Ahir divendres 17 de novembre, al Teatre Akadèmia, vam poder veure la nova producció de Teatre Nu, ELS OSSOS DE L’IRLANDÈS. Una peça escrita el 2021 per Víctor Borràs Gasch (Barcelona 1977) qui va aconseguir amb aquest text el Premi Quim Masó 2022, el Premi Frederic Roda 2022 i el suport a la creació de la Sala Beckett. Aquesta proposta ha estat estrenada al teatre de Salt en el marc de Temporada Alta.   

La proposta és dirigida per Xavi Ricart (Badalona 1974) i està interpretada per tres actors en estat de gràcia: Ivan Benet (Vic, 1976), Norbert Martínez (Capellades 1976) i Ernest Villegas (Manlleu 1976).

Es tracta d’una comèdia negra, que centra la seva acció en el món rural, un petit poble de Catalunya on la terra marca el dia a dia de la gent que hi viu. “ELS OSSOS DE L’IRLANDÈS” explica com revelar un secret pot convertir els vincles personals en territoris hostils. Tres amics han volgut viure sense mirar enrere, però una tempesta els obligarà a recordar allò que creien enterrat i oblidat, i s’hauran de tornar a embrutar les mans.

Segons llegim, el títol de l’obra i la tria de la nacionalitat de l’indigent (l’irlandès) són una clara referència a la literatura contemporània que millor ha retratat els mons rurals.

El Llorenç (Ernest Villegas) ha demanat a l’Héctor (Norbert Martínez) i el Xevi (Ivan Benet) de veure’s un moment.

No els ha dit què vol. Però diu que és important. I deu ser-ho, perquè avui plou moltíssim i no ve de gust sortir de casa. Però no es pot esperar precisament perquè avui plou com fa anys que no plovia i, al poble, hi ha rieres disposades a desenterrar secrets que es creien oblidats.

La peça està dividida en dos actes clarament diferenciats i no podem explicar gaire més de l’argument, que hem de dir que ens ha atrapat i ens ha fet gaudir i riure de valent. 

Tres protagonistes perfectament dibuixats, en Xevi, un exitós treballador de la Caixa que té com a hobby la producció artesanal de cervesa, en Llorenç una mica ximplet, que viu amb la seva mare i es dedica a la cacera i l’Hèctor, un fracassat amb negoci propi casat amb la Sandra, una dona controladora. Es coneixen de petits quan anaven junts a l’escola i han viscut sempre en el poble. Un fet traumàtic ocorregut fa vint anys va alterar la seva amistat i ara aquest mateix fet els torna a reunir. 

En paraules del director …

… vaig sentir que tenia entre les mans una comèdia meravellosament escrita, un drama rural molt original, molt hilarant i molt ben tramat i que com passa amb els bons autors, descrivia amb gran precisió uns personatges immadurs, contradictoris, sensibles i violents i tot això amb una gran dosi de sentit de l’humor i també de mala llet.

Teatre Nu, és una companyia establerta a Sant Marti de Tous, dedicada al teatre artesanal. Aquesta és la tercera producció per a adults després de “LA LLEUGERESA I ALTRES CANÇONS” (que vam veure a la Sala Beckett el 2019) i “LA DONA DEL TERCER SEGONA” (que vam veure a la Sala Atrium el 2021).

“ELS OSSOS DE L’IRLANDÈS” parla de l’amistat centrant-se en el fracàs, en tot allò que les persones arrosseguem i que sovint voldríem enterrar.

En aquest espectacle encarem tres homes amb les seves misèries, tres mascles amb el seu horror, tres ànimes amb les seves pors. I ho fem des de la comèdia, una comèdia negra, amarga i a vegades incòmode.

Igual que en les dues produccions esmentades, el Víctor Borràs fa també l’ajudantia de direcció, fet que permet comptar amb l’autor dins de la sala d’assaig. La resta de l’equip el completen l’Anna Tantull com a escenògrafa, en Joan Camprodon a l’espai sonor, en Pep Barcons a la il·luminació i la Núria Llunell al vestuari. Entre tots aconsegueixen una esplèndida posada en escena.

Una proposta magníficament dirigida i interpretada, amb un text fluid on les repliques i contrarèpliques dels tres protagonistes no deixen respirar el públic.

Nosaltres no som massa de comèdies, però aquest cop els gags creiem són adequats a cada situació i molt ben mesurats; és per això que podem dir que l’hem gaudit de valent.

No us la perdeu. Feu-nos cas… paga molt la pena anar al Teatre Akadèmia, on farà estada fins al 10 de desembre. 

Després d’uns dies de descans teatral, ahir dijous dia 16 de novembre vam fer cap a la Sala Dau al Sec, per veure la proposta de LA MÀGIA LENTA de Denis Lachaud (París 1964) que amb traducció de Joan Casas i dirigida per Pierre Notte (Amiens, 1969), interpreta magistralment Marc Garcia Coté (Barcelona, 1980).

Aquesta obra, producció d’Eix 49-Companyia Dau al Sec, compta amb el suport de Mise en Lumière i el Festival Oui-Teatre francès a Barcelona. Estrenat a París i Avinyó, el muntatge es va presentar per primera vegada a Barcelona dins del Festival Oui el 2019. 

Mercè Managuerra va adquirir els drets per tirar endavant la producció catalana. Es tracta del mateix muntatge en versió catalana, amb el mateix director i el mateix dissenyador de llums, Alexandre Mange. Aquesta versió catalana es va estrenar l’abril del 2021 a la Sala Dau al Sec, va fer temporada el novembre del mateix any i  ara torna a fer una petita estada.   

