IMPRO SIDE STORY (temp. 19/20 – espectacle nº 018)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
… I al mateix Teatre Gaudí, d’una comèdia a un show d’improvisació que torna a escena després del seu pas pel teatre Condal la temporada passada. IMPRO SIDE STORY, una producció de la companyia Les Improvisables formada per un elenc d’artistes vinculats al teatre musical. Rai Borrell i Roger Julià protagonitzen aquest nou espectacle acompanyats d’altres artistes.
Avui, nit d’estrena a la sala gran del Gaudí, han estat a escena, Rai Borrell, Roger Julià, Africa Alonso, Jordi Coll i Xavi Duch.
En entrar al teatre ofereixen als espectadors un paperet vermell on cal escriure una frase breu sobre el tema que voldríem que és tractes, paperet que es deixa dins un barret abans d’entrar a la sala.
This slideshow requires JavaScript.
Tres actors, Rai Borrell, Africa Alonso i Jordi Coll, acompanyats al piano per Roger Julià, inicien l’espectacle amb una cançó de Marc Gómez, l’única de l’espectacle que no està improvisada. Apareix en Xavi Duch que s’ofereix a col·laborar. A partir d’aquell moment comença el show de “IMPRO” sense guió …ni partitura on res està assajat ni pactat.
Un dels paperets vermells serveix de fil conductor de la primera història, humor absurd, improvisació, i una simpatia desbordant ha provocat el riure i ens ha enganxat des del primer moment fins al final de l’espectacle. Divertits, espontanis, gamberros, amb uns diàlegs i unes cançons que van construint sobre la marxa a gran velocitat.
Ahir dilluns dia 4 de febrer va tenir lloc al Onyric Teatre Condal, la tercera edició del concert solidari AMOR X AMOR. Per tercer any consecutiu un “Concert solidari únic i irrepetible de cançons d’AMOR per oferir AMOR a aquells que més ho necessiten”.
Els beneficis del concert d’enguany van destinats al projecteDones Acció de la Fundació Aroa. Aquest projecte és un servei d’atenció terapèutica i grups de suport psicosocial. Suport específic a les dones que pateixen o han patit violència masclista. La Fundació Aroa és una entitat sense ànim de lucre, de voluntariat i activisme professional, fundada l’any 2003, per un grup de professionals de la salut, l’educació i l’atenció social.
Va ser un concert de duets musicals amb més de 30 artistes a escena amb un repertori integrat per cançons d’amor que formen part de bandes sonores de pel·lícules. Un altra nit màgica viscuda al Teatre… d’aquelles que no s’obliden.
Una breu presentació a càrrec de Alicia Serrat directora de l’espectacle i Neus Pociello de la Fundació Aroa, va donar pas al concert amb una sala plena de gom a gom.
Quatre músics a escena dirigits per Dani Campos als teclats. Ells són Danko Compta a la bateria, Neirak a les guitarres i Ramon Regada al baix.
This slideshow requires JavaScript.
El programa que es va anar interpretant va ser el següent:
Medley “Everything i Do”/”All For Love”- Robin Hood / The Three Musketeers.
Diumenge vam anar a veure aquesta proposta que ha tornat a Barcelona, de la mà dels directors de “Sugar, el musical”, proposta que nosaltres vam poder veure, fa dues temporades, en aquesta mateixa sala de l’Eixample Teatre.
Som-hi films és una productora teatral creada l’any 2008 sota la direcció artística de Laura Olivella i Pau Doz.
The 39 Steps (Los 39 escalones) és en el seu origen una novel·la d’aventures de l’escriptor escocès John Buchan. Escrita en 1915 no es va popularitzar fins que va ser adaptada al cinema en 1935, en la versió dirigida per Alfred Hitchock.
L’any 2005 es va estrenar al WEST END de Londres aquesta adaptació a comèdia teatral de Patrick Barlow. Premiada en els Tony Awards de Broadway i els Premis Olivier d’Anglaterra.
This slideshow requires JavaScript.
