Arxiu d'etiquetes: XAVIER RIPOLL

– 021 – Teatre – LA RAMBLA DE LES FLORISTES (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 011) – 2019.11.03

LA RAMBLA DE LES FLORISTES (temp. 19/20 – espectacle nº 011)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquest diumenge passat vam tornar al TNC, a la Sala Gran, per veure LA RAMBLA DE LES FLORISTES, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll amb una extraordinària Rosa Boladeras en el paper de l’Antònia, el seu primer paper com a protagonista.

Encara que és un text que comença a deixar notar el pas dels anys, no treu que sigui un retrat de la societat catalana a partir d’un dels seus símbols, la Rambla de les Floristes de Barcelona. Com comenta el seu director en el programa de mà, dins del seu gènere, és una obra perfecta. Amb una estructura narrativa rodona on tots els personatges estan ben dibuixats …. Ens hem centrat en trobar una poètica escènica que suggereixi allò que no es veu però que hi és. Que si la Rambla té vida és perquè la Rambla té mort. És als seus esperits a qui volem dedicar aquest espectacle.

Ens trobem doncs davant d’un clàssic del teatre català, d’un text en vers que algú podria arribar a titllar de “caspós” i “empolsegat”, però que ha estat capaç de captar el nostre interès i fer-nos oblidar aquestes connotacions a priori negatives. Creiem que una de les funcions principals del teatre públic català, ha de ser, repescar els nostres clàssics i posar-los al dia, especialment perquè les noves generacions les coneguin. Nosaltres doncs, ens hem deixat portar des del primer moment per l’Ànima de les Rambles (Davo Marín) i els seus moviments, i per la paraula viva, punyent i sentida de l’altra ànima de les Rambles, l’Antònia (Rosa Boladeras), la florista que sempre hi és i que tot ho veu.

Jordi Prat i Coll ens presenta un text d’abans, amb els ulls d’ara, tal com ja va fer amb “Liceistes i cruzados” (2014) o els “Jocs Florals de Canprosa” (2018).

Un homenatge a les Rambles de Barcelona i a la seva ànima representada per al·legories com els ocellaires i les gàbies dels ocells, els enllustradors de sabates, les pancartes reivindicatives , els cantants del Liceu, les referències religioses, els venedors d’avui llençant les llums al cel, … i finalment la delicada referència en record a les víctimes de l’atemptat del 2017. Jordi Part i Coll també entra en el joc del transvestisme en algunes de les escenes.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (313) – CALÍGULA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Grec – 23.07.2017

CALÍGULA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

La roda de premsa a la qual vam poder assistir ens havia generat moltes expectatives però la gran quantitat de comentaris negatius llegits en diversos fòrums ens havien fet témer el pitjor.

I per sort podem dir que ens ha agradat molt i hem gaudit d’una bona nit de teatre malgrat la pluja de la tarda, la mitja hora de retard i els gotims que han caigut en iniciar-se la representació.

CALÍGULA és una de les grans peces dramàtiques del seu autor, l’escriptor Albert Camus (1913-1960). Partint de la biografia de l’escriptor romà Suetoni sobre Gai Juli Cèsar August Germànic, personatge que ha passat a la història amb el sobrenom de Calígula. A partir d’aquest retrat, Camus crea aquesta peça teatral, que de fet és un conjunt d’obres integrades en una sola.

Mario Gas és el director d’aquesta proposta i ens ha portat el text gairebé com el va escriure Camus, amb independència del seu acord o desacord amb els missatges que transmeten. Un text magnífic i pertorbador que transmet l’absurd existencial, el patiment i la lògica del poder.

“Calígula es el monstruo que crea una sociedad corrupta. Nos devuelve todo aquello de lo que se ha alimentado y destruye el orden establecido. La obra es totalmente dialéctica, un estudio del fascismo moderno y del dolor, las contradicciones y la toma de conciencia en un mundo injusto, metafísica, ideológica y políticamente 

This slideshow requires JavaScript.

Calígula s’enfronta a l’absurd de l’existència després de la mort de la seva germana i amant Drusil.la, vol aconseguir l’impossible com tenir la lluna a les seves mans simplemente porque aun no la tengo. Obsessionat amb la recerca de l’absolut i enverinat de menyspreu intenta exercir la seva llibertat a través de l’assassinat i la perversió de tots els valors. El poder brinda una oportunidad a lo imposible. De hoy en adelante, mi libertad dejará de tener límites“.

Continua llegint

– Teatre (231) – BOSCOS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Biblioteca de Catalunya – 05.04.2017

BOSCOS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Tal com vam comentar a l’entrada en el bloc de la roda de premsa, aquesta era una de les propostes més esperades de la temporada teatral, i ens havíem preparat llegint l’obra abans d’anar a veure-la.

