Arxiu de la categoria: Teatre

– 122 – Teatre – EL COS MES BONIC QUE S’HAURÀ TROBAT MAI EN AQUEST LLOC (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 25/05/2022

El nostre blog de Teatre ha estat temporalment inactiu durant tres setmanes, perquè hem fet una escapada al sud de la península, per gaudir dels paisatges i platges del Coto de Doñana, i visitar novament ciutats meravelloses com Sevilla o Granada.

Ara ja de tornada, aquest dimecres dia 25 de maig vam fer cap al Teatre Romea per assistir a l’estrena a Barcelona d’EL COS MÉS BONIC QUE S’HAURÀ TROBAT MAI EN AQUEST LLOC, obra que va ser estrenada al Teatre de Salt, dins del Festival Temporada Alta, el passat mes de desembre.

L’obra escrita per Josep Maria Miró, està dirigida per Xavier Albertí i protagonitzada per Pere Arquillué. Amb aquest monòleg Josep Maria Miró es va convertir el 2020 en el primer autor que guanyava per tercera vegada el prestigiós premi Born. Anteriorment, ho havia aconseguit amb “La dona que perdia tots els avions” en 2009 i amb “El principi d’Arquimedes” en 2011.

EL COS MÉS BONIC QUE S’HAURÀ TROBAT MAI EN AQUEST LLOC és el primer de tres textos, que el mateix autor anomena “tríptic de l’epifania“, tres textos per un únic intèrpret.

Una única veu per a tot un retaule de personatges i perspectives d’un únic fet. Una única veu per compartir els secrets d’un petit poble on, aparentment, mai no passa res. 

Foto de Felipe Mena

La mort d’un noi de disset anys catalitza totes les veus que podem sentir al llarg de la proposta. 

Un focus de llum i l’Albert, “el xaval de Can Ramis”, ja mort i mutilat, comença a parlar…

…. El meu és el cos més bonic que fins a dia d’avui, i que, probablement, per sempre més, s’haurà trobat en aquest lloc. Porto un banyador vermell amb dues línies blanques als laterals i unes vambes beix desgastades. Potser eren blanques. No ho sé. No ho recordo. Per què hauria de recordar-ho? De fet, no són meves. M’agradaria portar sandàlies de plàstic, de les de riu, d’anar a buscar crancs. Tampoc sé per què ho dic. Sí. De fet, sí. Ho sé. És clar.

Coneixerem alguns dels habitants del poble i els secrets que s’hi amaguen, coneixerem la mare de l’Albert, l’Antònia. I el seu pare, en Ramis, mort fa una dècada. Coneixerem la Júlia, la directora de l’institut i en Ricard, l’amo de la serradora i a en Lluís “Tom Selleck” i a l’Eliseu amb la seva perruca rosa i les seves sabates de taló.

Una interpretació única, absolutament magistral d’en Pere Arquillué, que amb canvis subtils es transforma d’un personatge en un altre sense desaparèixer d’escena, ni callar, en els 105 minuts de durada de l’obra. Un exercici actoral complex que ens ha deixat commoguts

Un text punyent que ens parla del desig i les conseqüències que se’n deriven d’amagar-lo, ens parla de la fragilitat dels cossos i la destrucció de la bellesa. Un text connectat a un paisatge conegut per l’autor i que amaga retalls autobiogràfics. Un text que ens permet arribar a conèixer les motivacions reals d’unes persones que conviuen en un mateix poble sense que entre ells s’arribin a conèixer, a saber com són realment …..  O, estaven tots al cas de tot el que passava a la Rotonda i a les habitacions tancades de les llars? Dissimulaven? Jugaven tots plegats a l’autoengany?

Una proposta única, amb una acurada posada en escena on Xavier Albertí és el responsable de la il·luminació, l’escenografia, el vestuari i la petita part musical que interpreten Quim Reixach i Sergi Llopart

Ens ha agradat tant, que en sortir del Teatre, l’hauríem vist immediatament de nou des del començament, per intentar captar tots els matisos que estem segurs ens vam perdre en una sola visió de la proposta. Ens ha quedat la incògnita per exemple del perquè els llums de la Sala s’encenen un parell de vegades en moments molt concrets de la representació. 

Un imperdible que es pot veure al Teatre Romea fins al 12 de juny.

– 121 – Dansa – GISELLE D’AKRAM KHAN (🐌🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 04/05/2022

Dimecres 4 de maig, i dins del nostre abonament, torn “A”, hem pogut gaudir de la primera de les cinc representacions que s’oferiran de GISELLE, una relectura del coreògraf Akram Khan del ballet clàssic, en clau contemporània. L’English National Ballet, sota la direcció de Tamara Rojo des del 2012, ho porta a escena.

Amb dramatúrgia i coreografia d’Akram Khan (Regne Unit, 1974) sobre una partitura de Vicenzo Lamagna, l’acció es trasllada als nostres dies, actualitzant-la a una fàbrica de teixits. En aquest entorn laboral on primen la desigualtat social i l’abús de poder Giselle viu el seu drama d’amor. Una mirada al costat fosc i sinistre de la història dels esperits de les donzelles mortes

Vicenzo Lamagna ha transformat la partitura original d’Adolphe Adam en….

