Ahir dijous 25 de maig vam fer cap al Teatre Lliure de Montjuïc per veure l’últim espectacle de la temporada 22/23, LES AMISTATS PERILLOSES, de Pierre Choderlos de Laclos (Amiens 1741- Nàpols 1803), adaptada i dirigida per Carol López (Barcelona 1969).

La versió que hem pogut veure està basada en la novel·la epistolar original escrita l’any 1782. Aquesta particular mirada de Carol López no s’emmiralla en les versions cinematogràfiques de Stephen Frears el 1988 ni en la de Milos Forman del 1989.

Tampoc beu de les adaptacions teatrals que hem pogut veure als nostres escenaris, la de Pilar Miró al Teatre Condal (guió del dramaturg Christopher Hampton), les temporades 1993 i 1994 protagonitzada per Juanjo Puigcorbé i Mercè Sampietro i la d’Ariel Garcia Valdés, també el 1993 que va dirigir la versió reduïda de Heiner Müller, “Quartet”, al Lliure de Gràcia, amb només dos personatges interpretats per Anna Lizaran i Lluís Homar.

El plantejament de la proposta es basa en el joc de poder dels dos personatges principals, la Marquesa de Merteuil (Mónica López) i el Vescomte de Valmont (Gonzalo Cunill). Ella ha estat abandonada pel seu amant que s’ha de casar amb Cécile (Elena Tarrats), la virginal i ingènua filla de la seva cosina Volanges (Marta Pérez). Li proposa al seu amic Velmont que sedueixi i desvirgui a la noia per així convertir el seu examant en la rialla de tothom.

Però Valmont refusa la petició perquè vol conquerir Tourvel (Mima Riera) una dona casada i famosa per la seva virtut, que, en absència del marit passa l’estiu lluny de la ciutat amb Rosemonde (Eli Iranzo). La Marquesa de Merteuil busca una alternativa per venjar-se del seu examant i contracta els serveis del jove professor d’anglès Danceny (Tom Sturgess), de qui Cécile s’enamorarà perdudament.     

LES AMISTATS PERILLOSES (Els Liaisons dangereuses) és una història que parla de venjança, de poder, de sexe, de gelosia, de culpa, de crueltat, de manipulació, de llibertinatge i d’innocència. Es tracta d’una de les obres mestres de l’anomenada “literatura galant” del segle XVIII, que descriu el joc d’intrigues i falsedats de l’aristocràcia. El muntatge transfereix la correspondència epistolar de la novel·la als diàlegs i les trobades entre els personatges.

Tots els personatges ens són presentats a l’inici de la representació amb una renglera de cadires entapissades en un escenari buit sobre el qual s’anirà construint i tancant, el saló que encerclarà de mica en mica els personatges. Tres làmpades que també cauen del cel, un pianoforte al fons i el famós divan que centra sovint la mirada de l’espectador. 

L’escenografia de José Novoa no ens ha acabat de fer el pes; en canvi, sí que ens ha satisfet el vestuari de Nidia Tusal; el so de Damien Bazin, la Il·luminació de Jaume Ventura i el moviment de Vero Cendoya ens apropa aquesta adaptació a la nostra època abandonant perruques, adaptant els mirinyacs per fora dels vestits i encotillant també els homes que abandonen els pantalons culotte propis del segle XVIII. 

“També hi ha llicències en l’ús de la música, del llenguatge en la dramatúrgia i afegint alguns anacronismes que ens funcionen per a la nostra versió“, explica la directora.

Les interpretacions en general han estat magnífiques, destacant especialment la d’Elena Tarrats i la seva esplèndida transformació de noia inexperta i innocent a la dona que decideix gaudir dels plaers del sexe i rebel·lar-se contra el seu destí.

Inqüestionable el gran paper de la Mónica López, la maquiavèl·lica marquesa calculadora i venjativa que no pot suportar la seva incapacitar d’estimar i el pas inexorable del temps que l’allunya del que havia estat el seu infal·lible poder de seducció. Espectacular i sorprenent la seva sortida final de l’escenari.

Molt encertada també Mima Riera en el seu paper de casta i fidel esposa que acaba embogint d’amor pel Vescomte de Valmont. 

Per contra, ens ha costat creure en la interpretació de Gonzalo Cunill que interpreta el paper, però que al nostre entendre, no acaba de fer seu.

Discretes i encertades les interpretacions de Marta Pérez i Eli Iranzo que tot i ser coneixedores de les intrigues al voltant dels personatges protagonistes, callen i consenten. Destacable l’esforç de l’actor anglès Tom Sturgess que interpreta per primera vegada un paper en català.

Ahir, en finalitzar la representació va tenir lloc un col·loqui amb tots els membres de la companyia i la directora, conduït per la periodista Anna Pérez Pagès i on hem escoltat el perquè del bilingüisme emprat en la proposta i del que havíem sentit parlar molt negativament.