Basada en un fet real, el text, dur i punyent, planteja el conflicte d’un home de quaranta anys que de nen va patir abusos. Diagnosticat erròniament d’esquizofrènia, lluita per fugir del dolor i l’angoixa on viu immers. Ha oblidat inconscientment els fets detonants del procés que l’ha portat a estar on està. Ell és enginyer informàtic i pare de família.

En lluita constant amb ell mateix, decideix canviar de psicòleg per buscar el camí de la veritat, encara que tem trobar-se amb si mateix i descobrir que no és la persona que es pensa que és. La manca d’escolta de l’anterior psicòleg, que l’ha tingut en tractament farmacològic durant deu anys, l’ha portat a creure que eren al·lucinacions psicòtiques allò que en realitat es corresponia a desitjos reprimits.

Les sessions amb el seu psicòleg ens aniran descobrint els fets del passat que el van marcar quan tan sols era un nen que va estar víctima de la llei dels adults.

L’espectador l’acompanyarà a desenterrar les seves tràgiques reminiscències, a descobrir qui és, quina ferida soterrada el pertorba i a recórrer el desolat camí de la submissió.

Es tracta d’un text contundent que tracta del tema de l’abús de menors amb brutalitat, però conduït pel director amb la fragilitat i l’equilibri que demana una història enterrada sota les paraules. 

Un text on es posen en qüestió els diagnòstics psiquiàtrics que sovint emmascaren i amaguen el veritable origen dels problemes. Un text que qüestionen les lleis dels adults envers els nens que creuen, sense més, en allò que han de fer o en allò que han de dir. 

L’abús de poder dels adults envers els infants. 

La narració parteix d’una conferència on el ponent va narrant cronològicament les sessions entre pacient i psicòleg. Marc García Coté es desdobla en els tres personatges, pacient, metge i conferenciant, i les transicions entre els personatges es marquen amb lleugers gestos corporals i la ubicació en els diferents espais de l’escenari, convenientment assenyalats per la magnífica utilització de la llum. 

Amb una posada en escena molt acotada, tota la força de l’obra recau, sense dubtes, en el text i en la interpretació d’en Marc García Coté, que utilitza les pauses i la gestualitat per diferenciar els personatges i anar revelant de mica en mica on va començar tot, quan amb vuit anys anava de vacances a la Costa Brava a casa del seu oncle ….. 

Una proposta que ens obliga a reflexionar sobre la necessitat de què els adults estiguem oberts a detectar possibles casos d’abús en els infants. Víctimes silenciades, que la major part de les vegades assumeixen com irrefutable allò que els està passant.

En paraules del seu director LA MÀGIA LENTA …

… és una peça de rigor radical, ritme mantingut, tensió conservada, música teatral d’un misteri que avança, d’un temps que va des de la foscor cap a la llum, del confinament cap a la llibertat… La barbàrie està entre nosaltres i l’espai teatral l’interpel·la.

Una proposta realment molt dura, però que cal i paga la pena veure.

Està programada fins aquest diumenge dia 19 de novembre.

Ahir dilluns 6 de novembre, per nosaltres era nit de Liceu, en una de les sessions incloses en el nostre abonament i per sort vam tenir l’oportunitat i la sort de poder veure l’òpera ANTONY & CLEOPATRA de John Adams, en la seva estrena europea.

Abans de continuar amb la nostra ressenya, volem agrair al Gran Teatre del Liceu, que vulgui donar a conèixer òperes desconegudes per bona part del seu públic, òperes contemporànies que amb tota seguretat no tenen prou reclam com les òperes consagrades d’autors clàssics, per omplir la sala durant les seves representacions. A més a més, en aquesta ocasió hem tingut la sort que el mateix compositor i autor del llibret, ha dirigit en persona l’orquestra del Liceu.

Com ja hem dit, el llibret ha estat adaptat pel mateix compositor John Adams (Worcester, Massachusetts 1947), a partir de la tragèdia de William Shakespeare, amb la participació de la directora d’escena Elkhanah Pulitzer i la dramaturga Lucia Scheckner. Hem pogut constatar, que és una producció situada entre dos mons, ja que en aparença els fets tenen lloc al voltant de l’any 30 abans de Crist, però la incorporació del cinema i el vestuari dels personatges militars són dels nostres temps, concretament de les primeres dècades del segle XX.

Les correspondències contemporànies afloren en la música i també en els personatges, tractats per Pulitzer com a reflexos de l’obsessió actual per la fama, la imatge, l’ambició de poder i la temptació messiànica. En aquesta òpera apareix la figura de directora d’intimitat, que recau en Ita O’Brien (Anglaterra 1964), una figura poc comuna en el sector operístic.

L’escenografia versàtil i realment espectacular de Mimi Lien (malgrat la seva negror), el vestuari de Constance Hoffman, la videocreació molt reeixida de Bill Morrison i la il·luminació de David Finn, apropen la història al nostre temps. El moviment escènic va de la mà de Xavier Martínez.

El fet que el mateix John Adams hagi estat el director musical, és tot un privilegi poder veure dirigir al mateix compositor de l’òpera. Un compositor que fusiona llenguatge tonal i atonal, sense dubtes un gran repte pels cantants. Cal destacar que és la primera vegada que dirigeix la seva pròpia partitura, ja que a l’estrena a San Francisco la direcció va recaure en la directora titular, la coreana Eun Sun Kim.

Ha intervingut el Cor del Gran Teatre del Liceu sota la direcció de Pablo Assante. 

ANTONY & CLEOPATRA, és una òpera en dos actes encarregada amb motiu del centenari de la San Francisco Opera i és una coproducció entre el Gran Teatre del Liceu, el Metropolitan de Nova York i la San Francisco Opera, on es va estrenar el 10 de setembre de 2022. Aquestes representacions al Liceu de Barcelona, són úniques a Europa i previ a la seva estada al Metropolitan en la temporada 2024-2025.

