Arxiu d'etiquetes: Xavi Ricart

– 090 – Teatre – L’HABITACIÓ DEL COSTAT (🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 2018.11.27 (temp. 18/19 – espectacle. nº 070)

L’HABITACIÓ DEL COSTAT (temp. 18/19 – espec. nº 070)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimarts vam fer cap a La Villarroel per veure el nou espectacle de La Brutal, dirigit per Julio Manrique. Es tracta de l’adaptació del text “The Vibrator play” de la dramaturga nord-americana Sara Ruhl (Wilmette, Illionois, 1974). Traducció i adaptació de Joan Sellent que aquí s’ha batejat amb el nom de “L’HABITACIÓ DEL COSTAT“.

Ens sorprèn, d’entrada, l’escenografia d’Alejandro Andújar que emmarca l’escenari com si és tractes d’una antiga fotografia, unit, també de la seva mà, a un acuradíssim disseny de vestuari que ens porta sense esforç a l’època victoriana on se situa l’acció.

Estem a la segona meitat del segle XIX, als afores de Nova York.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Un metge fascinat pel progrés científic i tecnològic, el doctor Givings, experimenta amb l’ús d’un insòlit aparell elèctric que hauria de servir per curar tot tipus de disfuncions i neurosis de naturalesa sexual: un vibrador (en la seva versió més primitiva).
Mentrestant, la seva jove i vital esposa, la senyora Givings, està patint serioses dificultats per alletar i alimentar convenientment el nadó d’ambdós, cosa que la té molt preocupada. I, alhora, experimenta una creixent curiositat respecte a les extravagants teràpies que el seu marit, amb el màxim secret, practica a l’habitació del costat…

Dues habitacions separades per una porta tancada, l’habitació del costat és allà on el Dr. Givings (Ivan Benet) passa consulta i aplica teràpies encaminades a combatre la “histèria” . L’ajuda una eficient llevadora (Alba Florejachs). A l’altra habitació, a la sala, la senyora Givings (Carlota Olcina), fascinada per l’arribada de l’electricitat, es troba sola i avorrida i intenta esbrinar que és el que passa a l’habitació del costat.

Un text que, tal com comenta Julio Manrique, busca la idea de transformació, on l’argument és una anècdota que provoca divertides situacions. El més important rau en l’estat dels personatges i la seva clara transformació. Una obra esbojarrada que s’acaba convertint en una falsa comèdia de portes per on entren i surten tots els personatges provocant malentesos o situacions compromeses. Un text que al mateix temps amaga el drama de les persones sotmeses als encotillaments socials o religiosos.

Continua llegint

– Festival GREC 2018  – Teatre – UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT (🐌🐌🐌🐌🐌) Sala Beckett – 2018.07.01 (temp. 17/18 – espectacle nº 333)

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT (temp. 17/18 – espectacle nº 333)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Després de “Tortugues: la desacceleració de les partícules” (2014) i “L’home sense veu”(2016), Clàudia Cedó, autora resident de la Sala Beckett la temporada 2017/18, ens presenta “Una gossa en un descampat”, una peça que dirigeix Sergi Belbel.

En paral·lel, a través del seu projecte Escenaris especials, la Clàudia Cedó, s’ha endinsat en el teatre comunitari i ha utilitzat l’escena (i la seva llicenciatura en Psicologia) com a eina d’integració social, implicant persones amb discapacitat mental en la creació escènica.

UNA GOSSA EN UN DESCAMPAT era una de les propostes del Festival Grec que teníem més ganes de veure, després d’haver escoltat a la seva autora, a la roda de premsa, on ens explicava que l’origen de la peça passava, justament, per una dolorosa experiència personal.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’avortament no desitjat, la mort perinatal, decidir la mort d’un nadó amb greus problemes de supervivència, són temes tabú dels quals no es vol parlar. I, ara, amb aquesta proposta, la Clàudia Cedó ens explica la seva vivència: “Estava embarassada de cinc mesos quan vaig perdre el meu fill. L’embaràs se’ns va complicar i vam haver de prendre una decisió difícil, la de l’avortament, ja que jo estava en risc. Vaig haver de passar pel dilema, per les hormones, pels canvis de plans… I per un part. Jo no ho sabia, però amb cinc mesos es fa així”.

Un text punyent, colpidor, que parla de trobar sentit a les coses que colpegen, que ens fan mal, una experiència dura, una decisió difícil, una pèrdua que no ha avisat de la seva arribada … moments no desitjats però que no podem obviar, que hem d’enfrontar.

