Arxiu de l'autor: Miquel Gascon

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.

– 049 (22/23) – Teatre Musical – PARES NORMALS – Teatre Poliorama (🐌🐌🐌🐌) – 29/11/2022

Ahir 29 de novembre, era el dia de l’estrena de la comèdia musical PARES NORMALS d’Els Amics de les Arts, Marc Artigau i Minoria Absoluta, que desembarca al Teatre Poliorama, on s’estarà fins al febrer del 2023.

PARES NORMALS, està dirigida per Sergi Belbel amb coreografia de Marta Tomasa i està protagonitzada per Enric Cambray i Júlia Bonjoch

Estructurada a partir de 13 cançons inèdites, PARES NORMALS és la història de l’Aran (Enric Cambray), que amb trenta anys viu a Chicago, lluny dels seus pares. És advocat i està a punt de casar-se amb la Nora (Lucía Torres) que treballa en el mateix despatx d’advocats. Ha viatjat a Barcelona amb motiu de la festa que els seus pares, Sofia (Annabel Totusaus) i Salvador (Albert Pérez) han organitzat per celebrar els 25 anys del seu negoci, “El Moixiganga”, un karaoke. Vol aprofitar el viatge per comunicar-los el seu casament.

Un absurd accident, que té lloc durant la festa, ho capgirarà tot i obligarà a l’Aran a replantejar-se la seva vida. Començarà un viatge i coneixerà la Laia (Júlia Bonjoch) una noia amb qui té moltes més coses en comú del que sembla a primera vista. I també començarà a conèixer realment els seus pares.

L’Aran inicia un viatge a l’altra punta del món que és també un viatge al seu interior per descobrir l’amor i el desamor que l’uneix als seus pares, per redescobrir un lloc i un món on ha viscut, però que ja no reconeix com seu. Els seus pares són dos psicòlegs que l’han educat d’una manera molt peculiar i que d’ençà que es van jubilar es dediquen a gestionar el seu negoci del karaoke.

Els Amics de les Arts, és un grup de música català creat l’any 2005 a Barcelona, d’estil folk-pop, avant, pop d’autor. Els seus membres són Dani Alegret, Joan Enric Barceló i Ferran Piqué. L’any 2018 una trobada en el Palau de la Música, durant un concert, va ser el detonant que els va decidir a crear un musical amb l’equip de Minoria Absoluta (productora creada en 2006). “Ens venia de gust crear una història des de zero i fer cançons a mesura que permetessin explicar una història petita i alhora universal“. És la primera vegada que componen cançons que ells no cantaran davant del públic.

Marc Artigau (Barcelona 1984) ha escrit el text d’aquesta comèdia musical sobre la mort, sobre l’amor, sobre fer-se gran, i, sense caure en tòpics, ha posat en escena les relacions paterno-filials, les tensions que se’n poden derivar i com es viuen els records d’infantesa i de joventut des de l’edat adulta.

El repartiment està encapçalat per Enric Cambray, al nostre entendre un dels millors actors que podem trobar als escenaris catalans i que nosaltres hem pogut veure en moltes ocasions; aquesta vegada ens ha mostrat la seva excel·lent faceta musical. No abandona l’escenari en cap moment i ens ha tornat a enamorar per la seva capacitat interpretativa i comunicadora.

Fotografies de David Ruano

L’acompanyen Annabel Totusaus (la mare), Albert Pérez (el pare), tots dos magnífics i amb una vis còmica molt destacable.

Júlia Bonjoch (la Laia i altres personatges) i Lucía Torres (La Nora i altres personatges), prou conegudes per les seves interpretacions  a diferents musicals de casa nostra.  

Anna Herebia (multipersonatges), Bernat Clot (multipersonatges), Víctor Gómez (multipersonatges) són els tres actors que a un ritme trepidant canvien de personatges, tots ells exagerats i histriònics, que ens han fet riure sovint.

… i finalment avui, la nena Rafaella de Assis, (una perfecta actuació que ens ha deixat bocabadats), que en les diferents funcions alterna el seu paper amb altres tres nenes.

La música en directe està interpretada en directe per Joan Martorell al piano, Vicens Martín a les guitarres, Anna Fusté al baix i Laia Fortià a la bateria.

Una comèdia musical d’autoria catalana i en català, que tracta de temes universals amb personatges divertits, i una particular posada en escena que ens ha atrapat per la seva energia i el seu ritme. La caracterització de la mà d’Helena Fenoy i Marta Ferrer aconsegueixen transformar els actors en els diferents personatges que interpreten d’una forma que ens ha fet pensar que hi havia més actors a escena.

Un musical familiar, fresc i vitalista que ben segur ajudarà a entendre que només es poden entendre els pares quan un mateix es converteix en pare.

Ens hem divertit i considerem que paga la pena apostar per un musical fet a casa.

Estarà en el Teatre Poliorama fins al mes de febrer vinent. 

– 048 (22/23) – Teatre – ALMA (🐌🐌🐌🐌) – La Badabadoc – 27/11/2022

Fins ahir diumenge dia 28, i per diferents motius, no hem pogut fer cap a una de les nostres sales de referència, La Badababoc, al barri de Gràcia. I ho vam fer per veure ALMA, peça creada i interpretada per Anabel Riquelme i dirigida per Alejandra Jimenez Cascón.

Un espectacle unipersonal que neix de la necessitat d’Anabel Riquelme de parlar de la manera en què estimem i de com ens posem màscares per ser estimats. Ella és artista resident a la sala i ha desenvolupat aquest projecte en un procés creatiu de dos anys. Nosaltres la vam conèixer el febrer de 2020 amb (DES)ENCUENTROS en aquesta mateixa sala.

ALMA ens parla de la vida d’una dona d’ençà que és petita fins als trenta anys. La pèrdua del pare quan ella només tenia set anys li va provocar una gran ferida, no tant pel fet de la mort del progenitor sinó perquè la mare no en volia parlar, de fet la nena Alma es va assabentar de la mort del seu pare a l’escola.

