Arxiu de la categoria: Teatre

– 161 – Teatre – VESPRES DE LA BEATA VERGE (🐌🐌🐌) —– Escenari Joan Brossa – (temp. 19/20 – espectacle 109 ) – 2020.02.19

VESPRES DE LA BEATA VERGE (temp. 19/20 – espectacle 109)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

És ben bé allò de les expectatives generades el que, de vegades, no fa possible gaudir del tot el que veus. És el que ens ha passat amb aquesta proposta VESPRES DE LA BEATA VERGE que no havíem pogut veure anteriorment i que esperàvem amb moltes ganes. Dimecres dia 19 era nit d’estrena a l’Escenari Joan Brossa.

Un text d’Antonio Tarantino que forma part dels “Quatre actes profans” juntament amb “Stabat Mater” (que hem vist recentment a La Gleva), “La Passió segons Joan” i “Lluentons”.

Basada en un fet real que el mateix Tarantino va viure de prop, un noi del seu edifici que es prostituïa transvestit va ser rebutjat pels seus pares i va marxar de casa. Poc després es va assabentar que el noi s’havia suïcidat, llençant-se per la finestra.

Aquesta peça amb traducció d’Albert Arribas, direcció de Jordi Prat i Coll i interpretada per Oriol Genís i Roger Vilà, ha tornat a l’Escenari Joan Brossa després del seu pas per la Sala Beckett, on es va estrenar en 2012, i pel Teatre Akadèmia.

Un pare espera en un dipòsit de cadàvers per identificar el cos del seu fill que s’ha suïcidat. El dolor extrem per la pèrdua del fill es veu reconvertit en una conversa que, sota la forma d’una trucada telefònica entre pare i fill, és una forma de reinterpretació de la realitat, el pare converteix el suïcidi del fill en un viatge al més enllà i li dóna consells per fer el millor viatge possible, al mateix temps que divaga sobre les seves vides, els seus records, les seves experiències, el seu entorn familiar…

Una conversa que es mou en una dimensió poètica a una velocitat verbal de vertigen. Una autèntica mostra de la mestria de l’Oriol Genís que ens aclapara amb aquesta conversa críptica amb la que el pare intenta apaivagar el buit enorme de l’absència del fill.

Tarantino planteja un monòleg intencionadament plagat d’idees inconnexes, de descripció d’escenes que no veiem, de diàlegs amb personatges absents i que ha provocat en nosaltres una necessitat d’atenció constant per intentar lligar tot el que el pare ens va desgranant des de la sala d’espera del dipòsit. Un pare que no ha sabut entendre el seu fill o que senzillament es va desentendre d’ell.

Magnific Oriol Genís que ha estat el viu reflex del dolor per la pèrdua, un dolor que ha deixat buida la seva ànima i ha esdevingut motor de la seva verborrea. No menys difícil el paper que ha interpretat Roger Vilà que, en bona part de l’obra,  ha d’ocupar immòbil i despullat la llitera del dipòsit. Pren vida en la ment del seu pare i amb la seva gestualitat i les seves paraules, ens mostra la innocència del seu transvestisme i la fe absoluta en el seu pare.

L’espai escènic i el vestuari de Ricard Prat i Coll, la il·luminació de David Bofarull i el so de Damien Bazin, aconsegueixen transmetre la fredor del lloc i el dolor de l’absència, creant una atmosfera gairebé irreal.

Una posada en escena molt estàtica que contrasta amb la complexitat del text que ens porta, a una enorme velocitat, d’una banda a l’altra de la ment del pare que no sap o no pot entomar la mort del seu fill.

Una proposta per nosaltres difícil, que arriba precedida d’elogis i que es podrà veure a la Sala Joan Brossa fins al dia 8 de març.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Autor: Antonio Tarantino

Traducció: Albert Arribas

Direcció: Jordi Prat i Coll

Intèrprets: Oriol Genís i Roger Vilà

Escenografía i vestuari: Ricard Prat i Coll \ Il.luminació: David Bofarull \ So: Damien Bazin \ Fotografía: David Ruano \ Caracterització: Toni Santos \ Construcció d’escenografía: Castells Planas \ Producció executiva: Noemi Figueras

Idioma: català – Durada: 65 minuts

– 160 – Teatre – SACARINA  (🐌🐌🐌+🐚) – El Maldà (temp. 19/20 – espectacle 108 – i RdP 046) – 2020.02.18

SACARINA (temp. 19/20 – espectacle 108 – i RdP 046)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dimarts dia 18 de febrer, era nit d’estrena a El Maldà amb l’última proposta de La Ruta 40, SACARINA, que ens van presentar fa una setmana en una roda de premsa en petit comitè i força accidentada, ja que ens vam quedar a les fosques.

