Arxiu de la categoria: Teatre

– 079 – (22/23) – Teatre – EL CHINABUM Remix (🐌🐌🐌) – Teatre La Gleva – 01/02/2023

Ahir dimecres 1 de febrer, al Teatre La Gleva vam assistir a l’estrena de “EL CHINABUM Remix“, que torna després de cinc anys, i que no és el mateix espectacle que aleshores. La Berta Prieto i la Lola Rosales són les autores del text i n’eren intèrprets quan es va estrenar; ara, en aquesta ocasió, amb un nou repartiment, han assolit la direcció.

Aquesta proposta, amb música original en directe de Paula Jornet “Pavvla” parteix de la situació en què tres noies joves han quedat recloses per accident al lavabo d’un bar, on aparentment les ha tancat un home. Incomunicades, busquen la manera de sortir.

Una situació que les porta a reflexionar sobre les seves pors, sobre les seves inquietuds, sobre el que pensen. Una proposta on intenten mostrar el que hi ha darrere del tòpic de noia jove.

…. El Chinabum vol donar veu a una generació. Vam decidir escriure nosaltres mateixes el text que ens presentaria com a companyia i totes vam coincidir que el més honest i alhora el que més ens motivava era parlar sobre “nosaltres” i des de “nosaltres”: ens vam proposar fer un retrat real sobre la nostra generació….

L’acció se situa, doncs, en el lavabo d’un bar xinès, al centre de la ciutat de Barcelona, el dia dels atemptats del 17 d’agost de 2017, on la Cèlia, la Sara i l’Emma estan tancades.

Amb elles ens endinsem en els neguits i pensaments d’una generació anomenada “millennials” de joves entre 20 i 25 anys. La violència irromp de cop en aquest lavabo quan s’incorpora la Cristina, una noia que ha fugit dels fets que estan tenint lloc al carrer, fets dels quals les tres amigues no en són coneixedores.

El que abans semblava un lavabo dins d’un magatzem ple de “Yatekomos” s’acaba convertint en el seu refugi. 

Hi han participat Lúa Amat, Roser Dresaire, Mariona Pagès, Berta Rabascall i Gemma Oliveras, amb unes interpretacions dotades d’una gran força i amb evidents ganes de dir el que senten, malgrat que a vegades amb una certa inseguretat. Han fet viure uns personatges amb la frescor i la desinhibició que comporta la seva joventut.

Amb un to de comèdia i un llenguatge quotidià reivindiquen la necessitat que senten de dir el que pensen i que va més enllà de l’individualisme i l’egoisme que habitualment els hi atribuïm.

Una posada en escena molt àgil i a estones divertida, on també valorem positivament el disseny de so d’Iker Rañé i el disseny de llums de Roger Piqué

Si no vau poder veure el CHINABUM original, paga la pena que us acosteu a La Gleva on està programada fins al dia 12 de febrer.

– 078 – (22/23) – Dansa – JUNGLE BOOK REIMAGINED (🐌) – Gran Teatre del Liceu – 30/01/2023

Dilluns 30 de gener, i dins del nostre abonament, vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per veure un espectacle de dansa, JUNGLE BOOK REIMAGINED, el clàssic de Rudyard Kipling sota la mirada d’Akram Khan.

Vam anar amb unes expectatives massa altes, recordant encara la magnètica i espectacular “GISELLE D’AKRAM KHAN” de la temporada passada, … o també l’excepcional producció “XENOS – AKRAM KHAN“, que vam veure al Grec del 2018.

Potser per això, la decepció ha estat absoluta.

Ens hem avorrit com feia temps que no ens passava en un espectacle de dansa.

Segons hem escoltat en declaracions del mateix coreògraf, “El llibre de la selva” sempre ha estat per a ell un referent per les tres lliçons de vida que incorpora: la vida comuna entre espècies al planeta, la interdependència entre humans, animals i natura, i el sentit de la família i la nostra necessitat de pertinença. Ell mateix havia interpretat el paper de Mowgli en una producció de dansa índia, i en aquesta proposta Mowgli és una nena, segons diu, a petició de la seva filla. Aquest és el primer espectacle creat per ell adreçat a tots els públics.

Nosaltres, un cop vist i patit, dubtem molt que aquest “espectacle” pugui arribar a agradar al públic familiar i encara menys als nens.

En aquesta ocasió, el coreògraf ha reinterpretat el conte original, intentant transmetre un missatge “poderós” que ens torni a apropar a tot allò que hem perdut envers el nostre planeta.

Incorpora la paraula, de fet, quasi tot l’espectacle és paraula, i utilitza les projeccions per reflexionar sobre el canvi climàtic i l’afectació que això té per a tots els éssers vius del planeta.

Aquí volem fer un incís referent a la subtitulació, a la xarxa/pantalla davantera que ocupa i difumina tot l’escenari, apareixen els subtítols en castellà, no tots, però si la majoria del que diuen està traduït, en canvi, a les petites pantalletes situades davant de les nostres localitats, on en teoria tenim la subtitulació en català, el servei és penós, s’apaguen i s’encenen com activades per un fantasma, les paraules no conserven els espais entre elles i les faltes d’ortografia són innombrables … Potser cal una revisió … Segur que cal una revisió en profunditat d’aquest sistema.

I tornant a l’espectacle ….

