Arxiu de l'autor: Miquel Gascon

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.

– 114 –  Teatre – CELEBRARÉ MI MUERTE (🐌🐌🐌🐌) ———- La Beckett (temp. 19/20 – espectacle 075) – 2020.01.19

CELEBRARÉ MI MUERTE (temp. 19/20 – espectacle nº 075)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir diumenge, a la sala de baix de La  Beckett, vam veure la segona de les propostes del cicle “Memento mori.Recordem-nos de morir”, que ens van presentar en roda de premsa el dimarts dia 14, CELEBRARÉ MI MUERTE de Marcos Hourmann, Alberto San Juan i Víctor Morilla.

CELEBRARÉ MI MUERTE, parla de l’eutanàsia i al mateix temps és una biografia del protagonista, Marcos Hourmann, un metge que no és actor, i es va veure involucrat en un fet que li va canviar la vida, a ell i a la seva família.

El 28 de març de 2005 la vida del cirurgià Marcos Hourmann va canviar per sempre. De matinada, Carmen, una pacient de més de vuitanta anys va arribar al servei d’urgències de l’hospital on treballava. Sotmesa a un gran patiment físic, el pronòstic només li donava unes hores d’esperança de vida.

La pacient i la seva filla li van demanar que acabés definitivament amb el seu patiment. Marcos, saltant-se tot protocol mèdic, li va injectar 50 mg de clorur de potassi a la vena. Va morir al cap de pocs minuts. I Hourmann va fer quelcom que mai no havia fet ningú en aquest país: va deixar escrit a l’informe què havia passat. 

En aquell moment no va passar res, ell li va explicar les circumstàncies de la seva decisió a la seva responsable i va continuar treballant com sempre, tornant a casa, a Barcelona, de matinada des de l’hospital de Tarragona.

Uns mesos més tard, una desavinença amb un company de feina per una guàrdia, va provocar que l’hospital el denunciés, Marcos rebia una notificació del jutjat: estava acusat d’homicidi fet pel qual podia passar fins a deu anys a la presó.

La por de perdre la llibertat i ser empresonat, li va fer acceptar un pacte oferit per la fiscalia, a canvi de reconèixer que havia practicat eutanàsia, però amb el ferm convenciment del fet que qualsevol persona pot decidir quan i com ha de morir. El pacte va ser un any de presó a canvi de reconèixer la seva culpabilitat per un “delicte”. Com que no tenia antecedents penals, no havia d’ingressar a la presó. El pacte, no li impedia pas de continuar exercint la medecina.

L’eutanàsia, ara per ara, a Europa únicament està reconeguda als Països Baixos i a Suïssa és legal el suïcidi assistit. Esperem que les promeses d’aquest nou govern, que tot just ha començat, acabin per resoldre aquest problema a l’estat espanyol.

Prèviament a aquest pacte, havia passat un temps “exiliat” al  Regne Unit, on va treballar tranquil·lament durant dos anys, fins que un diari sensacionalista el va fer objecte de la seva atenció aconseguint que fos acomiadat. Aquest fet el va fer tornar a Barcelona. Ara exerceix de metge d’urgències d’una Mútua privada donat que els hospitals de la xarxa de la sanitat pública li han girat l’esquena.

Marcos Hourmann va explicar la seva història al llibre autobiogràfic  “Morir viviendo, vivir muriendo” i l’entrevista al programa Salvados va esdevenir la llavor d’aquesta proposta teatral. … I ara, al teatre cada dia un jurat de vuit persones del públic ha de decidir la seva culpabilitat o la seva innocència. 

CELEBRARÉ MI MUERTE és una producció de Teatro del Barrio i Producciones del Barrio.

Una posada en escena, senzilla (poder massa i tot), com si és tractes d’un documental escenificat, amb una gran pantalla on van apareixent imatges d’en Marcos, la seva infantesa, els seus pares, la seva estada a Londres, pàgines de diari, imatges del guió que va seguint, declaracions de testimonis, …

Mentre, ell, va explicant episodis de la seva vida, parla de la seva relació amb els pares, com va viure la mort de la mare i la malaltia del pare i de quina manera quedava afectada la seva vida per aquella actuació de la nit del 28 de març de 2005.

