No teníem pas pensat anar a veure aquesta òpera, ja que no entrava dins del nostre abonament del Gran Teatre del Liceu. Per sort un bon amic que la va poder veure en la seva primera representació, ens la va recomanar des del seu blog.
Es tractava de la desconeguda òpera “ALEXINA B” de Raquel García-Tomás amb direcció d’escena de Marta Pazos. Immediatament, vam comprar les entrades pel dimecres 22 de març, la darrera de les representacions oferides. El nostre amic tenia tota la raó… va ser una autèntica sorpresa per la grandíssima qualitat, tant en la música, com en la seva posada en escena, i especialment en les magnífiques veus.
L’òpera, una estrena absoluta, està inspirada en les memòries d’Adélaïde Herculine Barbin, també coneguda com a Alexina B. (“Mes souvenirs” – publicades el 1874 a París), una persona “intersexe”. Nascuda a França l’any 1838 la vida de la institutriu francesa que va morir amb només 30 anys, commou i sedueix, és la història d’una persona incompresa que va viure la seva intersexualitat en un món absolutament binari.
El llibret és de la poeta francesa Irène Gayraud (1984) i la composició musical de Raquel García-Tomás (Barcelona 1984), Premi Nacional de Música 2020. La direcció d’escena ha estat realitzada per l’escenògrafa gallega Marta Pazos (Pontevedra 1976).
Una òpera estructurada en tres actes (el segon i el tercer s’interpreten seguits) amb 20 escenes que ens expliquen la colpidora història d’Alexina. Se li atribueix el sexe femení en néixer i creix en un convent. Treballant s’enamora d’una de les seves companyes, la Sara, i és a partir d’aquell moment que ella es reivindica com a home i canvia de sexe legalment per ser Abel Barbin.
Incapaç d’adaptar-se, s’acabarà suïcidant.
“Tinc vint-i-cinc anys i, si bé encara jove, m’aproximo, sense dubtar-ho, al terme fatal de la meva existència. He sofert molt, i he sofert sol, abandonat per tots!”
El seu testimoni revela la violència de les institucions religioses, del col·lectiu sanitari i d’una societat que, quasi com ara, tolera malament la diferència.
Una senzilla, però efectiva posada en escena, amb tonalitats verdes, on unes parets laterals que apareixen de la part superior de l’escenari, transformen l’espai escènic d’una manera gairebé màgica, recolzats per un disseny de llums de Nuno Meira realment extraordinari.
L’escenografía de Max Glaenzel, el vestuari de Silvia Delagneau, coreografia de María Cabeza de Vaca, vídeo de la mateixa Raquel García-Tomàs i so de Sixto Cámara.
Cal remarcar especialment l’orquestra de cambra de 20 músics, que ha estat magníficament dirigida per Ernest Martínez Izquierdo.
El paper protagonista de la història l’ha interpretat la mezzosoprano barcelonina Lidia Vinyes-Curtis, la soprano burgalesa Alicia Amo ha interpretat el paper de Sara.
La soprano Elena Copons ha interpretat quatre papers: el policia, Madame P mare de Sara, la mare d’Alexina i Sor Marie des Anges.
El contratenor Xavier Sabata ha interpretat diferents papers de doctor (doctor Goujon, doctor H. i el doctor), a l’abat, a monsenyor i al jutge. La mezzosoprano Mar Esteve interpreta a Alexina de jove, a una pupil·la del convent i a una alumna de l’internat.
I deixem pel final de la ressenya la menció de la magnífica intervenció de 10 veus blanques del nostre estimadíssim “Cor Vivaldi” (al que intentem seguir habitualment), que han representat a les pupil·les del convent i a les noies de l’internat. El Cor Vivaldi ha estat dirigit com de costum pel seu director i ànima, l’Òscar Boada.
Una proposta esplèndida, que hauria de poder ser representada més enllà de les tres programades.
Segurament serà recordada com la millor proposta del Liceu d’aquesta temporada.
