Arxiu de la categoria: Teatre

– 135 – Òpera – NORMA (🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 27/07/2022

Després de mes i mig sense publicar cap entrada al Blog i un cop ben tornats del nostre primer “Camino de Santiago” (del qual hem fet a peu el tram que travessa Galícia, d’uns 175 km) …. tornem a casa i a la “normalitat” i a publicar el o els darrers apunts d’aquesta temporada.

Ahir dia 27 de juliol, vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per assistir a la representació de l’òpera NORMA de Vincenzo Bellini (Catània-Itàlia 1801- Puteaux-França 1835), una extraordinària producció signada per Àlex Ollé per a la Royal Opera House i sota la direcció musical de Domingo Hindoyan.

Prèviament, havíem llegit dures crítiques d’aquesta producció, especialment de la seva posada en escena i sincerament anàvem amb una certa por que no ens agrades gaire. Res més lluny de la realitat. Hem gaudit de valent amb aquesta NORMA

Recordàvem la NORMA que vàrem veure el 2015 en aquest escenari i aquesta mateixa setmana l’hem tornat a revisar mitjançat el nou portal digital Liceu+.

NORMA és una tragèdia lírica en dos actes amb llibret de Felice Romani (1788-1865) basada en el drama “Norma ou l’infanticide” d’Alexandre Soumet, estrenat vuit mesos abans que l’òpera. L’òpera va ser estrenada el desembre de 1831 al Teatre alla Scala de Milà i a Barcelona, al Teatre de la Santa Creu el juny del 1835. Al Liceu es va estrenar el 1847 i s’havia representat per última vegada en 2015.

Aquesta producció actualitza NORMA, situant-la en el context de l’opressió que poden infondre les creences religioses. Una religió enfocada com a element aglutinador on els desitjos individuals han de quedar sotmesos als de la comunitat i on no és permissible que un individu transgredeixi les normes comunitàries imposades.

Norma (soprano Marina Rebeka) és la sacerdotessa (aquí bisbessa anglicana) i líder espiritual de la rebel·lió contra els romans, … ella estima a Pollione (el tenor Riccardo Massi), cap de la força d’ocupació i amb qui ha tingut dos fills. Norma descobreix l’amor entre una jove sacerdotessa que encara no ha fet els vots, Adalgisa (mezzosoprano Varduhi Abrahamyani) i Pollione. Aquest fet la farà passar per molts estats emocionals, la rabia, l’odi, el dolor en sentir-se traïda, el desig de venjança, la compassió …. i acabarà transformant la Norma furiosa que crida als seus homes per exterminar els invasors, a la Norma que sacrifica la seva vida per amor, pels seus fills i pel bé de la seva comunitat.

Una Norma atrapada entre les seves creences i les regles socials que ella mateixa ha imposat. Atrapada en el seu paper de líder espiritual, filla sotmesa al poder militar, amant traïda però encara enamorada, i mare angoixada pel futur dels seus fills. Una dona forta amb dues vides impossibles de conciliar. 

L’escenografia d’Alfons Flores, ens ha semblat senzillament magnífica, amb un escenari ple de creus que simbolitzen la religió opressora i asfixiant que envolta a la protagonista. Un escenari amb 1.200 crucifixos, amb les quals Ollé ha volgut representar el món mental de Norma i que amb els rituals catòlics, de marcada estètica franquista, ens transmeten l’entorn opressor en el qual viu. El vestuari és de Lluc Castells i la il·luminació de Marco Filibeck.

A la primera meitat de la segona part l’acció es trasllada al present i les túniques sagrades queden substituïdes per vestuari actual i el temple s’ha transformat en un apartament on viu Norma amb els seus dos fills i la seva fidel Clotilde (soprano Núria Vilà). El paper de Flavio, company i amic de Pollione ha estat interpretat pel tenor Néstor Losán.

Segons Ollé aquesta producció està basada en “la convicció que el personatge de Norma, lluny de qualsevol estereotip, és un personatge profundament humà, amb problemes i dubtes perfectament actuals, arrossegat per emocions contradictòries, empès alhora per la seva valentia i la seva fragilitat. En segon lloc, la convicció respecte de l’enorme importància que té la religió com a veritable tema de fons d’aquesta òpera”.

La proposta també presenta un canvi envers el guió original en la mort de Norma que, en aquest cas, és executada pel seu pare, Oroveso (baríton Nicolas Testé), en un acte de perdó i pietat.

Magnífic, com de costum, el Cor del Gran Teatre del Liceu i l’Orquestra Simfònica del Liceu sota la direcció del veneçolà Domingo Hindoyan (Caracas 1980) director de la Royal Liverpool Philharmonic Orchestra.

Hem gaudit molt amb aquesta producció, especialment per la seva posada en escena, però també per les magnífiques veus de Marina Rebeka i Varduhi Abrahamyani, que ens han regalat un magnífic duet “Sola, furtiva al templo” que culmina amb el trio “Oh non trepare, al perfido” en incorporar-se Riccardo Massi al final de la primera part.

Per nosaltres una gran nit.

