Dimecres 20, vam assistir a l’estrena del nou muntatge de “La Calòrica” al Teatre Lliure de Gràcia, LE CONGRÈS NE MARCHE PAS, amb dramatúrgia de Joan Yago, direcció d’Israel Solà i coreografia de Vero Cendoya. Es tracta d’una comèdia sobre el Congrés de Viena del 1814, la fi de l’Ancien Régime i també sobre la nostra societat capitalista neoliberal. 

Vagi per endavant la nostra fidelitat i admiració per un grup que sempre ens ha sorprès per les seves arriscades i divertides propostes, i del que hem vist tots els seus espectacles. Sempre han estat originals en la manera de plantejar els temes, no es repeteixen, sorprenen amb cada nova producció. És potser per això que dimecres vam sortir una mica decebuts d’aquest LE CONGRÈS NE MARCHE PAS. Si continueu llegint, més endavant intentarem explicar el perquè.

A la tardor de 1814, després de la derrota de Napoleó, les quatre grans potències de l’Antic Règim celebren a Viena la primera cimera internacional de la història amb l’objectiu de perpetuar el seu poder i d’assegurar una resposta contundent en cas que el poble torni a revolucionar-se. Mentrestant, a milers de quilòmetres d’allà, un volcà acaba d’entrar en erupció.

Com veieu arribem els primers … i és que en teníem moltes ganes.

El ministre austríac d’afers exteriors Klemens von Metternich (Júlia Truyol) ha convidat al Tsar de Rússia, Alexandre I (Aitor Galisteo-Rocher), al ministre d’afers exteriors de la Gran Bretanya, Lord Robert Castlereagh (Marc Rius) i la seva esposa Lady Emily (Roser Batalla) i a  Frederic Guillem III, Rei de Prússia, representat per un ninot,  a passar uns dies a Viena. 

Ell creu que les revolucions s’han d’aturar abans no comencin, però poc s’imagina que aquest congrés atraurà la curiositat de tots els governs del món. I s’autoconvidaran al congrés el ministre d’afers exteriors de França, Charles-Maurice de Talleyrand (Carles Roig), i un enviat especial d’Espanya Pedro Gómez de Labrador (Xavier Francés). També hi són presents Barbara von Krüdener (Tamara Ndong) una mística religiosa i Caterina, Princesa de Bragation (Esther López), Donant servei a tots ells, un cambrer (Joan Esteve), que resultarà la sorpresa i el millor de la nit.

En primer lloc, ens ha sorprès molt negativament (… i encara no entenem el perquè), que tots els personatges parlin en la llengua de l’època, el francès, i que també parlin en determinats moments en castellà, rus, alemany o anglès, fet que ens obliga a estar molt pendents de la sobre titulació en català que apareix a la part superior esquerra de l’escenari. Reconeixem la tasca que suposem han hagut de fer tots els actors per parlar amb una dicció gairebé perfecta tots els idiomes utilitzats.

Nosaltres estem acostumats a veure produccions internacionals sobre titulades, malgrat l’esforç que representa anar lleguin constantment… però no entenem pas que una Cia. de casa nostra, faci servir aquest recurs durant tota la representació i creiem que és un greu error, que ens fa perdre atenció en el que plàsticament passa a l’escenari, sense cap necessitat.

Per compensar-ho d’alguna manera, des del principi de la peça, i en molts moments de la representació, la veu en off de Pau Masaló, en català, ens va exposant la situació històrica en la qual estan vivint els personatges. Particularment a nosaltres no ens agrada la “narració” en les representacions teatrals, que la veiem sobrera i un senyal clar que el que passa a l’escenari necessita una ajuda per entendre la trama.

La primera part de la representació, en el més pur estil Calórica, és absolutament esbojarrada i dinàmica amb la presentació dels participants en el Congrés. És aquesta part la que ens va agradar més. Després les escenes s’allargassen amb molts moments sense diàleg, volent mostrar als mandataris que ballen, mengen i beuen mentre que el poble passa gana.

El sistema col·lapsa sense que ells se n’adonin ni siguin capaços de buscar alternatives mentre continuant disputant com repartir-se Europa. Parlen doncs d’un esdeveniment històric però també de la nostra societat actual.

Creiem que la proposta pateix davallades importants i malgrat moments apoteòsics i divertidíssims, és en general molt i molt desigual. Potser caldria revisar i retallar alguna escena de la disbauxa dels polítics que ballen i ballen. I sobretot una mica massa llarg el monòleg de la Thatcher amb, això sí, una magnífica interpretació de Roser Batalla.

En la part positiva, que evidentment en té forces, un repartiment esplèndid, destacant la interpretació de Joan Esteve que al llarg de tota l’obra ens ha captivat amb els seus moviments i expressivitat gestual i que ens ha brindat un final apoteòsic que ha fet aixecar l’ànim a tota la platea.

