Arxiu d'etiquetes: LLUÍS MARCO

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir, diumenge 19 de maig, a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max, s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint →

– 092 – Teatre – ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita (🐌🐌🐌🐌) – 2018.11.28 (temp. 18/19 – espectacle. nº 071)

Deixa un comentari

ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES) (temp. 18/19 – espec. nº 071)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

A la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya s’ha estrenat “ALBA (o EL JARDÍ DE LES DELÍCIES)”, de Marc Artigau, dirigida per Raimon Molins, obra guardonada amb el Premi Quim Masó 2017 i que s’ha pogut veure previament a Temporada Alta.

El Premi Quim Masó impulsa la producció i exhibició de muntatges de teatre en llengua catalana que combinin professionalitat, qualitat i creativitat.

ALBA és un muntatge que es planteja quins són els reptes de l’era digital i com es viuran en el futur aspectes com l’amor, el sexe o l’amistat. ALBA és un thriller de ciència-ficció, una història de robots que ofereixen companyia a les solituds humanes.

This slideshow requires JavaScript.

La realitat virtual ens aïlla de la realitat física? Les relacions són alguna cosa que neix, creix i madura en el nostre cap? Els processos d’enamorament s’activen en l’absència de l’objecte o la persona estimada?

Montse Guallar es Alba, una professora jubilada, doctora en història de l’art, que prepara una conferència sobre el quadre de Jheronimus van Aken, El Bosco, “El jardí de les delícies”. Alba ha adquirit un sistema d’intel·ligència artificial perquè li faci companyia i l’ajudi en les tasques domèstiques. Ha decidit que sigui una rèplica d’ella mateixa quan tenia 23 anys.

Claudia Riera és J. la seva acompanyant que ha de guardar els records de l’Alba. És un robot capaç de tenir empatia i que pot fer qualsevol cosa que se li demani, tan física com mentalment i pot ser amiga, amant, serventa i alhora ser magatzem de records i coneixements.

Lluís Marco, és l’home, al que l’autor no ha donat nom. És professor de literatura i havia estat company sentimental de l’Alba. Ara són amics. Queda astorat quan coneix a J. Està veient a l’Alba quan la va conèixer i se’n va enamorar. Aquesta similitud el pertorba profundament.

Continua llegint →

– Teatre – FRANKENSTEIN (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 2018.02.23 (temp. 17/18 – espectacle nº 203)

2 respostes

FRANKENSTEIN (temp. 17/18 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Guillem Morales i Carme Portacelli ens ofereixen una nova visió d’aquesta novel·la, dos-cents anys després de la primera publicació. Un apropament a la humanitat ferida de “la criatura” (que alguns anomenen “el monstre”), i a l’enorme irresponsabilitat del científic que té por del resultat del seu experiment.

Guillem Morales (graduat de l’Escac i director de pel·lícules com L’habitant incert i la premiada Els ulls de la Júlia) i Carme Portacelli (actual directora artística del Teatro Español de Madrid) han estat dos anys treballant en aquesta adaptació per extreure l’aspecte humà de la novel·la, i explicar les dues històries que esdevenen paral·leles a partir del moment en què el pare de “la criatura” l’abandona a la seva sort. Deixen de banda l’aspecte ètic del desafiament a les lleis de la natura en donar vida dins d’un laboratori.

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies de David Ruano

Dos actors, que lluny dels seus registres habituals, ens han ofert unes magnífiques interpretacions, Àngel Llàcer és Victor Frankestein, Joel Joan és la criatura.

Una adaptació que aconsegueix ser fidel a la història original, però que aporta una visió personal, posant el focus en els conflictes morals del protagonista, del creador que abandona la seva creació.

En paraules del dramaturg Frankenstein és una història que pertany a tots dos, creador i creació, perquè entre ells s’estableix un vincle impossible de trencar, que els uneix. I que encara que decideixen rebutjar-se o ignorar-se mútuament, estaran condemnats a complementar-se i a pensar-se l’un a l’altre.

Continua llegint →

– Teatre (210) – L’ÀNEC SALVATGE (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 17.03.2017

2 respostes

L’ÀNEC SALVATGE –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Cada vegada estic més convençut que s’ha d’esperar uns dies després de l’estrena per gaudir més d’una nova proposta escènica, malgrat que en el nostre cas poques vegades complim amb aquesta reflexió que acabo de fer; i és que els molt teatraires com nosaltres, sovint caiem en la temptació de veure-la el més aviat possible i encara més quan sabem que haurem d’escriure la nostra opinió en el blog.