Ahir per petició de Carol López, l’actriu i cantant Elena Tarrats, va fer un homenatge a Tina Turner, que va morir el dia anterior.

Una proposta que es podrà veure fins al 18 de juny a la sala Fabià Puigserver. 

Diumenge dia 21 de maig vam anar a l’Auditori a escoltar el penúltim concert de la temporada de l’OBC, batejat amb el nom de PROKÓFIEV 5, dirigit per Elim Chan i amb Javier Perianes com a pianista solista. 

El repertori ha estat el següent: 

1. UNSUK CHIN (Seül 1961) – SUBITO CON FORZA (2020) (🐌🐌🐌🐌)

Aquesta ha estat una primera audició d’aquesta peça de curta durada de la compositora sud-coreana, una de les grans creadores contemporànies. 

Reconeguda amb nombrosos guardons ha compost aquesta peça bevent des dels primers compassos, d’una lectura personal de Beethoven, amb motiu de les celebracions del 250è aniversari del naixement del compositor. “Subito con forza” s’obre amb una cita de l’Obertura Coriolano. 

2.  MAURICE RAVEL (Ciboure, França 1875 – París 1937) – CONCERT PER A PIANO I ORQUESTRA EN SOL MAJOR (1929-1931) (🐌🐌🐌🐌)

1. Allegramente 2. Adagio assai 3. Presto

Ravel va compondre aquest concert per a piano, a 55 anys, quan ja havia començat a patir les conseqüències d’una malaltia neurològica degenerativa que l’incapacitaria per compondre a partir del 1932. Davant la seva malaltia va desistir de ser-ne el solista d’aquest concert i el seu lloc el va ocupar la pianista i pedagoga Marguerite Long (Nimes 1874-París 1966). Va ser estrenat el 14 de gener del 1932 amb l’orquestra Lamoureux i va ser dirigit pel mateix Ravel. 

El dispositiu orquestral embolcalla el piano, i el primer i el tercer moviment estan imbuïts de melodies de jazz. El segon moviment mostra l’impressionisme propi de Ravel on pren protagonisme el corno anglès que deixa el piano en un paper secundari.

El solista d’aquesta magnífica peça ha estat Javier Perianes (Nerva-Huelva, 1978), Premi Nacional de Música 2012 i Artista de l’Any 2019 dels International Classical Music Awards (ICMA). La seva carrera internacional l’ha portat a actuar a les més prestigioses sales de concerts del món i amb les principals orquestres, col·laborant amb directors com Daniel Barenboim, Charles Dutoit, Zubin Mehta, Gustavo Dudamel, Klaus Mäkelä, Gianandrea Noseda, Gustavo Gimeno, Santtu-Matias Rouvali, Vladimir Jurowski i François-Xavier Roth.

Després de la seva magnífica interpretació ens ha regalat un bis. 

3. SERGUEI PROKÓFIEV (Sontzovka, Ucraïna 1891 – Moscou 1953) – SIMFONIA N.5 EN SI B MAJOR, OP. 100 (1944) (🐌🐌🐌🐌🐌)

1. Andante 2. Allegri marcato 3. Adagio 4. Allegri giocoso  

Set són les simfonies que integren l’obra de Serguei Prokófiev i la cinquena va ser composta a la Rússia soviètica del 1944, on havia tornat després d’uns anys de residència als Estats Units, catorze anys després de la Quarta i en plena Segona Guerra Mundial. Segons ell mateix va manifestar “es tracta d’un himne per a un home lliure i feliç, als seus meravellosos poders i al seu pur i noble esperit”.

El primer moviment representa la glòria de l’esperit humà i desenvolupa un tema tranquil amb l’acompanyament de la corda. El segon moviment emmarca una part central de dansa tradicional al que segueix un tercer moviment lent i ple de nostàlgia i un quart que comença amb el cor de chelos. 

La cinquena simfonia obeeix a l’ambició del compositor de crear una obra a gran escala, una mena de “simfonia de guerra” que va obtenir un gran èxit a la Unió Soviètica on es va entendre com un símbol de la victòria a la guerra.

El concert ha estat dirigit per Elim Chan (Hong Kong 1986) directora titular de l’Orquestra Simfònica d’Anvers des de la temporada 19-20. Va formar part d’un cor infantil a la seva ciutat natal i es va iniciar al piano a sis anys. Va estudiar a l’Smith College (Northampton, Massachusetts) i la Universitat de Michigan. El 2014 va ser la primera dona que va guanyar el concurs de direcció orquestral Donatella Flick. 

Ha estat un magnífic concert.

A la Sala Versus Glòries, dins de la programació de dansa que ha encetat amb gran encert aquesta temporada, ahir 16 de maig vam poder veure la peça CUERPO MÍSTICO de Celia Espadas. Es tracta d’un espectacle que pretén parlar de la dualitat de cossos, el cos social o publicitari, enfront del cos escultòric o artístic.  

