Arxiu de la categoria: Teatre

– 109 (22/23) – Òpera – ALEXINA B (🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 22/03/2023

No teníem pas pensat anar a veure aquesta òpera, ja que no entrava dins del nostre abonament del Gran Teatre del Liceu. Per sort un bon amic que la va poder veure en la seva primera representació, ens la va recomanar des del seu blog.

Es tractava de la desconeguda òpera “ALEXINA B” de Raquel García-Tomás amb direcció d’escena de Marta Pazos. Immediatament, vam comprar les entrades pel dimecres 22 de març, la darrera de les representacions oferides. El nostre amic tenia tota la raó… va ser una autèntica sorpresa per la grandíssima qualitat, tant en la música, com en la seva posada en escena, i especialment en les magnífiques veus.

L’òpera, una estrena absoluta, està inspirada en les memòries d’Adélaïde Herculine Barbin, també coneguda com a Alexina B. (“Mes souvenirs” – publicades el 1874 a París), una persona “intersexe”. Nascuda a França l’any 1838 la vida de la institutriu francesa que va morir amb només 30 anys, commou i sedueix, és la història d’una persona incompresa que va viure la seva intersexualitat en un món absolutament binari.

El llibret és de la poeta francesa Irène Gayraud (1984) i la composició musical de Raquel García-Tomás (Barcelona 1984), Premi Nacional de Música 2020. La direcció d’escena ha estat realitzada per l’escenògrafa gallega Marta Pazos (Pontevedra 1976).

Una òpera estructurada en tres actes (el segon i el tercer s’interpreten seguits) amb 20 escenes que ens expliquen la colpidora història d’Alexina. Se li atribueix el sexe femení en néixer i creix en un convent. Treballant s’enamora d’una de les seves companyes, la Sara, i és a partir d’aquell moment que ella es reivindica com a home i canvia de sexe legalment per ser Abel Barbin.

Incapaç d’adaptar-se, s’acabarà suïcidant.

“Tinc vint-i-cinc anys i, si bé encara jove, m’aproximo, sense dubtar-ho, al terme fatal de la meva existència. He sofert molt, i he sofert sol, abandonat per tots!”

El seu testimoni revela la violència de les institucions religioses, del col·lectiu sanitari i d’una societat que, quasi com ara, tolera malament la diferència.

Una senzilla, però efectiva posada en escena, amb tonalitats verdes, on unes parets laterals que apareixen de la part superior de l’escenari, transformen l’espai escènic d’una manera gairebé màgica, recolzats per un disseny de llums de Nuno Meira realment extraordinari.

L’escenografía de Max Glaenzel, el vestuari de Silvia Delagneau, coreografia de María Cabeza de Vaca, vídeo de la mateixa Raquel García-Tomàs i so de Sixto Cámara.

Cal remarcar especialment l’orquestra de cambra de 20 músics, que ha estat magníficament dirigida per Ernest Martínez Izquierdo.

El paper protagonista de la història l’ha interpretat la mezzosoprano  barcelonina  Lidia Vinyes-Curtis,  la soprano burgalesa Alicia Amo ha interpretat el paper de Sara.

La soprano Elena Copons ha interpretat quatre papers: el policia, Madame P mare de Sara, la mare d’Alexina i Sor Marie des Anges. 

El contratenor Xavier Sabata ha interpretat diferents papers de doctor (doctor Goujon, doctor H. i el doctor), a l’abat, a monsenyor i al jutge. La mezzosoprano Mar Esteve interpreta a Alexina de jove, a una pupil·la del convent i a una alumna de l’internat.

I deixem pel final de la ressenya la menció de la magnífica intervenció de 10 veus blanques del nostre estimadíssim “Cor Vivaldi” (al que intentem seguir habitualment), que han representat a les pupil·les del convent i a les noies de l’internat. El Cor Vivaldi ha estat dirigit com de costum pel seu director i ànima, l’Òscar Boada.

Una proposta esplèndida, que hauria de poder ser representada més enllà de les tres programades.

Segurament serà recordada com la millor proposta del Liceu d’aquesta temporada.

– 108 (22/23) – Teatre – UNA TERÀPIA INTEGRAL (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Goya – 21/03/2023

Aquest passat dimarts 21 de març, vam fer cap al Teatre Goya per veure UNA TERÀPIA INTEGRAL, una proposta que no vam poder veure la temporada passada quan va fer estada a La Villarroel. Una obra escrita i dirigida per Cristina Clemente i Marc Angelet i protagonitzada per Abel Folk, Llum Barrera, Roger Coma i Laura Porta.

Hi ha hagut dos canvis en el repartiment, Llum Barrera (que retorna als escenaris catalans després de 15 anys) i Laura Porta, han substituït Àngels Gonyalons i Andrea Ros, i pel que ens expliquen en el col·loqui que ha tingut lloc en acabar la representació, hi ha hagut també un canvi en la resolució final de la proposta.

