Arxiu de l'autor: Miquel Gascon

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – CUSCO, darrer dia al Perú – 2019.10.07 (crònica 30)

Avui tenim el dia lliure per gaudir al nostre aire de la ciutat de CUSCO. Això ens permet llevar-nos una mica més tard.

Després d’esmorzar a la cafeteria del costat de l’hotel, anem fins a la Fira d’Artesans a fer un tomb, després caminem per l’avinguda del Sol i comprem un llibre. Avui anem a la “recerca i captura” d’uns suèters d’alpaca i fem cap a totes les botigues i botiguetes de la població, fins que finalment acabem comprant un parell.

Hem quedat a l’hotel amb el responsable de l’agència, que finalment, desprès de demanar-nos disculpes, ens convida a dinar per compensar la plantada de l’impresentable guia, el segon dia al Machu Picchu.

El restaurant és el Tunupa, a la mateixa plaça d’Armes. Ens ubiquen en una de les taules del balconet amb unes magnífiques vistes. És un bufet lliure força bo.

Després de dinar anem a visitar el Museu Inka, instal·lat en un magnífic edifici colonial, la Casa del Almirante, construït al segle XVII amb dues plantes i un gran pati. El museu de 20 sales, compta amb una col·lecció de teixits, mòmies, eines, armes i orfebreries. Abasta en forma cronològica la història del Cusco des dels seus inicis fins al segle XX.

En sortir agafem un taxi per anar a l’església de San Cristóbal ubicada a la part més alta de Cusco i des d’on gaudim d’unes magnífiques vistes sobre la ciutat. La visitem i accedim al campanar amb vuit finestrals i cúpula.

Després baixem pels carrerons que ens porten al barri de San Blas, un barri molt característic on els conquistadors van destruir els temples que hi havia i van construir edificacions colonials amb influència andina. En l’actualitat és un barri habitat per artistes i que compta amb galeries d’art i innombrables tallers. Els carrers empedrats són estrets i costeruts.

Prenem un “jugo” en un dels establiments del barri abans de tornar tranquil·lament fins a l’hotel on descansem una mica abans d’anar a sopar.

Escollim un restaurant japonès, diuen que el millor de CUSCO, el restaurant Limo a la mateixa plaça d’Armes, on sopem extraordinàriament bé.

Aquesta és la nostra última nit al Perú, ja que demà dia 8 volem cap a Bolívia. En tenim moltes ganes de conèixer Bolívia, malgrat que ens fa una mica de pena marxar ja del Perú, després d’haver voltat i voltat per tot el país, durant un mes sencer.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 29, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 31, cliqueu en aquest

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – OLLANTAYTAMBO – MARAS – MORAY – CHINCHERO … i de nou CUSCO – 2019.10.06 (crònica 29)

Aquesta nit tornarem a dormir a CUSCO, però abans tindrem la sort de gaudir novament d’una de les millors guies del nostre viatge, la nostra “Carmencita” que tant vàrem trobar a faltar ahir a la nostra segona visita al Machu Pichhu.

Com hem d’esperar, a què ens vinguin a recollir amb cotxe des de Cusco, el Miquel vol tornar a fer un tomb de bon matí pel poble, quan encara no ha arribat cap turista i el complex arqueològic d’OLLANTAYTAMBO, vist des de l’exterior es troba en el seu millor moment.

El lloc és realment màgic i no tes res a envejar al seu veí, Machu Pichhu, que malauradament li fa tanta ombra.

Com ja hem comentat en alguna ocasió al llarg d’aquest viatge, es nota una diferència brutal pel que fa a la cultura religiosa d’aquestes terres, si les comparem amb els països europeus, especialment en la seva respectuosa devoció.

Un cop arriben el xofer i Carmencita, ens posem de nou en camí i comencem la ruta amb la visita a les excavacions arqueològiques de MORAY situades a 3500 metres d’altura i que es caracteritzen per estar conformades per unes terrasses agrícoles circulars.

Quatre àrees de cercles concèntrics que constitueixin àrees de cultiu i experimentació agrícola dels inques.

Segons ens expliquen i hem pogut llegir, la disposició de les seves andanes, produeix un curiós gradient de microclimes tenint el centre de les andanes circulars concèntriques una temperatura més alta i reduint-se gradualment cap a l’exterior a temperatures més baixes, podent d’aquesta manera simular fins a 20 diferents tipus de microclimes.

Ens dirigim a continuació a les salineres de MARAS, formades per uns 5.000 pous explotats per 200 famílies, on cada família no pot tenir menys de 10 pous ni més de 50.

Des d’aquestes salines s’exporta sal fins i tot al Japó. L’aigua salada que omple els pous té l’origen en un brollador natural. La sal es retira en assolir els 10 cm d’alçada dins del pou.