... una experiència de so envolvent, de percussió amb ritmes orquestrals exuberants i amb arranjaments que es construeixen i es repeteixen, coincidint amb les emocions creixents a l’escenari i amb els sons industrials dels telers.

fotografíes de Laurent Liotardo

Dirigint l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, Gavin Sutherland (Regne Unit, 1972).

Segons podem llegir a la web del teatre, aquesta revisió del ballet narratiu clàssic és vista des de l’òptica de la globalització i les desigualtats econòmiques i laborals. Akram Khan i el seu equip creatiu es van inspirar en la versió de Giselle de Mary Skeaping i en les imatges i sons associats als processos industrials, la tradició de la dansa kathak, les cerimònies de la cort, els balls folklòrics, el moviment dels animals i la migració humana.

Amb escenografia i vestuari de Tim Yip (guanyador en el 2000 d’un Oscar a la millor direcció artística per la pel·lícula Hidden Dragon), i il·luminació de Mark Henderson (guanyador en 2006 d’un premi Tony al millor disseny d’il·luminació de The History Boys) aquesta versió de Giselle ha estat aclamada com un dels millors espectacles coreogràfics europeus.

Giselle explica la seva pròpia història sobre un amor no correspost: estima sense esperança un home que pertany a una altra. En la transició de nena a dona, experimenta per primera vegada el desig apassionat d’un amor que encara no coneix la desconfiança, el desengany ni la pèrdua. Quan ho descobreix, perd la raó i els esdeveniments segueixen el seu curs i la condueixen finalment cap a la mort.

Aquesta nit ha estat protagonitzada per …

Giselle – Tamara Rojo (Montreal, 1974) , directora artística de l’English National Ballet tasca que combina amb la seva carrera com a ballarina principal de la companyia. Ella va debutar al Liceu, la temporada 2006/2007 amb Giselle. La temporada vinent assumeix el càrrec de directora artística del San Francisco Ballet. 

Albrecht – Isaac Hernández (Guadalajara-Mèxic, 1990) és la parella sentimental de Tamara Rojo i el primer ballarí de l’English National Ballet des del 2015.

Hilarion- Jeffrey Cirio (Pennsilvània, 1991) ingressà a la companyia en 2017. 

Myrtha – Stina Quagebeur (Sint-Lievens-Houtem (Bélgica)), és la primera artista coreògrafa associada des del 2019 a la companyia, a la que havia ingressat com a ballarina en 2004. 

Un espectacle fascinant i rodó, que ens ha emocionat com feia molt de temps no havia aconseguit cap espectacle de dansa, per la seva sensibilitat, per la seva increïble música reforçada per una espectacular percussió amplificada, que vol representar el funcionament de maquinària … Però sobretot per la seva atrapant coreografia, la qualitat de les primeres figures i per la sincronia absolutament perfecta del cos de ball.

Un dels millors espectacles de dansa que han vist els nostres ulls.

Una magnífica nit de dansa, que ens costarà molt oblidar.

– 120 – Teatre – CÀNDID O L’OPTIMISME (🐌🐌🐌🐌) – La Badabadoc – 02/05/2022

El passat dilluns 2 de maig, vam fer cap a La Badabadoc per tal de veure la proposta CÀNDID O L’OPTIMISME, una versió molt actualitzada del Candide de Voltaire, escrita i dirigida per Miquel Mas Fiol i interpretada per Lluís Oliver

Es tracta d’un espectacle de creació pròpia, a partir de l’obra de Voltaire, seleccionat a la convocatòria “On el teatre batega” de Teatres de Proximitat 2021. Una producció en col·laboració amb l’Institut del Teatre i La Badabadoc, que compta amb l’assessorament artístic dels directors March Chornet i Ricard Gàzquez

Miquel Mas Fiol (Sa Casa Blanca, Mallorca, 1996) és director i dramaturg i un dels fundadors de la companyia Ovnipresents, per a la qual va escriure i dirigir la peça “S’INUNDA VENÈCIA” que nosaltres vam poder veure a l’antiga “Porta4” en 2018, i que en el seu moment vam considerar una petita joia teatral.

CÀNDID O L’OPTIMISME” de Voltaire, va ser escrita el 1759 i publicada sota pseudònim (Monsieur le docteur Ralph) i narra les desventures del jove príncep Càndid, de com és destronat del seu bell i plàcid castell per enfrontar-se a les calamitats de la seva època. Càndid no creu en la filosofia de Leibniz que defensa que “tot succeeix per a bé en aquest, el millor dels mons possibles”.

Aquest “CÀNDID O L’OPTIMISME” del que ara parlem, és un espectacle sobre l’optimisme malentès basat en vivències personals del Miquel Mas i en Lluís Oliver. I han triat la novel·la de Voltaire com a pretext per parlar de la societat actual.

Una reflexió, de manera decididament irreverent,  al voltant de la imposició de la felicitat, la fatiga mil·lennial, el fals optimisme i la perversió del món de l’entreteniment. Perquè… Des de quan s’ha convertit la felicitat en una imposició?