Malgrat que en acudir la roda de premsa de l’espectacle, havíem notat bones sensacions, a causa de que havíem llegit prèviament algunes opinions no massa favorables escrites al llarg d’aquests dies en espais similars al nostre, vàrem assistir ahir al Teatre Lliure amb certa recança, ja que havíem llegit que el text no era prou bo…. i força allunyat de la realitat actual; una de les raons de més pes que adduïen, era que el seu desenllaç és massa previsible des de la primera mitja hora de la representació; altres també opinaven que s’hauria d’haver retallat força el text perquè la durada estigues més en connexió amb el públic actual, al que li agrada la immediatesa en la majoria dels actes de la seva vida.

La sorpresa per tant, ha estat majúscula, perquè ens hem trobat amb un text realment fascinant, amb moltíssims matisos i actituds en què ens podem veure reflectits en com ens comportem al llarg de la nostra vida; a més a més, en cap cas l’hem trobat llarga, perquè hem gaudit del text plenament …. i no pas pel dramatisme del seu desenllaç, que potser si, es força previsible en alguns aspectes, sinó perquè ens ha agradat molt paladejar el camí i tots els simbolismes que l’escriptor ha emprat per explicar-nos aquesta història tan humana.

Els que també som “malalts” pels viatges, sabem el que ens trobarem al final del camí i malgrat això segurament gaudim més dels preparatius i del mateix camí que hem de fer per arribar-hi, que del destí final.

És per això que no entenem com aquest text de l’escriptor noruec Henrik Ibsen, encara no s’havia estrenat comercialment a casa nostre. Des d’aquí, volem donar les gràcies als responsables d’aquesta adaptació, Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Julio Manrique (director de la proposta), per haver aixecat aquesta meravellosa adaptació i fer-nos conèixer un altra obra d’aquest gran escriptor.

Continua llegint →

– Teatre – Grec2016 – EL PREU (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 19/07/2016

3 respostes

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

EL PREU

Aquesta vegada les nostres expectatives, molt altes, s’han acomplert amb escreix. Asseguts a primera fila esperàvem l’aparició dels personatges observant les cadires, que en equilibri ocupaven una part de les golfes.

En Víctor (Pere Arquilluè) entra en escena, amb uniforme i un sabre d’esgrima a la mà, s’ho mira tot amb nostàlgia mentre escolta i regira alguns vinils molt antics. Esther (Rosa Renom), la seva dona, arriba uns moments més tard. Estan esperant un taxador pels mobles que s’amunteguen a les golfes de l’edifici que estan a punt d’enderrocar. Parlen de Walter (Ramon Madaula), el germà d’en Víctor amb el que no es relaciona des de fa vint-i-vuit anys. El vell taxador, Salomon (Lluís Marco) arriba.

En Víctor i l’Esther, la seva dona, convoquen el germà del primer, en Walter, a la casa on van viure amb els seus pares durant la infantesa. En Víctor és un policia que està a punt de retirar-se i, l’altre, un cirurgià d’èxit. S’han trobat perquè l’edifici ha de ser enderrocat i esperen un taxador que els ha de dir el preu dels mobles de la família que encara omplen les habitacions. Són a les golfes, examinant els objectes dipositats sota una capa de pols, però aquestes velles andròmines no són l’única cosa que hi ha a la casa: també hi ha una pila de records, fantasmes que faran pensar els protagonistes en com podrien haver estat les coses si, en cert moment, haguessin pres unes altres decisions.

Sílvia Munt porta magistralment a escena una de les obres més rodones d’Arthur Miller, que amb només quatre personatges ens parla de tots els temes que són habituals en els seus textos: la complexitat de les relacions humanes i l’encotillament que ens imposen les normes socials i morals de la societat.

Continua llegint →

– Teatre – DON JOAN (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 18/03/2016

Deixa un comentari

Amb les entrades exhaurides abans de l’estrena, ha iniciat el seu recorregut aquesta adaptació del clàssic de Molière, DON JOAN, dirigit per David Selvas i protagonitzat per Julio Manrique. De fet ja ho estaven quan el Miquel va anar a la roda de premsa el passat dia 10 de març.

Una revisió actualitzada del personatge més llibertí i vividor de la literatura universal, un dels mites indiscutibles de tots els temps. Aquesta versió conserva un 70% del text original i els grans monòlegs, però han decidit fer-la a partir d’una nova traducció (realitzada per Cristina Genebat), ja que la ultima existent era del 1973. Han volgut abordar de manera especial tres aspectes importants, la relació amb les dones, l’espai i el càstig a Don Joan.