– 134 – Teatre/Dansa – A SKIN POEM FOR A COSY HOUSE (🐌🐌🐌🐌) – Centre de les Arts Lliures de Barcelona – Fundació Joan Brossa – 10/06/2022

Ahir divendres dia 10 de juny, vam fer cap al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa per veure l’últim espectacle de la Companyia “Los Escultores del Aire”, amb el nom de A SKIN POEM FOR A COSY HOUSE creat i interpretat per Mai Rojas i Raffaella Crapio

La companyia “Los Escultores del Aire“, està liderada per Mai Rojas, especialista en teatre físic i mim corporal, de qui ens vam “enamorar” en 2015 quan el vam veure per primera vegada a la Sala Fènix interpretant els dos espectacles “LA LEYENDA DEL FAUNO i EL VIAJE“.

D’ençà d’aquell descobriment hem seguit la seva trajectòria i ens hem convertit en uns dels seus seguidors incondicionals. Creiem que a hores d’ara ja hem vist gairebé tots els seus espectacles: “CADA RECUERDO TIENE SU CANCIÓN” (Tantarantana, 2016), “GAME OVER” (La Badabadoc, 2017), “TUBERÏAS” (Tantarantana, 2017) i “LA CAJA” (Almería Teatre, 2018). (Podeu accedir a cada una de les ressenyes si cliqueu en els noms dels espectacles).

L’espectacle que hem pogut gaudir ara és, “A SKIN POEM FOR A COSY HOUSE“, i segons ens ha explicat el mateix Mai, va ser concebut durant el confinament del 2020. Davant de la paràlisi i la incertesa que es va generar, la parella formada per Mai Rojas i Raffaella Crapio van decidir positivitzar les emocions i catalitzar-les creant un espectacle. Per això, van decidir transformar casa seva en una sala d’assajos i convertir el tancament forçós en una residència artística.

Segons ens comenta en Mai Rojas, l’escenografia (de la mà de Sarah Bernardy), és una reproducció exacta del saló de casa seva, on l’espectacle va agafar vida. Van trobar en el confinament el temps que anhelaven per dedicar-se a la creació sense distraccions i va convertir el mobles del seu saló en el seu decorat.

Ell és especialista en mim i teatre físic, ella és especialista en dansa; és per això que van decidir buscar un llenguatge comú trobant una textura de moviment compartit.

El resultat obtingut és encomiable, ell ha transitat al món de la dansa, ella al món del teatre i el resultat és, al nostre entendre, magnífic i d’una sensibilitat exquisida. Des d’una dramatúrgia física mantenen un diàleg permanent entre la coreografia de la dansa i la narrativa teatral.

A SKIN POEM FOR A COSY HOUSE és el sisè espectacle de la companyia i amb ell tanquen la trilogia sobre la memòria. En aquest espectacle es narren els dies que segueixen a una mort inesperada, passant per les cinc etapes del dol: la negació, la ira, la negociació, la depressió i l’acceptació.

Una parella viu la quotidianitat en el seu petit apartament. S’aixequen, treballen, tornen a casa cansats i volta a començar. Un dia ell oblida arribar a temps per a celebrar el seu aniversari, la parella discuteix, ella s’enfada frustrada pels preparatius d’una celebració fracassada.

Acalorada decideix sortir a prendre l’aire, ell sense acomiadar-se ni disculpar-se es queda a l’apartament. Ella mai torna, al carrer sofreix un accident de trànsit i mor. Ell ha de conviure amb el record d’ella i el dolor d’una partida sobtada. Rodejat de records compartits la casa es converteix en un museu de sentiments que ell ha de recollir tal com fa amb els seus vestits, i guardar-lo tot en caixes. 

Un entramat trencat volgudament, on s’entrellacen línies temporals, el passat amb el present, el punt de vista d’ell o el punt de vista d’ella. Construeixen en mapa emocional del personatge i del dolor que li ha produït la pèrdua de la persona estimada.

Un espectacle que parla de la mort per a fer un homenatge a la vida.

Cal destacar la magnífica il·luminació de Sergio Grazia, el vestuari de Sarah Bernardy i la composició musical original de Matías Muñoz i Edurne Arizu.

En acabar la representació d’ahir, nit d’estrena…. va haver-hi una grata sorpresa…. el “petit regidor” o ajudant que va facilitar els objectes als actors en aquella representació, va ser en “Leo”, el fill de la parella protagonista.

Un espectacle preciós, treballat al mil·límetre i d’una gran sensibilitat, que es podrà veure al Centre de les Arts Lliures fins al 19 de juny.  

___________________________________________

Nota: aquesta ressenya segurament serà la darrera d’aquesta temporada, ja que volem descansar unes setmanes de Teatre, per poder fer altres activitats que ens plauen. Aquest any estarem absents també del Festival Grec.

– 133 – Teatre – MONUMENTAL – (🐌🐌🐌+🐚)  – Teatre Gaudí – 07/06/2022

Dimarts dia 7 era dia d’estrena al Teatre Gaudí, la jove Companyia Chicuelina va presentar MONUMENTAL, el seu primer espectacle creat i dirigit per Martí Torras i Mayneris i que ha comptat amb la col·laboració en la dramatúrgia de Paco Mir.

