Arxiu d'etiquetes: Sergi Torrecilla

– 085 – Teatre – L’OMISSIÓ DE LA FAMILIA COLEMAN – Teatre Romea (🐌🐌🐌🐌+🐚) – 2018.11.24 (temp. 18/19 – espectacle. nº 065)

L’OMISSIÓ DE LA FAMILIA COLEMAN (temp. 18/19 – espec. nº 065)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ara farà nou anys que vàrem veure “La omisión de la familia Coleman” a l’espai Lliure i ens va fascinar, ens va fer entrar en contacte amb el teatre de Claudio Tolcachir i la manera de fer del teatre argentí de la companyia Timbre 4.

Des d’aleshores hem vist diverses propostes d’en Claudio Tolcachir com “Emilia“, “El viento en un violin“, o dirigides per ell com “Todos eran mis hijos” i ara hem tingut l’oportunitat de gaudir d’aquesta versió catalana, amb traducció de Jordi Galceran, de L’OMISSIÓ DE LA FAMILIA COLEMAN, dirigida pel mateix Tolcachir.

Una proposta agosarada pel que implicava comparar una obra escrita i pensada en argentí i per al teatre argentí, i transformar-la en una obra en català on com comenta Jordi Galceran Els Coleman catalans, conservant els detalls particulars que tenia el discurs d’alguns personatges, parlen un català normal, sense artificis”.

I com comenta el mateix Tolcachir al programa de mà s’ha complert el seu desig “el misteri de muntar un text meu en un altre idioma i comprovar que el teatre és humanitat i ho travessa tot.” Barrejar una obra tan argentina amb l’univers d’una família, en aquest cas, catalana, em semblava un experiment molt excitant. A més, fer-la en un altre idioma, m’ha obligat a redescobrir-la”.

Un text que es va estrenar l’any 2005 i ha estat representat en 22 països diferents. Un text que ens parla de la desesperació i l’individualisme, d’una família al límit de la dissolució, d’una convivència impossible. Els personatges que formen aquesta insòlita família van apareixent a escena i a través de l’absurd i l’humor negre ens deixen entreveure el drama d’unes relacions marcades per la falta de comunicació i la manca d’empatia.

Continua llegint

– Festival GREC 2018 – Teatre – EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D’URUK (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Grec – 2018.07.04 (temp. 17/18 – espectacle nº 336)

EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D’URUK (temp. 17/18 – espectacle nº 336)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Tornem a trepitjar la plaça Margarida Xirgu, abans d’anar a veure l’espectacle que hem escollit …  Avui toca Teatre Grec, en la que serà la darrera representació de l’espectacle inaugural del Festival Grec, EL POEMA DE GUILGAMESH. Vàrem escollir aquest dia, perquè en el moment de la compra, és la sessió que ens permetia estar més a prop de l’escenari.

Ens asseiem a la plaça una estona per veure el grup IRON SKULLS CO., que fusionen hip-hop, dansa contemporània, acrobàcies i un munt de disciplines més …

Un cop entrem al recinte del Teatre Grec, com de costum fem un mos, per preparar-nos a una representació de “EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D’URUK“, que voreja les dues hores de durada.

Les expectatives generades arran de la roda de premsa del passat dia 19 de juny, que ens feia preveure un gran espectacle, havien quedat una mica aigualides per les crítiques negatives que ens van arribar després de la gala inaugural del Festival Grec.

Crítiques que, ara, un cop vist l’espectacle, no podem entendre ni compartir.

Deia Oriol Broggi, director d’aquest muntatge, que ha obert l’edició d’enguany del festival Grec, “posats a explicar històries… expliquem-ne una de les més antigues del món!“. Un text amb més de 4.000 anys d’història que encaixa perfectament amb la narrativa del festival. Versionada per Jeroni Rubió Rodon, que defensa que aquesta història no mereix ser tancada al Museu dels Textos Morts, sinó que cal que sigui treballada, rellegida, repensada i reescrita tantes vegades com calgui.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El poema de Guilgamesh és una de les ficcions humanes més antigues. Més antiga que la Bíblia, que el Mahabarata, que l’Odissea i la Il·líada. Més antiga que els grans textos fundacionals de moltes cultures. Les gestes heroiques del mític rei Guilgamesh, rei de la ciutat d’Uruk, cap al 2.700 abans de Crist, inspiren l’epopeia escrita en diverses tauletes de fang trobades a les ruïnes de l’antiga ciutat de Nínive.

Continua llegint

– Teatre – QUE REBENTIN ELS ACTORS (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Tallers – 2018.04.11 (temp. 17/18 – espectacle nº 246)

QUE REBENTIN ELS ACTORS (temp. 17/18 – espec. nº 246)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teníem moltes ganes de veure aquesta proposta que ens havien presentat en roda de premsa el passat dia 3 d’abril.