Aquesta proposta ens explica que en Lluís s’ha presentat a un càsting per protagonitzar la novel·la Candide de Voltaire i que dirigirà Miquel Mas. Ell sap que ha fet un bon càsting i surt il·lusionat perquè creu que compleix el perfil requerit, ha portat el vestuari adequat i ha interpretat bé el monòleg que li hi havien assignat. Espera amb incertesa la trucada que li confirmi que ha superat el càsting. Consulta mil vegades el mòbil i confirma que no el té en silenci. I espera. I finalment arriba la trucada que li diu que ha passat a la següent fase del càsting ……

CÀNDID O L’OPTIMISME és una proposta que es vehicula entre la comèdia, (de fet hi ha moments molt divertits interpretats magistralment per en Lluís Oliver), i el “drama” de tots els joves que viuen en la incertesa per aconseguir una estabilitat laboral. Una proposta que qüestiona els relats de la felicitat que ens han volgut imposar i que ens fa un retrat de la generació dels anomenats mil·lenials, educats per guanyar i que han viscut amb la promesa d’una felicitat garantida i la seguretat que estudiant podran treballar en allò que vulguin i a més assoliran l’èxit.

Una crítica ferotge a la utopia de què vivim en un món perfecte i meravellós, on la felicitat i l’èxit són els únics objectius. En paraules del mateix Oliver…

… “Hem crescut amb un discurs de prosperitat que no s’ha satisfet. Hem cregut que aquest és el millor dels mons i quan veiem la realitat ens enfonsem, així com li passava a Càndid a la novel·la de Voltaire”.

Una proposta que combina diferents llenguatges teatrals, com el monòleg, la dansa, la cançó o els audiovisuals (excel·lent muntatge de Sebastià Rigo). Diferents escenes que ens van mostrant el neguit, l’angoixa, la il·lusió, l’esperança i la rabia del nostre protagonista que arriba a un punt que ni tan sols sap que és el que vol.

«Just do it”, “La llei de l’atracció”, “Ho tenim a tocar”, “Tot anirà bé”… darrere d’aquestes motivadores frases tenyides de rosa pastel i tallers de coaching s’amaga una cosa més perversa: la por d’obrir la porta al dolor per acceptar que aquest no és, com diria el Càndid de Voltaire, “el millor dels mons possibles”.

Una proposta que ens ha sorprès, ens ha divertit i ens ha fet reflexionar. Magnífics el text i la posada en escena, però realment magnífica la interpretació d’en Lluís Oliver, que se’ns ha ficat a la butxaca des del mateix moment en què ha demanat permís per entrar a escena. Una energia i una entrega realment admirables.

L’espectacle, que recomanem si o si, estarà en cartell a La Badabadoc fins al 23 de maig, en funcions de dijous a dilluns.

– 119 – Teatre – ÈXIT, EL MUSICAL DE LA MEVA VIDA – (🐌🐌🐌) – Teatre del Raval – 30/04/2022

Dissabte 30 d’abril vam tornar al Teatre del Raval, després de molt de temps, per veure “ÈXIT- El musical de la meva vida” amb Roger Pera i codirigida amb en Joan Pera.

La proposta escrita i interpretada per en Roger (amb la col·laboració en la dramatúrgia de Joaquim Bundó) es basa en el seu llibre autobiogràfic “Èxit: on tot comença” i s’inicia amb ell sol al camerino després d’una funció. Espera al seu pare que l’ha de venir a buscar, un pare que mai l’ha deixat sol i que el passa a recollir després de cada funció des de l’any 2014 quan no es va presentar a una representació de “GERMANS DE SANG” en aquest mateix teatre. Per cert, aquell dia nosaltres teníem entrades per veure aquella representació.

ÈXIT- El musical de la meva vida“, es tracta d’un espectacle en primera persona on en Roger fa un repàs de la seva vida marcada pel teatre des de ben petit, de fet va començar a treballar en aquest món amb nou anys …

…  “A mi l’èxit em va matar. Jo anava sempre a 220 quilòmetres per hora, i vaig haver d’aprendre que a 80 el paisatge es veu millor i no arriben multes”.

Basada en la sinceritat, en Roger reflexiona sobre temes com l’amor i el suport de la família, l’amor per la vida, la fragilitat humana que el va arrossegar als inferns de les addiccions i la importància del sentit de l’humor. Al llarg del repàs de la seva vida, que realitza amb una gran sensibilitat, ens explica les seves anècdotes més surrealistes tant en l’àmbit familiar com en el laboral i els seus aprenentatges de vida. Ens fa números de màgia i ens mostra el que és un doblatge.

Al llarg de l’espectacle ens interpreta en directe, acompanyat al piano per Juli Rodríguez, algunes de les cançons dels musicals que han marcat la seva vida.  

Roger Pera va viure uns anys immers en el món de les drogues i l’alcohol pensant que ell controlava la situació, fins que es va adonar que ell era el controlat i va demanar ajuda. Ara, en el seu llibre ha explicat el que ell havia viscut i ha decidit fer-ho públic participant en xerrades i col·loquis en centres educatius per alertar als adolescents del preu que es paga si es deixen atrapar per una addicció com la droga, l’alcohol, l’anorèxia, la bulímia, el joc, el sexe.

Ell ha lluitat i se n’ha sortit del món de la cocaïna que el tenia atrapat, i com diu al final de l’espectacle lluita perquè ningú no hagi de passar pel que ell va passar.

En la proposta que presenta al teatre hem vist un Roger Pera sincer i entregat, convençut de quina és la finalitat de l’espectacle que va més enllà de demostrar que continua sent una “bèstia” escènica (recordem “QUINA FEINADA!” al Versus Glòries).