Akram Khan ha volgut donar tant de pes al conte en si mateix que s’ha deixat pel camí la música i la dansa. Hem assistit bastant sorpresos a una proposta on la dansa apareix tan sols en moments puntuals i queda totalment “perduda” en la història. Molt potent i imaginativa la part audiovisual. Molt feixuga la part del text. 

La dramatúrgia de Tariq Jordan i Sharon Clark situen l’acció en un món anegat per les aigües que obliga la gent a desplaçar-se a punts més elevats del planeta. I és durant aquesta migració humana que Mowgli es perd i acaba amb els micos.

Deu ballarins que van interpretant els diferents animals de la història, diferències que només es poden detectar a través de l’actitud postural dels intèrprets, el que dificulta de vegades la total comprensió. La uniformitat del vestuari tampoc hi col·labora.

JUNGLE BOOK REIMAGINED és una proposta per nosaltres fallida, avorrida i la que li manca l’energia i el magnetisme que genera una coreografia grupal. Una proposta basada en la paraula i els audiovisuals, però mancada de dansa i gairebé de música.

La decepció va ser tan gran, que vàrem estar ben a punt d’abandonar el teatre a la mitja part… i de fet alguns espectadors del nostre voltant van fugir.

– 077 – (22/23) – Teatre – EL LLAC DAURAT (🐌🐌🐌+🐚) –— Teatre del Cercle – 26/01/2023

Diumenge 29 de gener, vam fer cap al Teatre del Cercle (al carrer de Santa Magdalena 12 de Gràcia), per veure la darrera estrena del grup de teatre d’aquesta entitat, EL LLAC DAURAT d’Ernest Thompson, dirigit per Carme Bigorra

Aquest Grup de Teatre agrupa a unes 200 persones, tècnics, actrius, actors, directors, … i ofereix una programació teatral continuada amb un espectacle al mes. En aquesta temporada nosaltres hem vist l’excel·lent proposta musical ROCKY HORROR SHOW dirigida per Quim Fuster.  

Un grup que des de l’any 1903, porta dalt de l’escenari, cada Nadal, L’Estel de Natzaret, un text propietat de l’entitat i un clar signe d’identitat. En Miquel en la seva adolescència era soci d’aquesta entitat i també havia participat algun cop en petits papers a L’Estel.

EL LLAC DAURAT (On Golden Pond) va ser dut al cinema, el 1981, amb el nom d'”En el estanque dorado” protagonitzada per Katherine Hepburn i Henry Fonda, ja octogenaris. Aquesta pel·lícula va ser l’adaptació de l’obra de teatre d’Ernest Thompson que es representava a Broadway, adaptació que va fer ell mateix i que li va valdre un Oscar al millor guió adaptat, premi que va compartir amb els Oscar al millor actor i a la millor actriu.

Ethel (Carme Bigorra) i Norman Thayer (Ferran Herrera) són un matrimoni d’ancians, que passa els estius en un lloc privilegiat, entre boscos i al costat de l’estany daurat al nord dels Estats Units. Ara, ja grans, enfronten la por a la mort i les debilitats i mancances que els anys de vida van incorporant al seu dia a dia. És una comèdia de sentiments que enfoca els darrers anys de la vida d’aquesta parella. Només el carter del poble, Charlie (Pep Bransuela) els visita.

Trenca aquesta pau i harmonia l’arribada de la seva filla Chelsie (Gemma Clemente) que sempre ha mantingut unes relacions difícils amb el seu pare. I ho fa acompanyada de la seva nova parella, un dentista anomenat Billy Ray (Jordi Medrano) i el seu fill preadolescent Billy Ray Junior (Pere Quintana).

La filla i el seu xicot se’n van a fer un viatge a Europa i deixen al jove Billy a càrrec de l’Ethel i el Norman. Un noi de tretze anys que farà reviure en el Norman les ganes d’anar a pescar.

Una proposta amb la que hem gaudit força, amb unes interpretacions magnífiques d’uns actors i actrius que ja havíem vist treballar en altres propostes del Cercle, tret del joveníssim Pere Quintana que ha debutat amb nota alta en aquest paper de Billy Ray Junior.

Cal destacar també la participació de Joan Amat a les llums, Àuria Amat al so, Quim Fuster i David Sánchez a l’escenografia i per descomptat la magnífica direcció de la Carme Bigorra.

Una reflexió sobre la dificultat de mantenir relacions positives a qualsevol edat i en qualsevol moment. Un bri d’esperança que ens diu que sempre és possible gaudir de la vida malgrat l’inexorable pas del temps.   

Al Teatre del Cercle només s’han fet dues representacions, però la podreu veure el dia 4 de febrer als Lluïsos d’Horta (al carrer Feliu i Codina 7).

Tornem a insistir en el fet que, propostes teatrals representades per actors no professionals, moltes vegades superen en qualitat a produccions de teatre comercial.

– 076 (22/23) – Concert de l’OBC – DE FALLA: NOCHES EN LOS JARDINES DE ESPAÑA (🐌🐌🐌🐌) – L’Auditori – 29/01/2023

Nosaltres tenim els abonaments de l’OBC de tots els diumenges al matí, i des del 27/11 fins al 29/01, no hem tingut cap concert programat. Inexplicablement, han estat dos mesos sense concerts dominicals i ara passarà un altre més fins al proper. Ens estem plantejant no renovar la temporada vinent.

