Arxiu d'etiquetes: Màrcia Cisteró

– 152 – Teatre – NOMÉS LA FI DEL MÓN  (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Biblioteca de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 099) – 2020.02.12

NOMÉS LA FI DEL MÓN (temp. 19/20 – espectacle 099 )       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dia 12 era nit d’estrena al Teatre Biblioteca de Catalunya, amb l’obra de Jean-Luc Lagarce “Juste la fin du monde” (1990) amb el títol de NOMÉS LA FI DEL MÓN, en la versió catalana de Ramon Vila, i que està dirigida per l’Oriol Broggi.

Una escenografia despullada, una llum tènue, i Louis (David Vert) que comença dient amb veu pausada Més tard, a l’any següent, em tocava morir-me. Tinc prop de 34 anys i moriré a aquesta edat”.

NOMÉS LA FI DEL MÓN … és paraula i interpretació d’actors.

Segons va indicar l’Oriol Broggi a la roda de premsa del passat dia 4, aquest projecte s’ha treballat de forma relaxada i en la seva posada en escena no s’ha volgut fer ús de cap mitjà audiovisual ni cap afegit escenogràfic, justament per donar valor a la paraula i a la interpretació dels actors.

NOMÉS LA FI DEL MÓN exposa la tornada al seu poble natal d’un escriptor després de dotze anys d’absència per anunciar a la seva família que s’està morint. A mesura que el ressentiment reescriu el transcurs de la tarda, els conflictes surten a la llum, alimentats pel dubte i la solitud.

La peça va ser escrita pel dramaturg francès Jean-Luc Lagarce (Héricourt 1957-París 1995) que a dotze anys ja va escriure la primera obra de teatre. L’any 1977 va fundar la companyia “Le theatre de la Roulotte” en la qual va treballar com a actor, director i dramaturg estrenant molts dels seus textos. Va escriure un total de 25 obres de teatre, 3 narracions, un llibret d’òpera, un guió de cinema, un assaig i un diari personal que va portar fins a la seva mort.    El 1988 li diagnostiquen la Sida i al 1990 se’n va a viure a Berlín on escriu aquesta peça.

Aquesta obra no va ser estrenada fins al 1999 i posteriorment ha estat traduïda a més de 15 llengües. A Catalunya, en 2003, se’n va presentar una versió, al Teatre Tantarantana amb direcció de Roberto Romei amb el títol de Just la fi del món.

El 2008 la Comédie–Française va afegir l’obra al seu repertori. Va guanyar el premi Molière del 2008 al millor espectacle en un teatre nacional.

Continua llegint

– 175 –  Teatre – LA BONA PERSONA DE SEZUAN (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 2019.02.01 (temp. 18/19 – espectacle nº 127)

LA BONA PERSONA DE SEZUAN (temp. 18/19 – espectacle nº 127)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir divendres va ser una d’aquelles nits en què vam sortir del teatre entenent perquè ens apassiona el teatre, vam gaudir d’una representació que omplia la Sala Gran del TNC en tots els aspectes, per la fantàstica posada en escena, les increïbles interpretacions, la música, la direcció i una platea plena.

Oriol Broggi dirigeix un dels clàssics del segle XX, LA BONA PERSONA DE SEZUAN de Bertolt Brecht (Augsburg 1898- Berlín Est 1956). Protagonitzada per Clara Segura, Joan Carreras i Toni Gomila;  l’obra planteja una reflexió sobre els límits de la bondat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

En una Xina imaginària, tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona. Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prostitució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà dificultant seriosament que pugui complir el mandat dels déus.

Enfrontada a moments difícils haurà de travestir-se per deixar de ser una persona bona i defensar-se de l’agressivitat del món que l’envolta. És així com ella “l’àngel dels suburbis” deixa lloc al seu cosí Xui Ta. En paraules d’Esteve Miralles que prologa el llibre d’Arola, si no vols ser públicament una persona contradictòria, sigues dues persones.

