Ahir dijous 18 d’abril, a la Sala de Baix de la Beckett vam poder veure “CASA CALORES“, escrita i dirigida per Pere Riera (Canet de Mar, 1974), una obra escrita l’any 2007, a partir de l’experiència de veure desaparèixer la casa on havia nascut, al seu poble. Un dels seus primers textos dramàtics dels quals s’han fet diverses lectures dramatitzades, però que no s’havia portat mai a escena.

CASA CALORES és una fotografia personal, feta amb tendresa i sensibilitat, del pas del temps en una casa. Tal com ens ho diu la veu en off (Pablo Derqui) …

… Feia anys que ja no hi vivia, però trobar-me de sobte amb el solar buit va ser un impacte inesperat que em va generar una certa commoció….. Un part fonamental i física de la meva història de vida havia esdevingut no res. 

Una casa i els seus habitants. Un poble sense nom arran del mar. Un poble on viuen persones de diferents generacions que comparteixen experiències i secrets. Un espai familiar que pateix les transformacions del pas del temps i l’envelliment de les persones que l’habiten.

A la casa hi viuen la Carme (Rosa Renom), més coneguda com “La Calores”, el seu marit, personatge absent, i el fill de la parella, l’hereu, en Ramon (Eudald Font) que en començar l’obra té quinze anys. L’obra travessa quinze anys de la vida d’aquesta família.

També són protagonistes els joves amics del Ramon, la Clara (Emma Arquillué), la Lidia (Júlia Bonjoch) i el Santi (Arnau Comas) i un sisè personatge molt pintoresc, sempre disposat a ajudar, en Pipa (Jordi Boixaderas) i que té solució per a tots els problemes de la casa.

Dues trames que es desenvolupen en paral·lel al llarg de la proposta, d’una banda, la del matrimoni i el seu fill que viu en aparent normalitat de cara a la galeria. Ella assumeix les infidelitats del marit i està sempre molt pendent del “que diran” al poble. Només la presència d’en Pipa la farà sortir de la rutina.

D’altra banda, seguim les relacions dels quatre amics que travessen l’adolescència i s’encaminen cap al món dels adults. De mica en mica apareixeran secrets amagats, les pors i debilitats de cadascú que impactaran en els llaços d’amistat que creien indestructibles.

A Casa Calores hi passen els anys, els testos es marceixen i la roba deixa de voleiar als estenedors. Els grans que sobreviuen, es fan vells; i els joves que no veien l’hora de créixer d’un cop, intenten posar fre a l’inexorable pas del temps. Un temps que els enfronta al més preuat dels perills: el passat.

Un magnífic text amarat de nostàlgia i de records. Segons l’autor és, a tots els efectes l’obra més involuntàriament autobiogràfica de totes les que ha escrit.

Un espai escenogràfic absolutament perfecte, de la mà de Sebastià Brosa i Laura Martínez Pi, un terrat d’un poble de costa, on tenen lloc les festes d’estiu que el jovent organitza sempre que pot, on es fan i es desfan les amistats i on la senyora de la casa renta i estén la roba en el petit habitacle- safareig que ocupa un petit espai del terrat. Testos amb plantes que es marceixen i la indispensable mànega d’aigua per refrescar-se i regar …. Els espectadors seiem a les dues bandes d’aquest esplèndid terrat.

El vestuari de Marian Coromina i la caracterització de Cláudia Abbad fan envellir i/o créixer els personatges sense estridències. Molt bé també la il·luminació de Guillem Gelabert i el so de Jordi Bonet.

Els personatges de Casa Calores, es belluguen en tres espais temporals diferents, els estius de 1989, el de 1996 i el del 2003 amb una excel·lent interpretació conjunta.  

Els personatges joves d’ençà que tenen quinze anys fins a quasi fer els trenta, plens de projectes, de somnis, d’inquietuds i que tremolen per un futur que no coneixen sent conscients que qualsevol decisió potser la que ho marqui. Moments eufòrics seguits de moments de disputes i trencaments per tornar a la tranquil·litat que dona l’amistat. Tots dibuixen uns personatges molt creïbles, l’Eudald Font, l’Arnau Comas, l’Emma Arquillué i la Julia Bonjoch que protagonitza un preciós moment musical.

Els dos personatges adults són interpretats amb excel·lència per Rosa Renom i Jordi Boixaderas i ens han fet emocionar per la tendresa que respira la seva relació.

Una proposta rodona, d’aquelles que parlen de la vida, del pas del temps, de la nostàlgia del passat i de la incertesa del futur.

Sense estridències, magníficament escrita, interpretada i portada a escena, que es podrà veure a la sala de Baix de la Beckett fins al 19 de maig.

No us la perdeu !!!!