Arxiu de la categoria: Teatre

– 011 (22/23) – Dansa – JUST A MOOD – Sala Versus Glòries – (🐌🐌🐌+🐚) – 28/09/2022

Ahir dimecres 28 de setembre, vam tornar a la Sala Versus Glòries per veure una de les sessions de dansa, que enguany combinen amb la programació de teatre de text, tal com ja van iniciar la temporada passada. De dijous a diumenge teatre de text, i dimarts i dimecres dansa. Una decisió molt encertada.

La temporada de dansa s’ha iniciat amb l’espectacle JUST A MOOD de la companyia EnJazz. Aquest espectacle ha estat creat i és dirigit per Maria Ferrer i Aurelién Darbellay, fundadors de la companyia.

La companyia va ser creada en 2014 fruit de la col·laboració de tots dos, amb el propòsit de portar a l’escenari el jazz ….

….. la seva música i les seves danses com a una forma artística viva, és a dir sense fer recreació històrica i, a més a més, amalgamar i fer d’enllaç entre llenguatges artístics que poden confluir. En aquest camí, EnJazz es troba amb músics i ballarins de jazz i de tap.

JUST A MOOD és un espectacle que ha estat construït al voltant de la música de Teddy Wilson (Texas 1912- Connecticut 1986), mestre de l’Era del Swing, pianista, arranjador i director d’orquestra afroamericà.   

Sis ballarins, Francesc Bujosa, Anna PortellAlice MeiMatteo Nicolai, Maria FerrerAurelian Darbellay, ballen al ritme d’un repertori de música que pretén reproduir els codis i l’estètica del swing.

De forma coral, en parella o en solitari, ens han deixat literalment clavats a la cadira envejant la seva formidable energia, la seva absoluta sincronització i un ritme que ens ha fet vibrar tot desitjant acompanyar-los. L’italià Matteo Nicolai ens ha meravellat amb els seus números de claqué. Una proposta que deixa veure una rigorosa feina de preparació i compenetració.

Molt encertada la il·luminació i tota la posada en escena amb les entrades i sortides dels ballarins i els nombrosos canvis de vestuari. 

JUST A MOOD és una peça escrita en el llenguatge de les danses vernacles afroamericanes nascudes a la primera part del segle XX que van donar origen al jazz. Explora la infinita riquesa d’un univers musical complex, distingit i aleshores intens, suau, però bullint de ritme, on el ball ens porta, ens mou i ens commou. 

Aquesta peça es va estrenar el 14 de maig de 2021 en el marc del Cabaret Lokal de Risc, a l’Ateneu de Nou Barris. 

Un preciós homenatge a la creació musical afroamericana, un espectacle ple de ritme, i colorit, que transmet energia i et fa sortir de la sala amb les piles totalment carregades.

Encara el podeu gaudir a la Sala Versus Glòries els dies 4 i 5 d’octubre.

Paga la pena.

– 010 (22/23) – Teatre – NI RASTRE DE QUI VAM SER – Sala Versus Glòries (🐌🐌🐌🐌) – 23/09/2022

Ahir divendres 23, vam fer cap a la Sala Versus Glòries per veure la primera proposta teatral d’aquesta temporada … NI RASTRE DE QUI VAM SER, amb el retorn de Fel Faixedas i Carles Xuriguera als escenaris després de deu anys.

Sota la direcció de Robert Molist, aquests dos actors recuperen la seva essència, la seva peculiar manera de dir i fer

Ens feia especial il·lusió aquesta proposta, perquè en el nostre record encara hi és el “busca, busca Trusca“, un gag que recordarem sempre d’ençà que el vam poder veure a la Fira de Teatre al carrer de Tàrrega, quan ells eren la companyia “Teatre de Guerrilla”. Aquesta companyia havia estat fundada a Arbúcies, l’any 1998, per Quim Masferrer, Rafael Faixedas i Carles Xuriguera. Una companyia amb dotze anys de trajectòria que malauradament es va desfer l’any 2010.

Aleshores Fel Faixedas i Carles Xuriguera van crear la companyia Dosics, debutant amb l’obra “No som res” i “Live”.  

Ara, després de girar tot un any, ha arribat a la Sala Versus Glòries “NI RASTRE DE QUI VAM SER” amb un text de creació pròpia, on els dos actors tornen a treure els clowns que porten dins. 

En Caralt i l’Hostench són vigilants d’escenari “qualificats”, dues persones a sou d’un amo invisible i d’unes restriccions pandèmiques que han deixat els teatres buits. Passen les hores omplint la buidor del teatre conversant i reinventant-se perseguint un futur millor.