Cal ressaltar positivament també l’espai escènic de Bibiana Puigdefàbregas, el vestuari d’Albert Pascual, la caracterització d‘Anna Madaula, la il·luminació de Rodrigo Ortega Portillo, l’espai sonor de Guillem Rodríguez i David Solans i la coreografia i moviment de Vero Cendoya. 

El muntatge es podrà veure fins al 22 d’octubre i ha exhaurit les entrades per a totes les funcions abans d’estrenar. Farà gira per Catalunya -s’han anunciat funcions a Roses, Badalona, Granollers, Reus i Girona aquesta tardor- i es podrà veure al Centre Dramàtic Nacional de Madrid a principis de la Temporada 24/25.

La nostra opinió no gaire positiva, segurament anirà en sentit contrari a les crítiques generals, i per tant no farà que les persones que no han aconseguit entrades, tinguin moltes i moltes ganes de veure aquest espectacle… i és que “La Calòrica” ja ha triomfat inclús abans del dia de l’estrena.

Ahir dimarts 19, vam fer cap al Teatre La Gleva, situat a prop de casa nostra, per veure MIÉRCOLES QUE PARECEN JUEVES, amb text i dramatúrgia de Juan José Millás (València 1946), interpretat per Clara Sanchís (Teruel 1968) i dirigida per Mario Gas (Montevideo 1947). 

Aquesta proposta va ser estrenada la temporada passada al Teatre Quique San Francisco de Madrid i ha fet gira per diverses ciutats espanyoles, aterrant ara a Barcelona.

Els components d’una associació de pares d’alumnes d’un institut d’ensenyament mitjà esperen a la sala d’actes de l’institut l’arribada de Juan José Millás, que donarà una conferència sobre la importància de la lectura en l’adolescència.

Però en comptes de l’escriptor es presenta una dona que assegura ser Juan José Millás, i ho ha fet a punta de pistola enfrontant-se als serveis de seguretat de l’Institut. Ella diu que és Juan José Millás encara que sap que “ser Millàs es una mierda” ….

Ella/Ell es tanca dins l’auditori i crida que nosaltres, els pares dels alumnes som els seus ostatges. I comença a parlar …..

Durant la conferència, tant la policia com l’autèntic escriptor tracten que deposi la seva actitud i s’entregui abans que hi hagin ferits.

Amb humor, aquest personatge fascinant, magistralment interpretat, ens parla dels temes de l’univers de Millàs: la realitat i la irrealitat, el poder de la imaginació, la identitat real versus la identitat imposada, quantes personalitats poden conviure en una persona, quina és la diferencia entre allò que “se nos ocurre y lo que realmente ocurre” ….

El que a priori pot semblar un monòleg, no ho és, perquè l’actriu ens interpel·la de forma constant i fa preguntes als “pares i mares” reclamant respostes. Un joc escènic que vol demostrar que qui domina el llenguatge és qui domina la realitat. 

Un text absolutament meravellós, que en principi et deixa “noquejat”, pel canvi sobtat en la gran quantitat de temes que toca, i l’enorme dificultat d’interpretació que això suposa, … però en el que a poc a poc l’espectador es veu atrapat i fascinat pel joc de les paraules i pensaments.

Hem pogut gaudir d’una interpretació absolutament sensacional, amb una actriu que ens mostra la seva capacitat de canviar de registre d’un moment a l’altra amb una naturalitat aclaparadora. Magnífica també la direcció i la posada en escena. 

MIÉRCOLES QUE PARECEN JUEVES, ens porta a l’univers interior de Millás, su …“lo que no” … i ens ofereix una mirada diferent sobre la realitat que ens envolta, una realitat de fet poc engrescadora i on la imaginació no té espai. En el seu text incideix en el llenguatge com a instrument creador de la realitat. 

És real la realitat?? … On acaba la fantasia i comença la realitat?? … Jo soc jo??

Una proposta de petit format, que ens ha fascinat i que creiem sincerament que no podeu deixar de veure. Estarà al Teatre La Gleva fins al dia 1 d’octubre.

Diumenge 17 vam tornar al Teatre del Raval després de molt de temps sense trepitjar-ho, per poder veure LA TARDOR NO ARRIBA MAI escrita i dirigida per Lali Álvarez, proposta que va formar part d’Eòlia Escena Emergent amb intèrprets emergents en l’àmbit de les arts escèniques. En teníem força ganes, ja que som seguidors de tota proposta en la qual intervé Lali Álvarez.

Alba Prim, Bruna Jansà, Cira Martinez Portero, Diego Neira, Gemma Charro, Júlia Sanfeliu, Mariona Pagès Buixeda, Paula Puig i Santiago “Pistachin” Arcos, són els nou joves intèrprets d’aquesta proposta.

Un grup d’activistes no saben com conduir les seves reivindicacions i decideixen emprendre el camí de la violència.

