Arxiu de la categoria: Teatre

– 039 – Teatre – PER FI SOL ! – (🐌🐌🐌) – Teatre Borràs – 25/11/2021

Ahir dijous 25 de novembre, era dia de la estrena oficial al Teatre Borràs de l’espectacle de Carles Sans, PER FI SOL !

Una estrena amb “photocall” per on van desfilar destacades figures de la cultura, la política i l’esport que van acaparar els flaixos dels periodistes, tant fora com dins del teatre, fet que va endarrerir el començament de la funció en gairebé mitja hora.

Carles Sans va néixer a Badalona el 1955 i va deixar els estudis de dret per endinsar-se de ple en el món del teatre. Amb en Paco Mir i Joan Gràcia van crear, en 1979, la cia. de teatre gestual Tricicle. L’any 1982 van fer el salt al circuit professional estrenant a la Sala Villarroel l’espectacle “Manicomic” i a partir d’aquell moment la companyia va començar a créixer i es van fer un lloc a Espanya, a Europa i al món. Amb el seu últim espectacle “HITS” van donar per acabada la seva trajectòria com a companyia.

PER FI SOL !, és el primer espectacle en solitari d’en Carles Sans després dels quaranta anys en companyia, és també el primer espectacle on fa ús de la paraula. Però no és únicament un monòleg, és un espectacle basat en fets reals que explica secrets d’una companyia que ens ha fet riure molt al llarg dels anys.

PER FI SOL !, es tracta d’un espectacle que combina el gest i la paraula i on la gran expressivitat gestual d’en Carles Sans ens ha fet riure de valent en molts moments de la representació.

Sota la direcció de José Corbacho, Carles Sans desvela secrets, anècdotes i batalletes viscudes tant de la seva vida personal com de la seva vida professional.

Carles Sans ens explica com va conèixer els seus socis, o la primera vegada que els seus pares el van veure actuar, un dimecres al vespre al cafè-teatre Llantiol de Barcelona, amb els seus companys Joan i Paco; ens parla també del pes de la maleta de la seva dona quan viatgen junts o del memorable ridícul que va fer en un Jumbo quan tenia pànic a volar… Ens parla també de la seva experiència amb un entrenador personal o de com evitava el cop de la regla que el seu professor, un capellà, li llençava a classe.

Un munt d’històries reals, però per altra banda molt sorprenents i divertides, que l’actor afirma va viure al llarg de la seva carrera, i que ens explica des de l’escenari sense cap treva, fet que ens ha provocat passar una molt bona estona.

Després de 40 anys treballant, i tan bé com ha anat, tenia l’opció de quedar-me a casa mirant la pluja colpejar a la finestra, però he preferit fer alguna cosa diferent”.

Una proposta molt recomanable, especialment pels seguidors del Tricicle i també pels espectadors que gaudeixen de monòlegs d’humor. Malgrat que no és ni de bon tros el tipus de teatre que més ens agrada, hem de reconèixer que teníem molta curiositat de veure el gir artístic de Carles Sans cap a la paraula.

Hem de reconèixer que ens ha agradat força i que hem rigut força durant bona part de la  representació, potser perquè l’actor no ha deixat pas de banda la seva increïble gestualitat.

Aquest espectacle es podrà veure al Teatre Borràs fins a mitjans de gener.

– 038 – Dansa/Teatre – EVANGELIUM – (🐌🐌🐌+🐚) – Sala Versus Glòries – 23/11/2021

La Sala Versus Glòries va iniciar ahir, 23 de novembre, el cicle “Dimarts #EnDansa” amb la coreògrafa Maria Rovira i la seva companyia Crea Dance Company, amb l’espectacle EVANGELIUM.

Una proposta de dansa-teatre que va ser estrenada (amb un altre repartiment), a la malauradament desapareguda Sala Muntaner en 2010, i està inspirada en la pel·lícula “El cielo sobre Berlín” de Wim Wernders, on uns àngels passegen pels terrats de la ciutat contemplant el món. En aquesta proposta quatre apòstols parlen amb frases de l’Apocalipsi i reflexionen sobre la naturalesa humana i el seu sentiment atàvic de destrucció.

