Arxiu d'etiquetes: VICTÒRIA PAGÈS

– 194 – Teatre – INCÒGNIT (🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 2019.02.27 (temp. 18/19 – espectacle nº 143)

INCÒGNIT (temp. 18/19 – espectacle nº 143)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

A l’Espai Lliure del Teatre Lliure es va estrenar dimecres la peça INCÒGNIT del dramaturg britànic Nick Payne (1984), una peça estrenada l’abril de 2014 al Live Theatre de Newcastle i que es va poder veure a la Sala Beckett en 2017.

Una proposta que parla del cervell, la millor “màquina de generar històries”. Una indagació triple a partir de la intel·ligència, la memòria i la ment. Dos dels relats estan basats en fets reals i el tercer, fictici, farà de nexe d’unió.

Tres relats al llarg de 60 anys, amb tres cervells protagonistes. Dinou personatges en mans de quatre actors. Un nexe comú uneix les tres històries: la recerca de la identitat.

Dirigida per Mónica Bofill que també n’ha fet la traducció i interpretada pels intèrprets de la companyia La InCògnita, creada per tirar endavant el projecte, Paula Blanco, Oriol Guinart, Jordi Llordella i Victòria Pagès.

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

La primera història és real, situada a Princeton (Nova Jersey) centrada en la vida de Thomas Stoltz Harveyel (Oriol Guinart) un patòleg que l’any 1955 va fer l’autòpsia a l’Albert Einstein, i va robar el cervell i els ulls del difunt convençut que aquests contenien alguna pista que justifiques la seva saviesa. Un home que va passar 40 anys de la seva vida estudiant-lo sense aconseguir res ni tenir el suport del món científic. Avui encara hi ha trossos del cervell de Enstein repartits pel món.

La segona història real, situada a Bath (Anglaterra) l’any 1953, està basada en Henry Molain (magnífic Jordi Llordella), un pacient que havia estat atropellat quan anava en bicicleta i va patir atacs epilèptics a partir d’aquell accident. El metge que el portava va decidir operar-lo traient-li la part del cervell que li provocava els atacs. L’epilèpsia es va solucionar, però ell va quedar incapaç de recordar res més enllà d’un minut, una persona que comença de zero cada 30 segons i que va viure fins als 80 anys en una residència. Es va convertir, per als científics, en el cas H.M. i va morir d’una malaltia pulmonar.

Continua llegint →

– Teatre (113) – LES NOCES DE FIGARO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 04.12.2016

7 respostes

LES NOCES DE FIGARO –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792).

Segons va explicar en Lluís Pasqual a la roda de premsa, aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades. Es va poder veure a Madrid i Sevilla (1991/92), Düsseldorf i Stuttgart (1992/93), A Corunya, Barakaldo, Logronyo i Pamplona (1993/94), i Alacant, Bilbao, Córdova, Múrcia, Toledo i València (1994/95).

En aquella ocasió el paper protagonista l’interpretava Lluís Homar que ha estat l’escollit per portar la direcció d’aquesta nova proposta. En paraules del mateix Lluís Homar:

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer és intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.

La trama d’aquesta òpera bufa ens situa anys després de la primera part, a Sevilla, on som testimonis del desig que sent el comte d’Almaviva (Joan Carreras) per Susanna (Mar Ulldemolins), cambrera de la comtessa (Mónica López) i promesa de Fígaro (Marcel Borràs). Un amor que el jove Fígaro impedeix astutament amb la complicitat de Susanna i la comtessa i que posa en evidència el comte davant els seus servents. Una veritable comèdia d’embolics i portes.

Continua llegint →

– Teatre – EL FLORIDO PENSIL (Nenes) (🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama – 08/03/2016

8 respostes

Malgrat que sabia que es tractava de teatre d’entreteniment, em feia especial il·lusió tornar a veure aquesta proposta 20 anys després de veure la versió inicial; ara ens la presenten de nou però en versió “nenes”.

