Arxiu de l'autor: Miquel Gascon

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – CUSCO – 2019.10.02 (crònica 25)

Avui tenim la visita de CUSCO i ens hem llevat a dos quarts de set, tenim l’esmorzar inclòs a la cafeteria del costat de l’hotel. Ens vénen a buscar a l’hotel la que serà la nostra guia aquests dies, Carmen, a la que acompanya el seu cap que és qui ens va rebre ahir a la terminal de busos. Carmen com comprovarem més endavant serà una de les millors guies de tot el viatge.

Amb un taxi anem en primer lloc al Convent de Santo Domingo construït l’any 1633 sobre el temple de Coricancha o temple d’or que custodiava les relíquies sagrades provinents de tot el territori.

Ha patit diverses reconstruccions derivades de terratrèmols que van afectar la construcció original l’any 1650 i el 1950. És una església de tres naus amb una cúpula i un magnífic cadirat del cor. Les parets estan guarnides amb taulells sevillans. En l’actualitat el Coricancha conserva alguns dels seus murs arrodonits de pedra polida, que són considerats com l’obra d’art més gran de l’època inca.

Amb el mateix taxi ens dirigim al Mirador del Crist Blanc amb una vista panoràmica espectacular sobre la ciutat. Aquesta estàtua té 8 metres d’altura i està situada en el turó Pukamoqo (Cerro Rojo), a 5 quilòmetres de la Ciutat Imperial.

Anem al Parc Arqueològic de Saqsaywaman per fer la visita, però com està plovent decidim deixar-la per l’endemà.

Ens dirigim després al centre arqueològic de Q’enko, tallat a la roca i que representa els tres mons de la cosmologia inca: el cel, la terra i el subsòl. Podem visitar la Sala dels Sacrificis, l’Observatori astronòmic, els canals i l’amfiteatre.

El taxi ens retorna a la plaça d’Armes des d’on continuem la visita a peu.

Visitem la Catedral Basílica de la Verge de l’Assumpció, construïda l’any 1534 amb grans blocs de granit vermell que es van extreure de Saqsaywaman. La portalada d’estil renaixentista contrasta amb l’interior barroc i plateresc.

Carmen ens acompanya fins al mercat de San Pedro que en bona part s’ha transformat en un mercat turístic amb moltes botigues de souvenirs i molts llocs per dinar. Hi ha també un munt de “juguerias”.

Després de fer la volta pel mercat tornem tranquil·lament fins a la plaça d’armes on ens asseiem a descansar una estona. Hi ha una concentració de caràcter polític. Ens assabentem que fa dos dies hi ha hagut una mena de cop d’estat al parlament que ha quedat dissolt pel president de la nació.

Anem a l’hotel a deixar les motxilles per anar a dinar. Ho intentem primer en un restaurant francès del mateix carrer, recomanat a una de les guies que hem portat, però el trobem molt car i curiosament només accepten dòlars per pagar ???? … més turístic impossible !!!

Decidim canviar d’opció culinària i finalment dinem a la mateixa plaça d’Armes al restaurant La Calle del Medio que ens han recomanat a l’hotel.

Després de dinar anem a visitar el temple i convent de La Mercè, amb un claustre de dos pisos i magnífiques pintures. En el convent podem anar visitant les diferents estances i des del cor podem veure la nau de l’església que només obre en horari de culte.

Sortint de la Mercè tréiem el cap al recinte de la Universitat i a un centre artesanal, i ens dirigim al Temple de la Companyia de Jesús també ubicat a la plaça d’Armes. Aquest temple forma part de la ruta del Barroc andí.

Hem pogut pujar al cor i accedir a una terrassa que dóna a la plaça. L’escala d’accés no ha estat fàcil. Fem el recorregut per tota l’església, convenientment indicat al fulletó que donen amb l’entrada i baixem a la cripta. Una visita força interessant.

Passegem després per l’avinguda del Sol plena de bancs, caixes de canvi i oficines turístiques que ofereixen totes les excursions. Decidim entrar a una cafeteria per descansar una mica.

Tenim entrades per anar al Centre Qosqo de Arte Nativo, a veure balls i músiques populars. Una bona estona de cua al carrer i hem de dir que l’espectacle a nosaltres ens ha semblat enormement llarg i avorrit.

En sortir, el Miquel no es troba gens de bé (suposem que alguna cosa que hem menjat, no l’ha paït bé)…… i decidim anar directament a l’hotel on mengem una poma i uns plàtans que hem comprat pel camí.

Abans de dormir preparem les bosses petites per l’endemà, ja que marxem uns dies i deixarem les maletes a l’hotel per la nostra tornada a CUSCO.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 24, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 26, cliqueu en aquest

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – de PUNO a CUSCO – 2019.10.01 (crònica 24)

Avui a primera hora ens acompanyen a la terminal d’autobús on fem el chek i embarquem les maletes.

Un itinerari d’uns 450 quilòmetres per paisatges realment increïbles, que es pot fer en tren turístic o bé amb autocar amb totes les comoditats. Nosaltres optem per aquesta segona opció perquè encara que el trajecte ocupa gairebé tot el dia, fa una sèrie de parades amb visita guiada inclosa, a llocs emblemàtics que paga la pena conèixer.

Sortim puntualment i fem la primera parada a PUCARÁ a 3.905 metres d’altura, on visitem el Museu Lític, un museu arqueològic amb una col·lecció de monòlits i escultures de la cultura pucará (1400 aC a 400 dC). L’anomenada “estela de la pluja” té dos metres d’alçada. També alberga una col·lecció de ceràmiques. 