... I nosaltres ens fem un far de riure amb les seves ganyotes, els seus silencis, les seves paraules inconnexes que repetides mil vegades són sempre diferents: “fas tard, si vaig tard, però”, “la vocal i oberta, i tancada”, o paraules i frases sense sentit aparent ..”fifty fifty”, “xerrac”, “recontraraig”, “fotoreceptors”, “ens farem autòmates”, “taxijoan”, …… Diàlegs absurds i frases curtes que generen la riallada descontrolada de la majoria dels espectadors.

Però a mesura que avança l’obra, ens mostren el seu enyorament d’allò que van ser, fa molt de temps, i ens fan veure la precarietat del món del teatre, amb una crítica del present, de les condicions en què han de treballar els teatres, de la rigidesa absurda de les administracions, de la manca de recursos, de la manca de públic … “Avui, ha vingut gent”.

Una segona part on abandonen temporalment el clown, per fer un acusat gir “tristot” i alhora molt poètic, amb una enorme càrrega crítica del món de les Arts Escèniques, que a ells els ha deixat fora, “som bons en això que fem“, “aquí dins estem bé, a fora som dos actors que ningú vol veure“.

I s’acaben preguntant que fan esperant un cap que no es deixa ni veure, o que ni tan sols existeix, vigilant el decorat d’un teatre buit. Potser un homenatge a “tot esperant Godot”.

A mig camí entre el clown i el teatre de l’absurd de Samuel Beckett, ens han ofert un gran espectacle que ens fa riure i ens fa reflexionar.

Una proposta que es pot veure a la Sala Versus Glòries fins al dia 9 d’octubre i que recomanem si o sí.

– 009 (22/23) – Teatre – ISADORA A L’ARMARI – Sala Atrium – (🐌🐌🐌+🐚) – 22/09/2022

Dijous 22 de setembre, vam fer cap a la Sala Àtrium per veure ISADORA A L’ARMARI de Marc Rosich, una proposta que ja s’hi havia representat al teatre Akadèmia durant el Grec d’enguany. Una coproducció de la companyia La Incògnita i el Grec Festival de Barcelona 2022.

Marc Rosich signa la dramatúrgia i direcció d’aquesta peça “feta a mida” d’Oriol Guinart i Jordi Llordella, una comèdia amb rerefons negre sobre “les estratègies de supervivència que el nostre cap enginya per sobreviure”.

El protagonista de l’obra és un sastre, en Sebastià (Oriol Guinart),  que comparteix pis i taller amb el seu germà bessó, una persona autoritària que no li permet vestir-se de dona, fet que li ha agradat fer d’ençà que era ben petit. Ara ho fa quan no el veu ningú, i confecciona els vestits per a una clienta imaginària.

Durant el confinament derivat de la Covid, el germà, és hospitalitzat i ell aprofita per obrir la porta simbòlica que el fa transformar en la dona que sempre hauria volgut ser, la Isadora Duncan.

El veí del tercer ( Jordi Llordella), un actor sense feina a qui acaba de deixar la seva parella, es posarà a la pell del gran amor d’Isadora, en Sergei Iessenin. Per aquest veí serà una feina, i entre tots dos s’establirà una relació intensa i profundament humana. Lligats per alguna mena de contracte laboral el sastre avalua la capacitat del veí per convertir-se en Sergei. 

fotografia de Manel Marqués

Dos homes que volen fugir de la seva realitat, aprofitant l’aïllament forçós a què estan sotmesos. En Sebastià, alliberat de la fèrria vigilància del seu germà es lliura a les seves ganes de ser la ballarina que sempre ha admirat i desitja aprofitar el moment que es creava a les vuit del vespre per oferir els seus balls des del balcó i recollir els aplaudiments del públic. El veí, que no té res a fer ni res a perdre, es lliura als desitjos del veí i es converteix en el seu fidel enamorat. Cada dia, el cant de la soprano del barri, dedicat al personal sanitari, destarota els seus desitjos.

ISADORA A L’ARMARI és una proposta que ens parla del transvestisme amb uns personatges marcats per la necessitat d’escapar del món en què viuen. Al mateix temps incorpora la situació laboral precària de la gent que s’hi dedica al teatre.

Marc Rosich s’endinsa amb aquesta peça en la lluita identitària de dos personatges en el marc d’un confinament que ha alterat les seves vides. Ens permet reflexionar sobre el fet que sovint la nostra identitat no coincideix amb la imatge que tenim de nosaltres mateixos i menys encara amb la imatge que els altres tenen de nosaltres. Tots tenim múltiples identitats que en molts casos són contradictòries.

Un gran joc actoral que ens permet gaudir d’un acurat text. Magnífica la posada en escena amb una escenografia i vestuari de Joana Martí que ens presenta un enorme armari de dos pisos plens dels vestits de dona que en Sebastià ha cosit al llarg de la seva vida. Excel·lents també la il·luminació de Mattia Russo i l’espai sonor de Ramon Creus Guiu (Milu). La banda sonora de l’obra inclou poemes musicats en llengua russa del poeta Sergei Iessenin.