Sant Tomàs (Roberth Aramburo), Sant Mateu (Abel Hernández), Sant Joan (Ángel Gabriel Gutiérrez) i Sant Pere (Aleix Lladó) es reencarnen en els cossos d’aquests quatre ballarins; … veiem en ells el comportament d’aquests apòstols, de diferents caràcters, dins la realitat actual.

Són quatre apòstols a punt de baixar a la terra per a predicar, estan disposats a complir ordres, estan llestos per a ballar i són d’orígens diferents i cadascun utilitzarà el seu propi idioma. Cada ballarí ha escollit l’apòstol amb què se sentia més identificat. Cada un d’ells interpreta un monòleg.

Apareixen a escena l’enveja, la traïció, les crisis del món actual, la importància dels diners i el pes de la religió. Sant Pere carrega el pes de la traïció, en negar a Crist tres vegades, Sant Tomàs ès el que no es creu mai res, Sant Joan és l’amic de tots i Sant Mateu és l’ex-recaptador d’impostos que ho deixa tot per seguir a Jesucrist. Una proposta que acaba explicant què ha sigut dels quatre apòstols.

Un espectacle que combina textos en català, castellà i angles seguint la dramatúrgia de Javier Gamazo que és també l’autor de la música original i de la selecció de la resta de moments musicals. Una música que combina veus búlgares, místiques i espirituals amb ritmes de rock and roll.

La coreografia, direcció, escenografia i vestuari és de Maria Rovira, amb Pere Molsosa com ajudant de direcció. La direcció d’actors és de Javier Gamazo.

Una escenografia pel nostre gust massa austera, només una taula i quatre cadires, que apareixen i desapareixen força sovint de l’espai escènic, en una posada en escena que es recolza molt en un excel·lent jocs de llums. El vestuari és el típic de quatre executius.

Ens ha agradat molt la coreografia i el treball de dansa dels quatre actors-ballarins; no tant el text pel seu contingut amb “moralina” i potser massa tòpics.

Tot plegat una bona proposta, que es podrà veure a la Sala Versus Glòries els dimarts 30 de novembre i 7 de desembre al vespre i els dies 27 i 28 de novembre en sessió matinal.

– 037 – Concert – JOVE ORQUESTRA SIMFÒNICA DE BARCELONA – (🐌🐌🐌+🐚) – Palau de la Música Catalana – 21/11/2021

Diumenge 21 a la tarda, al Palau de la Música Catalana, hem pogut assistir al concert solidari que la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona ha ofert per la Fundació Banc dels aliments.

Una breu presentació i el parlament de Roser Brutau, presidenta de la Fundació Banc dels Aliments, ha donat pas al concert amb la joveníssima cantant María Reyné que ha interpretat la versió simfònica del tema “Writing’s on the wall” de Sam Smith amb arrengament del compositor Ferran Cruixent.

Dirigida pel seu titular Carlos Checa ens han interpretat el següent programa amb dues composicions de Txaikovski:

  1. Suites de “El llac dels Cignes
    • Escena-Dansa dels Cignes-Vals
  1. Simfonia núm. 6 en Si menor, op. 74 “Patètica
    1. Adagio-Allegro non troppo
    2. Allegro con grazia
    3. Allegro molto vivace
    4. Finale: Adagio lamentoso

Aquesta és la setena temporada de la JOSB (Jove Orquestra Simfònica de Barcelona) que es va crear en 2015 sota la direcció d’en Carlos Chueca. Es va presentar a l’octubre d’aquell mateix any al Foyer del Liceu.

La JOSB té com a objectiu difondre la música simfònica complementant al mateix temps la formació dels joves instrumentistes que la formen.

Ens ha sorprès molt gratament l’alt nivell dels membres de l’Orquestra i en estar situats al primer pis, a sobre mateix d’ells, hem pogut copsar el grau de complicitat entre ells i la il·lusió que es reflecteix en les seves interpretacions.

D’ençà del seu debut a la temporada 2015-2016 mantenen un ritme de sis programes simfònics per temporada, amb concerts gratuïts i solidaris a Barcelona.

