Arxiu de l'autor: Miquel Gascon

Quant a Miquel Gascon

Viatgermaníac i Teatraire de Pro, engrescat per gaudir al màxim de les activitats culturals que es realitzen a Barcelona i Catalunya, ja sigui teatre, música, òpera o cinema.

– 368 – GREC2019 – Circ – VEUS QUE NO VEUS (🐌🐌🐌🐌🐌) – Escenari Joan Brossa – 2019.07.18 (temp. 18/19 – espect. nº 284)

GREC2019 – VEUS QUE NO VEUS (temp. 18/19 – espectacle  nº 284)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dijous va tenir lloc, dins del Festival Grec, i a l’Escenari Joan Brossa, l’estrena a Barcelona de l’últim espectacle de la Companyia Pepa Plana, VEUS QUE NO VEUS.

Una proposta que es va estrenar al mes d’octubre del 2018 al Festival de Pallassos de Cornellà i que tornarà novament a l’Escenari Joan Brossa al mes de desembre dins de la temporada 2019-20, tal com ens van comentar a la roda de premsa “Grec Festival-Dansa i Circ” del passat 7 de juny (vegeu aquella ressenya).

VEUS QUE NO VEUS presenta la versió femenina de les anomenades “entrades clàssiques”, els números que inicien un espectacle o enllacen escenes. Per una banda, i com a pallassa augusta, la Pepa Plana. Per l’altra, en el rol de pallassa blanca, la Noël Olivé. Com canvien i quin significat prenen quan es juguen des de dues pallasses en comptes de dos pallassos? La companyia de Pepa Plana sempre ha reivindicat la figura de la pallassa i ara presenta els números circenses més clàssics. Es tracta de riure? Sí, però no només d’això, sinó de parlar, jugar i, potser, mossegar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Tony Lara

Pepa Plana és, sense cap mena de dubtes, una de les grans pallasses catalanes, nascuda a Valls, Tarragona, el 1965. Provinent del món de la interpretació, va fundar la companyia Preterit Perfecte, l’any 1989 en llicenciar-se a l’Institut del Teatre. Va col·laborar amb la companyia turca Sandimay, i l’any 1998 va crear la seva pròpia companyia per fer teatre de pallassos per a un públic adult.

La seva primera obra va ser “De Pe a Pa” presentada a la Fira de Tàrrega 1998 i en cartell a la Sala Muntaner durant vuit mesos. Després n’ha fet “Giulietta” (2000), “Hatzàrdia” (2004) del que va derivar “L’atzar” en un format més reduït, “Penèlope” (2010), “Èxode” (2011), “Amaluna” (2012) amb el Cirque du Soleil, “Despistats” (2014) el primer dels seus espectacles de teatre de carrer amb en Toti Toronell, “Paradís Pintat” (2016) i “Suite” (2017).

Nosaltres vam conèixer el treball de la Pepa Plana, l’any 2017 amb la seva peça Paradís Pintat  que vam poder veure a la Sala Muntaner (vegeu aquella ressenya).

Pepa Plana va obtenir el Premi Nacional de Cultura 2014 atorgat per la Generalitat de Catalunya.

Noël Olivé nascuda a Igualada va coincidir amb la Pepa Plana a l’Institut del Teatre i des de llavors havien volgut treballar juntes. Amb una llarga trajectòria en el món del cinema i la televisió on ha participat i participa en series de TV3, forma part de la companyia Per-versions amb Pep Cruz i Jordi Coromina. És la primera vegada que fa de pallassa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Aureli Sendra

VEUS QUE NO VEUS aconsegueix fer reviure els números més clàssics dels clowns en clau de dona. Intercalen entre els números les seves vivències com artistes dones que viuen en un món d’homes. Una proposta dirigida per Joan Arqué, reconegut per combinar la seva feina de pallasso (forma part de la companyia Rhum i Cia) amb la de director.

VEUS QUE NO VEUS és un espectacle de pallasses que ens explica una història i que dins seu ens explica històries més petites. Com diu el director, “Res és tan senzill i aparent com sembla … ni res és tan impossible que la seva magnificència no pugui superar.” Dues heroïnes del segle XXI que intenten sobreviure a les situacions clàssiques i s’enfronten al seu dia a dia, manifestant la seva necessitat de ser vistes en un món que sovint els hi és hostil, per l’únic fet de ser dones.

