Hem començat la setmana, aquest dilluns amb un espectacle de Teatre Musical que desitjàvem molt veure, CABARET, un Musical mític que tots tenim al cap a partir de la pel·lícula on Liza Minnelli ens va deixar fascinats. Teníem moltes ganes de veure aquest Musical en directe a la nostra ciutat, però hem entrat al Teatre Victòria amb una certa recança, perquè creiem que és dificilíssim intentar estar a un nivell similar a la pel·lícula que tothom coneix i que molts venerem.
La pel·lícula de Bob Foss, va ser estrenada l’any 1972 i va obtenir 8 oscars; es va inspirar en la comèdia musical Cabaret de John Kander i Fred Ebb, estrenada 6 anys abans a Nova York. El 1993, el musical de Broadway, va tornar als escenaris i va triomfar a Londres i de seguida va fer la volta al món.
Aquesta producció va ser estrenada al Teatro Rialto de Madrid a l’octubre del 2015 on va obtenir un gran èxit, amb 9 mesos en cartell; després ha fet gira per diverses ciutats de l’estat espanyol i ara arriba a Barcelona amb canvi de protagonistes, amb Ivan Labanda i Elena Gadel; farà temporada a la nostra ciutat segurament fins al febrer del 2018. Llàstima que no s’ha aprofitat per fer una versió en català.
Un punt que creiem s’ha de valorar molt positivament és el fet de que en aquest cas la música està interpretada en directe i a més a més sona força bé; això és una “rara avis” de les franquícies madrilenyes que ens arriben a Barcelona, ja que sovint ens arriben amb la música enllaunada.
Una posada en escena atractiva, amb una escenografia que intenta apropar-nos aquell cabaret força tronat del “Kit Kat Klub” de Berlín al començament dels anys 1930; l’orquestra situada a un nivell superior de l’espai escènic principal i en tot moment a la vista dels espectadors. Veiem com l’escenari es va transformant del local del Cabaret, pensió dels protagonistes, vagó de tren o botiga de queviures.
Em fa moooooolta mandra començar a escriure sobre aquest espectacle que de nou ens ha decebut molt per falta de qualitat del so al recinte del Teatre Grec.
Ens considerem amants d’aquest gènere de Teatre Musical, i en més d’una ocasió ha estat l’excusa per viatjar per Europa i veure diferents Musicals que a casa nostra no es poden veure.
La temporada passada del Grec, ja vàrem escriure una crònica del primer espectacle que es va representar, que volia ser un resum de diferents Musicals del compositor Albert Guinovart i llavors ens vàrem prometre que no ens gastaríem ni un duro més, en espectacles com aquell, si la qualitat del so no millorava. Aquí us deixo aquella crònica del 2014.
Per tant, havíem descartat comprar entrades per l’espectacle d’enguany, dedicat a Musicals conegudíssims de Broadway….. però una setmana abans, vàrem rebre una invitació per assistir a l’assaig general el dia abans de la seva estrena oficial. En mala hora vàrem acceptar, perquè va ser una pèrdua absoluta de temps i vàrem sortir del recinte amb un cabreig evident….. i és que el so va tornar a ser patètic, però aquesta vegada a més a més, molts dels micròfons de mà no funcionaven o ho feien a estones, amb el problema afegit que els tècnics pujaven el so d’alguns cantants que tapaven totalment als seus companys.
Estic d’acord que era un assaig general, que no es pot valorar un espectacle com caldria en una representació prèvia i també sóc conscient que el dia de l’estrena oficial, pel que m’han dit no varen haver-hi incidències greus d’aquest tipus. De totes maneres, haig de donar la meva opinió sobre el que vaig veure …. i sobretot el que NO vàrem poder escoltar….. i sincerament em va semblar més que patètic, vaig sentir vergonya aliena, del que estàvem presenciant.
Quan un assaig general te problemes greus com aquells, s’ha de parar l’espectacle, resoldre els problemes i continuar…. però en aquest cas la directora Elisenda Roca va cometre el gran error de no fer-ho. Era potser perque erem public convidat i no merexiem la mateixa consideració ?
This slideshow requires JavaScript.
Deixant a banda els problemes tècnics greus de so, el que vàrem poder intuir, és sens dubte una gran voluntat d’aixecar un espectacle de qualitat, especialment amb una posada en escena força acurada i amb una gran il·lusio d’un grup força important d’escoles musicals de casa nostre, com són les escoles Aules, Coco Comín, Eòlia, Dance Emotion, Luthier d’arts Musicals, Luthiers Dansa, Memory i Taller de Músics; de fet es notava a l’ambient que molts dels convidats d’aquella nit eren familiars dels membres que actuaven.
El millor de tot, sense cap dubte va ser la Banda Municipal de Barcelona, que malgrat tots els moments de desconcert, varen saber continuar com si no passes res.
