Arxiu d'etiquetes: Jordi Rico

– 352 – GREC2019 – Teatre – CANÇÓ PER TORNAR A CASA – Sala Beckett (🐌🐌+🐚) – 2019.07.07 (temp. 18/19 – RdP 070 i espectacle  nº 272)

GREC2019 – CANÇÓ PER TORNAR A CASA (temp. 18/19 – RdP 070 i esp.  nº 272)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquest passat diumenge, i dins del Festival Grec, vam veure a la Sala Beckett el dotzè espectacle de la companyia T de Teatre, escrit i dirigit per Denise Despeyroux.

Ella mateixa ens va explicar, el passat dimecres, en roda de premsa i passi de gràfics, que va ser el gener del 2018 quan va rebre el primer mail de la companyia per a treballar plegats. Uns mesos més tard Denise Despeyroux va acceptar el repte de crear una obra a mida de la companyia. Aquesta obra ha estat traduïda al català per Sergi Belbel.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Us deixem l’àudio i també una escena gravada al passi de gràfics …

 

Denise Despeyroux (1974) és natural de Montevideo (Uruguay) i de ben jove va venir a Barcelona amb la seva família. Instal·lada a Madrid des de fa uns anys és autora, directora d’escena, actriu, docent i guionista i ha estrenat un total de quinze obres. Ha estat candidata als Premis Max a la Millor Autoria en quatre edicions consecutives.

La companyia T de Teatre va ser creada el 1991 per cinc actrius. El seu primer espectacle “Petits contes misògins” va obtenir el Premi de la Crítica a la millor revelació teatral de la temporada. L’últim espectacle de la companyia va ser E.V.A. el 2017 (vegeu ressenya) per commemorar els seus 25 anys.

CANÇÓ PER TORNAR A CASA explica la història de tres exactrius, unides per l’èxit i separades pel fracàs, que es retroben després de vint-i-sis anys. Renata (Marta Pérez), en plena crisis existencial, enreda la Rita (Àgata Roca) i la Greta (Mamen Duch) perquè es trobin amb ella a la casa heretada de la seva mare en un remot poble català.

Continua llegint

– 161 – Teatre – LA TENDRESA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama – 2019.01.21 (temp. 18/19 – espectacle nº 118)

 LA TENDRESA (temp. 18/19 – espectacle nº 118)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dilluns era nit d’estrena al Teatre Poliorama de la versió catalana de la comèdia d’Alfredo Sanzol, “La Ternura”, traduïda i adaptada al català per Joan Lluís Bozzo i coproduïda per T de Teatre i Dagoll Dagom.

Sanzol ha estat guardonat amb el Premio Nacional de Literatura Dramática 2017 i el XII Premio Valle-Inclán de Teatro per aquesta obra. Una obra que va rebre cinc nominacions als Premis Max. Tal com ens van explicar a la roda de premsa, aquesta producció va ser estrenada el 2017 i ha girat per bona part de l’estat espanyol.

Fotografia de David Ruano

LA TENDRESA està inspirada en l’univers de les comèdies de Shakespeare i en aquest context s’ha de veure. Els protagonistes són llenyataires i princeses. Ens parlen de l’Armada Invencible i d’una època on les dones eren poc menys que elements de guarniment en tant que els homes eren els que anaven a la guerra i disposaven el destí de les seves filles.

Creiem per tant que buscar raonaments, en contra, de misogínia,  homofòbia o masclisme, com hem llegit en algunes opinions, i sempre al nostre entendre, estaria una mica fora de lloc.

En tot cas,  no ens pot deixar de sorprendre que aquest text hagi estat escrit en el context social actual, on hi ha una lluita constant per preservar la igualtat entre homes i dones, sigui quina sigui la seva condició sexual.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

En paraules d’Alfredo Sanzol “L’espectacle s’anomena La Tendresa perquè parla de la força i de la valentia que cal per expressar l’amor. Una societat sense tendresa, d’altra banda, és una societat en guerra ….. “, “Si volem estimar, hem d’arriscar-nos a patir“.