De totes les obres de Shakespeare, aquesta és l’única que fusiona el drama amorós, el drama relatiu al poder i la comèdia. En paraules del mateix John Adams: 

“Antoni i Cleòpatra és un drama al qual sempre torno. Segurament allò que més em va atreure, primer de tot, és la relació entre ells dos, perquè sembla absolutament real i moderna. No són amants idealitzats. I cadascú té un passat. És una història d’amor madura, amb escenes roents”

Cleopatra, última reina d’Egipte, i el general romà Marc Antoni són dues figures, equiparades a déus en els seus dies, que continuen enlluernant-nos segles després de la seva mort. Una òpera que ens parla de la set de poder i la força irracional de les passions. Dues trames molt diferents relacionades, d’una banda, la història d’amor de la parella protagonista i d’una altra el drama polític que gira al voltant del naixement de l’imperi romà amb la concentració del poder absolut en la figura del jove Octavi August.

La soprano nord-americana Julia Bullock (San Luis, Misuri 1987) debuta en aquest paper protagonista de Cleopatra, un personatge on les seves característiques humanes apareixen en el transcurs de l’obra, la intel·ligència, la seva capacitat de seducció, el seu erotisme, el seu narcisisme, la seva valentia i la seva capacitat d’estimar.

El rol d’Antony recau en el baríton Gerald Finley (Montreal, Canadá 1960) que va debutar el paper a San Francisco.

Tots dos han defensat prou bé els seus papers tant en el vessant vocal com en l’actoral.

No podem dir el mateix del tenor Paul Appleby, que ha actuat en el paper de Caesar, ja que hem de dir que ens ha decebut força, pel fet que la seva veu no arribava nítida ni potent al quart pis on estem situats.

Altres personatges contribueixen a desplegar la trama argumental, Eros i Enobarbus, els dos lloctinents d’Antony, papers que interpreten el tenor Brenton Ryan i el magnífic baix-baríton Alfred Walker. Charmian i Ires, les dues serventes de Cleopatra, interpretades per les mezzosopranos Adriana Bignagni Lesca i Marta Infante. Octavia, la germana de Caesar i segona esposa d’Antony ha estat interpretada per la mezzosoprano Elizabeth DeShong. Els aliats de Caesar, Agrippa i Lepidus que han estat interpretats pels barítons Äneas Humm i Guillem Batllori. I finalment, Scarus el baríton Milan Perisic, i Maecenas, el també baríton Toni Marsol. 

Una obra nova, desconeguda, que ha provocat disparitat d’opinions com hem pogut escoltar a la mitja part.

A nosaltres, hem de dir que, al principi ens ha costat entrar en aquest tipus de música, però hem acabat valorant-la molt positivament i ens ha satisfet força… potser el que més de tot, encara que ens ha agradat també la posada en escena i les veus del duet protagonista.

Per altra banda hem trobat excel·lent la direcció musical de John Adams.

A La Villarroel, ahir 4 de novembre, vam anar a la primera de les dues funcions que es representaven per veure LOVE LOVE LOVE una comèdia de Mike Bartlett (Oxford, 1980) amb traducció de Cristina Genebat i dirigida per Julio Manrique.  

Aquesta comèdia va ser estrenada a Londres el 2010, guanyant el premi a la millor obra nova dels Premis Nacionals de Teatre del Regne Unit 2011. Ha estat estrenada en el Royal Court en 2012 i el Lyric Hammersmith Theatre del West End en 2020. 

Una comèdia que viatja en el temps amb els seus protagonistes el Kenneth (David Selvas) i la Sandra (Laia Marull). Tres èpoques, l’any 1967 quan la cadena BBC emet “Our World” el primer programa via satèl·lit en viu de la història. L’any 1990 al final del Tatcherisme després d’una dècada de privatitzacions i el 2011, l’any de la recessió econòmica mundial.

La Sandra i el Kenneth són dos joves de 19 anys, guapos i somiadors que al ritme d'”All you need is Love” dels Beatles, estan convençuts que el món ha començat a canviar i que tot és possible. És l’any 1967 i es coneixen, quasi accidentalment, a casa del germà gran del Kenneth, el Henry (Marc Bosch). Estan fermament convençuts de què tot el que necessiten és amor.

Han passat els anys, ja estem en 1990, i els nostres protagonistes ja no són tan joves, ni tan guapos. Han deixat de somiar i convertits en matrimoni de classe mitjana han tingut dos fills, la Rosie (Clara de Ramon) i el Jammie (Marc Bosch). Treballen incansablement per poder pagar la hipoteca de l’habitatge on viuen, una casa amb piscina i els estudis dels seus fills. 

I la història ens trasllada a l’any 2011, els fills s’han fet grans i decideixen passar comptes amb els seus pares als quals culpabilitzen de la seva precarietat i de la seva manca d’estabilitat emocional. Potser no era amor tot el que necessitaven… o sí?

Ha estat una proposta que ens ha sorprès i agradat molt, amb unes interpretacions esplèndides de tots quatre, però destacant merescudament a la Laia Marull, que ens ha captivat. Magnífics també en David Selvas i la Clara de Ramon i destacable el camaleònic Marc Bosch en els seus dos papers. 

Una obra que parla de l’amor i del desamor, dels somnis i les realitats, de la joventut i la vellesa, de les il·lusions i de les frustracions. Una obra que ens mostra com l’evolució de la societat que ens envolta influeix en la nostra manera de viure. 

I ens presenta una realitat que observem al nostre voltant, uns joves que no tenen estabilitat laboral, que no tenen poder adquisitiu per comprar un habitatge, que no s’atreveixen a tenir parella o fills per por al compromís, i, el pitjor de tot, que han perdut les il·lusions i les ganes de lluitar per canviar-ho tot. Es conformen i fan culpables de tot a la generació que els ha precedit.