Una interacció constant amb el públic i un striptease emocional en tota regla que ens ha commogut.

La podeu veure al Teatre del Raval fins al 15 de maig.

– 118 – Teatre – ELS HOMES I ELS DIES – (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – 29/04/2022

Divendres 29 d’abril ens encaminem al Teatre Nacional de Catalunya per poder veure ELS HOMES I ELS DIES, l’autobiografia pòstuma de David Vilaseca amb dramatúrgia de Josep Maria Miró i dirigida per Xavier Albertí.

David Vilaseca (Barcelona 1964-Londres 2010) fou un escriptor i filòleg que en els últims anys s’ha erigit en un gran representant de la “literatura catalana del jo” de finals del segle XX.

L’any 2008, David Vilaseca publica “L’aprenentatge de la soledat”, novel·la de base autobiogràfica amb forma de dietari i amb la qual va obtenir el Premi Andròmina de narrativa.  També és autor de la novel·la pòstuma “El nen ferit”, segona part dels dietaris, inclosa en l’obra narrativa completa, “ELS HOMES I ELS DIES”, un volum de 752 pàgines publicat per l’Altra Editorial l’any 2017.

David Vilaseca va començar a escriure el seu dietari quan tenia 23 anys i era un jove estudiant en un campus americà, i aquest dietari queda interromput el 2009, quan tenia 46 anys, poc abans de morir atropellat per un camió. 22 anys de la seva vida concentrats en un dietari amb una veu poderosa, que converteix el jo, les pors, el sexe i altres vivències personals en literatura d’alta volada. 

Una vida ancorada en unes relacions familiars tortuoses, en una vida sexual intensa dominada pel desig i la frustració, i l’objectiu d’assolir l’èxit en el que l’interessava de debò: la literatura.  

Fotografíes de David Ruano

Després d’un desengany amorós, Vilaseca es refugia en una espiral de sexe esporàdic i anònim, nits de discoteca i drogues. Una particular “baixada als inferns” d’ambients foscos marcats per la promiscuïtat. Una fugida cap endavant que no és res més que la recerca i la difícil construcció de la identitat individual i de l’acceptació personal. Una identitat travessada per l’homosexualitat, per l’educació (i culpabilitat) catòlica, per la turbulenta relació familiar i per la decepció cap a un país d’origen, Catalunya, d’on se sent expulsat.

En David, (esplèndidament interpretat per Rubén de Eguía), a partir de les seves experiències, l’art, la seva escriptura i la psicoanàlisi intenta entendre’s i explicar-se.  Com comenta en Josep Maria Miró el text ens permet emmirallar-nos amb la seva recerca existencial. La interpretació que ens ha ofert Rubén de Eguía,  d’una gran expressivitat, ens ha captivat.

Una encertada escenografia de Max Glaenzel, sòbria, volgudament fosca i captivadora, carregada d’intensitat que amb la il·luminació de David Bofarull, aconsegueixen “omplir” un escenari enormement gran. L’alta passarel·la i els cubs que en obrir-se es transformen en habitacle, en consulta del psicoterapeuta, en els lavabos de les estacions de metro o en els racons foscos dels bars d’ambient o les saunes, donen cabuda a la paraula.

Un espai escènic que vol representar també la foscor dels indrets que freqüentava, els enormes solars buits, o les habitacions fosques on gaudia del sexe amb estranys, però que es transforma fàcilment en diferents llocs, com la consulta del seu psicoanalista, la casa de la mare o la seva habitació. Un enorme espai per on circulen 80 personatges diferents: els amics, els amants, el pare, el germà, la mare, l’amiga de l’ànima, l’infermer, el psicoanalista, ….

Fotografíes de David Ruano

Un espai on en David hi aboca intimitats, experiències, reflexions i fantasmes. Un espai on en David dialoga amb el desig, la sexualitat, el fracàs, la solitud, el pas del temps o el llegat i llastre familiar, educatiu i cultural.

«Dormo amb gent per deixar de ser jo durant una estona, per canviar de David i veure com és el món des d’una altra perspectiva».

Al costat d’en Rubén d’Eguía, que està en escena durant tota la representació (pràcticament tres hores amb un descans de vint minuts) podem gaudir de la interpretació de Mercè Arànega com la mare d’en David, i presentada des dels ulls d’en David,  amb un monòleg extraordinàriament colpidor a la segona part…

… de Paula Blanco que interpreta totes les mestres i totes les amigues del David amb un brillant monòleg inicial, de Roberto G. Alonso que és el coreògraf de la proposta i representa diferents papers, destacant la seva esplèndida interpretació, amb un  llampant vestit vermell, del monòleg que ha escrit Miró especialment per ell i que ens torna al Paral·lel i a la reivindicació de la cultura queer i de totes les formes de viure la sexualitat. Oriol Genís interpreta diversos papers entre ells el del pare, que per en David és una persona absent tancada en un despatx.

Albert Ausellé, Alejandro Bordanove, Abdi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe i Federico Metral completen el magnífic grup d’actors que es transformen en els diferents personatges o fantasmes que van poblar la vida d’en David i el van acompanyar en el seu particular viatge.

“Sovint, a la vida, els veritables motius pels quals fem les coses els sabem al cap del temps”. 