Per fi, aquest diumenge hem pogut gaudir del concert que portava el títol de “DE FALLA: NOCHES EN LOS JARDINES DE ESPAÑA” dirigit per Ludovico Morlot, el director titular de l’orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i ha comptat amb la participació del pianista Bertrand Chamayou, el violinista Vlad Stanculeasa, el violoncel·lista Charles-Antoine Archambault, la soprano Marta Mathéu, la mezzosoprano Anna Alàs i el Cor de Noies de l’Orfeó Català, dirigit per Buia Reixach i Feixes.

El repertori va ser el següent: 

1. La damoiselle élue 1887-1888; rev. 1902) (🐌🐌🐌)

Claude Debussy (St. Germain-en-Laye, França 1862-París 1918) 

Es tracta d’una cantata per a soprano, mezzosoprano, cor femení i orquestra escrita a partir d’un poema de Dante Gabriel Rossetti (1828-1882). És una de les partitures més originals del seu repertori i es va estrenar a París l’any 1893. En aquell moment va ser conceptuada com a una obra molt sensual i decadent.

Ens parla d’una dama que des de la barana daurada del cel desitja reunir-se amb el seu amant, que encara es viu a la terra.

Marta Mathéu (Tarragona, 1980) soprano, va estudiar piano, cant i orgue al Conservatori de Música de Tarragona i es va traslladar a València on va cursar el grau superior de cant al Conservatori de Música Joaquín Rodrigo. Va ser guanyadora de diversos premis al Concurs Francesc Viñas del 2008.  

Anna Alàs i Jové (Terrassa, 1980), mezzosoprano, va començar de ben petita a estudiar piano i s’inicia en el cant al Centre d’Educació Musical de Terrassa continuant al Conservatori Municipal. Especialitzada en música de cambra (lied) ha estudiat amb diferents mestres d’aquesta especialitat a Alemanya. 

El Cor de Noies de l’Orfeó Català va ser fundat l’any 2000 per Lluis Vilamajó i està integrat per quaranta-dues joves de setze a vint-i-cinc anys. 

2. La muse et le poète en mi m, op. 132 (1910) (🐌🐌🐌+🐚)

Camille Saint-Saëns (París 1835-Algiers 1921)

Composta inicialment com un trio per a violí, violoncel i piano, va ser transformada posteriorment, pel mateix compositor, en un poema simfònic per a violí, violoncel i orquestra en un únic moviment.

El violí representa la musa, i el violoncel, el poeta. El violí desplega el seu lirisme brillant i exerceix una influència progressiva sobre el violoncel que abandona la seva inicial apatia per dialogar amb la seva musa. L’orquestra actua d’acompanyament en el diàleg entre els dos instruments, entre el poeta i la seva musa. Un final radiant.

Vlad Stanculeasa, jove violinista romanès/suec, concertino de l’OBC, desenvolupa una gran activitat musical com a solista, concertista i músic de cambra a Europa, Àsia i Amèrica del Sud.

Charles-Antoine Archambault es actualment el violoncel·lista principal de l’OBC. Ha guanyat nombrosos premis i ha estat solista a orquestres com la Filharmònica de la Ràdio del Nord d’Alemanya (NDR), l’Orquestra de la Ràdio de Munic, l’Orquestra de la Ràdio de l’Oest d’Alemanya (WDR), l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sèrbia (RTS), l’Orquestra Filharmònica Janacek, l’Acadèmia de Corda de Taiwan i l’Orquestra de l’Ulster. Artista convidat a festivals de renom. 

3. Noches en los jardines de España (1909-1915) (🐌🐌🐌🐌)

Manuel de Falla (Cádis 1876-Alta Gracia, Argentina 1946)

  • En el Generalife – Danza lejana – En los jardines de la Sierra de Córdoba 

Manuel de Falla va voler retratar musicalment l’atmosfera de tres jardins andalusos, el més conegut dels quals és el Generalife a l’Alhambra de Granada. Una obra concebuda inicialment com un conjunt de nocturns per a piano sol, i que posteriorment va decidir fer per a piano i orquestra. Una obra iniciada el 1909 i que va ser acabada el 1915 al Cau Ferrat de Sitges, convidat per Santiago Rusiñol.

La segona part, Danza lejana, correspon a un segon jardí no identificat i la tercera representa una festa gitana del Corpus en els jardins de la Sierra de Córdoba.

La part del piano no apareix en cap moment com a instrument dominant sinó que s’incorpora dins l’orquestra. Segons llegim al programa de mà a la primera peça les notes del piano recordes el borbolleig d’una font il·luminada per la lluna, a la segona recreen un clima fantasmagòric i a la tercera les notes adquireixen el vigor d’una festa i dota al conjunt d’un tancament alegre i brillant.

Bertrand Chamayou (Tolosa-França, 1981) és un pianista intèrpret habitual de música de cambra que destaca per la solidesa en les seves interpretacions, fet que hem pogut constatar al concert de Ravel que hem escoltat a continuació.

4. Concert per a piano per a la mà esquerra en re major (1929-1930)  (🐌🐌🐌🐌+🐚)

Maurice Ravel (Ciboure-França, 1875 – París 1937)

  • Lento – Allegro – Tempo primo

Aquest és un concert que Ravel va compondre per encàrrec del pianista Paul Wittgenstein (Viena 1887 – Nova York 1961) que havia perdut el braç dret durant la Primera Guerra Mundial. 