Elles no són de les que es lamenten i observen com la ferida sagna i es fa cada vegada més fonda. Elles no són de les que es deixen mullar per la tempesta, plantant els peus a terra, sense buscar cobert, per a, després, queixar-se que l’aigua les ha calat fins als ossos. Elles no són de les que els ha vingut tot donat i ara no saben com conquerir tot allò que els ha estat arrabassat. Elles són de les que s’empassen la por. De les que s’embruten les mans. De les que criden per ser sentides. I miren als ulls al present, sabent-lo seu.

A escena simultaniegen diversos espais, una cel·la d’una presó, una furgoneta, una sala d’un pis i l’estudi d’una pintora. Cal dir que les escenes que tenen lloc a la furgoneta quedaven “amagades” darrere la taula situada en primer pla. Tampoc ha ajudat la il·luminació amb els lots i un escenari molt sovint a les fosques.

Els nou personatges ens intenten explicar la seva situació, tot fent salts enrere sobre dos anys de les seves vides en comú. Diem “intenten”, perquè els diàlegs es trepitgen els uns als altres i entre crits es perden moltes frases que no arriben a ser perceptibles des de la platea.

Malauradament, la peça no ens ha atrapat, el grup d’activistes no ens ha semblat creïble i les seves reunions preparatòries de les accions que havien de dur a terme, semblaven més aviat reunions de joves adolescents sense cap més objectiu que beure birres i passar-ho bé. Sincerament, no ens hem cregut en cap moment que fossin un grup d’activistes organitzat.

Creiem que es tracta d’un bon text (malgrat que la falta de dicció i els crits dels actors no ens ha permès entendre’l del tot). Planteja molts dilemes, que ens obliga a qüestionar si qualsevol mitja pot ser legítim per aconseguir un objectiu, fins i tot la violència.

Per nosaltres es tracta d’una proposta fallida, que creiem és a causa d’una direcció d’actors no massa acurada.  Llàstima !!!

Però les opinions a vegades són molt particulars. Si voleu dir la vostra, la podeu veure al Teatre del Raval fins al dia 24 de setembre.

El passat dissabte 16 vam fer cap al teatre Akadèmia per veure BÈSTIES, escrita per Monica Dolan, traduïda per Adriana Nadal i dirigida per Pau Roca. Una proposta estrenada al Grec Festival de Barcelona 2023 a La Muriel.

Un text unipersonal de la dramaturga i actriu britànica Monica Dolan (Middlesbrough, 1969), que ens parla dels orígens i repercussions d’un cas bastant extrem, on una mare ha permès que la seva filla de vuit anys es faci un implant de pits. Aquesta obra va ser estrenada al Fringe del Festival d’Edinburgh el 2017 amb la mateixa Dolan com a intèrpret, obtenint un èxit aclaparador.

En el nostre escenari, Marta Marco és “Tessa”, la psicoterapeuta que ha tractat la mare i ens explica aquesta història que aconsegueix que ens quedem atrapats amb ganes de saber que ha passat. 

Tot el que ens explica l’autora és ficció, però ens obre la porta a plantejar-nos si aquesta història seria possible, si entre tots estem permetent la hipersexualització dels nens i nenes que de ben menuts ja pateixen pressió estètica.

Fins on estaria disposada a arribar una mare perquè la seva filla aconsegueixi allò que vol?

L’accés quasi il·limitat a les xarxes i a la televisió, transmeten la necessitat de ser com aquelles persones a les quals admirem, la necessitat d’amagar el nostre jo més profund per construir la nostra identitat segons el que desitgem i el que pensem que volen les persones del nostre entorn.

… definim les nostres identitats des de fora i no des de dins …  

La història que ens expliquen, obre doncs reflexions sobre la sexualització infantil i adolescent, la suposada bondat/innocència dels infants, la medicina de l’estètica com a negoci sense límits morals, la responsabilitat dels adults en els processos de creixement psicològic dels nostres infants, el paper de les escoles, la utilització de les xarxes socials i l’accés que tenen els nostres nens i joves…

Marta Marco interpreta magníficament el paper de la psicoterapeuta, que ha de tractar a la Carol, la mare de la Lila, que no sap com frenar l’obsessió de la seva filla que des dels tres anys manifesta voler tenir pits. La Carol està separada i cria a la nena tota sola, va convivint amb el desig de la seva filla fins que a vuit anys decideix complaure-la primant el que ella pensa que serà el millor per la nena, perquè el que vol és que sigui feliç. 

La Tessa vol entendre la decisió de la mare intentant en tot moment ser objectiva i no deixant que aflori el que ella realment pensa i sent. Observem a través d’unes trucades al seu marit i al seu fill, que ella té algun problema de salut que afecta els seus pits. 

Una posada en escena sòbria amb escenografia de Paula Bosch, il·luminació de Manoly Rubio Garcia, vestuari de Pol Cornudella, so d’Edu Albes i sobretot una magnífica direcció de Pau Roca.