Aquesta temporada presenten quatre dels programes dins del recinte del Palau de la Música, dels que resten dos per oferir, el primer el dia 13 de febrer sota la direcció de Josep Caballé Doménech, a favor de Càritas, i el segon el dia 15 de maig, sota la direcció de  Christian Vásquez a favor de Mans a les Mans.

Sense dubtes una ocasió única de gaudir d’una Orquestra amb més de 60 músics amb molta empenta i ganes de créixer en el marc incomparable del Palau de la Música.

Malauradament feia més de dos anys que no trepitjàvem el Palau, d’ençà que vàrem deixar de ser abonats. Ens ha fet molta il·lusió tornar in situ i gaudir novament de la música en aquest meravellós espai.

– 036 – Teatre – PECATS IMPERDONABLES – (🐌🐌+🐚) – Teatre Aquitània – 20/11/2021

Ahir dissabte vam fer cap al Teatre Aquitània per veure PECATS IMPERDONABLES de Benjamin Cohen, dirigida per Edu Pericas.

Aquesta proposta s’havia estrenat al Teatre Borràs, el 12 de marc de 2020, just uns dies abans del confinament total per la pandèmia ……

Amb alguns canvis de cares respecte al repartiment inicial, hem pogut veure a escena una comèdia amb estructura de thriller. Primer de tot cal dir que no és el nostre tipus de teatre, però hem de reconèixer que la gent s’ho passa d’allò més bé, riuen i es deixen portar pel joc de la “interactuació” en viu.

Alguns espectadors premen entusiasmats les tecles del mòbil pensant que realment estan incidint en el desenvolupament de l’acció (o potser sí que ho fan, però nosaltres no ens ho acabem de creure). Les cares de sorpresa dels intèrprets davant de determinades respostes reflectides a la pantalla ajuden a creure que el joc és real.

En cap cas dubtem que els actors han assajat prèviament cada una de les opcions possibles, però almenys ahir creiem que en començar la representació, tot estava fet i beneit, ja que alguns cops les respostes a la pantalla, sortien abans que els espectadors poguessin prémer els botons de l’aplicació. Curiosament de les 8 preguntes, la que sortia sempre era la situada més a la dreta de la pantalla.

La trama està ambientada al Delta de l’Ebre i ens presenta la història d’una empresa familiar que, un cop mort el pare de família, va inexorablement cap a la fallida. En el seu testament el pare deixa tots els seus béns als tres fills amb la condició que s’han de reunir, de bon rotllo, com a mínim un cop l’any, la nit de Sant Joan.

La revetlla que se suposava que anava a ser una reunió de germanor, s’acaba convertint en una guerra mortal entre els germans i les seves parelles.

Els personatges mostren la misèria de l’ésser humà i cada un d’ells representa un dels 7 pecats capitals: Pere-l’avarícia  (Francesc Ferrer) i la seva dona Chantal, la luxúria (Susanna Garachana), en Xavier, la ira (Miquel Sitjar) i la seva dona Cuca, l’enveja (Agnès Busquets) i en Nico, la supèrbia (Peter Vives) amb el seu marit Roberto, la gola (Jofre Borràs). Enmig de tots ells la que havia estat la seva mainadera i serventa dels pares Marita, la mandra (Eva Barceló).

Segons llegim el públic pot triar fins a 8 vegades situacions diferents, incloent-hi el final on pot decidir quin dels tres germans és l’assassí. En paraules del director aquesta intervenció del públic ha fet doblar gairebé les hores d’assaig, preveient les possibles combinacions resultants.

Hem de dir que nosaltres només vam poder votar a la primera de les opcions i això ens fa ser molt reticents respecte a la veracitat de tot plegat.

A banda de la veracitat o no de la interacció, creiem que l’objectiu de la proposta està realment aconseguit, ja que es tracta d’una comèdia plagada de situacions grotesques, que provoquen la riallada del públic, amb unes interpretacions molt correctes i que sense dubtes fa passar una estona entretinguda.

Malgrat tot, com ja hem comentat abans, a nosaltres aquest tipus de representacions no ens acaben de fer el pes i d’ara endavant intentarem no anar a veure-les.

Es representarà a l’Aquitània Teatre fins al dia 12 de desembre.