La visió de les Salines des de qualsevol punt, és realment espectacular i ens emborratxem fent fotos. En aquest indret hi ha força turisme … fins i tot per arribar hem hagut de fer una petita caravana de vehicles i ens ha costat aparcar a prop.

Aprofitem per comprar sal iodada i xocolata amb sal.

Quan arribem al mercat de CHINCHERO, ja estan recollint, per l’hora i sobretot perquè està començant a ploure. Malgrat això fem un tomb per les parades que resten obertes i ens dirigim després a la plaça central del poble.

De camí, al davant d’una petita capella trobem una celebració (una mena de romeria) on homes i dones guarnits amb vestimenta tradicional, comparteixen un dinar.

De fet després ens assabentem que són les principals autoritats de les poblacions de la vall, que es reuneixen per fer un dinar comunitari i fer-la petar al voltant del sant patró que es troba dins la capella.

Viurem un dels moments més màgics del viatge, perquè en Miquel per uns moments és convidat a participar de la trobada i inclús el conviden i l’ofereixen tastar el seu dinar, perquè segons entenem, afirmen està molt magre i necessita engreixar.

Chinchero és sens dubte la població més pintoresca de la Vall Sagrada dels inques.

La plaça principal d’unes dimensions enormes, ens deixa observar la fusió entre l’arquitectura inca i l’arquitectura colonial. Es veuen les restes del que va ser el palau de l’inca Tupac Yupanqui, un gran mur amb 10 fornícules trapezoidals.

Domina la plaça l’església de Nostra Senyora de Montserrat que conserva al seu interior unes pintures murals originals dels artistes indígenes Diego Quispe Tito (1611-1681) i Francisco Chihuantito. L’altar decorat amb pa d’or, és d’estil barroc.

Tornem a la plaça del mercat i dinem una cresta boníssima.

Després marxem directes a CUSCO, on arribem a dos quarts de quatre de la tarda.

A l’hotel Casa Biru Hotel Boutique. on vam fer nit un parell de dies la setmana passada, descansem una estoneta a l’habitació (aquesta vegada tenim una habitació de dues plantes, amb el llit situat al pis superior) i sortim a fer un tomb.

Entrem a totes les botigues de suèters d’alpaca i arribats a l’església de la Mercè, com estan oficiant missa, podem entrar, ja que el passat dia 2 era tancada i no la vam poder visitar.

Cansats de voltar decidim repetir lloc i anem a sopar de nou al Restaurant Incanto.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 28, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 30, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – AGUAS CALIENTES – de nou el MACHU PICCHU – OLLANTA – 2019.10.05 (crònica 28)

Ens llevem a les quatre del matí per tornar a pujar al MACHU PICCHU i entrar a les sis del matí quan obrin el recinte. Ja plou de bon matí. Agafem el bus i fem la cua i els tràmits pertinents per accedir a la ciutadella inca.

Avui malauradament la nostra guia Carmen, no pot estar per nosaltres, ja que té un compromís ineludible amb la seva filla que té una actuació a l’escola a Cusco. Ens han buscat un “guia” substitut per aquest dia, que resultarà un total fracàs.

Anem directament a la part alta per fer l’excursió que ens ha de portar al camí del pont de l’inca. Cada vegada que la boira es dissipa una mica, parem a fer fotos de la ciutadella.

Abans d’accedir al camí del pont ens hem de registrar indicant l’hora d’entrada i en sortir haurem de registrar també l’hora. Ho justifiquen dient que és per evitar que algú es quedi intencionadament dins del recinte un cop tancat, o que pugui patir algun accident.

El camí no és difícil tot i que en algun moment és especialment estret i el Miquel pateix força pel seu vertigen: per sort, malgrat la boira, podem veure l’anomenat “pont de l’inca“, una altra via d’accés a la ciutadella, un pont que restava aixecat per evitar visitants no desitjats.

Iniciem el camí de tornada i comença a ploure amb ganes, ens abillem amb les capes de pluja

Hem quedat a les vuit amb el guia substitut, en Franco, que no apareix. Ens connectem a internet per contactar amb ell i finalment després d’esperar més de mitja hora sota la pluja, decidim marxar sols. Força més tard, quan ja hem començat la visita pel nostre compte, apareixerà demanant disculpes, però l’engeguem a “dida”.

Entrem novament al recinte de la ciutadella i anem directes per poder visitar la piràmide truncada (alguns espais tenen uns horaris exclusius de visita i ahir no el vàrem poder veure). Continua plovent.

Un seguit de graons ens condueixen dalt de tot de la piràmide amb unes vistes espectaculars. La visita dins de la ciutadella és de sentit únic i per tant només pots anar avançant en direcció a la sortida.

A la cúspide de la piràmide truncada, trobem la “Intihuatana” que va ser tallada directament a la “roca mare”; es tracta d’una pedra ritual associada amb el rellotge solar o de calendari astronòmic inca, que servia per definir les estacions, segons l’ombra que donava el sol a la base d’aquesta pedra.