Encara avui en dia, m’esgarrifo de l’educació que vaig rebre a les dècades dels anys 50 i 60, … i també estic segur que la que rebien les noies encara era pitjor…. cal recordar que les escoles en aquella època estaven separades per sexes.

Una època que la gent més jove que nosaltres, difícilment es poden arribar a imaginar en tota la seva magnitud el que va arribar a significar; ens va marcar i per sempre en una sèrie de prejudicis religiosos, polítics, masclistes i sexuals, que malgrat que ens pensem que ja els hem superat, estaran per sempre mes en la base de la nostra educació.

El Règim franquista va implantar un patriarcat d’índole medieval, que significava un retrocés brutal després dels anys d’esplendor que va aportar la República, tant en drets socials com en el paper de la dona en la vida, que volien quedes relegat a les tasques de la llar i a l’ombra dels homes (ja fossin aquests pares o marits).

Continua llegint →

– Roda de premsa – EL FLORIDO PENSIL (Nenes) – Granja Viader – 10/02/2016

Deixa un comentari

Aquest matí he assistit a una roda de premsa diferent i molt divertida, perquè s’ha fet en un lloc que estimo molt, la Granja Viader; aquesta granja del carrer d’en Xuclà, que va ser fundada l’any 1870 i en on es va crear el “Cacaolat” l’any 1931. Avui en dia és, sens dubte una xocolateria reconeguda internacionalment.

Tot fent una xocolata calenta amb melindros assistim a la presentació de la producció teatral EL FLORIDO PENSIL (Nenes), que a partir de demà mateix, 11 de febrer es podrà veure al Teatre Poliorama.

This slideshow requires JavaScript.

Aquesta producció, nosaltres ja la vàrem poder veure, ara fa ni més ni menys que 20 anys!!!, quan ho penso, m’esgarrifo de la rapidesa del pas del temps; llavors va ser amb la versió masculina i va tenir un gran èxit a Barcelona ciutat amb molts mesos de representacions, a les que es van afegir més de 200 representacions de “bolos” per tot el territori de Catalunya.

Ens la presenta el director d’aquesta nova versió, Fernando Bernués, que ara podrem veure amb la seva versió femenina, amb un repartiment de luxe: Roser Batalla, Lloll Bertran, Victòria Pagès, Isabel Rocatti i Mireia Portas.

Continua llegint →

– Teatre – L’ART DE LA COMÈDIA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 13/02/2015

7 respostes

Dos dies seguits de Teatre Nacional de Catalunya, i així com ahir no ens va acabar de fer el pes la producció “No feu bromes amb l’amor”, avui el que hem vist ens ha satisfet plenament i hem estat a un pèl de classificar-la amb la màxima puntuació “cargolaire”.

L’ART DE LA COMÈDIA va ser escrita l’any 1964, pel dramaturg napolità Eduardo De Filippo (1900 – 1984) i sembla que ell mateix, li tenia una especial estimació a aquest text; segurament una de les raons era perquè el seu argument parla essencialment de TEATRE; tot i així aquesta obra no va tenir un èxit immediat després de la seva estrena, però ha anat aconseguint reconeixement a mesura que ha anat passant el temps, fins que ara mateix, està considerada una de les grans obres del segle XX.

Eduardo De Filippo, és un dels meus dramaturgs de capçalera i aquí a casa nostre hem pogut veure i gaudir, moltes de les seves obres, entre les que jo destacaria per sobre de totes, un parell que varen tenir un gran èxit a Barcelona: Natale in casa Cupiello (1931) i Sabato, domenica e lunedi (1959).

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

L’ART DE LA COMÈDIA és un veritable “manifest” del teatre polític, una denúncia de Eduardo De Filippo a la censura ideològica, dirigida directament a un tipus d’art teatral, que intenta sensibilitzar les consciències dels ciutadans amb la mostra explícita dels problemes reals de la societat. El “Teatre” i els seus protagonistes (autors, directors i actors) es veuen obligats a patir censures brutals dels governs, i consignes per tal de què la “cultura de masses” sigui menys “política” i molt més de “divertimento”. Torna a plantejar de nou el debat etern, sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat.