Un joc escènic on els sis actors protagonistes s’entreguen al 200%, es diverteixen i ens diverteixen.

LA TENDRESA narra la història de la reina Maragda, una reina una mica maga (Marta Pérez) i les seves dues filles, la princesa Robí (Laura Aubert) i la princesa Salmó (Elisabet Casanovas) que viatgen en l’Armada Invencible, obligades per Felip II a casar-se en matrimonis de conveniència amb nobles anglesos després d’haver envaït Anglaterra.

Continua llegint

– 107 –  Teatre – 4D ÒPTIC (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Biblioteca de Catalunya – 2018.12.07 (temp. 18/19 – espectacle nº 083)

4D ÒPTIC (temp. 18/19 – espec. nº 083)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquesta temporada, encara no havíem tingut l’oportunitat d’anar al Teatre Biblioteca de Catalunya i la veritat és que ens feia especial il·lusió veure aquesta proposta que no vam tenir oportunitat de veure quan es va estrenar fa 15 anys.

La primera sorpresa va ser trobar a la taquilla del teatre a la jove Ailin Migliora, una actriu polifacètica que nosaltres vam descobrir a l’Institut del Teatre amb “Partida“, la seva tesina d’interpretació. Tant de bo la puguem veure treballar aviat de nou a l’escenari.

Tornant a la proposta, 4D ÒPTIC, potser el més destacable a priori és que es tracta d’una recuperació del mateix muntatge original i amb el mateix repartiment: David Vert, Sandra Monclús, Nora Navas, Albert Triola (que en 2004 va substituir al desaparegut Quim Dalmau), Jordi Rico, Carme Poll, Nuria Legarda i Antònia Jaume.

Per Javier Daulte (Buenos Aires 1963), autor i director de la peça, ha estat molt interessant poder fer-ho:“Fue escrito a pie de escenario para ellos y el pequeño fenómeno que supuso esta obra hace 15 años justifica que la hayamos querido volver a hacer”.

Segons comenta l’Oriol Broggi, aquesta va ser la primera obra que Javier Daulte va fer a la nostra ciutat i amb gent d’aquí, fent-nos descobrir a espectadors i actors una manera de treballar especial, que des d’aleshores ens ha fascinat.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Traduïda per Toni Casares va ser una producció de la Sala Beckett que es va estrenar el novembre de 2003 al Festival Temporada Alta, fent desprès temporada al Teatre Lliure des d’on va passar a la Sala Beckett. L’octubre de 2004 va fer també temporada a l’Antic Teatre.

S’han fet alguns canvis sobre l’obra original retallant algunes escenes i suprimint la mitja part He recortado muchas cosas porque el espectador de hoy va más rápido y eso permite ir más directo“.

Continua llegint

– Festival GREC 2018 – Teatre – MUDA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Akadèmia – 2018.07.08 (temp. 17/18 – espectacle  nº 343)

MUDA (temp. 17/18 – espectacle nº 343)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

… i del Lliure de Gràcia al Teatre Akadèmia per veure una nova proposta dins del Festival Grec, MUDA, de Pablo Messiez traduïda per Marc Artigau i dirigida per Mercé Vila Godoy.

Pablo Messiez nascut a Buenos Aires el 1974, està establert a Madrid des del 2008, i MUDA va ser el seu segon text com a autor. Estrenada en 2010 a Madrid, ara es representa a Barcelona per primera vegada i traduïda al català. Pablo Messiez havia començat la seva carrera com a actor i va ser en 2007 que es va decidir a escriure.

La temporada passada vam poder veure el seu treball amb la Kompanyia del Teatre Lliure, “EL TEMPS QUE ESTIGUEU JUNTS”, peça  que torna a estar programada la temporada 2018-2019. També vam veure el seu treball com a director a “LA PIEDRA OSCURA” l’any 2016.