Celia Espadas (Úbeda, 1997) és ballarina i coreògrafa i des dels tres anys va manifestar el seu interès per la dansa i en especial per la dansa contemporània imbuïda del flamenc i les danses urbanes. Actualment, el seu interès està centrat en la coreografia i la improvisació i el maig de 2021 va crear la seva primera peça coreogràfica “Cuerpo y memoria”. El novembre de 2021 va començar la creació de la peça actual que va ser presentada, en versió curta (durada de 25 minuts) el febrer de 2022 dins del Festival FAT de l’Institut del Teatre.

Ara podem veure la versió llarga de la peça d’una durada de 70 minuts. 

Amb la creació de “Cuerpo místico” ha volgut generar un univers narratiu que dona veu i forma a les reflexions i imaginaris  propis que volia compartir…

M’interessen els diferents estats que travessen els intèrprets durant el desenvolupament de la peça, i com l’espectador es fa participi d’aquest viatge, endinsant-se en el suggeriment del moviment, de la música i de l’espai.

Els intèrprets de la peça són Lucía Flores, Eder Goikoetxea, Tomeu Quetglas, Esther Solé i Mireia Torres. L’escenografía és d’Antonio Espadas, el vestuari de Tíscar Espadas i la música d’Oscar Villalonga. 

CUERPO MÍSTICO neix davant de la necessitat de parlar dels cossos i del culte a aquests que la societat ha creat. La societat imposa uns cossos impol·luts que s’han d’adaptar als cànons establerts i d’aquesta manera podran ser catalogats com a vàlids. El cos com a recipient, el contingut del qual avui dia no importa. 

Uns cossos que han deixat de ser cos per a ser imatge. Hem convertit el cos en un objecte, en una façana que hem de “cuidar” per donar la imatge que cal, un cos que ha de ser aprovat i que d’aquesta forma convertim en la façana del no-res, del buit. 

“Cuerpo místico” parla d’aquesta dualitat de cossos. Parla de la dicotomia entre forma i expressió, entre contingut i contenidor.

Per a la creació de la peça Celia Espadas va separar el grup de ballarins en dos, amb les ballarines va treballar el cos social i amb el ballarí va treballar el cos escultòric. Estructurant la peça amb la dramatúrgia s’ha creat un espai que es viu i que presenta a l’espectador un fil conductor permetent una interpretació subjectiva i particular de la peça. 

Una proposta que ens ha sorprès, però que se’ns ha fet feixuga en determinats moments amb escenes repetitives i sovint força estàtiques, que ens han arribat a cansar i un munt de “fosos en negre” que hem trobat realment excessiu, perquè trenca sovint la màgia de les imatges que pretén mostrar aquesta peça de dansa.

Les escenes que ens han agradat més, potser han estat concentrades a la segona part, amb precioses imatges que ens han recordat els passos de la Setmana Santa andalusa, amb la imatge del crist portada pels natzarens. 

Els ballarins ho donen tot a escena, però pensem que la peça seria més impactant amb una durada més curta. Al nostre entendre, creiem que ha estat un error voler allargassar innecessàriament la peça inicial de 25 fins a 70 minuts.

Una peça de dansa força atípica, que es va estrenar en la Versus Glòries el passat dia 9 de maig i que podeu veure els diumenges 21 i 28 de maig en sessió matinal, i els dimarts 23 i 30 de maig a les 20 hores. 

Dissabte dia 13 vam fer cap al Teatre Tantarantana on vam poder veure APRENDRE A NEDAR (“Schwimmen lernen”), un text de Sasha Marianna Salzmann  presentat per la companyia Unter Den Linden i dirigit per l’Oriol Morales i Pujolar. 

L’autora del text, Sasha Marianna Salzmann (Volgogrado, Russia 1985) és una figura clau del teatre berlinès, les seves obres han estat traduïdes a més de 20 idiomes i han rebut guardons com el Premi de Teatre de l’Acadèmia de les Arts 2020. 

APRENDRE A NEDAR és un retrat descarnat de les relacions afectives i sexuals en la generació millennial (persones nascudes entre els anys 1981 i 1993). El text ha estat traduït per María Bosom, que a la vegada interpreta el paper de Feli, un dels tres protagonistes de l’obra al costat de Lil (Georgina Latre) i Max (Òscar Castellví). Aquest repartiment és el resultat d’un càsting obert, organitzat al mes de gener, on es van presentar 200 persones. 

“Unter Den Linden” és la primera companyia catalana especialitzada en teatre alemany contemporani, i en particular en dramatúrgia d’autores berlineses.

L’obra ens presenta a tres membres d’una generació que lluita per deixar enrere el model tradicional d’amor romàntic, explorant noves fórmules per viure l’amor amb més llibertat.

En definitiva, una generació que fa el que pot per aprendre a nedar en l’amor líquid.

La Feli i el Max es casen convençuts que han trobat l’un en l’altra la seva mitja taronja quan tan sols fa cinc setmanes que estan junts. Però aquesta relació perfecta comença a fer aigües quan la Feli s’enamora de la Lil, una dona que no vol establir relacions duradores amb ningú.

