Arxiu de l'autor: Miquel Gascon

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.

– 066 – Teatre – SI TU T’EN VAS – (🐌🐌🐌+🐚) – Centre de les Arts Lliures de Barcelona – Fundació Joan Brossa – 23/01/2022

Ahir diumenge 23 de gener, vam fer cap al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa, per poder gaudir de la nova creació de la Companyia Pepa Plana SI TU TE’N VAS.

En aquest mateix espai vam poder veure el seu anterior espectacle “VEUS QUE NO VEUS“, i encara més lluny en el temps “PARADIS PINTAT” a la desapareguda Sala Muntaner.

SI TU TE’N VAS és una proposta escrita i dirigida per Pepa Plana i Nan Valentí i interpretada per ells dos i Lola González. Pepa Plana fa d’augusta, Nan Valentí de carablanca i Lola González de contraugusta.

Elles són veïnes d’una escala que, quan esclata una guerra es veuen obligades a fugir de casa seva. Es barallen i es necessiten. Es matarien, però no poden viure les unes sense les altres. Les tres viuen unes realitats molt diferents del que hi havien somiat, Pepa, la cosidora que volia ser ballarina, Lola la fumadora que treballa amb la fusta i volia ser cantant d’òpera i la Sra. Valenti que volia tenir una opulenta vida social i que s’ha quedat sola.

Una finestra, una llum. Una altra finestra, un quotidià. Una altra finestra, un edifici on tres dones ens parlen d’un no poder parar. Tot s’ensorra, es trenca, la maleïda guerra eterna! Tres pallasses que es troben en aquest camí de l’èxode antic per recrear el món i tornar-nos el plaer de riure de les coses més petites, però posant el dit a la nafra quan les coses ens molesten. Viuen en les històries que s’han explicat als contes i utilitzen números de pallassos antics per reafirmar la voluntat de ser còmiques. Tres heroïnes oblidades que ens expliquen la seva història amb la voluntat de riure i fer riure, per viure en la nostra memòria. 

Amb una escenografia molt ben trobada de Xavier Erra, la il·luminació de Yuri Plana, la música de Lluís Cartes i el preciós vestuari de Nídia Tusal, els tres artistes ens parlen de les guerres i converteixen l’espectacle en un joc sobre què faríem si estiguéssim en guerra. El personatge de la Pepa ens interpel·la i ens fa la pregunta de…

Juguem a la guerra? … segur que voleu jugar?

Pepa Plana ens ha tornat a fer riure i ens obliga a reflexionar. La seva gran capacitat per connectar amb el públic és palpable des del mateix moment que apareix a escena i aquesta vegada acompanyada de la Lola González, una gran pallassa, a la que havíem vist treballar a Fira Tàrrega (THA TZPAR) i que ara ens ha agradat molt.

Ens ha sorprès molt gratament la interpretació de Nan Valentí (Joan Valentí), la senyora Valenti, un actor al qual teníem “classificat” en el grup d’actors dramàtics per la seva interpretació en “MORT A LES CUNETES” que vam poder veure a la Sala Aquitània en 2018.

I amb una gran dosi de comicitat i una gran ingenuïtat ens van parlant de les diverses situacions conseqüència de les guerres, la destrucció, la formació militar, el racionament, la gana, l’empresonament (en aquest gag ha col·laborat el Mag Lari), la fugida, l’exili, els camps de refugiats …..

Unes pallasses que son mirall de les febleses humanes, unes antiheroïnes que ens parlen de la vida en temps de guerra…

… i que ens obliguen a pensar, a pensar que pensem i a pensar que pensem quan pensem …. Hauríem de fer alguna cosa, no?

Una proposta força recomanable, que creiem no està pensada pels nens, però als que ben segur també els agradarà, com de fet vàrem comprovar ahir amb alguns nanos a la sala, ja que l’humor de les pallasses posseeix diferents capes.

L’espectacle es podrà veure a la Fundació Joan Brossa fins al diumenge dia 30 de gener.

– 065 – Teatre – MONOPOLI – (🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium – 19/01/2022

Ahir dimecres 19 de gener vam poder gaudir, a la Sala Atrium, de MONOPOLI, el text guanyador del X torneig de dramatúrgia de temporada Alta 2020, escrit per Mar Monegal i dirigit per ella mateixa i Josep Galindo.