La companyia Chicuelina està formada per 3 actors i 4 actrius que, com ells diuen, són “made in Eolia“, i, amb aquesta peça aposten per la sàtira, on enfronten la relació entre Catalunya i Espanya a través del món de la tauromàquia, amb ingredients de teatre documental.

El 2012, un cop aprovada la polèmica llei antitaurina que prohibia les curses de braus a Catalunya, sorgeix la idea de convertir la Plaça Monumental de Barcelona en un nou equipament per al Teatre Nacional de Catalunya. El projecte de remodelació de la Nova Monumental es presenta a la mateixa Plaça en una gran festa durant el GREC 2012, organitzada per la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona, amb la presència d’alguns prohoms del món cultural català. L’endemà de la festa, el projecte queda enterrat i silenciat. Ni els assistents, ni la premsa ni les pròpies administracions han volgut donar mai cap explicació del que va passar aquella nit. 

Entrem a la sala i ens sorprèn l’escenografia d’Anna Tantull, un “ruedo” al voltant del qual els espectadors seiem separats en dues parts, “sol” i “sombra”. Ens acompanya la música de pasdoble (espai sonor d’ Imai Adalid).

Sense ni tan sols començar, ja es respira un ambient festiu. 

La companyia formada per Alba CastellvíPatrick GannonRubén Lunares, Natàlia Mas, Marta Penya, Cristina PratsGuillermo Vernalens, comencen a explicar que va passar en aquell acte del Grec 2012 donant veu als polítics i al director del TNC d’aleshores, en Sergi Belbel. No satisfets amb la manera en què ho expliquen, “deixen d’actuar” i ens parlen de la investigació que han dut a terme, el que ells creuen que va passar i parlen entre ells de la millor forma d’explicar-ho a l’espectador.

Una proposta atrevida, fins i tot esbojarrada i gamberra, què, emprant el llenguatge de la tauromàquia, donen veu a polítics, periodistes especialitzats en el món dels braus, al nen que volia ser torero, als mateixos braus que pasturen tranquils als camps, als toreros “mascles i valents”, als representants dels toreros, als coachs, als tutorials d’internet d’un famós youtuber que ensenya com ser un “torero com cal”, …..

Un munt de personatges que desfilen per l’escena amb diàlegs realment hilarants que ens han fet riure de valent.

Unes interpretacions fresques i amb una agilitat en el canvi de vestuari i rol que de vegades sembla màgica.

Com comenta Martí Torras al dossier de premsa, …

… els set actors interpreten fins a vuitanta-cinc personatges, alguns reals i d’altres imaginaris, majoria humans, alguns animals i fins i tot un extraterrestre, en una aposta deliberada per un gènere tan denostat i alhora, més necessari que mai, com és la comèdia.

Una proposta on es parla, en to humorístic, de les crisis actuals de la societat catalana: la política, la laboral, la cultural i la identitària. 

Una jove companyia amb grans possibilitats d’arribar lluny.

Augurem per aquesta proposta un gran èxit de públic. Un excel·lent “divertimento” per l’època estiuenca, amb més contingut crític del que en principi es podria esperar. 

Una primera proposta que paga la pena veure i que està programada a la Sala “La Claca” del Teatre Gaudí fins al dia 13 de juliol. 

– 132 – Concert Poètic – SONETOS DEL AMOR OSCURO – (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 07/06/2022 

Onze són els sonets escrits per Federico Garcia Lorca (Granada 1898-1936) que ara ens han presentat Pep Tosar i Joan Arto, en l’espectacle SONETOS DEL AMOR OSCURO, patrocinat per afOra Focus i la Fundació Romea. Una presentació que ha tingut lloc en el Teatre Romea en un horari totalment inusual, dimarts dia 7 de juny al matí.

Ha estat una vetllada única, on ens hem deixat transportar per la màgia de la música i la poesia. El treball conjunt del director, actor i dramaturg Pep Tosar i del guitarrista i compositor Joan Arto, els ha permès crear al llarg d’un any de treball, …

una fina dramatúrgia filada nota a nota, vers a vers, que convida l’espectador a transitar emocionalment per les imatges dels sonets lorquians.

Aquest treball ha estat publicat en CD i en format digital el passat 27 de maig. 

Els Sonets són:

  • 1 – Soneto Gongorino
  • 2 – Llagas de Amor
  • 3 – El poeta pide a su amor que le escriba
  • 4 – Soneto de la dulce queja
  • 5 – El poeta dice la verdad
  • 6 – Soneto de la guirnalda de las rosas
  • 7 – Noche del amor insomne
  • 8 – Ay voz secreta del amor oscuro
  • 9 – El poeta pregunta a su amor por la ciudad encantada de Cuenca
  • 10 – El amor duerme en el pecho del poeta
  • 11 – El poeta habla por teléfono con el amor 

Els onze sonets van ser compostos durant l’últim any de la vida de Lorca i els estudiosos de la seva obra no saben dir si van ser concebuts com a part integrant d’una obra més amplia. Segons podem llegir…

… són onze poemes que freguen la perfecció, tant per la seva musicalitat, gairebé perfecta, com per les seves imatges, a vegades d’una naturalesa marcadament eròtica, construïdes amb una imaginació encomiable. 