La màgia d’aquesta composició de Ravel  rau en el fet de la utilització del pedal del piano que musicalment ofereix dues veus simultànies suplint amb mestria el que hagués pogut fer el pianista amb la mà dreta.

Sense dubte, un gran concert, que ha anat agafant intensitat a cada peça.

– 075 (22/23) – Dansa – I’M ALIVE (🐌🐌🐌+🐚) – Antic Teatre – 28/01/2023

Dissabte 28 de gener, a l’Antic Teatre, vam poder veure I’M ALIVE de la companyia TRAFIK.

El coreògraf Žak Valenta ens presenta aquesta performance de dansa amb el ballarí Toni Flego, una proposta que reuneix ballet clàssic, moda excèntrica i so postpunk.

Žak Valenta (Umag, Croàcia 1966) va estudiar dansa, mim i teatre físic. Estudia ballet des de molt petit i es va graduar a l’Escola de Teatre Físic de Londres i ha realitzat nombrosos programes de perfeccionament a l’escola de mim d’Amsterdam, a l’acadèmia Eurythmeum de Stuttgart o a l’escola per al desenvolupament de la nova dansa, Moving Academy for Performing Arts a Zagreb Amsterdam i Berlín. 

És fundador i director artístic del grup de teatre Trafik de Rijeka, per al qual actua i coreografia des del 1998, any en què el grup va ser creat. Ha coreografiat i dirigit nombroses obres de teatre i ha actuat a la televisió i al cinema. Ha estat dues vegades seleccionat pel premi de Teatre Croata al millor intèrpret de dansa masculí i a millor obra. Actualment viu a Zagreb i treballa com a professor i autor de dansa arreu del món.

El ballarí Toni Flego interpreta el solo d’aquesta peça, ” I’M ALIVE” i se’ns ha mostrat com un excel·lent ballarí de dansa contemporània i clàssica i amb una destacable presencia escènica.

Entrem a la sala de l’Antic Teatre on han desaparegut les grades i veiem un llit com a element central de l’escenografia de Magdalena Pederin. L’intèrpret Toni Flego “dorm” despreocupadament, rodejat d’articles diversos i peces de roba, mentre anem ocupant les localitats. Es desperta i, amb un turbant al cap,   realitza uns quants exercicis de ioga abans de vestir-se.

Després d’una conversa pel mòbil inicia el seu ball on s’entrellacen moviments d’ell mateix amb els motius relacionats amb Michael Clark

Michael Clark (Escocia 1962), ballarí i coreògraf s’ha convertit en sinònim d’una pràctica coreogràfica radical on combina el ballet clàssic, la moda excèntrica de Leigh Bowery (Melbourne 1961-Westminster 1994) i el so anàrquic post-punk de la banda The Fall (grup anglès de rock liderat per Mark E.Smith, 1977). La rebel·lia de Clark contra les convencions i les jerarquies anticipava, ja en els anys vuitanta, l’eix vertebrador de la dansa contemporània.

Altres referents de la cultura popular també estan presents a la proposta com la música de David Bowie i Lou Reed.

Tal com explica el dramaturg Andrej Mirčev, a “I’M ALIVE” …

… es tracta de desemmascarar els rols de gènere heteronormatius per arribar a cossos fluids i encarnats de constitució inestable i socialment subversius.

L’elaborat vestuari està dissenyat per Lidia Lovric Bosnjak i Nikola Barbir i la il·luminació és del mateix Žak Valenta i de Mario Vnucec. Els vídeos que es projecten formen part important de la proposta i són d’Ira Tomic i John Kardum.

Toni Flego realitza diferents solos dins del solo i es transforma en diversos personatges passant per una passarel·la de moda de luxe. Molt especial el moment de la proposta on s’entrecreuen les vides de Clark i del mateix Toni Flego amb un monòleg gravat.

Però Toni Flego no es limita a imitar a Clark sinó que exposa la seva pròpia personalitat i intenta remarcar la debilitat de la dansa dins de la comunitat europea. El matalàs s’ha convertit en una estora blava amb les estrelles de la comunitat i on ell, quasi estàtic acaba plorant pel seu destí dins del món de la dansa.

Una excel·lent proposta on hem descobert un artista de cap a peus.

Llàstima que només ha ofert dues representacions en aquest magnífic espai de l’Antic Teatre. Un espectacle que sembla fet expressament per aquesta sala …. i és que espectacles d’aquestes característiques, força radical, rarament es poden veure en altres platees de casa nostra.

Llarga vida per l’Antic Teatre !!!

– 074 (22/23) – Teatre – TERRA BAIXA (Reconstrucció d’un crim) (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – 27/01/2023

Divendres 27 de gener vam fer cap al Teatre Nacional de Catalunya, on a la Sala Gran vam poder veure TERRA BAIXA (Reconstrucció d’un crim), una adaptació de Pablo Ley (Barcelona, 1961) que ha convertit el clàssic d’Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife 1845- Barcelona 1924) en un relat detectivesc i un thriller sobre la lluita de classes.