Aquesta comèdia, en versió catalana, es va poder veure l’any 2011 al Club Capitol coproduïda, dirigida, interpretada i versionada per Abel Folk.
Quatre actors recreen més de 100 personatges i van adaptant l’escenografia a les diferents localitzacions on tenen lloc les aventures del nostre protagonista Richard Hannay, magníficament interpretat per Javier Arroyo “Jota” a qui nosaltres hem vist treballar a “Sugar” o a la “Nit de musicals: Swing Broadway”.
Carreres en un tren, caigudes des d’un pont, fugides des de finestres i caminades entre ovelles per l’erm són algunes de les situacions recreades sobre l’escenari.
Divendres vam fer doblet al Teatre Gaudí veient els dos musicals que s’estan representant aquests dies. El primer dels dos va ser JOHN & JEN amb música d’Andrew Lippa i lletra de Tom Greenwald, un musical de petit format.
Un musical ambientat en la canviant societat nord-americana, entre els anys 1950 i 1990, centrant-se en la complexitat de les relacions entre germans i entre pares i fills.
JOHN & JEN està adaptada al català per David Pintó, dirigida per Xavi Duch, al que estem acostumats a veure com a protagonista en nombrosos musicals (“Tick, Tick … boom”, “Sugar”, “Guapos & pobres” …), i sota la direcció musical de Filippo Fanò. La producció porta el segell de La Factory Produccions (Vocal Factory).
This slideshow requires JavaScript.
Basada en el llibre de Tom Greenwald i Andrew Lippa, el musical va ser estrenat a l’off-Broadway al juny de l’any 1995 i se’n va fer una revisió el 2015.
Amb només dos intèrprets a escena, un gran esforç actoral i una gran càrrega de dificultat vocal, Marc Pociello i Anna Valldeneu ens ho han donat tot, ens han emocionat, i ens han fet viure la seva història mostrant entre ells una gran complicitat.
Marc Pociello, actor cantant al que també hem tingut l’oportunitat de veure treballar en nombrosos musicals “Generació de merda“, “Molt soroll per no res” o “El petit príncep” entre d’altres, i que ens va sorprendre molt gratament en la seva faceta “només d’actor” a la proposta “Abans” que vam poder veure al Maldà en 2016.
I dissabte vam aprofitar que estàvem al Teatre Gaudí per fer “doblet” i veure aquesta proposta del musical de petit format tick, tick …. BOOM!, que tan bones vibracions ens havia donat a la roda de premsa.
tick, tick … Boom!, explica la història autobiogràfica de Jonathan Larson (Jon en el text) que sembla tenir un futur prometedor, però poca sort. El jove novaiorquès es troba en un gran dilema prop de complir els 30 anys, preocupat per prendre la decisió correcta respecte a la seva carrera i a la seva vida.
El musical arrenca amb el so d’un tick, tick, tick que Jon ens descriu com el so de la seva ansietat.
Jonathan Larson va escriure “Superbia” un musical futurista rock inspirat en el llibre “1984” d’Orwell, musical que tot i ser elogiat i haver guanyat algun premi, no es va arribar a representar mai en un escenari. La decepció del seu autor el va portar a escriure el musical que tenim l’ocasió de veure avui. Un musical que inicialment es va dir “30/90”, després “Boho days” per acabar en 1991 amb el nom actual “tick,tick … BOOM!”. Aquest musical es va representar en un parell d’ocasions, en el off Broadway. El va escriure quasi al mateix temps que RENT.
Jonathan Larson va morir amb 36 anys d’una malaltia no diagnosticada deixant només aquestes obres com a llegat. Després de la seva mort, la productora Victoria Leacock li va encarregar a l’escriptor David Auburn la reconversió de l’obra en una peça per a tres personatges.
L’espectacle que podem veure al Teatre Gaudí està dirigit per Ferran Guiu, amb la direcció musical de Joan Comaposada i l’adaptació del text al català de Marc Gómez.