Mar Monegal, ja ens va seduir amb “RAMON”, que vam veure en aquesta mateixa sala, i ens presenta ara una nova comèdia dramàtica que forma part del tríptic sobre la generació perduda.

Una proposta que utilitza el joc del Monopoli per parlar-nos d’un món dominat pels diners i per l’individualisme.

El Pol Mas (Eduard Buch) i la Montse Casas (Sara Espígul) són una parella de quaranta anys que en fa vint que viuen junts. Es van conèixer quan compartien pis d’estudiants.

Les crisis econòmiques encadenades els obliga a viure en una situació precària, ell té la carrera d’arquitectura, ella la de biologia. Ella treballa d’higienista dental, ell ven cadires i passeja gossos. Viuen de lloguer en un 5è pis, sense ascensor, del carrer Llibertat. Una carta certificada els hi notifica que han d’abandonar el pis en tres mesos perquè la propietat no té intenció de renovar el contracte.

Una parella que com moltes altres de la mateixa generació, no acaben de trobar l’equilibri econòmic que els hi hauria de facilitar l’equilibri emocional.

Els dos actors interpreten els seus papers amb una naturalitat aclaparadora. Ens interpel·len directament i ens van explicant les vivències dels dos protagonistes, des del paper que el joc del Monopoli va representar en la vida del Pol, les col·leccions de cromos i el maleït cromo 404 que ningú no tenia, la necessitat d’acumular coses que es van fent més feixugues i innecessàries amb els diferents canvis de pis, la necessitat compulsiva de comprar per Amazon.

Una proposta que també ens parla de la gent gran, de la sanitat pública envers la sanitat privada, dels intermediaris immobiliaris i les seves clàusules abusives …..

Una juguesca, una aposta entre tots dos els enfrontarà en el joc del Monopoli, una partida que els posarà contra les cordes i que els descobrirà anheles de posseir, de guanyar, sense pensar més que en un mateix, oblidant els interessos comuns, oblidant que només es tracta d’un joc.

Un joc que posarà en evidència el poder dels diners, del capitalisme, que passa per damunt de les persones i de les relacions. Un joc que aconsegueix aflorar la part més competitiva de les persones i que ens permet veure la transformació del Pol i la Montse.

Una proposta que ens ha agradat molt,  un text que diu moltes veritats i unes interpretacions excel·lents amb uns canvis de registre constants i un ritme creixent. Totalment convincents.  Una posada en escena engrescadora, on els audiovisuals de Toni Roura en formen part important.  

Es podrà veure a la Sala Atrium fins al dia 6 de febrer.

– 064 – Teatre – FUEGO, FUEGO – (🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 14/01/2022

Divendres 14 de gener vam fer cap a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, per assistir a l’estrena de FUEGO, FUEGO una obra de la dramaturga xilena Manuela Infante. Sembla que el TNC té un conveni de col·laboració amb el Festival Internacional Santiago a Mil, de Santiago de Xile, amb la voluntat comuna de desenvolupar activitats que suposin una aportació cultural en els seus països respectius.

D’aquest conveni ha nascut FUEGO, FUEGO un espectacle de creació contemporània que juga amb un llenguatge i una plasticitat tan particulars com són les obres d’aquesta autora xilena. També hem llegit que Carme Portaceli és admiradora d’aquesta dramaturga, a la qual va portar a Madrid a representar “Estado vegetal” (on explorava la relació entre les plantes i els homes) i amb la que va contactar per aquesta creació.

Fins aquí tot correcte i potser masses expectatives per part nostre. Creiem que la proposta és innovadora i arriscada, però un cop vist l’espectacle, decepció absoluta.

Un espectacle basat en el foc, en la seva potència devastadora i transformadora, interpretat amb molta entrega per Héctor Morales i Núria Lloansi. Basada en fets reals, ens parla de la crema intencionada de boscos per obtenir beneficis i de com el poble xilè de Santa Olga va acabar destruït per una crema forestal controlada que finalment es va descontrolar. Un incendi ocorregut el gener de 2017 i que va provocar la mort de vuit persones.

Amb el fil conductor de la destrucció del poble, fan un repàs a la història amb la crema de bruixes o els aldarulls que van tenir lloc a Xile en 2019 amb barricades i incendis.