Les interpretacions molt desiguals, perquè es barrejaven cantants de qualitat amb actors que l’únic que podien oferir és la seva voluntat, cantant com bonament podien algunes de les cançons; evidentment ens van agradar, com sempre ho fan Àngels Gonyalons, Daniel Anglès, Elena Gadel, Ivan Labanda… i molt especialment Xavi Duch amb un número de claqué antològic; entre els actors, la gran sorpresa la va donar l’actriu Mercè Aranega a la que nosaltres mai l’havíem vist cantar i que ho va fer força, força bé…. i sobretot va omplir l’escenari amb la seva gran presencia.
Segurament aquest espectacle, almenys el dia de la representació oficial, gaudia d’una qualitat molt més elevada que el de la temporada passada i la meva valoració hauria estat força més alta. Malauradament el que nosaltres vàrem poder escoltar, no va estar a l’altura d’uns mínims tolerables.
Direcció escènica: Elisenda Roca
Direcció musical: Andreu Gallén
Banda Municipal de Barcelona, dirigida per Salvador Brotons
Col·laboració al piano: Albert Guinovart
Interpretació musical: Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Daniel Anglès, Diana Roig, Elena Gadel, Ivan Labanda, Joan Pera i Roger Pera, Mercè Arànega, Mercè Martínez, Miquel Fernández, Mone Teruel, Muntsa Rius, Sergi Albert, Xavi Duch
Col·laboració: Albert Bolea, Annabel Totusaus, Benjamí Conesa, Bernat Mestre, Dídac Flores, Ferran González, Gracia Fernández, Jordi Llordella, Jordi Vidal, Júlia Jové, Lluís Parera, Marc Flynn, Marc Pociello, Marc Vilavella, Marta Capel, Miquel Cobos, Nacho Melús, Neus Pàmies, Rubén Yuste, Víctor Arbelo, Víctor Gómez Casademunt, Xavi Navarro
Traducció i adaptació de les cançons: David Pintó // Arranjaments: Jordi Cornudella // Caracterització: Toni Santos // Disseny de so: Toni Vila // Enregistrament d’àudio: Guillermo Prats // Disseny d’il·luminació: Dani Santamaría // Projeccions, enregistrament de vídeo i Producció executiva : Teatralnet Produccions
La veritat és que és molt d’agrair que des de Catalunya s’intenti no deixar de banda el món del Teatre Musical fet a casa nostre, malgrat que les condicions econòmiques actuals no ho permetin i les dificultats afegides per l’injust i cruel IVA del 21% que imposa el maleit govern del PP que ofega a la Cultura d’aquest estat; no és pas d’estranyar que molts de nosaltres tinguem cada vegada més raons i ganes de deixar de pertànyer a aquest estat, com més aviat millor. La CULTURA pel que sembla, és l’enemic numero 1 d’aquest partit, perquè ells són molt conscients, que és una eina en mans del poble, que els hi dóna més capacitat per valorar el que els interessa com a ciutadans, especialment en l’aspecte polític.
No puc passar l’oportunitat de donar-los una nova “botifarra”, imitant al que ahir va fer l’actriu Rosa Maria Sarda, als polítics que governen aquest estat, en l’acte d’entrega dels premis MAX de Teatre.
GUAPOS & POBRES, és un Musical de petit format que vol arribar a tots els públics, especialment al més jove, perquè parla d’un tema que els afecta molt directament… la manca de treball o en tot cas les feines mal pagades i moltes vegades en negre. L’esforç de molts anys d’estudi i esforç, no els ha servit de gaire cosa, a milers i milers de joves que aspiraven a viure com a mínim amb la mateixa qualitat de vida que els seus pares.
Un text que vol tractar principalment d’un tema que és un dels principals mals de cap de la nostra societat, però que malauradament ha estat tractat d’una manera massa superficial, pensat perquè arribi a ser prou comercial, en forma de petits esquetxos que intenten embastar un argument parlant de moooooolts temes a la vegada, entre els que estan el desengany amorós, la gelosia dins del matrimoni, la dependència d’alguns joves de l’entorn familiar, les cites amoroses a cegues per internet, l’homosexualitat, l’amistat entre un grup de joves.
Estic content d’haver pogut sortir de casa, després de 10 dies d’estar “enclaustrat” entre les 4 parets de casa, per culpa d’un absurd accident que em va provocar la trencadura del peroné de la cama dreta. Vàrem fer la prova d’anar al Teatre amb una cadira de rodes que em van deixar i l’experiència va resultar totalment satisfactòria. Al Teatre BARTS ens van posar totes facilitats i per tant ara sabem que a partir d’ara, de tant en tant podem continuar la nostra sana costum de “voltar i voltar” amb certa normalitat.
Volíem poder veure el Musical EL PETIT PRÍNCEP que La Perla29 i Turruà Llàcer S.L. han produït i que fa alguns mesos s’està representant a Barcelona; per sort al final ho hem aconseguit malgrat tots els impediments.
La música d’aquest Musical ha estat creada per Manu Guix i les lletres de les cançons de Marc Artigau són de gran qualitat; pel meu gust és el millor d’aquesta producció de Teatre Musical.