MUDA parla de persones carregades d’humanitat, on els espectadors podem llegir els seus sentiments, les seves pors, les seves enormes solituds. Veiem tres persones, però veiem moltes persones a escena, la persona que no pot dormir si està sola, la que no pot parar de parlar, la que troba que les paraules no serveixen per a res, la que vol ajudar, la que necessita ser ajudada, la persona ferida, la que necessita estimar, la que necessita ser estimada …..

L’Anna es muda. Arriba a un edifici nou i escolta les històries del porter i la veïna, dos personatges que, còmodes pel seu silenci, la visiten i li confessen el que els trenca.

Glòria Sirvent (a la que hem vist fa poc a “IF (L’ULTIM DESIG)” a la Sala Atrium) interpreta el difícil paper de l’Anna, una dona que ha de comunicar-se sense parlar. Ella acaba d’arribar a ocupar un petit apartament dins una comunitat, sembla emocionalment ferida i sola; pregunta al conserge que l’ha acompanyat, per la seva veïna. És el personatge mut a qui tothom parla, el pilar que fa sentir millor als altres.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (297) – E.V.A. (🐌🐌) – Teatre Romea – 11.07.2017

E.V.A.

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma BarbaMiquel Gascón – 

Aquest és l’espectacle número 11 de la companyia T de Teatre ideat expressament per commemorar els 25 anys de la seva creació. T de Teatre és una companyia de teatre fundada en 1991 per cinc actrius: Carme Pla, Mamen Duch , Àgata Roca, Míriam Iscla i Rosa Gàmiz. Segons hem llegit van triar el nom de la companyia basant-se en dues passions que compartien: el teatre i el te.

E.V.A., en el món de la medecina, és una escala que serveix per mesurar el dolor “Escala Visual Analògica del dolor”, EVA és també el nom de la primera dona coneguda i és també el nom de la filla d’una de les protagonistes d’aquesta història.

De fet, quatre històries creuades, al voltant del tema del dolor ja sigui físic, psicològic, emocional, crònic, somàtic, ….

Set actors interpreten més de 20 personatges en una combinació d’humor i drama.

Quatre excompanyes d’escola:

Àgata (Àgata Roca) actriu que ha lluitat sempre pel reconeixement del públic i es troba “atrapada” a la residència on viu la seva mare. A una setmana d’una estrena necessita imperiosament assajar.

Clara (Carme Pla) és professora de socials i ha decidit agafar-se un any d’excedència, la seva mare ha mort, la seva filla Eva (Carolina Morro) ha decidit marxar de casa, i ella lluita amb els fantasmes del passat que reviuen entre les coses de l’armari de la seva mare.

Paloma (aquesta nit interpretat per Chantal Aimée) és una reconeguda anestesista especialitzada en el tractament del dolor i autora de diversos llibres, ….i per últim …

Lola (Rosa Gàmiz) una venedora de pisos, atrafegada amb dos fills i que pensa que tothom ha assolit l’èxit a la vida tret d’ella mateixa.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – LEHMAN TRILOGY (🐌🐌🐌🐌+ 🐚) – La Villarroel – 14/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

LEHMAN TRILOGY

Estem a la Sala Villarroel i una plataforma blanca simulant marbre és tota l’escenografia. Els sis actors surten a escena.

Ens diuen que estem al port de Nova York, és l’any 1844 i Heyum Lehman (Santi Ricart) acaba d’arribar després d’una travessia de més de tres mesos. És un jueu circumcidat que procedeix de Rimpar, Baviera, a Alemanya. L’oficial d’immigració que li dóna el permís d’entrada el rebateja com a Henry. S’estableix a Montgomery (Alabama) i obre una petita botiga de teixits i peces de roba.

Ell és el cap.