VEUS QUE NO VEUS, té un toc feminista i reivindicatiu que vol convidar a la reflexió. Pepa Plana porta com diu ella, molts anys de nas “El nas del pallasso és la màscara més petita del món, la que menys amaga i la que més revela.”, i la seva ha estat una constant reivindicació com a dona i com a pallassa teatral d’un públic adult.

Una posada en escena que involucra al públic des del primer moment, ja que trobem el pati de butaques amb paquets distribuïts a l’atzar i ella que, amb la seva mirada que parla i el seu aspecte innocent, fa que l’espectador “afortunat” l’acompanyi a escena a deixar el paquet. Espera per una entrevista de feina … doncs esperem ….

Una proposta que ens ha captivat, amb una suggerent escenografia de Xavier Erra, il·luminació de Yuri Plana i música de Lluís Cartes i magnífic vestuari de Rosa Solé. Hem rigut i hem rebut el rerefons reivindicatiu en clau feminista.

Ara en cartell pocs dies, fins al dia 21 de juliol i després en temporada del 18 de desembre al 6 de gener de 2020. Sincerament, paga la pena.

Una proposta que és una autèntica delícia. No ens hem pogut treure el somriure de la cara durant tota la representació i durant una bona estona en sortir del Teatre. Feia molt de temps que no ens ho passàvem tant bé !!!

Per favó … si us plau … no us la perdeu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Interpretació: Pepa Plana (Pallassa Augusta) i Noël Olivé (Pallassa Blanca)

Direcció: Joan Arqué

Assistent direcció: Inés García \ Coreografia: Roger Julià \ Escenografia: Xavier Erra \ Il.luminació : Yuri Plana \ Música: Llluís Cartes \ Vestuari: Rosa Solé \ Música i veu a Tirallonga de monosíl-labs : Rosa Pou \ Fotografia: Aureli Sendra i Tony Lara

Idioma: català

Durada: 65 minuts

– 367 – GREC2019 – UN DIA QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 2019.07.17 (temp. 18/19 – espectacle nº 283)

GREC2019 – UN DIA QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle  nº 283)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Amb moltes ganes vam anar ahir a La Villarroel per tal de veure la nova proposta de Les Antonietes, UN DIA QUALSEVOL, emmarcada dins del Festival Grec 2019.

El passat dia 31 de maig ens va ser presentada en la roda de premsa del Festival Grec “Companyies Catalanes” (vegeu aquella ressenya), i ens van comentar que amb aquesta obra de creació pròpia, la companyia celebra els 10 anys dalt dels escenaris.

Les Antonietes va néixer en 2007 amb Maria Ibars i Annabel Castan. L’any 2009 es va incorporar Oriol Tarrasón que és des d’aquell moment el director habitual. Nosaltres hem vist moltes de les seves propostes com “Othello” (La Seca 2018), “Mambo” (El Maldà 2016), “Un tramvia anomenat desig” (Sala Muntaner 2016),”Somni americà” (Lliure de Gràcia 2015), “Stockmann” (Sala Muntaner 2014) i “Vània” (Espai Lliure 2014). (clicant sobre els títols en vermell es podrà veure la ressenya corresponent).

UN DIA QUALSEVOL és una comèdia creada i dirigida per Oriol Tarrasón que mostra el debat que apareix quan ens fem grans: viure intensament fins a l’últim moment, … o be deixar-se arrossegar pel desenllaç previsible. L’ajudantia de direcció és de Martí Torras Mayneris.

A la residència Bon Repòs, els dies se succeeixen un darrer de l’altre, i un dia qualsevol és llarg i avorrit. Els seus hostes viuen pendents dels dinars i de les pastilles. Juguen al dòmino o fan figuretes de plastilina. L’Ernest (Quimet Pla) i el Mateu (Pep Ferrer) són dos dels avis que comparteixen habitació i discuteixen constantment. Una rutina que només s’altera quan un dels avis mor o si entra un de nou a la residència.

Té setanta-set anys i es diu Marta. O, com a mínim, així li han dit, fins ara. Però ella sempre s’ha volgut dir Solange. Aprofitant que el marit acaba de morir i ha hagut de traslladar-se a la residència Bon Repòs, ha decidit canviar-se el nom. Solange és molt més elegant. 

Solange és l’Imma Colomer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ella i les seves ganes de viure provocarà una reacció en els dos amics que els farà sortir de la rutina en la qual viuen i alterarà el normal funcionament de la residència amb la complicitat encoberta de la Rosa (Annabel Castan), una de les cuidadores.