Un treball minuciós també quant a l’escenografia que gairebé està realitzada totalment en forma d’audiovisual, que interactua perfectament amb els actors que interpreten moltíssims personatges. És una nova forma d’abaratir costos, a la que malauradament ens haurem d’anar d’acostumant, encara que a mi personalment no m’acabi de fer el pes…. però si els grans musicals d’enormes pressupostos, ja ho han començat a utilitzar (recordeu “Los Miserables” que va visitar Barcelona), … el treball dels escenògrafs, tal com el coneixíem fina ara, comença a perillar.
Una nit en la que tots els que ens agraden els Musicals, teníem les nostres esperances i la nostra il·lusió per veure que tal podria resultar un concert amb algunes de les mes conegudes peces dels Musicals del compositor català Albert Guinovart. A l’ambient del Teatre Grec, es respirava una sensació de expectació i de veritables “ganes” de que tot sortís be, i encara mes, sabent que si era així, podria tenir continuïtat en propers concerts als anys vinents amb d’altres compositors.
Al escenari també s’intuïa aquesta il·lusió, amb la Banda Municipal de Barcelona en ple, una bona pila de cantants de casa nostre, que han cantat en representacions als teatres de Catalunya, Musicals com Flor de nit, Mar i cel, Gaudí, La vampira del Raval i molts d’altres, tots ells Musicals del mestre Guinovart, al que aquesta nit se li vol retre homenatge. Ell mateix va estar present al escenari, interpretant les seves peces al piano.
Malauradament a la poca estona ens vàrem adonar tots plegats que no es el mateix veure un Musical amb representació a un teatre, que escoltar un concert amb una deficiència notable de so, amb un equip de “fireta” que transmetia a les grades del Grec les veus dels cantants amb un so “brut” i clarament insuficient; Tant era així que a vegades, quant l’equip acústic fallava del tot, els que teníem la sort de estar a les primeres fileres, podíem escoltar molt millor les veus en directe, sense amplificació, que el que vomitaven els altaveus “cutre-saltsixeros”.
El programa, recollit gràcies a l’Imma, va estar a la primera part el següent:
1. Arrebato – Desconcerto Grosso (1993)
2. Carrerons de Barcelona – La vampira del Raval (2011)
3. Llatzer- Crim i Càstig (no estrenada)
4. Dins les venes – La vampira del Raval
5. Somnis de puresa – La vampira del Raval
6. Estic confós – Flor de Nit (1992)
7. Flor de nit – Flor de Nit
8. La carta – Flor de Nit
9. Charlestone de la Pastera – Flor de Nit
10.Cançó de la Remei – Flor de Nit
11.Ciutat d’ivori – Flor de Nit
La il·lusió es va anar esvaint poc a poc i jo crec que inclús els cantants (Daniel Anglès, Xavier Fernández, Elena Gadel, Ivan Labanda, Mone i Toni Viñals),adonant-se d’aquestes deficiències força greus de so, que els afectava a ells mes que a ningú, es van contagiar d’un desànim que no va desaparèixer en gairebé tot l’espectacle. Únicament quant sortia el cor Deudeveu semblava que l’ambient s’animava una mica mes, però quant de debò vàrem creure que tot s’animava, va ser quan va fer l’aparició la cantant NINA, que amb la seva empenta, alegria i força escènica, va semblar que tot seria molt millor a partir d’aquell moment.
No ens apropem gaire sovint al Teatre Almeria en ple cor de Gràcia al carrer San Lluís a tocar de la plaça Joanic i no entenem encara perquè ja que cada cop que ho hem fet hem sortit molt satisfets.
Aquest cop ens apropem una mica tard, ja que OVER THE MOON (sobre la lluna), s’esta representant des de el 20 de desembre del 2012 i ara degut al seu èxit ja han prorrogat. Es tracta d’un Musical del compositor Jonathan Larson. Ahir precisament és tractava d’una representació molt especial ja que era l’aniversari de la seva mort prematura als 35 anys, el 25/01/1996. Ens van regalar una xapa commemorativa.
“Over the Moon” s’endinsa en l’univers sonor del pop/rock tan propi de Jonathan Larson, bevent d’obres tan conegudes i representades com RENT i TICK, TICK BOOM! Ho fem amb cinc intèrprets i un piano per agafar-ne només l’essència, allò que és genuí de Larson; on trobem l’autor més sincer i que comparteix amb l’espectador els seus secrets, les seves pors i inseguretats; així com també els seus somnis, els seus objectius o la seva ideologia. Tot això ho fem revisant-ne la forma i despullant les cançons de qualsevol artifici que ens allunyi del discurs.
Jonathan Larson
Larson va néixer el 1960, en un poble prop de Nova York, on transcorre l’acció de Rent. Des de petit va destacar en el teatre musical, encara que no sabia si dedicar-se a la interpretació o a la composiciò musical. A l’escola de molt jove, Larson entrà en contacte amb el seu ídol i major influència musical: Stephen Sondheim, a qui ocasionalment enviava els seus treballs perquè els revisés. Per això a Tick, tick… boom! la cançó anomenada “Sunday” és un homenatge a Sondheim. Amb una xerrada que va tenir amb Stephen Sondheim va ser quan es decidí per la composició: “Hi ha més actors morts de fam que compositors morts de fam”, va dir-li Sondheim.