Sabíem de la complexitat de la trama i de la particular habilitat de l’autor, Wadji Mouawad en simultaniejar en una mateixa escena diferents èpoques i llocs, o el mateix personatge en diferents edats …. Malgrat la preparació, i l’ajuda de l’esquema penjat a una de les parets de la biblioteca i, que ens havien proporcionat uns dies abans, hem de reconèixer que costa molt no perdre’s en l’intricat laberint d’històries sobreposades.

BOSCOS forma part de la tetralogia La sang de les promeses de l’autor libanès Wadji Mouawad, i era l’única que faltava representar en un escenari a Barcelona, després d’Incendis (2012), Litoral (2013) i Cels (2014).

Oriol Broggi és el director d’aquest text que ha traduït Cristina Genebat. Amb un gran repartiment, amb un text colpidor, oníric, fort, bestial i brutal. De nou, una reflexió poètica entorn al mal, a les guerres i a la història (trista història) d’Europa…. i a aquests llaços de sang que són ineludibles i destructors. Aquest cop concentrant-nos a l’Europa actual, a partir de la seva història i les guerres del segle XX, la primera i la segona guerra mundial.

La Loup, extraordinària i joveníssima Clara de Ramon, es veu “obligada” a investigar en la història de la seva nissaga en morir la seva mare, Aimée. Acompanyada d’un paleontòleg, Ramon Vila, seguirà, enrere en el temps, la petjada de la seva nissaga trobant una seqüència dolorosa d’amors impossibles que la porten d’Odette a Hélène, a Leonie, a Ludivine, a Sarah, a Luce i finalment a Aimée i a ella mateixa.

Un recorregut al llarg de les commocions històriques de l’Europa del segle XX a través dels destins d’aquestes dones lligades per la sang.

Una recerca que intenta esbrinar la maledicció que sembla pesar sobre les dones d’aquesta nissaga que després de parir les filles, es veuen obligades a abandonar-les, tot i haver fet la promesa, que fins i tot la Ludivine porta tatuada a l’esquena: “Jo no t’abandonaré mai

Continua llegint

– Teatre (102) – LA DESAPARICIÓ DE WENDY (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 24.11.2016

LA DESAPARICIÓ DE WENDY

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Aquesta ha estat l’obra escollida per a la inauguració de la nova Sala Beckett; no ens estranya gens que per inaugurar una nova etapa, s’hagi escollit una de les obres que més s’estimava en “papitu”, ja que ell ha col·laborat moltíssim en l’obrador de la Sala Beckett i en Toni Casares, gran amic seu, ha volgut retre un homenatge a un dels escriptors que ha fet més per la dramatúrgia teatral contemporània a casa nostra.

LA DESAPARICIÓ DE WENDY, va ser escrita el 1973, en tan sols tres mesos, per un Josep Maria Benet i Jornet absolutament enfadat amb el món, per què els crítics s’havien carregat sense massa arguments, la seva obra “Berenàveu a les fosques”, estrenada al desaparegut Teatre Capsa. La crítica va dir d’ell que era incapaç d’escriure res que fos còmic o fantasiós, i ho va voler demostrar. Temps rècord per una persona que utilitzava dos o tres anys per donar per acabat un text ….

la-desaparicio-de-wendy-sala-beckett-voltar-i-voltar-1

La Sala Beckett, segons ens van comentar a la roda de premsa, vol iniciar aquesta nova etapa amb un tipus de teatre que és una invitació a deixar-se sorprendre per temes i personatges lluny de tòpics i falsos heroismes. i la “desaparició de Wendy” és sens dubte un dels millors exemples.

A Oriol Broggi se li va oferir dirigir aquesta proposta, i no va dubtar gaire en assumir aquesta responsabilitat, ja que admira l’obra d’en “papitu” i a més a més ell es considera una mica fill de la Sala Beckett i és un gran amic d’en Toni Casares, que tant va recolzar-lo en la creació del projecte de creació de la seva companyia La Perla29; al col·loqui que va tenir lloc després de la representació, ens comenta que aquest text és la segona vegada que es representa en un teatre comercial, la primera vegada va ser a la Sala Villarroel en 1985 per la Companyia Centre Dramàtic Generalitat de Catalunya. En canvi sí que ha estat representada en diverses ocasions dins dels grups de teatre amateur de casa nostra.

la-desaparicio-de-wendy-sala-beckett-2

Una obra en la qual es barregen realitat i ficció, una declaració d’amor al teatre, que en “Papitu” estima però que sens dubte també li ha proporcionat moments de patiment i angoixa. I és també un homenatge a l’ofici d’actor. Una obra que en tot moment ens fa sentir com si estiguéssim vivint un somni. Un text que ha permès introduir algunes “referències lingüístiques” com fer referencia al teatre en el qual s’està representant o al Casal del Barri.