– 035 – Teatre – A MAN OF GOOD HOPE – (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 19/11/2021

Aquest passat divendres 19 de novembre, vam poder gaudir intensament, com de cap manera no us podeu arribar a imaginar, a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, de l’espectacle musical A MAN OF GOOD HOPE, de la companyia sud-africana Isango Ensemble, a partir del llibre, del mateix títol, de Jonny Steinberg (Sudàfrica 1970). Aquest va ser el primeríssim espectacle que vàrem reservar dins del nostre abonament

Dirigida per Mark Dornford-May l’obra està basada en fets reals i explica la història de l’Asad, un nen orfe de vuit anys que lluita per arribar a viure en un lloc segur. La proposta compta amb un repartiment de 22 intèrprets.

L’obra va ser estrenada en 2016  i ens parla de temes molt punyents derivats dels enfrontaments entre persones a causa del color de la pell, l’estatus social o el lloc de naixement. Ens parla també d’una de les crisis més significatives que tenim actualment al món, la de les migracions econòmiques i els refugiats.

A MAN OF GOOD HOPE ens acosta una realitat a la que Europa fa molts anys que li gira l’esquena: l’Àfrica, els immigrants i els refugiats. En paraules del seu director “l’obra és un conte explicat amb sentit de l’humor, amb una música meravellosa i, sobretot, amb una humanitat desbordant. Interpretat a l’estil característic de la companyia, aquesta peça musical teatral és un crit a la comprensió i a la compassió“.

La part musical de la proposta es basa en la veu, a cape-la, sovint acompanyats  de les marimbes i la percussió. Beu del folk sud-africà i de les músiques dels països que travessa el protagonista en la seva fugida de Somàlia després d’esclatar la Guerra civil: Kenya, Etiòpia, Tanzània i Zimbàbue. La direcció musical és de Mandisi Dyantyis i Paulina Malefane i la coreografia de Lungelo Ngamlana.

La companyia Isango Ensemble va començar la seva activitat, fa vint anys, amb peces del repertori operístic com “Carmen” o “La Flauta Mágica”. Va ser creada per Dornford-May (Regne Unit 1955) i Pauline Malefane (Sud-àfrica 1976), actualment la seva dona. El director anglès va anar a Sud-àfrica per dirigir la òpera Carmen amb la soprano Pauline Malefane de protagonista, i la que havia de ser una estada de sis mesos es va convertir en una estada de vint anys. 

La companyia es defineix com un vehicle que vol donar veu a una de les parts més desposseïdes del món a través d’un teatre inherentment sud-africà, amb un fort component musical. Els seus membres són seleccionats entre els joves sud-africans que mostren aptituds per la música i la dansa i les peces són creades col·lectivament.

Aquesta companyia actua per primera vegada al territori espanyol havent estat en cartell a Londres, Estats Units, Austràlia, Japó, Nova Zelanda i bona part d’Europa.

La peça està parlada en angles amb sobretitulació al català i té una durada total de 2h30m amb un entreacte.

Els intèrprets han estat: Mandisi Dyantyis (Jonny), Thobile Dyasi (Abdi / Pare de Yindy), Nombongo Fatyi (Dona gran), Thandokazi Fumba (Cor), Tamsanqa Lamani (Cor) Nontsusa Louw (Mort), Paulina Malefane (Yindy), Zimkhitha Mathomane (Cor), Zanele Mbatha (Mare d’Asad), Sinethemba Mdena (Madoda), Thina Meni (Cor), Zoleka Mpotsha (Cooperant/professora), Thamsanqa Mtshamba (Cor), Thandolwethu Mzembe (Rooda) Siyanda Ncobo (Mare de Yindy), Sonwabo Ntshata (Oncle d’Asad), Anomtha i Inomtha Nteta (Asad i un noi), Melikhaya Ntshuntshe (Visa Clerk / Sam vell) Cikizwa Rolomana (Foosiya), Masakana Sotayisi (Cor) Luvo Tamba (Asad II) i Ayanda Tikolo (Asad III).

Una proposta extraordinària que ens ha fet vibrar, com feia molt de temps no ho fèiem … i que, si us animeu, encara podreu veure aquesta tarda de diumenge al TNC.