LA BONA PERSONA DE SEZUAN va ser representada l’any 1966 al Teatre Romea, dirigida per Ricard Salvat i protagonitzada per Nuria Espert, i l’any 1988 al Mercat de les Flors, dirigida per Fabià Puigserver i protagonitzada per Anna Lizaran.

Escrita durant el seu exili als Estats Units es va estrenar l’any 1943 a Zurich emmarcada dins el corrent del Teatre Èpic que pretenia més que generar empatia i emocions en l’espectador, provocar reflexions i debat entorn l’obra. Ha estat traduïda per Feliu Formosa, gran coneixedor de l’obra de l’autor alemany.

Continua llegint

– Festival GREC 2018 – Teatre – EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D’URUK (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Grec – 2018.07.04 (temp. 17/18 – espectacle  nº 336)

EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D’URUK (temp. 17/18 – espectacle nº 336)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Tornem a trepitjar la plaça Margarida Xirgu, abans d’anar a veure l’espectacle que hem escollit …  Avui toca Teatre Grec, en la que serà la darrera representació de l’espectacle inaugural del Festival Grec, EL POEMA DE GUILGAMESH. Vàrem escollir aquest dia, perquè en el moment de la compra, és la sessió que ens permetia estar més a prop de l’escenari.

Ens asseiem a la plaça una estona per veure el grup IRON SKULLS CO., que fusionen hip-hop, dansa contemporània, acrobàcies i un munt de disciplines més …

Un cop entrem al recinte del Teatre Grec, com de costum fem un mos, per preparar-nos a una representació de “EL POEMA DE GUILGAMESH, REI D’URUK“, que voreja les dues hores de durada.

Les expectatives generades arran de la roda de premsa del passat dia 19 de juny, que ens feia preveure un gran espectacle, havien quedat una mica aigualides per les crítiques negatives que ens van arribar després de la gala inaugural del Festival Grec.

Crítiques que, ara, un cop vist l’espectacle, no podem entendre ni compartir.

Deia Oriol Broggi, director d’aquest muntatge, que ha obert l’edició d’enguany del festival Grec, “posats a explicar històries… expliquem-ne una de les més antigues del món!“. Un text amb més de 4.000 anys d’història que encaixa perfectament amb la narrativa del festival. Versionada per Jeroni Rubió Rodon, que defensa que aquesta història no mereix ser tancada al Museu dels Textos Morts, sinó que cal que sigui treballada, rellegida, repensada i reescrita tantes vegades com calgui.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El poema de Guilgamesh és una de les ficcions humanes més antigues. Més antiga que la Bíblia, que el Mahabarata, que l’Odissea i la Il·líada. Més antiga que els grans textos fundacionals de moltes cultures. Les gestes heroiques del mític rei Guilgamesh, rei de la ciutat d’Uruk, cap al 2.700 abans de Crist, inspiren l’epopeia escrita en diverses tauletes de fang trobades a les ruïnes de l’antiga ciutat de Nínive.

Continua llegint

– Teatre – SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre de la Biblioteca de Catalunya – 2018.03.03 (temp. 17/18 – espectacle nº 213)

SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI (temp. 17/18 – espectacle nº 213)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Una obra escrita el 1958 pel dramaturg anglès Arnold Wesker, que ha estat versionada per LLàtzer Garcia i Ferran Utzet i dirigida per aquest últim.

Aquesta obra és la primera part d’una trilogia integrada també per “Arrels” (1959) i “Estic parlant sobre Jerusalem” (1960).

Una obra autobiogràfica de l’autor, membre destacat dels anomenats AngryYoungMen (joves aïrats), col·lectiu que va protagonitzar una revolució artística en els anys 50, amb els seus textos teatrals. Parlaven de la decepció ideològica.

La manifestació antifeixista que va tenir lloc al barri obrer londinenc d’East End el 1936, amb habitants majoritàriament jueus, i l’alçament anticomunista d’Hongria de l’any 1956 són els dos fets històrics que emmarquen aquesta obra.

