Dimecres 20, vam assistir a l’estrena del nou muntatge de “La Calòrica” al Teatre Lliure de Gràcia, LE CONGRÈS NE MARCHE PAS, amb dramatúrgia de Joan Yago, direcció d’Israel Solà i coreografia de Vero Cendoya. Es tracta d’una comèdia sobre el Congrés de Viena del 1814, la fi de l’Ancien Régime i també sobre la nostra societat capitalista neoliberal.
Vagi per endavant la nostra fidelitat i admiració per un grup que sempre ens ha sorprès per les seves arriscades i divertides propostes, i del que hem vist tots els seus espectacles. Sempre han estat originals en la manera de plantejar els temes, no es repeteixen, sorprenen amb cada nova producció. És potser per això que dimecres vam sortir una mica decebuts d’aquest LE CONGRÈS NE MARCHE PAS. Si continueu llegint, més endavant intentarem explicar el perquè.
A la tardor de 1814, després de la derrota de Napoleó, les quatre grans potències de l’Antic Règim celebren a Viena la primera cimera internacional de la història amb l’objectiu de perpetuar el seu poder i d’assegurar una resposta contundent en cas que el poble torni a revolucionar-se. Mentrestant, a milers de quilòmetres d’allà, un volcà acaba d’entrar en erupció.
Com veieu arribem els primers … i és que en teníem moltes ganes.
El ministre austríac d’afers exteriors Klemens von Metternich (Júlia Truyol) ha convidat al Tsar de Rússia, Alexandre I (Aitor Galisteo-Rocher), al ministre d’afers exteriors de la Gran Bretanya, Lord Robert Castlereagh (Marc Rius) i la seva esposa Lady Emily (Roser Batalla) i a Frederic Guillem III, Rei de Prússia, representat per un ninot, a passar uns dies a Viena.
Ell creu que les revolucions s’han d’aturar abans no comencin, però poc s’imagina que aquest congrés atraurà la curiositat de tots els governs del món. I s’autoconvidaran al congrés el ministre d’afers exteriors de França, Charles-Maurice de Talleyrand (Carles Roig), i un enviat especial d’Espanya Pedro Gómez de Labrador (Xavier Francés). També hi són presents Barbara von Krüdener (Tamara Ndong) una mística religiosa i Caterina, Princesa de Bragation (Esther López), Donant servei a tots ells, un cambrer (Joan Esteve), que resultarà la sorpresa i el millor de la nit.
En primer lloc, ens ha sorprès molt negativament (… i encara no entenem el perquè), que tots els personatges parlin en la llengua de l’època, el francès, i que també parlin en determinats moments en castellà, rus, alemany o anglès, fet que ens obliga a estar molt pendents de la sobre titulació en català que apareix a la part superior esquerra de l’escenari. Reconeixem la tasca que suposem han hagut de fer tots els actors per parlar amb una dicció gairebé perfecta tots els idiomes utilitzats.
Nosaltres estem acostumats a veure produccions internacionals sobre titulades, malgrat l’esforç que representa anar lleguin constantment… però no entenem pas que una Cia. de casa nostra, faci servir aquest recurs durant tota la representació i creiem que és un greu error, que ens fa perdre atenció en el que plàsticament passa a l’escenari, sense cap necessitat.
Per compensar-ho d’alguna manera, des del principi de la peça, i en molts moments de la representació, la veu en off de Pau Masaló, en català, ens va exposant la situació històrica en la qual estan vivint els personatges. Particularment a nosaltres no ens agrada la “narració” en les representacions teatrals, que la veiem sobrera i un senyal clar que el que passa a l’escenari necessita una ajuda per entendre la trama.
La primera part de la representació, en el més pur estil Calórica, és absolutament esbojarrada i dinàmica amb la presentació dels participants en el Congrés. És aquesta part la que ens va agradar més. Després les escenes s’allargassen amb molts moments sense diàleg, volent mostrar als mandataris que ballen, mengen i beuen mentre que el poble passa gana.
El sistema col·lapsa sense que ells se n’adonin ni siguin capaços de buscar alternatives mentre continuant disputant com repartir-se Europa. Parlen doncs d’un esdeveniment històric però també de la nostra societat actual.
Creiem que la proposta pateix davallades importants i malgrat moments apoteòsics i divertidíssims, és en general molt i molt desigual. Potser caldria revisar i retallar alguna escena de la disbauxa dels polítics que ballen i ballen. I sobretot una mica massa llarg el monòleg de la Thatcher amb, això sí, una magnífica interpretació de Roser Batalla.
En la part positiva, que evidentment en té forces, un repartiment esplèndid, destacant la interpretació de Joan Esteve que al llarg de tota l’obra ens ha captivat amb els seus moviments i expressivitat gestual i que ens ha brindat un final apoteòsic que ha fet aixecar l’ànim a tota la platea.
Cal ressaltar positivament també l’espai escènic de Bibiana Puigdefàbregas, el vestuari d’Albert Pascual, la caracterització d‘Anna Madaula, la il·luminació de Rodrigo Ortega Portillo, l’espai sonor de Guillem Rodríguez i David Solans i la coreografia i moviment de Vero Cendoya.
El muntatge es podrà veure fins al 22 d’octubre i ha exhaurit les entrades per a totes les funcions abans d’estrenar. Farà gira per Catalunya -s’han anunciat funcions a Roses, Badalona, Granollers, Reus i Girona aquesta tardor- i es podrà veure al Centre Dramàtic Nacional de Madrid a principis de la Temporada 24/25.
La nostra opinió no gaire positiva, segurament anirà en sentit contrari a les crítiques generals, i per tant no farà que les persones que no han aconseguit entrades, tinguin moltes i moltes ganes de veure aquest espectacle… i és que “La Calòrica” ja ha triomfat inclús abans del dia de l’estrena.