Segons ha comentat l’autora, no existia un text inicial de l’obra, sinó que aquest s’ha anat construint a partir dels assajos i les aportacions dels dos actors. Una proposta performativa que s’inicia amb els dos personatges cremats, fum i tota l’escena en color negre o quasi negre (fet que dificulta la visió des de les fileres més allunyades de l’escenari). Ells només emeten sons guturals i la música electrònica els acompanya.

La proposta acaba amb una muntanya d’encenalls de fusta clara, on els dos personatges acaben enfilats, en una de les escenes que ens ha resultat més feixuga per estàtica i absolutament repetitiva

Ens ha semblat una proposta agosarada amb una posada en escena sorprenent i fins i tot una magnífica i espectacular escenografia d’Andrés Poirot. És el text el que no ens ha arribat, amb els dos personatges repetint frases i moviments una vegada i una altra, sense aportar gairebé res.

Vam acabar tan decebuts després dels llargs 90 minuts, que no ens vam quedar al col·loqui que va tenir lloc en acabar la representació.

Es podrà veure a la Sala Tallers fins al 6 de febrer.

– 063 – Teatre – 53 DIUMENGES – (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 13/01/2022

Dijous 13 de gener vam poder fer cap al Teatre Romea; aquesta vegada per veure la comèdia 53 DIUMENGES escrita i dirigida per Cesc Gay.

Una comèdia que va obtenir un gran èxit la temporada passada i que ara novament ha tornat al teatre Romea; una comèdia pensada pel gran públic, que sincerament ens ha sorprès molt gratament i que continua omplint la sala d’espectadors amb ganes de riure i a vegades inclús d’anar comentant les jugades.

Tres germans han quedat per sopar, a casa del més petit, per parlar del seu pare, un home gran que sembla que ja no pot viure sol. Sovint es perd, s’oblida de les coses i en els últims temps ha agafat el costum d’ensenyar el penis a la veïna.

Un sopar que s’ha anat ajornant fins a tres vegades perquè un dels germans no podia assistir a la cita. Tres germans que sempre que es troben acaben discutint. Discussions que comencen sovint per ximpleries, una paraula fora de to o pel fet d’estirar massa una vocal en frases inofensives.  

Tres germans totalment diferents, el gran, en Víctor (Lluís Villanueva) és el gendre d’un empresari i viu a Pedralbes rodejat de luxes, si bé, quasi ningú sap exactament quin lloc ocupa a l’empresa del seu sogre. Un home molt ocupat que ha de planificar, fins i tot, els moments que dedica al seu hobby.

Natàlia (Cristina Plazas) és professora, té problemes en el seu matrimoni i és la germana que vetlla perquè tot rutlli, de fet, és ella la que ha convocat la reunió familiar. Una persona que amaga el seu desequilibri emocional intentant que tot estigui sota control.

Santi (Pere Arquillué) és el germà petit, actor sense feina que ha aconseguit fer de tomàquet en un anunci. Des de sempre s’ha sentit menyspreat pel seu germà gran.  

Tot pot passar, entre germans. Sovint el present i el passat són una mateixa cosa i tots els colors de les emocions estan presents en la seva relació. El seu vincle és com una bomba de rellotgeria que pot explotar per la més insignificant de les raons.

La mateixa sang els corre per les venes i estan irremeiablement units, condemnats a ser uns part dels altres a pesar de totes les baralles i les discussions sense fi. Perquè, encara que no ho vulguin, comparteixen un sentiment profund i antic que té a veure amb el misteri de la vida i del qual no es poden alliberar.

I finalment el quart personatge, Carol (Àgata Roca), la parella d’en Santi, la veu irònica que ho mira tot des de la distància i ens ofereix la introducció a cada escena. 

Unes interpretacions que ens han agradat, i molt, amb un Pere Arquillué divertit, a estones exagerat, però en la mida justa, i que ens ha sorprès per la seva gran capacitat gestual, una Àgata Roca que és la ironia en persona, un Lluís Villanueva que es mostra important i imprescindible, aparentant senzillesa i una Cristina Plazas, la cara racional de la família.  

L’escenografia d’Alejandro Andújar i la il·luminació de Carlos Lucena són el complement perfecte d’una bona proposta.

En resum, una comèdia ben feta, ben escrita i amb un argument que va molt més enllà d’una comèdia pensada únicament per fer riure, que reflecteix molt bé les friccions familiars i on segurament ens veurem reflectits en més d’una ocasió.