Inserits per Josep Maria Miró en els dietaris de Vilaseca, hi ressonen les veus de Joe Orton, Puig i Ferrater, Sagarra, Gaziel, Jaime Gil de Biedma, Josep Pla o Salvador Dalí i la música de Johann Sebastian Bach que en començar l’espectacle ja interpreta Rubén de Eguía al piano, just abans de dir que li podem dir David, que ell és en David. 

Un espectacle al qual veníem amb recança per les veus negatives que havíem escoltat, però que a nosaltres ens ha atrapat i es converteix en un dels nostres espectacles de referència. Ens hauria agradat qualificar-la amb la màxima puntuació, però algunes escenes les hem trobat excessivament estàtiques, al nostre gust. 

No obstant això, per nosaltres aquesta producció en un imperdible. Fins i tot ens estem plantejant llegir el llibre.

En finalitzar la funció va tenir lloc el col·loqui, moderat per la periodista Geni Lozano, amb la presència de tot l’equip actoral, en Josep Maria Miró i en Xavier Albertí, que un cop més ens ha enlluernat amb la seva eloqüència.

Com sempre, interessantíssim col·loqui, que com de costum ens ha ajudat a aclarir aspectes que no teníem del tot clar durant la representació.

Es podrá veure a la Sala Gran del TNC fins al dia 29 de maig.

– 117 – Teatre – ANGLE MORT – (🐌🐌+🐚) – Teatre Aquitània – 28/04/2022

Dijous 28 d’abril vam fer cap al Teatre Aquitània per tal de veure ANGLE MORT, la comèdia de Roc Esquius i Sergi Belbel que no vam poder veure la temporada passada a la Sala Versus Glòries.

Aquest espectacle va ser guardonat als IV Premis Teatre Barcelona com a Millor Espectacle de Proximitat de la temporada 2020-2021

Una producció d’Apunta Teatre, dirigida per Lluís Elías (antic membre d’Els Joglars) que explica la història d’un cap d’una petita start-up que ha d’acomiadar un dels seus tres treballadors. 

Explicada simultàniament en dos ambients diferenciats, el despatx del director i la sala d’espera annexa a aquest despatx, separats per una porta imaginaria. A la primera part escoltem només el que passa al despatx, però no escoltem el que passa a l’habitació del costat. Únicament veiem les gesticulacions dels que esperen. A la segona part es repeteix tota l’acció escoltant el que es diu a la sala d’espera i és quan acabem de lligar tota la trama.

Segons va comentar en Sergi Belbel quan es va presentar ANGLE MORT:

 “Ens venia molt de gust jugar amb els actors i les actrius a fer aquest doble joc: expressar-se amb paraules i sense, de manera frenètica i còmica, a vegades paroxística, portant les situacions fins a límits descontrolats i surrealistes” ….. “Aquesta simultaneïtat temporal i espacial ens permetia jugar constantment entre allò que se suposa que passa realment i allò de què no tenim cap certesa, però on s’intueix que succeeixen coses ocultes, secretes i imprevistes”.

L’Andreu (Ramon Godino) és el propietari de la petita empresa i ha d’acomiadar a un dels seus treballadors, però no té clar quin ha de ser, o sí, però decideix fer una trobada conjunta perquè siguin ells els que facin la tria. La Beatriu (Rafaela Rivas), en Carles (Antonio del Valle) i la Diana (Berta Bähr) esperen a ser cridats. No obstant això el que havia de ser una gestió senzilla es complica, agafant tot plegat un caire surrealista i inversemblant.

Mentre l’Andreu creu tenir la situació sota control i pensa que   trobarà la solució, a la sala d’espera les coses prenen un altre caire, per l’Andreu és com si succeïssin a “l’angle mort” del retrovisor del seu vehicle i no veu l’impacte que está a punt de produir-se.

…. Som conscients dels angles morts que tenim a prop, on succeeixen coses que s’escapen de la nostra vista i que poden capgirar en un segon, insospitadament, el decurs de les nostres vides?

Un text escrit a quatre mans, amb un plantejament que a priori resulta molt atractiu, dues accions simultànies, una amb “volum” i l’altra “sense veu”. Com espectadors som conscients de la importància que té, justament, el que no sentim. Però, al nostre entendre s’allarga massa l’espera per saber el que estan dient a la sala del costat. Una primera part amb escenes repetitives i a voltes vorejant l’exageració.

Ens ha sorprès que és una comèdia on ningú riu, on tots esperem desvetllar el que està passant a la sala del costat, i és a la segona part on podem anar complementant tota la trama. Les interpretacions han estat enèrgiques i molt acurades, encara que la direcció les ha portat, al nostre gust, a l’excés gestual.

Quatre personatges ben definits, amb el seu caràcter, les seves pors i inseguretats que afloren en els moments en què són capaços d’intuir el que s’amaga en el seu particular angle mort.

Hem de reconèixer la complexitat que ha de suposar, per part de la direcció i dels actors, tornar a repetir tot el que han fet movent únicament els llavis i gestualitzant o callant el que a la primera part deien de viva veu. Però creiem que la seva durada de 100 minuts és excessivament llarga (sabem que ha estat escorçada perquè a la seva estrena durava dues hores) amb repeticions i exageracions que al nostre entendre no aporten gaire a la proposta

Cada cop tenim més clar, que per nosaltres, la comèdia en general, no és el nostre tipus de teatre, no ens omple, i evidentment d’això no són responsables ni els autors, ni els actors ni els directors de les propostes. 

