Ahir diumenge vam fer cap al Teatre Romea per veure COBERTURA, la proposta que torna a reunir a la Clara Segura i el Bruno Oro en el mateix espectacle, amb l’al·licient afegit del debut de la Clara Segura en la direcció escènica, i que ha comptat amb la mirada externa de l’Alejo Levis.
Per tirar endavant el projecte, la Clara i en Bruno amb la seva companyia “Total Memos” han comptat amb la col·laboració de l’equip de la Perla 29.
Per fer honor a la veritat anàvem amb les expectatives molt baixes, després de llegir diferents crítiques, (la majoria negatives), que ens havien preparat per al pitjor. Per sort vàrem poder copsar l’entusiasme dels protagonistes en el seu projecte a la roda de premsa del passat 27 de gener i per això vam voler valorar per nosaltres mateixos l’espectacle. Ja avanço que ens va agradar força i que sobretot ens ho hem passat molt bé.
COBERTURA segueix un fil argumental basat en la carrera ascendent d’una actriu de cinema al mateix temps que la carrera del director de la seva primera pel·lícula, i company sentimental, guanyador d’un Oscar, ha caigut en declivi.
Guillermo Peñalvar, un director de cinema argentí, ha d’enfrontar-se amb el passat al rebre un homenatge per la cèlebre pel·lícula que el va dur a la fama, “Quiero nadar en tus ojos”, i a conèixer la seva actual parella, l’actriu Roxana.
La productora Nexflin li ret aquest homenatge, amb motiu de la inauguració del restaurat cinema Arcadia-Nexflix, en una gala que presenta Cayetana assistida per un becari, en Marçal. Els problemes tècnics de la sala impedeixen aquesta projecció i això dóna peu a un seguit de gags i una sèrie de flashbacks que ens porten a deu anys enrera, quan el director i l’actriu es van conèixer.
Ahir dilluns tenia programades dues rodes de premsa, la primera al Teatre Romea on es presentava COBERTURA l’espectacle que torna a reunir a la Clara Segura i el Bruno Oro en el mateix espectacle, amb l’al·licient afegit del debut de la Clara Segura en la direcció escènica, que ha comptat amb la mirada externa de l’Alejo Levis.
En Josep Maria Pou (director artístic actual del Teatre Romea), tot just abans de començar la roda de premsa, ens avisa que ha de dir una cosa important: “El Teatre Romea. Després de 130 anys d’activitat teatral… i després de meditar-ho molt amb el meu equip, a partir del dijous 30 de gener, deixa ser un teatre, per convertir-se en un cinema… i també deixarà d’anomenar-se Teatre Romea, per dir-se a partir d’ara Cinema Netflim“. Es podia tallar el silenci absolut de la premsa assistent, que per sort va durar pocs segons, fins que Pou ens va dir que tot era una broma.
A la taula, a més a més d’en Pou, hi eren presents els dos protagonistes Clara Segura i Bruno Oro, així com la de l’Alejo Levis, coautor del text, juntament amb el Bruno.
A COBERTURA la parella protagonista es fica en la pell d’innumerables personatges en una comèdia que gira entorn del cinema i de com les noves tecnologies afecten les relacions humanes. Tal com ha comentat la Clara Segura “fem una ficció dins de la ficció perquè fem un espectacle doble,Cobertura (l’espectacle) i l’estrena de Quiero nadar en tus ojos la pel.licula de Guillermo Peñalvar (el director)”.
El text està escrit a quatre mans per Bruno Oro i Alejo Levis, que comenten que a l’obra es combinen diferents tipus de comèdia fent una reflexió del que implica el trànsit de fer cinema per a la gran pantalla, a fer-ho per a la petita pantalla. Una obra que compta amb el suport de vídeo i que inclou al públic en l’espai escènic com a protagonista actiu de la trama. A l’obra el públic assistirà a l’estrena de la pel·lícula a un teatre esdevingut cinema.