Al llarg de set escenes, abastant més de vint anys, SOPA DE POLLASTRE AMB ORDI, ens explica la història d’una família de classe obrera, els Khan, en un món que canvia a tota velocitat.

Una posada en escena que juga amb fórmules imaginatives construint i desconstruint l’espai escènic. Un rectangle marca la sala de la modesta casa dels Khan. Un magnífic repartiment i dos regidors que donen entrada i sortida a l’utillatge teatral, amb moviments absolutament sincronitzats amb els actors i actrius que permeten canvis ràpids, en un “vist i no vist”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Bito Cels

Set personatges que van lluitar per construir un món millor amb la il·lusió d’una manifestació i l’alegria de la victòria, malgrat les ferides que ha provocat la policia. Un començament que a tots, o a quasi tots ens porta a la memòria els desgraciats fets de l’u d’octubre ocorreguts a casa nostra.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (303) – ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC (🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 16.07.2017

ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma BarbaMiquel Gascón – 

Sense ser-ne del tot conscients quan vam comprar les entrades d’aquest espectacle, hem fet coincidir en el temps dues propostes relacionades amb l’obra TEOREMA de Pier Paolo PasoliniWHO IS ME. PASOLINI i aquest del que ara parlarem.

Per sort, després de la primera vam tenir l’encert de visionar la pel·lícula a través del portal “Filmin” al que estem subscrits, abans de veure aquest “ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC“, fet que ens ha ajudat i molt a entendre i per tant a gaudir de la proposta.

Davide Carnevali, és l’autor italià del text que ha estat traduït i dirigit per Albert Arribas. Text inspirat en la pel·lícula de Pasolini on Carnevali també utilitza la tècnica dels monòlegs que resumeixen l’acció i defineixen els personatges.

La irrupció d’un Messies en el si d’una família burgesa, provoca un trastorn espectacular a les seves vides acomodades fins a arribar a la destrucció de tot allò que eren. Aquest Messies a la pel·lícula de Pasolini és un noi d’una gran bellesa convidat a la casa familiar i que sedueix sexualment a tots els membres de la família i a la criada. Un cop tots han quedat sotmesos a la voluntat d’aquest noi, ell marxa tal com ha arribat, de sobte, provocant en tots ells la desesperació i la incomprensió per una absència no desitjada. Un enorme buit que només poden omplir trencant amb tot el que havien estat fins a la seva arribada.

En aquesta proposta “ACTES OBSCENS…” el Messies és un àngel que els trastoca amb la seva paraula. Una esplèndida Antònia Jaume que parla en mallorquí i porta ales.

Continua llegint

– Teatre (231) – BOSCOS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Biblioteca de Catalunya – 05.04.2017

BOSCOS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Tal com vam comentar a l’entrada en el bloc de la roda de premsa, aquesta era una de les propostes més esperades de la temporada teatral, i ens havíem preparat llegint l’obra abans d’anar a veure-la.

Sabíem de la complexitat de la trama i de la particular habilitat de l’autor, Wadji Mouawad en simultaniejar en una mateixa escena diferents èpoques i llocs, o el mateix personatge en diferents edats …. Malgrat la preparació, i l’ajuda de l’esquema penjat a una de les parets de la biblioteca i, que ens havien proporcionat uns dies abans, hem de reconèixer que costa molt no perdre’s en l’intricat laberint d’històries sobreposades.

BOSCOS forma part de la tetralogia La sang de les promeses de l’autor libanès Wadji Mouawad, i era l’única que faltava representar en un escenari a Barcelona, després d’Incendis (2012), Litoral (2013) i Cels (2014).

Oriol Broggi és el director d’aquest text que ha traduït Cristina Genebat. Amb un gran repartiment, amb un text colpidor, oníric, fort, bestial i brutal. De nou, una reflexió poètica entorn al mal, a les guerres i a la història (trista història) d’Europa…. i a aquests llaços de sang que són ineludibles i destructors. Aquest cop concentrant-nos a l’Europa actual, a partir de la seva història i les guerres del segle XX, la primera i la segona guerra mundial.