LEHMAN TRILOGY 1 - La Villarroel

Arriben els seus germans, Emanuel (Òscar Muñoz) i Mayer (Jordi Rico). Emanuel és el braç. Mayer és una patata que lliga el cap amb el braç.

Canvien el nom de la botiga i la rebategen com a Lehman Brothers i inicien una frenètica carrera.

Una obra de Stefano Massini, el mateix autor que ens va oferir els textos de “Crec en un sol Déu” i “Dona no reeducable”que hem pogut veure al Lliure aquesta mateixa temporada, obres de les que també hem parlat en aquest blog i que podeu llegir les nostres valoracions, clicant en els enllaços corresponents. Un tipus de teatre documental i de denúncia que ens arriba punyent i clar.

Continua llegint

– Teatre – ELS VEÏNS DE DALT (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 18/11/2015

Com ja de molts de vosaltres sabeu, nosaltres els “voltaires” no som massa aficionats a veure comèdies quan anem al Teatre, per la senzilla raó de què estem una mica escarmentats de veure produccions comercials que tenen poca qualitat i que l’únic que recerquen realment és fer un bon calaix i com més ràpidament millor. La temporada passada aquesta producció de ELS VEÏNS DE DALT, se’ns va escapar, perquè vàrem creure erròniament que seria una d’aquestes comèdies que serveixen per cremar hora i mitja del temps quan no es té res millor per fer. Quan ens vàrem donar de l’error, ja vam fer tard, perquè les localitats estaven exhaurides o bé havíem d’anar a les últimes files del Teatre, cosa que no ens agrada gens ni mica.

EL VEÏNS DE DALT 1

Ara l’hem pogut repescar i hem de fer penitència, perquè les nostres pors vers una producció “comercial”, aquesta vegada han estat totalment injustes. Ens ho hem passat d’allò més bé i considerem que tant el text com la posada en escena estan molt treballades, amb resultats totalment satisfactoris…. i més tenint en compte que el treball dels quatre actors és excel·lent del primer al últim, tot i saber que l’autor dóna més joc als dos protagonistes masculins.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – PREMIS i CÀSTICS (🐌🐌🐌 ) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 02/07/2015

No som pas gaire entusiastes de les “T de Teatre“, però sí que hem vist molts espectacles que han presentat a Barcelona; es tracta d’un tipus de Teatre per fer passar l’estona i que te gran acceptació entre un tipus de públic que no acudeix massa sovint al Teatre i que el que recerca és passar-ho bé i divertir-se una estona.

Ara la Companyia “T de Teatre” ens han presentat dins del Festival GREC2015, aquesta nova proposta, PREMIS I CÀSTICS, signada pel dramaturg argentí Ciro Zorzoli, autor del text i que al mateix temps la dirigeix; realment ha estat un tastet durant quatre dies, perquè serà programada la temporada vinent en la programació del Teatre Lliure.

Premis i càstigs

Premis i càstigs – foto de David Ruano

Aquesta vegada ens ha sorprès gratament, encara que no es tracti ni de bon tros, de Teatre de text, perquè mes que un text el que trobem és un bon guió que ens endinsa dins del món del Teatre i més concretament en una mena d’assajos on ens volen fer creure que accepten “per primera vegada” públic per tal de què coneguem la seva intimitat alhora d’assajar i fer recerca de nous recursos escènics.

El millor de tot han estat les interpretacions, algunes d’elles veritablement molt bones i encara més quan han d’interpretar papers diametralment diferents en dècimes de segons; la veritat és que hem rigut força veient l’espectacle i creiem que amb petits retocs pot ser un dels espectacles que triomfaran la temporada vinent.

Millor la primera part de l’espectacle, perquè sorprenen els espectadors quan de sobte es troben amb una escenografia gairebé buida i dins d’una immensa sala on estan practicant les interpretacions els papers d’una representació imaginària; malauradament les iteracions fan que l’espectacle arribi a fer-se una mica monòton a les acaballes de l’espectacle, quan precisament esdevé una mica d’història d’un teòric argument que no acaba de quallar.

