Arxiu de l'autor: Miquel Gascon

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.

– 155 – (DES)ENCUENTROS (🐌🐌🐌🐌) – La Badabadoc – (temp. 19/20 – espectacle 102) – 2020.02.15

(DES)ENCUENTROS (temp. 19/20 – espectacle 102)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dissabte, a l’Off de la Badabadoc vam poder veure (DES)ENCUENTROS, una obra d’Anabel Riquelme i Jesús Luis Jiménez amb la direcció d’Alejandra Jiménez-Cascón.

Una proposta amb dos anys de vida, que va començar a partir de la improvisació, i en la que es van escriure més d’una vintena d’històries, que serien reescrites o descartades fins a determinar la selecció que ara forma l’obra.

Anabel Riquelme, a la que vam conèixer en el festival Píndoles d’enguany (la proposta “Vete a aprender Àfrica“), i Jesús Luis Jimènez, en són els autors i protagonistes de totes aquestes històries agrupades amb el títol de (DES)ENCUENTROS. A partir de tres històries que conformen l’argument global, s’inclouen petites històries que donen consistència i homogeneïtat al conjunt.

A la direcció d’Alejandra Jiménez Cascón se sumen les col·laboracions de Franco Maestrini i Montse Bonet en el treball corporal.

Anabel Riquelme i Jesús Luis Jimènez, interpreten 8 personatges en escenes d’edats i generacions diferents i en alguns casos fent salts en el temps, històries de parelles on afloren temes com la timidesa, la por a enamorar-se, la gelosia, el feminisme exacerbat, les trobades derivades de les aplicacions de contactes, la incomunicació, el masclisme,  ….

Una acurada posada en escena on els actors estan recolzats per la il·luminació i la música que ajuden a les transicions entre escenes i al canvi de vestuari. La magnífica gestualitat i  canvi de registre dels dos actors són fonamentals per poder “veure” a escena totes i cada una de les parelles representades. Parelles que es fan o es desfan, evolucions temporals d’algunes de les parelles o breus apunts d’altres.

Una proposta que s’allunya força de la programació que ens té acostumada aquesta sala, però que ens ha atrapat des del minut zero, ja que amb humor i amb força realisme ens ha fet reviure moltes situacions que hem viscut al llarg de la nostra vida o que hem sentit properes. En resum: una proposta molt fresca i divertida, dotada d’una gran naturalitat i versemblança.

Avui diumenge és l’última representació a La Badabadoc però la recomanem si la veieu programada en alguna altra sala.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Creació i interpretació: Anabel Riquelme Pérez i Jesús Luis Jiménez

Direcció: Alejandra Jiménez-Cascón

Idioma: castellà – Durada: 60 minuts

– 154 –  Teatre – GERMANES  (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Tantarantana (temp. 19/20 – espectacle 101 – i RdP 045) – 2020.02.14

GERMANES (temp. 19/20 – espectacle 101 – i RdP 045)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

El teatre Tantarantana ha estrenat GERMANES, l’obra potser més intimista del reconegut autor canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad, protagonitzada per Mònica López i Lluïsa Castell sota la direcció de Roberto Romei. La versió catalana del text és d’Helena Tornero.

Aquesta és la tercera producció conjunta del Tantarantana i Arsènic Creació, després de    “Shenzhen significa infern” (2018) i “Monster” (2019). També ha co-produït, amb el Festival TNT, “La nit just abans dels boscos” (2013) i “Lampedusa Beach” amb Artescena Social. La companyia Arsènic Creació va néixer en 2005 com a espai de formació teatral i té la seva seu a Granollers a Roca Umbert Fabrica de les arts.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dimarts dia 11 va tenir lloc la roda de premsa i passi de gràfics, de la que us deixem una escena de la representació i també l’àudio de la presentació.

 

Passi de gràfics de l’onze de febrer al Teatre Tantarantana

Al presentar la proposta, Roberto Romei va afirmar que el text és una reflexió sobre els orígens, sobre la necessitat de retrobar-se amb un mateix i la necessitat de defensar la pròpia cultura.

El text de Mouawad explica com la trobada casual entre dues dones a l’habitació d’un hotel els donarà el coratge per a rebel·lar-se davant una vida que no els satisfà i trobar les paraules per a trencar el silenci.