La temporada passada aquest SUGAR es va estrenar al Teatre Gaudí, més o menys per les mateixes dates d’ara, però malauradament no vàrem poder anar perquè l’Imma tot just acabava de tenir un accident i havia d’anar en cadira de rodes, per la qual cosa únicament assitiem a les representacions que prèviament havíem adquirit, tot i les dificultats que comportava.
Ahir va ser la nit d’estrena d’una nova temporada d’aquesta producció musical, que la temporada passada va rebre el premi de la crítica del 2105 i actualment té 4 Nominacions als premis Butaca; ara es representa a l’Eixample Teatre i a la italiana, amb una nova escenografia a dos nivells, que ha resultat tot un encert i que a més a més ha permès encabir als músics dins de l’escenari, en un espai molt més reduït de l’inicialment previst, ja que es va representar al Gaudi a 4 bandes.
Un repartiment de 15 intèrprets i 5 músics en directe, formen part de l’espectacle basat en la famosa pel·lícula de Billy Wilder, que aquí es va titular “Con faldas y a lo loco“. En el repartiment actual, hi han hagut forces canvis, però cal remarcar la substitució d’Ivan Labanda per Rubén Yuste, en un dels tres papers protagonistes.
Considerada una de les millors comèdies de la història del cinema, l’any 1972 arriba a Broadway com a musical i amb el títol de SUGAR, que manté el guió de Willder i Diamond, complementat amb música swing composta per Jule Styne. L’espectacle esdevé un èxit a Broadway i es prolonga durant dos anys i més de 500 funcions. A partir d’aleshores han estat moltes les produccions de SUGAR arreu del món i són incomptables els països on s’ha representat.
Des del minut zero aquesta proposta ens ha agradat moltíssim i en totes les seves vessants, la musical, començant per una excel·lent orquestra de 5 músics en directe, … la tècnica, amb un disseny de so molt bo, un disseny de llums aconseguíssim, …. i molt especialment la interpretativa, amb una excel·lent coreografia i un “teòric” cos de ball, que ens va fascinar per la seva perfecta sincronia i la gran agilitat dels ballarins, que inclou fins i tot algunes acrobàcies.
Dimecres passat vam anar al Teatre Grec per últim cop en l’edició del Festival Grec d’enguany. Mentre esperàvem, tot sopant un entrepà en un dels pocs bancs disponibles, comentàvem que és un lloc molt emblemàtic i és una llastima que no sigui escenari d’altres activitats si mes no en l’època del bon temps ….
This slideshow requires JavaScript.
Ple de gom a gom per tal de veure la segona representació de Nit de Musicals 2016, tercera consecutiva programada en el Grec Festival de Barcelona. L’any 2014 vam poder veure la primera edició amb una nit dedicada als compositors de teatre musical català amb la Banda Municipal de Barcelona i la direcció de David Pintó.
La segona edició, en 2015 va oferir una selecció dels clàssics dels musicals nord-americans també amb la Banda Municipal de Barcelona i la direcció aquest cop, de l’Elisenda Roca.
A ritme de swing i a partir d’una història creada i dirigida per Paco Mir, aquesta tercera nit ens presenta veus i coreografies amb un repertori format per temes molt coneguts de musicals nord-americans. Els músics de la Barcelona Jazz Orquestra sota la direcció musical d’Andreu Gallén acompanyen als artistes.
Ivan Labanda és el presentador i conductor de tota la “Nit”.
Em fa moooooolta mandra començar a escriure sobre aquest espectacle que de nou ens ha decebut molt per falta de qualitat del so al recinte del Teatre Grec.
Ens considerem amants d’aquest gènere de Teatre Musical, i en més d’una ocasió ha estat l’excusa per viatjar per Europa i veure diferents Musicals que a casa nostra no es poden veure.
La temporada passada del Grec, ja vàrem escriure una crònica del primer espectacle que es va representar, que volia ser un resum de diferents Musicals del compositor Albert Guinovart i llavors ens vàrem prometre que no ens gastaríem ni un duro més, en espectacles com aquell, si la qualitat del so no millorava. Aquí us deixo aquella crònica del 2014.