– 034 – Teatre – LOS ÁRBOLES MUEREN DE PIE – (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre del Cercle – 14/11/2021

Ahir diumenge dia 14, els amics de Ràdio Gràcia ens van convidar a anar al Teatre del Cercle a Gràcia, per veure la representació de LOS ÁRBOLES MUEREN DE PIE, un text d’Alejandro Casona dirigit per Quim Fuster.

El Teatre del Cercle, és una entitat (creada l’any 1903), que dona cabuda a representacions de teatre d’aficionats, entre d’altres moltes activitats al nostre barri. Està situat al carrer Santa Magdalena, 12 del barri de Gràcia. En Miquel va ser soci d’aquesta entitat i també dels Lluïsos de Gràcia, quan era adolescent i té molts bons records d’aquella etapa.

LOS ÁRBOLES MUEREN DE PIE és una peça teatral publicada i estrenada l’1 d’abril de 1949 al Teatro Ateneo de Buenos Aires, ciutat on vivia l’autor, exiliat a aquell país. A Espanya es va estrenar el desembre del 1963 al Teatro Bellas Artes de Madrid.

El senyor Balboa (Ferran Herrera) viu amb la seva dona (Carme Bigorra) en una casa senyorial. Vint anys enrere van fer fora el seu net (Carles Torrecillas), un noi que havia esdevingut una mala persona. L’àvia l’enyora i està deprimida, i el senyor Balboa falseja unes cartes del seu net on s’inventa una vida.

El net anuncia la tornada a la llar, però tot fa pensar que no arribarà i el senyor Balboa contracta a Maurici (Carles Prats) perquè amb la Marta-Isabel (Gemma Clemente) es facin passar pel seu net i la seva dona. Però el net real si apareix. L’embolic està servit …..

La resta d’intèrprets han estat Mercè Sesé en el paper de Genoveva, majordoma i confident de l’àvia, Cati Sesé com a Helena, la secretaria, Alba Mas (il·lusionista), Anna Giralt (Amelia, la mecanògrafa), Clara Roig (Felisa, la donzella), Jordi Medrano (pastor anglicà i pescador) i Quim Fuster com a lladre dels lladres.

Com reflecteixen en el programa de mà LOS ÁRBOLES MUEREN DE PIE és un cant a la màgia de viure, a totes aquelles persones que sempre estan dretes com un gran arbre, sense importar que se sentin trencades i que s’alimenten, com les arrels, de records, d’allò en el que creuen i d’esperances.

Una magnífica direcció i posada en escena, amb una escenografia de David Sánchez i Quim Fuster, realment meritòria i a l’alçada de teatres comercials amb moltes més possibilitats. Excel·lents també la il·luminació de Pol Quintana, el vestuari i la música.

Les interpretacions han estat totes magnífiques, incloses les dels actors secundaris, fent uns personatges totalment creïbles i que han despertat moltes emocions en bona part de la platea. Ens ha sorprès gratament l’enorme qualitat dels actors principals: Carme Bigorra, Ferran Herrera, Gemma Clemente i Carles Prats … que no tenen absolutament res a envejar a coneguts actors professionals.

Una proposta escènica que ens ha agradat molt, per la seva gran qualitat en tots i cada un dels aspectes, direcció, actors, posada en escena, escenografia, il·luminació…

Llàstima que tots els esforços d’aquest equip humà, durant setmanes i mesos, només s’hagi pogut veure per tres dies i que ara per ara, els que llegiu aquesta ressenya, ja no tingueu l’oportunitat de gaudir-la.

– 033 – Teatre – L’HABITACIÓ TANCADA – (🐌+🐚) – Sala Versus Glòries – 13/11/2021

Ahir dissabte dia 13 de novembre ens vam dirigir a la Sala Versus Glòries amb moltes expectatives. Ens havia atret el títol de la proposta i els actors que la interpretaven. L’HABITACIÓ TANCADA escrita i dirigida per Loredana Volpe fundadora de la Cia. La Salamandra, companyia resident actualment en aquesta sala. 