La Loup, extraordinària i joveníssima Clara de Ramon, es veu “obligada” a investigar en la història de la seva nissaga en morir la seva mare, Aimée. Acompanyada d’un paleontòleg, Ramon Vila, seguirà, enrere en el temps, la petjada de la seva nissaga trobant una seqüència dolorosa d’amors impossibles que la porten d’Odette a Hélène, a Leonie, a Ludivine, a Sarah, a Luce i finalment a Aimée i a ella mateixa.

Un recorregut al llarg de les commocions històriques de l’Europa del segle XX a través dels destins d’aquestes dones lligades per la sang.

Una recerca que intenta esbrinar la maledicció que sembla pesar sobre les dones d’aquesta nissaga que després de parir les filles, es veuen obligades a abandonar-les, tot i haver fet la promesa, que fins i tot la Ludivine porta tatuada a l’esquena: “Jo no t’abandonaré mai

Continua llegint

– Teatre – DANSA D’AGOST (🐌🐌🐌🐌🐌) – Biblioteca de Catalunya – 09/03/2016

Estàvem expectants davant d’aquesta proposta de La Perla 29 de la qual el Miquel va tenir un tastet un dels dies d’assaig general oberts al públic.

DANSA D’AGOST de l’escriptor irlandès Brian Friel, és un text que es va poder veure l’any 1993 a Barcelona, al Teatre Lliure, dirigida aleshores per Pere Planella i amb un repartiment de luxe: Emma Vilarasau, Ester Formosa, Muntsa Alcañiz, Anna Güell, Anna Lizarán, Ramon Madaula, Lluís Torner i Pep Montanyés.

Dansa d'agost - Biblioteca Catalunya 4

En aquesta ocasió ha estat traduïda i dirigida per Ferran Utzet i compta també amb un repartiment excepcional: les germanes Mundy són Mónica López (Kate), Nora Navas (Agnes), Màrcia Cisteró (Rose), Marta Marco (Maggie) i Carlota Olcina (Chris), el germà és Ramón Vila (Jack), el fill de la Chris es Albert Triola (Michael), i el pare és Oscar Muñoz (Gerry).

Dansa d’Agost descriu amb tendresa i nostàlgia però també amb cruesa la vida de cinc germanes solteres d’entre trenta i quaranta anys que viuen juntes al petit poble de Bally Beg, a la Irlanda rural de l’any 1936. Records, memòries d’un mes d’agost que va veure com el precari equilibri de la llar de les germanes Mundy s’esfondrava.

Michael és qui narra la història rememorant l’estiu del 1936 quan ell tenia set anys, i la manera de viure de la família estava a punt de canviar. Al llarg de l’obra tornarà en moments puntuals a l’actualitat per parlar en passat, mentre que durant la resta de la representació interpreta a un tímid nen de set anys que es dedica a construir estels, que no volen, mentre espera que el seu pare, al que quasi no coneix, li porti una bicicleta d’home.

Dansa d'agost - Biblioteca Catalunya 8

Continua llegint

– Teatre – UNA GIORNATA PARTICOLARE (🐌🐌🐌🐌🐌) – Biblioteca de Catalunya – 21/03/2015

Ja fa molts dies que vàrem veure aquesta meravella de producció teatral i també fa moooooolts dies que tenia el Blog en estat de “parada tècnica”, a conseqüència del malaurat accident que em va provocar trencadura de peroné, però sobretot que moralment estava de baixa forma, sense esma de posar-me ni tan sols a escriure al Blog….. la qual cosa és francament greu, i més tenint en compte que ara si, tinc tot el temps del món, en estar “enclaustrat” entre les quatre parets de casa.