Us deixem l’àudio …

 

La companyia La Ruta 40, torna a la sala després de l’exitós “El llarg dinar de Nadal” que    nosaltres vam veure en 2014, i ha estat l’encarregada de programar l’Espai Lliure del Teatre Lliure durant tres mesos en aquesta temporada.

SACARINA és un text contemporani de Davide Carnevali, amb traducció de l’Albert Arribas  i dirigit per Sergi Torrecilla que ha decidit iniciar-se en la direcció amb un text d’aquest autor després de treballar com a actor a “Actes Obscens en Espai Públic” (TNC 2017) i “La Peppa Pig pren consciència de ser una porqueta” (Sala Beckett 2019).

En el text original, escrit en 2004, l’autor fa un retrat de la ciutat de Milà i ara l’ha adaptat a la ciutat de Barcelona i la precarietat que l’acompanya tant en l’àmbit artístic com en qualsevol altre. Per fer-ho utilitza referents polítics i socials actuals.

SACARINA és una història sobre l’ambició humana i la insatisfacció social i està protagonitzada per Alberto Díaz, Albert Prat i Lara Salvador. Una comèdia cínica sobre la transformació de la ciutat i sobre com les persones acaben traint-se per adaptar-se a aquesta transformació.

Dos actors poc hàbils i un gos lleial, sota la direcció d’un productor indesitjat, seguint les instruccions d’un autor no present, preparen l’enregistrament de l’episodi pilot d’una ficció televisiva poc atractiva.

Uns personatges, amb un punt ridícul, que van acceptant tot allò que mai haurien acceptat, i aprofiten l’ofici d’actor per poder parlar de les traïcions que es fan a ells mateixos, a les persones properes, al seu ofici o a la seva vida per tal de sobreviure. En paraules del seu director “Moltes vegades sembla que treballem per poder viure a la ciutat i ens reconeixem en les misèries d’aquesta roda a la que estem enganxats. És aquí on sorgeix la comicitat, en la lluita contra la tristesa o la recerca de la dignitat.”

Encara creient en la possibilitat d’una feina justament remunerada, somien amb una ciutat millor que els dóna l’oportunitat de portar una vida digna. Però és un somni que continua sent un somni, perquè viuen a la ciutat de la construcció i la moda. En un món insatisfactori, la desobediència i la mentida, per necessitat o per virtut, són la base de les relacions personals, actuen com a motor d’acció i donen els seus bons resultats.

L’insòlit espai escènic de Clàudia Vilà, voreja la genialitat per la seva original concepció, i aconsegueix immergir a l’espectador dins de l’acció. Un teatre transformat en bar i els quadres de la sala que fan referència a la nostra domesticació. Excel·lent resultat. Excel·lent també el so i vídeo de Pau Matas.

Alberto Díaz interpreta el paper del productor sense escrúpols, que enganya a qui calgui per aconseguir “petar-la” amb el programa pilot. Albert Prat i Lara Salvador són els dos actors que sense feina en el seu ofici, busquen sobreviure en un món que els hi dóna de tot, menys oportunitats. “Per mi n’hi ha prou que aquest cop ens paguin. Tots tres i l’autor omnipresent busquen el seu lloc. Unes interpretacions versemblants que ens han agradat molt.

SACARINA és la història de com el desig pot corrompre l’home, sobretot si l’entorn en què viu no només ho accepta sinó que ho exigeix.

SACARINA és al cap i a la fi una història de supervivència.

Un cafè, un piti i ens hi posem.

El nou bar de El Maldà estarà obert fins al 8 de març i SACARINA és una proposta que paga la pena viure-la.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Autor: Davide Carnevali

Traducció: Albert Arribas

Direcció: Sergi Torrecilla

Intèrprets: Alberto Díaz, Albert Prat, Lara Salvador

Escenografía: Clàudia Vilà \ Vestuari: La Ruta 40 \ So i video: Pau Matas \ Producció executiva: Maria G. Rovellò \ Producció: La Ruta 40

Idioma: català – Durada: 80 minuts

– 158 – Teatre – NO ES PAÍS PARA NEGRAS  (🐌🐌🐌) – Sala Fénix (temp. 19/20 – espectacle 105) – 2020.02.16

NO ES PAÍS PARA NEGRAS (temp. 19/20 – espectacle 105)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

…. I el mateix diumenge al vespre, després d’un matí de concert i una tarda a l’Espai Lliure del Teatre Lliure, vam fer cap a la Sala Fènix per poder veure la proposta de Sílvia Albert Sopale, NO ES PAÍS PARA NEGRAS que no havíem aconseguit veure malgrat els seus cinc anys de recorregut.