Aquests són els únics textos coneguts de l’autor on parla obertament de la relació entre dos homes

La proposta és bellíssima amb una música i una recitació que emocionen i trasbalsen. Han intervingut JOAN ARTO a la guitarra, PEP TOSAR en la recitació, CARLES DÈNIA al cant, DAVID DOMÍNGUEZ a la percussió, PEP GARAU al fliscorn i la trompeta, TONI MORA als teclats i CARMELA CRISTOS al violoncel.

Com a cloenda de la presentació han inclòs el poema “Iré a Santiago” també anomenat “Son” ó “Son de negros en Cuba“, que el poeta va dedicar a Cuba on va residir tres mesos, el 1930, després de la seva estada a Nova York.

Magnífica proposta que esperem es pugui programar en temporada. 

– 131 – Teatre – EL PES D’UN COS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 04/06/2022

Potser hem arribat massa d’hora …

Dissabte dia 4, a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, vam gaudir d’una autèntica joia teatral, escrita i dirigida per Victoria Szpunberg i protagonitzada per una esplèndida Laia Marull, EL PES D’UN COS.

Aquest espectacle forma part del Cicle 3D amb  NOSALTRES (A NOSOTROS NOS DABA IGUAL) d’Helena Tornero i LA CASA DEL DOLOR de Víctor Sánchez Rodríguez, tres dramatúrgies catalanes sobre la realitat més immediata.

Victoria Szpunberg (Buenos Aires, 1973), dramaturga i directora establerta a Barcelona, va escriure aquesta obra inspirant-se en la seva relació amb el seu pare malalt, les diferents etapes de la seva malaltia i els canvis en el vincle afectiu que els unia. Intenta relatar el procés que va suposar acceptar la seva malaltia, la seva dependència, i el seu deteriorament físic i mental, tot i que ella mateixa afirma que no es tracta d’un text autobiogràfic.

I confessa que ha esperat a la mort del seu pare per compartir aquest text que va escriure quan ell encara hi era …

…“també em pregunto quan va ser exactament el moment en el qual el meu pare va començar a anar-se’n. El seu camí cap a la mort va ser molt llarg, com una «letargia eterna»”.

Què et pot portar a desitjar la mort d’algú que estimes?

Una filla ha de cuidar del seu pare qui, després de patir un ictus, viu un procés de deteriorament físic i mental que el converteix en un ésser totalment dependent. La manca de recursos econòmics propis i la precarietat que viuen les administracions públiques farà que la situació entri en una mena d’espiral de caiguda lliure.

Una història de ficció, que sabem basada en l’experiència vital de l’autora, que ens fa dirigir la mirada cap una realitat de precarietat sanitària i social que obliga les persones a buscar solucions desesperades per intentar fer front a situacions com les que ens relaten. Una història dura, molt dura, explicada amb tocs d’humor i música i una esplèndida posada en escena.  

EL PES D’UN COS és una proposta multidisciplinària que combina text, música en directe i projeccions i que compta amb les magnífiques interpretacions de Laia Marull (interpretant el paper protagonista i en el vídeo de Joan Rodón, a les seves germanes), Marc Tarrida Aribau, Carles Pedragosa i Sabina Witt.

L’actriu Laia Marull porta majoritàriament el pes de l’obra i ens ha fet gaudir d’una interpretació fresca, viva i convincent. A vegades en primera persona, a vegades dialogant amb els altres actors o dialogant amb els espectadors, ens ha semblat realment magnífica, d’una gran sensibilitat.

Fotografies de David Ruano

Marc Tarrida (que ha substituït a Quim Avila per lesió) interpreta el paper de zelador i infermer i es converteix en “l’àngel” de la desesperada Olga intentant facilitar els tràmits i protocols que ella ha de seguir en el món de la sanitat pública.

Carles Pedragosa, que interpreta diferents papers, és un dels creadors de la part musical de l’espectacle, juntament amb Joan Solé i Sabina Witt, que actua i canta en la proposta.

A la posada en escena, amb escenografia de Judit Colomer, vestuari d’Albert Pasqual, il·luminació de Marc Lleixà i so de Joan Solé i Guillem Rodríguez, apareixen tres cap-grossos (disseny de Silvia Delagneau) que simbolitzen els residents d’una residència d’avis i com, a mesura que passa el temps, van perdent la seva identitat i es mimetitzen entre ells.

Una proposta plagada de denúncies: a la fredor del sistema sanitari públic, a la inutilitat de la llei de dependència, als preus abusius de les residències privades, a les institucions religioses, a la solitud del familiar que ha de fer de cuidador de la persona invalidada, a la rigidesa en el món laboral o no hi ha espai perquè el treballador pugui fer front a situacions familiars inesperades, a la ineficàcia dels anomenats serveis socials … 

I més enllà de tot això és una proposta que ens fa pensar en si realment val la pena allargar la vida a una persona que ja no viu, que s’ha convertit en un cos.

Una magnífica proposta que es podrà veure al TNC fins al dia 12 de juny i que paga molt la pena. 