Anabel Riquelme crea el personatge d’Alma per reflexionar sobre com ens condiciona la noció de l’amor romàntic amb la qual ens hem educat i que, indefectiblement, acaba xocant amb la realitat. I per fer-ho en parla de l’enamorament d’Alma i Jaume, el primer i apassionat amor d’una joveneta que decideix apostar-ho tot. 

Alma comença a veure´s a través dels ulls d’en Jaume.

Alma desitja, Alma s’obsessiona, Alma es perd.

La pèrdua d’aquest amor l’obliga a tornar a casa de la mare, que te cura d’una dona gran, la Conxita, i veiem com la seva relació amb ella es torna negativa i violenta. Alma pateix de trastorn en la conducta alimentària, perd la feina, i es dedica a beure i relacionar-se a través de Tinder, mantenint relacions sexuals amb qui sigui … fins que un dia és violada i això representa el toc d’atenció que ella necessita per iniciar la cerca d’ella mateixa.

L’ajuda de la seva amiga Violeta, un personatge perfectament dibuixat per l’Anabel, una dona empoderada que sap el que vol i el que no vol i que aconsella a la seva amiga que es deixi ajudar per un psicòleg. Una amiga incondicional que l’ha acompanyat d’ençà que eren petites. 

Anabel Riquelme ens ha ofert una interpretació magnífica, interpretant diferents personatges com la mare, la Violeta, o la Conxita i interaccionant amb altres que no tenen veu, el cambrer, el seu cap a la feina, en Jaume, la psicòloga, …. Una posada en escena senzilla però d’una gran agilitat, que no ens ha deixat ni un minut de respir, una meravellosa direcció d’una artista total com és l’Alejandra Jimenez Cascón, i el suport de la mirada externa de l’Ángela Palacios

Cal destacar la música de Jesús Luis Jiménez-Soundee, especialment creada per acompanyar la relació de l’Alma amb el Jaume.

ALMA és un joc teatral, un viatge físic i emocional, que aborda la necessitat de parlar de l’amor romàntic i la facilitat de caure en la foscor, i perdre-s’hi, quan el desencís vital fa la seva aparició.

Una petita joia teatral, amb una magnífica actriu a escena, que avui dilluns dia 28 ofereix la seva última funció a La Badabadoc. Li desitgem una llarga vida.

– 047 (22/23) – Concert de l’OBC – SCHÖNBERG: PELLEAS UND MELISANDRE (🐌🐌🐌) – L’Auditori – 27/11/2022 

Ahir va tornar a ser diumenge de concert a l’Auditori de Barcelona, concert batejat com Schönberg: Pelleas und Melisande, amb el solista Andreas Ottensamer al clarinet i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya dirigida per Matthias Pintscher.

Andreas Ottensamer (Viena 1989) és el primer clarinetista de la Filharmònica de Berlín. Pertanyent a una família austrohongaresa de músics va rebre les primeres classes de piano als quatre anys. Amb deu anys, va començar a estudiar violoncel a la Universitat de Música i Arts Escèniques de Viena i el 2003 va canviar el violoncel pel clarinet. El 2009 es va incorporar a l’Acadèmia Orquestral de la Filharmònica de Berlín. Ha estudiat direcció orquestral. 

Matthias Pintscher (Marl-Alemanya, 1971) és compositor i director d’orquestra. Ha estat, durant una dècada, director musical de l’Ensemble Intercontemporain, la principal formació de música contemporània fundada per Pierre Boulez el 1980. La temporada 22-23 serà l’última a dirigir aquesta formació. Debutarà amb la Simfònica de Viena i dirigirà l’Orquestra de Filadélfia.

El repertori va ser el següent: 

JOHANNES BRAHMS (Hamburg 1833-Viena 1897)

1 – SONATA PER A CLARINET EN FA MENORN. 1, Op. 120 (1894) – (🐌🐌🐌) – Orquestració de Luciano Berio (Oneglia-Itàlia 1925-Roma 2003) (1986)

– Allegro appassionato – Andante un poco adagio – Allegretto grazioso – Vivace

Les Sonates per a clarinet, op 120 són dues sonates per a clarinet i piano escrites per al clarinetista alemany Richard Mühlfeld i que es van estrenar a Viena amb en Mühlfeld al clarinet i el mateix Brahms al piano. Formen part d’un conjunt d’obres per a clarinet compostes durant els últims anys de la seva vida.

Luciano Berio, va convertir la Sonata per a clarinet i piano en fa n. 1, op. 120 en el concert que Johannes Brahms mai va escriure per a aquest instrument. Ho va fer en una etapa —la dècada dels vuitanta del segle passat— molt lligada a les transcripcions i reconstruccions. En aquesta ocasió, Berio trasllada a l’orquestra l’escriptura meticulosa i densa per al piano que envolta el solista. Berio va mantenir pràcticament inalterada la part solista.

 OLGA NEUWIRTH (Graz, Austria, 1968)

2 – MASAOT/CLOCKS WITHOUT HANDS (🐌🐌🐌+🐚) – (2013, rev. 2015)

Masaot/ Rellotges sense manetes, va ser una obra d’encàrrec de la Filharmònica de Viena amb motiu del centenari de la mort de Gustav Mahler. Va utilitzar els orígens multiètnics del seu avi com a inspiració d’aquesta peça orquestral on el Danubi és el protagonista. Combina fragments de melodies relacionades amb la vida del seu avi, que pertanyia a l’ètnia jueva, i vol ser una reflexió sobre la naturalesa del temps i els records en la música. Masaot és un terme hebreu que fa referència a l’art d’explicar històries.

Aquesta peça és la que ens va sorprendre i agradar més de tot el concert, per la seva originalitat, a vegades estrident, però sempre interessant d’escoltar, especialment per la gran dificultat en ser interpretada.