LA BONA PERSONA DE SEZUAN (temp. 18/19 – espectacle nº 127)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir divendres va ser una d’aquelles nits en què vam sortir del teatre entenent perquè ens apassiona el teatre, vam gaudir d’una representació que omplia la Sala Gran del TNC en tots els aspectes, per la fantàstica posada en escena, les increïbles interpretacions, la música, la direcció i una platea plena.
Oriol Broggi dirigeix un dels clàssics del segle XX, LA BONA PERSONA DE SEZUAN de Bertolt Brecht (Augsburg 1898- Berlín Est 1956). Protagonitzada per Clara Segura, Joan Carreras i Toni Gomila; l’obra planteja una reflexió sobre els límits de la bondat.
This slideshow requires JavaScript.
Fotografies de David Ruano
En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.
Enfrontada a moments difícils haurà de travestir-se per deixar de ser una persona bona i defensar-se de l’agressivitat del món que l’envolta. És així com ella “l’àngel dels suburbis” deixa lloc al seu cosí Xui Ta. En paraules d’Esteve Miralles que prologa el llibre d’Arola, si no vols ser públicament una persona contradictòria, sigues dues persones.
LA BONA PERSONA DE SEZUAN va ser representada l’any 1966 al Teatre Romea, dirigida per Ricard Salvat i protagonitzada per Nuria Espert, i l’any 1988 al Mercat de les Flors, dirigida per Fabià Puigserver i protagonitzada per Anna Lizaran.
Escrita durant el seu exili als Estats Units es va estrenar l’any 1943 a Zurich emmarcada dins el corrent del Teatre Èpic que pretenia més que generar empatia i emocions en l’espectador, provocar reflexions i debat entorn l’obra. Ha estat traduïda per Feliu Formosa, gran coneixedor de l’obra de l’autor alemany.
EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D’URUK (temp. 17/18 – espectacle nº 336)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Tornem a trepitjar la plaça Margarida Xirgu, abans d’anar a veure l’espectacle que hem escollit … Avui toca Teatre Grec, en la que serà la darrera representació de l’espectacle inaugural del Festival Grec, EL POEMA DE GUILGAMESH. Vàrem escollir aquest dia, perquè en el moment de la compra, és la sessió que ens permetia estar més a prop de l’escenari.
Ens asseiem a la plaça una estona per veure el grup IRON SKULLS CO., que fusionen hip-hop, dansa contemporània, acrobàcies i un munt de disciplines més …
Un cop entrem al recinte del Teatre Grec, com de costum fem un mos, per preparar-nos a una representació de “EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D’URUK“, que voreja les dues hores de durada.
Les expectatives generades arran de la roda de premsa del passat dia 19 de juny, que ens feia preveure un gran espectacle, havien quedat una mica aigualides per les crítiques negatives que ens van arribar després de la gala inaugural del Festival Grec.
Crítiques que, ara, un cop vist l’espectacle, no podem entendre ni compartir.
Deia Oriol Broggi, director d’aquest muntatge, que ha obert l’edició d’enguany del festival Grec, “posats a explicar històries… expliquem-ne una de les més antigues del món!“. Un text amb més de 4.000 anys d’història que encaixa perfectament amb la narrativa del festival. Versionada per Jeroni Rubió Rodon, que defensa que aquesta història no mereix ser tancada al Museu dels Textos Morts, sinó que cal que sigui treballada, rellegida, repensada i reescrita tantes vegades com calgui.
This slideshow requires JavaScript.
El poema de Guilgamesh és una de les ficcions humanes més antigues. Més antiga que la Bíblia, que el Mahabarata, que l’Odissea i la Il·líada. Més antiga que els grans textos fundacionals de moltes cultures. Les gestes heroiques del mític rei Guilgamesh, rei de la ciutat d’Uruk, cap al 2.700 abans de Crist, inspiren l’epopeia escrita en diverses tauletes de fang trobades a les ruïnes de l’antiga ciutat de Nínive.
LES NOIES DE MOSSBANK ROAD (temp. 17/18 – espectacle nº 133)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Nit d’estrena dimarts passat a la Sala Villarroel, un ple absolut i una expectació enorme per veure una proposta que serà un dels èxits d’aquesta temporada, tal com vam intuir a la roda de premsa i com podrem confirmar després de veure-la.
