Arxiu d'etiquetes: Andreu Benito

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, diumenge 19 de maig,  a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max,  s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint

2018.04.18 – Teatre – MEDEA (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure Montjuïc (temp. 17/18 – espectacle  nº 259)

MEDEA (temp. 17/18 – espec. nº 259)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

A partir d’Eurípides i Séneca, dues tragèdies barrejades en aquesta versió d’Alberto Conejero i Lluís Pasqual i dirigida per Lluís Pasqual hem pogut veure aquesta MEDEA que envaeix amb una gran força escènica la Sala Fabià Puigserver.

Aquesta versió ha eludit la part dels textos clàssics que ja coneixem i ens apropa a una Medea dominada de principi a fi per la ira, incapaç d’acceptar, reclamant el que creu que són els seus drets com a dona i els dels seus fills com a nens.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Medea és filla del rei de la Còlquida, Eetes, i de l’oceànida Idia. I neta del sol, Heli, i de la maga Circe. Casada amb Jasó, cap dels Argonautes i a qui va ajudar a conquerir el velló d’or, viu amb ell a Corint, el país d’origen d’Eetes, sota el regnat de Creont.

 Un bon dia, però, Creont decideix fer casar la seva filla amb l’heroi. Per aconseguir-ho, decreta desterrar Medea. Ella, però, aconsegueix ajornar un dia l’execució del decret, el temps just de preparar la seva venjança.

 Impregna de verí un vestit i joiells i ho envia tot a la seva rival per mitjà dels seus fills. Quan ella s’ho emprova, és cremada per un foc misteriós, que també afecta Creont quan corre a auxiliar-la, i fins al palau sencer. Mentrestant, Medea assassina els seus propis fills al temple d’Hera i, tot seguit, s’escapa a Atenes enfilada en un carro estirat per cavalls alats, un regal del seu avi, el sol.

Lluís Pasqual ha valorat les dificultats de portar a escena una peça de fa 2.500 anys, arribant a la conclusió de què “el més difícil de tot és trobar el to adequat”. Per aquest motiu, ha decidit suprimir el tradicional cor grec que, creu, és “l’element clàssic que ha envellit pitjor”.

Emma Vilarasau és Medea, una reina, una estrangera, tal vegada una bruixa. El destí la converteix en desarrelada i ella opta per desencadenar la tragèdia. Un clàssic tan convuls com el nostre present.

Fotografies de Ros Ribas

Emma Vilarasau és una Medea amb una força i una resistència indiscutibles, imprimeix un ritme trepidant al seu personatge, encara que, al nostre entendre, ha estat sobreactuada en forçes moments. Cal afegir però, la incomoditat que deu suposar actuar absolutament mullada ….

Continua llegint

– Teatre (276) – IVÀNOV (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure Monjuïc – 07.05.2017

IVÀNOV

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Moltes expectatives per poder veure aquesta versió que l’Àlex Rigola ha fet sobre el text d’Anton Txékhov. Havíem sentit opinions de tota mena i la veritat és que teníem forces ganes de tenir la nostra. Vam anar diumenge dia 7 per poder assistir al col·loqui post funció que tindria lloc en acabar la representació.

I quan sortim ens adonem que tenim disparitat d’opinions, a l’Imma li ha agradat força, al Miquel no tant, malgrat lo “rigolaire” que se sent.

Ivànov és la història d’un home atrapat entre la fi d’un món i la por de viure. Sol, desagradat de tot i de tothom, antipàtic i lúcid. La primera peça ‘major’ de Txékhov, el primer Txékhov d’Àlex Rigola.

Una peça que l’autor va escriure en deu dies, l’any 1887, i que va tenir una estrena molt accidentada a Moscou. Txékhov la va reescriure i es va estrenar a Sant Petersburg l’any 1889. Amarat de l’esperit de Txékhov que amb 27 anys, malalt de tuberculosi i sent metge, ja sabia que la seva, seria una curta vida. Ivànov és un personatge controvertit i la seva actitud davant la malaltia de la seva dona provocaran tot tipus de respostes al seu entorn pròxim. Finalment prendrà una decisió dràstica.

Aquest espectacle tanca el recorregut Individu i societat d’aquesta temporada del Teatre Lliure, del que han format part “Revolta de bruixes”, “Relato de un náufrago”,”Jane Eyre”, “L’ànec salvatge” i “Filla del seu pare”.