ANGLE MORT es podrà veure al Teatre Aquitània fins al dia 22 de maig.

– 116 – Teatre – UNES ABRAÇADES INSUPORTABLEMENT LLARGUES  (🐌🐌🐌) – Teatre La Biblioteca – 27/04/2022

Dimecres 27 d’abril era dia d’estrena al Teatre La Biblioteca amb la nova producció de La Perla 29, UNES ABRAÇADES INSUPORTABLEMENT LLARGUES, d’Ivan Viripàiev, traducció de Miquel Cabal Guarro i dirigida per Ferran Utzet.

Aquesta és la primera vegada que una obra de l’autor rus arriba als nostres escenaris. Ivan Viripàiev (Irkutsk-Sibèria, 1974) és dramaturg, director, actor i guionista i un dels autors contemporanis russos més representats arreu d’Europa. Forma part de l’anomenat “Nou Drama Rus” (Novaia Drama), un grup d’autors embarcats en un procés de desconstrucció de les estructures del drama clàssic emprat als teatres russos, recurrent a diversos desviaments dramatúrgics i a l’escriptura regida pel muntatge. Han fet innovacions importants en les tries i tractament dels temes.

En paraules de Viripàiev …  

“Si se’m pregunta quin és el principal conflicte contemporani, jo respondria: és el conflicte entre la civilització i l’eterna qüestió de l’espiritualitat” 

Enfrontat a Putin amb anterioritat al conflicte a Ucraïna, es va exiliar a Polònia, on se li ha concedit la nacionalitat. Ell ha renunciat a la russa i demana que se’l presenti com un autor polonès d’origen rus. Darrerament, ha decidit destinar tots els drets d’autor que generin les seves obres a ajudar els refugiats ucraïnesos.

Les obres d’aquest autor solen partir d’una faula i a UNES ABRAÇADES INSUPORTABLEMENT LLARGUES ens parla de la vida de quatre personatges que transcorren entre dues ciutats, Nova York i Berlín. Les aparicions d’una veu estranya fa canviar el transcurs de les coses. 

El Charlie (Martí Salvat Morin), la Monica (Paula Malia), l’Amy (Alba Pujol) i el Krystof (Joan Solé Martí) tenen entre trenta i quaranta anys i se senten atrapats en una vida que no els satisfà. Desesperats, emprenen un viatge als inferns per fugir d’una buidor que no saben com superar. Ho fan guiats per una misteriosa veu, mentre les seves històries s’entrecreuen i intentaran aprendre què vol dir estar vius. Una veu que els mostra que potser l’única via és a través de l’amor i la tendresa. 

Aquesta vegada el Teatre La Biblioteca està disposat a la italiana, el terra nu, un escenari emmarcat per una estructura fosca i un espai buit d’una profunditat enorme, que desemboca en una paret, i permet el moviment dels personatges (Ester Guntín) a través del seu subconscient, de la realitat paral·lela en la qual viuen éssers d’altres planetes, dofins o sanefes de colors i el punt blau com a referent per a la cerca de la felicitat. Un punt blau, una llum sempre present, com si fos el final d’un túnel. 

L’espai és d’Ignasi Camprodon, llums de Guillem Gelabert, so de Gillem Rodríguez i vídeo de Francesc Isern. La música original i la interpretació en directe de Jordi Busquets Rovira. Aquesta combinació de l’espectacular joc de llums, un excel·lent so i la música en directe és potser un dels millors valors de la proposta.

“El gran tema és la cerca de l’espiritualitat, de la serenitat, en conflicte amb la civilització contemporània i la falta de referents”, subratlla Ferran Utzet.

Una faula contemporània narrada a quatre veus, un viatge iniciàtic que té com a objectiu trobar-se un mateix.

“En aquest món de conte de fades que és, en realitat, una bossa de plàstic que Déu ha llençat a les escombraries.”

Hi ha un permanent joc de diàlegs interiors i cada personatge parteix d’un món diferent, de fet l’Amy és de Sèrbia, la Monica és de Polònia, en Krystof de Txèquia i en Charlie dels Estats Units. Tots tenen unes creences pròpies i voldrien saber que han de fer per sentir-se vius, per no sentir l’enorme buidor de les seves vides, per sortir d’unes relacions que no els satisfan. Uns personatges que oscil·len entre la desorientació absoluta i la sensació que hi ha d’haver una manera millor de viure

“Puc ser com vulgui. Puc ser qui vulgui. Puc ser per a tu o per a algú altre. Puc ser dolenta, puc ser bona. Puc ser feliç o no. Puc enfadar-me, puc estar contenta. Tinc mil noms. No sé qui soc en realitat”.

Els actors i actrius d’aquest text, sovint estàtics, parlen des de tres veus. El seu personatge, l’actor-narrador i una veu que els parla des del més enllà. Una peça que podem dir que no es representa, s’explica.

Aquest fet ha dificultat a un dels dos membres de “Voltar i Voltar”, poder entrar i captar el contingut de la proposta en profunditat. Un de nosaltres va sortir del teatre meravellat, l’altre força decebut. No ens acostuma a passar aquesta diferència de criteris, però en aquest cas ens ha succeït.

…. i és que es tracta d’una peça que, com diu el mateix Ferran Utzet, podria conceptuar-se com un concert de teatre. Els concerts tampoc agraden a tothom d’igual manera.