La peça s’ha estructurat en tres actes que representen les tres èpoques esmentades. Magnífica la caracterització de Núria Llunell i el vestuari de Maria Armengol que envelleixen físicament els actors i que acompanyen les esplèndides interpretacions que envelleixen els personatges amb els moviments corporals.

Les filmacions de Francesc Isern entre acte i acte contextualitzen l’època que estan representant. Unes filmacions que es projecten sobre uns tuls que separen l’escena dels espectadors i que cauen a pes abans de l’últim acte, quan la realitat s’imposa. L’escenografia de Sebastiá Brosa, la il·luminació de Jaume Ventura i l’espai sonor de Damien Bazin fan la resta.

La impecable direcció de Julio Manrique fa que els actors ens regalin una magnífica sessió de teatre i unes interpretacions versemblants i creïbles en cada moment de la història.

Una esplèndida proposta de “La Brutal”, que recomanem sense cap mena de dubte, Està programada a La Villarroel fins al dia 3 de desembre.

El divendres 3 de novembre vam fer cap novament al Mercat de les Flors per veure TITANAS, l’última creació de Sol Picó, amb dues conegudes coreògrafes més, proposta estrenada el maig del 2022 al Palau de les Arts de València.

Abans de continuar hem de dir que hem vist força espectacles de dansa creats per Sol Picó, i mai ens han acabat de fer el pes. A l’hora d’escollir els espectacles del nostre abonament, vàrem escollir aquest espectacle, per comprovar definitivament si realment estàvem equivocats en la nostra valoració, en veure que gairebé tothom qualifica aquesta coreògrafa com una de les millors en l’actualitat. Com veureu, novament la coreografia d’aquesta producció no ens va acabar d’agradar.

TITANAS és una trobada entre Sol Picó, Natsuki i Charlotta Öfverholm, tres ballarines i coreògrafes arribades a la seva maduresa, que amb estils i mirades diferents convergeixen en aquesta peça. Tres dones que només tenen en comú la seva llarga trajectòria vital i professional i la seva energia.

En paraules de Sol Picó, es tracta d’una trobada de tres artistes que conflueixen en el mateix punt del camí: tres vèrtexs d’un triangle que crea un espai de llibertat absoluta on tot és possible.

Quinze membres del cor femení ACTEA, dirigit per Carles Josep Comalada, han acompanyat aquestes “deesses” amb la música creada per Judit Farrés i les imatges acolorides i impactants de Milosh Luczynski.

Creiem que el millor de la proposta és precisament el tractament musical que es converteix en una quarta ballarina i molt especialment el treball la vídeo-creació de Milosh Luczynski, que omplen l’escenari d’imatges espectaculars que salven la proposta.

Sol Picó Monllor (Alcoi 1967) va crear la seva pròpia companyia l’any 1994 ….

.… que en totes les seves creacions utilitza elements de la cultura popular, construint una iconografia pròpia, on les referències culturals s’inscriuen en la nostra història personal. La seva proposta ofereix un clar exemple de la relació entre mite i memòria, tant individual com col·lectiva.

Una reconeguda ballarina i coreògrafa amb 10 premis Max, el Premi Nacional de Dansa de Catalunya 2004, el premi Ciutat de Barcelona de Dansa 2015 i el Premi Nacional de Dansa 2016. 

Anna Ventura, Natsuki, és ballarina, productora i coreògrafa amb companyia pròpia des del 1991. Va néixer a Girona i després d’estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona i a The Place Dance School de Londres, es va instal·lar a França. Ella desenvolupa un estil en la cruïlla entre la dansa moderna, el flamenc i el butoh. En relació amb el seu nom artístic ella manifesta “Vaig triar Natsuki, que és masculí i femení alhora. Flor de Lluna, astre vegetal; des dels estels, les seves arrels es van desplegant per tocar amb la punta dels dits els rius, les muntanyes i els éssers estimats“.

Charlotta Öfverholm és directora artística, ballarina i coreògrafa que des de la creació de la Companyia Jus de la Vie el 1995, ha creat més de 30 produccions que han girat per tota Europa, Amèrica i Àfrica. El seu treball és el teatre de dansa física amb profunditat, ironia, brutalitat i humor. Des de 2015 s’ha centrat en la promoció d’intèrprets de més de 45 anys amb el seu projecte anomenat Age on Stage.

Judit Farrés (Igualada 1974) és actriu, compositora, arranjadora, música i discjòquei.

Milosh Luczynski, artista xec que viu i treballa a París. Ha estudiat antropologia cultural, disseny industrial, comunicació i multimèdia. S’inventa formes de cultura electrònica personals barrejant instal·lacions multimèdia, vídeo, gràfics i fotografia amb la música i la literatura.

TITANAS és la confluència de quatre carreres artístiques que es troben en el mateix punt del camí aportant maduresa i virtuosisme. La dansa de base contemporània, flamenca i de puntes clàssiques de Sol Picó, la fisicalitat explosiva de Charlotta Öfverholm i l’univers butoh de Natsuki es transformen a escena en tres titanes provinents de Saturn. 

En aquesta peça, les quatre Titanas, com elles mateixes s’autodefineixen creant un espai de llibertat amb una clara aposta per la tecnologia, a través de les projeccions de Milosh Luczynski i de la mà de Judit Farrés, que ens ajuda a viatjar per diferents ambients amb el suport del cor.

Amb aquesta proposta pretenen reflectir que “no és fàcil trobar dones que s’enfrontin soles a un escenari de dansa” a la seva edat i reivindicar que elles prefereixen continuar ballant en lloc d’optar per un altre camí. Però també volen evocar la seva memòria com a ballarines i donar valor al component titànic de la dansa sense haver de fer “salts mortals”.