El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo 1982), ha escrit, i dirigeix aquesta comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen. Amb l’objectiu d’indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats polítiques no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

La dictadura que va sofrir Uruguai, i els desapareguts que va deixar enrere, és el context d’aquesta peça teatral que parla de la necessitat de recuperar la memòria del passat. Malgrat tot, es pot extrapolar a qualsevol país que ha sofert una dictadura, com és el cas d’Espanya.

La memòria és confusa i caòtica i està repleta de paraules que saturen i no aclareixen, per això la meva obra és així: confusa, caòtica i saturada”, va comentar l’autor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de May Zircus

El títol de l’obra fa referència a una  frase del president Mújica sobre el final de la dictadura i les seves conseqüències. Va dir que tot plegat no acabarà fins que rebentin els actors. Aquesta curiosa expressió va servir al dramaturg per inspirar-se i crear una història que barreja ciència ficció, comèdia i contingut polític.

És una obra que parla i que no parla de moltes coses, perquè és una obra que, justament, parla del que es diu i del que no es diu, del que es va dir i del que no es va dir.

Continua llegint

– Teatre – MEDUSA (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Tallers – 2017.12.20 (temp. 17/18 – esp. nº 144)

MEDUSA (temp. 17/18 – espectacle nº 144)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

La companyia barcelonina La Virgueria, creada l’any 2009, formada per Aleix Fauró, Isis Martín, Marina Fita, Oscar Llobet i Patricia Bargalló, va guanyar el X premi Quim Masó de produccions teatrals (dins del marc del Festival Temporada Alta 2016), amb el projecte MEDUSA, que ahir varem tenir ocasió de veure a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, després del seu pas per Temporada Alta d’enguany.

MEDUSA parteix de l’adaptació que Pablo Ley va fer de la novel·la homònima de l’escriptor asturià Ricardo Menéndez Salmón, sobre el cineasta, fotògraf, dibuixant i pintor Karl Gustav Friedrich Prohaska. Una adaptació teatral arriscada amb un magnífic resultat, i que segons manifesta l’autor “de tots els llibres que he escrit, Medusa és el que menys em podia imaginar en llenguatge teatral“.

Prohaska va ser un artista molt singular, obsessionat amb la desaparició i la invisibilitat, i fidel observador de les atrocitats i vergonyes humanes del segle XX. Un observador de l’horror. Del llibre es desprenia una reflexió sobre l’origen del mal i la seva essència.

Un projecte que va tardar cinc anys a madurar després de l’impacte que la lectura del llibre va causar en l’Isis Martín i l’Aleix Fauró, codirectors de la proposta. L’adaptació feta per Pablo Ley que diu: “El que he fet és convertir-la en un poema continu que hauria de tenir una traducció en els objectes, en els personatges i l’espai“.

Ha estat un llarg procés de creació amb el repte de construir la dramatúrgia des de la disposició dels objectes, des de l’ús de la llum o l’elecció del vestuari i l’ús de tots els elements escenogràfics en cada moment.

En entrar a la sala ja observem als quatre intèrprets posicionats a l’escenari, Isis Martín és la primera a parlar, es presenta com una estudiant que realitza un treball de recerca sobre el personatge, i ens explica amb una fredor feridora una pel·lícula de poc més de tres minuts rodada per Prohaska, on ha filmat les execucions de jueus a mans de dos botxins que es van alternant els papers d’executor i del que enretira el cos. Ella és la que al llarg del muntatge donarà veu al testimoni de Prohaska, aquesta persona de la qual no es guarda cap fotografia, cap prova de la seva existència.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (303) – ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC (🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 16.07.2017

ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma BarbaMiquel Gascón – 

Sense ser-ne del tot conscients quan vam comprar les entrades d’aquest espectacle, hem fet coincidir en el temps dues propostes relacionades amb l’obra TEOREMA de Pier Paolo PasoliniWHO IS ME. PASOLINI i aquest del que ara parlarem.

Per sort, després de la primera vam tenir l’encert de visionar la pel·lícula a través del portal “Filmin” al que estem subscrits, abans de veure aquest “ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC“, fet que ens ha ajudat i molt a entendre i per tant a gaudir de la proposta.

Davide Carnevali, és l’autor italià del text que ha estat traduït i dirigit per Albert Arribas. Text inspirat en la pel·lícula de Pasolini on Carnevali també utilitza la tècnica dels monòlegs que resumeixen l’acció i defineixen els personatges.