Oriol Guinart és un “Sebastià/Isadora” totalment captivador, dota al seu paper d’una tendresa aclaparadora.

Jordi Llordella, molt convincent en el seu paper del sorprès veí del tercer que inicia la seva relació amb en Sebastià facilitant-li la compra en el temps del confinament, i que acaba sotmès al paper que Isadora li atorga.

Una excel·lent proposta, que teniu l’oportunitat de veure fins al dia 9 d’octubre a la Sala Atrium.

– 008 (22/23) – Teatre – DIRRRTY BOYS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Akadèmia – 21/09/2022

Ahir, dimecres 21 de setembre, es va iniciar la nova temporada al Teatre Akadèmia amb l’estrena de DIRRRTY BOYS de Gerard Guix, dirigida per Àgata Casanovas i interpretada per Martí Cordero i Sergi Espina. Una producció de “Las Bestias”. 

Es tracta d’un text basat en uns fets reals, el crim que van cometre a Liverpool, un dia de febrer de 1993, dos nois de deu anys que van segrestar, torturar i assassinar un nen de dos anys.

Escrit pel dramaturg i novel·lista Gerard Guix, autor de l’èxit “RICARD DE 3ER” que vam poder veure a la Sala Flyhard en 2015.

DIRRRTY BOYS va ser seleccionada a la segona Convocatòria de Projectes dels Teatres de Proximitat i va ser estrenada a la Sala Melmac … per cert, nosaltres desconexiem totalment la existència d’aquesta Sala.

DIRRRTY BOYS és la història d’en John Venables (Noi B) i en Robert Thompson (Noi A), que després de l’assassinat del nen James Bulger van passar vuit anys en un correccional de menors. Tots dos van actuar amb premeditació segrestant al petit en un centre comercial dels afores de Liverpool aprofitant una distracció de la mare. En 2001 van sortir en llibertat condicional, perpetua, amb noves identitats. L’any 2010 John Venables va tornar a ser detingut i empresonat per distribució de pornografia infantil, fet que es va repetir el 2017.

A la proposta que hem pogut veure, tots dos donen voltes sobre aquesta acció, en un loop infinit, una vegada i un altra. Viuen entre les seqüeles del passat i la possibilitat de redempció. Remordiments i culpa els altera la vida i els condiciona. A un d’ells sembla que li va bé i ha pogut, almenys aparentment, refer la seva vida.

La visió del text, és sempre des de la perspectiva d’aquests dos nois que van cometre l’assassinat, sense entrar a valorar ni jutjar moralment el fet i sobretot aprofundint en l’angoixa de viure tota la vida amb remordiments del que van fer quan en realitat eren nens de deu anys, nens de famílies desestructurades.

Com manifesta l’autor del text:

…”estem davant d’una obra documental, monumental pel seu gran arc temporal, i periodística, pel seu rigor informatiu”.

Les dades poden aclaparar, i de fet és el que ens ha passat en els primers minuts de la posada en escena, on un munt d’informació i passos endavant i enrere en el temps, ens ha estabornit una mica.

Dels dos protagonistes només coneixem, a priori, els fets que van fer-los sortir a la llum pública, el judici mediàtic i la seva posterior reclusió en un centre d’alta seguretat per a menors, amb identitats canviades.

El més important era que al llarg de la funció es repetís una sola pregunta, com un gota a gota molest, però que va penetrant imparable, allò de “qui mereix una segona oportunitat i qui no“, i donar múltiples respostes a través de diversos personatges, perquè en realitat no hi ha cap resposta vàlida i, alhora, totes ho són.

Una proposta on s’ha apostat pel moviment i la fisicalitat constant dels dos actors i on vuit matalassos són els únics elements, utilitzats per explicar la història i que representen espais, l’espai on viure, l’espai de descans, l’espai d’una cel·la, l’espai on somiar amb una redenció, l’espai íntim on intentar trobar la pau, l’espai de l’amor, l’espai del desamor, l’espai de la veritat, l’espai on cometre un assassinat, l’espai on deixar sortir la bèstia que dos nens de deu anys han anat alimentant dins seu ….

Senzilla, però magnífica la proposta escenogràfica de l’Anna Tantull, recolzada per una excel·lent il·luminació de Paula Costas i un meravellós espai sonor de Gerard Guix.

Els dos actors, Martí Cordero (Granollers 2002), un jove talent de l’il·lusionisme i la interpretació, i Sergi Espina, jove actor format en cant i dansa, ens han ofert un treball extraordinari, amb una entrega absoluta, una magnífica dicció i expressivitat, sota una acuradíssima direcció de l’Àgata Casanovas i el moviment de Davo Marín.

Martí Cordero interpreta al noi B (Venables) i Sergi Espina és el noi A (Thompson), i hem descobert dos actors amb un talent i una desimboltura que ens han deixat meravellats. Ben segur que seguirem les seves trajectòries a partir d’ara. 