Una proposta realment sorprenent i en la que destaquen els colors, la lluminositat i la música que a estones atrapen les nostres mirades i a estones es tornen repetitives. Rostres coberts, lluentons, colors platejats i vermells esclatants de les tres ballarines que contrasten amb el negre dels membres del cor. Creiem que és una proposta que pateix d’una clara manca d’unitat en la seva coreografia i que més aviat semblen retalls afegits de manera artificiosa per crear aquest espectacle.   

Danses conjuntes (poques) i solos que ens han permès visualitzar les individualitats de les tres reconegudes artistes. De totes maneres, pel que fa estrictament a dansa, hem de reconèixer que el que més ens va agradar, és l’aparició de Sol Picó ballant sobre les seves puntes, vestida amb cintes de color vermell. Un moment realment fascinant.

TITANAS està programat fins diumenge dia 5 al Mercat de les Flors. 

Dijous passat 2 de novembre, era dia d’estrena a “Dau Al Sec Arts escèniques” amb l’obra LAS NOCHES MALAS DE AMIR SHRINYAN, escrita en 2015 per Albert Tola i dirigida per Carlos Rodríguez Alonso.

Es tracta d’una producció de la companyia de Teatre Nigredo, fundada en 2012 per Rodrigo García Olza i Albert Tola. Les seves produccions, sempre estrenades tant a Barcelona com a Madrid, concebudes conjuntament pels seus dos fundadors, conflueixen en peces teatrals escrites per Albert Tola i interpretades o posades en escena per Rodrigo García Olza, en aquesta peça Rodrigo és el protagonista absolut interpretant magistralment el paper del jove Amir Shrinyan.

D’aquesta companyia, definida com una companyia de teatre de text amb un fort ancoratge en la seva integració amb el cos, nosaltres hem pogut veure “EL PALMERAL” (Teatre Akademia 2022) i “LOS NIÑOS OSCUROS DE MORELLA” (Teatre Tantarantana 2019).

Amir Shrinyan, un jove d’Orient Mitjà, cerca refugi a Europa al·legant asil polític per homosexualitat. No obstant això, ningú vol creure-li. Ell sembla adoptar sempre la forma que desitja qui té davant. Qui és realment? És homosexual o menteix al llarg de tota l’obra? Si es demostra que no ho és serà immediatament expulsat d’Europa. Però en cas de ser-ho, al seu país li espera la presó o la mort.

L’obra s’inicia amb una entrevista entre un funcionari d’immigració del nostre país (Carlos Lorenzo Villoria) i el jove iranià Amir Shrinyan (magnífic Rodrigo García Olza). Una entrevista que resulta absolutament vexatòria per al jove de 32 anys, que demana asil polític per la seva homosexualitat com a única raó per a fugir del seu país, on aquesta pràctica està condemnada amb la mort.

Segons ha comentat l’autor de la peça, aquesta està basada en dos fets reals, d’una banda, l’experiència d’un amic seu, activista gai que ajuda a refugiats que demanen asil per la seva orientació sexual. Aquest amic li havia comentat que a Europa deixen passar a aquests immigrants després d’entrevistes humiliants. Eren sotmesos a proves que depassaven, en alguns països, un nivell d’indignitat alarmants. També li comentava que en alguns casos, quan aquestes persones s’havien convertit en refugiats, manifestaven que en realitat eren heterosexuals.

Segons declara l’autor…

… “Un dels motors d’aquest text va ser doncs plantejar-me quin és el preu per a estar a Europa, quin és el nivell de renúncia a la pròpia identitat necessari per a viure entre nosaltres.”

L’Amir Shrinyan sobreviu venent cerveses al barri del Raval, i una nit, en què només n’ha venut tres, coneix un advocat (Tomàs Rodado) que ha sortit de la Filmoteca i descansa en un banc. Aquesta escena està basada en un fet real quan a l’autor que sortia realment de la filmoteca, un pakistanès que venia cerveses li va demanar cinquanta euros per una nit de sexe. Li va confessar que quan tenia una nit fluixa en la venda de cerveses, s’acabava per vendre ell.

I tornant a la proposta teatral, l’Amir estableix un triangle amorós, dues relacions paral·leles amb l’advocat i el funcionari de la duana. Unes relacions a mig camí entre l’amor i l’interès, el desig i l’extorsió. Tots dos són peces clau perquè ell pugui regularitzar la seva situació. Tots dos satisfan amb ell les seves mancances sexuals.

L’Amir enllaça una mala nit rere l’altra adoptant la identitat que vol veure l’advocat o el funcionari sense que en cap moment puguem esbrinar qui és ell realment i quines són les seves emocions. 

On comença l’amor i on la possessió? 

Una nit després d’una altra en els submons d’una gran ciutat, Amir Shrinyan lluitarà per sobreviure i, amb sort, per viure.

Un altre personatge ens ha fet ballar el cap de tornada a casa, qui és la Leila ??? (Esther Berzal), que representa en la vida de l’Amir??, és la seva consciència, el seu alter ego??, és la seva germana no nata??. Malauradament, un personatge que no ens ha quadrat o que no hem entès i a més a més una interpretació que no ens ha convençut gens.

La proposta ens ha sorprès, malgrat que potser esperàvem molt més del que hem vist; a vegades tenir perspectives massa altes provoca un cert desencís. No ens ha acabat d’agradar la direcció, amb massa talls d’escena, entrades i sortides de l’escenari i una certa mancança de claredat en les seqüències dels fets, que s’intenten explicar a l’espectador.