Una comèdia que ens parla de la necessitat d’obrir-se als altres i creure en alguna cosa que doni sentit a les nostres vides. Tres persones s’apunten a un curs intensiu de quatre setmanes per aprendre a fer pa. Un curs que imparteix en Toni Roca (Abel Folk) amb poques places i on els candidats passen per un procés de selecció. Els tres alumnes tenen interessos i viuen moments vitals totalment diferents. 

Un curs que parteix d’una curiosa premissa: “Per fer un bon pa, no cal tenir la millor farina o el llevat més fresc, per fer un bon pa, cal estar bé amb un mateix.” 

Els tres alumnes, la Neus (Llum Barrera), la Laura (Laura Porta) i el Bruno (Roger Coma) són conduïts pel mestre forner, en realitat una mena de gurú que treballa la salut emocional, a explorar les ferides i cicatrius que cadascú d’ells porta dins i que li impedeix desenvolupar-se tal com voldria. Tres persones que actuen i viuen condicionades per allò que els altres esperen d’ells i que no es correspon amb els seus desitjos. Han de lluitar amb les seves pors particulars.

Cristina Clemente i Marc Angelet van treballar per primera vegada a quatre mans a LAPÒNIA, obra que vam poder veure en 2019 al desaparegut Club Capitol. 

UNA TERÀPIA INTEGRAL presenta un text sense fissures amb uns personatges molt ben definits, un text que vol explorar les noves espiritualitats i les noves teràpies que ens envolten, sense pretendre, en cap cas fer cap denúncia de la seva validesa.

Tal com ens han comentat al col·loqui, aquest text va ser escrit pensant ja en els actors que ho interpretarien. En Toni Roca ens presenta tres de les seves sessions, “amassar”, “reposar” i “enfornar” que sota la màscara de l’obrador i el pa, ens va descobrint l’autèntica personalitat dels tres personatges i el procés que els fa seguir per aconseguir que deixin enrere les seves motxilles personals.

La Neus és una metgessa, cardiòloga, que viu un matrimoni que no la fa feliç, la Laura és una noia que pertany a un cor de gòspel i es mostra tímida i amb problemes emocionals que l’obliguen a medicar-se, i finalment en Bruno, l’hereu d’un imperi familiar que va decidir vendre i que no sap en què ocupar el seu temps, a banda de saltar de terapia en terapia. En Toni Roca és el mestre forner que condueix la teràpia integral molt segur, almenys aparentment, del que fa. Tots quatre ens han regalat unes interpretacions esplèndides.

Una magnífica direcció i posada en escena amb escenografia i vestuari de Jose Novoa, disseny d’il·luminació de Sylvia Kuchinow, disseny de so d’Àngel Puertas i caracterització de Maru Errando.

Molt enriquidor el col·loqui, conduït per Martí Figueras que ha comptat amb la presència dels dos dramaturgs/directors i els quatre actors.

Una bona proposta, que ens ha fet riure i reflexionar a parts iguals i que si no heu vist encara, està programada al Teatre Goya fins al 23 d’abril.

– 107 (22/23) – Màgia – EL MAGO POP: NADA ES IMPOSIBLE BROADWAY EDITION (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Victòria – 20/03/2023

Dilluns 20 de març, vam assistir a la roda de premsa matinal i al vespre convidats al Teatre Victòria, en companyia de 1.200 persones més, a la sessió “especial”, on Antonio Díaz, “El Mago Pop”, va anunciar, que a partir del 17 d’agost representarà el seu espectacle a l’Ethel Barrymore Theatre de Nova York.

Un acte on també va anunciar la compra d’un dels principals teatres de Branson (Missouri-els Estats Units), un teatre amb 2.800 localitats que vol convertir en la seva base d’operacions a Amèrica.

L’espectacle que presenta continua sent “Nada es imposible” al que ha incorporat els detalls que ens fan creure que entrem en una sala d’espera d’un aeroport per embarcar en un vol que ens portarà a Broadway. De fet, “embarquem” per la Terminal A, observem les pantalles que anuncien els vols, veiem l’equipatge al vestíbul del teatre i als seients les indicacions de seguretat del vol.  Un màrqueting que ens ha semblat excessiu.

Cal dir que l’organització de l’esdeveniment d’aquest dilluns ha estat patètica i molt, molt deficitària, ja que si bé havíem rebut indicacions per recollir les entrades a les 19 hores, les indicacions eren errònies i ens han fet anar d’una banda a l’altre i ningú de l’organització sabia del cert com havíem d’actuar per recollir-les. Primer al Molino, (que evidentment estava tancat), després a un bar al costat del Molino (no hi havia cap), més tard a l’av. Paral·lel, 71 (un edifici de la Generalitat on no tenien ni idea del que els hi parlàvem).

Tothom d’una banda a l’altre, intentant entendre el que passava. Finalment, quan s’han aclarit els de l’organització, tothom havia de patir una llarguíssima cua al carrer, durant més d’una hora per recollir les entrades ensobrades a nom de cada convidat. Després de l’emprenyada generalitzada pel tracte rebut, almenys nosaltres ens hem divertit observant l’engalanament de molts dels convidats (vestits llargs, lluentons, corbates…) que contrastava amb la vestimenta “casual” de bona part dels convidats. Això sí, tots fent cua … Evidentment, l’espectacle ha començat amb un retard de més de mitja hora, passades les 20:30 … o sigui 90 minuts després de la cita.

