Un altre sorpresa agradable d’aquest GREC2014….. LA PARTIDA.  Un altre cinc estrelles a “Voltar i Voltar”.

De nou en Julio Manrique dirigeix amb mestria, una nova producció i ens torna a deixar meravellats amb la seva manera de muntar peça a peça, un espectacle al que auguro una molt bona acollida per part del públic.  Juntament amb la seva parella, Cristina Genebat, formen un tàndem difícilment superable, ella com adaptadora del text i ell dirigint tot l’entramat que suposo representa una producció d’aquesta envergadura, amb  un important grup de persones a les seves ordres, per tal d’intentar aconseguir l’excel·lència, que efectivament, aquesta vegada ha aconseguit.

Soc de l’opinió que el text en una obra de Teatre es importantíssim, i si no es així, malament;  perquè per molt bon director i molts bons actors, si  l’obra no m’acaba d’atrapar….. bufff.

 Després d’haver interpretat en John de Senyoreta Júlia al Grec 2012, Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber. Ho fa dirigint una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà del joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra al restaurant on passa tot (a Londres en l’original, a Barcelona en aquesta posada en escena), “no es juga a les cartes, es juga a l’home”.

Sis personatges amb vida pròpia, d’aquells que només aconsegueix crear la millor escriptura teatral, transiten pel menjador i la cuina del restaurant: un cuiner, dos cambrers, el propietari del negoci, un fill amb problemes amb el joc i el seu mentor en el pòquer. Tots ells participaran en l’acte final en una partida al soterrani del local. I, entre whisky i cigarrets, cada jugada farà emergir algun dels molts temes que tracta l’obra i que van de l’amistat i la lleialtat a la veritat i la mentida passant per l’èxit i el fracàs. Quin dels jugadors ha guanyat partida en realitat?

La Partida – Teatre Romea – Grec2014 – Fotos David Ruano

Es per això que a vegades en Teatre,  valorem tan sols la posada en escena i les actuacions, però no la vàlua d’un text que interessi des de el minut 1 de veure’l representat a un escenari. Es per això que en aquest cas, voldria remarcar que el text de Patrick Marber, m’ha resultat fascinant, perquè encara que el tema del joc mai m’ha interessat gens, amb l’excusa d’una jugada de pòquer en un soterrani, m’ha transportat sense gairebé ni adonar-me, al fons de l’anima que tot esser humà te, com la protecció paternal, la dependència filial i moltes vegades egoista dels fills, l’amistat, l’angoixa …i fins i tot la desesperació en algun moment donat de la vida.

Continua llegint →