Això sí, el tema és punyent i ens obliga a pensar en aspectes de la immigració que desconeixíem totalment. Una posada en escena amb escenografia i vestuari de Victoria Velázquez, disseny d’il·luminació de Paco Ariza (AAI), música original i espai sonor d’Álvaro Renedo i un excel·lent vídeo-escena d’Alba Trapero.

Aquesta producció ja s’ha pogut veure al Teatre d’El Astillero a Sevilla, i pròximament farà gira per Valencià, Sevilla, Saragossa, i a l’abril també als Teatres del Canal a Madrid.

Una proposta interessant especialment pel tema tractat, i també per la gran interpretació del seu protagonista, …. que paga la pena veure, programada a Dau al Sec fins al 12 de novembre.

Ahir dimecres 1 de novembre, ens vam aprropar a la Sala Versus Glòries, per poder veure POLS DE DIAMANT, una producció d’Apunta Teatre, que es va estrenar el dia 18 d’octubre i que està programada fins al 12 de novembre. En teníem especials ganes de veure-la, perquè som fidels seguidors de tots els treballs que cada un dels dos actors han realitzat fins ara.

POLS DE DIAMANT va ser escrita per Pau Coya pel IX Torneig de Dramatúrgia de les Illes Balears, torneig que va guanyar. El text està basat en un cas real que va tenir lloc a Madrid l’any 2021 quan un jove de vint anys denunciava una brutal agressió homòfoba que va resultar ser mentida.

L’autor intenta esbrinar les raons que van portar el jove a mentir i les vol entendre. Una història entre la ficció i la realitat que pretén treure a la llum temes habitualment amagats, convidant al debat sense emetre en cap moment judicis de valor.

Una proposta esplèndidament dirigida per Nelson Valente i amb unes extraordinàries interpretacions de Dafnis Balduz i Albert Salazar.

Dani (Albert Salazar) és un jove de vint anys que ha conegut l’Aleix (Dafnis Balduz) a la sala d’espera d’una consulta mèdica. Connecten des del primer moment i decideixen sopar plegats i anar a prendre una copa. L’Aleix acompanya al Dani a casa. Uns dies més tard descobreix que en Dani, aquella nit, havia patit un atac homòfob i l’encoratja a denunciar-ho.

La investigació avança i les xarxes socials es posicionen, es convoquen manifestacions i es fan programes de televisió dedicats al tema. Però van sortint detalls que no quadren amb les declaracions  del Dani. 

El cas real es va concloure confirmant que el noi havia mentit sobre la forma en què va tenir lloc l’agressió.  La proposta descriu el que podria haver passat i intenta esbrinar les raons per les quals el jove va declarar i signar una denúncia falsa.

Un jove que observa atemorit com el seu cas es torna viral a escala nacional i “obliga” a posicionar-se els partits polítics. Un jove que es veu obligat a fer declaracions i concedir entrevistes fent que la seva mentida es faci més gran. Un noi que menteix perquè té por que la societat no entengui a què es dedica i l’estigmatitzi.

Un jove que finalment decideix explicar la veritat dels fets i passa de ser víctima a ser culpable d’un engany, que fa qüestionar la veracitat d’altres denúncies d’atacs homòfobs (segons indiquen a l’obra el 0,084% del total de denúncies per atacs homòfobs són falses).

Un jove que comprova que una mentida i la por a la veritat, pot estroncar una bonica història d’amor.

Un tema punyent el de la prostitució masculina, del que la societat no acostuma a parlar, tractat amb força sensibilitat, amb una magnífica posada en escena on els silencis i les paraules omplen la sala. Les interpretacions en tot moment, d’una gran tendresa, facilita moltíssim que el públic sigui l’únic que realment pugui “jutjar” la situació plantejada.

L’Albert Salazar broda la seva interpretació mostrant la feblesa i les contradiccions del Dani: “Algú, que com els diamants, pot semblar indestructible, però es pot esmicolar d’una sola martellada”.

Esplèndid també en Dafnis Balduf que interpreta la resta de papers, el metge, el policia, l’entrevistador, el novel·lista i l’Aleix, el jove que s’enamora d’una imatge.

Una proposta magnífica on també destaquem el disseny de llums de Daniel Gener, l’espai sonor de Roger Blasco i l’assessorament en moviment de Bea Vergés, i amb el caliu d’una sala que sempre ens resulta acollidora.

Fa molt de goig veure la Sala totalment plena amb les entrades exhaurides.

Molt recomanable, la podeu veure fins al dia 12 de novembre. 

Ahir, últim dia del mes d’octubre vam fer cap al Teatre Lliure de Montjuïc a la Sala Fabià Puigserver, per veure la proposta LA NOSTRA CIUTAT de Thornton Wilder, que, amb dramatúrgia de Llàtzer Garcia, és dirigida per Ferran Utzet. La traducció al català és de Victor Muñoz Calafell.

Thornton Niven Wilder (Madison, Wisconsin, 1897- Hamden, Connecticut, 1975) va ser un dramaturg, novel·lista i guionista estatunidenc que va guanyar tres premis Pulitzer, un d’ells l’any 1938 per aquesta peça “Our Town”, una peça metateatral sobre que significa ser humà. D’aquest escriptor coneixem l’espectacle “EL LLARG DINAR DE NADAL” que vam poder veure en 2014 al Maldà.

En un teatre, la regidora presenta al públic la vila rural de Grover’s Corners, a New Hampshire (EUA), i els seus habitants: les famílies Gibbs i Webb, que són veïnes. Especialment, l’Emily Webb i el George Gibbs, que aviat s’enamoraran i es casaran. Al llarg de dotze anys se seguiran els canvis en la vida d’aquesta parella: de la mundanitat a la devastació passant pel romanticisme. Un microcosmos del cicle de la vida. 

