Arxiu d'etiquetes: Carles Pedragosa

– Teatre (210) – L’ÀNEC SALVATGE (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 17.03.2017

L’ÀNEC SALVATGE

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Cada vegada estic més convençut que s’ha d’esperar uns dies després de l’estrena per gaudir més d’una nova proposta escènica, malgrat que en el nostre cas poques vegades complim amb aquesta reflexió que acabo de fer; i és que els molt teatraires com nosaltres, sovint caiem en la temptació de veure-la el més aviat possible i encara més quan sabem que haurem d’escriure la nostra opinió en el blog.

Malgrat que en acudir la roda de premsa de l’espectacle, havíem notat bones sensacions, a causa de que havíem llegit prèviament algunes opinions no massa favorables escrites al llarg d’aquests dies en espais similars al nostre, vàrem assistir ahir al Teatre Lliure amb certa recança, ja que havíem llegit que el text no era prou bo…. i força allunyat de la realitat actual; una de les raons de més pes que adduïen, era que el seu desenllaç és massa previsible des de la primera mitja hora de la representació; altres també opinaven que s’hauria d’haver retallat força el text perquè la durada estigues més en connexió amb el públic actual, al que li agrada la immediatesa en la majoria dels actes de la seva vida.

La sorpresa per tant, ha estat majúscula, perquè ens hem trobat amb un text realment fascinant, amb moltíssims matisos i actituds en què ens podem veure reflectits en com ens comportem al llarg de la nostra vida; a més a més, en cap cas l’hem trobat llarga, perquè hem gaudit del text plenament …. i no pas pel dramatisme del seu desenllaç, que potser si, es força previsible en alguns aspectes, sinó perquè ens ha agradat molt paladejar el camí i tots els simbolismes que l’escriptor ha emprat per explicar-nos aquesta història tan humana.

Els que també som “malalts” pels viatges, sabem el que ens trobarem al final del camí i malgrat això segurament gaudim més dels preparatius i del mateix camí que hem de fer per arribar-hi, que del destí final.

És per això que no entenem com aquest text de l’escriptor noruec Henrik Ibsen, encara no s’havia estrenat comercialment a casa nostre. Des d’aquí, volem donar les gràcies als responsables d’aquesta adaptació, Marc Artigau, Cristina Genebat i el mateix Julio Manrique (director de la proposta), per haver aixecat aquesta meravellosa adaptació i fer-nos conèixer un altra obra d’aquest gran escriptor.

Continua llegint

– Teatre (102) – LA DESAPARICIÓ DE WENDY (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 24.11.2016

LA DESAPARICIÓ DE WENDY

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Aquesta ha estat l’obra escollida per a la inauguració de la nova Sala Beckett; no ens estranya gens que per inaugurar una nova etapa, s’hagi escollit una de les obres que més s’estimava en “papitu”, ja que ell ha col·laborat moltíssim en l’obrador de la Sala Beckett i en Toni Casares, gran amic seu, ha volgut retre un homenatge a un dels escriptors que ha fet més per la dramatúrgia teatral contemporània a casa nostra.

LA DESAPARICIÓ DE WENDY, va ser escrita el 1973, en tan sols tres mesos, per un Josep Maria Benet i Jornet absolutament enfadat amb el món, per què els crítics s’havien carregat sense massa arguments, la seva obra “Berenàveu a les fosques”, estrenada al desaparegut Teatre Capsa. La crítica va dir d’ell que era incapaç d’escriure res que fos còmic o fantasiós, i ho va voler demostrar. Temps rècord per una persona que utilitzava dos o tres anys per donar per acabat un text ….

la-desaparicio-de-wendy-sala-beckett-voltar-i-voltar-1

La Sala Beckett, segons ens van comentar a la roda de premsa, vol iniciar aquesta nova etapa amb un tipus de teatre que és una invitació a deixar-se sorprendre per temes i personatges lluny de tòpics i falsos heroismes. i la “desaparició de Wendy” és sens dubte un dels millors exemples.

A Oriol Broggi se li va oferir dirigir aquesta proposta, i no va dubtar gaire en assumir aquesta responsabilitat, ja que admira l’obra d’en “papitu” i a més a més ell es considera una mica fill de la Sala Beckett i és un gran amic d’en Toni Casares, que tant va recolzar-lo en la creació del projecte de creació de la seva companyia La Perla29; al col·loqui que va tenir lloc després de la representació, ens comenta que aquest text és la segona vegada que es representa en un teatre comercial, la primera vegada va ser a la Sala Villarroel en 1985 per la Companyia Centre Dramàtic Generalitat de Catalunya. En canvi sí que ha estat representada en diverses ocasions dins dels grups de teatre amateur de casa nostra.

la-desaparicio-de-wendy-sala-beckett-2

Una obra en la qual es barregen realitat i ficció, una declaració d’amor al teatre, que en “Papitu” estima però que sens dubte també li ha proporcionat moments de patiment i angoixa. I és també un homenatge a l’ofici d’actor. Una obra que en tot moment ens fa sentir com si estiguéssim vivint un somni. Un text que ha permès introduir algunes “referències lingüístiques” com fer referencia al teatre en el qual s’està representant o al Casal del Barri.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – L’EMPESTAT (🐌🐌🐌+ 🐚) – La Seca – 20/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

L’EMPESTAT

Amb moltes ganes ens vam apropar a la Seca per tal de veure aquesta nova proposta del “duet” Jordi Oriol i Xavier Albertí. El rètol de localitats exhaurides i la llista d’espera confirmaven les expectatives generades.