Silvia Albert Sopale va néixer a Sant Sebastià el 1976, afro descendent de mare guineana i pare nigerià, i resident a Barcelona, és la protagonista d’aquesta proposta escrita per ella mateixa amb la col·laboració de Carolina Torres Topaga i Laura Freijó Justo. La direcció de la proposta és de Carolina Torres Topaga.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Representant diversos personatges i servint-se del llenguatge físic ens mostrarà humorísticament diferents punts de vista sobre el racisme, la sexualitat de la dona negra i la identitat.

Al costat d’ella viurem quaranta anys i veurem com les cançons populars i anuncis televisius van marcar a una generació. Sílvia se servirà dels seus records i dels de tota una comunitat per explicar part de la història no explicada fins al moment, la història de les dones negres espanyoles.

“Negra soy, negra, negra, negra soy, negra, sí, negra soy. Y alisar mi cabello no quiero, no. Y voy a reirme de aquellos que llaman a los negros gente de color. ¿Y de qué color? ¡Negro!”

La dramatúrgia ens ofereix un relat que ens interpel·la, però no ens culpabilitza sinó que ens dóna arguments per reflexionar, amb una pàtina de comèdia que treu acritud a les veritats que la Silvia va deixant anar. Fent un repàs a les experiències viscudes per ella mateixa des de la seva infantesa, a l’escola, amb els amics, amb la seva primera parella, ens va desgranant les dificultats que pot suposar ser una persona de pell negra en un país de persones de pell blanca, encara que hagis nascut aquí.

Continua llegint

– 157 – Teatre – LA ESPUMA DE LOS DIAS  (🐌🐌) – Teatre Lliure (temp. 19/20 – espectacle 104) – 2020.02.16

LA ESPUMA DE LOS DIAS (temp. 19/20 – espectacle 104)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Diumenge a la tarda ens vam apropar a l’Espai Lliure per tal de veure la proposta LA ESPUMA DE LOS DIAS que ens havien presentat en roda de premsa el dia 10 de febrer.

LA ESPUMA DE LOS DIAS és una adaptació lliure de la novel·la homònima de l’autor francès Boris Vian “L’Écume des jours” publicada en 1947 i on parla de llocs dels Estats Units on ell no hi havia estat. Els seus personatges es mouen en un univers confús, molt poètic, i ens parlen de l’amor, la malaltia i la mort.

La directora i dramaturga Maria Velasco ha creat una adaptació no realista de la novel·la, reescrivint un nou text i amb una posada en escena on es fusiona el text amb la dansa i la música. Aquesta proposta va ser estrenada, al mes de novembre, al Teatro Español de Madrid amb gran èxit de públic.

Fotografia de Ildre Sandrin

En aquesta adaptació ens trobem a París amb quatre dels personatges de la novel.la, Colin (Miguel Ángel Altet), Chloé (Lola Jiménez), Chick (Fabián Augusto Gómez Bohórquez) i Alise (Natalie Pinot). Colin és un home adinerat al qual no li cal treballar i ajuda económicament al seu amic Chick, enginyer que s’enamora d’Alise. Colin gelós, en no tenir parella, acaba contactant amb Chloé de qui s’enamora i amb la que es casa. Ella emmalalteix i Colin acaba perdent tot durant la seva malaltia, i embogint amb la seva mort.

Continua llegint

– 155 – (DES)ENCUENTROS (🐌🐌🐌🐌) – La Badabadoc – (temp. 19/20 – espectacle 102) – 2020.02.15

(DES)ENCUENTROS (temp. 19/20 – espectacle 102)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dissabte, a l’Off de la Badabadoc vam poder veure (DES)ENCUENTROS, una obra d’Anabel Riquelme i Jesús Luis Jiménez amb la direcció d’Alejandra Jiménez-Cascón.

Una proposta amb dos anys de vida, que va començar a partir de la improvisació, i en la que es van escriure més d’una vintena d’històries, que serien reescrites o descartades fins a determinar la selecció que ara forma l’obra.

Anabel Riquelme, a la que vam conèixer en el festival Píndoles d’enguany (la proposta “Vete a aprender Àfrica“), i Jesús Luis Jimènez, en són els autors i protagonistes de totes aquestes històries agrupades amb el títol de (DES)ENCUENTROS. A partir de tres històries que conformen l’argument global, s’inclouen petites històries que donen consistència i homogeneïtat al conjunt.