El cert és que ens ha permès passar una molt bona estona, pels seus diàlegs intel·ligents, que entre riure i riure llencen a la platea una gran quantitat de missatges socials i que sobretot ens ofereix unes magnífiques interpretacions dels quatre actors protagonistes.

Es podrà veure al Teatre Romea fins al dia 5 de febrer

– 062 – Teatre – QUAN ELS LLOPS UDOLEN – (🐌🐌🐌🐌) —– La Badabadoc – 12/01/2022

La Badabadoc va estrenar ahir, dia 12 de gener, el muntatge QUAN ELS LLOPS UDOLEN, text escrit i dirigit per Iñaki Garz i traduït al català per Jordi Boixadós. Aquest text va ser un dels guanyadors dels premis Frederic Roda de teatre atorgats en 2020.

Es tracta d’una proposta de la companyia Ícaro Teatre, una de les companyies residents a la sala, que vol ser una reflexió sobre el món de la interpretació i el sentit del teatre al segle XXI.

QUAN ELS LLOPS UDOLEN, ens parla de la trobada, a mitjans del segle XX, d’una jove directora de teatre que viatja fins a un lloc recòndit per a trobar a una antiga estrella del Teatre d’Art de Moscou i proposar-li que torni als escenaris per posar en escena, com a única supervivent d’una companyia teatral mítica, El jardí dels cirerers, de Txékhov.

La directora, Josephine (Anna Casas) vol que Olga Chejova (Lluïsa Mallol), actriu retirada fa anys, representi el paper protagonista, un paper que la va dur a l’èxit arreu. Però a qui troba és a una persona allunyada totalment de tot, que viu amb el seu germà (Dani Arrebola) en un ambient decadent i sòrdid, i que mostren, d’entrada, una clara hostilitat.

I els vells fantasmes apareixen …    

Un text amb diverses capes de lectura. on tot gira entorn de la creació teatral i el seu sentit. Un text ple de moments còmics malgrat la duresa de les relacions que s’estableixen entre els protagonistes i de la història que subjau en la vida de cadascú d’ells. Un text que ens parla dels horrors que va suposar la Segona Guerra mundial i les seqüeles que va deixar: “La guerra mai s’acaba”, diu un dels personatges.

En paraules del seu creador aquesta història és una reflexió sobre el món la interpretació. Obre un debat: en el món de l’era digital, del segle XXI, de la informació, quin sentit té el teatre? És entreteniment? És la veu de la injustícia? És un espai de reflexió? Amb tota seguretat passa el mateix en el món de l’escriptura dramàtica. En tot procés sempre sorgeix la maleïda pregunta: per a què escriure?

Un text que caldria llegir i rellegir per poder extreure tot el que realment ens vol dir. Iñaki Garz , nascut a Bilbao, és un dels fundadors de la companyia i nosaltres hem pogut gaudir de propostes seves com “Si planeas vengarte cava dos tumbas” que vam poder veure a l’Àtic 22 en 2014 i “La senyora Oliver” al Tantarantana en 2016.

Lluïsa Mallol, Anna Casas i Dani Arrebola ens han ofert unes interpretacions magnífiques, a tots tres els hem vist treballar en diferents propostes, però aquí encaixen amb uns papers que semblen fets a mida.

Un espectacle que ens ha sorprès, perquè és totalment diferent de les que ens té acostumats La Badabadoc, però que sense cap mena de dubte, ens ha agradat.

Un muntatge que estarà en cartell fins al 31 de gener (de dimecres a dilluns a les 20 h).

– 061 – Teatre – QUI ESTIGUI LLIURE – (🐌🐌🐌+🐚) – L’Off de La Villarroel – 11/01/2022

Nit d’estrena a l’Off de La Villarroel, amb l’obra escrita i dirigida per Xavi Buxeda i Marcet, que debuta en el món teatral amb QUI ESTIGUI LLIURE. Una proposta que ha passat prèviament per la Sala Trono de Tarragona i pel Teatre de l’Aurora a Igualada i està produïda per Hermann Karson i la Villarroel.

Una obra que ens parla de tres amics, el Pol (Nil Cardoner), la Carla (Paula Jornet) i l’Àlex (Pau Escobar) que, d’ençà que eren petits, comparteixen un espai abandonat del barri on viuen. Estan convençuts de què la seva amistat no es trencarà mai.

