina (Júlia Genís), la seva xicota de sempre, i amb el destí prefixat de ser el futur director de la fàbrica del seu pare. El Joan està enlluernat pel carisma de l’estrella de la companyia, la cantant Zaira (Mariona Castillo) a la que ha vist actuar diverses vegades a la ciutat. La cantant està farta de la vida que porta, despertant cada dia en una ciutat diferent i se sent atrapada en la relació tòxica que manté amb el Puck (Jordi Coll), l’home que la va convertir en estrella. El Joan i la Zaira es plantegen fugir plegats, però l’autoritari alcalde obliga el seu fill a desistir dels seus somnis.

En Nil és el jove contestatari del poble (Eloi Gómez) que lluita desesperadament per “despertar” un poble que viu immers en la monotonia de la feina i a les ordres i desitjos d’un alcalde que ho controla tot. Una societat adormida que no reacciona ni es commou amb el fet artístic davant la grisor d’una vida material i consumista que anorrea la poesia i l’esperit creatiu.

Un espectacle musical que ens ha captivat des del moment zero, amb un ritme sense pausa. A partir de l’obra de Rusiñol i amb la dramatúrgia d’Anna Rosa Cisquella, Andreu Gallén, Ariadna Peya i Marc Rosich, s’ha construït una peça que podem titllar de magnífica i immillorable.

El text i la direcció d’escena de Marc Rosich, la música i direcció musical d’Andreu Gallén i la direcció escenogràfica d’Ariadna Peya, han fet d’aquesta peça un musical d’altíssima qualitat.

Els nou artistes interpreten al mateix temps els habitants del poble gris i els membres de la companyia i el repte de la proposta ha estat trobar el punt d’equilibri en la transformació entre un món i l’altre. Segons explica en Marc Rosich, han trobat la fórmula en les transformacions en directe, de manera que amb senzills canvis podem entendre perfectament quin paper interpreta en tot moment cada un dels actors.

Per a la proposta ha comptat amb els nou intèrprets multidisciplinaris i amb Albert Pascual que ha signat l’escenografia i el vestuari, amb David Bofarull que s’ha encarregat del disseny de llums i amb en Jordi Ballbé a l’espai sonor.

La música és el nexe que vertebra tot l’espectacle i està interpretada en directe per la mateixa companyia, als pianos Mariona Castillo, Júlia Genís, Eloi Gómez, Basem Nahnouh, Pau Oliver i David Pérez-Bayona, i a les guitarres Jordi Coll i David Pérez-Bayona. El món del poble amb una sonoritat més electrònica i el dels artistes amb una sonoritat més viva i brillant.

L’extraordinari moviment coreogràfic, també diferencia els dos mons, amb coralitat i moviments en bucle evocant imatges de treball en cadena per al poble, i moviments trepidants que reforcen la individualitat de cada intèrpret per al món dels artistes. Brutal el treball d’Ariadna Peya !!!

Un musical que voreja la perfecció, on la música i la coreografia es fusionen amb el discurs i on, tot i la barreja de disciplines i estils, el resultat és absolutament rodó. Una de les propostes musicals que ens ha agradat més dels darrers anys …. 

… en aquesta ocasió ens a sap greu no poder afegir en la nostra valoració un “cargol” més al nostre límit de 5 cargols.

Com veieu un gran espectacle que ens ha fascinat i que podeu veure o repetir al Teatre Poliorama fins al 14 de maig.

Ahir divendres 10 de març, a La Villarroel, hem pogut veure COST DE VIDA (Cost of living), l’obra de la dramaturga Martyna Majok (Bytom, Polonia, 1985), amb traducció d’Adriana Nadal i direcció de Pau Carrió (Barcelona, 1981).

Aquesta obra es va estrenar el 2016 al “Williamstown Theatre Festival”. El 2017 va arribar al “New York City Centre” de l’Off-Broadway. El 2018 va guanyar el premi Pulitzer de drama i la tardor del 2022 es va presentar al “Samuel J. Friedman Theatre” de Broadway. En les tres produccions, i per desig exprés de l’autora, van participar dos interprets amb discapacitat, Gregg Mozgala amb paràlisi cerebral lleu i Katy Sullivan actriu i atleta, nascuda sense cames.

Dues històries diferents i aparentment deslligades, entre dones i homes. Dues relacions i quatre personatges que només tenen en comú la necessitat de l’altre. Una proposta que explora la necessitat d’estimar i sentir-se estimat. 

L’Eddie (Julio Manrique) és un camioner exalcohòlic i sense feina. L’Ani (Anna Sahun) és la seva exdona que ha quedat tetraplègica després d’un accident. Es retroben emocionalment d’una manera no buscada expressament per cap dels dos.

La Jess (Katrin Vankova) és filla d’immigrants, graduada universitària, que treballa en diferents feines per poder sobreviure. És contractada com a cuidadora d’en John (Pau Roca), un investigador de renom amb paràlisi cerebral.

A mesura que aquestes quatre vides tan diferents col·lideixen i s’entrellacen, els rols s’intercanvien, s’inverteixen i exposen. La complexitat de cuidar i deixar-se cuidar. Qui ajuda a qui?

Una proposta on quasi no hi ha elements escènics i que posa tot el focus en els quatre personatges i les seves emocions. Un espai buit de Paula Bosch, esplèndidament il·luminat per Guillem Gelabert. 

Una magnífica direcció de Pau Carrió i una excel·lent interpretació coral. 

Julio Manrique ens ha sorprès des del moment zero, interpretant un paper tendre que mostra la seva desempara en haver perdut l’amor de la seva vida. 

Pau Roca interpreta magistralment un personatge discapacitat que acabes creient fil per randa, i que només en els moments en què abandona l’escena, caminant, et recorda que interpretava un paper.

Anna Sahun interpreta una dona que ha vist truncada la seva vida per un accident que l’ha deixat en mans d’altres persones per fer absolutament tot. Ella ens transmet amb la seva veu i expressió facial, la seva frustració i feblesa i al mateix temps la seva actitud desafiant i orgullosa.  

i finalment, la Katrin Vankova en el paper de la filla d’immigrants on fins i tot el seu nom és fruit d’aquesta situació. (Jess – Yes – Si) i que es veu obligada a treballar en diverses feines alhora. Ella representa a la mateixa autora, que reviu en el personatge els seus inicis precaris als Estats Units.

Anna Sahun i Pau Roca han pogut interpretar els seus papers assessorats per personal especialitzat de l’Institut Guttman. 

Finalment, les històries es creuen i les dues persones cuidadores,  necessitades d’estima i cuidats es troben. Però la por al desconegut i la desconfiança dificulta aquesta trobada. 

Una peça que ens ha parlat de la solitud, de la necessitat d’estima, dels prejudicis, i també d’una societat que ha estat pensada per a persones autosuficients i que ofereix poques solucions, o solucions inassumibles econòmicament quan una persona pateix una discapacitat.

Una proposta que paga molt la pena veure i que es representarà a La Villarroel fins al dia 2 d’abril.