A la direcció d’Alejandra Jiménez Cascón se sumen les col·laboracions de Franco Maestrini i Montse Bonet en el treball corporal.

Anabel Riquelme i Jesús Luis Jimènez, interpreten 8 personatges en escenes d’edats i generacions diferents i en alguns casos fent salts en el temps, històries de parelles on afloren temes com la timidesa, la por a enamorar-se, la gelosia, el feminisme exacerbat, les trobades derivades de les aplicacions de contactes, la incomunicació, el masclisme,  ….

Una acurada posada en escena on els actors estan recolzats per la il·luminació i la música que ajuden a les transicions entre escenes i al canvi de vestuari. La magnífica gestualitat i  canvi de registre dels dos actors són fonamentals per poder “veure” a escena totes i cada una de les parelles representades. Parelles que es fan o es desfan, evolucions temporals d’algunes de les parelles o breus apunts d’altres.

Continua llegint

– 154 –  Teatre – GERMANES  (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Tantarantana (temp. 19/20 – espectacle 101 – i RdP 045) – 2020.02.14

GERMANES (temp. 19/20 – espectacle 101 – i RdP 045)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

El teatre Tantarantana ha estrenat GERMANES, l’obra potser més intimista del reconegut autor canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad, protagonitzada per Mònica López i Lluïsa Castell sota la direcció de Roberto Romei. La versió catalana del text és d’Helena Tornero.

Aquesta és la tercera producció conjunta del Tantarantana i Arsènic Creació, després de    “Shenzhen significa infern” (2018) i “Monster” (2019). També ha co-produït, amb el Festival TNT, “La nit just abans dels boscos” (2013) i “Lampedusa Beach” amb Artescena Social. La companyia Arsènic Creació va néixer en 2005 com a espai de formació teatral i té la seva seu a Granollers a Roca Umbert Fabrica de les arts.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Dimarts dia 11 va tenir lloc la roda de premsa i passi de gràfics, de la que us deixem una escena de la representació i també l’àudio de la presentació.

 

Passi de gràfics de l’onze de febrer al Teatre Tantarantana

Al presentar la proposta, Roberto Romei va afirmar que el text és una reflexió sobre els orígens, sobre la necessitat de retrobar-se amb un mateix i la necessitat de defensar la pròpia cultura.

Continua llegint

– 153 – Teatre – AMY (& THE ORPHANS)  (🐌🐌+🐚) – Sala Versus Glòries (temp. 19/20 – espectacle 100) – 2020.02.13

AMY (& THE ORPHANS) (temp. 19/20 – espectacle 100 )       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dijous, vam fer cap a la Sala Versus Glòries per poder veure AMY (&THE ORPHANS), un text basat en fets reals, de la nord-americana Lindsey Ferrentino, que ens ha presentat la companyia La Niña Bonita. Aquesta peça està adaptada i dirigida per Xavi Álvarez i Neus Suñé, que també formen part del repartiment encapçalat per Odile Fernández, una actriu amb síndrome de Down.

Aquesta peça va ser estrenada a l’Off Broadway el 2018 i ens parla del cas real de la tieta de la dramaturga. Un text escrit amb la intenció de denunciar la situació que patien als anys 70, als EEUU, les persones amb discapacitat psíquica en algunes institucions on eren internades.

Tal com ens van explicar a la roda de premsa, la companyia La Niña Bonita, creada en 2015 i actualment resident a la Sala Versus, va obtenir els drets de l’autora per poder estrenar per primera vegada aquesta peça fora dels Estats Units.

Després de la mort del seu pare, dos germans amb dubtosa estabilitat emocional es reuneixen amb l’Amy, la seva cinèfila germana, que porta internada tota la vida en una residència per a persones amb síndrome de Down. Els tres, amb la inesperada presència de la Kathy, la cuidadora d’Amy, inicien un viatge per l’autopista.

Curiosament, encara que sembli inversemblant, la proposta té el format de comèdia / road-trip, on els germans de la protagonista, després de la mort dels pares, viatjaran a la recerca de la veritat per retrobar-se amb la seva germana, que ja té 47 anys i de la que coneixen ben poca cosa. L’acció amb un ritme accelerat, utilitza el flashback constant. No pretén en cap cas jutjar el que va passar, ni destacar culpable ni víctimes, fugint de qualsevol paternalisme.

Continua llegint