Una proposta que no deixa indiferent i que ens hauria d’obligar a tots a planejar-nos que estem fent a la nostra societat, perquè ens deixem portar pel que diuen els altres i ens adaptem sense rumiar-ho als paràmetres estètics que ens imposen entre tots.

Paga la pena anar al teatre Akadèmia per veure la magnífica interpretació de la Marta Marco, que ens ha colpit i emocionat. S’hi estarà fins al 8 d’octubre.

Ahir divendres 15 de setembre vam fer cap al Teatre Borràs, per veure la tornada als escenaris a Barcelona de l’obra ELS GOSSOS, escrita i dirigida per Nelson Valente (Buenos Aires 1971); una producció de la Sala Trono i el Festival Grec 2020 que va fer temporada a la Sala Villarroel l’octubre d’aquell any. Joan Negrié és l’autor de la versió catalana i l’ha adaptat de manera que sembla talment un text de casa nostra.

ELS GOSSOS és una comèdia molt crítica sobre la classe mitjana, que viu instal·lada en la comoditat i la rutina i que aparentment no té problemes.

Assistim a un sopar de celebració del 40 aniversari de la Laura (Sandra Monclús), sopar que ha preparat l’Albert (Joan Negrié), el seu marit i al que assisteixen els pares de l’Albert, l’Emili (Albert Pérez) i l’Alicia (Mercè Aránega).  

El sopar sembla transcórrer sense entrebancs amb l’Emili que lidera en tot moment la conversa parlant incansablement dels gossos que ha tingut la família al llarg de la seva vida. L’Alícia mostra el seu enorme avorriment per un discurs que ha escoltat centenars de vegades i l’Albert intenta, sense èxit, afegir comentaris al que explica el seu pare. Fora de la taula, impàvida, escolta la nora, la Laura que és, teòricament, la protagonista de la “festa”.

En un moment, totalment inesperat, just quan ha bufat l’espelma del pastís d’aniversari, la Laura reviu un viatge en metro quan un desconegut li ha dit a cau d’orella que la seva vida no és feliç. Aquesta trobada inesperada, sense importància aparent, serveix com a detonador d’una crisi que posarà en joc tota la seva vida, i les preguntes que es fa són ineludibles: Aquesta és la vida que vull? Quan la vaig escollir? Algú m’ha preguntat si és així com vull passar els dies que em queden en aquest món?

I aquesta manifestació en veu alta dels seus neguits, provoca en la seva parella una explosió de neguits, frustracions, infelicitat… compartint el desig de canviar-ho tot dràsticament. Astorats el pare i la mare contemplen la dialèctica de la parella fins que els gossos que formaven part de la història familiar, apareixen en el present. Odis, i ressentiments que afloren sense restriccions i arrasen l’aparent tranquil·litat de les seves vides.

Una proposta que planteja temes universals i neguits que tots hem tingut en determinants moments de les nostres vides. 

Unes magnífiques interpretacions dels quatre intèrprets,… l’Albert Pérez que durant la primera part de la representació no calla ni un moment explicant la vida i miracles dels seus gossos, amb la gestualitat divertida de la seva dona, la Mercè Arànega que sense necessitat de parlar expressa tot el que sent quan l’escolta. Una dona que per adaptar-se al seu matrimoni i a la seva infelicitat ha buscat refugi en els psicòlegs i la beguda. Una actriu a la qual admirem, i ens captiva sempre que surt a escena.

En Joan Negrié ha estat magnífic i absolutament convincent en el seu paper conciliador que intenta per sobre de tot que aquest sopar sigui realment una celebració. Una persona que ha estat sempre sotmesa als dictats del seu pare.

Potser a un nivell una mica menys convincent el paper que li ha tocat a la Sandra Monclús, que sembla incapaç de manifestar els seus sentiments encara que interiorment sembla tenir-ho molt clar.

Una proposta entretinguda, que va més enllà de la comèdia per transformar-se a poc a poc en un drama, amb unes bones interpretacions, que podreu veure, si no ho vau fer en el seu dia, al Teatre Borràs fins al 15 d’octubre.

Aquest passat dimecres 13 de setembre, vam poder assistir a la inauguració de la temporada teatral del Teatre Lliure, veient una de les dues funcions úniques de l’espectacle “300 el x 50 el x 30 el” del col·lectiu anarquista belga FC Bergman, companyia guardonada amb el Lleó de plata de la Biennal de Venècia 2023.

FC Bergman va ser fundada l’any 2008 per sis actors/directors de teatre/artistes: Stef Aerts, Joe Agemans, Bart Hollanders, Matteo Simoni, Thomas Verstraeten i Marie Vinck, i és companyia resident de Tonneelhuis d’Anvers des de l’any 2013. Han desenvolupat un llenguatge teatral molt singular, essencialment visual.