El canvi més gran d’aquesta adaptació és, sens dubte, el final. A l’obra original Molière acaba castigant Don Joan enviant-lo a l’infern…. i és que a l’època en què va ser escrita, era gairebé obligatori per la cultura que imperava, que en casos com aquest, al final de l’obra, el “pecador” havia de rebre el càstig per les seves malifetes.

Aquí no se li envia pas als inferns i el “càstig” s’ha reinterpretat d’una manera molt sorprenent, que a nosaltres ens ha agradat molt; en aquesta crònica no el volem desvetllar, per no treure la sorpresa i la intriga dels que tinguin la sort d’haver comprat entrades amb temps.

Continua llegint →

– Teatre – EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 29/11/2014

12 respostes

Tornem a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, per tal de veure un dels quatre espectacles que únicament es podran veure aquesta temporada, en aquesta desaprofitada i menystinguda sala, per culpa de no saber buscar solucions apropiades a la mala sonoritat que té, especialment a les darreres files.

La veritat és que es tracta d’una obra de William Shakespeare, EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU, que ja coneixem prou bé, amb un argument d’embolics, mig compte de fades, que la veritat, ara mateix no ens venia massa de gust tornar-la a revisar de nou, especialment per l’argument força infantil, per molt Shakespeare que sigui; malgrat això, no ens voliem perdre la direcció de Joan Ollé, d’aquesta archi conegudíssima obra, i aquesta xafarderia malaltissa teatraire, ens atrau suficient per poder veure i valorar la seva posada en escena…. i també, perquè no dir-ho, per tal de veure un planter d’actors a l’escenari que en poquíssimes ocasions tenim la sort de veure treballar plegats a l’escenari.

L’últim cop que vàrem veure aquesta representació va ser tot just ara fa un any a temporada Alta de Girona, on la famosa troupe PROPELLER, ens va obsequiar amb una versió d’aquest mateix espectacle, veritablement inoblidable i força difícil de superar.

L’obra té lloc en un bosc màgic, al qual fuig Hermia per no voler casar-se amb el promès que li ha triat el seu pare. En aquest bosc està a punt de celebrar-se el matrimoni reial de les fades, on Puck el follet vol actuar donant un filtre d’amor a una de les parelles. Equivocadament, el vessa sobre l’amant d’Hermia, produint l’efecte contrari. Els habitants del bosc han de fingir que tot ha estat un somni per tal que les parelles tornin al seu estat original, tema que Puck repeteix al final cap als espectadors.

Reconec que aquesta producció està molt treballada i el resultat és realment molt bo, especialment en la seva preciosista posada en escena, força espectacular en el que respecta a la seva escenografia, il·luminació, vestuari i so. En aquest aspecte “chapeau”. Molt positiu la música en directe i també, l’estudi que s’ha realitzat amb el moviment d’actors, que cada vegada el sé valorar més, en una producció d’aquestes característiques.

Continua llegint →

– Teatre – L’ORFE DEL CLAN DELS ZHAO (*****) – Teatre Romea – 30/03/2014

6 respostes

El passat diumenge a la tarda vàrem assistir per fi, a la representació de L’ORFE DEL CLAN DELS ZHAO al Teatre Romea. Es tracta d’una nova producció de LA PERLA 29 i ha estat com es de costum, dirigida per Oriol Broggi.

Fa uns 10 dies vaig poder assistir a la roda de premsa d’aquesta producció, juntament amb periodistes de molts mitjans de comunicació; ja fa temps, que soc convidat assíduament per el grup Focus i d’altres teatres…. però degut al meu horari laboral, es força difícil que pugui assistir. En quant em pugui jubilar, tinc molt clar que assistiré a moltes de les rodes de premsa al voltant de les Arts escèniques.

Va estar molt interessant poder veure el treball d’un assaig (amb la corresponent errada… i la seva repetició), d’una escena força llarga de la representació, on actuaven tots els actors menys Pablo Derqui, que no havia pogut assistir a la trobada amb els mitjans de comunicació.

Una delícia poder fotografiar als actors e inclús prendre imatges i escenes de vídeo de forma autoritzada, sense que sembli que siguis un delinqüent, quant ho fas com a simple espectador… com si realment volguessis aprofitar-te de no se que cony, quant en realitat els blogaires el que intentem fer es precisament promocionar el mon de les arts escèniques.

Per sort ja comencen a haver-hi teatres a Barcelona que permeten treure fotografies sense flaix… i es que avui en dia en el que tothom porta una càmera al mòbil, son absurdes algunes de les prohibicions.