 ARNOLD SCHÖNBERG (Viena 1874-Los Angeles 1951)

3 – PELLEAS UND MELISANDRE, Op. 5 (🐌🐌🐌) – Poema simfònic per a orquestra (1902-1903)

Die Achtel ein wenig bewegt – Heftig-Lebhaft – Sehr rasch – Ein wenig bewegt – Langsam – Ein wenig bewegter – Sehr langsam – Etwas bewegt  -In gehender Bewegung – Breit

Aquesta peça basada en el text de Maurice Maeterlinck (Gant 1862-Niça 1949) pertany al primer període creatiu de Schönberg quan ell, amb 28 anys començava la seva vida artística a Viena. Segons llegim al programa de mà Schönberg va començar a escriure l’obra ignorant per complet que quatre anys abans Fauré havia compost una música incidental sobre el mateix tema, i fins i tot que Debussy estava a punt d’estrenar a París la seva famosa òpera.

Estrenada el 1903 a Viena sota la direcció del mateix Schönberg va rebre unes crítiques molt dures que fins i tot el van titllar de boig: “Pelleas und Melisande de Schönberg no solo está llena de discordias, sino que constituye una discordia de cincuenta minutos“. Van ser necessaris cinc anys per descobrir que l’obra no era cacofónica sinó que era densa i exigent.

Es tracta dons d’un poema simfònic dividit internament en quatre parts que corresponen als moviments d’una simfonia clàssica.

Un concert que NO ens ha fet vibrar amb la mateixa intensitat d’altres vegades, però en cap cas a causa de la qualitat de la “nostra” orquestra, sinó per les peces escollides.

– 046 (22/23) – Teatre/Concert – LA CUPLETISTA – Teatre Gaudí – (🐌🐌🐌) – 26/11/2022

Dissabte dia 26 de novembre, a la Sala Gran del Teatre Gaudí vam assistir a l’espectacle concert LA CUPLETISTA, que interpreta l’actriu i cantant Núria Esquius, acompanyada al piano per Eladi Dalmau

Un espectacle que reivindica el Cuplet, i és un homenatge, a la compositora Càndida Pérez Martínez (Olot 1893-1989), creadora d’alguns dels cuplets catalans més coneguts. La proposta, que es diu realment “La Cupletista, cançons de Càndida Pérez Martínez“, està dirigida per Pere Sagristà, autor de la dramatúrgia.

Aquest espectacle, protagonitzat per la mateixa Núria Esquius i amb l’Eladi Dalmau al piano, va ser estrenat l’any 2004 al Teatre Principal d’Olot i va fer estada al desaparegut Teatre Artenbrut del barri de Gràcia.

Un espectacle ple de nostàlgia, on, entre cuplet i cuplet, Núria Esquius recorda temps de glòria d’aquest gènere musical. Ens parla de l’Academia d’El Gordito (Copernico Olver), oberta l’any 1906, i que tal com s’anunciava als diaris de l’època era un “criadero de estrellas”. Una acadèmia que publicarà una revista quinzenal amb lletres de nous cuplets.

Ens parla del Paral·lel de l’època i de l’absoluta desaparició de tots els locals i acadèmies de cant i ball que existien. Ens assabentem de l’existència de la paraula “Sicalipsis”, definida com a “Malicia sexual, picardia eròtica” en el diccionari de la Real Academia Española, i del seu origen rocambolesc. L’editor barceloní Ramon Sopena, en anunciar la publicació del llibre “Portfolio del desnudo” volia indicar que era “apocalíptic” i va escriure “sicalíptic”…..

Núria Esquius ens parla també dels diferents tipus de cuplets, del Teatre Arnau i de Raquel Meller, però sobretot ens parla de Càndida Pérez, un personatge que va trencar motlles. Filla d’un carabiner destinat a la capital de la Garrotxa va iniciar la seva activitat musical a Olot, més tard es trasllada a Barcelona on, a la dècada dels anys vint del segle passat, compon cuplets tan coneguts com ‘L’Orfeonista’, ‘La Marieta de l’ull viu’, ‘La hija del carcelero’ (cantada amb èxit per Raquel Meller), ‘Pasqua Florida’, ‘La muller d’en Manelic’, ‘Les Caramelles’ …. Viatjarà i viurà a França i Itàlia abans d’instal·lar-se al Brasil on es va estar quaranta anys. Va tornar a Olot on va viure fins a la seva mort. Curiosament, i tal com ens explica la Núria, la compositora volia, abans de morir, fer desaparèixer totes les partitures de les seves cançons.

LA CUPLETISTA pretén complir un doble objectiu: Per una banda, reivindicar un gènere musical que fou l’estrella dels escenaris catalans durant un període de temps i que malgrat la revifada que va tenir amb la Núria Feliu i la Guillermina Motta, es troba avui pràcticament enterrat, i per l’altra, donar a conèixer una mica més la figura de Càndida Pérez Martínez. Hi ha serioses dificultats, fins i tot, per a aconseguir les partitures de l’època.

D’origen medieval, el cuplet català és una cançó lleugera, urbana i pròpia de Barcelona, dividida en estrofes breus que es canta amb la mateixa melodia.

Les cançons que es van interpretant a escena, intercalades amb els textos han estat:

  • La orfeonista
  • No quiero amores
  • Revetlla d’amor
  • La tornera de la ronda
  • Cançó de Mariona (Pasqua Florida)
  • La hija del carcelero
  • La muller d’en Manelic
  • Emperatriu
  • El fill de l’adroguer (Pasqua Florida)
  • Duetto Mariona i Andreuet (Pasqua Florida)
  • La Marieta de l’ull viu
  • Pasqua Florida
  • Les caramelles

Malgrat que ja tenim una edat avançada, el públic que omplia la Sala de gom a gom, superava la nostra edat amb escreix. Gairebé tots han aplaudit amb entusiasme i fins i tot han cantat algunes estrofes dels cuplets més coneguts.