– 130 – Teatre – INTERNACIONAL – (🐚) – Teatre Lliure – 03/06/2022

Divendres dia 3, al Teatre Lliure de Gràcia, hem confirmat el que ens temíem abans d’anar-hi. INTERNACIONAL no només no ens ha agradat gens, sinó que considerem que no és de rebut que un teatre públic, com és el Teatre Lliure, programi sense to ni so, propostes escèniques com aquesta; de fet ens hem sentit gairebé estafats

Segons podem llegir a la web del teatre, la directora polonesa Anna Karasińska (Łódź, 1978) va debutar el 2015 amb Ewelina’s Crying, un espectacle metateatral carregat d’humor. De llavors ençà, la seva trajectòria ha estat fulgurant, tant en cinema com en teatre. Potser per aquest motiu, l’han programat a la Temporada 21/22 del Lliure, amb aquest espectacle poc convencional.

Creiem sincerament que hauria d’haver-hi un filtre molt més rigorós per seleccionar propostes, perquè veient en l’actualitat les sales mig buides, no creiem que sigui el camí per atraure públic al teatre; de fet pot arribar a provocar que persones no habituals a assistir a representacions i que per dissort hagin vist aquesta proposta, no tornin a trepitjar un teatre.

Tan poc convencional que hem estat incapaços de connectar amb res del que passava a l’escenari, un experiment escènic que parteix de la noció d’estrangeria i que sense cap mena d’argument palpable evoluciona cap a un final que tampoc hem entès i que ha deixat tota la sala muda quan s’han apagat els llums.

En paraules de la directora …  

“… hem anat a una metareflexió sobre la visibilitat i la possibilitat d’interconnexió en una sala de teatre. El meu material principal per crear els meus espectacles és, simplement la presència humana”.

Quatre performers a escena, Amàlia Cillero, Magí ComaMaría Moralo i Alba Tortras (no eren cinc??) que executen davant nostre un seguit d’escenes inconnexes, dues de les quals es repeteixen dues vegades canviant de rol els intèrprets, l’escena inicial del càsting i l’escena bèl·lica final. Encara hem tingut sort, ja que els primers dies les repeticions sembla que eren tres i ara han escurçat força el temps de durada.

Petits canvis que entenem que han de potenciar les ganes de l’espectador d’entendre el seu significat, però que el que aconsegueixen, almenys a nosaltres, és portar-nos al punt de l’avorriment.

Un espectacle totalment decebedor, de curta durada, que es fa llarg.

Creiem que es desaprofita el potencial dels actors i sembla més un taller de creació que una proposta teatral amb cara i ulls.

A causa de “l’èxit” de la proposta, el Teatre Lliure ha suspès la representació de la setmana vinent.

Al marge d’aquesta ressenya, hem de dir que aquesta temporada que ara finalitza, nosaltres vàrem comprar al Teatre Lliure un abonament “duo” de tan sols 5 espectacles… i ens ha costat mans i mànigues trobar espectacles atractius pels nostres gustos; dos espectacles internacionals que vàrem escollir, a més a més es van suspendre a mitja representació. Potser tenim mala sort o potser no sabem escollir com cal.

Divendres 10 de juny, el Teatre Lliure presenta la nova temporada 22/23.

Esperem, i tenim esperances que la direcció faci un gir de 180 graus en el seu plantejament. Si no és així, potser haurem de desitjar que torni Lluís Pasqual a dirigir aquest Teatre. El Teatre,… el que considerem “el nostre teatre”, amb el que, quan érem joves, va començar la nostra passió per les Arts Escèniques.

– 129 – Dansa – ALMA – SARA BARAS – (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Tivoli – 02/06/2022

Dijous passat 2 de juny, vam fer cap al Teatre Tívoli per veure el nou espectacle de Sara Baras, ALMA , un espectacle on “el flamenc abraça el bolero, i el bolero es deixa abraçar”.  

Un espectacle, amb un punt transgressor, on els boleros més tradicionals es fusionen amb el flamenc més tradicional amb un resultat espectacular, magnífic. Un bolero que es transforma en seguiriya, soleá, caña, garrotín, bulería, …. O un flamenc amb ànima de bolero …..

Ball, música, vestuari, llums i coreografia, ens han fet gaudir de valent en aquesta ALMA

SARA BARAS (San Fernando-Cadis, 1971) és una de les artistes més representatives del flamenc en l’àmbit mundial. Va començar la seva carrera fa més de trenta anys i l’any 1998 va crear la seva pròpia companyia “Ballet Flamenco Sara Baras”. Des d’aquell moment ha presentat 14 espectacles, tots coreografiats per ella.

Ha rebut entre d’altres el Premi Nacional de Dansa 2003, la Medalla d’Or d’Andalusia 2004, l’Olivier Award britànic en 2020 i la Medalla d’Or al Mèrit en Belles Arts en 2020, i figura com l’artista que més vegades ha actuat al Theatre Champs-Elysées de París, amb més de 200 funcions.

ALMA está dirigit, coreografiat i interpretat per la mateixa Sara Baras sota la direcció musical de Keko Baldomero i els textos de Santana de Yepes i ha comptat amb la col·laboració d’artistes flamencs com Juana la del Pipa, Israel Fernández, Rancapino Chico, Alex Romero (piano) i Jose Manuel Posada ‘Popo’ (contrabaix). Un espectacle que es va estrenar el passat 17 de desembre al Teatre de la Maestranza de Sevilla. 