Durant el viatge hem vist exposicions millors que aquesta o almenys amb millors condicions museogràfiques, però agraïm la parada perquè almenys ens ha servit per estirar una mica les cames. La venda de souvenirs, especialment de les rèpliques del “torito de pucará” … és fins i tot exagerada per la mida d’aquesta petita població.

El carrer que des de l’església condueix al Museu està ple de paradetes que venen el famós “torito de la prosperidad” … peró nosaltres, com no ??? comprem un petit cargol.

Seguim ruta fins als 4.335 m, LA RAYA, el punt més alt del recorregut i que delimita la zona andina i l’altiplà, les províncies de Puno i Cusco.

El lloc on parem també ple de paradetes i persones que amb llames molt guarnides demanen diners per fer fotos. Això ens fa notar que el punt més turístic del país ja el tenim a tocar.

Continuem ruta fins a la població de SICUANI, la segona ciutat més gran del departament de Cusco, on parem a dinar en un restaurant amb bufet lliure força bo.

Després de dinar, (cal dir que tot el viatge està tenint lloc amb els temps molt mesurats i acurats), continuem fins a RACCHI (en quechua Raqchi).

El més important del lloc arqueològic de RACCHi és el Temple de Wiracocha, una enorme estructura rectangular de dos pisos que mesura 92 metres de llarg per 25,5 d’amplada i una paret central d’adob de 20 m d’alçada, amb una base de pedra andesita.

Compta amb finestres i portes, està flanquejada a banda i banda per una filera d’11 columnes circulars amb la part inferior en pedra i la superior en fang. Sembla que era un lloc, que a l’estil dels caravanserais de la ruta de la seda, feien parada els mercaders que anaven d’un lloc a un altre.

Abans de la seva destrucció pels espanyols, el temple tenia el que es creu, el sostre més gran en l’Imperi incaic, tenint la seva cúspide a la paret central que s’estén sobre les columnes i uns 25 metres més enllà de cada costat. Les grans proporcions del temple, i la seva prominència en el lloc expliquen per què a tot el complex també es denomina com el Temple de Wiracocha.

Dins del recinte observem també unes construccions rodones que eren magatzems d’aliments i tenien sostres cònics de palla.

Després de gaudir d’aquest magnífic conjunt continuem ruta fins a ANDAHUAYLILLAS, on visitem l’església de Sant Pere Apòstol batejada com la capella sixtina d’Amèrica per la quantitat de pintures i guarniments a l’interior. Ni un espai en blanc, barroc total i daurats arreu.

Seguim fins a CUSCO, on ens vénen a recollir a la terminal per anar fins a l’hotel que hem contractat nosaltres directament des de Barcelona, Casa Biru Hotel Boutique.

Conversem una estona amb el guia i després de deixar les maletes a l’habitació sortim a sopar. Un primer intent fallit, però finalment tenim la sort de descobrir el restaurant Incanto, (que visitarem mes d’una vegada aquests dies), molt a prop de la plaça d’Armes, on sopem molt i molt bé. Fem un tomb per la plaça i els voltants, abans de tornar a l’hotel.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 23, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 25, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – de l’illa de AMANTANÍ a la de TAQUILE (al LLAC TITICACA) i tornada a PUNO – 2019.09.30 (crònica 23)

Avui hem dormit a una casa particular a l’illa de AMANTANÍ. Ens llevem a quarts de sis del matí i després d’esmorzar ens dirigim al port per agafar el vaixell que ens durà a l’illa de TAQUILE a una hora de navegació.

Llac TITICACA i aproximació a San Carlos de PUNO i les illes de AMANTANí i TAQUILE

Ens hem acomiadat de la nostra “casera” la senyora Silvia, i ens hem fet fotos amb ella. A un quart de vuit sortim. Tot i que és un llac, les aigües estan una mica mogudes.

Cal tenir en compte que el llac TITICACA és realment enorme (204 quilòmetres de llarg per 80 d’ample) i quan estàs navegant per ell ens fa la sensació que ho estàs fent per dins del mar.

En arribar a TAQUILE ens espera una caminada de tres quilòmetres, al principi en forta pujada. El vaixell ens ha deixat en un punt de l’illa i ens recollirà en un altre punt al final de la caminada.

Al final del primer quilòmetre arribem a la plaça de l’església, la municipalitat i el centre d’artesania. Estem a 3.950 metres d’altitud. En aquest indret són els homes qui fan els teixits des de ben petits, en tant que les dones filen la llana i la tenyeixen.

El centre d’artesania, gestionat comunitàriament, ofereix una mostra de les peces d’artesania tèxtil que treballen manualment i no ens podem estar de comprar-ne uns guants i una gorra.

En sortir de la plaça, en un petit carrer, un mercat. Sortim del petit nucli i continuem la caminada fins al restaurant on dinem una sopa de quinoa i una truita de riu a la planxa. El Carles, el nostre guia, ens explica una mica les tècniques tèxtils tradicionals. Després de dinar ens apropem al port on embarquem.

Tenim per endavant tres hores de navegació per arribar a San Carlos de Puno, conegut popularment com a PUNO.

Arribats a l’hotel “recuperem” les maletes i deixem tot a l’habitació per sortir a passejar. Anem a la Catedral, que és enorme per molt poc acollidora, entrem al pati de la casa del Corregidor i després anem al Museu Municipal Carlos Dreyer.

Museu ubicat a la casa del col·leccionista i artista alemany Carlos Dreyer (1895-1975), un immoble declarant Patrimoni Cultural de la Nació. El Museu és petit però mostra 1.800 peces de les èpoques preinca, inca, colonial i republicana.