Intihuatana” és un terme quítxua que significa “on es lliga (o amarra) el sol (inti)”. Es caracteritza per superfícies complexes, plànols i angles i també se li adjudiquen funcions màgiques

Evidentment encara no ho sabem, però tal dia com avui, d’aquí a 365 dies exactes, el nostre fill Saül ens farà avis de dues bessones (Arlet i Gal·la) i en deu dies més, la nostra filla Ruth ens regalarà una tercera neta, l’Àlex.

El Machu Pichu i el seu “Intihuatana“, han generat la seva màgia.

No ens cansem d’admirar l’indret i les construccions. Meravellats fem fotos a cada pedra. El paisatge, amb pluja i boira, continua sent espectacular.

A les 10.30 h del matí agafem el bus de tornada al poble i anem a fer un tomb al mercat artesanal on comprem regalets. Després anem a visitar la part menys turística del poble d’AGUAS CALIENTES i arribem a un lodge de luxe al costat de l’altre riu. Tornem a poc a poc fins a l’hotel on deixem les compres i anem a dinar al restaurant Incontri del Pueblo Viejo.

Després de dinar un altre tomb pel mercat on ens tornem a firar abans d’anar a l’hotel a recollir les bosses per tornar a l’estació a agafar el tren que ens ha de dur a Ollantaytambo.

Una bona estona d’espera a l’estació que està de gom a gom de turistes. El nostre tren és el THE 360º amb “vagons-balcó” sense vidres ni seients i des d’on podem filmar el paisatge.

En arribar a l’estació ens esperen els de l’hotel Waman Machuppichu, recuperem les maletes que havíem deixat a consigna fa un parell de dies i sortim a sopar.

Anem al restaurant Chuspa i desprès fem un cafè en un bar de la plaça principal d’Ollantaytambo.

Quan tornem a l’hotel …encara no ens ho creiem, però dormirem quasi 9 hores !!!!!

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 27, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 29, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – per fi complim el nostre somni i trepitgem el MACHU PICCHU – 2019.10.04 (crònica 27)

Avui ens llevem a les 4 del matí, a les 5 ens ve a recollir la Carmen i ens dirigim a la parada del bus on fem una mitja hora de cua. Molts autobusos, un darrere l’altre, i molta, molta gent. Tots molt abrigats. Tots anem a visitar un dels llocs més emblemàtics del planeta, el Machu Picchu, per nosaltres un somni que es farà realitat.

Durant els vint minuts de trajecte en bus, tot ascendint per la muntanya en un munt de revolts, veiem molta gent jove que puja caminant, combinant la pista forestal amb les escales que els serveixen per escurçar el camí; pensem que ells s’hauran aixecat força abans que nosaltres, pel que no ens podem queixar per la matinada que hem hagut de fer.

En arribar a la porta d’accés veiem multitud de gent que ja està fent cua abans de l’obertura del recinte. Cal anar als serveis abans d’entrar, ja que dins no hi ha cap lavabo. Ens afegim a l’enorme i gruixuda cua, esperant que obrin a les sis del matí. Per accedir ens demanen l’entrada amb l’hora de reserva prèvia i el passaport. Algunes persones que porten l’entrada amb una reserva d’una hora més tard, els fan enrere i hauran d’esperar.

Tenim la gran sort de poder veure la ciutat sense boira i l’impacte en el moment d’entrar és superb.

A 2.400 m d’altura la ciutadella inca es manté intacta i no va estar descoberta fins al 1911 per l’antropòleg nord-americà Hiram Bingham. Construïda en el segle XV va ser abandonada i la seva història continua romanent en el misteri.

Una obra mestra de l’arquitectura i l’enginyeria i ubicada en un lloc privilegiat entre les muntanyes de Huayna Picchu “cim jove” i Machu Picchu “cim vell” és considerada una de les set meravelles del món.

Dels diferents recorreguts que es poden fer al marge de la visita a l’interior de la ciutadella (recorregut de sentit únic, ja que en cap cas es pot tirar enrere) decidim anar fins a la Puerta del Sol, un camí força dur en ascens continuat i amb uns graons que presenten importants desnivells.

Mentre ascendim la boira ho va cobrint tot i quan arribem a la porta del Sol no es veu més enllà d’un metre. Estem una estoneta a dalt descansant i fen fotos i tornem a baixar cap a la ciutadella. Comença a ploure. La boira no marxa.

Fem el camí de baixada per iniciar el recorregut per dins de la ciutadella; la boira es comença a aixecar, ens deixa veure les construccions que van apareixent de mica en mica.

En algun moment, resulta fins i tot còmic les cues que s’han d’arribar a fer per la gran quantitat de gent que vol conèixer aquesta meravella. Unes llames campen per allà al mig de la gent. Un espectacle absolutament magnífic.