Antonio Díaz Cascajosa (Badia del Vallès, 1986), conegut com “El Mago Pop“, va estudiar Art Dramàtic a l’Institut del Teatre de Barcelona i a vint anys va crear la seva primera companyia. En 2008 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Màgia.

El 2019 va adquirir en propietat el Teatre Victòria de Barcelona i va estrenar el seu espectacle “Nada es imposible” que ja portava un parell d’anys triomfant al teatre Apolo de Madrid.

Antonio Díaz és el primer il·lusionista espanyol que ha aconseguit un programa de televisió unipersonal que s’ha emès a 150 països a través de Discovery Channel-Discovery Max. En 2021 es va convertir en estrella de la màgia a Netflix amb el programa “Magic for Humans by el Mago Pop” que s’emèt a 192 països. A TV3 porta quatre estius consecutius amb el programa “Res és Impossible”.

NADA ES IMPOSIBLE BROADWAY EDITION, és un espectacle que hem de reconèixer ens ha deixat bocabadats. Un espectacle dirigit per Josep Maria Lari, “El Mag Lari” que imprimeix el seu segell d’elegància i ritme.

Un espectacle amb el suport d’enormes pantalles on es projecten audiovisuals que ens parlen, abans de començar del somni americà del Mago Pop, i un cop iniciat, ens parlen del nen que somiava a fer màgia i volar. La seva mare (interpretat per Carmen Maura), vol que “aterri” i somiï com els nens “normals”.

En començar el vídeo, un borinot que físicament no podria volar, ens acompanya a la casa del Mago Pop a Ciutat Badia. Ell utilitza el borinot com a metàfora del que vol indicar el mateix nom de l’espectacle “Nada es imposible”, fins i tot volar.

Un espectacle amb un desplegament escènic espectacular, pirotècnia i il·luminació enlluernadora i una narrativa que ens parla dels somnis i de què cal lluitar amb constància per aconseguir-los. D’un gran dinamisme i agilitat, el Mago Pop executa els seus números i ens mostra els seus dots de comunicador obtenint els aplaudiments enfervorits i les mostres d’estupor de l’auditori. Ens ha agradat, però en molts moments ens ha semblat força repetitiu, en especial en la “transportació de persones” d’una banda a l’altre.

Jocs de cartes, que veiem a través de les pantalles, jocs de “adivinació”, aparició sobtada d’un helicòpter a escena (tant s’ha parlat que nosaltres esperàvem molt més d’aquest número), el teletransport repetitiu que hem comentat abans i fins i tot el Mago Pop, aconsegueix “volar” per l’escenari …… malgrat tot, creiem que en alguns números era massa fàcil veure el seu truc.

Això si, una producció espectacular, amb una sorpresa darrere l’altra que ha deixat a la majoria del públic absolutament enlluernat.

Ara fa temporada al Teatre Victòria fins al 23 d’abril, tenint prevista la seva tornada al mes d’octubre. Si ho voleu veure, les entrades sembla que volen, malgrat els elevats preus.

– 106 (22/23) – Teatre – SHALOM JUDITH (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa – 19/03/2023

… I diumenge 19, després del concert de l’OBC del matí i un bon dinar a la terrasseta de casa, sortim per fer cap al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa i assistir a l’última creació d’Alejandra Jiménez Cascón, SHALOM JUDITH.

Nosaltres vam conèixer a l’Alejandra l’any 2015 quan vam veure per primera vegada la seva proposta “BLANCA DESVELADA” a la desapareguda sala “La Vilella”, obra, que contra el que és el nostre costum de no repetir, vam tornar a veure l’any 2020 a la mateixa sala on ens trobem avui. Una obra que porta 7 anys en cartell i ha ofert més de 180 representacions.

També som admiradors de la faceta de direcció de l’Alejandra, com a “EL VIATGE DE PAULA” i “ALMA“, ambdues vistes a La Badabadoc l’any 2022.

SHALOM JUDITH és una producció de la companyia Aleteo Teatro i està dirigida per Montse BonetAlejandra Jiménez Cascón és l’autora de la dramatúrgia, és l’única actriu i la líder del projecte.

Aquesta vegada són dos els protagonistes de la història, la Judith Tobias i l’Hugo Muller, ella de família jueva, ell de pare militar admirador de Hitler. Es coneixen a la seva infància, als anys vint, als carrers de Berlín quan la Judith defensa l’Hugo que està sent apallissat per altres nens més grans. Ella té nou anys, ell en té set.

Pertanyen a famílies totalment oposades, però la seva amistat s’anirà consolidant amb el pas del temps i es transformarà en una relació d’amor que es veurà truncada en esclatar la Segona Guerra Mundial. Ell ha de marxar al front a lluitar amb les tropes de Hitler, ella i la seva família seran assetjades per la seva condició jueva.

Una història d’amor entre dues persones condemnades a ser enemigues, que busquen desesperadament fugir de l’odi per poder continuar estimant, tant l’altre, com a si mateixos.