Vagi per davant el nostre reconeixement a la feina feta, a la Il·lusió que sense dubtes amaga el projecte i al treball actoral, però no podem deixar de dir que, per a nosaltres, és una proposta fallida. Ni el text, ni la direcció, ni la posada en escena han complert les nostres expectatives. 

Tres històries, basades en tres contes de terror, es desencadenen en un sol espai:

Una habitació tancada per dins sense finestres on es comet un crim, l’autor del qual ha fugit. Un dramaturg té la clau de l’enigma, però una nit, borratxo, va patir un accident i ho ha oblidat completament. Ho intenta, recorda que hi havia una persona amb la qual va compartir-ho i intentarà trobar-la. Basat en “Blind Spot” (Punt cec), de Barry Perowne.

Una antiga relíquia té el poder de concedir tres desitjos, però pot ser que si els desitjos es compleixen, s’hagin de produir altres esdeveniments terribles i no desitjats, tant, que desitjaries no haver-los demanat. Basat en “The Monkey’s Paw” (Les potes del mico), de William Jacobs.

Un escriptor de renom troba la forma de viatjar en el temps, però durant el procés obre les portes a allò que habitava abans de l’existència del mateix temps. Basat en “Hounds of Tindalos” (Els gossos de Tindalos), de Frank Belknap Long.

La veneçolana Loredana Volpe, autora del text i directora de la peça, recorre a una frase de Lovecraft per explicar la seva proposta:  “L’emoció més poderosa i antiga de la humanitat és la por, i la forma més poderosa de la por és la por d’allò que és desconegut”. Per això ha plantejat una escenificació que vol produir por sense necessitat de què veiem el monstre o objecte que la provoca. 

El text que Loredana ha “reconstruït” a partir de les tres novel·les citades anteriorment, es converteix en una mena d’argument “Frankenstein”, que almenys a nosaltres no ens ha satisfet gens, per un resultat massa enrevessat i sense l’al·licient de la “intriga” o “por” que intenta provocar.

Nou personatges interpretats per cinc actors Marc Pujol, Patrícia Mendoza, Xavier Pàmies, Anna Casas i Chap Rodríguez Rosell que intenten “salvar els mobles” amb un excel·lent treball actoral, però que els resulta impossible, ja que malauradament la posada en escena s’acaba convertint en un enrenou d’entrades i sortides i sobretot masses fosos en negre, que més que provocar la por o el neguit en nosaltres, ens provoquen unes enormes ganes de què acabi tot plegat.

Tampoc hem trobat encertada la il·luminació i encara menys l’acompanyament musical de la proposta, amb cançons que no lliguen pas en aquells moments que haurien de provocar més tensió als espectadors.

Som conscients que ha de ser molt difícil portar a escena el gènere fantàstic i de terror, però creiem que barrejar tres històries en un espai de temps tan reduït de 80 minuts, no ha obtingut, almenys per nosaltres, un resultat satisfactori.

Ens agradaria que valoréssiu per vosaltres mateixos aquesta proposta i no us deixeu influenciar massa per la nostra opinió. La podreu veure a la Sala Versus Glòries fins al dia 5 de desembre.

– 032 – Teatre – PARTÍCULES PARAL·LELES – (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Akadèmia – 12/11/2021

Ahir divendres 12 de novembre, vam fer cap al Teatre Akadèmia per veure una obra que s’havia estrenat el 12 de marc del 2020 a la Sala Dau al Sec, i havia hagut de suspendre representacions conseqüència de la Covid. Va fer temporada al juny i juliol del 2020 a la mateixa sala.

Es tracta de PARTÍCULES PARAL·LELES una creació de la theAmateurs company escrita i dirigida per Ivan Andrade. Clara Bes és la directora artística i Alexandre Dupuis l’autor del software.

El títol de PARTÍCULES PARAL·LELES, fa referència al fenomen “quantum entanglement” del que ja en 1.935, van parlar els científics Albert Einstein, Boris Podolsky, Nathan Rosen i posteriorment Erwin Schrödinger… en el que afirmaven que existeixen partícules que tot i estar situades a punts molt distants de l’Univers, poden desenvolupar un comportament paral·lel, és a dir, un estímul aplicat a una d’elles té un efecte en l’altra.