Es tracta d’un espectacle entranyable que combina la música i el teatre, amb format íntim, que segurament porta molts records al públic que omple la sala.

Malgrat que el cuplet, en general, no ha estat el tipus de música que més ens ha fet emocionar al llarg de la nostra vida, ens ha agradat veure aquest espectacle. 

Potser el millor de tot plegat, és poder escoltar en directe la magnífica veu de la soprano Núria Esquius.

El podreu veure encara, fins al dia 3 de desembre al Teatre Gaudí.

– 045 (22/23) – Teatre – MORIU-VOS (🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 25/11/2022

Divendres 25 de novembre, a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya hem pogut veure MORIU-VOS una obra de “Cultura i Conflicte” que reivindica la vellesa i qüestiona el comportament de la societat amb la gent gran.

Aquesta proposta es va estrenar al festival Temporada Alta en una única funció i s’ha dut a terme després de dos anys d’investigació. Cultura i Conflicte és un projecte que reuneix professionals de diferents disciplines que creuen en la capacitat de la cultura com a motor de diàleg i reflexió i com a eina de transformació social.

Encara hi ha algú al bosc“, que parlava de les violacions durant la guerra dels Balcans, va ser el seu primer projecte (aquesta proposta la vam veure amb l’abonament al TNC digital en 2021, però com que no la vam veure presencialment no vàrem fer ressenya).

Les propostes d’aquest col·lectiu, que es desenvolupen en l’àmbit de les arts escèniques, l’audiovisual, la fotografia i el periodisme, parteixen d’un treball de recerca conjunt a partir d’una idea.

© 2022 Marta Garcia Cardellach

MORIU-VOS, ha tingut com a idea impulsora la gran mortaldat que va tenir lloc a les residències de gent gran d’Igualada durant els primers temps de la pandèmia de la Covid. El Teatre de l’Aurora, que forma part d’aquest col·lectiu, va promoure fer un crit contra l’edatisme (discriminació per edat) i la invisibilització de la vellesa.

Les residències artístiques que segueixen al treball d’investigació, es basen en la improvisació i és a partir d’aquí que es crea la dramatúrgia.

MORIU-VOS amb dramatúrgia d’Anna Maria Ricart Codina, està dirigida per Joan Arqué (direcció d’actors) i Sol Picó (direcció coreogràfica). L’obra ha posat el focus en dos punts, d’una banda, les residencies, i, d’altra banda, la soledat. L’escenografia de Judit Colomer divideix l’escenari en dos plans, a baix la residència, a dalt la soledat.

Els actors que han intervingut són els sempre magnífics, Imma Colomer i Oriol Genís. Els acompanyen en la proposta la ballarina i coreògrafa Montse Colomé, el també ballarí Arthur Rosenfeld, Magda Puig, Erol Lleri i Enric Ases. Com a figurants Gemma Masip, Elisa Muixí, Pilar Sala i Rosa Serra.

A l’inici de la representació apareix la figura de la Verge Maria (Magda Puig), pujada a un “hoverboard” (patinet elèctric flotant), que anuncia el col·lapse de l’espècie humana, si no fem res. Una “aparició” que nosaltres no hem acabat d’entendre i que no acabem d’ubicar a la proposta, aparició que es torna a repetir al final de l’obra.

L’Imma xarrupa la sopa amb fruïció; està a punt de rebre una visita inesperada. L’Oriol no sap que avui és l’últim dia que podrà mirar les obres com un jubilat qualsevol. La Montse ja no pot ballar des que viu sota l’aigua. I la Mochi…ai la Mochi! Volem arribar als cent anys, però, qui hi haurà que ens cuidi i ens doni un tracte digne, respectant la nostra llibertat? Era això, el progrés?
  

Les residències apareixen dibuixades a grans trets, amb pinzellades sobre el tracte d’infantilització que es dona a les persones que hi viuen, el comportament “inhumà” dels cuidadors, la uniformitat en el tracte que no té en compte les persones diferents que continuen sent, el sentiment d’abandonament, la pèrdua d’identitat dels residents, l’espera …..

La soledat ens la dibuixa perfectament l’Imma (interpretada per Imma Colomer), una dona que viu sola i que només té contacte amb el món exterior quan pitja el botó d’assistència que ha de portar penjat al coll. Una dona que per sentir-se més acompanyada s’inventa una família que no té.

En paraules del director de la proposta …

Definiria la vellesa com una parada més de la vida, com un camí que forma part d’un recorregut més gran, una part d’un GR. No m’atreviria a dir-ne ni el principi ni el final de res. Amb MORIU-VOS esperem ensenyar una altra possibilitat de viure”. 

Una proposta concebuda per provocar la conversa entre generacions i que ha optat per una posada en escena on el moviment i la paraula són els protagonistes perquè tal com diuen “quan el cos encara es viu, es pot explicar millor la paraula”. La música de Pepino Pascual i l’espai sonor de Marc Jodar, es converteixen en protagonistes en alguns moments de l’obra.

Una proposta que ens obliga a qüestionar si les residències són la solució, si són les que haurien de ser o si tan sols són cementiris de gent que encara és viva i que l’únic que han fet és envellir. Ens obliga a qüestionar si és lícit deixar que persones que estan soles hagin de viure soles i aïllades de la societat que les envolta.

© 2022 Marta Garcia Cardellach

MORIU-VOS, vol arribar a ser una denúncia sobre la marginació de les persones velles i la fallida del sistema del benestar que no les té en compte. Aquesta intenció al nostre entendre, no l’aconsegueixen resoldre-la teatralment amb eficàcia. Quan en una proposta teatral de tan sols 80 minuts, t’adones que has mirat el rellotge diverses vegades, alguna cosa no acaba de funcionar. 

El tractament social de les persones velles és un tema on caldria posar el focus. Quasi tots estem “condemnats” a arribar-hi, i si bé és cert que la proposta ens porta a reflexionar i fins i tot ens pot angoixar (de fet nosaltres ja estem en aquest grup d’edat), i ens ha fet recordar moments viscuts amb persones properes.