La Feli es veu obligada a qüestionar-se si és possible tirar endavant les dues relacions sense que cap dels tres pateixi, o si finalment es veurà obligada a triar.

Una enorme taula presideix l’escenari del Tantarantana (escenografia de Yaiza Ares) i els tres personatges protagonistes apareixen atrapats en una sobretaula infinita on cadascú d’ells té la seva versió d’aquesta relació, d’aquest triangle amorós que ha fet trontollar tot. 

Una posada en escena on es barregen el present i el passat, la realitat i el record. Un seguit d’escenes inconnexes on copsem la inseguretat dels tres personatges que lluiten amb els seus sentiments, que són incapaços d’enfrontar-se a una societat que els encotilla i on tenen molta importància les opinions de família i  amics. 

Unes persones, aparentment alliberades, però que són incapaços de dir-se les coses cara a cara. Unes persones que intenten trobar el seu lloc en el món afectiu i sexual i que necessiten l’aprovació de les persones que els envolten, en una societat i una època on la privacitat no existeix.

Unes excel·lents interpretacions per una proposta i un text que ens ha resultat una mica abstracte que no ens ha acabat d’atrapar, però que podeu veure i valorar vosaltres mateixos als Baixos 22 del Teatre Tantarantana fins al 4 de juny.

Aquest passat divendres 12 de maig, ens vam desplaçar fins a la ciutat de VIC, per poder veure la proposta HAMLET 0.1 que se’ns havia anat “escapant” per diferents motius. A la Sala Joaquim Maideu del Teatre l’Atlàntida vam poder gaudir d’aquesta proposta de Sergi Belbel interpretada per Enric Cambray.

Una magnífica ocasió per poder passar tota la tarda passejant novament per una de les ciutats que estimem més de tot Catalunya i que posseeix un riquíssim patrimoni cultural arquitectònic.

El primer acte de la tragèdia més famosa de Shakespeare, Hamlet, ha estat reconvertit en una divertida proposta on el mateix Hamlet puja a l’escenari per esbudellar pas a pas, paraula a paraula, escena a escena, tot el que s’amaga darrere aquest text universal.

Sergi Belbel (Terrassa, 1963) és un gran dramaturg, director i traductor que ens ha fet gaudir sempre amb les seves propostes en qualsevol dels vessants d’autor o director.

Enric Cambray (Barcelona, 1988) és per a nosaltres un dels millors actors del panorama teatral i seguim, en la mesura del possible, totes les seves interpretacions, des de “LLÀSTIMA QUE SIGUI UNA PUTA” (Teatre Akadèmia, 2012) fins a “PARES NORMALS” (Teatre Poliorama, 2022). 

En aquesta versió del clàssic, ens ha ofert una interpretació brutal plena de matisos interpretant, tal com si fos un monologuista, al mateix Hamlet i als diferents personatges que intervenen en el primer acte de la tragèdia shakespeariana. Una gran varietat de registres amb canvis gestuals o de veu i amb una interacció directa amb el públic a qui llença les preguntes que ell mateix es contesta. En un moment de la proposta, surt de la sala per interpel·lar al mateix William Shakespeare, amagat entre bambolines.

Sense escenografia, només una catifa vermella, una tauleta on s’apilen llibres, un tamboret i un micròfon, l’Enric Cambray, que també manipula el joc de llum i el fum, omple tot sol l’escenari amb una entrega absoluta en les dues hores que dura l’espectacle. Amb molta energia i una gran seguretat ens ha deixat totalment bocabadats i ens fa desitjar poder veure algun dia “Hamlet 0.2”.

L’obra dosifica molt encertadament la informació intercalant en l’anàlisi del text de Shakespeare (1603) una anàlisi de la pel·lícula “the birds” de Hitchcock (1963), una anàlisi de les primeres rèpliques d’obres universals com Tot esperant Godot, Don Juan Tenorio, l’Orestíada … i una reflexió sobre els espectadors actuals del teatre i el bon costum de tossir.

Una proposta que ens ha captivat i ens ha fet entendre, o veure de forma diferent alguns dels passatges d’una obra plena de metàfores impossibles de copsar amb una lectura o una representació. Un monòleg que segons hem llegit té prevista la seva continuïtat, ja que es tracta del primer dels 5 muntatges que en Sergi Belbel té previst per explicar-nos al complet l’obra més universal de l’autor bard.

Esperem doncs que Hamlet/Enric Cambray i els seus autors Shakespeare/Sergi Belbel, ens vinguin a buscar per anar a visionar el segon muntatge. 

A la sala Versus Glòries, dimecres dia 10 de maig, vam poder veure EL REGNE DE LES ANGUILES, un text inèdit d’Albert Pijuan amb el qual LAminimAL celebra el seu desè aniversari.