En resum, DIRRRTY BOYS, és una joia teatral que es podrà veure al Teatre Akàdemia fins al dia 9 d’octubre i que recomanem moltíssim malgrat la gran duresa de la història.

Per nosaltres, un imprescindible

– 007 (22/23) – Teatre – LA MERAVELLOSA FAMÍLIA HARDWICKE (🐌🐌🐌+🐚) – La Villarroel – 16/09/2022

La Villarroel ha iniciat la temporada amb LA MERAVELLOSA FAMILIA HARDWICKE, l’adaptació al català de “Vanya and Sonia and Masha and Spike” de Christopher Durang (Montclair, Nova Jersey 1949).

Aquesta obra enceta la temporada del 50è aniversari de la sala.

L’obra ha estat traduïda per Cristina Genebat, està dirigida per David Selvas i el repartiment està format per Alejandro Bordanove (Spike), Paula Jornet (Nina), Marta Pérez (Masha), Carme Pla (Sonia), Albert Ribalta (Vanya) i Lide Uranga (Cassandra).

Es tracta d’una coproducció de Bitó, La Brutal i T de Teatre.

fotografia de Kiku Piñol

L’obra original es va estrenar l’any 2012 al McCarter Theatre de Princeton, a Nova Jersey. El 2013 es va estrenar a Broadway i la crítica va conceptuar l’espectacle com una adaptació humorística de Txèkhov que no obligava a conèixer l’obra de l’autor rus. Aquesta producció va obtenir un premi Tony i el premi Drama Desk a la millor obra.

L’espectacle mostra les misèries d’una família patèticament desestructurada, i dels seus membres, anomenats com els personatges de Txékhov, que es veuen abocats al mateix destí absurd que els seus homònims de Les tres germanes, La gavina o L’oncle Vània.

Tal com va comentar David Selvas a la presentació de la proposta….

parlar del teatre de Christopher Durang és parlar de teatre intel·ligent, sarcàstic, ple de personatges extrems, de situacions impossibles, d’emocions desbordants i de molt sentit de l’humor”.

fotografia de Kiku Piñol

La història gira entorn de tres germans, Vanya i la seva germana Sonia han conviscut sempre d’ençà que eren petits, han tingut cura dels pares fins a la seva mort i depenen econòmicament de la seva germana Masha, una actriu de cinema que ha protagonitzat una saga fílmica de sèrie B, molt exitosa. Tots tres són de mitjana edat i tant el Vanya com la Sonia no han tingut mai cap relació de parella. Masha per contra, ha tingut cinc marits i ara, de visita a la llar familiar, arriba acompanyada de l’Skype, un noi al qual dobla l’edat.

Una visita que havia estat anunciada per Cassandra, la dona de fer feines que té el do de veure el futur i havia predit una catàstrofe imminent.

Malauradament, no s’equivoca gaire: la meravellosa família Hardwicke és una bomba. I està a punt d’explotar. La Masha té intenció de vendre la casa on viuen. 

Una peça amb humor i moltes referències txekhovianes afegint temes del nostre món actual, com l’orientació sexual, la influència de les xarxes socials o la soledat en companyia. Una peça que fa reflexionar sobre el pas del temps, la frustració derivada de tot allò no aconseguit a la que s’afegeix l’angoixa que genera la por a perdre el que tenim.

fotografia de Kiku Piñol

Acurada escenografia d’Alejandro Andújar, il·luminació de Jaume Ventura, so de Marcel Ferrer i vestuari de Núria Cardoner i Alejandro Andújar. La caracterització és d’Eva Fernández.

Encertada banda sonora, que adquireix una gran intensitat en els canvis d’escena. 

Una proposta molt ben dirigida i amb unes bones interpretacions que ens han fet riure, amb moments molt encertats i que ens han fet passar una bona estona. Creiem que va molt més enllà d’un simple “divertimento”.

Aquesta producció es podrà veure a La Villarroel fins el 30 d’octubre.

– 006 (22/23) – Teatre – LA TRENA (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Goya – 15/09/2022

Ahir dijous 15 de setembre era dia d’estrena al Teatre Goya, que inicia la temporada amb LA TRENA, una obra basada en el llibre de l’autora francesa Laetitia Colombani, dirigida per Clara Segura. La traducció i la dramatúrgia són de Cristina Genebat i Marta Marco i l’espectacle està protagonitzat per Cristina Genebat, Marta Marco, Carlota Olcina i Clara Segura.

És una producció de la Perla 29.

La novel·la “La tresse” de Laetitia Colombani (Burdeos 1976), guanyadora del Premi Prix Relay l’any 2017 ha estat traduïda a més de 40 idiomes i ha venut més d’un milió de còpies només a França.