Wadji Mouawad (Beirut, 1968), de nacionalitat canadenca, està reconegut internacionalment per la força de les seves paraules i la seva estètica teatral.

Nosaltres creiem que hem vist totes les propostes de la seva autoria que s’han representat a Barcelona: “Incendis” (Teatre Romea, 2012), “Litoral” (Teatre Romea, 2013), “Seuls” (Teatre Lliure, 2014), “Cels” (Teatre Biblioteca de Catalunya, 2014),    “Soeurs” (Teatre Lliure, 2015), “Un obús al cor” (Teatre Biblioteca, 2016), “Boscos” (Teatre Biblioteca, 2017), “Inflammation du verbe vibre (des mourants)” (Teatre Lliure, 2017), “Les lames d’Oedipe (des mourants)” (Teatre Lliure, 2017) i “Incendios” (Goya 2017).

 

GERMANES és la segona part de la tetralogia que amb el títol de “Domèstics” està dedicada a la família. La primera és “Seuls” (Teatre Lliure 2014) i després la segueixen “Frères” i “Père et mere” que encara no hem pogut veure als nostres escenaris. D’aquesta proposta vam poder veure la versió en francès, “Soeurs” dins del Festival Grec 2015 interpretada en aquella ocasió per una sola actriu (Annick Bergeron).

GERMANES ens parla de la Geneviève Bergeron (Mònica López), una advocada experta en conflictes internacionals que després de donar una conferència a un grup de futurs mediadors internacionals, es veu obligada a passar la nit en una habitació d’hotel. L’habitació 2121 és interactiva, llums, nevera o tele s’activen amb la veu.

Mentalment “l’acompanyen” el desencís pel resultat de la conferència, la recent mort del seu tiet, el record infantil de l’allunyament de la seva germana d’acollida i el deure autoimposat de tenir cura de la seva mare.

El domini de l’idioma anglès a l’hotel on s’hostatja, discriminant i menyspreant l’idioma francòfon canadenc, serà el desencadenant de la seva rebel·lia. Se sent exiliada dins del seu mateix país. La seva frustració vital fa la resta, i desencadena la seva resposta.

Layla Bintawarda (Lluïsa Castell) és un perit d’una companyia d’assegurances que apareix a l’habitació 2121 per valorar els danys ocasionats per l’hoste que l’ha ocupat. Ella és libanesa exiliada al Canadà i viu sola amb el seu pare que depèn d’ella. En morir la mare de càncer ella es va convertir “en la mare dels seus germans petits i en la dona del seu pare”.

Les dues dones es coneixen, … fins ara eren dues desconegudes molt diferents; tenen en comú que estan i se senten soles, i totes dues tenen la sensació de viure en un exili permanent sentint el dolor per la pèrdua dels seus orígens i la seva llengua.

Amb un llenguatge molt poètic, on la tempesta de neu que veiem per la finestra de l’hotel representa la fredor i solitud del món que ens envolta, les dues dones protagonistes descobreixen que han de tornar als dolors passats per reconstruir el seu present i encarar el seu futur. Amagades en la foscor i la intimitat de l’habitació intenten, plegades,  trobar la força que necessiten per tirar endavant.

…. I nosaltres, nosaltres som els ponts i haurem d’aguantar fins que hi hagi passat el    darrer dels humiliats.

La direcció i la posada en escena ens han semblat senzillament insuperables, amb unes interpretacions magnífiques d’ambdues actrius, plenes de veritat.

L’escenografia, i il·luminació de Roger Orra, l’espai sonor de Jordi Collet i l’espai audiovisual de Pau Masaló ens han ofert una proposta amb la que hem connectat des de l’inici i ens ha atrapat incondicionalment.

En paraules de Roberto Romei, les Germanes del títol són dues persones que es troben i es reconeixen com exiliades, perdudes en aquesta vida moderna freda i fragmentada, necessitades d’un lloc on refugiar-se. La seva trobada els hi donarà el coratge de reivindicar la seva història i la necessitat de donar veu al propi dolor. Tots al final som germans, parts d’una mateixa humanitat perduda …..