Fa un parell de dissabtes, ens vàrem apropar de nou a la Biblioteca de Catalunya, després d’un llarg període d’absència, i com sempre que anem, l’espai teatral amb aquelles bellíssimes voltes gòtiques carregades d’història, en predisposen a gaudir del que veurem, però també l’ambient de familiaritat que es respira en tot el recinte inclòs el bar del fons, influeixen a trobar-te una mica com a casa.

obra120-foto3

Una giornata particolare – La Perla 29 – fotografia de David Ruano

 Mentre la família nombrosa de l’Antonietta surt de casa per anar a veure la marxa militar organitzada per Mussolini amb presència del mateix Hitler, ella descobreix que al pis del costat un home viu angoixat la resistència al règim. Es coneixen, parlen i de sobte l’Antonietta descobreix que la vida pot tenir moltes contradiccions, pot anar molt més enllà de la seva petita quotidianitat com a mestressa de casa. Un intercanvi intens de poques hores que farà passar una bona estona als dos personatges, però sobretot els canviarà per sempre.

L’obra es planteja com un duel interpretatiu entre dos actors. En el seu moment ho van fer Josep Maria Flotats i Anna Lizaran; rellegint crítiques d’aquella època, febrer de l’any 1984, em trobo amb “la perla” del crític Joan de Segarra al Diari “El País”… on diu textualment….

… he de confesarles que me hizo mucha gracia escuchar al locutor de la radio, fascista -Roma, 1938- hablando… ¡en catalán!; … la representación me aburrió soberanamente ¿Por qué? Pues porque, desgraciadamente, he visto la película, como todos. Y entre el locutor catalán, fascista y catalano-parlante, y la Callas, y el escenario giratorio y apabullante todavía no he averiguado si aplaudían a Flotats y a Lizarán porque se acostaban con mucho arte o porque al acostarse giraba el decorado.

 Sense comentaris !!!

obra120-foto4

Una giornata particolare – La Perla 29 – fotografia de David Ruano

Continua llegint

– Teatre – CELS (**) – Biblioteca de Catalunya – 27/06/2014

Des de el fenomen “INCENDIS” que vàrem veure al Romea dues vegades, l’any 2012, dirigida per Oriol Broggi, i que vàrem valorar amb la màxima puntuació de 5 estrelles a “Voltar i Voltar”, (veure enllaç), hem anant seguint tot el que es representava de Wajdi Mouawad a Barcelona.

Inclús l’Imma va escriure una crònica de l’ultima obra d’aquest autor, ÀNIMA, que va ser publicada en català, i que a ella li va impactar moltíssim, passant a ser un dels seus  llibres de capçalera, de la seva gran llista de llibres llegits.  (veure enllaç)

Wajdi Mouawad (Líban, 16 d’octubre del 1968) és un escriptor, actor i director de teatre de nacionalitat canadenca d’origen libanès.
Va néixer al si d’una família cristiana maronita. El 1977, els seus pares fugiren del seu municipi natal cap a Beirut per anar després a París (França) escapant de la Guerra Civil Libanesa que va tenir lloc entre 1975 i 1990. Cinc anys més tard, el 1983, es van establir al Quebec. 
Va assolir  renom internacional a partir del gran èxit de la seva tetralogia “Le sang des promeses” (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels).

Però en quant a les representacions que hem pogut veure, de debò… de debò, l’únic text que ens ha agradat de veritat,  ha estat el ja mencionat INCENDIS.

L’any 2013 vàrem tenir l’oportunitat de poder veure un altre obre de la seva tetralogia, LITORAL, també al Romea, però aquesta vegada  dirigida per Raimon Molins.  El text NO ens va agradar i va ser la primera gran decepció que vàrem patir amb aquest autor. (veure enllaç).