Continua llegint

– Teatre – QUI BONES OBRES FARÀ (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 28/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita, dissabte a la tarda, ple de gom a gom. Ens esperen tres hores de teatre, d’esplèndid teatre.

A partir de textos de Txèkhov, Pep Tosar ha escrit un text que te com a rerefons “la Gavina” i com a base “l’Hort dels cirerers” tal com ens va explicar ell mateix a la roda de premsa.

Una “família teatral” ha estat treballant en una sala de teatre durant més de 35 anys i estan a punt de ser desnonats per falta de pagament del lloguer de la sala. Com a comiat estan assajant una nova versió de “la Gavina”. Tot i que el productor els hi insisteix, ells no estan disposats a fer teatre comercial per poder mantenir la sala.

Quines obres farà - TNC 1

En paraules del mateix autor el Teatre ha de lluitar amb la comercialitat del cinema i la televisió i sobretot amb la immediatesa que exigeix un públic nascut en una nova cultura més consumista on tot caduca quan tot just a acabat de néixer.

El repartiment d’aquesta producció ha estat un luxe, començant pel mateix Pep Tosar que interpreta a Txèkhov i que al mateix temps que ens explica moments de la seva vida i de la seva mort, serveix de fil conductor de tota la història i fa una mica de veu de la consciència de tots plegats, actors i espectadors.

Continua llegint

– Teatre – FEDRA (🐌🐌 + 🐚) de Jean Racine – Teatre Romea – 24/01/2015

Primer de tot, haig de reconèixer que no sóc massa amant de les tragèdies de la literatura clàssica i aquesta és sense cap mena de dubte una de les més conegudes de la literatura francesa del segle XVII. Tot i ser conscient de què no és pas un tipus de Teatre que m’apassioni, no vàrem dubtar ni un segon en comprar les entrades ja fa unes quantes setmanes, en quant es va anunciar l’estrena d’aquesta producció …. i és que no podíem pas perdre una proposta dirigida per Sergi Belbel al Teatre Romea… i encara menys quan estava protagonitzada per actors (Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler …. entre d’altres), que per nosaltres són una referència del Teatre a Catalunya.

Jean Racine (1639 – 1699), és considerat un dels autors francesos de tragèdies clàssiques més important. Una de les darreres obres que va escriure, va ser Fedra, l’any 1677; l’obra està escrita en versos alexandrins i en el seu temps quan es va estrenar, va ser un rotund fracàs i tant és així que Racine va decidir deixar la dramatúrgia per a dedicar-se a ser historiador de Lluís XIV de França.

IMG_0166

Fedra és un personatge de la mitologia grega; era una princesa cretenca, filla de Minos i de Pasífae, i germana d’Ariadna. Va ser raptada per Teseu, després d’abandonar aquest a la seva germana Ariadna, per casar-se amb ella. D’aquesta unió van tenir dos fills: Acamant i Demofonte.
Fedra es va enamorar del fill que Teseu havia tingut anteriorment: Hipòlit. El jove, que detestava les dones, va refusar els favors que la seva madrastra li sol·licitava. Llavors, Fedra, tement que Hipòlit expliqués a Teseu les insinuacions d’ella, va estripar-se el vestit, va trencar la porta de la seva habitació i va afirmar que Hipòlit havia intentat violar-la.
Teseu ple de ràbia però no volent matar el seu fill amb les seves pròpies mans, va recórrer a Posidó, el qual li havia promès satisfer tres desitjos. Fent cas a Teseu, el déu va enviar un monstre marí que, sortint de les onades quan Hipòlit conduïa un carro a la vora del mar, va espantar els cavalls i va provocar la mort del jove. Fedra, a causa dels remordiments i la desesperació, es va suïcidar.

D’entrada, tant la posada en escena com l’escenografia no ens va agradar gaire; entrades i sortides reiterades d’actors pel passadís central de platea…. un recurs ja massa trillat, però és que a més, obligava als actors gairebé a grimpar per una mena de rampa de sorra i pedres fins a l’escenari real…. i ni els vestuaris pampolosos de Fedra ni l’edat d’alguns actors permetien fer-ho com cal; potser requerien altres solucions menys arriscades; però el que mes em va desagradar de l’escenografia va ser la col·locació, al mig de l’escena, d’un enorme SOL que deixa d’entrada, cecs als espectadors…. i encara que durant les dues hores de l’espectacle no et queda més remei que acostumar-te, crec que es tracta d’un greu error que fa que els espectadors hagin de forçar la vista per tal de veure com cal, les expressions dels actors…… aspecte fonamental en una representació teatral.

