SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI (temp. 17/18 – espectacle nº 213)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Una obra escrita el 1958 pel dramaturg anglès Arnold Wesker, que ha estat versionada per LLàtzer Garcia i Ferran Utzet i dirigida per aquest últim.
Aquesta obra és la primera part d’una trilogia integrada també per “Arrels” (1959) i “Estic parlant sobre Jerusalem” (1960).
Una obra autobiogràfica de l’autor, membre destacat dels anomenats AngryYoungMen (joves aïrats), col·lectiu que va protagonitzar una revolució artística en els anys 50, amb els seus textos teatrals. Parlaven de la decepció ideològica.
La manifestació antifeixista que va tenir lloc al barri obrer londinenc d’East End el 1936, amb habitants majoritàriament jueus, i l’alçament anticomunista d’Hongria de l’any 1956 són els dos fets històrics que emmarquen aquesta obra.
Al llarg de set escenes, abastant més de vint anys, SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI, ens explica la història d’una família de classe obrera, els Khan, en un món que canvia a tota velocitat.
Una posada en escena que juga amb fórmules imaginatives construint i desconstruint l’espai escènic. Un rectangle marca la sala de la modesta casa dels Khan. Un magnífic repartiment i dos regidors que donen entrada i sortida a l’utillatge teatral, amb moviments absolutament sincronitzats amb els actors i actrius que permeten canvis ràpids, en un “vist i no vist”.
Fotografies de Bito Cels
Set personatges que van lluitar per construir un món millor amb la il·lusió d’una manifestació i l’alegria de la victòria, malgrat les ferides que ha provocat la policia. Un començament que a tots, o a quasi tots ens porta a la memòria els desgraciats fets de l’u d’octubre ocorreguts a casa nostra.
La Loup, extraordinària i joveníssima Clara de Ramon, es veu “obligada” a investigar en la història de la seva nissaga en morir la seva mare, Aimée. Acompanyada d’un paleontòleg, Ramon Vila, seguirà, enrere en el temps, la petjada de la seva nissaga trobant una seqüència dolorosa d’amors impossibles que la porten d’Odette a Hélène, a Leonie, a Ludivine, a Sarah, a Luce i finalment a Aimée i a ella mateixa.