Al finalitzar les escenes previstes, van participar tots els actors i el director a la roda de premsa i la veritat es que vaig gaudir com un nan. Us deixo algunes de les fotografies i vídeos que vaig poder gravar.

This slideshow requires JavaScript.

roda de premsa

Continua llegint →

– Teatre – QUANT DESPERTEM D’ENTRE ELS MORTS (***) – Teatre Nacional de Catalunya – 15/02/2013

5 respostes

Per MIQUEL GASCÓN …

Divendres passat tornem al Teatre Nacional amb la sensació de què el que anem a veure no ens agradarà gens, ja que totes les critiques llegides fins ara han estat unànimes i l’han deixat força malament tant la interpretació com la posada en escena.

A mes a mes estavem una mica cabrejats amb la direcció del TNC ja que tenien entrades des de feia molts mesos i sense avisar amb temps van canviar el dia del col·loqui fa pocs dies i ens varem assabentar casi per casualitat. Tant és així que quan varem trucar a taquilles per canviar les entrades pel dia del col·loqui real, la taquillera encara no estava assabentada.

Un cop vista aquesta producció no creiem pas que passi a la història dels grans esdeveniments del TNC, però hem de dir que ens ha agradat força i en això segurament ens ha influenciat el poder assistir-hi al col·loqui on entens l’esforç per interpretar uns papers amb dificultat afegida i ple de simbolismes. Un text magnific el d’Ibsen, però no fàcil d’empassar i que el director Ferran Madico ha aconseguit transformar-ho en quelcom mes digerible.

Arnold Rubek, un escultor amb un cert prestigi, descansa en un tranquil balneari amb vistes als fiords amb la seva dona, la jove i vitalista Maia, uns anys més jove. El matrimoni, envaït secretament pel tedi, comença a esquerdar-se amb l’arribada al resort d’una misteriosa dona, Irena, una model que guarda un record terrible de quan va treballar amb Arnold. L’aparició d’Ulfheim, un caçador que desperta en Maia la voluntat d’endinsar-se en la natura, acabarà de treure a la llum tots els conflictes que planaven per sobre la relació.

Després de publicar Quan despertem d’entre els morts, l’any 1899, Henrik Ibsen (1828-1906) no va escriure cap altra obra. La peça compendiava els grans temes de la literatura ibseniana (les dualitats entre vida i mort, cos i esperit, l’home i la multitud…), sempre en tensió amb la societat burgesa escandinava, marcada per la tensió entre el poder i la moralitat. El testament literari d’un autor indispensable.

Continua llegint →

– Teatre – MCBTH (Macbeth) – (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 31/10/2012

12 respostes

Començo aquesta crònica amb una certa sensació de què sóc una persona estranya amb gustos fora del normal… i ben us prometo que no és per portar la contraria; totes les critiques que han arribat a les meves mans d’aquesta obra de Teatre, la deixaven per terra o per sota terra i la veritat és que m’ho vaig arribar a creure.

Dimecres passat, la nit de la castanyada ens varem arribar al TNC sense gaires ganes tot temen el pitjor…. quina Rigolada ens trobaríem? Val a dir que per mi ÀLEX RIGOLA ha estat i és un dels grans directors de Teatre de Catalunya i la seva direcció al Teatre Lliure per mi va ser una de les èpoques mes fecundes d’aquest Teatre que tant estimo. Efectivament, no podia fallar…. i un altre cop em va demostrar que sap el que fa i segueix una línia característica que “desconstrueix” una obra universal, la transforma tot donant-li una forma exterior molt diferent, plena de “Rigolades”, sense alterar el text o almenys l’esperit d’aquest text, resumint-lo i mostrant el que ell creu mes essencial; ho fa de tal manera que sorprèn positiva o negativament (segons l’espectador estigui o no obert a una visió diferent), però que sempre trenca motllos per oferir-nos quelcom diferent, engrescador i amb una força TEATRAL indiscutible.

Resumin el discurs anterior…. que a mi, l’espectacle em va agradar força a la primera part i em va entusiasmar a la segona; no entenc dons les critiques de quan es va estrenar a Temporada Alta de Girona ni les dels mitjans de comunicació ara a Barcelona.

És ben cert que les escenes de les Bruixes amb caretes de Mickey Mouse, asseguts a un sofà, desconcerten al principi, però a la poca estona t’adones que és per destacar la fantasia (les bruixes), dels personatges “reals” que interpreten al mateix temps, quant es treuen les mascares (Duncan, Malcolm, Macduff).

Continua llegint →