Es podrà veure als Baixos del Tantarantana fins al dia 8 de març.

Per nosaltres un imperdible.

Autor: Wadji Mouawad

Text inspirat per: Annick Bergeron i Nayla Mouaward

Traducció: Helena Tornero

Direcció: Roberto Romei – Ajudantia de direcció: Mireia Lucas

Intèrprets: Mònica López i Lluïsa Castell

Il.luminació, vestuari i escenografía: Roger Orra \ Espai sonor: Jordi Collet \ Espai audiovisual: Pau Masaló \ Producció executiva: Ferran Murillo \ Fotografíes: Anna Fàbrega

Idioma: català – Durada: 90 minuts

– 153 – Teatre – AMY (& THE ORPHANS)  (🐌🐌+🐚) – Sala Versus Glòries (temp. 19/20 – espectacle 100) – 2020.02.13

AMY (& THE ORPHANS) (temp. 19/20 – espectacle 100 )       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dijous, vam fer cap a la Sala Versus Glòries per poder veure AMY (&THE ORPHANS), un text basat en fets reals, de la nord-americana Lindsey Ferrentino, que ens ha presentat la companyia La Niña Bonita. Aquesta peça està adaptada i dirigida per Xavi Álvarez i Neus Suñé, que també formen part del repartiment encapçalat per Odile Fernández, una actriu amb síndrome de Down.

Aquesta peça va ser estrenada a l’Off Broadway el 2018 i ens parla del cas real de la tieta de la dramaturga. Un text escrit amb la intenció de denunciar la situació que patien als anys 70, als EEUU, les persones amb discapacitat psíquica en algunes institucions on eren internades.

Tal com ens van explicar a la roda de premsa, la companyia La Niña Bonita, creada en 2015 i actualment resident a la Sala Versus, va obtenir els drets de l’autora per poder estrenar per primera vegada aquesta peça fora dels Estats Units.

Després de la mort del seu pare, dos germans amb dubtosa estabilitat emocional es reuneixen amb l’Amy, la seva cinèfila germana, que porta internada tota la vida en una residència per a persones amb síndrome de Down. Els tres, amb la inesperada presència de la Kathy, la cuidadora d’Amy, inicien un viatge per l’autopista.

Curiosament, encara que sembli inversemblant, la proposta té el format de comèdia / road-trip, on els germans de la protagonista, després de la mort dels pares, viatjaran a la recerca de la veritat per retrobar-se amb la seva germana, que ja té 47 anys i de la que coneixen ben poca cosa. L’acció amb un ritme accelerat, utilitza el flashback constant. No pretén en cap cas jutjar el que va passar, ni destacar culpable ni víctimes, fugint de qualsevol paternalisme.

Els protagonistes d’AMY (& THE ORPHANS) són Odile Fernández que interpreta el paper de l’Amy, Roser Batalla que interpreta a Maggie la seva germana, Herminio Avilés interpreta a Jacob, el germà, Neus Suñé que interpreta a Kathy l’assistent social cuidadora de l’Amy. I en un altre pla interpretatiu tenim a Lorea Uresberueta interpretant a Sarah, la mare de l’Amy i a Xavi Àlvarez interpretant a Bobby, el seu pare.

Cal dir que l’obra es mou en dos temps diferents, d’una banda els pares de l’Amy quan ella tot just acaba de néixer, i d’altra banda el viatge en cotxe dels tres germans i la cuidadora per assistir al funeral per la mort del pare.

Hem de reconèixer que es tracta d’una proposta d’una gran valentia, ja que aposta per donar veu a l’escenari a persones que la societat, no considera aptes i que durant molt de temps han restat amagades, fent-les invisibles. I aquí veiem el personatge de l’Amy, que és la més segura, l’única que té clar com, on i amb qui vol viure. L’única que accepta la mort dels pares com un fet natural. L’única que sembla feliç. La persona més dèbil als ulls dels altres és la que demostra ser la més forta i madura.

És segurament el text, el que més ens ha satisfet d’aquesta proposta.

Hem de dir que l’actriu Odile Fernández se’n surt amb nota en aquest paper. Imaginem la complexitat en tirar endavant un projecte com aquest i aplaudim la iniciativa, però no podem deixar de dir que el resultat final no ens ha acabat d’agradar.