La proposta ha comptat amb l’Àngel Grisalvo que ha dissenyat l’espai escènic i s’ha encarregat de les videoprojeccions, amb la banda sonora original composta per Alba Rubió Pons, amb el disseny de llums de Natàlia Ramos i Lluís Serra i amb Rubén Ruiz com a tècnic de llums i so.

Un treball unipersonal que transita per cinquanta anys de la vida dels dos protagonistes des del mateix moment del naixement d’ambdós. 

L’Alejandra interpreta als dos personatges i els diferents moments de les seves vides,  i també a la mare i l’àvia de la Judith i al pare de l’Hugo i algun altre personatge que apareix puntualment al llarg de la narració. 

Dotat d’una gran sensibilitat el seu text vol destacar que per sobre de tots els odis i rancúnies que es podien derivar de la situació viscuda a l’Alemanya nazi, ha de primar la necessitat del perdó i la generositat de l’amor incondicional.

Imprimeix a la posada en escena un ritme trepidant i un caire cinematogràfic que aconsegueix ella sola amb la seva personalitat abrusadora i el seu absolut domini de l’escenari.

Un autèntic festival d’interpretacions que ens ha emocionat i atrapat a parts iguals.

No dubtem que SHALOM JUDITH s’acabarà convertint en un altre èxit d’aquesta companyia i que si bé acaba representacions el dia 2 d’abril en aquesta sala, ben segur girarà i tornarà.

No us la perdeu

– 105 (22/23) – Concert de l’OBC – BRAHMS: EL CANT DEL DESTÍ (🐌🐌🐌🐌) – L’Auditori – 19/03/2023

Ahir diumenge 19 de març ens vam dirigir a l’Auditori per tal de gaudir del concert de l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) i el seu director titular Ludovic Morlot batejat com BRAHMS: EL CANT DEL DESTÍ, amb un engrescador programa.

El concert ha comptat amb la participació del Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana, l’Orfeó Català, la mezzosoprano Marta Infante i el violinista Marc Bouchkov.

El repertori ha estat el següent:

  1. SCHICKSALSLIED (El cant del desti), (🐌🐌🐌🐌) OP. 54 per a cor i orquestra (1868-1871)

      JOHANNES BRAHMS (Hamburg 1833-Viena 1897)

Aquesta cantata forma part d’un conjunt d’obres de la mateixa època i és considerada com una de les millors obres corals de Brahms. Està basada en Hyperion, un poema de Friedrich Hölderlin i va ser estrenada a Karlsruhe l’octubre del 1871.

El tema poètic de la peça oposa la condició humana a la joia celestial dels déus, descrivint la felicitat dels déus i el sofriment de la humanitat. Passatges molt contrastats en la partitura que distribueix el poema en tres estrofes, la invocació, la descripció de la condició divina i la descripció de la condició mortal.

El Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana dirigit per Xavier Puig, va ser creat l’any 1990 per l’Orfeó Català amb la missió de difondre la música coral, promoure la recuperació del patrimoni musical català i fomentar la nova creació. 

L’Orfeó Català sota la direcció de Pablo Larraz és un dels cors de referència del país fundat el 1891 per Lluís Millet i Amadeu Vives. 

—————————————–

2. THE LYRE OF ORPHEUS per a violí, percussió i cordes (2006) (🐌🐌🐌)

    SOFIA GUBAIDULINA (Txístopol, Rússia 1931)

    1ª audició-estrena nacional 

La compositora russa és coneguda per la profunditat religiosa de la seva música. Les seves composicions van ser etiquetades d’irresponsables per la seva exploració de les afinacions alternes. A mitjans dels anys setanta va crear el grup “Astreia”, un grup d’improvisació amb instruments folklòrics. La seva música està marcada per la combinació d’instruments inusuals. Actualment viu a Alemanya.

The Lyre od Orpheus va ser un encàrrec del Festival de Basilea “les muséiques” i és la primera part del tríptic “Nadeyka” (la segona per a flauta i orquestra i la tercera únicament per a orquestra), tres obres unificades per la idea comuna de la correspondència entre un interval i la diferencia de to produït per aquest.

Els intervals sobre els quals està construïda la peça responen, com explica la mateixa compositora, al sistema pitagòric en què es basa la llegendària afinació de la lira d’Orfeu.

Ens va costar entrar en aquesta peça, però finalment ens va agradar força.

El solista d’aquesta peça ha estat Marc Bouchkov (1991), violinista belga d’origen russoucraïnés, un artista polifacètic que pertany a una família de violinistes. Va rebre la seva primera classe de la mà del seu avi a l’edat de cinc anys. Guanyador de nombrosos premis internacionals, actualment és artista resident a l’Orquestra Filharmònica dels Països Baixos.

Ens ha ofert tres de bisos d’un virtuosisme impecable.

—————————————–

3. TRISTIA N.2, OP. 18 “LA MORT D’OPHÉLIE” (1848) (🐌🐌🐌+🐚)

    HECTOR BERLIOZ (La Côte-Saint André1803-París 1869)

    1ª audició.