LA TRENA és la història de tres dones:

… la Smita (Marta Marco), que lluita pel futur de la seva filla en una Índia separada per castes, elles són de la casta de les intocables i sobreviu recollint els excrements d’una casta superior. Decideix que la seva filla de sis anys no segueixi els seus passos i vagi a l’escola.

… la Giulia (Carlota Olcina), que afronta la fallida del taller familiar a Palermo on es confeccionen perruques amb pèl natural.

… i la Sarah (Cristina Genebat), que veu com trontolla la seva exitosa carrera d’advocada en contraure un càncer de mama, al Canadà.

Tres dones que, tot i haver nascut en continents molt dispars comparteixen unes idees i sentiments que les uneixen en un poderós anhel de llibertat. Lluiten contra allò que s’espera d’elles, contra l’opressió, i afronten les adversitats amb tenacitat.

fotografia de David Ruano

LA TRENA és una metàfora dels vincles immaterials que uneixen totes les dones, que amb independència de la seva nacionalitat o estatus social, no es rendeixen malgrat les dificultats i obstacles. Els cabells, un símbol històricament associat a la feminitat, uneixen les tres protagonistes. Perdre’ls pot ser un fet dolorós. 

“A les que estimen, crien, esperen, cauen mil vegades i es tornen a aixecar. Que es dobleguen però no sucumbeixen. Conec les seves lluites, comparteixo les seves llàgrimes i les seves alegries. Cadascuna d’elles és una mica jo.”  (Laetitia Colombani).

Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura que han treballat juntes en muntatges com “Bodas de sangre” (Teatre la Biblioteca 2017)  o “Les noies de Mossbank Road” (La Villarroel 2017) van descobrir que durant el confinament havien llegit la mateixa novel·la, i que d’una manera o altra s’havien sentit identificades amb les històries de la Smita, la Giulia i la Sarah, i van decidir portar-les a escena. Amb la complicitat de la Bet Orfila.

Clara Segura assumeix la direcció de l’espectacle, i a més a més és la veu narradora damunt l’escenari.

Les tres actrius, Cristina Genebat, Marta Marco i Carlota Olcina, a banda d’assumir un dels papers protagonistes, interpreten més de 30 personatges diferents amb una posada en escena vibrant, que aconsegueix que les tres històries aparentment independents s’acabin convertint en una única història que ens emociona i ens atrapa.

fotografia de David Ruano

Segons la companyia, la creació de l’espectacle ha estat un autèntic repte teatral, un text construït al voltant de tres personatges femenins forts, que no són en cap cas dones objecte, ni víctimes. Tres dones que estan encotillades en el rol que la societat els hi ha assignat i que lluiten per canviar el seu destí.

Smita, Giulia i Sarah no es coneixen, però tenen en comú l’empenta i la tenacitat de les dones que rebutgen el que el destí els ha reservat i es rebel·len contra les circumstàncies que les oprimeixen. Com fils invisibles, els seus camins s’entrellacen, formant una trena que simbolitza la voluntat indestructible de viure amb esperança i il·lusió. 

Unes interpretacions que ens han semblat realment extraordinàries i on hem de reconèixer el gran repte interpretatiu de la Cristina Genebat, la Carlota Olcina i la Marta Marco que interpreten els diferents personatges que canvien d’un moment a un altre.

Tres parets i tres portes dins de l’espai escènic, parets on es projecten imatges dels països de les protagonistes i ens ajuden, amb la música, a interpretar el que veiem.

Malauradament, vàrem estar col·locats a la penúltima filera del teatre, des d’on era gairebé impossible distingir qui era qui, quan les actrius entraven i sortien d’escena. Per sort estaven amplificades amb micròfons i vàrem poder escoltar els seus diàlegs, no sense alguna dificultat. Davant d’aquesta dificultat, quan ja feia mitja hora del seu inici, vaig situar-me en un lateral del primer pis, on va millorar prou la visió, per poder fer la valoració com calia..

Creiem que no és la primera vegada que diem que el teatre Goya és massa llarg i fa que, en estar situats a la fila 22, perdéssim bona part, o millor dit, totalment, les expressions facials de les actrius que per nosaltres representa una part molt important del fet teatral.

Malgrat això pensem que es tracta d’una proposta imperdible. No descartem veure un segon cop l’espectacle de més a prop. Creiem que l’espectacle s’ho mereix.

Es podrà veure al teatre Goya fins al 13 de novembre.

– 005 (22/23) – Teatre – CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA – Teatre La Biblioteca (🐌🐌🐌🐌🐌) – 10/09/2022

Dissabte passat 10 de setembre, vam fer cap al Teatre La Biblioteca per veure CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA, que se’ns havia escapat a les temporades anteriors. Una proposta guanyadora de 3 Premis Max 2022 (millor disseny d’espai escènic, millor direcció d’escena i millor composició musical) i 8 Premis Butaca 2021 (millor muntatge, millor direcció, millor actriu de repartiment per Anna Sahun, millor escenografia, millor disseny de llums, millor vestuari, millor composició musical i millor espai sonor).