“Sí, jo ho vaig fer. Jo vaig prendre la decisió, vaig omplir la xeringa i vaig estrènyer l’èmbol. Jo vaig injectar el clorur potàssic. Vaig provocar la mort perquè crec en la vida”

“No sóc un heroi ni un homicida. Em vaig comportar més com un ésser humà que com un metge. I això és el que una part de la societat no admet”.

Un espectacle de poc menys d’una hora de durada, que acaba amb el veredicte del jurat popular. Un apropament a la mort i al dret de les persones de fer-ho com i quan vulguin. Un cant a viure bé i morir dignament.

Hem d’aclarir que en la nostra molt positiva valoració cargolaire, ha tingut molt més pes la valentia en el tema tractat, que la dramatúrgia emprada o la mateixa posada en escena, ja que aquesta l’hem trobat simplement “correcte”. Malgrat tot nosaltres tampoc sabríem que caldria fer per millorar teatralment parlant aquesta proposta. Potser aquesta senzillesa, és el que la fa més potent i real.

Aquesta proposta es podrà veure a La Beckett fins al diumenge 26 de gener.

En acabar la representació, cada dia té lloc un interessant col·loqui amb el metge, que ens ha sorprès per la quantitat de preguntes que s’han fet, i del que us deixem l’àudio.

 

Autoria: Marcos Hourmann, Alberto San Juan, Víctor Morilla

Direcció: Alberto San Juan i Víctor Morilla

Intèrpret: Marcos Hourmann

Il.luminació: Raúl Baena i Tony Sánchez \ Producció executiva Producciones del Barrio: Jordi Èvole i Ramón Lara \ Producció: Vanesa Legaspi i Sara Fernández

Idioma: castellà – Durada total: 90 minuts

– 113 – Teatre – COM MENJA UN CANÍBAL (🐌🐌🐌) – Atrium de Viladecans (temp. 19/20 – espectacle 074) – 2020.01.18

COM MENJA UN CANÍBAL (temp. 19/20 – espectacle nº 074)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

I per completar un dissabte diferent, després de la sessió matinal a La Villarroel, al vespre ens vam dirigir a l’Atrium de Viladecans per poder veure la nova producció de La Virgueria, “COM MENJA UN CANÍBAL”. 

La Virgueria, companyia creada l’any 2009 per l’Aleix Fauró i l’Isis Martín, que va néixer de la necessitat d’expressar amb un llenguatge propi allò que incomoda o commou. La concepció del teatre com altaveu de les seves inquietuds que són també les del públic. Actualment La Virgueria són, amb els creadors, la Marina Fita, l’Oscar Llobet, la Patrícia Bargalló i la Giulia Poltronieri. Es nodreix habitualment de molts col·laboradors que participen en cada projecte. Dels seus espectacles nosaltres hem pogut veure: “Medusa” (Sala Tallers 2017) i “Paisaje sin casas” (Poble sec, 2016).

COM MENJA UN CANÍBAL és un espectacle que forma part dels projectes del 2019 de “l‘Arnau itinerant“, que serveix d’avançada al que serà el futur Teatre Arnau.

COM MENJA UN CANÍBAL és un projecte ambiciós amb onze artistes a escena per explicar-nos la vida de la Dora i amb ella, la història d’aquells a qui la societat deixa de banda perquè no són “productius”, la història dels fràgils. Un espectacle multidisciplinari amb teatre de text, expressió corporal, música i circ, escrit i dirigit per l’Aleix Fauró i l’Isis Martín i amb la banda sonora de la Clara Peya, interpretada per ella en directe.

La Dora arriba a la Barcelona gris dels anys 50 i aconsegueix trobar un racó de pau, el “Garito”, un espai oníric i fantàstic on tothom qui hi arriba ho fa sense voler i preferiria no ser-hi, però on tothom s’hi sent a gust: l’univers dels “FRÀGILS”. O potser no, potser no són “FRÀGILS” i potser el Garito no existeix, i només és la forma com la Dora explica la seva vida, carregada de màgia i de crua realitat, ara que aquesta està a punt d’acabar-se.

Segons van comentar a la xerrada que va tenir lloc després de la representació, aquesta és la primera vegada que es representa en un format “a la italiana”, ja que l’espectacle està pensat perquè els espectadors estiguin a escena, rodejant els actors. Aquest fet, suposem que ha fet que es produeixin alguns desajustos en aquesta posada en escena, que hem pogut veure, … concretament caldria revisar la posició del llit que en primer terme dificulta la visió del que passa just al darrere.