La mort d’Ophélie és una de les tres peces de “Tristia” (Tristeses) per a cor i orquestra, les tres obres es van compondre en diferents moments de la vida del compositor tot i que es van publicar conjuntament el 1852. 

A la mort d’Ophélie, Berlioz es basa en el conegut personatge de Shakespeare per compondre aquesta peça simfònica-coral sobre un poema d’Ernest Legouvé. Posa música a la tràgica mort d’Ofelia al quart acte de Hamlet. Originàriament, era una cançó per a veu solista i piano.

—————————————–

4. PSALM 130 “DU FOND DE L’ABÎME” (1914-1917) (🐌🐌🐌🐌)

    LILI BOULANGER (París 1893- Mézy-sur-seine, França 1918)

    1ª audició. 

Aquesta peça escrita amb només 24 anys en memòria del seu pare, és una obra mestra que ens indica el que podria haver estat la seva producció musical, si Marie-Juliette Olga Boulanger, coneguda com a Lili Boulanger no hagués mort l’any següent. Un rèquiem de tons foscos on utilitza l’orgue i el cor com a representants de la seva fe catòlica.

Una obra que mostra la connexió personal de l’autora entre el món real i el diví en un viatge musical molt emotiu. Cap al final de la peça, la interacció de la mezzo amb el tenor podria simbolitzar la trobada de la compositora amb el seu pare al cel.

La mezzosoprano Marta Infante (Lleida 1964) va estudiar cant a la República Txeca i la seva trajectòria s’ha centrat en el terreny simfònic amb especial dedicació a la música antiga.

Ha estat un gran concert on no podem deixar de destacar la innegable qualitat de la nostra orquestra que avui ens han ofert tres primeres audicions.

– 104 (22/23) – Teatre – HABITACIÓN DE MATRIMONIO – Dau al Sec (🐌🐌🐌🐌) – 18/03/2023

Dissabte dia 18 vam fer cap a la Sala “Dau al Sec” per tal de veure HABITACION DE MATRIMONIO (titol original “Parents’ evening”) de la dramaturga británica Bathsheba Doran, amb traducció de Viviana Zappa i dirigida per Sonia Espinosa.  

Una producció de “La Nuestra Teatro“, una companyia que neix de la necessitat de treballar el procés creatiu donant-se el permís de “viure de veritat sota circumstàncies imaginàries”.

Creiem que les situacions més simples i quotidianes poden arribar a ser perfectes excuses per a aprofundir en els temes més profunds de la vida dels éssers humans.

HABITACION DE MATRIMONIO ens presenten a la Judith (Viviana Zappa) i el Sebastián (Fede Terra) que es preparen per anar a la reunió amb els professors de la seva filla de 10 anys, Jéssica. 

Estan parlant d’un incident que ha tingut lloc aquella mateixa tarda amb la nena, quan jugaven al Cluedo, que ha acabat amb ella castigada a la seva habitació i amb una xerrada de la Judith amb ella. Una conversa que els porta a altres aspectes de la seva relació de parella i acaben qüestionant el seu funcionament com a família. 

La Judith és advocada i està lluitant per aconseguir ser sòcia de la firma en la qual treballa, en Sebastián escriu un llibre que no avança i s’està a casa. Ella porta feina a casa i li comenta els casos en els que treballa. Ell reclama tota la seva atenció i es queixa del poc temps que li dedica. Tancats en la intimitat de la seva habitació, Judith i Sebastián s’obren sense embuts i treuen els seus “draps bruts”

La reunió a l’escola els hi descobreix una Jèssica que no coneixen i que reclama més atenció dels pares. Una assistenta social serà l’encarregada de valorar la situació familiar de la nena. Una visita que el pare veu com una amenaça i la mare com una possibilitat de veure les coses d’una altra forma.

En Sebastián diu “Pensava que la idea de matrimoni era construir el teu petit món, tot teu, i ja està. Ningú podria molestar-te més. A la fi, podries asseure’t en l’herba amb el teu millor amic, sense por al fet que s’anés i es fes un altre millor amic. I sense por de quedar-te només en l’herba, fins que els dos tornessin a trencar-te el cap a palades. Vaig pensar que seria fer tot junts, gaudir de tot junts. I enfrontar-se a tot junts. Sols”.

La Judith diu “Li penso explicar tot el que passa i com és la relació de tots dos amb la nostra filla, i si cal que ho deixi tot per ella, ho faré”.

Qui té la darrera paraula sobre l’educació dels nostres fills? Estic educant bé els meus? Els dedico prou temps? I a mi mateix? És necessari renunciar a la llibertat individual per ser bon pare o mare? I perquè el matrimoni funcioni? El judici extern pot arribar a dinamitar els fonaments de la nostra casa?

Parents’ evening (estrenada per primera vegada a Nova York en el 2010 i inèdita en la península Ibèrica) és una de les tres obres de Bathsheba Doran recollides en el volum The Marriage Plays.

Unes magnífiques interpretacions i una acurada posada en escena amb il·luminació d’Oriol Mestre i l’espai sonor de Gerard Estarellas. Sara Fernández és l’ajudant de direcció d’aquesta proposta.