En aquesta peça l’element essencial és el pas del temps i com aquest afecta inexorablement la vida de les persones i les relacions que s’hi estableixen. L’autor ja va pensar aquesta obra sense escenografies, però pensem que Ferran Utzet ha arriscat molt, en aquesta primera direcció a la Sala Fabià Puigserver, apostant per una inexistent escenografia que recolzi el text (tan sols algunes cadires que apareixen i desapareixen, un parell de taules i dues escales de tisora). La mímica i gestualitat del magnífic equip actoral, 15 actors i actrius, ens ha fet veure tot allò que la narradora ens anava presentant.

Una trama pràcticament inexistent podria fer pensar que les dues hores de durada serien difícils de pair, tota la proposta es basa en els quinze personatges de la ciutat, que interrelacionats ens van mostrant la seva evolució en el temps. Els observem en tres moments concrets, 1901, 1904 i 1913. Però a nosaltres ens ha semblat senzillament fascinant i hem de dir que tret dels primers minuts que ens han descol·locat una mica, hem sortit del teatre amb la sensació d’haver vist una gran producció.

L’equip actoral, magnífic, està integrat per Rosa Renom, la regidora del teatre que ens presenta la ciutat, alguns dels seus habitants i la seva història. 

Els membres de la família Gibbs, la mare Julia Gibbs, Rosa Boladeras, la dona del metge i cap de família, Frank Gibbs, Xavier Ripoll i els seus dos fills, George un adolescent esportista que interpreta Guillem Balart i la germana petita Rebecca interpretada per Tai Fati.

Els membres de la família Webb, la mare Myrtle Webb, Mercè Pons, dona de Charles l’editor del Sentinel, el diari del poble, que interpreta Carles Martínez, i els seus dos fills, Emily, una jove brillant i decidida que interpreta Paula Malia, i Wally el germà petit interpretat per Biel Montoro.

Al voltant d’aquestes dues famílies, apareixen Jenny Beacraft com la professora Willard, mestre de l’escola de la ciutat, Oriol Genís que és Howie Newsome, el lleter del veïnat, Lluís Oliver que interpreta a Joe Crowell, un jove escolar talentós, Isabel Rocatti com la senyora Soames, la persona que sap tots els secrets del poble, Josep Sobrevals, l’agent Warren que vetlla per la seguretat dels veïns i Albert Triola com a Simon Stimson, el problemàtic organista de l’esglesia i director del cor.

L’obra consta de tres parts, un naixement, un casament i un funeral separats per tres i nou anys, on els mateixos personatges ens mostren la seva evolució en el temps. La ciutat, que no poble, en la que viuen és Grover’s Corner i hi viuen 2.542 habitants just al començament de la història.

Una posada en escena magnífica, impecable, amb l’espai escènic de Josep Iglesias que ens ha sorprès molt positivament a la tercera part, la il·luminació de Guillem Gelabert, el so de Guillem Rodriguez, la caracterització d’Anna Madaula i el vestuari de Berta Riera.   

La direcció musical és de Carles Pedragosa i el moviment de Marta Gorchs.

Tal com hem dit, hem sortit del teatre entusiasmats i fascinats per la posada en escena, el text, la direcció i també per la majoria de les interpretacions. 

Una proposta programada fins al 12 de novembre.

Després de dues setmanes de no poder assistir a una representació teatral, a causa que l’Imma i jo hem estat a Menorca fent senderisme pel Camí de Cavalls sud, …. ahir diumenge per fi i amb moltes ganes vam fer cap al Teatre Coliseum per veure el Musical THE ROCKY HORROR SHOW.

Una fantàstica producció que ha iniciat la seva gira europea a Barcelona, una gira molt especial per celebrar el seu 50 aniversari. La nostra ciutat serà l’única ciutat espanyola on faran estada. Una estada curta, ja que finalitzen les seves representacions el dia 5 de novembre. Continuaran la seva gira europea per París, Turín, Nàpols, Roma, Milàn i Dublín.

El musical, amb llibret i música de Richard O’Brien (Cheltenham, Regne Unit, Bar 1942), ha arribat directament des de Londres amb la mateixa producció que s’ha estat representant en el West End sota la direcció de Christopher Luscombe (Surrey, Regne Unit, 1963). Veiem la versió original en anglès subtitulada en castellà. Paga la pena destacar l’encert en la disposició i visibilitat i grandària dels textos que han permès gaudir de la traducció des de tots els angles del teatre.

Aquest musical va ser estrenat el juny del 1973 en el Royal Court Theatre de Londres i s’ha convertit en el musical que ha estat més temps en cartell, de manera ininterrompuda. L’adaptació cinematogràfica va ser feta en 1975 sota el nom The Rocky Horror Picture Show, dirigida per Jim Sharman. 

Abans de continuar amb la nostra ressenya, voldríem recordar la magnífica versió catalana d’aquest musical, que nosaltres vam poder gaudir, el novembre de 2022, al Teatre del Cercle de Gràcia, amb traducció de Guillem Peire i direcció de Quim Fuster. En aquest enllaç podeu veure aquella ressenya. Llavors va ser una versió nostrada realitzada amb molta cura i encert, en part per actors no professionals. Evidentment, no és comparable amb aquesta versió que ve directament del West End i que compta amb un enorme pressupost.

Ara, en aquesta espectacular producció actual de THE ROCKY HORROR SHOW, són 15 els actors i actrius que componen l’elenc i que estan acompanyats per la música en directe de The Rocky Horror band sota la direcció d’Andy Barnwell.

Totes les interpretacions estan dotades d’una gran qualitat vocal i actoral i ens han fet gaudir des del minut zero amb l’aparició de l’acomodadora amb safata de llaminadures i begudes que presenta la doble funció.

Espectacular l’aparició a escena de Kristian Lavercombe, amb el seu “bona nit”. Aquest artista ha interpretat 2.200 vegades el paper de Riff Raff. 