Espectacular posada en escena que, encara que ja sabíem que a l’escenari de la Seca també plovia, ens va sorprendre per la intensitat de la pluja i sobretot pel piano-piscina-banyera.

L'empestat - La Seca 2

L’empestat és una nova lectura de La tempesta de Shakespeare passada pel filtre de La pesta d’Albert Camus i maridada amb la Sonata núm. 17 de Beethoven (més coneguda com La tempesta), que interpreta l’actor i músic Carles Pedragosa.

Una personal reescriptura de Jordi Oriol que repeteix el que ja va fer amb la seva particular visió de Hamlet, “la caiguda d’Amlet” l’any 2007, en aquella ocasió també passada pel filtre d’Albert Camus (La Caiguda) i dirigida igualment per Xavier Albertí.

Centrada en dos dels personatges de l’obra de Shakespeare, Pròsper i Miranda que vivien sols en una illa on havien anat a parar després del naufragi. Allà han anat a parar també un seguici de la cort de Nàpols i Milà. Pròsper els educa i els hi ensenya el poder de les paraules. Amb la paraula neix la raó, la consciencia i amb aquesta la necessitat d’aclaparar. La paraula és una plaga. I la pesta … és silenci.

Continua llegint

– Teatre – ELS CORS PURS (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Romea – 10/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dimarts dia 10 vam anar a una de les mal anomenades “funcions prèvies” (tot i pagar el mateix preu que les representacions “normals”), de “ELS CORS PURS” la nova proposta de La Perla 29 basada en l’obra del mateix nom d’en Joseph Kessel, i més concretament en el primer conte inclòs en aquesta obra: “Mary de Cork“. Tal com ens van comentar a la roda de premsa, l’estrena oficial serà avui dia 11.

Joseph Kessel (Vila Clara, Entre Ríos 1898 – Avernes, Val-d’Oise 1979), va ser un reconegut escriptor i periodista francès. El seu pare era metge judeo-lituà, i a causa dels seus viatges Kessel va néixer a Argentina, per la qual cosa també tenia la ciutadania d’aquest país. Va participar en la primera guerra mundial i va esdevenir periodista de guerra, en 1938 ho va fer des d’Espanya i durant la segona guerra mundial va fer les seves cròniques des de la resistencia francesa, traslladant-se després a Londres. Acabada la guerra, va reprendre la seva tasca de corresponsal i, com a tal, va assistir al procés de Nuremberg, va viatjar a Palestina i al maig de 1948 va rebre el primer visat del nou Israel. Escriptor prolífic, amb més de 70 obres, algunes de les quals han estat portades al cinema com “Belle de Jour” (1967-Luis Buñuel)  ó “El ejército de las sombras” (1969-Jean-Pierre Melville).

Els cors purs - Teatre Romea

L’adaptació del conte “Mary de Cork”, feta per Oriol Broggi ens porta a l’escenari dues històries que s’entrellacen. A la primera, una trobada familiar al voltant d’una taula la nit de Nadal. Beuen, canten i omplen la nit de records del passat. En Gerald ha preparat un discurs solemne que el farà entristir i de tornada a l’hotel camina al costat de la seva dona, que sent molt llunyana. Neva. La dona plora al llit i li explica una malaurada història d’amor de la seva joventut que fins ara havia estat amagada al fons del seu cor. Ella s’adorm.

Continua llegint

– Teatre – SAFARI PITARRA (*****) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Tallers 12/06/2014

Safari Pitarra 1A vegades un espectacle es valora per un conjunt d’aspectes, que  per si sols i valorats de forma independent, no arribarien potser a ser considerats; però el bon treball d’un grup de gent entusiasmada per la seva professió teatral, aconsegueixen aixecar un dels millors espectacles de la temporada. Aquesta temporada al TNC, únicament han assolit 2 produccions, les cinc estrelles  de  “Voltar i Voltar” …. “Doña Rosita la Soltera” i “La Rosa tatuada”, ambdues amb textos extraordinaris d’escriptors consagrats.