Vàrem escollir aquest dia ja fa mesos quan va sortir la programació, perquè en el programa general del TNC estava anunciat que el col·loqui posterior a la representació es faria aquest dia. Malauradament, la direcció d’aquest teatre va canviar la data del col·loqui i no va avisar als abonats que havíem escollit aquesta data expressament. Entenem que es puguin fer canvis, però també creiem que s’hauria de tenir una deferència cap als abonats i com a mínim avisar amb temps perquè aquests puguin canviar la data per veure la representació.

La dramatúrgia de Pablo Ley i Carme Portacelli (Valencia 1957), ens mostra una proposta de Terra Baixa que sembla absolutament nova, traslladant la història al segle XX, a la “Barcelona de les bombes”, a la Barcelona de l’anarquisme. Introdueixen dos personatges nous, una periodista que farà el seguiment dels esdeveniments (Laura Conejero), i exercirà de relatora de la història, i un comissari de policia, “El Vinagret” (Manel Sans) que serà l’encarregat d’investigar l’assassinat d’en Sebastià. 

El crim passional d’en Manelic (Borja Espinosa) que perpetra contra l’amo Sebastià (Eduard Farelo), esdevé un crim social que anticipa la història del segle XX. El treballador que s’enfronta a l’amo per alliberar la noia amb la qual acaba de contraure matrimoni, la Marta (Anna Ycobalzeta), una noia que ha viscut amb l’amo d’ençà que era petita.

El treballador que s’enfronta a l’amo per a alliberar el seu futur, és un trassumpte de la lluita de classes, i no cal tenir molta imaginació per a veure en ell un origen gens remot de la Guerra Civil (amb tantes anticipacions com es vulguin: la Setmana Tràgica, el Trienni Bolxevic, la dictadura de Primo de Rivera…). Segur que Guimerà pensava, a la seva manera, en la justícia social, però difícilment podia imaginar un món en el qual es produís la Revolució Russa o l’auge del feixisme i, encara menys, que la confrontació entre aquestes dues forces acabés en una guerra mundial devastadora.

afirmen Pablo Ley i Carmen Portaceli.

La proposta, enfocada com una investigació criminal, comença amb l’assassinat de l’amo i la coneguda frase d’en Manelic “He mort el llop!”. 

Tots els personatges de Terra Baixa tenen protagonisme en el moment dels interrogatoris de la policia i en els flashbacks que es generen per reconstruir els esdeveniments que van portar al crim, una proposta on les escenes de l’obra de Guimerà se’ns presenten desordenadament sense perdre ni una paraula del text original.

En Tomàs (Pepo Blasco), en Josep (Mohamed El Bouhali), la Pepa (Mercé Mariné), la Xeixa (Roser Pujol), que a l’obra de Guimerà és un home, i la Nuri (Kathy Sey) cedeixen el seu protagonisme al personatge de la Marta que es converteix en el centre d’atenció de l’obra com a víctima de la batalla entre en Sebastià i en Manelic.

Una magnífica direcció de Carme Portacelli, que ha aconseguit portar a escena una proposta que ens ha captivat. L’escenografia enlluernadora de Paco Azorín i la il·luminació d’Ignasi Camprodon assoleixen reproduir innombrables situacions que viatgen entre el present i el passat del Mas Bordís. El moviment coreogràfic de la mà de Ferran Carvajal doten als personatges de força i creen imatges d’una gran potencia.

La música (Jordi Collet) és també un element bàsic de la proposta amb la veu de l’actriu i cantant Kathy Sey que en el paper de Nuri ens regala “Le temps de cerises” una canço francesa que va esdevenir un himne revolucionari de l’anomenada “Setmana de Sang” a París.

Totes les interpretacions han estat perfectament dibuixades i interpretades, des de la duresa i fredor de l’Eduard Farelo-Sebastià, la innocència de Borja Espinosa-Manelic, el desengany absolut de la Marta-Anna Ycobalzeta quan descobreix qui és realment el seu amo, la sobrietat de Laura Conejero-periodista o la desolació d’en Pepo Blasco-Tomàs quan s’adona del parany que entre tots han creat per en Manelic.

No som massa partidaris del teatre “narratiu” i malgrat que en aquesta ocasió s’utilitza més del que ens agradaria, la proposta ens ha convençut plenament.

Aquesta TERRA BAIXA és per a nosaltres una proposta absolutament espectacular amb unes interpretacions magnífiques i amb moments realment màgics.

Un imperdible de la temporada que es podrà veure al TNC fins al 26 de febrer.

– 073 (22/23) – Teatre – QUATRE DONES I EL SOL – Teatre Akadèmia (🐌🐌🐌🐌) – 25/01/2023

Dimecres 25 de gener, nit d’estrena al Teatre Akadèmia amb la proposta QUATRE DONES I EL SOL de Jordi Pere Cerdà, pseudònim d’Antoine Cayrol (Sallagosa 1920 – Perpinyà 2011). La proposta està dirigida per Roger Casamajor que “s’estrena amb nota alta” en les tasques de direcció. És una producció d’Escena Nacional d’Andorra.

Es tracta d’una nova versió del text del dramaturg, adaptada pel mateix Roger Casamajor i Pere Tomàs i on hem de destacar la magnífica escenografia minimalista d’Enric Romaní que ens obliga a centrar-nos en les quatre dones protagonistes que no abandonen l’escena en cap moment. L’acció es desenvolupa en una mena de laberint transparent, tres cercles per on evolucionen els dies i les nits d’aquestes quatre dones. 