LAminimAL és la companyia resident a la Sala Versus Glòries la temporada 2022/23 que va néixer a la Sala Beckett l’any 2010 de la mà de Daniela de Vecchi com a grup d’investigació entorn els Sistemes Minimalistes Repetitius (SMR), creats per José Sanchis Sinisterra. La companyia ha desenvolupat un llenguatge propi on la frontera intèrpret-personatge és un dels seus punts de partida. Nosaltres vam poder veure “APOCALYPSE UPLOADED” a l’Escenari Joan Brossa en 2019.

Albert Pijuan (Calafell, 1985) és dramaturg i novel·lista guanyador del premi Ciutat de Tarragona i del premi Finestres per la seva novel·la Tsunami.

L’obra converteix en una comèdia, un dels temes més foscos de la nostra història, els nens robats del franquisme. Dirigida per Daniela De Vecchi i Toni Figuera ens situa a la Barceloneta, l’any 1973 i ens presenta tres personatges, en Ramonet (Carles Cruces), venedor de calçadors a domicili, en De La (Joan Martínez Vidal), un quinqui i La Bella Rosita (Neus Soler), una artista de varietats sense massa èxit. Tots tres viuen atrapats en la marginació a finals de la dictadura franquista. Tots tres somien amb un futur millor que els porta a crear les seves pròpies lleis al marge de la legalitat.   

Un dia qualsevol, en Ramonet, truca a la porta de De La que el convida a un porro i el convenç per anar a jugar a una timba de pòquer il·legal. En sortir fan cap a un local del Paral·lel on La Bella Rosita canta i balla. Dies més tard en De l’explica a en Ramonet un projecte, amb molts diners en joc, pel qual necessita un col·laborador.

La proposta és apropiar-se d’un bebè, fill de La Bella Rosita, abans que ho facin les màfies “oficials” que tenen “el negoci muntat”, la guàrdia civil, les monges i metges de l’hospital, i els capellans. L’objectiu és vendre’l als Brufau, una família de classe alta. Però no tot surt com ells pensaven.

Els nens robats a mares solteres sense recursos, i la seva posterior venda a famílies benestants afins al règim governant, ha estat un tema recurrent en totes les dictadures arreu del planeta i malauradament, encara es continuen donant casos. 

Una proposta enfocada com una comèdia, on s’intercalen els números musicals interpretats per la cantant i actriu Neus Soler a la que acompanyen en alguns números els dos actors. Conformat per un seguit d’escenes en aparença independents que acaben encaixant en el puzle final, en un viatge en el temps on parlen en pessetes i ens recorden l’atemptat contra Carrero Blanco, el cop d’estat de Tejero o la nominació de Barcelona com a seu de les Olimpíades del 92. 

Una proposta si més no, entretinguda, amb una dinàmica posada en escena i unes bones interpretacions on destacaríem especialment a Carles Cruces per la seva comicitat. 

Està programada a la sala Versus Glòries fins al 28 de maig.

Ahir dimarts 9 de maig, vam fer cap al Teatre Tívoli per veure la producció de La Fura dels Baus, CARMINA BURANA. L’agència Camera, li va encarregar la creació d’aquest espectacle, basat en la cèlebre obra de Carl Orff, l’any 2009. Un espectacle creat per Carlus Padrissa (Balsareny 1959), membre fundador de la Fura dels Baus i que va ser estrenat a l’Auditori de Barcelona i a la Quinzena Musical de San Sebastian.

Aquest espectacle ha rodat per Europa, Àsia i Amèrica i ha estat vist per més de 350.000 espectadors i ara torna per tercera vegada a Barcelona, al mateix Teatre Tívoli.

Un espectacle que no ha suportat gaire bé el pas del temps i que ara hem vist com desfasat  i ens han recordat una mica a “Els pastorets”. El mateix Carlus Padrissa manifestava  “Sempre es parla de renovar el muntatge, però s’ha convertit en un clàssic i té l’atractiu del vintage”, al nostre entendre un error. 

És un espectacle amb música en directe (Orquestra Simfónica Chamartín i CB Creative) amb dramatúrgia, escenografia i direcció de Carlus Padrissa i amb la direcció musical de César Belda.

A escena un cilindre de vuit metres de diàmetre que embolica als músics i sobre el que es projecten les imatges que il·lustren els textos inicials (disseny, vídeo i audiovisuals David Cid / Sagar Fornies). És Increïble i patètic que avui en dia no es puguin llegir els textos traduïts en algun lloc de l’escenari.

Els cantants penjaran de les clàssiques grues de la Fura o se submergiran en el vi, la verema o el foc dins d’un recipient que en determinats moments emergirà de sota la lona del cilindre. 

L’original “Carmina Burana” és una col·lecció de poemes dels segles XII i XIII, que s’han conservat en un únic còdex trobat en 1803 per Johann Christoph von Aretin en l’abadia de Benediktbeuern, a Baviera (Alemanya) i que actualment es conserva a la Biblioteca Estatal de Baviera a Munic.