També hem de fer constar que hi va haver greus problemes de so, que malauradament sovint dificultaven la comprensió del text.

COM MENJA UN CANÍBAL és una peça coral on les narradores són tres generacions de dones, la Dora, l’àvia (excel·lent treball de Maria Pau Pigem), la filla (Patrícia Bargalló), i la neta (Núria Montes), però on tots els intèrprets estan contínuament presents i en moviment, ballant, fent acrobàcies o senzillament desplazant.se dins l’espai escènic.

Més de vint personatges interpretats pels deu actors: la Dora, la filla, la neta, l’home de les cames de vidre, l’home del sac, la dona que cuida el seu marit només de dia, l’home gras, l’home més gras, l’home descomunal, …. I enmig de tots ells, en Lluis Morales Doñate (magnífic Arnau Comas), el germà de la Dora, afectat per la malaltia de la síndrome del Cromosoma X-Fràgil.

L’acció se situa al “Garito”, un subunivers fantàstic imaginari, amb infinitat de racons i detalls que passen inadvertits als nostres ulls, que focalitzem la vista en el personatge que parla. Un enorme i espectacular espai escènic de Sebastià Brosa, Paula Font i Paula González, atapeït d’objectes: caps de personatges famosos, armaris, cassoles, taules, cadires, gàbies, llibres, un trapezi, un pal xinès, …. i taronges.

Una magnífica posada en escena,  on la mateixa Patrícia Bargalló ha assessorat el treball coreogràfic conjunt amb un magnífic resultat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Com ja hem comentat, després de la representació va tenir lloc una xerrada amb els dos creadors de l’espectacle, alguns dels actors i Carles Fauró, membre de l’Associació Catalana de la Síndrome del Cromosoma X-Fràgil, que ens ha explicat en què consisteix la malaltia i quins són els objectius de l’associació. Com sempre, una xerrada molt interessant de la que us deixem l’àudio.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Una proposta que farà gira per Catalunya i que nosaltres no descartem tornar a veure quan el format de representació sigui l’inicialment plantejat i no a la italiana, ja que de ben segur ho “viurem” d’una altra manera.

Autors i directors: Aleix Fauró i Isis Martín

Ajudant de direcció: Marina Fita

Intèrprets: Guillem Barbosa, Patrícia Bargalló, Sílvia Capell, Arnau Comas, Maria Garrido, Guillem Gefaell, Carles Gilabert, Núria Montes, Maria Pau Pigem, Lara Renard

Assessora moviment: Patrícia Bargalló \ Disseny de llums: Ignasi Bosch \ Música original: Clara Peya \ Espai escènic: Sebastià Brosa, Paula Font i Paula González \ Vestuari: Berta Riera \ Disseny gràfic: Oscar Llobet \ Fotografía: Anna Miralles \ Videos promocionals: Isak Férriz (Las producciones de Rupert) \ Producció executiva: Maria Soler \ Gestió: Júlia Ribera

Idioma: català – Durada: 90 minuts

– 112 –  Teatre – PENSEM (pausa) A LA MERDA! (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – (temp. 19/20 – espectacle 073) – 2020.01.18

PENSEM (pausa) A LA MERDA! (temp. 19/20 – espectacle nº 073)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir, un matí de dissabte diferent, un matí de teatre a l’Off de La Villarroel per veure l’espectacle PENSEM.(pausa).A LA MERDA!, que escrit i dirigit per Manel Dueso ens van presentar en roda de premsa el passat 9 de gener.

L’obra és una coproducció de Jeloudoli i la companyia La Imprevista, que amb aquest espectacle inicia el seu recorregut. Impulsada per Manel Dueso i les actrius Lluïsa Castell i Àurea Márquez, la companyia, que acaba de néixer, ja prepara el seu segon espectacle.

Sis personatges que interpreten Manel Dueso (Loli, Met i Blas) i Miquel Malirach, (Lali, Mat, i Neny) i la protagonista femenina, l’actriu Carme González que és la mestra de cerimònies, com a Peggy i dona entrada a cadascuna de les setze peces breus que componen l’espectacle. Ella interpreta altres personatges, com Leli, Simone de Beauvoir, Wendy, ….