Es tracta doncs d’una peça visual sobre que vol dir viure en societat partint de l’arca de Noè. De fet, les mides en colzes (una mesura emprada a l’Orient Mitjà equivalent a 45 cm) de l’arca de Noè tal com està informat a la mateixa Bíblia, 300x50x30 …. és a dir (300 colzes de profunditat, 50 colzes d’ample i 30 colzes d’alçada), és el que dona títol a la proposta. La peça està farcida de referències al cristianisme.

La proposta va ser creada per encàrrec del Teatre Tonnelhuis d’Amberes, pel festival Antwerpse Kleppers l’any 2011 i va passar cinc anys de gira per diferents països d’Europa estrenant-se el 2022 a Nova York. 

Una comunitat aïllada pateix una por existencial que els fa restar tancats a les seves cases i refugiar-se en la religió. L’espectacle parla de la por de perdre el control de les nostres vides. Parla de la resposta defensiva de la comunitat que es veu amenaçada.

A través de càmeres i projeccions audiovisuals en directe, ens endinsem en les llars dels membres de la comunitat. Sis casetes humils formen un assentament a la clariana d’un bosc.

“Ells s’amaguen i amaguen el que no volen que la gent vegi. Les càmeres mostren els seus secrets, que no estan pensats per a ser públics“, explica Stef Aerts, un dels creadors de l’espectacle. 

L’espectacle toca desitjos ocults, la recerca del sentit de la vida, la bellesa del fracàs humà i, finalment, l’esperança en la supervivència, emmarcada en les mides bíbliques de l’arca de Noè.

El protagonista principal, un soldat solitari, creu que pot conduir el destí. Els altres no. Els altres no es fan responsables de les pròpies vides perquè pensen que això és fora del seu abast.

Nosaltres ens sentim més connectats amb el soldat, que intenta controlar la seva vida encara que sàpiga que no serà possible. Al final, això és precisament el que veiem: que mai no funciona. És una història meravellosa: sabem que ell no se’n sortirà peró veiem com ho intenta. (Stef Aerts i Thomas Verstraeten).

A l’interior de les cases veiem la família que engoleix d’una forma desfermada tot el que té al seu abast, comestible o no comestible. 

Veiem el nen que viu sol amb els coloms engabiats en la llar que al començament de l’obra havia ocupat un personatge agònic que desapareix en el bosc. 

Veiem una jove que rep classes de piano d’una dona que pot ser la seva mare o la seva professora i que converteix les classes en una condemna. 

Veiem un home que practica l’onanisme amb una parella que asseguda a l’inodor és capaç d’evacuar objectes com petxines o cargols de mar. 

Veiem el grup d’amics que beuen en companyia mentre juguen amb armes de foc. 

Veiem al pescador que davant del llac espera impassible pescar alguna peça, 

… i finalment veiem el soldat que planifica la destrucció de la comunitat.   

L’espectador es converteix en una mena de voyeur de la intimitat dels personatges que ens ofereixen fragments de vida surrealistes i humorístics que voregen sovint l’absurd. 15 intèrprets a escena i 80 voluntaris (que simbolitzen la humanitat) vinculats a entitats socials del Poble-sec i del Col·legi del Teatre que apareixen al final de l’espectacle en una mena d’apocalipsi col·lectiva final. Una escena final on l’espectacle va més enllà dels personatges incloent a tothom.  

L’espectacle té una durada de poc més d’una hora, perfecte per no cansar massa els espectadors, a causa de la reiteració (segurament excessiva) dels girs a l’escenari de les persones que manipulen les càmeres a través d’una via, per mostrar les accions a l’interior de les 6 petites estances del poblat.

L’escenografia, la música, la il·luminació, el vestuari, les interpretacions, els tècnics, …. tot conforma una proposta absolutament diferent del que estem acostumats, però realment una proposta captivadora i magnètica.

A nosaltres ens ha agradat molt.  

Al Teatre Goya hem pogut gaudir de LAS GUERRAS DE NUESTROS ANTEPASADOS, de Miguel Delibes (Valladolid 1920-2010) adaptada per Eduardo Galán (Madrid 1957) i dirigida per Claudio Tocalchir (Buenos Aires 1975). 

Una proposta absolutament magnífica, tant pel text, com per la direcció que aposta especialment per la vessant humana del text  … i també per unes interpretacions que ens han fet vibrar i emocionar. 

Pacífico Pérez (Carmelo Gómez) manté set entrevistes amb el psiquiatre del sanatori penitenciari on està reclòs, el doctor Burgueño (Miguel Hermoso). En aquestes entrevistes va recordant la seva vida conduït per les preguntes del metge. 

Pacífico, és una persona ingènua i d’una gran sensibilitat que va créixer amb l’obsessió per les guerres que tenien el seu pare, el seu avi (el Abu) i el seu besavi (el Bisa) que havien lluitat a la guerra civil, la d’Àfrica i la carlista respectivament. Tots tres el van voler fer partícip de les seves experiències perquè estigues preparat quan arribes la seva guerra. 