El còdex recull un total de 300 poemes, escrits majoritàriament en llatí, alemany i francès, que enalteixen el plaer per viure i l’interès pels plaers terrenals, per l’amor carnal i pel gaudi de la naturalesa, sempre amb una mirada crítica i satírica cap als estaments socials i eclesiàstics de l’època.

Malauradament, els espectadors no poden entendre el significat de la cantata, a causa que no s’ha volgut sobretitular els poemes.

Segons la història l’any 1225 un grup de monjos, coneguts com els Goliardos, vivien de forma nòmada per Europa. Llibertins i poetes volien viure el present gaudint dels plaers de la vida i trencant amb les normes preestablertes, L’any 1936 Carl Orff (Munic 1895-1982) va trobar els textos dels Goliardos i compon, inspirat en 24 poemes del còdix original, la seva gran obra, Carmina Burana.

El mateix compositor entenia que la seva obra no era només per ser tocada sinó per acompanyar-la d’imatges fantàstiques, i és a partir d’aquesta idea que Padrissa va crear la seva peça. 

El muntatge que vam poder veure ahir ens va semblar obsolet, tant per la posada en escena, el maquillatge i vestuari dels protagonistes, com per la tecnologia emprada que segurament resultava molt innovadora a la seva estrena, però que a dia d’avui ha quedat àmpliament superada.

Més de 30 persones a escena entre músics, cantants i ballarines que, al nostre entendre no aconsegueixen “omplir” l’escena, tot i estar encotillats en la petita boca escènica del Tívoli. 

Cantants microfonats i un cor que en determinats moments ratllaven el desajust. Els cantants principals han estat les sopranos Amparo Navarro, Hevila Cardeña i Virgina Esteban, els barítons Lorenzo Moncloa i Rajiv Cerezo, el contratenor Angel Martínez i l’actriz Luca Espinosa.  

En la línia inclusiva de la Fura dels Baus, els membres del cor han entrat a escena pels laterals de la platea, amb unes llums que il·luminaven les seves faccions i amb les que a estones jugaven amb el públic. Ha estat una mica patètica la petita incursió entre el públic, d’un dels protagonistes que ha fet cantar a un espectador i ha mostrat els seus pectorals enfilat en la cadira d’una espectadora.

Una posada en escena que fa servir recursos massa vistos i que ja no ens han sorprès, tot i que hem de reconèixer que bona part del públic ha aplaudit enfervorit en acabar la representació.

Si en teniu ganes la podeu veure al Teatre Tívoli fins al dia 21 de maig. 

Dissabte 6 de maig, en un dia i horari no habitual per nosaltres hem anat a l’Auditori per escoltar el concert de l’OBC batejat com STRAUSS: EL CAVALLER DE LA ROSA.

El repertori ha estat el següent: 

1. SOFIA GUBAIDULINA (Txístopol, 1931) – MUSIC FOR FLUTE, STRINGS AND PERCUSSION (1994) – (🐌🐌+🐚)

Aquesta ha estat la primera audició del concert per a flauta, corda i percussió de la compositora russa Sofia Gubaidulina, convertida a dia d’avui, en un referent de la creació musical contemporània. La compositora, coneguda per la profunditat religiosa de la seva música, combina el seu misticisme amb una gran fantasia poètica. 

L’obra, estrenada el 1994, està dedicada al flautista Pierre-Yves Artaud (París 1976). 

Aquesta  peça divideix l’orquestra de corda en dos grups que com hem pogut observar, s’afinen separadament, la segona, segons llegim, un quart de to més baix. La música genera dos espais diferents que la compositora identifica com el dia i la nit. La flauta ocupa l’espai central i s’adapta a un àmbit o a l’altra. Són quatre modalitats de flauta que el solista Emmanuel Pahud ha anat utilitzant. La percussió, situada a la mateixa alçada que la corda, envolta els dos espais, dia i nit, simbolitzant el subconscient.

Emmanuel Pahud (Ginebra 1970) és solista de la Filharmònica de Berlín des dels 22 anys. Va iniciar els seus estudis de flauta a Roma, a l’edat de sis anys. Gaudeix d’una extensa carrera internacional com a solista i músic de cambra. Una de les flautes que l’acompanyen és d’or …

Tot i que ens ha agradat l’experiència de veure en directe aquest concert, especialment per la seva dificultat d’interpretació, hi ha hagut alguns moments que ena ha costat força seguir les seves melodies. Valorem la increïble interpretació del solista, que ha estat llargament aplaudit.

_____________________________________

2. MANUEL BLANCAFORT (La Garriga 1897 – Barcelona 1987) – SIMFONIA EN MI MAJOR (1950) – (🐌🐌🐌)

• Allegro
• Canzonetta
• Scherzo
• Allegro vivace

Aquesta simfonia va ser estrenada en 1951 per l’Orquestra Municipal de Barcelona, sota la batuta d’Eduard Toldrà i va merèixer el Premi Ciutat de Barcelona. Una obra que beu de les formes clàssiques i està dividida en quatre moviments, l’últim dels quals ens parla del món del circ i les atraccions. Al llarg de l’obra es fan presents temes d’inspiració folklòrica catalana.