Per tant, havíem descartat comprar entrades per l’espectacle d’enguany, dedicat a Musicals conegudíssims de Broadway….. però una setmana abans, vàrem rebre una invitació per assistir a l’assaig general el dia abans de la seva estrena oficial. En mala hora vàrem acceptar, perquè va ser una pèrdua absoluta de temps i vàrem sortir del recinte amb un cabreig evident….. i és que el so va tornar a ser patètic, però aquesta vegada a més a més, molts dels micròfons de mà no funcionaven o ho feien a estones, amb el problema afegit que els tècnics pujaven el so d’alguns cantants que tapaven totalment als seus companys.
Estic d’acord que era un assaig general, que no es pot valorar un espectacle com caldria en una representació prèvia i també sóc conscient que el dia de l’estrena oficial, pel que m’han dit no varen haver-hi incidències greus d’aquest tipus. De totes maneres, haig de donar la meva opinió sobre el que vaig veure …. i sobretot el que NO vàrem poder escoltar….. i sincerament em va semblar més que patètic, vaig sentir vergonya aliena, del que estàvem presenciant.
Quan un assaig general te problemes greus com aquells, s’ha de parar l’espectacle, resoldre els problemes i continuar…. però en aquest cas la directora Elisenda Roca va cometre el gran error de no fer-ho. Era potser perque erem public convidat i no merexiem la mateixa consideració ?
This slideshow requires JavaScript.
Deixant a banda els problemes tècnics greus de so, el que vàrem poder intuir, és sens dubte una gran voluntat d’aixecar un espectacle de qualitat, especialment amb una posada en escena força acurada i amb una gran il·lusio d’un grup força important d’escoles musicals de casa nostre, com són les escoles Aules, Coco Comín, Eòlia, Dance Emotion, Luthier d’arts Musicals, Luthiers Dansa, Memory i Taller de Músics; de fet es notava a l’ambient que molts dels convidats d’aquella nit eren familiars dels membres que actuaven.
El millor de tot, sense cap dubte va ser la Banda Municipal de Barcelona, que malgrat tots els moments de desconcert, varen saber continuar com si no passes res.
Les interpretacions molt desiguals, perquè es barrejaven cantants de qualitat amb actors que l’únic que podien oferir és la seva voluntat, cantant com bonament podien algunes de les cançons; evidentment ens van agradar, com sempre ho fan Àngels Gonyalons, Daniel Anglès, Elena Gadel, Ivan Labanda… i molt especialment Xavi Duch amb un número de claqué antològic; entre els actors, la gran sorpresa la va donar l’actriu Mercè Aranega a la que nosaltres mai l’havíem vist cantar i que ho va fer força, força bé…. i sobretot va omplir l’escenari amb la seva gran presencia.
Segurament aquest espectacle, almenys el dia de la representació oficial, gaudia d’una qualitat molt més elevada que el de la temporada passada i la meva valoració hauria estat força més alta. Malauradament el que nosaltres vàrem poder escoltar, no va estar a l’altura d’uns mínims tolerables.