Continua llegint →

– Teatre – EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 29/11/2014

12 respostes

Tornem a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, per tal de veure un dels quatre espectacles que únicament es podran veure aquesta temporada, en aquesta desaprofitada i menystinguda sala, per culpa de no saber buscar solucions apropiades a la mala sonoritat que té, especialment a les darreres files.

La veritat és que es tracta d’una obra de William Shakespeare, EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU, que ja coneixem prou bé, amb un argument d’embolics, mig compte de fades, que la veritat, ara mateix no ens venia massa de gust tornar-la a revisar de nou, especialment per l’argument força infantil, per molt Shakespeare que sigui; malgrat això, no ens voliem perdre la direcció de Joan Ollé, d’aquesta archi conegudíssima obra, i aquesta xafarderia malaltissa teatraire, ens atrau suficient per poder veure i valorar la seva posada en escena…. i també, perquè no dir-ho, per tal de veure un planter d’actors a l’escenari que en poquíssimes ocasions tenim la sort de veure treballar plegats a l’escenari.

L’últim cop que vàrem veure aquesta representació va ser tot just ara fa un any a temporada Alta de Girona, on la famosa troupe PROPELLER, ens va obsequiar amb una versió d’aquest mateix espectacle, veritablement inoblidable i força difícil de superar.

L’obra té lloc en un bosc màgic, al qual fuig Hermia per no voler casar-se amb el promès que li ha triat el seu pare. En aquest bosc està a punt de celebrar-se el matrimoni reial de les fades, on Puck el follet vol actuar donant un filtre d’amor a una de les parelles. Equivocadament, el vessa sobre l’amant d’Hermia, produint l’efecte contrari. Els habitants del bosc han de fingir que tot ha estat un somni per tal que les parelles tornin al seu estat original, tema que Puck repeteix al final cap als espectadors.

Reconec que aquesta producció està molt treballada i el resultat és realment molt bo, especialment en la seva preciosista posada en escena, força espectacular en el que respecta a la seva escenografia, il·luminació, vestuari i so. En aquest aspecte “chapeau”. Molt positiu la música en directe i també, l’estudi que s’ha realitzat amb el moviment d’actors, que cada vegada el sé valorar més, en una producció d’aquestes característiques.

Continua llegint →

– GREC 2012 – (12 + 1) – Teatre – À LA VILLE DE … BARCELONA !!! (****) – Teatre Grec

15 respostes

Divendres a la nit, (20 de juliol 2012), varem assistir per primer cop aquesta temporada i físicament al Teatre Grec de debò… i és que l’actual director del Festival Grec, Ramón Simó, ha buidat força de contingut el propi Teatre Grec. Això no és pas una critica, més aviat el contrari, ja que veig encertada aquesta mesura per segons quin tipus d’espectacle com és per exemple el Teatre, que ha passat em bona mesura a representar-se en espais molt propers com son el Mercat de les Flors, l’Institut del Teatre o el Teatre Lliure.

No obstant, nosaltres teníem “morriña” d’aquest espai que estimem molt i que feia quasi un any que no trepitjàvem. Va ser una retrobada amb certa manera amarga, ja que de seguida ens varem adonar que en els jardins del Grec no havia apenes gent i l’ambient d’altres anys…. i mes encara quant varem trepitjar les grades del propi Teatre, al adonar-nos de què estava ocupada menys de la quarta part del seu aforament…. era realment desencoratjador, trist; mai havíem vist el Teatre Grec amb aquesta buidor tan desoladora.

Però aquesta sensació per sort va durar poca estona, ja que tot just abans de començar la veu de Montserrat Carulla ens va donar la pista de què ens ho passariem molt bé, i als pocs minuts ens varem adonar de què À LA VILLE DE … BARCELONA !!! …. és tractava d’un grandiós espectacle.

Continua llegint →