Guillem Albà i Joan Arqué dirigeixen la versió teatral del llibre d’Irene Solà. Una proposta amb dramatúrgia de Claudia Cedó i música de Judit Neddermann.

Com llegim al programa de mà, s’ha reinterpretat la novel·la traslladant a escena els llenguatges, els signes, les convencions i tot allò que han considerat necessari per captar L’Ànima, l’essència de l’obra d’Irene Solà.

Un text màgic en un espectacle on es conjuguen el gest, la paraula i la música en directe, amb una magnífica posada en escena

A Canto jo i la muntanya balla, prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló. Una zona fronterera d’alta muntanya que, més enllà de la llegenda, guarda la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme, de guerres fratricides, però que encarna també una bellesa a la qual no li calen gaires adjectius. Una terra fèrtil per deixar anar la imaginació i el pensament, les ganes de parlar i d’explicar històries. Un lloc, potser, per començar de nou; un lloc per a una certa redempció.

Claudia Cedó ha seleccionat els millors monòlegs del llibre i ha reforçat el fil argumental d’una novel·la on parlen els morts, les dones d’aigua, els llamps, les bruixes, els cabirols, els gossos i fins i tot els bolets. Una proposta que aconsegueix l’equilibri perfecte entre els humans, els animals i la natura i que ens permet descobrir les vides d’en Domènec, la Sió, la Mia, l’Hilari, en Jaume, la Neus … i la gossa.    

En aquesta ocasió, són Laura Aubert, Mia Esteve, Diego Lorca, Ireneu Tranis, Caterina Tuggors i Marina Tomàs a la guitarra, les que interpreten tots els papers humans i imaginaris amb una força i energia encomiables. Tots ells parlen, ballen, canten, toquen instruments i fan de titellaires amb una escenografia que ells mateixos transformen a cada moment i a un ritme que no decau en cap moment.

fotografia web laperla29

Totes les actuacions són sorprenents i magnífiques, però no podem deixar de destacar la de Diego Lorca, en l’escena de l’excursionista “pixapins” que va a la muntanya pirinenca, (en la que l’Imma i jo ens vàrem veure reflectits) i molt especialment la de Caterina Tuggors a l’escena on manipula el titella del gos, interpretant magníficament els seus pensaments, emocions, lladrucs i plors. 

La música composta per Judith Nederman acompanya en tot moment la narrativa i ens porta a viure intensament la poesia del text.

Hem de destacar especialment l’escenografia d’Alfred Casas i Laura Clos “Closca”, la il·luminació de Sylvia Kuchinow, el disseny de vestuari de Nídia Tusal i l’espai sonor de Joan Gorro.

Per altra banda, malauradament hem de fer constar que tot i la microfonació de tots els actors, la disposició de l’espai escènic a quatre bandes dificulta, en certs moments, la total comprensió del text.

La proposta teatral CANTO JO I LA MUNTANYA BALLA és poesia portada a escena, una faula on es barreja la fantasia i la realitat, on els elements de la natura i els animals tenen veu, on es destaca l’enorme diferència de la vida a ciutat i la vida a muntanya on encara tenen presència, quasi física, les llegendes i els mites, i on les històries personals i el dolor són silenciats.

Una proposta, que si com nosaltres no havia pogut veure, es converteix en imperdible i que al magnífic espai del Teatre la Biblioteca es podrà veure fins al dia 2 d’octubre

– 004 (22/23) – Teatre – EL VIATGE DE PAULA –———- La Badabadoc (🐌🐌🐌🐌) – 09/09/2022

Ahir divendres 9 de setembre, vàrem fer cap a la renovada “La Badabadoc” que arrenca la temporada amb EL VIATGE DE PAULA, peça escrita i molt ben interpretada per Sara Fernández i dirigida per Alejandra Jimenez-Cascón.

Una peça unipersonal on una magnífica Sara Fernández interpreta diversos personatges i ens explica el viatge vital de la Paula en la seva relació amb el seu Trastorn de Conducta Alimentària (TCA), des dels antecedents i detonants, passant per la convivència i, finalment, la seva superació.

Aquest projecte va néixer amb tres objectius, el primer, donar visibilitat al trastorn alimentari per afartament, el menys conegut de tots, i que consisteix en episodis d’ingesta voraç, similars als de les persones amb bulímia però sense les conductes compensatòries (vòmits provocats, ingesta de laxants o diürètics,…). Amb el temps, la persona que pateix aquest trastorn presenta problemes d’obesitat.

El segon objectiu és mostrar que aquest trastorn no defineix la persona que el pateix, sinó que forma part de la seva forma d’enfrontar-se a les seves inseguretats.