Direcció escènica: Elisenda Roca
Direcció musical: Andreu Gallén
Banda Municipal de Barcelona, dirigida per Salvador Brotons
Col·laboració al piano: Albert Guinovart
Interpretació musical: Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Daniel Anglès, Diana Roig, Elena Gadel, Ivan Labanda, Joan Pera i Roger Pera, Mercè Arànega, Mercè Martínez, Miquel Fernández, Mone Teruel, Muntsa Rius, Sergi Albert, Xavi Duch
Col·laboració: Albert Bolea, Annabel Totusaus, Benjamí Conesa, Bernat Mestre, Dídac Flores, Ferran González, Gracia Fernández, Jordi Llordella, Jordi Vidal, Júlia Jové, Lluís Parera, Marc Flynn, Marc Pociello, Marc Vilavella, Marta Capel, Miquel Cobos, Nacho Melús, Neus Pàmies, Rubén Yuste, Víctor Arbelo, Víctor Gómez Casademunt, Xavi Navarro
Traducció i adaptació de les cançons: David Pintó // Arranjaments: Jordi Cornudella // Caracterització: Toni Santos // Disseny de so: Toni Vila // Enregistrament d’àudio: Guillermo Prats // Disseny d’il·luminació: Dani Santamaría // Projeccions, enregistrament de vídeo i Producció executiva : Teatralnet Produccions
La veritat és que és molt d’agrair que des de Catalunya s’intenti no deixar de banda el món del Teatre Musical fet a casa nostre, malgrat que les condicions econòmiques actuals no ho permetin i les dificultats afegides per l’injust i cruel IVA del 21% que imposa el maleit govern del PP que ofega a la Cultura d’aquest estat; no és pas d’estranyar que molts de nosaltres tinguem cada vegada més raons i ganes de deixar de pertànyer a aquest estat, com més aviat millor. La CULTURA pel que sembla, és l’enemic numero 1 d’aquest partit, perquè ells són molt conscients, que és una eina en mans del poble, que els hi dóna més capacitat per valorar el que els interessa com a ciutadans, especialment en l’aspecte polític.
No puc passar l’oportunitat de donar-los una nova “botifarra”, imitant al que ahir va fer l’actriu Rosa Maria Sarda, als polítics que governen aquest estat, en l’acte d’entrega dels premis MAX de Teatre.
GUAPOS & POBRES, és un Musical de petit format que vol arribar a tots els públics, especialment al més jove, perquè parla d’un tema que els afecta molt directament… la manca de treball o en tot cas les feines mal pagades i moltes vegades en negre. L’esforç de molts anys d’estudi i esforç, no els ha servit de gaire cosa, a milers i milers de joves que aspiraven a viure com a mínim amb la mateixa qualitat de vida que els seus pares.
Un text que vol tractar principalment d’un tema que és un dels principals mals de cap de la nostra societat, però que malauradament ha estat tractat d’una manera massa superficial, pensat perquè arribi a ser prou comercial, en forma de petits esquetxos que intenten embastar un argument parlant de moooooolts temes a la vegada, entre els que estan el desengany amorós, la gelosia dins del matrimoni, la dependència d’alguns joves de l’entorn familiar, les cites amoroses a cegues per internet, l’homosexualitat, l’amistat entre un grup de joves.
Estic content d’haver pogut sortir de casa, després de 10 dies d’estar “enclaustrat” entre les 4 parets de casa, per culpa d’un absurd accident que em va provocar la trencadura del peroné de la cama dreta. Vàrem fer la prova d’anar al Teatre amb una cadira de rodes que em van deixar i l’experiència va resultar totalment satisfactòria. Al Teatre BARTS ens van posar totes facilitats i per tant ara sabem que a partir d’ara, de tant en tant podem continuar la nostra sana costum de “voltar i voltar” amb certa normalitat.
Volíem poder veure el Musical EL PETIT PRÍNCEP que La Perla29 i Turruà Llàcer S.L. han produït i que fa alguns mesos s’està representant a Barcelona; per sort al final ho hem aconseguit malgrat tots els impediments.
La música d’aquest Musical ha estat creada per Manu Guix i les lletres de les cançons de Marc Artigau són de gran qualitat; pel meu gust és el millor d’aquesta producció de Teatre Musical.
Un treball minuciós també quant a l’escenografia que gairebé està realitzada totalment en forma d’audiovisual, que interactua perfectament amb els actors que interpreten moltíssims personatges. És una nova forma d’abaratir costos, a la que malauradament ens haurem d’anar d’acostumant, encara que a mi personalment no m’acabi de fer el pes…. però si els grans musicals d’enormes pressupostos, ja ho han començat a utilitzar (recordeu “Los Miserables” que va visitar Barcelona), … el treball dels escenògrafs, tal com el coneixíem fina ara, comença a perillar.
