EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTO –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dissabte tornem a la Sala petita del TNC amb una certa por d’avorrir-nos per un text que pensem pot arribar a ser inabastable per nosaltres; es tracta de EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ de Bernard Marie Koltès, un duel dialèctic i vital entre dues persones ben diferents, entre dos mons que estan en les antípodes, entre el representant de la foscor i el que prové de la llum, entre el Dealer (venedor) i el Client.

Vaig poder assistir a la roda de premsa i allà em vaig adonar que el que veuríem en els pròxims dies, no es tractava d’una representació a l’ús i que segurament caldria revisar després en una lectura més pausada, un text que ja intuïa llavors molt metafòric, …. per poder descobrir tots els significats que amaga dins seu.

A l’hora fosca en què les persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts es troben clandestinament per dur a terme una transacció que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions secretes de cadascú. La força del desig a través dels laberints imprevisibles del llenguatge, en un dels duels més emblemàtics del teatre contemporani.

Una proposta dirigida per en Joan Ollé, traduïda per Sergi Belbel, i interpretada pels actors Andreu Benito (el Dealer) i Ivan Benet (el Client); és la primera vegada que el TNC programa una obra d’aquest autor.

S’apaguen les llums de la Sala i encara a les fosques, escoltem la veu profunda d’Andreu Benito, com comença a desgranar el text:

Si vostè camina per fora, a aquesta hora i en aquest lloc, és perquè desitja alguna cosa que no té, i jo puc proporcionar-l’hi, aquesta cosa; perquè si sóc en aquest lloc des de fa més temps que vostè i per més temps que vostè, i si ni tan sols aquesta hora que és la de les relacions salvatges entre els homes i els animals no me n’aparta, és perquè tinc el que cal per a satisfer el desig que passa davant meu, i és com un pes del qual he de deslliurar-me sobre tothom, home o animal, que passi davant meu.

Per això m’acosto a vostè, malgrat l’hora que és aquella en què habitualment l’home i l’animal es llencen salvatgement l’un damunt l’altre, jo m’acosto a vostè, amb les mans obertes i mostrant-li els palmells, amb la humilitat del qui proposa enfront del qui compra, amb la humilitat del qui posseeix gairebé afectuosament, deixant a baix de tot al carrer l’animal i l’home estirant les seves brides i ensenyant-se salvatgement les dents enfront del qui desitja; i veig el seu desig com es veu una llum que s’encén, en una finestra dalt de tot d’un edifici, en el crepuscle; jo m’acosto a vostè com el crepuscle acosta la seva primera llum, suaument, respectuosament…

Una posada en escena magnífica, absolutament despullada, per tal de deixar que el text i les interpretacions es puguin gaudir plenament; els dos homes a sobre d’una plataforma fosca i basculant, que s’anirà movent cap a un cantó o cap a un altre, depenent de què els seus arguments convencin o no als espectadors.

La rèplica del Client, no es fa esperar:

Jo no camino en un lloc concret ni a una hora concreta; camino i prou, anant d’un punt a un altre, per assumptes privats que es tracten en aquests punts i no en el trajecte; no sé de quin crepuscle em parla ni de cap mena de desigs i m’estimo més ignorar els accidents del meu trajecte. Anava d’aquella finestra il·luminada d’allà dalt, darrere meu, a aquella altra finestra il·luminada d’allà baix, davant meu, segons una línia molt recta que el travessa a vostè perquè vostè s’hi ha col·locat deliberadament.

I és clar, no existeix cap mitjà que permeti, a qui es dirigeix d’una alçada a una altra alçada, evitar de baixar per tornar a pujar tot seguit, amb l’absurditat de dos moviments que s’anul·len i el risc, entre tots dos, d’esclafar amb cada pas les restes llençades per les finestres; com més amunt vius, més sa és l’espai, però més dura la caiguda; i quan l’ascensor t’ha dipositat a baix, et condemna a haver de caminar en mig de tot allò que no has volgut allà dalt, en mig d’un munt de records putrefactes, com quan, al restaurant, el cambrer et fa el compte i enumera, a les teves orelles fastiguejades, tots els plats que ja digereixes des de fa estona…

Segurament un text no apte per tot tipus de públic i encara menys per segons quins espectadors asseguts en una Sala de Teatre, sense un coneixement previ del que anirà a veure. Al meu costat un home regirant-se a la cadira i mirant l’hora constantment i badallant sense cap intenció de dissimular.

Nosaltres intentem seguir-ho amb atenció, malgrat que en més d’una ocasió ens perdem en el significat de les llargues frases, que desgranen davant nostre els dos actors….

… i no podem evitar-ho, sense voler comencem a comparar com expressen les paraules, i ens adonem que en Andreu Benito, malgrat que la seva interpretació és prou bona, en algunes ocasions “recita” com si es tractés d’un poema, amb una certa “declamació” que ens fa allunyar massa del personatge que interpreta. En canvi, la interpretació d’Ivan Benet ens la creiem des del minut zero, tant per la forma de dir-ho com per l’expressió del seu rostre i fins i tot pels moviments del seu cos…. i ens quedem embadalits amb la seva interpretació…. com si s’hagués convertit en un mag que ens ha fet un encanteri i ens té atrapats.

Malgrat tot, confirmem que a la sortida o en els pròxims dies haurem de llegir-nos el text per intentar captar tot el que aquest vol expressar. Un text que parla de desitjos, d’un acte de seducció entre dues persones enfrontades amb dues maneres molt diferents de veure la vida:

• el Dealer és l’home dels camps, l’home pobre, l’exclòs….. sap que les paraules són creació, pensament i ficció i té consciència de la impossibilitat de poder expressar gaires veritats a través d’elles
• el Client és l’home de les ciutats, l’home ric, l’home sense tradició, el condemnat….. el que fingeix que les seves paraules diuen la veritat….. i segurament no té gaire clar el que recerca.

No ens atrevim a recomanar aquest espectacle a tothom. Creiem que és un text ple de metàfores, que té la seva dificultat per seguir-ho. Nosaltres ens ho hem passat bé, malgrat que hem de reconèixer que hem valorat molt més les interpretacions i la posada en escena, que un text que haurem de llegir per força.

Autor: Bernard-Marie Koltès – Traducció: Sergi Belbel

Direcció:  Joan Ollé

Amb:  Ivan Benet i Andreu Benito

Escenografia: Sebastià Brosa / Vestuari: Míriam Compte / Il·luminació: Lionel Spycher / So: Damien Bazin / Moviment: Andrés Corchero / Caracterització: Núria Llunell / Adjunt a la direcció: Iban Beltran / Ajudant d’escenografia: Sergi Corbera / Ajudantes en pràct. del màster d’escenografia d’Elisava: Taísa Campos i Ximena Rubio / Alumne en pràct. (direcció)de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: Oriol Morales

idioma: català

Durada : 1 hora i 15 minuts