Manuel Blancafort no va rebre una gran formació musical, sent la seva bàsicament autodidacta. El seu pare era especialista en música coral i la infantesa de Manuel Blancafort va transcórrer al Balneari Blancafort de la Garriga, propietat de la família. Ell era el quart de deu fills i va ser pare d’onze fills treballant durant tota la seva vida a una empresa d’assegurances.

És considerat un dels compositors catalans més importants del segle XX i destaca pels seus quartets i la seva obra per a piano solista.

Va obtenir la Creu de Sant Jordi en 1982.

Es va donar a conèixer internacionalment amb l’estrena a París de la seva obra “El parc d’atraccions”.   

_____________________________________

3. RICHARD STRAUSS (Munic 1864 – Partenkirck, Baviera 1949) – DER ROSENKAVALIER, OP. 59. SUITE (1909-1910) – (🐌🐌🐌🐌+🐚)

El concert ha finalitzat amb la suite orquestral de l’òpera Der Rosenkavalier de Richard Strauss.

L’òpera es va estrenar a Dresden el 1911 i està situada a la Viena del segle XVIII. Va ser una òpera d’èxit que va encimar a la fama al seu llibretista, el poeta Hugo von Hofmannsthal i al compositor. Després d’òperes com “Salomé” (1905) i “Elektra” (1909) d’un estil politonal i un llenguatge freudià, Richard Strauss va adoptar l’univers mozartià afegint l’esperit vienès de Johann Strauss i els seus valsos. Va compondre una òpera lleugera i humorística que conserva tota la seva esplendor en la suite per a orquestra.

Richard Strauss no es va plantejar elaborar una suite simfònica de la partitura operística, recurs habitual dels compositors de l’època per tal de fer comercial una òpera d’èxit. Va ser tres dècades més tard, el 1944, que el director polonès Artur Rodzinski va decidir dur a terme, amb el permís del compositor, la suite orquestral de l’òpera per interpretar-la amb la Filharmònica de Nova York. És aquesta l’adaptació que hem pogut gaudir en el concert de dissabte.

Amb aquesta peça, hem tornat a vibrar com en les millors ocasions i fins i tot ens ha fet repensar tornar a renovar els nostres abonaments, que fa uns dies ja havíem decidit deixar-los, especialment pel cost econòmic que ens representa.

L’orquestra ha estat magníficament dirigida per Juanjo Mena (Vitòria-Gasteiz 1965). Va començar la seva carrera com a director artístic de l’Orquestra Simfónica de Bilbao el 1999. Actualment, és director titular del May Festival de Cincinnati. El 2016 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Música. 

Ha estat un gran concert amb una esplèndida OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya).

Ahir divendres 5 de maig vam fer cap al Teatre la Gleva per veure TANZÀNIA una obra de la dramaturga Ana Bofill escrita durant un curs de dramatúrgia a la Sala Beckett (curs impartit per Marta Buchaca) i que va ser seleccionada per ser presentada, el juny de 2019, en una lectura dramatitzada.

Posteriorment, al mes de desembre es va fer una altra lectura dramatitzada a la Sala Dau al Sec, dirigida en aquella ocasió per l’Imma Colomer.

Aquesta peça va ser seleccionada al “Insomnia Festival” del Grup Balaña i es va representar al Teatre Borràs el dia 20 de febrer d’enguany.

Es tracta d’una nova producció de la “companyia Fresquita Montes” creada per Ana Bofill, a la que nosaltres vam conèixer en 2017 amb “ESCENES D’UNA VIDA AMB HÀMSTERS” al Cafè Teatre Llantiol.

La Montserrat Vilalta (Margarita Ponce) té setanta anys i porta una vida centrada en la cura del seu pare malalt d’Alzheimer. Fa anys que està separada i té dues filles i un net. També té dos germans que no visiten el pare encara que truquen cada dia per saber com està.

Quan menys s’ho espera coneix el Josep i comença amb ell una relació amorosa. Ella està il·lusionada i comparteix amb ell moments que la fan tornar a tenir ganes de viure. Ell li proposa marxar junts a l’estiu, a fer un viatge, un safari a Tanzània.

Ella s’ho planteja seriosament, però la seva consciència (Elena Alcalde) la sotmet a un judici que l’enfronta amb ella mateixa i l’obliga a prioritzar.

Pot ella abandonar les seves “obligacions” amb el seu pare? Pot ella gaudir amb llibertat de la vida que li agradaria tenir? Podrà ella deslliurar-se del sentiment de culpa en deixar enrere el pare ni que sigui temporalment? Podrà ella gaudir de nou de l’amor?

A les persones, a vegades, ens agradaria viure altres vides, ens voldríem atrevir a fer altres coses, a prendre altres camins, però acostumem a topar amb la realitat que ens hem creat i ho deixem tot tal qual estava. El pitjor enemic som nosaltres mateixos i les inseguretats que ens creem i que ens encotillen. 