Si més no, ha estat una proposta sorprenent amb un magnífic treball actoral excel·lentment acompanyat per la música.

Es podrà veure a la magnífica sala del Teatre La Biblioteca fins al 29 de maig. 

– 115 – Òpera – COSÌ FAN TUTTE – (🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 25/04/2022

Dilluns 25 d’abril vam fer cap al Gran Teatre del Liceu per tal de veure COSÌ FAN TUTTE programada dins de la “Trilogia Mozart-Da Ponte“. Un apropament a les tres òperes de Mozart amb llibret de Da Ponte: “LE NOZZE DI FIGARO“, que vam veure el passat dia 11, aquesta “Così fan tutte” i “Don Giovanni”.

Una proposta del director d’orquestra Marc Minkowski i del director d’escena i escriptor, Ivan Alexandre, ambos francesos. Un repte ambiciós que ells presenten com un viatge en tres episodis.

Les tres òperes van ser compostes entre els anys 1786 i 1790 i tenen entitat autònoma en si mateixa, però tenen elements comuns, la seducció, la gelosia, la luxúria i la infidelitat. En totes tres es mostra el sofriment femení font d’una forma violenta masculina. La solidaritat de les dones per afrontar els fets i davant l’abús i l’excés dels homes, el perdó de les dones. 

COSÍ FAN TUTTE va ser estrenada el 1790 al Burgtheater de Viena i l’argument rau en l’intercanvi de parelles, molt popular en el segle XVIII. Els entesos destaquen, musicalment parlant, la simetria de la peça amb tres homes i tres dones protagonistes, el mateix nombre d’àries per a tots els solistes i l’abundància de parts dedicades als conjunts: sis duos, cinc trios, un quartet, dos quintets i tres sextets.

L’escenografia d’Antoine Fontaine és exactament la mateixa que la que s’utilitza en les altres dues òperes. En aquesta ocasió la posada en escena ens ha resultat una mica més engrescadora que la que vam veure a Le nozze. 

El repartiment ha estat el següent:

La soprano Iulia Maria Dan, interpreta el paper de Fiordiligi, la mezzosoprano Angela Brower interpreta a Dorabella, el tenor James Ley interpreta a Ferrando, el baríton Florian Sempey és Guglielmo, la mezzosoprano Miriam Albano en el paper de Despina i el baríton Alexandre Duhamel en el paper de Don Alfonso.     

De la mateixa manera que Les Nozze ens van decebre molt i no ens van agradar, hem de dir que aquest COSÍ FAN TUTTE ens ha agradat força, mes a la segona part que a la primera, i hem gaudit de millors veus (o potser més rodades) i d’una orquestra més apaivagada que la vegada anterior. 

Per un tema d’agenda no hem pogut veure la tercera de les obres de la Trilogia Mozart-DaPonte, Don Giovanni. 

Amb aquesta representació de COSÍ FAN TUTTE concloïa el quart i últim cicle de les tres òperes. 

 

– 114 – Teatre – ÉREM TRES GERMANES  (🐌🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium 24/04/2022

Ahir diumenge 24 vam fer cap a la Sala Atrium per veure ÉREM TRES GERMANES, basada en les “Tres Germanes de Txékhov” que ha estat reescrita per José Sanchis Sinisterra (València, 1940) i extraordinàriamente dirigida per Raimon Molins

Una proposta que va ser escrita per encàrrec de la Sala Atrium, per formar part de les tres produccions especials que hi havien de commemorar el desè aniversari de la Sala. Abans de la pandèmia es va poder oferir la primera d’elles, JÚLIA (que nosaltres vam veure en 2017), però no les dues restants. ÉREM TRES GERMANES, és la segona producció que commemora aquest aniversari.

Un muntatge escènic absolutament espectacular, que ens ha atrapat des del minut zero. Sanchis Sinisterra ha anat a l’essència d’un dels textos teatrals més coneguts i hi ha reduït els personatges que apareixen a escena a tres, les germanes Olga (Anna Roy), Masha (Ona Borràs) i Irina (Júlia Genís). Els altres personatges com Andrei, el germà (Carles Roig), la seva dona Natasha o els militars apareixen dins d’un joc de salts d’escenes on les tres actrius els donen veu. 

Les tres germanes resideixen en un poble de la Rússia rural a principis del segle XX i després de la mort del seu pare (la mare havia mort uns anys abans) plantegen vendre-ho tot, abandonar el poble i anar a viure a Moscou. L’arribada d’un regiment de soldats obre expectatives i desestimen el seu propòsit. El trasllat de la tropa frustrarà totes les seves il·lusions. Parlen de les seves frustracions i de la seva desesperança en preveure un futur poc engrescador.

Les tres Germanes, atrapades en l’espai-temps, es veuen obligades a reviure el passat de forma gairebé obsessiva. En aquest viatge, la casa dels Prózorov esdevé un plató per als records a través de l’ús de les eines digitals i visuals en una experiència feta de la humanitat del teatre, i la il·lusió de la tecnologia.

Carles Reig combina la funció actoral amb el maneig de la càmera de vídeo, un dels elements principals d’aquest espectacular muntatge que compta amb la direcció de moviment de Claudia Manini, la creació digital de Joan Rodón i la col·laboració de Kike Blanco, dissenyador i constructor de la maqueta de la casa i de la grua que permet veure els seus interiors. 