Ara però, també fem pujar al nostre pòdium particular aquesta produccióSAFARI PITARRA”, que amb un text absolutament desenfadat i escrit “fa una estona” per dos autors dels que creiem no haviem vist cap obra fins ara,…. arriba a dalt de tot perquè darrera d’ells un equip d’actors i tècnics enamorats amb la seva feina, han aconseguit el que era impensable.

Novell jòch dramátich d’expedició theatral, que lo famolenc matrimonio artístich de’n Jordi Oriol y’n Josep Pedrals ha tingut la titánica humorada d’escriure –per encárrech remunerat i en’l catalá qu’antes se parlava– alrededor d’aquest Mestre del Gayre Saber fer riure, dit fundador de lo teatro catalá y considerat aixins pertot lo mòn mundial (fora esclar, de las fronteras d’aquest pays de vetas y fils lo qual no sap pas que lo seu propio genoma porta ‘l virus de lo grand poeta Serafí).
Puix si això de revisar ho fem ab Shakespeare, Ibsen y ab los clássichs forasters, que no sòn altra cosa que ficcions y encar de terra estranya; perqué no ho havém de fer ab las produccions de casa y sobre tot ab un mestre com ha sigut i fou aquell bandarra? D’ell sòn los versos: que podrias trobar, / y’m pots ben creure, trabas mils, / puix per més que xich ne siga / no és un regne una botiga / de vendre betas y fils. Ah! Si tots los que’ns governan seguissin eix saludable consell, otro gallo nos cantara que diuhen a ponent; peró ells cada dia ho consideran més botiga y cada dia’ns foten més fil.
Per’xo haurian de demanar tots los aymants de les lletres patrias que las Gatadas de’n Pitarra fóssen gravadas en lletras d’or en l’escambell d’aquell monument del plà de las comedias, que avuy per avuy no ha vist altra cosa que las titolas de quatre pixaners y las manyas d’unas quantas pajilleras.
Safari Pitarra 2

Fotografies May/Zircus-TNC

Sabíem per un twit  que ens va arribar el mateix  dia de l’estrena, que ens ho passaríem be, però no ens imaginàvem mai que seria un espectacle tan esbojarrat; segurament el mes esbojarrat que hem vist mai… però compte !!!…. un espectacle que paga la pena veure, perquè no es un espectacle buit , tot al contrari del que sembla a priori, te molt contingut; no es tan sols un “divertimento”…  el que es diu te molt malla llet, es crític especialment amb la classe corrupta política, però també amb el mateix mon teatraire i entre broma i broma i sense pels a la llengua va denunciant fets que ens afecten molt directament. Es l’espectacle TOTAL…. i no, … no es tracta d’un òpera, però es un treball de “xinos” que aconsegueix barrejar moltes arts escèniques, des de Teatre de text, Teatre musical,  Circ, mímica, màgia, musica en directe i humor, molt humor que fa que tot plegat aconsegueixi arribar a ser una de les millors propostes de la temporada del TNC i de tot l’àmbit teatral de Catalunya.

Continua llegint

– Teatre – ADIOS A LA INFANCIA, una aventi de Marsé (****) – Teatre Lliure Gràcia – 13/12/2013

Anna LizaranAbans de començar la meva crònica… i com aquest espectacle es representa a la Sala (encara sense nom) del Lliure de Gràcia, aprofito per reivindicar de nou, tal i com ho faig sempre a la columna de la dreta d’aquest Blog, que els responsables del Teatre Lliure posin el nom de ANNA LIZARAN a la Sala del Lliure de Gràcia.

Aquest fet no farà que el públic deixi d’anomenar al Teatre “El Lliure de Gràcia”, però crec que l’Anna es mereix com a mínim que el seu nom consti a l’entrada de la Sala.

cartell_adiosEl mateix dia que hem d’assistir a la representació de ADIOS A LA INFANCIA, llegim un parell de critiques on no deixen gaire be l’obra, ni la direcció … ni tan sols les interpretacions. El seu argument principal, es que la representació teatral es massa literaria,  te poc de llenguatge teatral… i que el text no arriba al públic.  Ens deixa una mica ensopits i assistim al Teatre creient de debò que ens avorrirem.  Avanço que la nostra valoració difereix en 180 graus aquest anàlisi i no entenem com un professional de la critica teatral, pot arribar a dir que aquest espectacle no te res de Teatral….  mare de la “constitució intocable”, quina bajanada !!!

Des de l’inici e inclús abans de començar el públic es veu engolit dins d’una festassa al local de la Cooperativa La Lleialtat de Gràcia, on la gent anava a ballar i a passar-ho be (precisament el local que ara ocupa el Lliure de Gràcia)… i ens transporta a una època no massa llunyana. Els espectadors poden sortir a ballar juntament amb els actors de l’obra. En Sisa dalt d’un escenari desgranant cançons de l’època i acompanyat per una orquestrina.

….. oh benvinguts passeu, passeu!!

Continua llegint