Dramatúrgia i direcció: Ciro Zorzoli
Intèrprets: Ivan Benet, Mamen Duch, Carolina Morro, Marta Pérez, Carme Pla, Albert Ribalta, Jordi Rico, Àgata Roca, Marc Rodríguez
Escenografia i vestuari: Alejandro Andújar // Il·luminació: Carlos Lucena // Caracterització: Eva Fernández // Assistència artística: Juan Manuel Branca // So: Roger Ábalos // Producció executiva: Daniel López-Orós // Cap de producció: Carmen Álvarez // Assistent de direcció: Carolina Morro // Realització d’escenografia: May, Roman Ogg, Sol Curiel // Realització de vestuari: Luis Espinosa, Angel Domingo
Una coproducció del Grec 2015 Festival de Barcelona, T de Teatre i el Teatre Lliure, amb el suport de l’Institut Català de les Empreses Culturals de la Generalitat de Catalunya.

Premis de Cargol

– Teatre – LES MILLORS OCASIONS (***) – Sala FlyHard – 21/09/2012

 

Com ja sabeu de sobres, som uns incondicionals de la Sala FlyHard, dirigida per Jordi Casanovas i evidentment com acostumem a fer sempre en quant ens assabentem de què les entrades es poden reservar, sense saber ni tan sols de què es tracta… les reservem.

A mes a mes en aquest cas es tracta d’una creació del mateix Jordi Casanovas…. impossible dons que ens falli aquest cop.

El dia de l’estrena va ser la nit abans i malauradament rebem comentaris d’amics teatraires a traves del twiter que han assistit a l’estrena i no la deixen massa bé. Per tant ahir varem assistir amb una certa por, influenciats per aquests comentaris.

Abans de continuar la crònica hem de dir que ens ha agradat moltíssim, almenys molt mes del que esparàvem.  Les 3 estrelles (que no 4), de l’encapçalament tenen una explicació que intentaré justificar ara mateix, i que es basen mes en sensacions viscudes durant la representació que en la qualitat d’aquesta producció.

En un lavabo d’una estació de trens, dos homes misteriosos hi tenen retingut un conegut tertulià de la televisió. Sembla que el tertulià va dir alguna cosa que no tocava, ni ell mateix sap quina. Els homes misteriosos es comencen a qüestionar les seves accions quan reben ordres dels seus superiors molt diferents a les que havien rebut fins llavors. Un còctel de metafísica i violència.

En un Teatre que té una capacitat de tan sols 40 butaques, en un espai molt reduït i que a mes a mes d’una manera volguda l’espai es redueix considerablement per tal de donar la sensació de claustrofòbia a l’espectador… ja és mala sort coincidir amb persones que no saben ni entenen el que estan veient i que es passen rient mes de mitja funció a riallades sense to ni so… fins que s’adonen als 50 minuts (l’obra té una durada de 80 minuts), que no es tracta d’una comèdia i si d’un triler angoixant, claustrofòbic, amb escenes de violència psíquica i física… i de cop deixen de riure, però ja han esgarrat el treball dels actors i la paciència dels espectadors.  Les tres persones que varen tenir aquesta actitud, vaig tenir la gran sort de tenir dues a la meva esquerra immediata i una a la dreta de l’Imma.  Manda huevos !!!

Un text d’una qualitat extraordinària, que aconsegueix explicar molt bé un segrest d’una estrella televisiva per dos homes… en realitat dos desgraciats a la vida que per tal de sobreviure executen ordres dels d’ADALT… però que no es queda tan sols en aquesta visió, sinó que d’una manera molt eficaç entra en l’anima dels personatges i fa que l’espectador valori qui dels tres personatges és el pitjor de tots….. els segrestadors o el segrestat ?

Continua llegint