Però a Pacifico li agrada pujar despullat als ruscos de les abelles i parlar amb elles, li agrada mirar embadalit el fum que surt d’una xemeneia, sent les veus del riu i el dolor de l’arbre al qual poden. Malgrat tot, acabarà matant inesperadament i això l’ha portat a la presó.

Carmelo Gómez (Sahagun 1962) s’impregna del personatge des del moment zero i el dota de veritat i tendresa. El seu company d’escena, Miguel Hermoso (Madrid 1971) és molt convincent com el metge que empatitza amb el reu i vol entendre que el va portar a matar. Vol esbrinar per què una persona tímida, afable i connectada amb la natura d’una forma molt especial, va ser capaç d’assassinar una persona.

La proposta és dirigida per Claudio Tolcachir, que ens ha regalat  una excel·lent posada en escena amb la impecable il·luminació de Juan Gómez Cornejo, l’espai sonor de Manu Solís, el vestuari de Yaiza Pinillos i l’escenografía de Mónica Boromello. Una escenografia abstracta formada per mòduls que els actors belluguen creant un espai que comença amb la consulta del psicòleg on, fins i tot, metge i pacient poden prendre una copa, i deriva en un espai tancat on Pacifico se sent segur i on prefereix continuar vivint.

Un crit contra la violència de les guerres és la línia mestra de la novel·la publicada el 1975. Des del nom del protagonista, “Pacífico”, fins al final terrible de l’obra, l’autor val·lisoletà va defensar al llarg de les seves pàgines la pau davant de la guerra i la no-violència com a camí de vida.

Més enllà de la violència, l’obra parla de la humanitat, de com la naturalesa d’una persona es veu envaïda per les expectatives dels altres, comenta el seu director.

Pacífico, d’una sensibilitat extrema, relata com la seva vida ha estat envoltada de relats de guerra convivint amb tres generacions d’homes que pensen fermament que un país no pot viure sense una guerra on participar.

Una proposta que ens ha emocionat, amb unes interpretacions realment magnífiques i que podeu veure al Teatre Goya fins al 15 d’octubre. 

Ahir dijous 7 de setembre, vam iniciar la nostra temporada teatral 2023-2024, i ho vam fer assistint a l’estrena de la proposta TOTS ELS DIES ARRIBEN, a la Sala Petita del Teatre Gaudí, un dels nostres teatres de referència.

Es tracta d’una nova proposta de l’autor i director Iñaki Garz del que nosaltres hem vist “QUAN ELS LLOPS UDOLEN” a La Badabadoc al gener del 2022, “LA SENYORA OLIVER” al Tantarantana en 2016 i “SI PLANEAS VENGARTE CAVA DOS TUMBAS” a l’Àtic 22 en 2014. Iñaki Garz (Bilbao 1974) és director i dramaturg cofundador de la companyia Icaroteatre creada a Barcelona l’any 2001.

Com en les anteriors propostes el text ha estat traduït al català per Jordi Boixadós (Barcelona 1958).

L’obra TOTS ELS DIES ARRIBEN, ha estat la guanyadora de la setena edició (2023) del premi de textos teatrals per a espectacles de petit format que convoca el col·lectiu “Saó de Ponent” de Mollerusa. 

Una proposta que s’inicia com una comèdia i acaba com un drama, amb un gir de guió que canvia de cop i volta la perspectiva de l’espectador i és a partir d’aquest canvi de guió quan ens ha atrapat. Al nostre entendre la primera part, amb la presentació de les dues parelles protagonistes és, proporcionalment, massa llarga i dibuixa uns personatges que en el cas particular de les dones no són gaire versemblants i amb una sobreactuació d’una de les dues actrius, que, particularment, no ens ha fet el pes. 

El relat té com a escenari una reunió familiar protagonitzada per dos germans i les seves parelles que es retroben tradicionalment una vegada a l’any per posar-se al dia de l’estat de les seves vides. Els dos germans van deixar de conviure d’ençà que eren adolescents i mantenen una relació freda i formal. 

Ara estan a la cinquantena. El germà gran (Pep Miràs) és un empresari d’èxit que ha decidit entrar al món de la política. La seva dona (Lali Barenys) es dedica a la casa i als dos fills que tenen en comú. El germà petit (Albert Alemany) treballa de vigilant i escriu obres que cap editorial vol publicar. Ara escriu les seves memòries. La seva dona (Jenny Beacraft) és una actriu que fa anys que no aconsegueix cap paper. 

El sopar anual és una tradició que les dones detesten i que es manté per inèrcia. Aquest sopar que prometia ser avorrit i ple d’hipocresia, es converteix en una trobada caòtica on afloren els secrets familiars.

Els quatre actors es posen a la pell dels personatges que reunits en el sopar familiar obriran la “caixa de Pandora”  dels secrets familiars amb retrets, insults, difamacions, acusacions, desacords… que farà que la vetllada acabi de manera explosiva.