El magnífic text de l’Ana Bofill, obre una porta a com a mínim, plantejar-nos si la vida que vivim és la que volem viure, amb independència de gènere, edat o estatus social. Segons ella mateixa ha comentat al col·loqui posterior, volia donar visibilitat a les dones com a persones, més enllà de ser mares o àvies d’algú, i representar a escena el batibull intern d’una persona quan ha de prendre una decisió que enfronta deure i desig.

Una escenografia pràcticament inexistent, quatre cadires, una cadira de rodes i un faristol, deixen espai suficient perquè la Montserrat ens expliqui la seva vida i ens mostri la seva lluita interna.

Ha estat una gran interpretació de la Margarita Ponce que ens ha enamorat amb la seva capacitat per interpretar diferents personatges, i ens ha fet viatjar amb ella pels seus canvis d’estat anímic.

No podem valorar igual la interpretació de l’Elena Alcalde, que ben segur serà una bona actriu, però que la direcció l’ha forçat a representar un paper volgudament “passat de voltes”, i que al nostre entendre ha derivat en una sobreactuació impostada, que fins i tot ens ha produït rebuig.

En finalitzar la representació ha tingut lloc un interessant col·loqui, conduït per Paula Castillo i Maria Pujol del col·lectiu Nova Veu, que ha comptat amb la participació de tot l’equip artístic.

Una proposta que es pot veure al Teatre La Gleva fins al dia 14 de maig. 

Aquest passat dimarts 2 de maig, vam fer cap al Teatre Tívoli per veure EN TIERRA EXTRAÑA, una producció de “SOM Produce”, escrita i dirigida per Juan Carlos Rubio (Montilla, Córdoba 1963). 

Aquest musical, que recupera les llegendes de Concha Piquer (Diana Navarro), Federico Garcia Lorca (Alejandro Vera) i Rafael de León (Avelino Piedad), va ser estrenat el novembre de 2021 al teatro Español de Madrid. Una proposta teatral que escenifica una trobada entre Piquer i Lorca que mai es va arribar a produir.

La direcció musical de la proposta és de Julio Awad (Buenos Aires 1977).

Concha Piquer (1906-1990) desitja des de fa temps conèixer a Federico García Lorca (1898-1936), ell és el poeta més sol·licitat del moment i ella la més famosa cantant d’Espanya. Acostumada a conduir el seu destí i a no rebre mai un no com a resposta, li demana al seu col·laborador Rafael de León (1908-1982) que citi al poeta en el Teatre Espanyol de Madrid, on assaja el seu nou concert. Vol proposar-li que li escrigui una cançó.

Federico Garcia Lorca accepta la trobada, ja que admira la veu de la cantant i veu en ella la possibilitat d’aconseguir nous ingressos i continuar amb la seva activitat teatral, però acudeix amb certes objeccions  i molta curiositat pel que li han explicat d’ella. 

Però descobrim que el veritable motiu d’aquesta trobada és avisar a Federico que la situació del país és irreversible i que el seu nom figura en certes llistes negres per “rojo y maricón”. 

Concha li aconsella que marxi del país, però el poeta té clar que Espanya és la seva pàtria i marxar el faria sentir en Terra Estranya. Una trobada que d’haver-se produït, potser hauria canviat el destí de Federico.

Una producció que ha protagonitzat una esplèndida Diana Navarro (Málaga 1978), cantant i compositora, que ha debutat com a actriu en aquest paper. Una artista que fusiona cople, flamenc i sarsuela amb pop simfònic o música electrònica. Amb el seu primer àlbum  “No te olvides de mí” (2005) va estar nominada al Grammy Latinos com “Artista Revelación”.

Alejandro Vera (Elda, Alacant) interpreta a Federico i ens ha sorprès amb la seva veu interpretant a duo amb Diana Navarro la cançó que dona títol a l’obra “En tierra extraña”. I Avelino Piedad actor i ballarí gadità, que ens ha enamorat amb la interpretació de Rafael de León.

Una proposta que ens ha agradat molt, amb una magnífica posada en escena i unes boníssimes interpretacions.

Amb el protagonisme absolut de la copla, un dels gèneres més importants de la història musical del nostre país, la peça ens explica la història d’una trobada que mai es va produir amb el rerefons d’un país convuls on el cop d’estat i la guerra civil anunciaven la seva imminent aparició.

Hem pogut escoltar entre d’altres,  cançons com “Tatuaje”, “Ojos Verdes”, “Romance de la otra”, “A la lima y al limón”, “Me embrujaste”, “My mammy” (del repertori de Broadway de Concha Piquer), “Tierra extraña” i com a canço que tanca l’espectacle “El amor oscuro” amb lletra de Federico Garcia Lorca.  

Una proposta que només ha recalat a Barcelona per pocs dies i que encara podreu veure al Teatre Tívoli fins aquest diumenge 7 de maig.