Una proposta que pretén apropar el públic a una realitat que molt sovint incomoda, donant veu a un col·lectiu que no volem veure. UN DIA QUALSEVOL incideix en la soledat dels protagonistes, obligats a viure, voluntàriament o no, lluny de les seves famílies i de les seves llars.

Un col·lectiu de persones que viuen amb por i tristor l’última etapa de les seves vides, envoltats de la malaltia i la mort, unes persones que viuen instal·lades en els records i que esperen infructuosament les visites dels fills o néts.

Però l’arribada de la Solange farà que tot es revolucioni, que es plantegin temes a priori tabús, com parlar entre ells del sexe, de la soledat, de la mort digna, de les famílies, de l’amistat…. i es qüestionin quina és la vida que volen portar en endavant. Unes actituds que xoquen frontalment amb altres membres del col·lectiu i amb una institució que busca el control i la rutina entre els seus “hostes”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un gran treball dels quatre actors protagonistes, sense poder deixar de manifestar la nostra especial admiració cap a l’Imma Colomer que ens atrapa sempre amb la seva naturalitat interpretativa. Els dos excel·lents personatges masculins, de Pep Ferrer i Quimet Pla, ens han fet riure de valent amb les seves sortides, les seves malifetes entre ells i la sorpresa que mostren davant de la revolució que representa la Solange. Més continguda perquè el seu paper així ho demana, una magnifica Annabel Castan.

Quatre actors, que han estat magníficament acompanyats per “autèntics residents de la Residència Bon Repòs“, Mari Carmen de la CruzAna Escobar, Maria Fans, Juli Hernández, Sara Martínez i Isabel Torres, que han interpretat els seus propis personatges.

Una posada en escena molt àgil amb un gran treball en el moviment dels actors de la mà de Sebastiàn Garcia Ferro, espai i vestuari de Joana Martí, caracterització de Txus González, llums d’Iñaki Garz i so de Jordi Agut i Jaume Vergé.

Una proposta en clau de comèdia, amb un text esplèndid, que posa el punt de mira en la vellesa, en les persones de l’anomenada tercera edat que, amb les seves limitacions malgrat que tenen encara moltes ganes de viure i gaudir de la vida. I ens mostra també la cara amarga de la vida quan la mort decideix escollir persones encara molt joves.

Una proposta que paga la pena i que estarà a La Villarroel fins al 28 de Juliol.

Autor i director: Oriol Tarrasón

Intèrprets: Annabel Castan, Imma Colomer, Pep Ferrer, Quimet Pla

Intèrprets col.laboradors: Mari Carmen de la Cruz, Ana Escobar, Maria Fans, Juli Hernández, Sara Martínez i Isabel Torres 

Ajudant a la direcció: Martí Torras Mayneris \ Disseny de l’espai i vestuari: Joana Martí \ Disseny de la il.luminació: Iñaki Garz \ Disseny del so: Jordi Agut i Jaume Vergé \ Moviment: Sebastià Garcia Ferro \ Caracterització: Txus González \ Construcció del mobiliari: Òscar Fernàndez \ Ajudant de direcció/Regidoria: Omar Bañón \ Video: Joan Gastó \ Disseny Gràfic: Assad Kassab \ Xarxes socials: Estel Ibars \ Gestió cultural: Eduard Arderiu \ Distribució: Xavier González \ Producció executiva: Raül Perales \ Fotografia: David Tarascon \ Cap técnic del teatre: Jaume Feixas \ Premsa: Cósmica \ Marqueting i comunicació: Publispec

Idioma: català – Durada: 80 minuts

– 366 – GREC2019 – SHAKESPEARE FACE TO FACE – La Cuina – Espai Francesca Bonnemaison – 2019.07.17

GREC2019 – SHAKESPEARE FACE TO FACE

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dimecres al matí a l’Espai Francesca Bonnemaison ha tingut lloc una de les “Converses Grec” anomenada SHAKESPEARE FACE TO FACE. Una activitat dirigida als joves que, sorprenentment ?, no hi eren. La mitjana d’edat del públic assistent passava de llarg dels cinquanta anys …..