Fotografies de Lainezworks

Un espectacle que el mateix Manel Dueso ha definit com un espectacle d’una idiosincràsia    irreverent i transgressora, “és una joguina escènica, volem recuperar el joc en el teatre, un joc que a vegades pot ser cruel, ingenu, malvat, generós…”. Setze peces que transiten per pensaments, reflexions i actituds compartides per bona part dels espectadors.

L’espectacle afirma Dueso, és un disbarat, una gran gamberrada, que es pot comparar a les vivències que podem tenir en un parc d’atraccions, amb contínues pujades i baixades emocionals. Ens va informar que té algunes referències al món de Samuel Beckett, especialment a “Tot esperant Godot” i es deixa influenciar per autors com Pinter, Eduardo de Filippo, Ionescu o Brossa.

Dos actors i una actriu es multipliquen, inventen i imaginen. Acaben sent molts i diferents, ingenus i punyents, tendres i salvatges. Ensopeguen amb la seva realitat i intenten rebel·lar-se, enfotre-se’n i escapar o no. I ploren i riuen a la vegada. Potser cal un crit de llibertat absoluta i viure intensament.  A la merda la vida!!!

PENSEM.(pausa).A LA MERDA!, és una proposta d’una gran comicitat que ens porta al terreny de l’absurd, sense perdre en cap moment l’oportunitat de criticar, denunciar o reivindicar temes de la nostra actualitat ….

A la Mar Mediterrània ja no es pesquen peixos (Met i Mat), en clara referència al greu problema de la crisi dels immigrants al Mediterrani ….

A Barcelona podem trobar pakistanesos, indis, senegalesos, polonesos, xinesos, bolivians …  (Loli i Lali), potser no cal pujar a un creuer per conèixer diferents cultures … en referència a la diversitat cultural de la nostra ciutat derivada dels fluxos migratoris …..

ó la conversa entre dos joves (Blasi i Neny) que es comuniquen amb els mòbils asseguts en el mateix banc sense adonar-se.

Parlen de la precarietat laboral, de la impossibilitat de plorar (les llàgrimes han marxat de vacances !!!), de la sanitat pública, de la independència de Catalunya, de Donald Trump, dels morts a les cunetes, de les pensions, de la família Pujol – Ferrusola, d’Andorra ….. i per fer-ho utilitzen l’humor en totes les seves variants amb una gran dosi de llenguatge poètic.

Un enorme treball previ de recerca i selecció. Una posada en escena d’una gran agilitat, amb uns canvis d’escena ràpids i ben lligats, on juga un paper fonamental la música i l’espai sonor de Bàrbara Granados. Magnifica l’escenografia de Sebastià Brosa i Mallu Duben, el vestuari i maquillatge de Núria Llunell, i la il·luminació de David Bofarull i Xavi Garcia.

Com ells mateixos conclouen, “estem contents, encara que no sigui veritat“…. . I continuem esperant Godot, que avui no vindrà.

Una proposta magnífica, d’un humor que efectivament fa “pensar” i molt …. a la sala i també quan marxem del teatre. Un espectacle molt i molt recomanable, que es podrà veure a l’Off de La Villarroel dissabtes i diumenges fins al 2 de febrer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Text i direcció : Manel Dueso

Intèrprets: Carme González, Miquel Malirach i  Manel Dueso

Escenografía: Sebastià Brosa i Mallu Duben \ Vestuari i maquillatge: Núria Llunell \ Música i espai sonor: Bàrbara Granados \ Assessorament coreogràfic: Cia. Mar Gómez \ Disseny il.luminació: David Bofarull i Xavi García \ Cap tècnic: Xavi García \ Adjunta direcció: Cris Sirvent Benhamed-Susi \ Producció executiva: Cristina Raventòs \ Fotografía: David Ruano \ Fotografia premsa i assaig: Carlos Ruiz-Lainezworks \ Disseny gràfic i video: Fonamentum \ Premsa Focus: Lídia Giménez i Albert López

Idioma: català – Durada: 80 minuts

– 111 – Teatre – HERÈNCIA ABANDONADA (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – (temp. 19/20 – espectacle 072) – 2020.01.17

HERÈNCIA ABANDONADA (temp. 19/20 – espectacle nº 072)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir divendres, en sortir del Club Capitol, vam anar a veure el primer dels dos espectacles que la Sala Beckett ha aixoplugat dins del paraigua del cicle  “Memento mori. Recordem-nos de morir”, i que ens van presentar dimarts en roda de premsa.