Malauradament MORIU-VOS, no ens ha acabat de convèncer. Així i tot, la part que més ens ha convençut ha estat la més teatral, amb els monòlegs d’Imma Colomer i Oriol Genís.

Creiem que el fet de donar més pes al moviment que a la paraula, ha provocat en alguns moments escenes, al nostre entendre, excessivament llargues. Ens agrada la dansa, però curiosament hem de reconèixer que en general els espectacles en els quals intervé la reconeguda coreògrafa i ballarina Sol Picó, no ens acaben d’atrapar massa.

Però com sempre, és tan sols una opinió que podeu contrastar si l’aneu a veure a la Sala Petita del TNC on està programada fins a l’11 de desembre.

En finalitzar la representació ha tingut lloc un col·loqui moderat per Carme Tierz, amb la presència de Carla Tovias (Ajudant de direcció i coreografia), Montse Colomé, Imma Colomer, Oriol Genis i Erol Lleri.

Un col·loqui on ens han explicat l’origen de la proposta i la manera en què s’ha dut a terme.

– 044 (22/23) – Teatre – YERMA (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – 24/11/2022

Dijous 24 de novembre, a la Sala Fabià Puigserver vam poder veure YERMA, el poema tràgic de Federico García Lorca que ha dirigit Juan Carlos Martel Bayod i que es tracta de la primera producció Lorquiana 100% del Teatre Lliure.

Yerma és la protagonista d’aquesta tragèdia que ens mostra el conflicte intern d’una dona que vol ser mare i no ho aconsegueix. Ella viu en un ambient rural que fa de la maternitat una necessitat i una obligació per a qualsevol dona casada. Dins seu, l’instint maternal lluita contra la repressió i l’obligació imposades. 

La pressió social sobre la dona és un tema recurrent de l’autor, especialment en la maternitat, les aparences o la fatalitat del destí. I és present en les tres peces que conformen la trilogia rural: Bodas de sangre (1933), Yerma (1934) i La casa de Bernarda Alba (1936). Tres tragèdies que uneixen mite, poesia i realitat en tres retrats de dona alhora oprimida i alliberada.

En entrar a la Sala ens trobem l’espai escènic ocupant el mig de la sala i les grades a quatre bandes. La sensació de proximitat i intimitat que dona l’espai escènic de Frederic Amat és aclaparadora.

Nosaltres, espectadors, ens convertim en part del poble que espia i escolta, que murmura i rumoreja. Part d’un poble que converteix Yerma en presonera de les convencions socials que l’encotillen.   

Una estructura ovalada tancada per cortines transparents que encerclen una vagina, un mont de Venus. Al voltant una mena de terra volcànica, negre, que representa metafòricament l’esterilitat de Yerma. Unes cortines que giren, s’obren i es tanquen velant o revelant el que succeïx a escena. Que a moments eclipsen els moviments dels actors i que en altres moments actuen com a llanterna màgica. Unes cortines, que a priori podien semblar un impediment per una total visió, però que a nosaltres ens ha convençut.

Una posada en escena impactant des del minut zero amb la música de Raül Refree interpretada pels mateixos actors i que a les veus sumen els sons de diferents objectes com esquelles o bastons. Yerma és una cançó de bressol i el públic, la criatura a qui se li canta.

La protagonista absoluta de l’obra és Yerma, María Hervàs (Madrid 1987) actriu que actua per primera vegada a Barcelona i ha estat guanyadora del Premi Max 2019 a la millor actriu per “Iphigenia en Vallecas”, el premi Fotogramas de Plata 2020 per “Jauría” i el premi de la Fundación Princesa de Girona de les Arts i les Lletres 2022.

María Hervàs ha interpretat magníficament una Yerma inconformista, que tancada entre les parets de casa seva busca la llibertat. Una dona que no es resigna al seu destí i lluita contra el dolor que la va omplint d’odi. Una jove que espera amb il·lusió l’embaràs que no arriba i que amb el pas del temps acaba perdent tota esperança. Un personatge tràgic de principi a fi

Una esplèndida direcció d’actors per un repartiment ben equilibrat, amb en Joan Amargós (Barcelona, 1990) magnífic en el paper de Juan, el marit més preocupat per les seves ovelles i els seus camps que pel benestar de la seva dona a la qual, per evitar rumors, pretén que resti confinada a casa. Camila Viyuela (Madrid, 1992) és María, l’amiga d’infantesa de Yerma que alegrement la fa partícip del seu embaràs i representa per a Yerma tot el que ella no pot tenir.

Excel·lent Isabel Rocatti (València, 1958) en el paper de la vella pagana a qui Yerma demana consell i que al final, en veure-la desesperada, li oferirà una sortida. Una dona del poble que viu al marge de les normes imposades pel mateix poble. 

Yolanda Sey  (Vic, 1991) és una jove que lidera l’assetjament del poble cap a Yerma i la seva relació amb Víctor, David Menéndez (Barcelona 1989) amb qui de tant en tant parla. Ha estat molt encertada l’escena de les bugaderes i les seves xafarderies.

Cal destacar a bellíssima escena carnal, del ball d’aparellament de la romeria que, coreografiada per Lali Ayguadé, han interpretat amb el cos nu, David Menéndez i Bàrbara Mestanza (Barcelona 1990). Llàstima que en aquesta escena no han trobat la forma de dissimular (o treure momentàniament) les “petaques” necessàries per a l’amplificació de les veus.

Ha estat una YERMA que ens ha agradat molt, un muntatge que hem sentit molt proper i on destaca l’espai escènic, la música i les interpretacions que ajuden a pair la duresa del llenguatge i la tragèdia de la protagonista.

En paraules del seu director …

Yerma no amenaça ni espanta, sinó que ens llança al mig de l’escena, indefensos contra les realitats d’una dona que brolla vida per tots els porus i que només troba la mort.”