Segons havíem llegit al programa del Festival Grec Els Pirates TeatrePàrquing Shakespeare, dues companyies que s’enfronten al Grec d’enguany a les obres de Shakespeare, us donen les claus per entendre l’univers del bard anglès des de la perspectiva del públic jove. Després d’una breu introducció, veureu els membres d’aquestes companyies competir en una batalla shakespeariana apassionant.

Nosaltres hem assistit a una altra conversa, o millor dit … a un debat, molt interessant, però molt diferent del que pensàvem que seria pel que deia el programa.

Una butaca vermella ocupada per Antonio Morcillo, que avui ha representat amb passió desbordada el paper de William Shakespeare; a la seva dreta tres membres de Pàrquing Shakespeare: Ariadna Matas, José Pedro Garcia Balada i Laura Vila Kremer. A la seva esquerra tres membres de Els Pirates Teatre: Adrià Aubert, Laura Aubert i Ricard Farré.

Les dues companies s’han enfrontat a la mateixa obra: “L’amansiment de la fúria” o “la feréstega domada”, una de les primeres obres de Shakespeare i considerada actualment com una de les obres  més masclistes signades per ell.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Però tant Els Pirates Teatre com Pàrquing Shakespeare han aconseguit capgirar-la i fer del text un al·legat feminista. Pàrquing Shakespeare porta al festival “L’amansi(pa)ment de les fúries“, dirigit per Carla Rovira, que nosaltres veurem el 31 de juliol al Teatre Grec, i Els Pirates signen “Les feres de Shakespeare” (vegeu la nostra ressenya), amb direcció d’Adrià Aubert, proposta que vam veure el passat dia 6 de juliol.

Una conversa dividida en quatre “assalts de boxa”:

  1. L’obra
  2. Shakespeare era misògin ?
  3. Els personatges
  4. Sobre la vigència de Shakespeare.

I que, com podreu escoltar a l’àudio ha estat molt monopolitzat per Antonio Morcillo (William Shakespeare), especialment en la primera mitja hora on únicament hem pogut escoltar la seva veu, que ha defensat amb passió la “seva” obra, com l’expressió de la realitat social del “seu temps” i ha fet constar que ambdues companyes han obviat el pròleg del calderer que, per a ell, formava una part important de la peça (pròleg del que podem veure una gravació de TVE-Estudio1) …

http://www.rtve.es/alacarta/videos/estudio-1/estudio-1-fierecilla-domada/3189845/

Ha reconegut que els personatges femenins de l’obra no són rodons, però que “ell” escrivia per als seus clients i els hi deia el que volien escoltar.

La proposta SHAKESPEARE FACE TO FACE, ha estat força interessant, especialment quan els membres de les dues companyies han pogut ficar cullerada. Llàstima que la gent jove a la què estava destinada especialment, no ha recollit el guant, encara que era una activitat totalment gratuïta; Potser s’haurà de buscar altres maneres d’atraure a aquesta franja d’edat, encara que nosaltres malauradament, no som gaire optimistes.

Malgrat que l’àudio és un pèl massa llarg, el publiquem per si algú està interessat, en escoltar el debat

– 365 – GREC2019 – Teatre – CAMPO MINADO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.07.16 (temp. 18/19 – espectacle nº 282)

GREC2019 – CAMPO MINADO (temp. 18/19 – espectacle  nº 282)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dimarts 16 de juliol,  a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure i dins del Festival Grec 2019 vam poder veure la primera de les dues representacions de CAMPO MINADO, el projecte de Lola Arias que aplega veterans argentins i anglesos de la Guerra de les Malvines, confrontació que va tenir lloc del 2 d’abril del 1982 al 14 de juny  del 1982. Una proposta que ja ha recorregut vint-i-sis ciutats arreu del món.

Una peça que havia arrencat en 2013 com una videoinstal·lació anomenada Veteranos i que formava part d’una exposició anomenada “After the war” que es va fer a Londres, i on Lola Arias havia estat artista convidada. D’allà va sorgir la idea de la peça teatral en la qual va treballar durant dos anys fent investigacions i audicions per acabar consolidant la idea i els participants.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

CAMPO MINADO va ser estrenada com a proposta teatral el 2016 en el Festival de Brighton (Anglaterra). En 2017 es publica el llibre, i en 2018 es converteix en pel·lícula que es presenta al Festival de Berlín (Berlinale) amb el títol de “Teatre de Guerra“.

CAMPO MINADO explora, trenta-set anys més tard, la petjada d’aquell conflicte en les sis persones que ho van viure. En un set de filmació convertit en màquina del temps, els que van combatre es transporten al passat per a reconstruir els seus records de la guerra i la seva vida de postguerra.

