Arxiu d'etiquetes: Bernard-Marie Koltès

– Teatre (161) – EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ – TNC – Sala Petita (🐌🐌🐌) – 21.01.2017

EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Dissabte tornem a la Sala petita del TNC amb una certa por d’avorrir-nos per un text que pensem pot arribar a ser inabastable per nosaltres; es tracta de EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ de Bernard Marie Koltès, un duel dialèctic i vital entre dues persones ben diferents, entre dos mons que estan en les antípodes, entre el representant de la foscor i el que prové de la llum, entre el Dealer (venedor) i el Client.

Vaig poder assistir a la roda de premsa i allà em vaig adonar que el que veuríem en els pròxims dies, no es tractava d’una representació a l’ús i que segurament caldria revisar després en una lectura més pausada, un text que ja intuïa llavors molt metafòric, …. per poder descobrir tots els significats que amaga dins seu.

en-la-solitud-dels-camps-de-coto-2

A l’hora fosca en què les persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts es troben clandestinament per dur a terme una transacció que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions secretes de cadascú. La força del desig a través dels laberints imprevisibles del llenguatge, en un dels duels més emblemàtics del teatre contemporani.

Una proposta dirigida per en Joan Ollé, traduïda per Sergi Belbel, i interpretada pels actors Andreu Benito (el Dealer) i Ivan Benet (el Client); és la primera vegada que el TNC programa una obra d’aquest autor.

Continua llegint

– Teatre – LA REVOLTA DELS ANGELS (🐌 + 🐚) – Off Romea – 25/09/2015

Nit de reestrena al vestíbul del Romea, asseguts al voltant d’unes tauletes, tot prenent una cervesa o un xarrup de whisky. Una proposta de Teatre en petit format, que ja es va poder veure al Teatre Akadèmia a l’abril d’aquest mateix any.

Llaaaarga espera dempeus fent cua fora del teatre i llaaarga espera posterior al bar i també dempeus tot esperant que posessin en ordre l’espai on havia de representar-se la funció teatral; no és el millor començament per preparar-te a una funció amb un text força difícil de comprensió si prèviament no t’has preparat. El programa de mà, ni tan sols indicava quins actors la representarien i menys encara l’equip tècnic. Una errada imperdonable per un Teatre com el Romea.

En algun lloc dels llimbs, tres àngels viuen una reunió insòlita: Bernard-Marie Koltès, Jean-Michel Basquiat i Chet Baker, estan sotmesos a una trobada post mortem (no van coincidir en vida, tots tres van morir al voltant del 1988/89). Empresonats en aquest temple de la posteritat on l’autor els hi dóna l’oportunitat d’una última paraula, una última pinzellada, una última nota com a últim acte viu. Es revoltaran contra el culte que reifica els artistes, invocaran tot allò que els definia com a poetes del viu, que oferia un sentit intens a la seva vida (i a la d’aquells que els adulen) per tal de trencar les cadenes de la idolatria.

Chet_Baker

Chet_Baker

Un text difícil, en el que en molts moments em vaig perdre; ens intenta explicar amb un llenguatge per mi força feixuc, una reunió imaginaria al limbe, un cop ja morts, de tres icones de l’art del segle XX, tres creadors enlairats per la fama i pel reconeixement de la seva obra artística que no es van arribar a conèixer mai…. un músic (Chet Baker), un escriptor (Bernard-Marie Koltès) i un pintor (Jean-Michel Basquiat). Un text en el qual les tres icones ja desaparegudes rememoren aspectes de la seva vida i el seu sentit existencial, lligat al de la creació artística com són les paraules escrites, les notes musicals o l’esclat de color, però que sobretot reflexionen i ens volen transmetre l’absurditat de la glòria la pòstuma.

Continua llegint

– Teatre – RZ en RV (🐌🐌)- Tantarantana Teatre – Sala Àtic22 – 26/02/2015

Es pot dir que d’ençà que vàrem descobrir les lectures dramatitzades a la Sala Àtic22 del Tantarantana, som assidus a aquest tipus de proposta; aquesta vegada a més, tenia el gran al·licient de què la dramatúrgia i la direcció era a càrrec del que ja considerem un bon amic, que acostuma a obrir-nos les portes d’accés al Àtic22 abans de pujar per les escales de ferro mig penjades a la paret exterior de l’edifici….. estem parlant de ABEL VERNET.

Malauradament molt aviat comprovarem que no és el nostre millor dia, perquè som molta gent esperant al carrer i la representació comença allà mateix; un grup massa gran perquè els dos actors que interpreten els seus papers a la mateixa vorera, ens facin arribar la seva veu amb claredat; tan sols uns quants s’assabenten del que ens intenten explicar, ja que el soroll del transit i la llunyania evita la bona audició.

Pugem definitivament a la Sala i els problemes d’audició continuen…. a vegades els actors criden, però en d’altres moments xiuxiuegen i no ens arriba la seva veu…. i això que estem a la fila 1.

RZ en RV es tracta d’una lectura dramatitzada a partir de l’obra de teatre “Roberto Zucco” de Bernard- Marie Koltès (1988), inspirada en fets reals, que relata la història d’un assassí en sèrie italià, Roberto Zucco, elevada a una dimensió mística i barrejada amb la història d’una noia a qui ell, la porta a la perdició. Aquesta obra va provocar en el seu dia, un enorme escàndol, perquè en ella es barregen fets reals i tràgics.

Continua llegint

– Teatre – LA NIT JUST ABANS DELS BOSCOS (** 1/2) – Teatre Romea – 31/10/2013

Entrem al Teatre Romea, quant el públic de la funció de tarda/nit, esta sortint de la Sala… una mica d’embolic tot plegat, ja que ni tan sols ens demanen les entrades; esperem al Hall  del Teatre fins que ens posen una chapeta distintiva i ens diuen que tenim que seguir una persona amb direcció al carrer….. som unes 30 persones i al sortir del Teatre girem la cantonada.

La nit just bans dels boscos - cartell

No arriba als 100 metres quant un immigrant “indigent”, potser tan sols un solitari o be un marginat (qui sap)… des de l’altre banda del carrer de la Junta de Comerç, ens crida i comença a parlar en veu alta, en principi de lluny i poc a poc apropant-se ens comença a tractar de “companys” i ens ofereix la seva ma…. ens toca d’una manera que vol inspirar la nostra confiança…. evidentment és l’actor Òscar Muñoz  que esta interpretant un paper.  La gent que passa pel carrer es queda sorpresa i suposo que ni s’imagina que es una representació teatral.

Valoro molt aquesta nova forma de fer Teatre, fora dels espais establerts, en “petit comitè” on et veus de sobte quasi be actuant, ja que tens que intentar respondre d’alguna manera les accions o preguntes que l’actor et fa personalment.  De totes maneres casi tothom es queda en silenci… i es que no estem acostumats a trencar la quarta paret del Teatre convencional. La representació depèn en aquest cas de la reacció dels espectadors… i en el nostre cas no varem saber trencar la nostra posició d’espectadors passius…. una llàstima.

Continua llegint