Unes projeccions del sol i quatre planetes (Hector Mas i Daniel Arellano) en moments puntuals de la representació, que entenem simbolitzen la repetició de moments vitals de les protagonistes, moments del passat que sembla es reprodueixen en el present. 

QUATRE DONES I EL SOL” va ser escrita el 1964 i va ser estrenada al teatre Romea aquell mateix any representant-se únicament dues funcions. El febrer de 1990 es va reestrenar al mateix teatre sota la direcció de Ramon Simó. 

L’acció està situada en un poblet del Pirineu on viuen les quatre dones, un poblet aïllat per l’orografia, el fred, la neu i la broma. Els homes joves del poble han marxat a la guerra. A la casa hi viuen la Margarida (insuperable interpretació d’Annabel Castan), la seva filla Adriana (Núria Montes), la seva jove, Bela (Jèssica Casal) i el Jan, marit de la Margarida, que no apareix mai a escena. El fill de la casa, i marit de la Bela fa tres anys que és a la presó. Als vespres s’incorpora al grup familiar la Vicenta (Irina Robles) germana del Jan, que viu sola a la casa familiar. 

L’arribada del Jaume (que tampoc apareix físicament), un home jove que el Jan ha contractat per ajudar-lo en el camp, pertorbarà la pau. Les dues dones joves es disputaran l’atenció del nouvingut i farà ressorgir el que va passar amb la Margarida i la Vicenta amb el Batista, un mosso que havia anat a treballar a l’estiu.

Dues èpoques diferents, dos triangles amorosos diferents. Amb anys de diferència, dues dones es disputen l’amor d’un home. L’aïllament que pateixen, la duresa del clima que les envolta i la duresa de la vida que porten, dedicada a la cura dels animals i a les feines del camp, unit a l’absència dels homes que han hagut de marxar a la guerra farà que l’arribada del nouvingut remogui el record de les dues dones grans i provoqui la rivalitat en les dues dones joves.

Quatre personatges femenins complexos ….

… i tot i que es necessiten intrínsecament les unes a les altres per poder sobreviure, sempre orbiten en una mena de dansa macabra en què conviuen l’atracció i la repulsió, l’amor i l’odi, l’amistat i la traïció…

….. Les nostres quatre dones són filles de la muntanya, dels pics, de les collades, del fred, de la neu, de les nits llargues, del foc i de l’estiu que crema. I és la duresa d’aquesta terra aspra la que modela, amb la seva impertorbable presència, les seves vides, els seus somnis, els seus desitjos i les seves il·lusions…..

Una proposta que ens ha impactat per l’escenografia, però sobretot per la gran qualitat de les interpretacions, capitanejada per la magnífica Annabel Castan.

Excel·lent direcció de Roger Casamajor i molt acurada posada en escena.

Paga la pena veure-la; … al Teatre AKadèmia fins al 19 de febrer.

– 072 (22/23) – Concert – BROADWAY AL MALDÀ de Joan Vàzquez (🐌🐌🐌+🐚) – El Maldà – 23/01/2023

Ahir dilluns 23 de gener era dia d’estrena a “El Maldà“, del nou espectacle de Joan Vázquez, BROADWAY AL MALDÀ. Un concert a piano i veu on l’artista interpreta alguns dels nous èxits de Broadway.

En Joan Vázquez és un artista que ens té guanyats des del moment zero, quan el seu somriure omple l’escena. Ahir al vespre va reunir compositores com Jeanine Tesori, Sara BareillesAnaïs Mitchell, Alanis MorissettePasek & PaulLin-Manuel Miranda, amb Stephen Schwartz, Jonathan Larson o el llegendari Stephen Sondheim.

Entre cançó i cançó, en Joan Vázquez ens va relatant anècdotes entre compositors i lletristes, que si bé al segle passat feien un maridatge que els mantenia units fins al final, avui porten una relació molt més oberta o, com comenta, fins i tot la majoria de compositors i compositores van sols al capdavant de lletra i música.

Aquestes anècdotes entre compositors i lletristes de musicals li dona peu a parlar de la parella avui en dia. Destaca també el fet de les dones que s’han posat soles al capdavant de lletra i música de musicals, un espai, fins ara, destinat només a parelles d’homes.

El repertori de l’espectacle inclou temes de musicals d’èxit recents, com Hamilton, Waitress, If/Then, Dogfight, Dear Evan Hansen, Moulin Rouge o Fun Home -i algun també de més clàssic.

“Tenia moltes ganes de tornar a fer un concert a piano i veu acompanyant-me a mi mateix, com vaig fer ara farà 8 anys quan vaig estrenar ‘Something’s Coming: un tribut a Sondheim’, un espectacle amb el qual vaig tenir el privilegi de cantar i tocar a llocs on no havia ni somiat que actuaria i allò va ser la porta per projectes preciosos que han vingut després”

“El que més m’il·lusiona d’un concert així: són les històries. Per mi aquest espectacle i les seves cançons són les seves històries, el més despullades possible, amb un piano, a un lloc on, precisament, s’hi expliquen històries com en lloc de la ciutat: al Maldà”.