La irrupció d’un Messies en el si d’una família burgesa, provoca un trastorn espectacular a les seves vides acomodades fins a arribar a la destrucció de tot allò que eren. Aquest Messies a la pel·lícula de Pasolini és un noi d’una gran bellesa convidat a la casa familiar i que sedueix sexualment a tots els membres de la família i a la criada. Un cop tots han quedat sotmesos a la voluntat d’aquest noi, ell marxa tal com ha arribat, de sobte, provocant en tots ells la desesperació i la incomprensió per una absència no desitjada. Un enorme buit que només poden omplir trencant amb tot el que havien estat fins a la seva arribada.

En aquesta proposta “ACTES OBSCENS…” el Messies és un àngel que els trastoca amb la seva paraula. Una esplèndida Antònia Jaume que parla en mallorquí i porta ales.

Continua llegint

-Teatre (285) – CÚBIT (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 20.05.2017

CÚBIT

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Divendres vam assistir a la nostra última representació d’aquesta temporada de la programació del Teatre Lliure, es tracta de CÚBIT que s’està oferint a l’Espai Lliure i que ens van presentar en roda de premsa el passat dia 11.

CÚBIT va ser estrenada el 30 de setembre de 2016 a la Sala la Planeta, dins del Festival Temporada Alta i és una creació de la companyia “La Ruta 40”, companyia fundada l’any 2011 a Barcelona per Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla.

Escrita i dirigida per Josep Maria Miró ens explica la història de dos germans que visiten la casa familiar on viu la seva mare, Paula, vídua. Anna Azcona ens ha ofert una interpretació magnifica, una actriu que seguim i que ens agrada molt per la seva varietat de registres i la seva marcada personalitat.

El fill gran es Lluc (David Menéndez), treballa en el món del periodisme i les arts gràfiques i viu en parella. No acostuma a visitar la mare.

El fill petit és en Bernat (excel·lent Sergi Torrecilla) que està fent un màster en algun lloc de l’estranger, ell visita més assíduament la mare.

En tornar a casa descobreixen que la mare ha contractat a un jove, l’Oriol (Alberto Díaz), per ajudar-la a escriure un llibre commemoratiu de la fundació que la família va crear 25 anys enrere. Els dos germans viuen amb recel i perplexitat que la Paula hagi escollit com ajudant el fill d’algú amb qui els pares, segons ells recorden, van acabar trencant i que sobretot l’hagi acollit a la casa familiar. No veuen amb bons ulls que aquesta persona, a la que consideren un intrús, pugui conèixer el seu passat i participar de les seves vides i dels seus records.

Continua llegint

– Teatre (231) – BOSCOS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Biblioteca de Catalunya – 05.04.2017

BOSCOS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Tal com vam comentar a l’entrada en el bloc de la roda de premsa, aquesta era una de les propostes més esperades de la temporada teatral, i ens havíem preparat llegint l’obra abans d’anar a veure-la.

Sabíem de la complexitat de la trama i de la particular habilitat de l’autor, Wadji Mouawad en simultaniejar en una mateixa escena diferents èpoques i llocs, o el mateix personatge en diferents edats …. Malgrat la preparació, i l’ajuda de l’esquema penjat a una de les parets de la biblioteca i, que ens havien proporcionat uns dies abans, hem de reconèixer que costa molt no perdre’s en l’intricat laberint d’històries sobreposades.

BOSCOS forma part de la tetralogia La sang de les promeses de l’autor libanès Wadji Mouawad, i era l’única que faltava representar en un escenari a Barcelona, després d’Incendis (2012), Litoral (2013) i Cels (2014).

Oriol Broggi és el director d’aquest text que ha traduït Cristina Genebat. Amb un gran repartiment, amb un text colpidor, oníric, fort, bestial i brutal. De nou, una reflexió poètica entorn al mal, a les guerres i a la història (trista història) d’Europa…. i a aquests llaços de sang que són ineludibles i destructors. Aquest cop concentrant-nos a l’Europa actual, a partir de la seva història i les guerres del segle XX, la primera i la segona guerra mundial.

La Loup, extraordinària i joveníssima Clara de Ramon, es veu “obligada” a investigar en la història de la seva nissaga en morir la seva mare, Aimée. Acompanyada d’un paleontòleg, Ramon Vila, seguirà, enrere en el temps, la petjada de la seva nissaga trobant una seqüència dolorosa d’amors impossibles que la porten d’Odette a Hélène, a Leonie, a Ludivine, a Sarah, a Luce i finalment a Aimée i a ella mateixa.

Un recorregut al llarg de les commocions històriques de l’Europa del segle XX a través dels destins d’aquestes dones lligades per la sang.

Una recerca que intenta esbrinar la maledicció que sembla pesar sobre les dones d’aquesta nissaga que després de parir les filles, es veuen obligades a abandonar-les, tot i haver fet la promesa, que fins i tot la Ludivine porta tatuada a l’esquena: “Jo no t’abandonaré mai

Continua llegint