Una obra que reflexiona sobre els traumes provocats per l’abús i la violència dins del si de la família, els silencis, els sentiments de culpa, els enganys, l’odi, la por…, un seguit de sentiments i emocions que marquen a les persones que ho viuen i a les persones que conformen el seu entorn més immediat.

Una proposta que amb la il·luminació de Jaume Feixas, el vestuari d’Andrea Castellanos i l’espai sonor de Marc Domínguez Sánchez, ens ha acabat satisfent malgrat l’excesiva durada de les escenes prèvies a l’inici del drama. Unes interpretacions prou convincents a partir d’aquest punt.

Aquesta proposta la podeu veure al Teatre Gaudí fins al 24 de setembre, i pensem que paga la pena anar-hi.

Ahir dissabte al migdia, tot veient el Telenotícies de TV3, vàrem veure un reportatge de l’assaig d’aquest espectacle, que s’havia d’interpretar hores després al Teatre Grec. Tot i que ja pensàvem que la nostra agenda cultural d’aquesta temporada l’havíem liquidat, … d’un rampell vàrem comprar dues de les darreres localitats, que per sort encara estaven disponibles. Cal aclarir que voluntàriament enguany no havíem volgut ni mirar la programació d’aquest GREC 2023. Volíem descansar una mica de tanta “cultura escènica” per poder viatjar i també per practicar una mica el senderisme.

Va ser una decisió improvisada, de la que no ens penedim en absolut, ja que vàrem viure una nit absolutament màgica, que ara si, posa el colofó d’or a la nostra temporada 22/23.

L’espectacle, que no sabríem classificar del cert, potser entre una òpera o un Musical, sota el títol de PRISONER OF THE STATE, va ser interpretada per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya sota la batuta de Ludovic Morlot, el seu director titular.

Per celebrar l’any Beethoven en 2020, l’Auditori va encarregar al compositor David Lang (Los Àngeles 1957) una nova creació, una relectura de l’òpera Fidelio. La pandèmia va obligar a ajornar el projecte i tres anys més tard del previst el nou treball del compositor nord-americà ens presenta un Fidelio des d’una nova òptica més contemporània i política. David Lang és l’autor de la música i del llibret.

La posada en escena, sòbria, però efectiva és d’Elkhanah Pulitzer que situa el “mal” i la manca de llibertat que comporta, contra la paret de pedra del teatre Grec dominant tota l’escena.

El grup de presoners que l’ocupen i els guàrdies que els vigilen, està integrat per les veus masculines del Cor Jove de l’Orfeó Català i del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Un gran cor de presoners que s’incorporen a escena tot baixant per les grades laterals del teatre i estan presents durant tota la representació. El vestuari és de Maline Caste. 

La soprano Claron McFadden (Rochester, New York, 1961) és “l’assistent” (Leonor a l’òpera de Beethoven) transvestida en home en aquest Fidelio, una dona que vol rescatar el seu marit empresonat per motius polítics. El baríton Jarret Ott és “el presoner” (Florestan a l’operă), el protagonista que roman tancat en una cella claustrofòbica als soterranis de la presó.

La idea de David Lang no donant nom als personatges és que aquesta peça pugui explicar la història de molts presos polítics. Ell ha decidit anomenar-los pel seu lloc de treball, pel paper que tenen dins la maquinària repressora de l’estat.

El baix-baríton Davóne Tines és “el carceller” (Rocco a Fidelio) i el tenor Alan Oke (Londres 1954) és “l’Alcaide” (Don Pizarro a l’òpera), que creu millor ser temut que ser estimat. Hem de remarcar que vàrem al·lucinar en sentir en els moments inicials la increïble veu de Davóne Tines, …. pell de gallina !!!

Una versió que centralitza el tema polític seguint l’estructura de l’original, però descartant l’obertura i eliminant del llibret els elements de la història d’amor. Vol destacar la tirania dels governants i la injustícia d’un món mancat de llibertats i on els drets humans són deixats de banda.

A l’òpera de Beethoven els presoners només apareixen un parell de vegades, fet que ha fet que Lang decidís centrar-se justament en les presons modernes, donant pes als presos que no abandonen mai l’escena i que poden explicar les raons que els han portat a aquesta situació i que tenen a veure al sistema penitenciari de l’època, l’Anglaterra del 1805 (robar un crostó de pa, robar un guant a una dama, robar una vaca del veí,…).

Hem pogut escoltar diferents moments on s’explicita la funció de les presons. Al tema “Prison song” els presoners canten mecànicament convertits en fragments d’una maquinària on els guàrdies s’incorporen al seu cant afegint “castiguem per perdonar”, mostrant un sistema carceler en bucle: acció-reacció.