ALMA compta amb  el cos de ball format per Chula García, Charo Pedraja, Daniel Saltares, Cristina Aldon, Noelia Vilches i Marta de Troya.

La música en directe està interpretada per Keko Baldomero i Andres Martínez a la guitarra, Anton Suarez i Manuel Muñoz “El pájaro” a la percussió i Diego Villegas al saxo, armònica i flauta. Al cante Rubio de Pruna i David de Jacoba.

Un espectacle amb una escenografia espectacular de PeroniGarriets, el vestuari de Luis F.Dos Santos i volem destacar especialment el meravellós disseny de llums d’Antonio Serrano i Chiqui Ruiz, que pren un protagonisme molt important en aquesta producció escènica.

Valorem, però, la gran qualitat de tot l’espectacle en el seu conjunt, amb unes veus, una música i uns balls que ens ha deixat estabornits. D’una gran bellesa plàstica destaquem el vestuari i com ja hem comentat l’acurat tractament de la il·luminació, sincronitzada al mil·límetre amb cada pas de la coreografia.

En paraules de la mateixa Sara Baras, ALMA 

las formas, los colores y la sensualidad agarradas de manera inexorable en un giro inesperado, la cadencia hecha girón, el amor a sacos rotos, vacío sobre la voz y la guitarra, y en las manos la magia y en los pies el destino. Alma es un guiño constante, una aventura en los recuerdos de melodías que nos acompañaron siempre.

Feia massa temps que no veiem un espectacle de Sara Baras, però per sort hem vist bastants dels espectacles d’aquesta magnífica creadora, i cada vegada ens sentim atrapats i sacsejats per la seva especial forma de transmetre el flamenc, des de perspectives totalment noves i diferents.

Sembla mentida que malgrat els anys que balla en directe, tingui la capacitat de fer-ho com si no haguessin passat trenta anys d’ençà que va començar. La seva energia sembla intacta.

Aquest espectacle es podrà veure al Teatre Tívoli fins al 19 de juny.

– 128 – Dansa – DE SCHEHERAZADE A YO, CARMEN —  (🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 31/05/2022

Dimarts passat, últim dia del mes de maig, vam tornar al Gran Teatre del Liceu per veure l’espectacle de María Pagés i El Arbi El Harti“DE SCHEHERAZADE A YO, CARMEN”, que s’havia d’estrenar a la temporada 2019/2020 i que la pandèmia va obligar a suspendre. Una proposta codirigida per tots dos. 

Es tracta d’una peça que vol confrontar el mite de les dues dones que donen títol a l’espectacle, amb la realitat, posant a l’escenari una dona més real.

María Pagés (Sevilla 1963) és una creadora a la qual nosaltres hem vist en més d’un espectacle, recordem “ÓYEME CON LOS OJOS” al Mercat de les Flors en 2016, “UTOPIA” al Teatre Victoria en 2012 o “DUNAS” en el Grec 2010. Recentment, ha obtingut el Premi Princesa d’Astúries de les Arts 2022. 

El Arbi El Harti (Arcila 1960) és el dramaturg de la proposta, una dramatúrgia contundent que reivindica la veu femenina a través de personatges de la cultura universal com Carmen i Scheherazade, però també: Medea, Safo, Blimunda, Úrsula Iguarán, Yerma…. Una proposta que vol ser un homenatge a les dones d’arreu del món. Que vol despullar els mites per presentar les dones com són, lluitadores i lliures, orgulloses de la seva condició. Una proposta que busca la descodificació d’estereotips. 

Coreografies que recullen el moviment físic i emocional de dones plurals, 11 bailaoras que es mouen al ritme d’un principi d’harmonia, mesura i simetria que després trenquen i recomposen com el moviment de la vida mateixa.

Una dramaturgia que presenta una aventura femenina en 11 quadres, 10 nits i una matinada. En el programa de mà llegim que l’espectacle està dissenyat com un viatge. L’escenari es converteix en un desert que, dominat per una simbòlica duna, és travessat per aquestes dones des que es pon el sol fins que comença el dia. Una jornada completa que pot ser una nit, un cicle, una vida o simplement el temps que guanya cada dona emancipada i empoderada en la nostra societat.

Un espectacle que compta amb la participació en directe, de cinc músics Rubén Levaniegos i Isaac Muñoz (guitarra), David Moñiz (violí), Sergio Menem (cello) i Chema Uriarte (percussió) i estableix un diàleg entre música clàssica popular i flamenc. Estan acompanyats per les magnífiques veus d’Ana Ramón i Cristina Pedrosa.

La composició musical és de Rubén Levaniegos, Sergio Menem, David Moñiz i María Pagés i els textos de les cançons de El Arbi El Harti.

Les bailaoras són, amb María Pagés,  Júlia Gimeno, Marta Gálvez, Almudena Roca, Ariana López, Meritxell Rodríguez, Nerea Pinilla, Sofía Suárez, Yardén Amir, Marina González i Raquel Guillén.