En entrar a la sala Fabià Puigserver ens trobem als actors jugant amb una pilota, vestits amb la seva pròpia roba i cridant-se pels seus noms reals. A les pantalles laterals es projecten fotos personals dels mateixos actors. Els espectadors a banda i banda de l’escenari.

Continua llegint

– Teatre (210) – L’ÀNEC SALVATGE (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 17.03.2017

L’ÀNEC SALVATGE

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Cada vegada estic més convençut que s’ha d’esperar uns dies després de l’estrena per gaudir més d’una nova proposta escènica, malgrat que en el nostre cas poques vegades complim amb aquesta reflexió que acabo de fer; i és que els molt teatraires com nosaltres, sovint caiem en la temptació de veure-la el més aviat possible i encara més quan sabem que haurem d’escriure la nostra opinió en el blog.

Malgrat que en acudir la roda de premsa de l’espectacle, havíem notat bones sensacions, a causa de que havíem llegit prèviament algunes opinions no massa favorables escrites al llarg d’aquests dies en espais similars al nostre, vàrem assistir ahir al Teatre Lliure amb certa recança, ja que havíem llegit que el text no era prou bo…. i força allunyat de la realitat actual; una de les raons de més pes que adduïen, era que el seu desenllaç és massa previsible des de la primera mitja hora de la representació; altres també opinaven que s’hauria d’haver retallat força el text perquè la durada estigues més en connexió amb el públic actual, al que li agrada la immediatesa en la majoria dels actes de la seva vida.

La sorpresa per tant, ha estat majúscula, perquè ens hem trobat amb un text realment fascinant, amb moltíssims matisos i actituds en què ens podem veure reflectits en com ens comportem al llarg de la nostra vida; a més a més, en cap cas l’hem trobat llarga, perquè hem gaudit del text plenament …. i no pas pel dramatisme del seu desenllaç, que potser si, es força previsible en alguns aspectes, sinó perquè ens ha agradat molt paladejar el camí i tots els simbolismes que l’escriptor ha emprat per explicar-nos aquesta història tan humana.

Els que també som “malalts” pels viatges, sabem el que ens trobarem al final del camí i malgrat això segurament gaudim més dels preparatius i del mateix camí que hem de fer per arribar-hi, que del destí final.

És per això que no entenem com aquest text de l’escriptor noruec Henrik Ibsen, encara no s’havia estrenat comercialment a casa nostre. Des d’aquí, volem donar les gràcies als responsables d’aquesta adaptació, Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Julio Manrique (director de la proposta), per haver aixecat aquesta meravellosa adaptació i fer-nos conèixer un altra obra d’aquest gran escriptor.

Continua llegint

– Teatre (161) – EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ – TNC – Sala Petita (🐌🐌🐌) – 21.01.2017

EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Dissabte tornem a la Sala petita del TNC amb una certa por d’avorrir-nos per un text que pensem pot arribar a ser inabastable per nosaltres; es tracta de EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ de Bernard Marie Koltès, un duel dialèctic i vital entre dues persones ben diferents, entre dos mons que estan en les antípodes, entre el representant de la foscor i el que prové de la llum, entre el Dealer (venedor) i el Client.

Vaig poder assistir a la roda de premsa i allà em vaig adonar que el que veuríem en els pròxims dies, no es tractava d’una representació a l’ús i que segurament caldria revisar després en una lectura més pausada, un text que ja intuïa llavors molt metafòric, …. per poder descobrir tots els significats que amaga dins seu.

en-la-solitud-dels-camps-de-coto-2

A l’hora fosca en què les persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts es troben clandestinament per dur a terme una transacció que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions secretes de cadascú. La força del desig a través dels laberints imprevisibles del llenguatge, en un dels duels més emblemàtics del teatre contemporani.

Una proposta dirigida per en Joan Ollé, traduïda per Sergi Belbel, i interpretada pels actors Andreu Benito (el Dealer) i Ivan Benet (el Client); és la primera vegada que el TNC programa una obra d’aquest autor.

Continua llegint

– Teatre (27) – L’INFRAMÓN (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 20.09.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

L’INFRAMÓN – 

Aquest dimarts, vàrem assistir al passi preestrena de L’INFRAMÓN, que el Teatre Lliure ens facilita gratuïtament als abonats de més de 10 o 20 espectacles. Una producció que ja es va poder veure en aquest passat Festival Grec i que nosaltres vàrem preferir deixar-ho per veure’l més endavant, per gaudir d’altres que no es podien veure posteriorment.