Una amistat que sembla consolidada, però que es veu seriosament afectada per la participació d’un d’ells en una agressió homòfoba. Una baralla que s’inicia sense massa sentit i que acaba amb les dues persones homosexuals greument ferides i amb l’empresonament dels agressors.

L’obra qüestiona l’origen de la violència, que porta a les persones a actes que racionalment mai haurien dut a terme. Ens parla de la capacitat de comprensió i de la necessitat de perdonar o de ser perdonat per intentar tancar les ferides passades. 

Series capaç d’amagar els errors més grans dels teus amics per no sentir-te sol? Per què tot allò que els hi vas perdonar llavors, avui, ja no ho perdonaries?

Els amics es retroben en sortir l’Àlex de la presó i proven de reconciliar-se, la Carla, que uneix l’amistat entre els tres joves, intenta que cadascú d’ells assumeixi la seva veritable identitat i s’enfronti amb la naturalesa dels fets, amb independència de l’amistat que els ha unit. Tot trontolla, ja que paral·lelament, el lloc abandonat on es troben, i que senten seu, serà desmantellat per l’ajuntament per construir habitatges socials.

En paraules del seu autor, QUI ESTIGUI LLIURE reflexiona sobre la violència, en concret sobre l’homofòbia, i de com les persones jutgen els agressors depenent si aquests són propers o no.

“És la història d’una amistat ferida per l’odi irracional que busca avançar fugint de les identitats. Els personatges es trobaran davant la cosa que més estimen en el món, però també, la que més els rebutja”.

L’obra defuig la violència explícita i està centrada en la part més emocional dels personatges. Una proposta que no acaba de manera conclusiva i que ens fa pensar en com gestionaríem una situació similar.

Una posada en escena senzilla però efectiva, que planteja tota l’acció en el solar que ells consideren gairebé com “casa seva”, amb una escenografia de Mariona Ubia, amb palès de fusta i un munt de bidons de ferro rovellats a causa de la intempèrie.

Ens ha agradat el text, especialment per la manera de plantejar-nos els fets, incloent-hi un mena de pròleg, amb la intenció de què els espectadors puguem aterrar amb suavitat en l’acció del que passarà després, ple de violència.

Però voldríem destacar per sobre de tot, les magnífiques interpretacions, absolutament convincents dels tres actors, que transmeten energia i sobretot espontaneïtat i que com veieu, a nosaltres ens han agradat molt. Uns actors molt joves que ja hem vist treballar en altres ocasions i que sempre ens han seduït amb la seva manera de treballar als escenaris- Estem convençuts que tenen un futur prometedor.

Una proposta que transmet frescor i que sense dubtes recomanem.

Aquesta proposta del cicle OffLaVillarroel es podrà veure els dimarts a les 20 h i els caps de setmana a les 12:30 h fins al dia 13 de febrer.

– 060 – Teatre – LA GROSSA I LA BÈSTIA – (🐌) – Teatre Gaudí – 08/01/2022

Al Teatre Gaudí aquest divendres es va estrenar LA GROSSA I LA BÈSTIA un musical en català de nova creació, de petit format i en forma de thriller. El text i les cançons han estat creades per Ever Blanchet, director d’aquest teatre. Ahir dissabte 8 de gener nosaltres la vam poder veure.

Vagi per endavant el nostre total reconeixement a la feina que des d’aquesta sala de teatre i de la mà d’Ever Blanchet i Maria Clausó, es du a terme a favor dels musicals de petit format i en català.

La Companyia Versus Teatre crea i produeix espectacles que fomenten l’autoria catalana contemporània i el teatre musical, des del 1980. Es tracta d’un dels pocs teatres que aposta clarament per aquest gènere de teatre musical en català, i amb música en directe, donant així oportunitat als actors que volen treballar en aquest gènere.

Un cop dit això, creiem que aquesta vegada el resultat no ha estat massa satisfactori, almenys al nostre entendre.

LA GROSSA I LA BÈSTIA, amb codirecció d‘Ever Blanchet i Maria Clausó, vol ser una crítica a l’actual situació socioeconòmica en què es troba Barcelona i a la manca d’habitatges dignes per a tothom. I per fer-ho ens plantegen unes preguntes de fons: Mataries per viure en un pis a l’Eixample? Fins on estaries disposat a arribar?