La direcció musical, disseny de vestuari i coreografia són de la mateixa María Pagés i la il·luminació d’Olga García

Ens ha agradat molt, com de fet tots els espectacles de María Pagés, malgrat que com acostuma a passar, aquest cop esperàvem una mica més del que hem trobat … i és que les altes expectatives a priori poden acabar infravalorant el que estàs veient. 

Té moments realment màgics, sobretot a l’inici amb Pagés ballant tota sola al mig de l’escenari … o quan les 11 dones ballen juntes “zapateao” amb una perfecta sincronia que deixa a l’espectador sense alè … però també hem de dir que l’espectacle té moments de força davallada, com per exemple el cercle clàssic de “Tablao” amb els músics encerclant les bailaores, que fa témer el pitjor. Per sort, l’espectacle remunta ràpidament. 

Potser es tracta d’un espectacle poc adequat per un espai tan enorme com el Liceu. Un espectacle de gran qualitat, però que s’ha de veure de prop i malauradament nosaltres des del 4rt pis no ens ha fet vibrar tant com altres espectacles d’ella. 

Segurament, en un altre espai més adient, l’hauríem valorat amb la màxima qualificació. De totes maneres es tracta d’un gran espectacle de “flamenc contemporani”, amb la particular mirada del duet Pagés-El Arti.

– 127 – Òpera – WOZZECK – (🐌) – Gran Teatre del Liceu – 30/05/2022

Dilluns dia 30 de maig, dins del nostre abonament, vam poder assistir a la representació de l’òpera WOZZECK, considerada l’obra mestre d’Alban Berg.

Se’ns fa molt difícil fer una crònica d’una proposta amb la qual no hem connectat gens, ni per la seva difícil música atonal, ni per la seva posada en escena, però volem mantenir-nos fidels al nostre principi de ressenyar tot el que podem veure del món de les arts escèniques, ens hagi agradat o no.

WOZZECK està conceptuada com una obra “d’art total i sublim”, una òpera social i moderna que ha comptat amb el baríton Matthias Goerne com a protagonista, Josep Pons com a director musical i amb una posada en escena signada per William Kentridge, de reconegut prestigi en el món de les arts plàstiques.

WOZZECK, la primera i més famosa òpera d’Alban Berg (Viena 1885-1935) va ser composta entre 1914 i 1922, però no va ser estrenada fins al desembre del 1925 a l’Òpera Estatal de Berlín. Està basada en l’obra de teatre inacabada del dramaturg Alemany Georg Büchner (Goddelau 1813- Zúrich 1837), Woyzech. Dels fragments d’escenes desordenades deixades per Büchner, Berg en va triar 15 per aconseguir una estructura compacta de tres actes amb cinc escenes cada acte.

Alban Berg va integrar a l’argument la seva pròpia experiència com a treballador del Ministeri de Guerra durant la I Guerra Mundial. 

La brutalitat i la desesperança d’una societat ofegada pels horrors bèl·lics s’evoquen des de la seva estrena.

Una música atonal (a la que nosaltres no estem acostumats), amb què vol expressar la bogeria, l’odi i l’alienació però també l’amor, la humanitat i el desig de la gent comuna per la dignitat, enfront de la brutalitat i l’abús. Un llenguatge musical totalment radical i allunyat dels paràmetres dels compositors de l’època.

Wozzeck és un soldat amb una existència quotidiana de misèria i alineació que sucumbirà humiliat davant de la maldat de les dures lleis de l’explotació i l’abús. Víctima de la crueltat dels experiments del metge militar i obligat pel seu capità a portar a terme les feines més humils i servils, no és altra cosa que un individu reduït a l’objecte, propietat de la classe dominant. La llar amb Marie, la seva amant, i el fill en comú són el seu paradís real, però quan la dona el traeix amb el Tambor Major s’activa una espiral d’ira i gelosia autodestructiva: una guerra contra el món, però també interna i mental.

La història d’un home de classe social baixa aixafat sistemàticament per tots els poders socials que a principis del segle XIX eren, com ara, l’Estat, l’Església i l’empresariat. 

La producció provinent del Festival de Salzburg 2017, és plena dels codis propis de Kentridge: les projeccions, els dibuixos al carbonet, crítica des de l’absurd, …. Tot per tal de subratllar la deshumanització de Wozzeck. 

A partir d’un escenari immòbil –una estructura de tarimes, escales i ponts– al qual superposa un fons on es projecten imatges, estàtiques i en moviment, així com pintures a tall de decorats, tot això unit per la presència constant d’un to gris i una llum apagada que submergeix l’òpera en un fort clarobscur.

Kentridge ha estat acompanyat del seu equip de creadors format per l’escenògrafa  Sabine Theunissen, el disseny de vestuari de Greta Goiris, la il·luminació d’Urs Schönebaum i els vídeos de Catherine Meyburgh i Kim Gunning.

Una producció sens dubte molt treballada, però que almenys a nosaltres, des de la nostra localització ens ha resultat fosca i sobretot massa sovint hem vist un batibull d’imatges, que ens ha confós i desorientat.

Una direcció molt acurada i aplaudida del Mestre Pons que ha fet lluir a l’orquestra i les veus magnífiques dels cors (inclòs el Cor Vivaldi en un intern al final de l’obra).