I el tercer objectiu del projecte, el més personal, el de la mateixa experiència de la Sara, persona que ha patit aquest trastorn…

… i que hauria necessitat veure aquesta història exposada per entendre que ella mateixa no era culpable i per ajudar-la a fer les paus amb si mateixa en els moments menys fàcils de la seva vida.

El muntatge ens parla de la Paula, des del moment del seu naixement, ens parla de la seva infantesa marcada per la seva imaginació i curiositat infinita que xoca frontalment amb uns pares radicalment racionals i pragmàtics. Per protegir-se es tanca en si mateixa, viu aïllada en el món que es crea a la seva habitació amb la companyia de la Pepica, una “mare” comprensiva, un personatge que només ella veu i escolta.

La Paula ja és adulta i els seus pares fa temps que s’han separat, ella continua vivint amb la seva mare quan decideix que vol continuar sola, independent i lliure i es trasllada a viure a Irlanda. En aquest viatge deixa enrere la Pepica. Aquesta etapa d’autodeterminació desembocarà en un acte violent que la portarà a veure’s a si mateixa com un monstre.

Aquests haurien estat els desencadenants del seu trastorn alimentari, l’ansietat i el sentiment d’insuficiència vital que la porten a menjar per pal·liar les seves carències emocionals i afectives. El moment de menjar li aporta una sensació anestèsica que amaga totes les seves frustracions. En deixar de menjar apareix el sentiment de culpa, la vergonya i l’autorecriminació que la porta de nou a menjar. Un cercle infinit que no acaba mai. Cal demanar ajuda i, potser, fer tornar a la Pepica. 

Aquest espectacle ens ajuda a entendre les causes que poden motivar l’aparició del trastorn alimentari per afartament i la lluita de la Paula per acceptar la seva singularitat, i, finalment, ser capaç de trobar el seu espai en una societat que ens vol “encaixar” en els seus estàndards físics i de comportament. 

Un projecte que també aprofita per reivindicar la diversitat corporal als escenaris i a les pantalles de televisió o del cinema. 

Un gran treball d’aquesta dramaturga i actriu que ens ha atrapat des de la primera escena, i magnífica la direcció i la posada en escena.

Uns senzills elements escenogràfics, de fet unes capses de cartó, un parell de maletes i una motxilla escolar, manipulats amb cura per la protagonista de la història i que es converteixen en safates de restaurant, amagatalls d’una nena, trencaclosques empresarial, i, encara més simbòlicament en els motlles socials on tots hauríem d’encaixar.

Hem viscut amb la Paula, en alguns moments fins i tot amb angoixa, el seu viatge vital, hem compartit els seus somnis, hem vist la seva força, la seva vulnerabilitat i la seva lluita per sortir d’un cercle que no la deixava trobar el seu lloc.

… i com de costum en aquest espai, gaudint de la interpretació a un pam de la intèrpret, i de la seva directa mirada als nostres ulls. Un aspecte difícil de trobar en sales amb més capacitat.

Paga la pena fer cap a “La Badabadoc” per veure EL VIATGE DE PAULA, espectacle que estarà en cartell fins al 26 de setembre.

– 003 (22/23) – Teatre/Circ – VERMUTH ACROBATIC –— (🐌🐌🐌) – Antic Teatre – 08/09/2022

Ahir dijous dia 8 de setembre hem tornat a un dels nostres espais preferits, l’ANTIC TEATRE, per veure la proposta de la companyia CircOliva anomenada VERMUTH ACROBATIC.

Una proposta ideada per Gregorio Torchia sota la mirada dramatúrgica de Johnny Torres i amb la intervenció de Clemence Caillouel (clown/actriu), Ginés Belchí Gabarron (acrodancer), Mar Olivé Nieto (acròbata aèria) i Gregorio Torchia (equilibrista). Tècnics: Felipe Nardiello, Pablo Molina i técnica de so: Emilia Gutierrez Epstein-Lucha Emilia.

A Clemence Caillouel la vam veure per primera vegada a Laboratorio Teatro interpretant el solo de “La tragedia de Dalida”, a Ginés Belchí a la proposta “El lado oscuro de las flores” a la 4ª edició d’EP (Extended Performance) a la Central del Circ i a Gregorio Torchia al Festival Píndoles 2018 amb l’espectacle “Documento 17”. 

Nosaltres anàvem errats perquè pensàvem que era un espectacle de circ pur, però ens va sorprendre molt perquè es tracta d’una proposta multidisciplinària …. que barreja teatre, circ, dansa, humor i performance …. i qui sap què més coses. Un espectacle diferent de tot el que estem acostumats a veure en una sala de teatre i que segurament podríem veure a pocs llocs, perquè sembla fet a mida de l’Antic Teatre.

D’aquest espectacle, VERMUTH ACROBATIC, llegim a la pàgina web del teatre:

Circ-umstància, que el públic es posi còmode, tot està sota control. No hi ha res que pugui passar sense ser contemplat.
La poesia és un acte incomprensible que apareix i sorprèn.
La catarsi és anar plegats de la mà a cridar, ballar, expressar-se, embrutar-se, deixar de pensar.