La Bolinda (Carol González) té un petit àtic llogat al carrer Provença 108, viu amb el Nacho (Sergio Campoy), la seva parella que és en realitat qui paga el lloguer cada mes. La relació entre ells està molt deteriorada i ell ha conegut la Celina (Anna Herebia) amb qui vol anar a viure. Surt sovint amb ella de festa i mentrestant, deixa la Bolinda tancada al seu pis. “Obligats” a conviure, els tres, en el mateix pis, s’inicia un conflicte amb plans secrets que requerirà la intervenció d’un mosso d’esquadra, Virginio Birra (Jaume Casals). Un altre personatge, Sixto (Carles Pulido), un repartidor de pizzes, també pren protagonisme.

Tots cinc intèrprets ja són coneguts en el món del teatre musical, però a nosaltres, en aquesta proposta, no ens han convençut gaire, especialment en la seva interpretació. Això si, en general bones veus i la música en directe.

Així i tot, malauradament no hem pogut connectar gens amb la proposta i en bona part a causa del seu esbojarrat i poc creïble argument.

Ever Blanchet afirma que “l’obra es desplega en pla còmic a gran velocitat i fent servir un llenguatge que neix de la barreja entre el català normatiu i el català mal parlat, que és el que sovinteja a Barcelona.” i que “L’espectacle alerta sobre l’individualisme exacerbat, on tot s’hi val per aconseguir un objectiu“.

Potser, al nostre entendre, el millor de tot és la banda sonora de LA GROSSA I LA BÈSTIA, que consta de 13 cançons, que Josep M. Borràs ha musicat amb un caire molt rocker. El mateix Josep M. Borràs als teclats, Pep Mendoza a la guitarra, Joan Gené al baix i Àlex Gaspa a la bateria, ens ofereixen la música en directe.

Un musical diferent que, segons manifesta Blanchet, davant de les propostes de gran pressupost vol portar a escena temes i problemàtiques que ens incumbeixen directament.

Malgrat que a nosaltres aquesta vegada no ens ha agradat, creiem que cal donar suport a aquestes iniciatives, per potenciar el gènere del petit musical de casa nostra.

Esperem que en properes propostes d’aquest teatre, puguem escriure ressenyes molt més positives.

Es podrà veure a la Sala gran del Teatre Gaudí fins al dia 20 de febrer.

– 059 – Teatre – N.E.V.E.R.M.O.R.E. – (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure Montjuïc – 07/01/2022

Ahir divendres 7 de gener, va ser dia d’estrena a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, on la formació gallega Grupo Chévere presentava la seva proposta N.E.V.E.R.M.O.R.E. sobre la catàstrofe del Prestige, sota el prisma pandèmic, amb dramatúrgia i direcció de Xron.

Chévere es defineix com una companyia d’agitació teatral, amb més de 30 anys d’existència. Va obtenir, en 2014, el Premi Nacional de Teatre pel seu compromís social i cultural. Conserva un nucli artístic estable format per Miguel de Lira, Xesús Ron i Patricia de Lorenzo i estableix col·laboracions amb professionals de diferents procedències i edats.

Arran del confinament per la pandèmia de la COVID-19, van elaborar aquesta peça que ens refresca la memòria de tot el que va passar arran de l’enfonsament del petrolier liberià Prestige, davant de les costes galleges, el novembre del 2002, i la immensa marea negra que va provocar. 

A la proposta enllacen aquest fet amb un present farcit de desastres mediambientals. L’arribada del virus el març del 2020 va demostrar que tot es pot canviar. Que el món es pot aturar. L’enorme esforç que s’està fent a escala global, perquè tot torni a ser com abans, els va acabar de donar l’empenta per explicar aquesta història i recordar-nos que no s’ha d’oblidar tot tan fàcilment i que les coses es poden fer d’una altra manera.

N.E.V.E.R.M.O.R.E. és la resposta indesxifrable que el corb del poema de Poe dona una vegada rere l’altra a les preguntes d’un home que ha perdut el que més volia. Per a la companyia N.E.V.E.R.M.O.R.E. és una forma de recórrer a la memòria col·lectiva d’un poble que el desembre del 2002 va fer el seu crit del corb i no es va deixar convèncer per les mentides dels qui asseguraven que tot tornaria a ser com abans.