Val a dir que com a parella amb fills, ens hem vist reflectits com en un mirall, en algunes de les escenes de la representació, especialment en la diferent visió que cada membre de la parella té respecte a l’educació dels fills.

En acabar la representació ha tingut lloc una interessant xerrada amb els dos actors i la Sara Fernández, que ens ha fet plantejar diferents qüestions sobre experiències viscudes i formes possibles de relacions de parella, que passa amb la relació quan apareixen els fills i l’ombra terrible de la violència, física o psicològica, amb els fills i entre els membres de la parella.

Una bona proposta que es podrà veure en aquesta sala fins al dia 26 de març.    

– 103 (22/23) – Teatre – MUJER EN CINTA DE CORRER SOBRE FONDO NEGRO (🐌🐌🐌🐌) – Antic Teatre – 17/03/2023

Divendres 17 de març, a l’Antic Teatre i dins del marc del “Festival de Dansa Metropolitana”, hem pogut gaudir de MUJER EN CINTA DE CORRER SOBRE FONDO NEGRO de i amb Alessandra García. Nosaltres mai l’hauríem encasellat com un espectacle de dansa, ja que és més aviat un monòleg teatral, amb algun moment performatiu.

Aquesta peça va ser estrenada al Festival Internacional de Teatre de Màlaga el gener del 2021. Guanyadora del Premi espectacle-revelació MAX 2022 (també finalista a millor actriu i millor autoria-revelació), del Premi de teatre “Ojo Crítico” i del Premi “Ateneo Teatro” (Málaga 2022) a la millor actriu.

L’espectacle fa una radiografia del ciutadà de barri humil a través de l’humor, la paraula i el moviment.

L’actriu apareix a escena emetent uns crits atordidors, s’instal·la damunt de la cinta i comença a córrer, i mentrestant deixa anar les seves reflexions, i ens parla d’un autobús i els seus passatgers, del seu conductor, dels autobusos de rics i els autobusos de pobres, dels bars, del capitalisme, de la roba de marca i de les falsificacions, de la mà d’obra d’aquesta producció tèxtil, de les façanes dels edificis, del seu àtic i els veïns de sota, de les mares, dels idiomes (espectacular moment), del “vávula” i dels malnoms (brutal !!!), dels jocs infantils, del sector serveis i d’un munt de coses més …

Alessandra García parodia la seva vida personal i laboral i tots els espais que han format part de la seva vida, com el seu barri El Bulto, l’esglesia, la televisió, l’hostelería o el teatre. Reivindica el seu alter ego “merdellón” (segons el diccionari de la Real Acadèmia, persona vulgar i ordinària).

Amb una escenografia de Beatriz Ros, vestuari de Dela-Delos, arranjament sonor de Bass Seismic i espai lumínic d’Azael Ferrer/Francisco Burgos, la proposta és una creació de la mateixa Alessandra García que ha comptat amb la col·laboració de Ramón Gázquez en la dramatúrgia, de Violeta Niebla com a ajudant de direcció i de Maria del Mar Suárez com assistent de moviment.

Alessandra García, nascuda a Màlaga el 1984 és creadora i performer. Llicenciada en interpretació textual per l’ESAD de Màlaga desenvolupa la seva activitat en el camp del teatre participatiu i relacional i les arts vives.

Com ella mateixa diu al final de la representació ….. hi haurà persona que sortirà de la sala i dirà que no ha entès res …. i jo li diria …. doncs pensa una mica “maricón”

Alessandra García compagina el seu treball artístic amb la programació de les arts escèniques i música de l’espai Universitat de Màlaga “Contenedor Cultural”, on també és docent del taller de teatre.

MUJER EN CINTA DE CORRER SOBRE FONDO NEGRO és sobretot una història que ens “obliga” a riure i sobretot ens “obliga” a pensar. A estones complicat seguir el discurs de l’Alessandra on els pensaments s’atropellen i on la velocitat que imprimeix a les seves paraules és realment abrusadora. Una actriu que afegeix a la paraula un intens i continuat treball corporal. Una personalitat magnètica que no dona pausa

Una actriu que es mou com un toro a la seva cleda, com un nen en un parc de boles, com una baralla de guerrillers a la selva tropical. En definitiva, un teva meva entre paraula i moviment portat a l’humor i el pensament.

Ballar la paraula, comptar amb el gest.

Hem vist un espectacle que mereix tots els reconeixements que ha tingut i que hauria de programar-se per més temps.

A l’Antic Teatre només estarà fins diumenge dia 19 i ha exhaurit totes les localitats a les quatre funcions.

– 102 (22/23) – Teatre – ELS ENCANTATS (🐌🐌🐌+🐚) – Sala Beckett – 15/03/2023

Aquest passat dimecres 15 de març, vam fer cap a la Sala Beckett per veure la proposta ELS ENCANTATS, un text de David Plana (Manlleu 1969) que va guanyar el Premi Frederic Roda el 2015, i que ha estat dirigit per la directora Lucia del Greco (Roma, 1992).