Es tracta d’HERÈNCIA ABANDONADA, escrit i dirigit per Lara Díez Quintanilla, un text que ens parla de les herències materials i emocionals.  Aquesta és la setena producció de la companyia La Volcànica, creada per la Lara Díez en 2014 amb la finalitat de fer produccions pròpies.

HERÈNCIA ABANDONADA va néixer el 2014 com una peça curta escrita pel Cafè Bar de la Beckett. Tres anys més tard, la peça va ser recuperada i revisada al Festival Mikro Akadèmia. Finalment, l’autora va convertir-la en una obra de teatre que es va poder veure en 2018 a l’Àtic 22 del Tantarantana, guanyant el Premi Crítica Serra d’Or 2018.

L’acció té lloc en el despatx provisional d’en Felip (Ramon Bonvehí), advocat de la família, que acaben d’enterrar el pare. Espera als quatre germans per fer els tràmits associats a l’herència. Però només es presenta l’Àngela (Francesca Vadell).

L’escenografia de Carles Royo ens presenta un espai caòtic i asfixiant on tots els documents del Felip estan en capses, en un estat provisional, en un racó d’un edifici malalt.

Felip i Àngela, sols en aquest despatx, esperen els germans, i inicien una conversa a moments surrealista, on ella li acaba confessant que vol trencar amb tot, que vol recuperar la seva vida i que per fer-ho ha de fugir, i vol fer-ho amb ell. Creu que cal deixar enrere les herències, les materials i les emocionals. Tots dos es precipiten a una sèrie de confessions impulsades per la solitud en què viuen. Una conversa on es barregen temes com la família, els records d’infantesa, la pèrdua, els desitjos amagats, les frustracions, les mancances afectives, la por al canvi …..

Continua llegint

– 110 – Teatre – GODOY 1941 (🐌🐌🐌) – Club Capitol – (temp. 19/20 – espectacle 071) – 2020.01.17

GODOY 1941 (temp. 19/20 – espectacle nº 071)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Un dels humoristes amb més trajectòria al nostre país, Wellington Ángel Romero Godoy, més conegut simplement com a Godoy, presenta al Teatre Club Capitol un nou espectacle que ell ha anomenat “GODOY 1941“. Una proposta que no és un monòleg, ni un treball unipersonal, és una xerrada on ens parla de la memòria, de la vellesa, de la vida, del sexe, del pare, de la mare, del net, …..

Segons Godoy, 1941 va ser un any on tres fets  van canviar la història: el 7 de desembre la flota aèria japonesa ataca Peal Harbor precipitant l’entrada dels EUA en la II Guerra Mundial, el 6 de juny es publica per primera vegada “La Codorniz” la revista d’humor més audaç per al lector mes intel·ligent i el 18 de desembre neix l’humorista més extraordinari de tots els temps, Godoy.

Godoy va néixer a l’Uruguai i es va establir a Espanya el 1964. Va estudiar a l’Escola d’Art Dramàtic del seu país, que curiosament va ser fundada per Margarida Xirgu. El 1974 va fixar la seva residència a Barcelona i va començar a treballar en solitari.

Godoy practica un humor gens convencional, ja que juga amb les paraules, els equívocs i l’absurd. Ha estat actor i director d’espectacles teatrals com a ‘Humor In situ’, ‘Con el culo al aire’, ‘Humor y tango’, ‘Esperando a Godoy’ o ‘Godoy y yo’ entre altres.

La vida és la gran farsa que hem de representar“. Aquesta farsa és la que Godoy pretén interpretar en aquest espectacle que s’ha estrenat ahir divendres dia 17 a la Sala 2 del Club Capítol i que es podrà veure cada divendres fins al 28 de febrer.

GODOY 1941 està escrita, dirigida i interpretada per ell mateix, i és una disquisició del que és quotidià amb el seu toc surrealista. Ens ha parlat de gats que ja neixen “jubilats”, de gossos i gats que es rasquen cap enfora, de la finalitat d’una utopia, de la pèrdua de la memòria, d’autobusos plens, de vaques blanques i vaques negres, d’estúpids pobres i estúpids rics …… i, “de lo poco que queda de las cosas cuando se explican“.