Tres actrius protagonistes, Cristina Genebat, Marta Marco i Clara Segura, que sota la direcció de Sílvia Munt ens han ofert una delícia de representació. Un text d’Amelia Bullmore, traduït per Roser Batalla, que ens parla de l’amistat.
Un recorregut de gairebé trenta anys a la vida dels personatges, les seves vides, les seves penes, les seves alegries, els espais i les situacions. Una comèdia que exposa el viatge vital de les tres dones protagonistes, una comèdia que, com la vida, es converteix en drama en fracció de segons.
This slideshow requires JavaScript.
Una reflexió sobre la fortalesa de l’amistat, únic refugi en situacions complicades, quan hem defallit, tot creient que érem prou forts per superar sols, moments complicats de les nostres vides.
Tres noies que es troben a la universitat, amb tres personalitats ben diferents que ens commouen i es fan estimar. Tenen divuit anys quan es coneixen i decideixen compartir un pis.
Clara Segura es Rose, una noia alegre, esbojarrada i positiva que troba en el sexe la seva afirmació de llibertat. La seva mare és una addicta als barbitúrics. Charlie, el marit de la seva mare és la seva única referència. Ens hem tornat a enamorar d’una actriu que interpreta magistralment a la Rose de 18 anys i a la Rose més madura de 30 anys.
Marta Marco es Diana, Di, una noia lesbiana, amant de l’esport i conciliadora. A casa seva no saben de la seva condició sexual, i la universitat li permet ser qui realment és. Una gran interpretació convincent d’aquesta actriu que transmet energia fins al moment en què un fet li canviarà la vida.
Cristina Genebat és Viv, la més seriosa de les tres amigues, la més centrada i que aparentment té molt clar el que vol aconseguir a la vida. No parla gaire de la seva família, però podem intuir una gran rigidesa. La seva interpretació ens ha encantat.
LORCA sempre ha estat un poeta capaç de transmetre les emocions d’una manera directa, les seves paraules arriben al cor, sigui en forma de poesia o de tragèdia teatral.
Aquesta proposta de BODAS DE SANGRE, potser una de les obres teatrals més reconegudes del poeta granadí, i que va representar el seu primer èxit com a dramaturg, ens ha fet multiplicar les emocions fins a deixar-nos sense alè. Ens falten les paraules per poder descriure el que ens ha fet sentir.
Gallina de piel !!!
Bodas de sangre parla sobre els grans temes: la vida, la mort i l’amor.
La tragèdia és l’element fonamental d’aquesta història plena de simbolismes en la qual els costums i la tradició desfermen la tragèdia en la vida d’uns personatges guiats pels seus impulsos vitals. Passions, gelosia, sentiments ombrívols i, com a final, la mort.
Oriol Broggi l’ha tornat a encertar de ple…. ha vist l’obra com un llarg poema ple de ritme i de musicalitat protagonitzat pel nuvi i la núvia, per Leonardo (únic personatge amb nom de l’obra de Lorca) i la seva dona. Uns personatges forts que lluiten per sobreviure en un entorn rural on la feina del camp és el seu dia a dia.
Aquest relat amorós amb desenllaç sagnant està basat en un fet real, un crim ocorregut en Níjar el 22 de juliol de 1928, on una núvia va fugir amb el seu amant el dia de les seves noces. Lorca es va inspirar en aquesta notícia apareguda en la premsa per reflectir la falta de llibertat de les dones de la seva època.
Una proposta que ens fa plantejar qüestions relacionades amb el periodisme en general i el periodisme de guerra molt especialment.
Que és el motiva a una persona a anar a un lloc en guerra amb una càmera a la mà i fotografiar, filmar o escriure sobre el que està veient ??
De quina “fibra” està feta aquesta persona que observa i registra fets sense intervenir??
Per altra banda, hem de ser conscients que sense la informació que ens fan arribar aquests reportes de guerra, els conflictes no serien visibles …. i tot el que no és visible, per la major part dels ciutadans, és com si no existís.