L’única cosa que tenen en comú tots ells, és que són veterans.. Però què és un veterà ?, un supervivent ?, un heroi ?, un boig ? El projecte confronta diferents visions de la guerra, ajuntant a vells enemics per a explicar una mateixa història.

Lola Arias (Buenos Aires, 1976) és escriptora, directora de teatre i cinema, artista i performer. Les seves propostes transiten sempre entre la realitat i la ficció. Ella ha manifestat que va créixer cantant estrofes de la “Marcha de las Malvinas” a l’escola, i que més enllà d’aquesta cançó no sabia res d’aquella Guerra. CAMPO MINADO, indaga en les marques indelebles que deixa una guerra, explora la relació entre experiència i ficció i es posa al servei de les variades formes de representació de la memòria.

Continua llegint

– 364 – Teatre – DE MARES I FILLES (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama – 2019.07.15 (temp. 18/19 – espectacle nº 281)

DE MARES I FILLES (temp. 18/19 –  espectacl.  nº 281)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dilluns dia 15,  vam fer cap al Teatre Poliorama per veure una comèdia escrita i dirigida per Paco Mir amb Mont Plans i Annabel Totusaus, una mare i una filla.

Una proposta que es va estrenar, fa tot just un any, al Teatre Eòlia, i que estarà en cartell al Poliorama fins al dia 24 de juliol en sessions de dilluns, dimarts i dimecres.

Una mare i una filla es retroben a l’habitació d’un hospital després d’haver passat cinc anys sense parlar-se. Una conversa forçada en què la filla descobrirà aspectes inversemblants de la seva mare i de la seva família.

Aquesta proposta es deriva de l’obra de Paco Mir,  que va quedar finalista en el Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta 2013, i que portava el títol de “I deien que plouria“.

Amb DE MARES I FILLES, Paco Mir aconsegueix fer riure i fer plorar, un text amb una barreja d’emocions que ens aclapara i que ens arrosseguen a l’habitació de l’hospital on la mare i la filla parlen del passat i del present, de les 1001 coses que s’haurien de dir abans ….. que sigui massa tard.

Perquè la vida passa tan de pressa que el que ens pensem que serà demà, ja és avui  …..

Mont Plans i Annabel Totusaus són dues actrius que  tenen el do de la comèdia, però al mateix temps són capaces d’imprimir a les seves interpretacions el dramatisme necessari per donar la pàtina de seriositat que provoca en nosaltres, els espectadors, el toc de reflexió que el text busca.

Mont Plans (Artés, 1948) a qui hem vist treballar recentment a “El gran Mercado del Mundo” (vegeu aquella ressenya) (TNC, maig 2019), … és coneguda per haver estat una de les actrius de referència de La Cubana i Dagoll Dagom, i una de les recordades “Teresinas”. Una actriu que ha desenvolupat sempre una brillant feina teatral en tots tipus de papers i que aquesta nit ens ha captivat per la seva naturalitat.

Annabel Totusaus (Calafell, 1974) és també una actriu nascuda a La Cubana i actriu de Dagoll Dagom. L’última proposta en què la vam veure treballar va ser “El llibertí” (vegeu aquella ressenya) en aquest mateix teatre durant la temporada 2017/18.

Mare i filla, ens captiven des del primer moment dins les teranyines del seu passat; un dragonkhan emocional que sembla que no s’hagi d’acabar mai.

Dues personalitats contrastades, una mare despreocupada, que viu la vida intensament i que far “volar coloms”, les seves vivències són fruit de la seva imaginació? O realment ha viscut la vida que explica que ha viscut? Va viure realment el maig del 68 a París? És de veritat activista de GreenPeace?

Continua llegint

– 363 – Gala de la XXV edició dels PREMIS BUTACA – Mercat de les Flors – 2019.07.14

Gala de la XXV edició dels PREMIS BUTACA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Tal com ja s’havia anunciat, aquest any l’entrega dels Premis Butaca es va fer ahir dia 14 de Juliol al Mercat de les Flors, i tot seguit va tenir lloc la festa de celebració dels 25 anys dels Premis Butaca, a la terrassa del Teatre Lliure. Per sort, la pluja que havia caigut a primera hora de la tarda va deixar pas a una nit esplèndida que va permetre gaudir de la festa.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Gloria Cid i Toni Martin, impulsors d’aquests premis que van començar al seu programa de ràdio de Premià de Mar, van ser els amfitrions i presentadors de la gala. Amb força puntualitat i una gran agilitat la gala va ser entretinguda i plena de moments emocionants, i com no podia ser d’altra manera, moments reivindicatius.