Continua llegint

– 109 – UNA SEMANA MÁS (🐌🐌🐌+🐚) – La Badabadoc (temp. 19/20 – espectacle 070) – 2020.01.16

UNA SEMANA MÄS (temp. 19/20 – espectacle nº 070)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dijous vam fer cap a La Badabadoc en la que era una estrena molt especial, ja que els directors de la sala, Àngel Grisalvo i Guadalupe Cejas tornaven als escenaris, després de deu anys de no fer-ho, sota la direcció d’Ana Scannapieco.

UNA SEMANA MAS és una proposta inspirada en l’univers literari de Raymond Carver amb dramatúrgia de Lisandro Penelas. Pren com a base un dels seus relats i episodis de la vida de Carver relacionats amb la beguda.

Raymond Carver (1938-1988) va ser un contista i poeta estatunidenc reconegut com un dels exponents del moviment literari anomenat “realismo sucio“. En els seus contes, lacònics, precisos, d’una continguda intensitat emocional, transforma la vida en literatura. Un escriptor capaç de transformar éssers desemparats i desolats, colpejats per la vida, en herois quotidians.

Lisandro Penelas, al que vam descobrir com a director a “El amante de los caballos”, que protagonitzava Anna Scannapieco, és ara dramaturg i actor en aquesta proposta. Una coproducció de Moscú Teatro (Buenos Aires) i La Badabadoc. Ha estat Lisandro la persona que ha animat a Guadalupe i Àngel a fer el pas per actuar de nou.

Segons llegim a la pàgina web de la companyia, Moscú Teatre sorgeix a partir de la necessitat de crear un espai de cerca i risc, que permeti al públic trobar-se amb materials que decideixen oferir-se i compartir-se per la seva singularitat poètica. El mateix Lisandro Penelas i Francisco Lumerman en són els directors  de la companyia, de la sala teatral i de l’escola.

La Badabadoc, com sabeu, un dels nostres espais de referència, és una sala de teatre i un espai de creació que ofereix a companyies petites la possibilitat de mostrar els seus projectes. Com comenten els seus impulsors, La Badabadoc són moltes hores invertides, un somni fet realitat, que va obrir les seves portes el febrer de 2015.

Continua llegint

– 108 – Teatre – ROMANCERO GITANO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea (temp. 19/20 – espectacle 069) – 2020.01.15

ROMANCERO GITANO (temp. 19/20 – espectacle nº 069)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir, dimecres dia 15 de gener, vam fer cap al Teatre Romea per veure ROMANCERO GITANO, un espectacle creat per Lluís Pasqual especialment per a Núria Espert,  a partir del poemari homònim de Federico Garcia Lorca.

Amb aquesta proposta, Núria Espert torna al Romea on va debutar amb tretze anys, i on segons ha explicat vaig descobrir que volia ser actriu. L’espectacle compta amb una acurada selecció del poemari, altres obres de l’autor granadí, i amb vivències personals de l’actriu.

ROMANCERO GITANO és un poemari de Federico García Lorca publicat en 1928, compost per divuit romanços, i que té a Andalusia i als gitanos per protagonistes. El primer gran llibre de Federico on ell es reconeix com a poeta. Un mapa d’Andalusia on la pena és la figura central i està personificada en els gitanos.

Un llibre que evoca en tot moment les arrels del seu autor: l’amor a la seva terra, la seva passió, la tradició, la cultura, la història, la literatura i la religió. Són poemes de temàtica romàntica carregats de populisme i folklore, de sensualitat, però també de frustració, tragèdia i mort.

Fotografia de Sergio Parra

El Teatre Romea ple de gom a gom, amb el cartell d’entrades exhaurides, i aplaudiments incondicionals al “bona nit” de la Núria en sortir a escena. Núria Espert ens ha regalat un recital ple d’intensitat i emotivitat, que malauradament ha anat acompanyat per un “recital d’estossecs” injustificable que no han parat en cap moment i al que finalment s’ha afegit la melodia d’un mòbil, en el moment més inoportú.

Continua llegint