A la roda de premsa de la setmana passada, ja vaig entreveure que ens agradaria aquesta producció teatral i ara un cop vista, ho confirmem…. ens ha agradat molt, sobretot el text, però també la posada en escena i les magnífiques interpretacions.

linframon

L’acció està situada en un futur força proper, en el que les noves tecnologies han evolucionat molt i permeten “viure” també una altra vida virtual, a banda de la vida real, de manera que permet a partir de la creació d’una “avatars” personals, tenir a més a més una cibervida, que amb tota llibertat de la nostra fantasia, assolir el compliment dels desitjos i passions més “fosques” que podem a arribar a desitjar qualsevol ésser humà.

Explicat d’aquesta manera, sembla que estem parlant d’una mena de “ciència ficció” molt llunyana, però solament hem de pensar en el món que ara mateix ens envolta, on els mons virtuals ja ens comencen a envair…. jocs d’ordinador o mòbil on “gaudim” matant virtualment monstres o persones amb armes de foc, sense que traspassi en cap cas el nostre món real, o …. les cada vegada més habituals aplicacions que ofereixen la possibilitat de realitzar cibersexe, que malauradament algunes persones ja comencen a preferir sobre el sexe real, a la seva vida.

Juan Carlos Martel Bayod dirigeix L’INFRAMON, aquest text de Jennifer Haley (The Nether) guardonat amb el premi Susan Smith Blackburn de Nova York i set premis L-A. Ovation, i que ve del Royal Court de Londres, l’Off-Broadway, el West End…

Continua llegint

– Teatre – MARITS I MULLERS (🐌🐌🐌🐌 + 🐚) – La Villarroel – 16/09/2015

Estrenem temporada a la Villarroel amb aquesta proposta d’en Àlex Rigola basada en un guió d’en Woody Allen, de la pel·lícula estrenada el 1992 i protagonitzada per ell mateix i la seva parella aleshores, l’actriu Mia Farrow.

Alex Rigola va estrenar aquesta obra en castellà al Teatre de La Abadia de Madrid, en 2013 i ara ens ha preparat la versió catalana d’aquesta comèdia sobre les relacions de parella.

Marits i Mullers - La Villarroel

En aquesta versió els personatges de l’obra tenen els noms dels actors que els interpreten, Andreu és escriptor i professor de literatura i fa deu anys que està casat amb la Mònica que treballa en una revista d’art. Han quedat a sopar amb els seus millors amics, en Joan i la Sandra. No es poden creure que aquesta parella aparentment feliç hagi decidit separar-se. I aquest és el detonant del qüestionament de la seva pròpia relació.

La comèdia i el drama s’uneixen per explicar la història de com la separació d’un matrimoni impacta en l’estabilitat de l’altre.

Continua llegint

– Teatre – INCERTA GLÒRIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala petita – 28/05/2015

Un altre “top” en les nostres valoracions Voltaires i encara mes perquè realment no ens esperaven que ens agrades tant; nosaltres sí que llegim totes les opinions que ens arriben abans d’anar a veure una determinada representació i el que havíem llegit d’INCERTA GLÒRIA (sobretot de la primera part), ens havia posat una mica de “por” al cos; de nou i segurament per aquesta raó, ens ha sorprès molt favorablement, inclús jo diria que “impactat” aquesta visió escènica d’Àlex Rigola, sobre un text que no coneixíem pas de Joan Sales, sobre la guerra civil espanyola.

Incerta Glòria - TNC 1

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades, provocat per l’alçament de les forces militars que va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Incerta Glòria - TNC 2

Pel que sembla, el text de Joan Sales és realment inabastable per tal de plasmar-ho en una escenificació teatral de 3 hores i segurament el que ha fet Àlex Rigola, és simplement donar una visió resumida, tan sols una pinzellada que s’apropi a un text bellíssim i que alhora respecti al màxim l’esperit de la narració, sense importar-li massa la fidelitat exacta del test original. Val a dir, abans de continuar, que segurament no sóc del tot imparcial, per què per mi Àlex Rigola és un dels directors teatrals que més he admirat al llarg de la meva vida.

Continua llegint

– Teatre – L’ART DE LA COMÈDIA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 13/02/2015

Dos dies seguits de Teatre Nacional de Catalunya, i així com ahir no ens va acabar de fer el pes la producció “No feu bromes amb l’amor”, avui el que hem vist ens ha satisfet plenament i hem estat a un pèl de classificar-la amb la màxima puntuació “cargolaire”.