Com ens diu la Sarah en un moment donat, la càmera ha de ser-hi per donar fe de què passa, però no pot intervenir per canviar el transcurs de la vida, no pot interferir en el desenvolupament dels esdeveniments, perquè no és el seu rol.
Els fets que ens expliquen se situen l’any 2009, la guerra de l’Iraq iniciada en 2003 continua, i la Sarah, una gran fotoperiodista de guerra resulta ferida en un atemptat en el qual perd la vida el seu intèrpret.
La seva parella des de fa vuit anys, James, la va a buscar a l’hospital d’Alemanya on durant sis setmanes ha lluitat per la seva vida. Tornen al seu apartament a Brooklyn i en aquesta treva obligada i en aquest període es replantegen la seva forma de viure i volen decidir com continuar quan estigui totalment recuperada.
CONILLET a partir de “El conejito del tambor de Duracell“
D’entrada val a dir que Clara Segura és prou garantia per anar a veure un espectacle i si bé havíem llegit que en aquest cas era l’únic que valia la pena de Conillet; també d’entrada diem que discrepem al 100%, ja que tot en aquesta producció és magnífic, el text de Marta Galàn, l’adaptació i direcció d’en Marc Martínez, l’escenografia, la il·luminació, la música … i per descomptat la Clara Segura.
Entrem a la sala i la Clara balla al ritme de la música, d’una manera entregada, fins a l’extenuació. Una enorme boca presideix l’escenari, una boca que segons llegim en el programa de mà pot representar-ho tot, el que cadascú adapti millor al seu imaginari: un cau, una habitació, un forat negre, un lloc d’aixopluc, un pou, un amagatall, un bagul de records ……
Ja fa molts dies que vàrem veure aquesta meravella de producció teatral i també fa moooooolts dies que tenia el Blog en estat de “parada tècnica”, a conseqüència del malaurat accident que em va provocar trencadura de peroné, però sobretot que moralment estava de baixa forma, sense esma de posar-me ni tan sols a escriure al Blog….. la qual cosa és francament greu, i més tenint en compte que ara si, tinc tot el temps del món, en estar “enclaustrat” entre les quatre parets de casa.
Fa un parell de dissabtes, ens vàrem apropar de nou a la Biblioteca de Catalunya, després d’un llarg període d’absència, i com sempre que anem, l’espai teatral amb aquelles bellíssimes voltes gòtiques carregades d’història, en predisposen a gaudir del que veurem, però també l’ambient de familiaritat que es respira en tot el recinte inclòs el bar del fons, influeixen a trobar-te una mica com a casa.
Una giornata particolare – La Perla 29 – fotografia de David Ruano
Mentre la família nombrosa de l’Antonietta surt de casa per anar a veure la marxa militar organitzada per Mussolini amb presència del mateix Hitler, ella descobreix que al pis del costat un home viu angoixat la resistència al règim. Es coneixen, parlen i de sobte l’Antonietta descobreix que la vida pot tenir moltes contradiccions, pot anar molt més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa. Un intercanvi intens de poques hores que farà passar una bona estona als dos personatges, però sobretot els canviarà per sempre.
L’obra es planteja com un duel interpretatiu entre dos actors. En el seu moment ho van fer Josep Maria Flotats i Anna Lizaran; rellegint crítiques d’aquella època, febrer de l’any 1984, em trobo amb “la perla” del crític Joan de Segarra al Diari “El País”… on diu textualment….
… he de confesarles que me hizo mucha gracia escuchar al locutor de la radio, fascista -Roma, 1938- hablando… ¡en catalán!; … la representación me aburrió soberanamente ¿Por qué? Pues porque, desgraciadamente, he visto la película, como todos. Y entre el locutor catalán, fascista y catalano-parlante, y la Callas, y el escenario giratorio y apabullante todavía no he averiguado si aplaudían a Flotats y a Lizarán porque se acostaban con mucho arte o porque al acostarse giraba el decorado.
Sense comentaris !!!