Aquesta vegada, en l’actualitat amb la COVID, el desastre no ha arribat per mar. No taca. No fa pudor. Però els vestits, ulleres, guants i mascaretes que es van fer servir per combatre la marea negra, i que encara es guarden, serveixen igual. I es pregunten i ens pregunten què uneix ambdues situacions.

Una magnífica proposta de teatre documental, interpretada per Manuel Cortés, Borja Fernández, Mónica GarcíaMiguel de Lira, Patricia de Lorenzo i Arantza Villar.

Una grandiosa i espectacular posada en escena i una acuradíssima utilització de materials de tota mena, per recrear en directe tots els diferents sons de la proposta i així fer presents amb més autenticitat totes les situacions viscudes.

Esplèndid l’espai escènic (Carlos Alonso), el vestuari (Uxía P. Vaelle), la il·luminació (Fidel Vázquez), l’espai sonor (Xacobe Martínez Antelo) i el so (Xurxo Pinheiro).

Una proposta que no et deixa indiferent i que obliga a la reflexió.

L’espectacle es presenta en català (text en sobretítols) i castellà (oral), tret del dia 14 de gener que serà en gallec, i es podrà veure fins al dia 16 de gener.

– 058 – Teatre – POTSER SOMIAR – (🐌🐌🐌🐌) – Sala Versus Glòries – 30/12/2021

Fa una setmana, el mateix dia de la seva estrena, vaig voler assistir a la Roda de Premsa de presentació de POTSER SOMIAR a la Sala Versus Glòries. De fet, a partir que va començar la pandèmia vaig deixar d’assistir de forma habitual a les Rodes de Premsa, a no ser que fossin presentacions de temporada.

En aquest cas, tenia força interès, perquè per l’ocasió venia directament des de l’illa de La Palma, on viu, el seu autor Antonio Tabares i participaven Sergi Belbel (traducció i dramatúrgia), Roc Esquius (direcció) i els tres intèrprets d’aquesta proposta escènica.

Us deixem aquí, l’àudio d’aquesta presentació …

A la roda de premsa, Antonio Tabares (Santa Cruz de la Palma, 1973) va explicar que en el seu text existeixen referències personals. Anys enrere un dels seus fills bessons, quan era molt petit, va patir un aneurisma aòrtic que exigia una cirurgia molt complicada. Pocs dies abans d’una operació, una nit, mentre somiava, se li va aparèixer el seu pare, que ja era mort de feia anys, i li va donar un grapat de caramels. Aquest va ser el germen de POTSER SOMIAR, una obra que explora la difícil i improbable comunicació entre els vius i els morts.

Una setmana després, el dia 30 de desembre, vam poder anar a veure-la. Aquesta, per tant, ha estat la darrera vegada que hem anat al Teatre durant l’any 2021.

POTSER SOMIAR, com ja hem comentat, és una obra escrita per Antonio Tabares amb traducció i dramatúrgia de Sergi Belbel, direcció de Roc Esquius i interpretada per Rafaela Rivas, Ramon Godino i Antonio del Valle.

POTSER SOMIAR és una comèdia tendra i molt humana que parla de la relació íntima i especial que tots plegats mantenim amb els nostres morts i com aquests continuen influint, encara que de manera intangible, en les nostres vides.

Aquesta proposta ens explica la història de l’Imma (Rafaela Rivas) que amb només 35 anys s’ha de sotmetre a una operació de cor molt complicada. Mentre l’operen perd la vida. De cop es troba en un espai que no coneix on una altra persona, en Pere (Ramon Godino) intenta explicar-li que està morta i que l’únic que ha de fer és esperar al fet que algú la somiï.

Un espai d’irrealitat (escenografia d‘Isaac Coll), on les veus ressonen (so de Roger Blasco) i amb l’ajut inestimable de la il·luminació de Daniel Gener, ens situen en un espai entre la vida i la mort, entre el somni i la realitat, i acabem dubtant si els personatges són vius o morts o potser estan somiant.

L’Imma entra en els somnis del cirurgià que la va operar, del seu marit Xavier, del seu amic Joan o del seu fill Ismael. Tots aquests papers estan magníficament interpretats per Antonio del Valle. Molt equilibrades les interpretacions de la Rafaela Rivas (que està tota la representació a escena) i d’en Ramon Godino i molt equilibrats també els petits tocs d’humor que ajuden a destensar situacions que podrien resultar molt dures.

