Ahir dissabte 20 d’abril, al Teatre Romea, per fi vam poder veure “JAURÍA“, amb dramatúrgia de Jordi Casanovas i dirigida per Miguel del Arco, amb Laura Alonso com a ajudant de direcció. Dues setmanes abans havia assistit a la Roda de Premsa, on vaig poder gravar l’àudio que afegiré més endavant en aquesta ressenya.

Una dramatúrgia creada a partir de les transcripcions del mediàtic judici, realitzat als membres de La Manada entre 2017 i 2019, amb fragments de les declaracions dels acusats i la denunciant publicades a diferents mitjans de comunicació. Una ficció documental a partir de material real, sobre els fets que van succeir a Pamplona la nit del 6 de juliol de 2016, que ens permet viatjar per la ment de la víctima i els seus agressors. Jordi Casanovas no ha afegit informació, d’acord amb les declaracions ha estructurat l’obra per donar-li coherència narrativa.

Jordi Casanovas va escriure JAURÍA l’any 2018, amb les declaracions del novembre del 2017 i no recollia encara cap de les dues sentències dictades en Navarra en 2018 i en 2019, ni la del Tribunal Suprem de Madrid del juny de 2019. La peça va ser estrenada al mes de març del 2019 al Teatre Kamikaze de Madrid amb María Hervás com a víctima. 

En 2024 Jordi Casanovas ha actualitzat el text i podem parlar d’un nou muntatge, que ens apropa als membres de “la Manada” de tal manera que els acabem veient com a persones que es consideren normals, i que no van saber calibrar la veritable naturalesa d’aquella nit “de festa”, ni que tampoc van acceptar que el que havien fet era una violació grupal. 

D’altra banda, la víctima, interpretada magníficament per Àngela Cervantes, es presenta ara més realista, una noia de disset anys, alegre i desinhibida amb ganes de festa i sense pors, que no esperava en absolut que aquella nit acabes amb la seva violació grupal. Els actors que interpreten als membres de la Manada són molt més joves que els que ho van fer en 2019 i es mostren impetuosos i amb ganes de divertir-se, ells són Artur Busquets, Francesc Cuéllar, Quim Àvila, David Menéndez i Carlos Cuevas.

Fotografies de David Ruano

Ells són cinc amics que es fan dir “La Manada” i han viatjat des de Sevilla per gaudir de “els Sants Fermins”. Ja de matinada es troben amb una noia al centre de Pamplona i xerren amb ella, una mica de tot, de futbol segons ella, i de sexe segons ells. Tots van beguts, ella vol marxar i ells s’ofereixen a acompanyar-la al seu cotxe on l’espera l’amic amb el qual ella ha vingut des de Madrid. No recorden que s’hagin dit els noms.

Però abans volen trobar un hotel on puguin tenir relacions sexuals amb ella, segons diuen, tots pensen que ella també ho vol. Tot està ple i un d’ells accedeix a un portal i entren tots amb ella. I allà va començar tot. Ells no van controlar la seva actuació grupal. Ho van gravar tot. Ella va tancar els ulls esperant que tot acabés aviat: “Nunca imaginé que fuera a pasar lo que pasó“.

I com es va remarcar a la roda de premsa … en aquest àudio ho podeu escoltar…

… el pitjor per ella estava per passar, la denuncia, les revisions mèdiques, la pressió mediàtica i el judici. Un judici que es va convertir en una segona “violació” (a la proposta escènica nosaltres vam apreciar molta violència verbal)… i on ella va ser qüestionada per no fer res quan l’estaven violant, per deixar que tot passes i per deixar que ho filmessin. Ella va haver de demostrar que no havia consentit, que el seu silenci, la seva passivitat va ser provocada pel seu estat de xoc i que el fet de tancar els ulls, era la seva forma de dir NO i de què tot acabés el més ràpid possible.

El cas de la Manada va sacsejar el concepte de masculinitat, de consentiment i d’agressió sexual a la nostra societat. Un judici que va marcar un abans i un després. 

Una interpretació magnífica la d’Àngela Cervantes, que transmet la seva ingenuïtat i el seu dolor davant dels fets, la seva tristesa i la seva enorme solitud, en el judici, davant uns advocats implacables. Esplèndida també en el seu paper de fiscal, amb un gir interpretatiu que cal remarcar.

Les grandíssimes actuacions dels cinc actors, que han d’interpretar de forma convincent als agressors, ja que ho volen fer amb una certa pàtina d’humanitat i no pas com a unes persones “perverses i dolentíssimes”, sinó com uns joves amb ganes de “marxa” i alcoholitzats, on ells mateixos es consideren “normals”, però que es descontrolen en actuar de forma grupal, potser per demostrar el seu “masclisme més carrincló”.

En l’àudio els mateixos actors intenten explicar la gran dificultat d’interpretar-los, perquè (malgrat que els fastigueja absolutament la seva actuació), volen mostrar als espectadors unes personalitats allunyades del que es va poder entreveure en el circ mediàtic que es va muntar llavors. Molt convincents també, en els seus papers de jutge i advocats en el judici.

L’escenografia, molt senzilla, d’Alessio Meloni on al fons de l’escenari un petit cubicle vol simular aquell en el qual es va produir la violació grupal. Tot en gris i cadires metàl·liques. Molta fredor. El vestuari de José Novoa dona la nota de color amb el vermell característic dels Sants Fermins. Bé la il·luminació de Juan Gómez Cornejo i el so de Sandra Vicente.

Una proposta de teatre documental que actua de revulsiu en fonamentar la seva dramatúrgia en uns fets reals que tots vam viure d’una forma o altra a través dels mitjans de comunicació. 

Una obra que mostra la “força imparable” que pot assolir un grup i que és capaç d’anul·lar voluntats individuals de les persones que el conformen. 

Una proposta que ens posa davant dels ulls la duresa dels mitjans judicials que són capaces de fer que la víctima se senti més culpable que els mateixos acusats. La il·luminació de la platea en les escenes judicials fa que ens sentim part del judici i ens veiem impotents davant l’agressivitat dels magistrats.

En definitiva, una obra que pensem cal veure si o sí. Ara s’estarà al teatre Romea fins al 5 de maig i creiem que ha exhaurit totes les localitats.

Però, una bona notícia, … hem llegit que del 18 de setembre al 20 d’octubre del 2024 es representarà novament al Teatre Goya.