IMG_0167

Independentment de què el text en vers t’acabi d’interessar o no, sincerament esperava molt més de l’actuació, de la que és per mi, l’actriu de capçalera, Emma Vilarasau; aquesta vegada, la seva actuació no em va agradar, especialment durant la primera hora de la representació; em sap greu dir-ho, però la vaig trobar impostada i fins i tot poc creïble, un pèl fingida…. massa “cridanera” i “ploranica”, aspectes que li retreuen sovint els seus detractors…. i que a mi, aquesta acusació em treu de polleguera.

Continua llegint

– Teatre – BARBABLAVA (*** 1/2) – TANTArantana Teatre – 16/04/2014

Barbablava Tornem al TANTArantana i aquesta vegada una mica tard, ja que l’obra que estan representant, acaba aquest proper cap de setmana. Creiem que estaríem sols al Teatre perquè al mateix temps s’està celebrant el partit Barça contra els merengues, en la final de la copa del reietó. Com ja sabeu, malauradament va ser una desfeta… el partit que hauria de anomenar-se en realitat, Catalunya contra Espanya… almenys els comentaris a posteriori semblaven encaminats a que això ès el que s’havia celebrat. Menys mal que a nosaltres el futbol no ens interessa gens ni mica.

Al Tanta, en canvi varem gaudir de valent amb la proposta teatral de BARBABLAVA de la autora alemanya Dea Loher, escrita l’any 1997 i basada amb Gilles de Rais, un noble i assassí en sèrie francès del segle XV, que mes tard va inspirar a Charles Perrault per escriure un conte; d’aquesta història inclùs s’han arribat a fer les següents òperes:

Béla Bartók: El castell de Barba Blava

Paul Dukas: Ariane et Barbe-Bleue

Jacques Offenbach: l’opereta Barba Blava.

El mite de BarbaBlava revisat i convertit en una tragicomèdia plena de paradoxes. Un text tendre, divertit i cruel que barreja amor i mort, que reflexiona i deixa al descobert les pulsions humanes, la solitud i les frustracions.

Has estimat mai més enllà de tota mida?

Enric coneix l’amor pur i sense límits de Júlia i el deixa passar. Però ja no podrà acceptar el simulacre d’amor que li ofereixen altres dones, perdudes entre el que són i el que voldrien ser. I l’Enric les mata.

Continua llegint

– Teatre – COSMÈTICA DE L’ENEMIC (****) – Sala Muntaner – 01/02/2013

Per MIQUEL GASCÓN

Intentem no trepitjar massa la Sala Muntaner; ens resistim a fer-ho perquè és un local que no ens agrada i que sempre l’hem trobat incomode i amb una visibilitat nefasta. Però hi ha vegades que tens que cedir per tal de poder veure interpretacions que tothom diu que son d’aquelles que no es poden perdre.

Ahir es va tornar a confirmar que la Muntaner, com a espai escènic, pues NO.

Cosmètica de l'enemic 123

Acostumem a arribar molt d’hora als llocs i aquesta vegada amb mes de mitja hora d’avançament. Al girar la cantonada … primera sorpresa desagradable… una cua de 50 metres i au !!!! a aguantar mes de 20 minuts drets per tal d’agafar el millor lloc possible…. desprès la gent empentant i corregudes per agafar lloc.  Trobo que és penós…. perquè no entenc per quins 7 ous les cadires (que no butaques), no es numeren?  Cal fer patir a l’espectador abans de començar la representació i d’haver pagat l’entrada, un castig  de quasi mitja hora d’en peus i desprès fer-lo patir de corredisses i empentes?

Menys mal que COSMÈTICA DE L’ENEMIC ens ho va compensar en escreix i a poc a poc em vaig anar calmant i entrant en aquest magnific text escrit per Amélie Nothomb.  També ens va ajudar a oblidar-nos de l’entrada, el fet de què la distribució de les cadires, en aquesta ocasió estiguessin en cercle, tot rodejant l’espai teatral i no pas a la italiana com és de costum a la Muntaner.

Amélie Nothomb (nascuda el 9 de juliol de 1966 a Etterbeek, Bélgica) és un escriptora belga en llengua francesa.

El fet que el seu pare fos ambaixador de Bèlgica va fer que durant tota la seva infantesa i adolescència visqués a diversos països:  Japó, Xina, Estats Units, Laos, Birmània i Bangla Desh. Als 17 anys s’instal·là per primera vegada a Europa, i estudià filologia romànica a la Universitat Lliure de Brussel·les, on ha viscut des d’aleshores.

Des de 1992 publica una novel·la cada any, fruit d’almenys quatre hores diàries dedicades a l’escriptura.

La nov·vela “Cosmétique de l’ennemi” la va escriure l’any 2001.

Continua llegint