Ludwig van Beethoven va trigar anys a escriure la versió definitiva de la seva única obra per a l’escenari, de la qual no sols va canviar el títol (inicialment es titulava Leonora), sinó que també va produir versions diverses del llibret. Lang ha escrit el seu propi llibret per a aquesta versió de la narració sense utilitzar ni una nota de la música de Beethoven.

PRISONER OF THE STATE va ser estrenada al Lincoln Center de Nova York en 2019 interpretada per la Filarmónica de Nova York. 

La posada en escena trenca en diferents moments la quarta paret, culminant amb la pregunta que entonen tots els personatges cap al públic, amb tot el teatre il·luminat, i on ens fan entendre que tots som presoners, d’una manera o altra, i que l’única diferència amb els que estan a les presons és que en ells es veuen les cadenes.

Ha estat una ocasió única per veure aquesta magnífica proposta, que en molts moments ens ha semblat més un musical que una òpera i on hem de destacar les magnífiques veus i interpretacions de tots els solistes, i com no la “nostra” orquestra i els dos cors representats.

De curta durada, poc més d’una hora, però d’una grandíssima qualitat, ha fet aplaudir dempeus a tots els espectadors.

…. i ara Sí que Sí. Bones vacances a tothom !!! … Nosaltres gairebé camí d’IRLANDA i GALES, viatge que es va truncar per culpa de la maleïda pandèmia.

Ahir divendres 21 de juliol, era nit d’estrena al Teatre Condal d’una producció de Focus i el Grec 2023, UN AMOR PARTICULAR conceptuada com “una comèdia tirant a musical”. 

Una peça que neix d’una història real, quan el Xavier (nom fictici) va recórrer a un dels creadors perquè necessitava, de forma urgent, aprendre a fer riure. Volia salvar el seu matrimoni, i per fer-ho havia de ser divertit. Aquest fet va ser el punt de partida de la història que ara veiem a escena. 

UN AMOR PARTICULAR està dirigit per Jumon Erra amb textos d’ell mateix i de Daniela Freixas. La composició musical és de Miquel Tejada i la direcció musical d’Albert Solà, Andrea Mir i el mateix Miquel Tejada.

Un teatre ple de gom a gom i un enorme escenari que han aconseguit “empetitir” amb l’escenografia de Joana Martí, diferenciant tres espais, la casa dels veïns on estan ubicats els músics, la sala del pis de la protagonista i el racó on s’ubica l’espai de l’angoixat Xavier. La il·luminació de Paula Costas ajuda en tot moment a diferenciar els espais.

El Xavier (Xavi Navarro) és un empresari d’èxit al qual aparentment la vida li somriu. Viu en un barri acomodat de Barcelona amb la seva dona i els seus dos fills. Ell es considera un bon pare, un bon marit, un bon fill, un bon germà, …. però el seu matrimoni fa aigües i ell viu amb la sensació de ser invisible per a la resta de persones que l’envolten. Necessita sortir d’aquest anonimat i decideix fer unes classes particulars que l’ajudin a fer-ho.

L’Ada (Mara Jiménez) és actriu i lluita desesperadament per sortir de la precarietat de la seva vida laboral. Viu en un pis compartit al Raval i el seu company de pis ha marxat. Es qüestiona com pagar el lloguer per no haver de tornar a casa dels pares. Decideix fer classes particulars intentant aconseguir una font d’ingressos regular. Ella es creu forta i manifesta la seva al·lèrgia a l’amor romàntic. 

L’Ada i el Xavier són dues persones molt diferents, que viuen en galàxies llunyanes dins la mateixa ciutat, i que passen per un moment personal molt delicat i difícil. L’encontre el provoca una necessitat mútua: el Xavier necessita unes classes particulars peculiars i l’Ada les pot oferir.

Una comèdia musical i romàntica on dues persones molt diferents connecten i es complementen. Una història que ens planteja si el desig d’estimar, el desig d’agradar, el desig de ser reconegut, pot unir dues persones, a priori, incompatibles.  

Dues persones que s’aferren desesperadament al que coneixen, al que creuen que els hi dona seguretat i que han de trobar el camí per apropar-se l’un a l’altra, per aprendre a viure de manera diferent acceptant que tots els canvis són possibles i que no tot és blanc o negra.

Una peça que ens ha sorprès i agradat força, amb un text que ens ha provocat el riure i unes interpretacions magnífiques de la Mara Jiménez i el Xavi Navarro, tant en l’àmbit actoral com a musicalment parlant, amb unes grans veus. En determinats moments els actors interpel·len al públic i en altres fan participatius alguns moments musicals. El moviment escènic compta amb la Gara Roda. 

És destacable la música en directe, que ens han ofert Andrea Mir i Albert Solà amb un esplèndid so de Jordi Balbé.

Una divertida comèdia musical, i de qualitat, que podeu veure al Teatre Condal fins al 6 d’agost.

Aquesta serà la nostra darrera ressenya de l’actual temporada. Us deixarem descansar segurament fins a mitjan setembre vinent.

Bones vacances a tothom !!!