En paraules del seu creador, “Volia construir un mecanisme escènic que parlés de com Internet, els dispositius mòbils, les xarxes socials estan homogeneïtzant les societats a tots i cadascun dels racons del planeta. Sento que els trets culturals que ens distingeixen són cada cop menys visibles.”

El senyor Nishida (Andy Fukutome) és un empresari japonès d’èxit que lloga els serveis de la senyoreta Tanazaki (Rina Ota) a través d’Internet, amb l’objectiu de què l’acompanyi a esdeveniments socials com si es tractés de la seva dona. Realment, al Japó existeix una plataforma que permet llogar persones perquè es facin passar per membres de la família.

Dos adolescents contacten a través d’Instagram. Nil (Roger Guitart) i Sara (Laura Gaja) tenen disset anys i mitjançant el xat parlen de tot allò que no s’atreveixen a parlar ni entre ells ni amb ningú en persona. Els joves adolescents confessen sentir-se sols i deprimits, sense il·lusions, sense futur. A l’època actual jugar al carrer ha estat substituït per xatejar amb amics, jugar a videojocs en línia o posar “like’s” a l’Instagram de persones desconegudes.

Nil (Ivan Andrade), un jove enginyer de Silicon Valley rep, a casa seva, un androide de companyia (Àlex Sanz) que li facilita l’empresa on treballa. L’objectiu és millorar la seva productivitat i contribuir a l’estadística que mesura el grau d’aïllament i solitud de les persones d’edat mitjana. Als Estats Units, el lloguer  d’humanoides de silicona amb un sistema d’intel·ligència artificial, que interaccionen amb les persones, és un dels mercats amb més gran creixement.

La posada en escena d’aquesta proposta ens mostra tres espais diferents dins del mateix escenari que s’identifiquen per canvis d’il·luminació de l’Ignasi Camprodón.

L’espectacle és en català i japonès (amb sobretítols en català). Per cert, tot un encert la grandària del sobretitulat que permet llegir els diàlegs sense gairebé cap esforç.

Una proposta que, com veieu per la valoració “cargolaire”, ens ha agradat molt, tant pel que fa al text, que ens fa reflexionar sobre la deshumanització de les relacions humanes… com també per la seva posada en escena. Però hem gaudit de valent sobretot per les acurades i excel·lents interpretacions de tots i cada un dels actors; ens ha sorprès la qualitat interpretativa de la parella més jove i molt especialment el treball de l’Àlex Sanz, amb els seus moviments robotitzats.

Un equilibri molt reeixit entre la comèdia i el drama, i un punt d’intriga que ens genera no saber quina de les tres històries segueix a la que estem veient i quin serà el final de cadascuna.

Una molt bona producció que podreu veure al Teatre Akadèmia fins al 28 de novembre.

– 031 – Teatre – EL ABRAZO – (🐌🐌+🐚) – Teatre Goya – 11/11/2021

Ahir dijous 11 de novembre, vam anar al Teatre Goya per veure EL ABRAZO, una obra de Christina Herrström dirigida per Magüi Mira i protagonitzada per Maria Galiana, Juan Meseguer i Jimmy Roca.

L’autora sueca (Estocolm 1959) ens presenta un text on es barregen la realitat i la ficció, els desitjos i les realitats, els somnis i els records. Un text amb tocs d’humor que entendreix per la història que explica. Escrit originalment amb el títol de “Me llamo Erling” ha estat rebatejat amb el nom de “EL ABRAZO” en la versió que ha realitzat Magüi Mira.

Rosa i Joan són dues persones grans que es troben accidentalment fent les compres de Nadal. Quaranta-quatre anys abans havien trencat la seva relació de parella i no s’havien tornat a trobar. Es reconeixen i s’abracen. De cop els records tornen com un tsunami. Els sentiments i els fantasmes del passat retornen.

Rosa i Joan van protagonitzar un amor de joventut que es va acabar quan en Joan va decidir apostar per una feina segura que implicava un matrimoni amb la filla de l’amo. Ara és un home casat, amb tres fills i vuit nets. La Rosa va continuar la seva vida en soledat vivint dels records i enyorant el fill que mai van tenir.

fotografia de Pentación

Una peça que ens parla de la manca de valentia per seguir el camí que realment voldries i haver apostat pel que era, en teoria, més convenient.