Una giornata particolare – La Perla 29 – fotografia de David Ruano
Des de el fenomen “INCENDIS” que vàrem veure al Romea dues vegades, l’any 2012, dirigida per Oriol Broggi, i que vàrem valorar amb la màxima puntuació de 5 estrelles a “Voltar i Voltar”, (veure enllaç), hem anant seguint tot el que es representava de Wajdi Mouawad a Barcelona.
Inclús l’Imma va escriure una crònica de l’ultima obra d’aquest autor, ÀNIMA, que va ser publicada en català, i que a ella li va impactar moltíssim, passant a ser un dels seus llibres de capçalera, de la seva gran llista de llibres llegits. (veure enllaç)
Wajdi Mouawad (Líban, 16 d’octubre del 1968) és un escriptor, actor i director de teatre de nacionalitat canadenca d’origen libanès.
Va néixer al si d’una família cristiana maronita. El 1977, els seus pares fugiren del seu municipi natal cap a Beirut per anar després a París (França) escapant de la Guerra Civil Libanesa que va tenir lloc entre 1975 i 1990. Cinc anys més tard, el 1983, es van establir al Quebec.
Va assolir renom internacional a partir del gran èxit de la seva tetralogia “Le sang des promeses” (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels).
Però en quant a les representacions que hem pogut veure, de debò… de debò, l’únic text que ens ha agradat de veritat, ha estat el ja mencionat INCENDIS.
L’any 2013 vàrem tenir l’oportunitat de poder veure un altre obre de la seva tetralogia, LITORAL, també al Romea, però aquesta vegada dirigida per Raimon Molins. El text NO ens va agradar i va ser la primera gran decepció que vàrem patir amb aquest autor. (veure enllaç).
Al mes de març d’enguany, 2014, vàrem poder veure un altre obra d’ell, SEULS en la que ell va ser també el protagonista a escena, ja que la va interpretar ell mateix. Ens va agradar molt mes que “Litoral”, però tampoc va ser per tirar coets. (veure enllaç)
Ara ens arriba un altre part de tetralogia, també dirigida per Oriol Broggi. Es tracta de CELS i com us podeu imaginar, nosaltres havíem posat, poder, unes excessives expectatives en el resultat d’aquesta producció. El text de CELS, a mi m’ha tornat a decebre i molt.
Soc conscient de que segurament serè una de les poques persones (l’única ?), al que aquest text de Wajdi Mouawad , no li ha fet el pes; ho dic, un cop vista la reacció al final del espectacle de tot el públic en peus i “bravejant” el que havien acabat de veure. L’Imma també estava mes d’acord amb la reacció del públic que amb la meva opinió, i per tant, se que estic en una claríssima minoria. Quant va acabar la representació, tot esperant el col·loqui posterior, unes amigues em van preguntar si m’avia agradat i gairebé es van escandalitzar quan els hi vaig dir que el text NO…… elles estaven entusiasmades !!!
El text per mi es difícil i sobretot al principi poc entenedor; però no crec que aquest sigui el meu problema, perquè poc a poc vaig anant entenent el que l’autor m’explicava, però en cap moment de les mes de 2 hores de la representació, aquest text em va atrapar, mes aviat tot el contrari. Em produïa fins i tot rebuig la utilització de tanta formula matemàtica i tanta poesia utilitzada amb l’únic fet aparent de trobar les pistes que calia endevinar per frustrar uns determinats atacs terroristes, que s’intuïa es teníem que produir per tot el mon, però no pas on ni quant.
Em va recordar molt al tipus de novel.la d’intriga de Agatha Christie, on el lector se li embolica amb un argument sense gaire sentit, per que al final les pistes intuïdes pels els lectors no serveixen per res i el desenllaç sigui del tot inesperat i sorprenent. Em va passar alguna cosa semblat, i per tant el nus del argument no em va interessar en cap moment. A mes a mes vaig trobar incongruències i pistes iniciades i no resoltes expressament per l’autor com el perquè la dona embarassada explica que va matar a les seves filles …. un text, per mi massa “barroc”, on es volen dir tantes coses, que no t’acaben de interessar cap.