Creiem, i és només una opinió personal, que és complicat fer tots els papers alhora (direcció i interpretació), i en aquest cas hem detectat mancances en la direcció pel que fa a la seva posada en escena, agreujat per unes interpretacions força desiguals que no ens hem acabat de creure i que al nostre entendre fa que el resultat no sigui del tot rodó.

Text original: Lindsey Ferrentino

Traducció: Lorea Uresberueta

Adaptació i direcció: Xavi Àlvarez i Neus Suñé

Intèrprets: Roser Batalla, Odile Fernández, Herminio Avilés, Neus Suñé, Lorea Uresberueta, Xavi Àlvarez

Escenografía: Paula Font \ Diseny de llums: Ganecha Gil \ Producció i distribució: Anna Prats \ Comunicació i fotografía: Laia Prats \ Espai sonor i vestuari: La Niña Bonita \ Coach especialitzada: Elena Baliarda

Idioma: castellà – Durada: 80 minuts

– 151 –  Teatre – JUSTÍCIA  (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – (temp. 19/20 – espectacle 098 – i RdP 044) – 2020.02.11

JUSTÍCIA (temp. 19/20 – espectacle 098 – i RdP 044)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

És la primera vegada, en els deu anys d’història d’aquest blog, que assistim primer a una de les representacions prèvies a l’estrena i l’endemà a la roda de premsa de presentació.

Això és el que ens ha passat amb JUSTÍCIA, ja que aquest passat dimarts vam poder anar a veure la proposta escènica i dimecres a la presentació en roda de premsa, de la que com sempre us deixem l’àudio.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Amb JUSTÍCIA, el seu autor Guillem Clua (Barcelona 1973), debuta a la sala Gran del TNC, i ho fa amb aquesta magnífica proposta (un encàrrec per part del director del TNC, Xavier Albertí), que ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, amb un repartiment de luxe i amb una espectacular escenografia i posada en escena.

En paraules de Josep Maria Mestres, JUSTICIA és una obra que posa en primer pla el tema de la identitat. Qui som? Com som? Per què som així? D’on som? Que ens configura com a persones, com a societat, com a país?

JUSTÍCIA és la descripció d’una família catalana burgesa que explica moltes coses sobre les diferents identitats de les quals estem conformats.

Una trama complexa plena de girs inesperats, que a la vegada és un thriller i un melodrama familiar, dotada d’un gran naturalisme que es trenca amb altres mecanismes narratius i flashbacks. Una peça sobre la por, sobre la hipocresia, on conviuen paral·lelament tres temps narratius i provoca que hi hagi escenes que es presentin entretallades i en el mateix moment, però molt fàcils de seguir per part de l’espectador.

Continua llegint

– 152 – Teatre – NOMÉS LA FI DEL MÓN  (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Biblioteca de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 099) – 2020.02.12

NOMÉS LA FI DEL MÓN (temp. 19/20 – espectacle 099 )       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dia 12 era nit d’estrena al Teatre Biblioteca de Catalunya, amb l’obra de Jean-Luc Lagarce “Juste la fin du monde” (1990) amb el títol de NOMÉS LA FI DEL MÓN, en la versió catalana de Ramon Vila, i que està dirigida per l’Oriol Broggi.

Una escenografia despullada, una llum tènue, i Louis (David Vert) que comença dient amb veu pausada Més tard, a l’any següent, em tocava morir-me. Tinc prop de 34 anys i moriré a aquesta edat”.

NOMÉS LA FI DEL MÓN … és paraula i interpretació d’actors.

Segons va indicar l’Oriol Broggi a la roda de premsa del passat dia 4, aquest projecte s’ha treballat de forma relaxada i en la seva posada en escena no s’ha volgut fer ús de cap mitjà audiovisual ni cap afegit escenogràfic, justament per donar valor a la paraula i a la interpretació dels actors.

NOMÉS LA FI DEL MÓN exposa la tornada al seu poble natal d’un escriptor després de dotze anys d’absència per anunciar a la seva família que s’està morint. A mesura que el ressentiment reescriu el transcurs de la tarda, els conflictes surten a la llum, alimentats pel dubte i la solitud.