L'art de la comedia - TNC - cartellL’ART DE LA COMÈDIA va ser escrita l’any 1964, pel dramaturg napolità Eduardo De Filippo (1900 – 1984) i sembla que ell mateix, li tenia una especial estimació a aquest text; segurament una de les raons era perquè el seu argument parla essencialment de TEATRE; tot i així aquesta obra no va tenir un èxit immediat després de la seva estrena, però ha anat aconseguint reconeixement a mesura que ha anat passant el temps, fins que ara mateix, està considerada una de les grans obres del segle XX.

Eduardo De Filippo, és un dels meus dramaturgs de capçalera i aquí a casa nostre hem pogut veure i gaudir, moltes de les seves obres, entre les que jo destacaria per sobre de totes, un parell que varen tenir un gran èxit a Barcelona: Natale in casa Cupiello (1931) i Sabato, domenica e lunedi (1959).

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

L'art de la comedia - TNC 2

L’ART DE LA COMÈDIA és un veritable “manifest” del teatre polític, una denúncia de Eduardo De Filippo a la censura ideològica, dirigida directament a un tipus d’art teatral, que intenta sensibilitzar les consciències dels ciutadans amb la mostra explícita dels problemes reals de la societat. El “Teatre” i els seus protagonistes (autors, directors i actors) es veuen obligats a patir censures brutals dels governs, i consignes per tal de què la “cultura de masses” sigui menys “política” i molt més de “divertimento”. Torna a plantejar de nou el debat etern, sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat.

Continua llegint

– Grec2014 – Teatre – LA PARTIDA (*****) – Teatre Romea – 06/07/2014

Un altre sorpresa agradable d’aquest GREC2014….. LA PARTIDA.  Un altre cinc estrelles a “Voltar i Voltar”.

La Partida - Teatre Romea - Grec2014 - Fotos David Ruano 1De nou en Julio Manrique dirigeix amb mestria, una nova producció i ens torna a deixar meravellats amb la seva manera de muntar peça a peça, un espectacle al que auguro una molt bona acollida per part del públic.  Juntament amb la seva parella, Cristina Genebat, formen un tàndem difícilment superable, ella com adaptadora del text i ell dirigint tot l’entramat que suposo representa una producció d’aquesta envergadura, amb  un important grup de persones a les seves ordres, per tal d’intentar aconseguir l’excel·lència, que efectivament, aquesta vegada ha aconseguit.

Soc de l’opinió que el text en una obra de Teatre es importantíssim, i si no es així, malament;  perquè per molt bon director i molts bons actors, si  l’obra no m’acaba d’atrapar….. bufff.

 Després d’haver interpretat en John de Senyoreta Júlia al Grec 2012, Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber. Ho fa dirigint una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà del joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra al restaurant on passa tot (a Londres en l’original, a Barcelona en aquesta posada en escena), “no es juga a les cartes, es juga a l’home”.
Sis personatges amb vida pròpia, d’aquells que només aconsegueix crear la millor escriptura teatral, transiten pel menjador i la cuina del restaurant: un cuiner, dos cambrers, el propietari del negoci, un fill amb problemes amb el joc i el seu mentor en el pòquer. Tots ells participaran en l’acte final en una partida al soterrani del local. I, entre whisky i cigarrets, cada jugada farà emergir algun dels molts temes que tracta l’obra i que van de l’amistat i la lleialtat a la veritat i la mentida passant per l’èxit i el fracàs. Quin dels jugadors ha guanyat partida en realitat?
La Partida - Teatre Romea - Grec2014 - Fotos David Ruano 6

La Partida – Teatre Romea – Grec2014 – Fotos David Ruano

Es per això que a vegades en Teatre,  valorem tan sols la posada en escena i les actuacions, però no la vàlua d’un text que interessi des de el minut 1 de veure’l representat a un escenari. Es per això que en aquest cas, voldria remarcar que el text de Patrick Marber, m’ha resultat fascinant, perquè encara que el tema del joc mai m’ha interessat gens, amb l’excusa d’una jugada de pòquer en un soterrani, m’ha transportat sense gairebé ni adonar-me, al fons de l’anima que tot esser humà te, com la protecció paternal, la dependència filial i moltes vegades egoista dels fills, l’amistat, l’angoixa …i fins i tot la desesperació en algun moment donat de la vida.

Continua llegint