Com ja és habitual en aquestes gales els premis han estat entregats per diferents persones del món de l’espectacle i ha comptat amb intervencions anginoses d’alguns d’ells.

Aquest any el Premi honorífic Anna Lizaran ha estat atorgat a dues espectadores, la més gran i la més jove, Montserrat Soler i Cinta Paloma, “addictes” teatraires pel fet de comprar sempre abonaments anuals. Un premi a la veu del públic. Un homenatge a un dels principals actius de les arts escèniques.

Els premis s’han anat entregant després de recordar les nominacions de cada categoria (vegeu la ressenya de les nominacions) …i els agrupem per espectacles (si nosaltres hem vist l’espectacle, clicant sobre el nom en vermell, podeu accedir a la ressenya que vam publicar en el seu dia).

Continua llegint

– 362 – Teatre – L’AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) – Teatre Eòlia (🐌🐌🐌🐌+🐚) – 2019.07.14 (temp. 18/19 – espectacle nº 280)

L’AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) (temp. 18/19 –  espectacl.  nº 280)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Hem tingut l’enorme sort de poder encabir a la nostra agenda l’última de les quatre funcions previstes aquests dies de L’AMOR (NO ÉS PER A MI, VA DIR MEDEA) que s’han representat al Teatre Eòlia.

Una proposta imperdible sense cap mena de dubtes, i que es podrà veure durant la temporada 2019/2020 al mateix teatre.

El text, escrit per Queralt Riera, ha guanyat el 47è Premi Octubre del Teatre Pere Capellà 2019, la Beca Odisseu Eòlia i+D 2018 i ha estat finalista del Premi Quim Masó 2018.

Queralt Riera (Parets 1978), és graduada en direcció i dramatúrgia a Eòlia ESAD i nosaltres la vam conèixer amb la proposta  AQUÍ “de Santander a NY” (Sala Atrium, 2018) (vegeu aquella ressenya) i que serà representada al Teatre Fernán Gómez de Madrid en novembre 2019.

En aquesta proposta, dirigida per la mateixa Queralt Riera, Rosa Cadafalch i Patrícia Mendoza, són Medea. Estan acompanyades de la música en directe de Joan Alavedra.

En paraules de la mateixa autora, considera que és fonamental recuperar algun concepte de la tragèdia grega a la societat actual, i que per tal que es consideri tragèdia ha d’haver-hi amor, mort i veritat. Tres eixos que han estat constantment revisats a l’obra: “patim perquè estimem i perquè estimem patim“.

És un text contemporani. Un recorregut per la vida d’una dona. Creixerà davant dels nostres ulls dels 8 als 88 anys. Mostrarà la fragilitat, el dolor de la vida i la poca felicitat que de vegades aconseguirà esgarrapar. Un reflex del desassossec en què sovint vivim i que ens esforcem a negar. Potser, mirar la veritat íntima i afrontar-la ens apropa, si més no, a certa pau.

Medea, que sent que ha matat els seus fills. Amb el cor trencat i sola. Una dona del segle XXI, com qualsevol altra.

Una peça construïda a partir de dos Medeas, que evolucionen temporalment en sentit invers, la Medea adulta (excel·lent interpretació de Rosa Cadafalch) que observa el mar des de la residència d’avis on viu els seus últims dies de vida, i contempla astorada com el mar torna el cadàver d’una nena ofegada que no té ulls “perquè se’ls han menjat els peixos“. Ens parla del seu dia a dia esperant la mort. Voldria recordar, però al mateix temps no vol recordar gaire als seus fills absents.

D’altra banda la Medea nena, que amb vuit anys sent l’absència de la mare i viu sola amb un pare que no li pot dedicar temps i un germà més gran que ella amb qui no té connexió. Ens explica com ocupa el seu temps en tornar de l’escola i ens fa partícips del seu procés de creixement, l’internat a Suïssa, la mort del germà, el seu matrimoni, els seus fills … la seva enorme soledat. Una extraordinària Patricia Mendoza que canvia magistralment de registre amb les diferents edats de la protagonista.

Continua llegint