La peça va ser escrita pel dramaturg francès Jean-Luc Lagarce (Héricourt 1957-París 1995) que a dotze anys ja va escriure la primera obra de teatre. L’any 1977 va fundar la companyia “Le theatre de la Roulotte” en la qual va treballar com a actor, director i dramaturg estrenant molts dels seus textos. Va escriure un total de 25 obres de teatre, 3 narracions, un llibret d’òpera, un guió de cinema, un assaig i un diari personal que va portar fins a la seva mort.    El 1988 li diagnostiquen la Sida i al 1990 se’n va a viure a Berlín on escriu aquesta peça.

Aquesta obra no va ser estrenada fins al 1999 i posteriorment ha estat traduïda a més de 15 llengües. A Catalunya, en 2003, se’n va presentar una versió, al Teatre Tantarantana amb direcció de Roberto Romei amb el títol de Just la fi del món.

El 2008 la Comédie–Française va afegir l’obra al seu repertori. Va guanyar el premi Molière del 2008 al millor espectacle en un teatre nacional.

Continua llegint

– 150 – Teatre – GAZOLINE (🐌🐌🐌) — Teatre Nacional de Catalunya – (temp. 19/20 – espectacle 097 – i RdP 043) – 2020.02.12

GAZOLINE (temp. 19/20 – espectacle 097 – i RdP 043)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dimecres dia 12, a la Sala Tallers del TNC ha tingut lloc l’estrena a Barcelona de GAZOLINE de Jordi Casanovas dirigida per José Luis Arellano García. Una proposta de la Fundacions Edmond de Rothschild i la Fundació Teatro Joven que té per objectiu visibilitzar i fomentar la diversitat ètnica en les arts escèniques.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Nosaltres vam poder assistir a aquesta estrena en la funció matinal escolar, i el dia abans, dimarts dia 11, també a la roda de premsa de presentació de la que també us deixem l’àudio.

 

GAZOLINE és un text escrit l’any 2006, arran dels aldarulls produïts a l’extraradi de Paris durant la tardor del 2005. La mort de dos joves musulmans d’origen africà que escapaven de la policia en Clichy-sous-Bois, una comuna pobra de l’est de la capital gal·la, va originar una revolta que aviat es va expandir a altres ciutats franceses. Es van aixecar barricades i van cremar desenes de cotxes en tot el país.

Continua llegint

– 149 –  Concert – MondayMonday – BROADWAY BABIES  amb ANNA LAGARES i CLARA SIMÓ – (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Eòlia (temp. 19/20 – espectacle 096) – 2020.02.10

MondayMonday – BROADWAY BABIES (temp. 19/20 – espectacle 096 )       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón – 

Ahir dilluns dia 10 va tenir lloc el primer dels tres concerts programats dins del cicle Monday Monday que per cinquè any consecutiu ens ofereix el Teatre Eòlia.

Aquest cicle va néixer la temporada 2015/2016 com una proposta de teatre musical de proximitat, per donar oportunitat a noves veus al costat de cantants ja consolidats de l’escena dels musicals.

En aquesta nova edició, anirem fins a Broadway per escoltar els clàssics dels musicals. Cada un dels concerts comptarà amb la participació d’artistes ja reconeguts i un nou talent sorgit de la “Marató de Solistes” en la que poden participar estudiants de totes les escoles de teatre musical de Barcelona.

Enguany el jurat ha estat format per Elisenda Roca, Joan Vázquez i Georgina Llauradó, …  i els guanyadors han estat Andreu Roqueta, Ariadna Colomer i Andrea Ruf.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En el concert d’ahir, amb el títol de BROADWAY BABIES, hem pogut gaudir de dues veus consolidades  del nostre panorama musical, Anna Lagares i Clara Solé, acompanyades al piano per Óscar Peñarroya.

Andreu Roqueta ha estat la nova veu seleccionada a la “Marató de Solistes”.

Una proposta centrada en dos personatges femenins molt diferents entre ells, els quals es trobaran per enamorar-se, barallar-se i donar un cop d’ull al seu passat per atrevir-se a avançar en el futur.

Continua llegint