Ahir divendres 19 d’abril vam tornar al Mercat de les Flors per veure BUT THEN, WE’LL DISAPPEAR (I’D PREFER NOT TO), de la companyia de dansa noruega Carte Blanche, amb coreografia de Frédérick Gravel. Aquesta peça va ser estrenada al Bergen International Festival 2021. 

“Carte Blanche” és la Companyia Nacional Noruega de Dansa Contemporània, fundada a Bergen el 1989, i des dels seus inicis busca una aproximació valenta a la dansa i defuig representar repertoris “clàssics” de la dansa contemporània.

Bergen... una ciutat meravellosa, que guardem amb molta estima en els nostres records, ja que nosaltres la vam visitar fa molts anys, al 1.993 amb la nostra autocaravana de viatge a Cap Nord … i que molt possiblement visitarem de nou molt aviat.

Annabelle Bonnéry, és la seva directora artística. La seva aposta és de creació arriscada i prioritza el moviment en les seves creacions. Són catorze els ballarins de la companyia, cocreadors de les peces i que presenten diversitats corporals i artístiques que s’evidencien a escena.

Els ballarins son: Caroline Eckly, Noam Eidelman Shatil, Nadege Kubwayo, Dawid Lorenc, Adrian Barczak, Aslak Aune Nygård, Ole Martin Meland, Brecht Bovijn, Gaspard Schmitt, Irene Vesterhus Theisen, Naomi Schouten, Ihsaan de Banya, Mai Lisa Guinoo i Manon Campion.

Una companyia que destaca per la seva qualitat tècnica i la seva personalitat. 

La peça que presenten aquest cap de setmana al Mercat de les Flors ha estat coreografiada pel canadenc Frédérick Gravel, director artístic, des del 2018, de la companyia de creació i producció canadenca “Daniel Léveillé Danse”; és conegut per capgirar les estructures coreogràfiques, incloent-hi sovint elements de la música rock i l’art performatiu. En aquesta peça ell n’és també creador de la il·luminació i autor de les cançons originals que s’interpreten. La música és de Philippe Brault i el disseny de vestuari d’Indrani Balgobin.

Com a artista, Gravel té moltes etiquetes: artista de la llum, músic, compositor, intèrpret, ballarí i coreògraf. Gravel planteja la seva coreografia d’una manera cinemàtica i musical.

En aquesta peça contempla les relacions interpersonals, centrant-se en el difícil equilibri entre la comunitat i l’individu, en la separació i la pertinença, en la divergència entre “ser” i “formar part”. Es qüestiona com ens trobem amb altres persones, i com de difícil és trobar el lloc d’un en una comunitat. 

Quan entrem a la sala els ballarins ja estan a l’escenari i van canviant de posició, es mouen com si no fossin conscients de l’entrada del públic que va ocupant les localitats. No ens adonem ben bé de quan comença realment la coreografia, però observem que la dansa i la música comencen a “envair” l’espai.

De mica en mica el ball i els moviments dels ballarins es tornen més intensos i la música va elevant també la seva intensitat. Cada ballarí realitza accions que semblen independents de les que fan els altres, i deixen moviments a mitges o els repeteixen de manera reiterativa. Un conjunt que sembla desconjuntat, però on tots els moviments estan absolutament predefinits.

La nostra mirada no para de cercar els ballarins en la immensitat de l’espai escènic i els seus intensos moviments ens deixen esgotats, però al mateix temps meravellats. El vestuari amb vius colors, dissenyat a la mida de cada ballarí ajuden a marcar la diferència entre ells.

De cop i volta, l’escenari canvia, apareix una catifa i al seu voltant es col·loquen els sofàs, les cadires, les torres d’il·luminació i els micròfons. La música clàssica omple el teatre. Ells s’asseuen ordenadament i ens miren. Alguns d’ells es presenten i ens diuen “coses”. Un canta i un altre toca la guitarra.

I després, gairebé sense que ens n’adonem, tornem a l’escenari original, i ells ja no actuen individualment sinó que ho fan per parelles, que aparentment s’estimen o es barallen, s’apropen o se separen, es busquen o es defugen … per acabar en un únic “cos” repetint tots els mateixos moviments de manera robotitzada, sincopada. La música torna a omplir-ho tot.

Darrere del títol “Però després, desapareixerem (preferiria no fer-ho)” hi ha un desig ocult d’emfatitzar el paper de l’individu en un món ple de contradiccions on la culpa i la celebració són dues cares d’una mateixa moneda, amb l’esperança que tot tingui un pla.

Una proposta que ens ha sorprès, amb moments d’una intensitat brutal i altres moments que es fan més feixucs i repetitius. Una coreografia totalment diferent, plena de color i moviment que encara podreu veure avui dissabte i demà diumenge a la Sala MAC del Mercat de les Flors.