Una maqueta, una casa de nines de certa grandària on es reprodueixen digitalment accions paral·leles a les que veiem a escena. 

Una proposta de Raimon Molins amb una esplèndida posada en escena on conviuen les interpretacions amb l’ús d’eines digitals, visuals i sonores en directe, fet al qual ja ens té acostumats aquesta sala, però que en aquest cas voreja l’excel·lència.

Una combinació d’elements perfectament sincronitzada i on tots els detalls estan perfilats. Mai havíem vist un espectacle similar, amb aquesta absoluta perfecció de mitjans audiovisuals. Hem sortit de la Sala literalment estabornits.

Tot i això, per sort està combinat amb unes molt bones interpretacions de les tres actrius protagonistes.

Es tracta d’una proposta absolutament imperdible, que es podrà veure a la Sala Atrium fins al 29 de maig.

– 113 – Teatre – LENGUA MADRE – (🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – 22/04/2022

Aquest passat divendres varem assistir a l’estrena d’una nova proposta de la directora argentina Lola AriasLENGUA MADRE, a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure. Es tracta d’una peça de teatre documental en coproducció amb el Centro Dramático Nacional. 

Es tracta d’un muntatge poc convencional sobre la diversitat de maternitats, a través de les declaracions i vivències reals dels nou protagonistes.

Una proposta a mig camí entre el documental i la performance que té lloc en diversos llocs del món i on es busquen els protagonistes adients que, a escena, expliquen en directe les seves vivències. La primera versió de LENGUA MADRE es va fer a la ciutat de Bolonya, ha passat per Madrid i després de Barcelona viatjarà a Berlín.

Avui dia el dret a decidir quan i com ser mare és un dret en disputa. A molts llocs, es lluita per l’avortament legal mentre que en altres on ja ho era, es vol revertir la llei. Els discursos es polaritzen al voltant de la baixa taxa de natalitat, les possibilitats de la fecundació assistida, la legalització de la gestació per un altre, l’adopció per part de persones soles o parelles homosexuals. Es lliura una veritable batalla política en el territori de la procreació.

Al Teatre Lliure el repartiment del muntatge inclou a: 

  • Paloma Calle amb formació en Arts Escèniques, comparteix la seva experiència durant el procés de reproducció assistida
  • Rubén Castro (Madrid, 1993) ens parla de la seva vivència de ser un pare gestant d’una família monoparental, activista pels drets sexuals i reproductius de les persones trans
  • Susana Cintado (Madrid, 1966), de professió lampista, ens parla dels seus avortaments en tres dècades diferents de la seva vida 
  • Pedro Fuentes (Mancha Real-Jaén, 1958) metge ginecòleg gai que es va convertir en pare a través de la gestació subrogada 
  • Eva Higueras, actriu de professió és mare de tres fills, un de biològic, un d’adoptat i un d’acollida 
  • Silvia Nanclares (Madrid, 1975) és escriptora i ens parla de la maternitat mitjançant el mètode ROPA (maternitat compartida en parelles de dones, amb la recepció dels ovòcits de la parella) 
  • Laura Ordás (Madrid), arquitecte, escenògrafa i actriu comparteix amb nosaltres el seu desig de no ser mare 
  • Candela Sanz mostra el seu punt de vista com a persona no binària, que manté una relació oberta amb la seva xicota i que ha criat la seva filla en criança col·lectiva … i …  
  • Besha Wear (República Democràtica del Congo, 1985) amb la seva lluita com a mare immigrant i de color en un país “de blancs”.

Segons la directora …

… l’espectacle pretén ser una “exposició de fets” en què no es pren partit i que “vol mostrar el conflicte” que suscita avui en dia un assumpte tan cabdal com la maternitat. Una proposta que s’ha forjat des de la voluntat de recull i deixant total llibertat als espectadors per considerar si són afins o no a aquestes diverses formes de ser mare.

El muntatge compta amb música en directe de Meike Clarelli i Davide Fasulo amb, la direcció del cor efectuada des del mateix pati de butaques i la coreografia de Luciana Acuña.

Una escenografia amb aires de biblioteca del segle XXI, on s’alberga l’enciclopèdia de la reproducció que ens presenta la directora en aquesta peça. L’espai escènic i vestuari de Mariana Tirantte i il·luminació i vídeo de Matias Iaccarino

La idea de l’espectacle a priori es força atractiva, però no ens ha acabat d’agradar la dramatúrgia de Laura Cecilia Nicolas, ja que al nostre entendre vol abastar massa temes, en un temps molt curt. Ens ofereixen les opinions dels nou protagonistes al voltant d’un munt de temes que van apareixent en pantalla, … l’educació sexual, el sexe, l’avortament, la fecundació, el part, … Això fa que moltes de les manifestacions quedin en pinzellades sense aprofundir o vivències que només s’apunten. 

La posada en escena és prou encertada, encara que els moments musicals allarguen innecessàriament la proposta, que ens va acabar avorrint, malgrat que la seva durada no arriba a les dues hores.

Hem de dir que el públic de divendres era majoritàriament jove i fins i tot aplaudien moments de la representació amb entusiasme. L’espectacle serà en cartell fins al 8 de maig a la Sala Fabià Puigserver de Montjuïc.