Al mes de març d’enguany, 2014, vàrem poder veure un altre obra d’ell, SEULS en la que ell va ser també el protagonista a escena, ja que la va interpretar ell mateix.  Ens va agradar molt mes que “Litoral”, però tampoc va ser per tirar coets. (veure enllaç)

Ara ens arriba un altre part de tetralogia, també dirigida per Oriol Broggi. Es tracta de CELS i com us podeu imaginar, nosaltres havíem posat, poder, unes excessives expectatives en el resultat d’aquesta producció.  El text de CELS, a mi m’ha tornat a decebre i molt.

CELS 1-imp

Soc conscient de que segurament serè una de les poques persones (l’única ?),  al que aquest text de Wajdi Mouawad , no li ha fet el pes; ho dic, un cop  vista la reacció al final del espectacle de tot el públic en peus i “bravejant” el que havien acabat de veure. L’Imma també estava mes d’acord amb la reacció del públic que amb la meva opinió, i per tant, se que estic en una claríssima minoria.  Quant va acabar la representació, tot esperant el col·loqui posterior, unes amigues em van preguntar si m’avia agradat i gairebé es van escandalitzar quan els hi vaig dir que el text NO…… elles estaven entusiasmades !!!

El text per mi es difícil i sobretot al principi poc entenedor; però no crec que aquest sigui el meu problema, perquè poc a poc vaig anant entenent el que l’autor m’explicava, però en cap moment de les mes de 2 hores de la representació, aquest text em va atrapar, mes aviat tot el contrari.  Em produïa fins i tot rebuig la utilització de tanta formula matemàtica i tanta poesia utilitzada amb l’únic fet aparent de trobar les pistes que calia endevinar per frustrar uns determinats atacs terroristes, que s’intuïa es teníem que produir per tot el mon, però no pas on ni quant.

Cels - La Perla29 1

Em va recordar molt al tipus de novel.la d’intriga de Agatha Christie, on el lector se li embolica amb un argument sense gaire sentit, per que al final les pistes intuïdes pels els lectors no serveixen per res i el desenllaç sigui del tot inesperat i sorprenent. Em va passar alguna cosa semblat, i per tant el nus del argument no em va interessar en cap moment. A mes a mes vaig trobar incongruències i pistes iniciades i no resoltes expressament per l’autor com el perquè la dona embarassada explica que va matar a les seves filles …. un  text, per mi massa “barroc”, on es volen dir tantes coses, que no t’acaben de interessar cap.

Continua llegint

– Teatre – LA ROSA TATUADA (*****) – Teatre Nacional de Catalunya – 11 i 28/12/2013

Tornem a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya per tal de gaudir d’una obra de Tennessee Williams, LA ROSA TATUADA.  Teatre de nou, amb recursos, ja que actuen ni mes ni menys que 12 actors.

La rosa tatuada - TNC b

Existeixen crítics teatrals “professionals” que es creuen amb dret a pontificar, i la veritat que a mi em fereix que es pugui dir que la Sala Gran del TNC li “va gran” a la directora d’aquesta proposta, Carlota Subirós…. i això ho diu tan sols amb l’argument de que la escenografia no ocupa tot l’escenari…. i es queda tan fresc.  Vergonya aliena !!! Quant una persona que en teoria enten de teatre, confon la posada en escena amb la escenografia… ja diu molt d’ella…. i es que quant no es pot trobar cap critica negativa, amb cap i peus, aquest tipus de personatges s’agafen al mes inesperat.

Carlota Subirós el que fa realment es una posada en escena impactant d’un dels clàssics mes coneguts del gran Tennessee Williams, amb un gran repartiment encapçalat per la gran, gran i gran Clara Segura.

La rosa tatuada - TNC

Una escenografia  de Max Glaenzel al mig del escenari, efectivament petita, que representa una casa de fusta sobre una plataforma giratòria que permet introduir-nos al seu interior per veure l’acció. La resta del escenari buit, si, però ple de vida durant tota la representació…. la casa i el seu exterior…. les veïnes i els seus xixiueixos, els cantants i la musica del piano en directe al fons del escenaris, el anar i venir de la resta dels intèrprets.

Continua llegint