Els rols principals han estat els següents: 

Wozzeck, el baríton Matthias Goerne (a qui recordem a “WAR REQUIEM” aquesta mateixa temporada), Tambor Major el tenor Torsten Kerl,  Andres  el tenor Peter Tantsits, el Capità el tenor basc Mikeldi Atxalandabaso, el Doctor el baix británic Peter Rose, Marie ha estat interpretada per la soprano Annemarie Kremer , Margret per la mezzosoprano Rinat Shaham, el primer aprenent el baix Scott Wilde, el segon aprenent el baríton Äneas Humm, i el boig el tenor basc Beñat Egiarte

Una òpera, en resum, que no ens ha agradat per la gran atonalitat de la partitura, a la que segurament no hi estem avesats, i per l’excés visual de la posada en escena que ens ha fet perdre, des del primer moment, el fil argumental. Tant és així, que segurament de no estar al ben mig de la filera, ens haguéssim aixecat a mitja representació per abandonar el teatre.

Malgrat tot creiem que és una bona aposta del Gran Teatre del Liceu, el fet de programar òperes que són força desconegudes pel gran públic.

– 126 – Dansa – PERSPECTIVES – (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Condal – 29/05/2022 

El juny del 2019 vam assistir a la presentació de la companyia de dansa “El ballet de Barcelona” en el Teatre Condal, on aquest passat diumenge dia 29 de maig varem tornat per veure una nova proposta de la companyia. PERSPECTIVES, és un espectacle basat en la figura del seu director artístic Chase Johnsey. Aquest espectacle va ser creat per a la seva estrena al Festival Castell de Peralada el 2021.

Chase Johnsey va fer història el 2018, quan en incorporar-se a l’English National Ballet va ser el primer home que va ballar papers femenins en una companyia tradicional. Un artista que ha trencat motlles en la dansa clàssica, revolucionant les estrictes normes de gènere inherents al món de la dansa. 

PERSPECTIVES ens convida a emprendre un viatge cap a un món de lluita, de somnis i de transformació, a partir de la figura icònica del cigne i la música de Txaikovski.

Basat en la vida del mateix Chase Johnsey, des del seu naixement fins al dia d’avui, acompanyat en tot moment per la seva mare, ens mostra la seva evolució vital fins que acaba trobant el seu lloc i s’acaba transformant en un cigne.

A través de la peça ens presenten alguns dels estereotips que la societat imposa i que les persones acceptem per tal de no “xocar” contra l’anomenada normalitat, estereotips que s’imposen amb més força en mons com el de la dansa.

Una proposta amb coreografia d’Ariadna MonfortChase Johnsey, Luke Prunty, David Rodriguez i Anna Ishii que es presenta en dues parts ben diferenciades. Una primera part de dansa contemporània, inspirada en el conte de L’Aneguet Lleig de Hans Christian Andersen, i una segona part on s’interpreta la peça clàssica del Llac dels Cignes.

Fotografies de Toti Ferrer

Un cigne presentat com una qüestió d’autorealització interna i que es desenvolupa per acabar mostrant-se de manera externa.

El repartiment ha estat:  Chase Johnsey (paper protagonista), Lisa-Marie Vervoort (elenc i mare d’en Chase Johnsey), Anibal Caballero (elenc i Príncep), Clara del Cerro (elenc), Estela Coll (elenc i Cigne), Anna Ishii (elenc), Mikiya Kakehashi (elenc), Clara Mora (un dels quatre Cignes), Reo Morikawa (elenc i Von Rothbart), Hisaki Ida (elenc i una dels quatre Cignes), Clara Caparros (Duet dels Cignes), Hikaru Kasai (Cigne), Ricardo Bravo (elenc i Trio), Takahiro Nakashima (elenc i Duet), Hitoe Nakatamari (una dels quatre Cignes), Mai Namba(duet dels Cignes), Anaëlle Tanné (una dels quatre Cignes) i el cos de ball format per Soraya Amirkhosrovi, Anouk Butruille, Robin Ferré, Mimune Fukumochi, Rena Ishikawa, Amanda Kenner i Erin King.

La companyia compta ara amb un total de 36 ballarins i ballarines de 12 nacionalitats i s’ha convertit en un referent en el món de la dansa clàssica i contemporània. Aquest és el sisè espectacle de creació de la companyia.

PERSPECTIVES ens ha agradat, i molt especialment la primera part de dansa contemporània, on ens hem quedat literalment bocabadats per l’originalitat i gran qualitat de la seva coreografia; la segona part se’ns ha fet més feixuga, ja que el ballet clàssic del “Llac dels cignes”, l’hem vist tantes i tantes i tantes vegades, que a nosaltres ja no ens atrau gaire. 

La nostra opinió és molt subjectiva, i en cap cas pretén ser una valoració. Nosaltres estem força cansats de veure dansa clàssica amb “tutús”, que no ens arriba a emocionar. Ens atrau molt més la dansa actual contemporània.

No obstant hem de dir que la qualitat artística dels ballarins i ballarines, i l’acurat treball coreogràfic és inqüestionable, tant en la primera part com en la part de dansa clàssica.

Aquesta ha estat l’última de les representacions en el Teatre Condal