En finalitzar la funció ha tingut lloc un interessantíssim col·loqui, moderat per la periodista Anna Pérez Pagès amb tots els actors de la proposta, en Juan Carlos Martel i en Frederic Amat.

Creiem que haver-nos quedat al col·loqui ens ha ajudat a entendre molts aspectes que ben segur ens haurien passat per alt, especialment el perquè s’ha escollit aquesta escenografia amb les cortines (per algunes persones, polèmiques), que en alguns moments puntuals no deixen veure clarament els moviments dels actors.

La YERMA de Juan Carlos Martel, és una proposta molt aconsellable, que podeu veure fins al 16 de desembre al Teatre Lliure de Montjuïc.

– 043 (22/23) – Teatre Musical – CRUZ DE NAVAJAS, el último Mecano (🐌🐌🐌🐌🐌) – Cúpula Arenas – 22/11/2022

Ahir dimarts era un dia d’estrena especial, era l’estrena a Barcelona d’un espectacle musical, “CRUZ DE NAVAJAS, el último Mecano“, i també l’estrena d’un nou espai a la Cúpula Arenas

Deu anys després del seu tancament, la cúpula, ubicada dalt de tot del centre comercial Arenas, s’ha reconvertit en un espai per oferir espectacles de gran format. Té una capacitat de 1.320 espectadors amb 3.000 m² i 12 metres d’alçada. Realment un espai espectacular.

Un vídeo en començar l’espectacle ens ha mostrat la magnífica transformació de l’espai que ha tingut lloc en un termini de dues setmanes.

CRUZ DE NAVAJAS, el último Mecano“, és un reconeixement al grup Mecano que es va dissoldre fa trenta anys i que continua sent un referent en el món musical del nostre país. Un espectacle que ha estat concebut de manera que cada un dels temes musicals s’ha transformat en una història i desenvolupa un univers particular. Fent servir magistralment les eines audiovisuals i la tecnologia, cada tema comporta una posada en escena original i diferenciada.

La idea original ha estat concebuda per Gonzalo Pérez Pastor, un dels productors de més solvència en el món dels espectacles musicals, amb la seva productora Vértigo 360, i que ahir al vespre va presentar i va tancar CRUZ DE NAVAJAS. A la producció d’aquest espectacle s’han unit La Charito Films, fundada a Barcelona l’any 2017 per Diego Rodríguez.

CRUZ DE NAVAJAS, títol d’una cançó del repertori de Mecano, es va estrenar en març del 2020 al teatre la Rambleta de València. Uns mesos més tard es va presentar al Teatro Arriaga de Bilbao i el maig del 2021 es va presentar a Madrid, en el recinte d’IFEMA.

Un espectacle que ha unit la música de Mecano, un grapat d’artistes curosament seleccionats i una impactant escenografia. Una escenografia de 100 m2 de pantalles led transparents, dissenyada per a cada una de les cançons amb un enorme impacte visual i que han fet de tot l’espectacle una autèntica meravella.

Magnífics també la il·luminació que segons llegim està integrada per 300 focus, el so de 120 canals d’àudio i els 200 vestits que componen el vestuari de tot l’elenc.

Un inici espectacular que ens ha tallat fins i tot la respiració, amb unes imatges de paisatges nevats projectades a l’enorme escenari, imatges que volen representar el Pol sud i l’expedició del capità Scott. Un inici que arriba a posar la pell de gallina amb la cançó “Héroes de la Antártida“.

El nivell de la majoria de números és altíssim, malgrat que durant l’espectacle apareixen algunes davallades, que considerem lògiques, ja que un espectacle no pot mantenir el nivell més alt durant tota la representació. Un error amb el so d’una guitarra, semblava que faria perillar l’èxit de la nit d’estrena, però per sort, de seguida es va aconseguir aixecar el mateix nivell de l’inici amb “No hay marcha en Nueva York“, amb unes altres projeccions espectaculars.

Però no és la nostra intenció desvetllar i desgranar els títols de totes les cançons que es poden escoltar en aquest espectacle, ja que són més de trenta cançons interpretades amb música en directe, acompanyades de bellíssimes coreografies i fins i tot de números d’acrobàcia. Així i tot, voldríem destacar el moment màgic quan apareix Mikel Herzog Jr el mig de l’escenari interpretant “Aire” al piano.

Els cantants: Lieta Molinet (directora vocal), Mikel Herzog Jr., Mireia Orrit, Lucia Bentabol, Laura Alcoba, Sofía Rangone, Aser León, Tania Simón, Clara Sánchez “Scorpio” i Joan Liaño. Els dos darrers, molt coneguts per haver participat en el concurs de TV3 “Eufòria”.

Els ballarins: Sergio Melantuche (coreograf), Sara Garijo, Carlos Vela, Cristina Burgos, Cristian Giraldo, Ender Bonilla, Alba Rubira i Vicky Gómez

Els músics:  Dani Hdz (director musical i guitarra), Artashes Aslanyan (teclats), Andoni Narváez (guitarra), Gabo Olórtiga (baix), Marc Pinyol (bateria), Javier Campos (saxo), Guillem Arnau (bateria) i Sabas Yagüe (teclats).

En mig de l’espectacle, en una mena de pausa de les cançons de Mecano, s’ofereix un homenatge als músics de rock internacional, que tenien èxit en la mateixa època de Mecano; unes cançons que entre el públic més jove va produir una reacció esclatant d’aprovació en escoltar els èxits més coneguts dels seus ídols …. Madonna, Blondie, Queen o Tina Turner. No entenem massa aquesta aposta en mig de l’espectacle, malgrat que reconeixem que els números estan molt ben interpretades, tant musicalment com visualment.

En resum, ha estat un magnífic espectacle amb el que hem gaudit de valent, recordant cançons que potser no escoltàvem fa més de trenta anys, però que guardàvem com un preciós tresor en la nostra memòria.

I tot això amb una original i espectacular posada en escena, en un enorme espai que paga la pena descobrir.