POTSER SOMIAR és una faula sobre la pèrdua dels éssers estimats, sobre l’enyor i el pas del temps i de com l’amor perdura malgrat l’absència. Un text d’una enorme tendresa ple de punts de reflexió sobre la vida i la mort.

Una proposta de petit format que recomanem i que en principi es podrà veure a la Versus Glòries fins al dia 6 de febrer … o potser més enllà.   

– 057 – Teatre – BRUNO ORO – ¿SI O NO? (🐌🐌) – La 9 del Bosque – 22/12/2021

El Grup Balaña ha habilitat una de les sales del “Bosque Multicines” per a esdeveniments en viu. La 9 del Bosque, agafa el relleu de la sala 2 del Teatre Club Capitol esdevenint una sala de teatre.

No és pas un fet nou… i si fem un repàs de les conversions de “sala de cinema a teatre”, aquest es va iniciar el 1988, amb el “Jove Teatre Regina“, que ara s’ha especialitzat en teatre familiar, el malauradament desaparegut “Club Capitol“, que tots coneixíem com a Can Pistoles, es va transformar en teatre l’any 1990. Seguint el camí del Capitol, el Club Balañà va reconvertir el Tívoli en teatre l’any 1997, al que va seguir el Coliseum l’any 2007. L’antiga seu de la Filmoteca de Catalunya és ara l’Aquitània Teatre.

Recentment, el cinema Aribau ens ha permès gaudir de l’última producció de la Perla 29, “HAMLET ARIBAU“, malgrat que en aquest cas de forma puntual, ja que després tornarà a ser la sala de cinema més gran de la ciutat de Barcelona.

Ara ha estat la sala 9 dels Cinemes Bosque, que alterna dues propostes, la de BRUNO ORO ¿SI o NO?, que és de la que parlem en aquesta entrada, i “Yo sobreviví a la EGB” amb Jordi Merca.

BRUNO ORO ¿SI O NO?, és un monòleg còmic dirigit per Alejo Levis …

que parla sobre l’art de perdre’s, un art en via d’extinció en un món amb pressa que només busca l’eficàcia, i en el qual Google Maps ens marca el camí, Spotify ens diu que escoltar, i Tinder qui ens pot agradar.

Un monòleg en el qual el mateix Bruno s’anirà perdent al llarg de 90 minuts  mentre ens intenta explicar una anècdota real que li va passar en el seu primer viatge a NY, i que il·lustra perfectament la seva nostàlgia per aquests temps en els quals ens permetíem improvisar.

Bruno Oro Pichot (Barcelona 1978) de mare catalana i pare napolità és actor, imitador i cantant. Al teatre l’hem vist interpretant obres dramàtiques com “LA ROSA TATUADA” o comèdia com “COBERTURA” ambdues amb la Clara Segura, “POLÒNIA EL MUSICAL” basat en el conegut programa de TV3 o “IMMORTAL” en solitari.

Molt encertats i punyents van estar els vídeos que penjava a YouTube durant el confinament, i dels que ens vam fer fidels seguidors.

Sempre ens ha agradat molt, tant al vessant còmic com al dramàtic i ens ha sorprès molt positivament en més d’una ocasió, però hem de dir que aquesta proposta de ¿SI o NO?, ens ha decebut força. Cert que hem rigut en alguns moments i cert que hem participat activament quan ens ho ha demanat, però la proposta ens ha deixat perplexes, com si s’hagués quedat a mig camí. No ens ha atrapat i el final moralista de tot plegat ens ha acabat de refredar.

Una única història, un fil argumental en el qual Bruno Oro va intercalant alguns gags i que està pensat per donar un missatge ben clar, cal que ens deixem portar per la vida, per la improvisació i deixem d’atendre els imperatius de les xarxes socials i de la tecnologia, que ens ho fa tot més fàcil, però ens condueix sense deixar decidir.

Una posada en escena on ell és el centre. A la pantalla apareixen algunes frases o imatges que complementen o contradiuen la seva narració….. No hem entès encara el perquè esperem una gallina …. i sobretot NO hem entès per què la narrativa de la proposta és en castellà….

Per nosaltres fluixa, molt fluixa i decebedora. Vosaltres podeu dir la vostra ¿SI o NO?.

Aquesta proposta escènica no té, en principi, data de finalització.