Tots tenim el nostre descampat. Un indret àrid que hem hagut de travessar en algun moment de la nostra vida.

Una obra absolutament personal, on vivim a través dels actors totes les pors, tots els dubtes, tota la dificultat i el dolor d’una decisió dura i irreversible.

La protagonista de l’obra, alter ego de la Claudia Cedó, és la Júlia, compta amb dues cares a escena: ella (Júlia 1) i la seva consciència (Júlia 2). Els dos papers son interpretats per les actrius Vicky Luengo (els dies imparells) i Maria Rodríguez (els dies parells), que s’intercanviaran els dos rols en dies intercalats.

Continua llegint

– Teatre (231) – BOSCOS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Biblioteca de Catalunya – 05.04.2017

BOSCOS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Tal com vam comentar a l’entrada en el bloc de la roda de premsa, aquesta era una de les propostes més esperades de la temporada teatral, i ens havíem preparat llegint l’obra abans d’anar a veure-la.

Sabíem de la complexitat de la trama i de la particular habilitat de l’autor, Wadji Mouawad en simultaniejar en una mateixa escena diferents èpoques i llocs, o el mateix personatge en diferents edats …. Malgrat la preparació, i l’ajuda de l’esquema penjat a una de les parets de la biblioteca i, que ens havien proporcionat uns dies abans, hem de reconèixer que costa molt no perdre’s en l’intricat laberint d’històries sobreposades.

BOSCOS forma part de la tetralogia La sang de les promeses de l’autor libanès Wadji Mouawad, i era l’única que faltava representar en un escenari a Barcelona, després d’Incendis (2012), Litoral (2013) i Cels (2014).

Oriol Broggi és el director d’aquest text que ha traduït Cristina Genebat. Amb un gran repartiment, amb un text colpidor, oníric, fort, bestial i brutal. De nou, una reflexió poètica entorn al mal, a les guerres i a la història (trista història) d’Europa…. i a aquests llaços de sang que són ineludibles i destructors. Aquest cop concentrant-nos a l’Europa actual, a partir de la seva història i les guerres del segle XX, la primera i la segona guerra mundial.

La Loup, extraordinària i joveníssima Clara de Ramon, es veu “obligada” a investigar en la història de la seva nissaga en morir la seva mare, Aimée. Acompanyada d’un paleontòleg, Ramon Vila, seguirà, enrere en el temps, la petjada de la seva nissaga trobant una seqüència dolorosa d’amors impossibles que la porten d’Odette a Hélène, a Leonie, a Ludivine, a Sarah, a Luce i finalment a Aimée i a ella mateixa.

Un recorregut al llarg de les commocions històriques de l’Europa del segle XX a través dels destins d’aquestes dones lligades per la sang.

Una recerca que intenta esbrinar la maledicció que sembla pesar sobre les dones d’aquesta nissaga que després de parir les filles, es veuen obligades a abandonar-les, tot i haver fet la promesa, que fins i tot la Ludivine porta tatuada a l’esquena: “Jo no t’abandonaré mai

Continua llegint

– Teatre – DON JOAN (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 18/03/2016

Amb les entrades exhaurides abans de l’estrena, ha iniciat el seu recorregut aquesta adaptació del clàssic de Molière, DON JOAN,  dirigit per David Selvas i protagonitzat per Julio Manrique. De fet ja ho estaven quan el Miquel va anar a la roda de premsa el passat dia 10 de març.     

DON JOAN 3

Una revisió actualitzada del personatge més llibertí i vividor de la literatura universal, un dels mites indiscutibles de tots els temps. Aquesta versió conserva un 70% del text original i els grans monòlegs, però han decidit fer-la a partir d’una nova traducció (realitzada per Cristina Genebat), ja que la ultima existent era del 1973. Han volgut abordar de manera especial tres aspectes importants, la relació amb les dones, l’espai i el càstig a Don Joan.

El canvi més gran d’aquesta adaptació és, sens dubte, el final. A l’obra original Molière acaba castigant Don Joan enviant-lo a l’infern…. i és que a l’època en què va ser escrita, era gairebé obligatori per la cultura que imperava, que en casos com aquest, al final de l’obra, el “pecador” havia de rebre el càstig per les seves malifetes.

Aquí no se li envia pas als inferns i el “càstig” s’ha reinterpretat d’una manera molt sorprenent, que a nosaltres ens ha agradat molt; en aquesta crònica no el volem desvetllar, per no treure la sorpresa i la intriga dels que tinguin la sort d’haver comprat entrades amb temps.

Continua llegint