– 042 (22/23) – Teatre Musical – UNA LLUM TÍMIDA – Teatre Condal (🐌🐌+🐚) – 21/11/2022

És difícil escriure una critica o ressenya d’opinió teatral, d’una proposta escènica en la què amb unes invitacions t’han situat a la fila 20 d’un Teatre tan enorme com és el Teatre Condal. Però, malgrat que segurament no el podem valorar en la seva justa mida, volem escriure sempre el que pensem de tots els espectacles als quals assistim, i no podem en aquesta ocasió deixar de fer-ho.

La nostra valoració cargolaire, aquesta vegada possiblement no reflecteix la vàlua de l’espectacle que hem “mal vist”; és per això que optem per una qualificació de compromís, equivalent a un 5 sobre 10. Una llàstima, per què som especialment entusiastes del Teatre Musical.

Però parlem de l’espectacle … ahir dilluns vam fer cap al Teatre Condal per tal de poder “veure” la proposta de Teatre Musical… UNA LLUM TÍMIDA, escrita i interpretada per Àfrica Alonso i dirigida per Marilia Samper. També compta amb Júlia Jover en el repartiment i ambdues actrius  acompanyades musicalment per Cèlia Varón i Marta Pons.

UNA LLUM TÍMIDA és un musical de petit format i de nova creació que combina teatre de text i música en directe i ens parla d’uns fets reals, una història d’amor lèsbic en temps del franquisme. Una obra de teatre bilingüe, castellà i català. La peça és la primera producció de la Companyia La Cicatriz i és l’òpera prima d’Àfrica Alonso i Andrea Puig.  

Una estructura clàssica de teatre musical, on els diàlegs alternen amb les cançons i el seu reduït nombre de participants, dues actrius i dos músics, li haurien de donar un caire d’intimitat, que perd la seva força en l’enorme escenari del Teatre Condal.

Les constants entrades i sortides de les dues protagonistes, que a moments es transformen en corredisses, ens han fet desviar l’atenció de la què creiem és una magnífica aposta musical.

Una direcció de Marilia Samper, amb una posada en escena que no ens ha agradat gens, si realment està pensada per ser representada en aquest escenari d’enormes dimensions; possiblement guanyaria en una sala d’escenari molt més petit. Això i el fet que com ja hem comentat, ahir estàvem ubicats a la fila 20, ens va dificultar i molt, entendre la totalitat dels diàlegs parlats i la impossibilitat de veure les expressions de les actrius. En Teatre aquests dos aspectes són fonamentals.

Isabel (Àfrica Alonso) és una jove professora d’història d’una escola de Barcelona. És l’any 1959, en ple franquisme. Està profundament enamorada de Carmen (Júlia Jover), la professora de literatura. Neix una història d’amor entre elles dues, que s’interromprà quan la família de Carmen, fortament conservadora, l’obliga a internar-se en un hospital psiquiàtric per curar-se d’aquest amor “malaltís”.

Temps després, Carmen retorna a casa amb Isabel, deixant família, hospital i feina enrere, havent d’enfrontar-se ara a les seqüeles que els electro-shocks que ha estat rebent a l’hospital li estan causant. Isabel intentarà ajudar-la a sobreviure fins a les últimes conseqüències.

Una obra on l’acció transcorre al llarg de molts anys, del 1959 al 1998, fet que s’indica a la pissarra que hi ha a l’escenari, i que està centrada en la relació de les dues dones. Les referenciés a les famílies o al món exterior que les envolta són minses. 

UNA LLUM TÍMIDA reivindica la llibertat de viure segons els desitjos de cadascú i ens mostra les dificultats, encara vigents, que comporta ser diferent i estimar diferent en una societat normativitzada

La música original únicament fa servir una guitarra, una guitarra elèctrica (Cèlia Varón) i un violoncel (Marta Pons) per transmetre les emocions, els sentiments i el patiment de les dues protagonistes. La guitarra elèctrica únicament apareix en els moments del tractament per electroxoc al qual sotmeten a la Carmen i en els seus posteriors atacs d’angoixa i pànic. Sense cap mena de dubte la part musical i les veus de les dues actrius és el millor d’aquesta proposta.

L’època, en bona part franquista, en què es desenvolupa la història, fa que les dues dones es relacionin en castellà i amb el tractament de vostè utilitzat en plena època franquista. Només quan elles dues mostren els seus sentiments més profunds flueix el català i el tractament passa a ser de tu.

Un musical senzill, amb bones veus, però amb una escenografia excessivament rudimentària, i un moviment escènic molt poc estudiat, malgrat que segurament la proposta arribaria molt millor en un espai de dimensions reduïdes.

Aquesta és la tercera temporada que el Teatre Condal acull aquest espectacle i ens va sorprendre gratament veure la platea plena. L’obra ha fet gira per Catalunya i també es va representar al mes de juny al Teatro Lara de Madrid. 

Malgrat la nostra opinió, hem de dir que és l’espectacle guanyador del Premi Teatre Barcelona a millor espectacle de teatre musical i nominat a diversos Premis Butaca.

El podeu veure els dilluns fins al 12 de desembre

– 041 (22/23) – Teatre – M’ESPERARÀS ? (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Gaudí – 19/11/2022

Ahir dissabte, a la Sala Gran del Teatre Gaudí, vam poder gaudir de la proposta M’ESPERARÀS?, de la companyia sabadellenca “Estrena Morena”. Es tracta d’una divertida comèdia escrita per l’actor i dramaturg valencià Carles Alberola (València 1964) i dirigida per Albert González Robles (Sabadell, 1985).

Aquesta obra va ser estrenada a València el 2013 i compta amb una pel·lícula dirigida i interpretada pel seu creador, Carles Alberola, en valencià. L’actor i dramaturg ha escrit prop d’una vintena d’obres i té el reconegut guardó del Premi de les Arts Escèniques de la Generalitat Valenciana.