CircOliva convida a què tots siguem partícips d’aquesta circumstància. 

Dos homes, dues dones i la resignació davant del destí.
La recerca entorn de la sensibilitat de l’ésser humà; com posar-lo al límit, deixar-lo viure en una corda de violí on una petita vibració pot emetre un so, molt afinat o molt desafinat. El so és la conseqüència d’un acte.

Hem de reconèixer que ha estat una proposta que ens ha impactat força i que som incapaços de classificar. Presentada com a circ contemporani creiem que és molt més que això. Una proposta que ens ha descol·locat moltíssim a l’inici, tant pel que veiem a escena com sobretot per l’ambient que es respirava a la sala.

Per sort a mesura que ha anat avançant la representació hem anat entenent el paper d’artistes, tècnics i fins i tot del “públic” i hem acabat gaudint força de tot plegat.

Poco res, podem explicar del que hem viscut sense fer espòiler, el que si podem dir és que aquest espectacle no et deixa indiferent i que es podrà veure tan sols avui i demà dia 10 a l’Antic Teatre.

Si voleu veure quelcom diferent del que esteu acostumats, no us la perdeu.

– 002 (22/23) – Teatre – SWING – (🐌🐌) –– Aquitània Teatre – 02/09/2022

Ahir dia 2 de setembre vam fer cap a l’Aquitània Teatre per assistir a l’estrena de SWING, la primera obra escrita per l’actor Màrius Hernández i dirigida per Jordi Andújar. És una producció de Buganvilia Creaciones Artístiques i Ideatik. 

No es tracta pas d’un Musical; més aviat el podríem considerar com a Teatre de text, complementat amb interpretacions musicals. El que si és cert, és que la música és un element fonamental de la peça, i ha estat creada especialment per Nacho Luri i Pablo Mercader; les cançons traduïdes per Xavi Morato han estat interpretades en directe i sobre l’escenari per l’actriu-cantant Laia Alsina Riera i a la guitarra Mònica Samit.

Quatre actors que al llarg de la peça “ballen” o almenys ho intenten, a l’estil swing amb les coreografies creades especialment per Emi Garrote i Pep Espígol.

SWING, ens parla en clau de comèdia, de les relacions de parella d’un parell de matrimonis amics; d’una banda, la de la parella considerada com “ideal” que ja porta més de 20 anys de convivència, formada per l’Àlex (Màrius Hernández) i la Sara (Maria Pau Pigem) i, d’altra banda, la de la parella més jove i amb menys experiència, formada per l’Amanda (Gemma Deusedas) i en Bob (Oriol Casals).

L’Àlex i la Sara han decidit separar-se de comú acord i ho comuniquen als seus amics en un sopar d’aniversari. El que mai no s’haurien imaginat és que la seva determinació pogués afectar tant els seus millors amics. Segueixen una sèrie d’escenes no gaire creïbles, on anem descobrint a cada un dels protagonistes, els seus anhels, els seus neguits, les seves infidelitats i les seves frustracions.

Un text amanit de molts tòpics que ha fet riure en alguns moments a bona part de la platea. Malauradament, a nosaltres no ens ha captivat, possiblement pel to de comèdia emprat, en el que ens ha estat totalment impossible entrar i que ens ha deixat freds. Un text que parla d’uns temes tractats sovint i que ja ens deixa entreveure el mateix títol de la peça “SWING. Una història quasi original”.

Les interpretacions actorals ens han semblat correctes, malgrat que considerem que el text que han d’interpretar a vegades és força histriònic i poc creïble, especialment el paper que li ha tocat en sort a l’actriu Gemma Deusedas.

Pel que fa a l’escenografia d’Anna Tantull, ens ha semblat molt pobre i desafortunada pels elements escenogràfics utilitzats: el sofà que es converteix en llit, el banc que serveix per a un gimnàs o una comissaria, i sobretot el mateix pseudoescenari alçat on estan ubicades la cantant i la guitarrista, que voreja el patetisme. A vegades un escenari totalment buit resol molt millor els espais que volen representar.

Malgrat que esperàvem molt més d’aquesta proposta, valorem que la música sigui representada en directe sobre l’escenari, cosa que no acostuma a passar, inclús en projectes “musicals” de gran pressupost.

Una comèdia que a nosaltres no ens ha convençut gens, però que reconeixem ha estat força aplaudida pel públic assistent. Però com sempre, les opinions són subjectives i el fet que a nosaltres no ens hagi agradat, no vol dir en cap cas que la proposta no sigui correcte

Possiblement, aquest tipus de Teatre en clau de comèdia “forçadament exagerada”, no és el tipus de Teatre que ens provoca emocions.

Aquesta proposta es podrà veure a l’Aquitània Teatre fins al 25 de setembre.