Un espectacle de caràcter íntim, creat pel mateix Joan Vázquez, i on ha jugat un important paper la magnífica il·luminació de Jordi Berc i el so de Jordi Ballbé.

Joan Vázquez, al que seguim de fa anys, ha actuat com a actor i cantant en musicals de Barcelona i Madrid interpretant papers com Claude a Hair, Frank a Merrily We Roll Along o Sky a Mamma Mia!.

Un artista que ens captiva per la seva veu, la seva naturalitat, la seva simpatia i la seva capacitat per transmutar-se en altres.

Malauradament en aquest espectacle, per culpa del nostre desconeixement de l’anglès, ens perdem el significat de les lletres de les cançons. Potser no és el més important, però creiem que no costaria gaire projectar la traducció en català. Molts com nosaltres, ho agrairíem.

Hem vist molts dels espectacles en els quals ha participat, però recordem especialment aquells en els que actua gairebé sol a l’escenari, com poden ser “SOMETHING’S COMING un tribut a Sondheim” (Teatre Gaudí, 2016), “PAQUITO FOREVER” (Teatre Almeria 2017), “CIUTAT DE GESPA” (El Maldà 2018) o, així com el magnífic “20 ANYS NO SÓN NÁ” (Sala Barts 2019) i més recentment hem pogut gaudir de “OCAÑA REINA DE LAS RAMBLAS” (Teatre Condal 2022). 

Nota: Podeu veure les nostres ressenyes clicant a sobre dels títols anteriors.

Aquest espectacle, BROADWAY AL MALDÀ, només ofereix 9 representacions a “El Maldà” on s’estarà fins al 12 de febrer.

– 071 (22/23) – Voltar per la Literatura – L’EXTREM OCCIDENTAL, de Paulo Moura (🐌🐌🐌) – NovaCasaEditorial – 24/01/2023

Per Imma Barba

Acabo de llegir aquest llibre que ens han fet arribar l’Editorial i que porta per títol “L’EXTREM OCCIDENTAL. Un viatge en moto per la costa portuguesa, de Caminha a Monte Gordo“.

Un llibre que no és pròpiament literatura de viatges, com jo la tenia entesa, ja que no és un relat del viatge en si mateix i de les aventures o desventures que poden tenir lloc durant el recorregut, sinó que és una col·lecció de dades o relats puntuals, com anomenen a la contraportada, …

una col·lecció de troballes de viatge: formes de vida, ombres del passat i petites utopies redemptores.

Un llibre de viatges, en el que he trobat a faltar un plànol que m’indiques el recorregut que a manera de reporter anava fent l’autor.

Amb una narració clara i totalment entenedora l’autor ens parla de les platges i les illes que es poden trobar al llarg de la costa portuguesa i que amaguen històries. I ens parla també de les persones que hi viuen i les seves històries personals. 

…. Un casino en un poble, una capella que va desaparèixer misteriosament, la darrera nit d’una discoteca de platja, un càmping prohibit pels campistes, una comunitat basada en l’amor lliure, un home que viu sol en una illa, un pescador que es comunica amb els peixos…… 

Amb un estil molt periodístic, ens parla sobretot de les persones que hi viuen en la costa portuguesa de Caminha (municipi limítrof amb la província de Pontevedra) a Monte Gordo (municipi situat al sud-est de l’Algarve, limítrof amb la província de Huelva), de les seves circumstàncies i de les seves formes de vida que no tenen res a veure amb la vida a les ciutats. Persones que van decidir canviar de vida, deixant enrere feina, parella, casa … o persones que ja hi van néixer allà. 

I ens descobreix secrets com que les famoses ostres de la Bretanya francesa neixen a Sagres, a la costa portuguesa.

… o que la turística illa de Cabanas queda deserta en arribar la nit, ja que és una illa deshabitada on no viu ningú.

… o que al càmping del Club de Campisme del Municipi d’Almada, hi viuen les mateixes persones des de fa quaranta-dos anys. Un càmping que s’ha convertit en la llar de dues famílies.

… o com Francisco Alves, que viu a l’illa de Barreta, opina que “passar un dia a la ciutat és un dia menys de vida”. 

Capítols curts, històries curtes, pinzellades de vida que sorprenen i atrapen. 

Com diu a la contraportada, el llibre es pot llegir com una guia de les platges i els camins, com un diari d’aventures o com un assaig sobre la identitat portuguesa. 

L’autor del llibre és Paulo Moura (Porto 1959), que va estudiar història i periodisme i ha estat periodista de “Público” durant vint-i-tres anys. Ha exercit de corresponsal a Nova York i ha realitzat reportatges en zones de conflicte per tot el món, Kosovo, Afganistan, Iraq, Txetxènia, Algèria, Angola … i ha estat guardonat amb diversos premis. 

En 2018 va guanyar la primera edició del Gran Premi de Literatura de Viatge Maria Ondina Braga amb aquest llibre. 

– 070 (22/23) – Teatre – LA PLAÇA DEL DIAMANT – L’Auditori de Calabria, 66 (🐌🐌🐌🐌) – 21/01/2023

Dissabte 21 de gener, vam tenir el goig de poder gaudir d’una proposta del “mal anomenat” teatre amateur, que ens va agradar molt.

Es tractava de LA PLAÇA DEL DIAMANT de Mercè Rodoreda en una adaptació de Sergi Marcos i Marta Culí. La proposta està dirigida pel mateix Sergi Marcos, que abans de començar ens va explicar l’origen i motivació d’aquesta adaptació.