M’ESPERARÀS ? Va tornar als escenaris a la Cava Urpí de Sabadell en març del 2022, en format a 4 bandes i dirigida per Albert González. Aquesta és la proposta que ara podem gaudir al Teatre Gaudí. 

En Rubèn (Carles Prats) és un professor universitari que es considera un fracassat en qüestions d’amor. Separat de fa dos anys es mostra incapaç de refer la seva vida amorosa. Per això, en Jaume, un home d’èxit (Pep Muñoz) i la seva dona, la Raquel (Marta Tricuera) l’animen a preparar un sopar on ha de conèixer algú especial. Quan finalment arriba la Pilar (Diana Torné), tot es capgira.

El paper de Ruben sembla fet a mida d’en Carles Prats (Sabadell, 1971), al que vam tenir l’oportunitat de veure treballar en “LOS ÁRBOLES MUEREN DE PIE” al Teatre del Cercle i on també interpretava un paper còmic. En aquesta proposta la seva interpretació ens ha semblat absolutament magnífica i convincent.

A en Pep Muñoz (Sabadell 1979) el vam veure treballar a “NO EM DIGUIS REINA” al Teatre Akadèmia i a la Marta Tricuera (Sabadell 1986) la veiem en el paper de Magda a la sèrie de TV3 “Com si fos ahir“. A Diana Torné (Sabadell 1989), actriu i ballarina a la Royal of Dance de Londres l’hem vist en nombroses propostes i encara recordem el seu paper de jove enamorada a la proposta “UN MES AL CAMP” que vam veure al TNC en 2011.

M’ESPERARÀS ens convida a un sopar ple de girs i embolics entre els personatges i on nosaltres, els espectadors, som coneixedors dels secrets que s’amaguen entre ells i esperem, neguitosos, la forma i el moment en què esclatarà tot. 

Amors creuats, infidelitats no confessades, jocs de paraules, malentesos, trucades no contestades, entrades i sortides, frases interrompudes, mentides, …. amb una posada en escena d’una enorme agilitat que ens ha fet gaudir de divertits moments i sobretot d’unes magnífiques interpretacions.

Una comèdia que ens ha agradat molt, on hem rigut amb ganes i que va més enllà d’un vodevil ple de gags o acudits, amb uns personatges ben dibuixats i consistents.

Una estudiada escenografia i il·luminació de Francesc Bonsfills que permet la perfecta visió des de les quatre bandes de l’espai escènic. Magnífica la direcció de l’Albert González.

M’ESPERARÀS ?, és la quarta producció de la companyia “Estrena Morena” i la primera coproducció amb UiU Promotors. 

Si voleu riure i passar una bona estona amb una comèdia de qualitat, podeu anar al Teatre Gaudí on està programada fins a l’11 de desembre.

– 040 (22/23) – Teatre – EL ASCENSOR (🐌🐌+🐚) – Sala Ars – 16/11/2022

Ahir dimecres 16, vam fer cap a la Sala Ars per tal de veure EL ASCENSOR, una comèdia sota la direcció d’Antonio Castillo, amb text de Patricia Alvarez i Sebastian Slepovich.

Val a dir que ens va sorprendre molt que la platea era gairebé plena i això per nosaltres era bon auguri. Malauradament en les darreres files del teatre estàvem rodejats d’un grup de noies adolescents que no van parar de “comentar la jugada” durant tota la representació i de riure sense sentit i de forma escandalosa a cada frase que deien els protagonistes.

L’acció de l’obra se situa en un divendres, a les portes d’un cap de setmana, quan la jornada laboral està arribant al final. Un edifici d’oficines i un ascensor. Dos desconeguts queden atrapats quan l’ascensor s’atura.

Ell és en David, publicista i ella és assessora financera. 

Ell és una persona tímida que està passant per una etapa molt dura de la seva vida. La mort de la seva dona l’ha marcat. Fa cinc anys que treballa en aquest edifici i ara sortia de la feina per anar cap a casa. 

Ella tan sols fa dos dies que hi treballa en aquestes oficines i és mostra com una persona feta a si mateixa que no vol perdre l’oportunitat d’escalar posiciones a la seva feina. La seva infantesa l’ha marcat. Ella estava fent temps per anar a la perruqueria. 

Ell és en Gerardo Begérez a quin vam tenir l’oportunitat de veure treballar, en 2019, en la proposta “BARTLEBY” al Teatre Gaudí, una petita joia que només es va representar un parell de dies.

Gerardo Begérez va néixer el 1981 a Montevideo, i és actor, director de teatre, docent i dramaturg. Viu a Barcelona.

Ella és Florencia Ortiz, actriu i model argentina que va néixer a Buenos Aires el 1971. Viu a Premià de Mar.

Una comèdia que ens ha fet riure en alguns moments, però que, com ens passa sovint en aquest tipus de proposta, el riure escandalós i continuat d’algunes persones del públic, ens ha fet perdre bona part dels diàlegs i ens ha acabat incomodant.

Una trobada casual de dos desconeguts absolutament divergents i que acaben parlant de les relacions de parella, de la mort, de la vida, de la paternitat, de les feines, de l’empoderament de la dona, de la solitud, i en definitiva de les pors que tots tenim en molts moments de les nostres vides.

Llàstima que, al nostre entendre, els autors del text han abusat de les frases escatològiques (como te llamas ? … me llamo “mierda”, pues yo “culo cagado”) .. o amb doble sentit sexual (cómeme el plátano, te gustan los chorizos ?), … segurament pensades per fer riure fàcilment a un tipus de públic força immadur, i no gaire acostumat a anar al teatre.

Una posada en escena força aconseguida i el millor de tot, unes interpretacions de tots dos, prou convincents, encara que ens ha agradat més el rol del Gerardo Begérez i la seva fresca i informal interpretació.

En resum, un divertiment per passar una bona estona, sense esperar res més, que podreu veure a la Sala Ars els dimecres vinents 23 i 30 de novembre.