La proposta inclou les rèpliques des de la mateixa platea que alguns espectadors, coneixedors del fet, han realitzat en les escenes del narrador (Philip Franks) que fa la contrarèplica en castellà. També com sembla que és habitual a Londres, algunes persones del públic anaven disfressades.

Magnifica la il·luminació de Nick Richings, així com l’espectacular so de Gareth Owen, l’escenografia canviant de cartó pedra, el vestuari de Sue Blane i la coreografia de Nathan M. Wright.

La història se centra en una parella de joves promesos, en Brad Majors (Richard Meek) i la Janet Weiss (Haley Flaherty), que surten de viatge per trobar-se amb el Dr. Everett Scott (Joe Allen), que havia estat professor de tots dos. De camí, una forta tempesta els acompanya i punxen una roda. Estan a prop d’una casa que sembla un castell i demanen ajuda.

El castell és propietat del doctor Frank-n-Furter, paper principal interpretat magníficament per Stephen Webb, que amb la seva presència omple l’escenari. Com ja hem comentat Kristian Lavercombe és el criat geperut del doctor, i l’acompanyen la seva germana Columbia (Darcy Finden), la misteriosa Magenta (Suzie MCadam) i Rocky, la creació “musculada” del doctor que interpreta Ben Westhead.

Joe Allen interpreta el doble paper d’Eddie, la primera criatura creada pel doctor Frank-n-Furter i el paper del doctor Scott. La resta de personatges/fantasmes són Stephanie du Toit, Beth Woodcock, Reece Budin i Fionan O’Carroll. 

Un extraordinari musical que s’ha convertit en una icona, que va néixer com un tribut humorístic a les pel·lícules de terror i ciència-ficció de sèrie B de finals dels anys trenta fins a principis dels seixanta. Una icona de la cultura pop del segle XX que es va atrevir a posar en escena la llibertat sexual amb personatges LGTBIQ.

Una producció musical que es converteix en una autèntica festa per a tots els espectadors que omplíem el teatre i que hem gaudit de valent.

… I recordeu, només fins al diumenge 5 de novembre al Teatre Coliseum. 

De veritat, no us la perdeu perquè paga molt la pena.

Ahir dissabte 14 d’octubre, a la Sala MAC del Mercat de les Flors, vam poder gaudir de la proposta de “dansa”, EL JARDÍ, una peça amb 39 intèrprets, de LA TAIMADA. Val a dir que aquest espectacle més que dansa, és més aviat una Performance, això sí, suportada per una bellíssima coreografia molt visual.

EL JARDÍ forma part de la trilogia The Garden, lliurement inspirada en el tríptic “El Jardí de les Delicies” d’El Bosco. Entre 2020-2021 es va crear “Infern” sota el programa Aliansat i ara han creat “El Jardí”, la segona peça de la trilogia.

La Taimada és una companyia de dansa i nous formats escenogràfics sobre l’expressió del cos i el moviment. Una companyia nascuda l’any 2004 amb un solo d’Olga Álvarez inspirat justament en l’obra La Taimada del pintor Egon Schiele. 

En 2013 nosaltres vam coneixer la seva creació “CRASH” dins de la Marató de Dansa “Que dansi qui vulguis” organitzada pel Mercat de les Flors. 

En 2015 la companyia es va reformular de la mà de la mateixa Olga Álvarez (Arts Escèniques) i de Jordi Cabestany (Arts Visuals) provocant un nou enfocament sobre la mirada, la imatge i el moviment intern dels cossos. La seva primera peça conjunta va ser “El vuitè dia”.

Amb “El Jardí” la companyia vol mostrar una humanitat fràgil, truncada i orgullosa que no necessita dissimular les seves capacitats, ni les seves faltes, ni la seva necessitat omnívora i perpètua d’amor. Una recerca visual i conceptual que posa el focus en la diversitat, on un grup de 39 persones encarna un jardí humà que mostra una humanitat complexa però absolutament viva.

Aquesta proposta presenta 39 persones de capacitats diverses en escena, algunes d’elles amb discapacitat funcional de moviment. 

No hem de parlar doncs de dansa convencional integrada, són cossos reals integrats a la vida i a les dificultats de cada dia. Segons comenta la cocreadora i directora, Olga Àlvarez, van arribar al Bosco com un estadi més d’un procés que havia començat per voler veure en escena una colla de “cossos diferents” que s’atrevissin a buscar-se i a estimar-se des de la fragilitat de cada d’un d’ells. Des de la perspectiva de vídeo d’en Jordi Cabestany es focalitza l’atenció, no tant en el moviment com en els detalls: el pas, el peu, la mà, la respiració, …

Potser no agrada a tothom, a vegades és una mica molest com estabilitzem les imatges i les allarguem en el temps. Es pot fer pesat a algú, sobretot a la gent que té una necessitat narrativa més dinàmica. Però ho necessitem fer així, és la nostra mirada.

Una proposta on el grup de persones amb les seves singularitats i fins i tot alguns d’ells amb discapacitats funcionals, creen un jardí humà en què tothom vol ser i existir, i nosaltres, espectadors, ens hem convertit en voyeurs.

Una magnífica i bellíssima posada en escena amb imatges estèticament impactants, encara que potser algunes d’elles massa lentes i repetitives, on destaca el moviment coreogràfic molt treballat, la música de Carlos Martorell i la preciosa concepció d’espai il·luminació de Cube.bz

Aquest espectacle ha estat concebut i creat al llarg de quatre anys mitjançant diversos tallers de moviment i d’investigació on, en total, han participat més de 150 persones amb diversitats motrius. Totes elles, així com la direcció artística de l’espectacle, participen d’aquest projecte de forma no remunerada.