Una família trencada, el pare (Òscar Rabadán) i els seus dos fills, l’Arnau (Guillem Font) i la Bruna (Sandra Pujol), decideixen després de molts anys de distanciament, fer una escapada familiar a Aigüestortes, l’últim lloc on van ser feliços, per tal de retrobar l’equilibri.

En el petit apartament que han llogat, a l’entrada del parc nacional, intenten recordar que va passar el que va ser l’últim dia, aquell estiu llunyà de la seva adolescència en què el pare va decidir marxar i va abandonar la família. Mentre sopen, sortiran del silenci traumes, culpabilitats i retrets. Volen evocar el moment en què es va produir l’esquerda que amb el pas del temps s’ha fet més i més profunda.

David Plana

Assistim a un viatge al passat marcat pel record i la felicitat perduda i observem la complexitat de les relacions entre el pare i els fills i les conseqüències psicològiques que ha tingut en els dos germans el trencament de la família.

Aquest espectacle forma part del cicle La família (o la família?), una proposta de LaBeckett per reflexionar sobre el concepte de família des de diferents perspectives: els imaginaris, les relacions, les vulnerabilitats, les estructures socials, el món laboral, els sentits, les emocions…

ELS ENCANTATS, obre la porta a la intimitat d’aquesta família trencada i al seu viatge a un lloc màgic.

És un bosc, una muntanya, un llac, un espai allunyat de la civilització, enfosquit per la boira, envaït a la nit.

La proposta escènica de Lucia del Greco, és radical i màgica i ajuden a presentar un univers on les fronteres entre la realitat i la imaginació es difuminen i on una criatura misteriosa, la “dona de l’aigua” (Hanna Tervonen) conquista el pensament dels personatges mentre la por i la desolació guanyen, i deixen sense possibilitat de reconstruir aquesta relació esquerdada.

La separació i l’oblit semblen ser les úniques possibilitats de supervivència, en una realitat on els personatges estan condemnats a la solitud.

L’escenografia de Pol Roig està formada per un petit estany amb aigua i una paret metàl·lica. Impressionant la composició musical i l’espai sonor de Pau Matas i la il·luminació de Cube.bz que fa servir llums estroboscòpiques jugant amb els canvis de ritme sobtats.

Una magnífica posada en escena i unes bones interpretacions, que ens han inquietat i convençut (moviment Ester Guntín). Molt potent Òscar Rabadán en el seu paper de pare que sap que la violència dels seus fills envers ell està a punt d’esclatar.

Hem llegit en diferents mitjans la polèmica que s’ha generat amb aquesta interpretació del text d’en David Plana, que la nit de l’estrena no hi era a la sala ni va voler sortir en el moment de les salutacions, però hem de dir que a nosaltres ens ha agradat molt la proposta.

Una posada en escena que ha omplert la sala d’un ambient fantàstic i mitològic que pensem que hi és en el cor del text. Una proposta que ens ha dibuixat un món màgic on és tan fort el desig de quedar-se com el de marxar. 

La podeu veure a la Sala de baix de LaBeckett fins al 9 d’abril

– 101 (22/23) – Teatre – SCRATCH (🐌🐌+🐚) – La Villarroel – 13/03/2023

Aquest dilluns 13 de març, a l’Off de La Villarroel vam anar a veure SCRATCH, una obra en forma de monòleg teatral escrit per Daniel J. Meyer, dirigida per Montse Rodriguez Clusella i protagonitzada per Clara Mingueza.

SCRATCH es tracta del tercer treball de la companyia AKA Teatro, després de ‘”A.K.A. (Also Known As)” que vam veure a la Sala Flyhard el 2018 i “UPPGIVENHET” que hem pogut veure al TNC aquest passat mes de gener. AKA Teatro va ser creada per Daniel J.Meyer i Montse Rodríguez Clusella amb la finalitat d’acostar al públic temes polèmics amb nous llenguatges. Aquesta proposta va ser estrenada a Temporada Alta.

SCRATCH és un monòleg sobre la llibertat sexual de les dones i els límits socials imposats a aquesta sexualitat, i ens parla també de la constant necessitat de les dones d’estar bé, amb independència del que realment sentin. 

Està ambientada en el món de la nit i la protagonista és una jove discjòquei que es diu Laura, però que es transforma en “DJ Laureen” en travessar la porta de la discoteca on treballa.

Amb música original de Paula Jornet per a les melodies “indies” que la Laura compon, la proposta utilitza llenguatges multidisciplinaris i l’actriu interacciona amb el públic.

Segons declara en Daniel J.Meyer, es tracta d’una obra sobre els contrastos i les contradiccions d’una societat que és cada cop més conscient de la llibertat de decisió que tota dona hauria de tenir i, per altra banda, sabem que existeixen uns prejudicis fixats per les veus més sonores del feminisme … Si és sí, no és no … No sempre. A vegades primer és si i després és no o potser sí però més tard … l’ésser humà no és estàtic.

I aquesta és la finalitat de la proposta, mostrar els dos aspectes d’una mateixa persona, d’una banda, DJ Laureen és una professional d’èxit, empoderada en el seu món laboral i que es mostra agressiva i dominant perquè entén que és l’única manera de sobreviure en el món masculinitzat de la nit. Es permet flirtejar amb els seus companys de feina i juga perillosament la nit. 