La representació aquesta vegada va tenir lloc a l’Auditori de Calabria 66 i la va dur a terme el Grup de Teatre el Triangle que al novembre va celebrar el seu 40è aniversari. Sembla que ja fa cinc anys que la van representant esporàdicament a diferents espais del nostre territori.

LA PLAÇA DEL DIAMANT va ser escrita per Mercè Rodoreda l’any 1962 i ha estat considerada com una obra mestra de la literatura catalana de la postguerra. Una gran novel·la psicològica que té a la Natàlia com a gran protagonista. La “Colometa” a qui va tocar viure un període cruel de la història i que acceptava sense escarafalls tot allò que la vida amb el seu marit, en Quimet li portava.

Una crònica fidel de la Barcelona de la postguerra. on la Colometa lluita per tirar endavant la seva família renunciant per fer-ho a la seva pròpia identitat i anteposant per davant de tot el benestar i la felicitat, primer del Quimet, i després dels seus fills, l’Antoni i la Rita.

La primera adaptació al teatre va ser feta en 2007 per Josep M. Benet i Jornet i va ser estrenada al TNC.

Des d’aleshores fins al dia d’avui hem vist diferents adaptacions i posades en escena d’aquesta obra, però hem de dir, molt sincerament, que aquesta adaptació tan especial (amb tres actrius a l’escenari fent de Colometa), ens ha sorprès i ens ha agradat moltíssim.

Ens hem trobat amb tres Colometes ben diferents, que reflecteixen la postguerra espanyola i ens deixa entreveure el patiment de totes les dones, mares i esposes, joves i grans, que hi van viure aquella dura etapa de la nostra història.

La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d’amor, per més que sense un gra de sentimentalisme. Per tots és coneguda la història de la Natàlia, el seu trajecte vital des dels anys vint i fins als cinquanta del segle passat. Tres dècades on la seva vida, lligada als fets polítics i socials del país, s’estira i s’arronsa com els fils que arrissa i talla per embolicar dolços a la pastisseria on treballa de jove. La seva vida, però, no només coneix la dolçor. També l’amargor més intensa i punyent. El dolor i la desesperació. La guerra i la fam.

En aquesta versió, centrada en la protagonista, és la mateixa Colometa qui ens explica la seva història. Tres actrius li donen veu i ànima. Cap altre personatge a escena físicament.

Júlia Vinolo és la Colometa jove, una noia ingènua que s’enamora perdudament d’en Quimet al qual coneix en el seu primer ball a la plaça del Diamant. Una jove enamorada que permet que el seu home li canviï el nom i que accepta tot el que ell li proposa sense qüestionar-se res.

Guillermina Faustino és la Colometa de mitjana edat, la que ha perdut la il·lusió enredada en un matrimoni que no la fa feliç, i que veu com el Quimet passa més hores fora de casa que a dins. Un marit que decideix marxar a la guerra, on morirà, i la deixa sola amb els dos fills petits i sense més ingressos que els que ella aconsegueix netejant cases, treballant moltes hores i venent tot el que té.

Assumpta Lorente és la Colometa gran, present a escena durant tota la representació, interactua amb els seus dos “jo” i recorda amb elles tot el que ha viscut i com aconsegueix tirar endavant en contraure matrimoni amb l’Antoni, un bon home, l’adroguer que li allarga la mà en el moment més desesperat de la seva vida, quan havia decidit posar-hi fi.

Malgrat que coneixem prou bé la història, hem de dir que les tres Colometes ens han arribat al cor, unes interpretacions emocionants i emocionades totalment creïbles, que ens han fet viure amb elles les tribulacions de tantes dones que lluiten contra corrent per sobreviure i fer sobreviure els seus.

Una senzilla però magnífica escenografia de Teresa Roura i la Il·luminació i so de Dani Muñoz. Els audiovisuals d’Àlex Soldevila acompanyen bona part de la representació amb imatges dels personatges que no veiem físicament a escena, però que hi són presents en pantalla. En Quimet jove- David Rodríguez, en Quimet gran- Jordi Cardellans, l’Antoni fill- Bernat Clot, la Rita filla- Sofía Llerena, l’Antoni adroguer- Juli Hernández i les milicianes Paula Vallés i Laura Miras.

Una magnífica i il·lusionada direcció i posada en escena, on no podem deixar de destacar l’esplèndida aposta per acompanyar les paraules de Mercè Rodoreda, amb la música en directe, que interpreten al piano i guitarra Pol Fernández i a l’acordió Pepita Vilasis.

A més a més, canta el mateix Pol Fernández en mig de la representació… i al final com a colofó d’or, Mireia Sala ens canta la cançó de Ramon Muntaner, que tots coneixem a partir de la pel·lícula i que per sempre anirà lligada a cada representació que es faci sobre els escenaris. Mireia Sala, acaba d’arrodonir tot plegat amb la seva excel·lent interpretació, que emociona a tot el públic de la sala.

Un espectacle que com podeu deduir, ens ha agradat molt.

Paga la pena poder veure aquesta adaptació i, si podeu, el pròxim diumenge 29 de gener, a les 18 hores, la representaran al Teatre Cal Xic d’Arbúcies.