L’allau de records i de retrets queda interromput amb l’aparició d’un home que diu que és el fill que mai van tenir i que introdueix a l’obra el vessant de ficció que s’entrecreua amb la realitat.

Maria Galiana (Sevilla 1935) dona vida a Rosa, una dona que ha viscut la seva vida en el record d’un amor trencat. Ella és una veterana actriu, que amb vuitanta-sis anys continua dalt dels escenaris i continua mostrant la seva capacitat d’interpretar un personatge que aparenta fortalesa, però ple de debilitats i pors. Una interpretació que dona el toc just de tendresa i comicitat a cada escena.

Ahir, nit d’estrena a Barcelona, va haver-hi algun problema tècnic que fins i tot va provocar la suspensió temporal de la representació. No sabem del cert si va ser per aquesta causa, però en algun moment la veu de Maria Galiana no arribava amb claredat als espectadors.

Juan Meseguer (Múrcia 1948) dona vida a Juan un home aparentment feliç que no ha deixat mai de retreure’s la seva decisió. Una interpretació molt mesurada acompanyant en tot moment a l’actriu.

El tercer personatge, Erling, està interpretat per Jimmy Roca (Badajoz 1989) que ens intenta transmetre la felicitat de ser un somni que finalment s’ha convertit en realitat. Una interpretació que en determinats moments ens ha resultat massa exultant i que contrasta molt amb les interpretacions de la parella protagonista.

Una proposta d’una hora de durada que ens ha entretingut, on hem trobat una escenografia massa austera i avorrida. De totes maneres, una representació que ens ha ofert l’ocasió de veure la interpretació dels dos veterans protagonistes.

La podreu veure al Teatre Goya fins al 28 de novembre.

– 030 – Teatre – MEMÒRIA – (🐌🐌🐌🐌) – La Badabadoc Teatre – 06/11/2021

Ahir dissabte 6 de novembre, a La Badabadoc Teatre, vam poder gaudir d’una petita joia teatral, MEMÒRIA, amb dramatúrgia i interpretació d’Anna Gonzalvo i direcció d’Aleix Fauró.

Una proposta que ens explica la història de l’actriu i la seva família. Anna Gonzalvo és filla de pares argentins i la seva mare es va exiliar a Catalunya quan encara ella no havia nascut. El silenci de la seva família va despertar en l’Anna la necessitat de cercar la seva identitat, de conèixer els seus orígens i arrels, … i aquesta necessitat la va portar a fer un primer viatge a l’Argentina per conèixer el seu avi.

Aquest redescobriment de la història familiar ha portat a l’Anna a crear una dramatúrgia que li ha permès compartir la seva experiència.

M’encantaria que aquest espectacle servís per a inspirar altres persones a viure l’aventura de conèixer-se a una mateixa, de superar les pors, els silencis heretats, de viure i escoltar els anhels i els somnis personals.

A la peça s’entrecreuen dos monòlegs, el de la mare de l’Anna que va venir a Catalunya fugint de la dictadura argentina i el de la mateixa Anna que amb trenta anys decideix emprendre aquest viatge a la recerca de respostes.

MEMÒRIA és commovedora per la sinceritat que desprèn, una peça on les vivències de l’actriu es converteixen en les nostres vivències i crea en nosaltres la necessitat de reivindicar la memòria i la justícia per totes aquelles persones represaliades en qualsevol país, en qualsevol època.

MEMÒRIA és un viatge real a l’Argentina, però també és un viatge interior, una profunda i sentida història personal.

L’escenografia de Paula Font, la il·luminació d’Anna Espunya i la música Dolores Aguirre, l’espai sonor de Mel Semé i l’assessoria de moviment de l’Oriol Pla, acompanyen la posada en escena d’aquesta esplèndida peça. 

Aquesta obra es podrà veure La Badabadoc Teatre, fins al dia 22 de novembre i d’aquí volarà a Buenos Aires on s’estrenarà el 5 de desembre al Teatro Espacio Callejón del director Javier Daulte.

Una petita joia que no us hauríeu de perdre.