La Laura, en canvi, té parella i somnia a fer música indie, lluny de la música electrònica que punxa a la disco i l’ha convertit en una reconeguda DJ. Vol una vida tranquil·la al costat de “novio”, la persona amb què comparteix la vida.

Ella, la jove adolescent que tenia uns somnis, viu a cavall entre dos mons, el de la nit a la disco i el que comparteix amb el seu xicot amb qui la relació es va fent més distant. Ella té un desig sexual fort que a casa acaba culminant acariciant la guitarra que representa el que hauria volgut ser. A la disco els estímuls sexuals són molt forts i en Marc, el cambrer, és el seu objecte de desig, fins que apareix un aprenent, el DJ Eneko.

La protagonista, Clara Mingueza fa un impressionant treball físic on demostra les seves aptituds coreogràfiques (coreografia de Guille Vidal Ribas) i la seva excel·lent forma física. En l’àmbit interpretatiu hem de dir que a moments ens ha convençut i fins i tot emocionat, i, en canvi, en altres moments ens ha costat connectar amb ella o/i amb el personatge que interpreta.

Potser la raó principal és que ens separen massa anys, i ja no connectem gaire amb el món de la nit del jovent actual. …. i és que en algun moment a la sala del teatre, envoltats de jovent ens preguntàvem… ¿què fem aquí?.

SCRATCH és el moviment que fan els DJ sobre els plats, fent-los avançar i retrocedir. Segons la Loreen scratch és esquinçar els discos. I arriba un moment en què la Laura sent que se li esquinça la vida.

La Loreen ha coquetejat, s’ha exhibit i ha marcat els seus límits, el problema ha sorgit quan els homes no han acceptat aquests límits. I ella acaba sentint molta culpabilitat, senzillament perquè la societat la fa culpable.

Rasga la teva vida, parteix-la, rasgúñala,

trenca-la, refes-la, replanteja-la, o simplement

llença’t i que passi el que hagi de passar.

Una proposta que només ha programat deu representacions a La Villarroel abans de sortir de gira. Hi serà els diumenges al matí i dilluns al vespre, fins al 2 d’abril

– 100 (22/23) – Teatre – EL PEIX DAURAT (🐌🐌+🐚) – Sala Atrium – 12/03/2023

Diumenge dia 12 de març va ser un dia atrafegat per nosaltres, ja que després d’una caminada i un dinar amb una colla d’amics, vam haver de córrer per arribar a temps a la Sala Atrium i poder veure EL PEIX DAURAT, un monòleg d’Anna Agulló Prieto.

Es tracta dons d’un monòleg on la seva protagonista i autora, comparteix amb nosaltres la seva experiència amb el trastorn mental i els factors que el van provocar. Un relat autobiogràfic del seu viatge vital de l’eufòria més absoluta a la depressió més profunda.

Anna Agulló Prieto (Barcelona, 1985) va formar-se com a actriu a l’escola Cristina Rota a Madrid, a la UAB com a comunicadora audiovisual, a la UM de Xile com a cineasta i es va especialitzar en documental a La Casa del Cine. És autora de dos documentals, “Desconstruidos” una anàlisi sobre la migració espanyola a Xile i “Una caja cerrada” un retrat familiar a partir d’un relat epistolar.

EL PEIX DAURAT és el seu primer text dramàtic, però com a escriptora ha publicat tres llibres infantils i poemes en diversos recopilatoris.

Un viatge íntim i personal on l’autora mostra una gran valentia per expressar les seves vivències, els seus sentiments, les seves emocions i ens deixa que l’acompanyem en aquest trajecte on dibuixa la relació entre la salut mental i aspectes com la pressió laboral, l’obsessió per l’èxit o la recerca desesperada de l’amor romàntic. 

Ens presenta la peça estructurada en parts, començant per la seva felicitat en els moments en què estava dominada per l’eufòria fins a la desesperació que li provoca la depressió. Ens parla de l’internament a Sant Boi, dels seus pares, de la medicació, de la resposta de qui era la seva millor amiga, de la resposta rebuda a les feines, de la influència de la violència masclista que va patir en diferents moments de la seva vida i de la “gordofòbia” que ella mateixa pateix i que pot veure a la societat.

Un viatge ple de dolor, que ella vol compartir d’una manera molt sincera i amb moments d’una gran cruesa. Per tirar-ho endavant ha comptat amb l’assessorament actoral de Clara Segura, la coreografia de Lali Ayguadé i la música original de Clara Peya.

Hem de reconèixer, però, que a nosaltres la peça no ens ha emocionat, com ben segur és la intenció de l’autora. No ens ha arribat i no hem connectat gairebé gens amb la proposta. Aplaudim l’enorme valentia per “despullar-se” a escena i l’enorme honestedat que respira, però no ens ha acabat de convèncer ni la posada en escena, ni molt menys la durada de l’espectacle que ens ha semblat excessiva.

Però com sempre diem, és una opinió molt particular i per jutjar la proposta el millor és anar-la a veure a la Sala Atrium, on està programada fins al dia 26 de març.