Arxiu d'etiquetes: Mar Ulldemolins

– 143 – Teatre – MAESTRO FELLINI (🐌🐌+🐚) – T. Akadèmia – (temp. 19/20 – espectacle 091) – 2020.02.05

MAESTRO FELLINI (temp. 19/20 – espectacle nº 091)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir dimecres dia 5 de febrer, era el dia de l’estrena de MAESTRO FELLINI en català, ja que com van anunciar a la presentació en la roda de premsa del passat dia 20, prèviament ja s’ha pogut veure en italià i en castellà.

MAESTRO FELLINI, escrit a quatre mans per Ludovica Damiani i Guido Torlonia, és una peça que commemora el centenari del naixement d’una de les figures més importants del cinema italià. Pren com a referència l’espectacle i estructura de “Caro Maestro”, homenatge al director teatral Giorgio Strehler, que es va estrenar al mateix teatre durant la temporada 2017-18.

Segons llegim en el programa de mà aquesta obra forma part de la trilogia d’homenatges realitzats per recordar tres grans mestres, Federico Fellini, Luchino Visconti i Giorgio Strehler, tres dels maxims directors del darrer segle.

Federico Fellini (Rimini 1920 – Roma 1993) és considerat el cineasta italià de la postguerra més important del seu país a nivell mundial. Va guanyar quatre Òscar a la millor pel·lícula estrangera i el 1993 va obtenir l’Òscar honorífic a la seva carrera.

MAESTRO FELLINI ens endinsa en un viatge a través de l’univers del director italià, mitjançant entrevistes, cartes, escrits i notes de direcció que posen de manifest i evoquen una figura de primer ordre del món artístic italià i universal, ens presenta una oda al director en forma de lectura a dues veus.

És un conte autobiogràfic que narra la seva vida des de la infància i que la il·lustra amb imatges de la seva obra cinematogràfica perquè tot el seu cinema està inspirat o relacionat amb la seva vida, ha manifestat Guido Torlonia.

Mario Gas i Mar Ulldemolins són les dues veus de la versió catalana (Mario Gas també ha protagonitzat la versió castellana amb Serena Vergano), una proposta il·lustrada amb imatges dels seus projectes, dels seus assajos, dels seus càstings i que també inclou el testimoni d’amics i artistes que el van conèixer.

Continua llegint →

– Teatre – BULL (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 2018.03.29 (temp. 17/18 – espectacle nº 233)

1 resposta

BULL (temp. 17/18 – espec. nº 233)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Quan vam anar a la roda de premsa, ja intuíem que seria una obra dura, però potser no esperàvem que ho fos tant. Una proposta fantàstica, però dura, colpidora i brutal.

Un text escrit per Mike Bartlett, amb traducció d’Ariadna Nadal i que la productora Sixto Paz ha portat a La Villarroel.

BULL, està dirigida per Pau Roca i interpretada per David Bagés, Joan Carreras, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’autor de la proposta, Mike Bartlett, impactat per una cursa de braus, en veure el desequilibri entre l’animal i els homes que l’havien de matar, en veure la sang, i en veure al públic exaltat davant aquesta salvatjada, va pensar a escriure un text que fos una analogia entre el món animal i el món “humà”. Fent un símil amb una cursa de braus on tots sabem que el toro ha de morir, després de ser perseguit, repicat amb banderilles i torejat, ens parla d’un linxament en l’àmbit laboral.

Tres companys de feina. Dos únics llocs de treball …. a un d’ells l’han de fer fora. Durant la crisi econòmica, moltes empreses es veuen amb la necessitat de reduir plantilla. Un sacrifici per salvar l’espècie de l’extinció. Un dels tres haurà de marxar. Fins on som capaços d’arribar per protegir la nostra feina?

L’escenografia simula una plaça de braus, i els espectadors assistim a una lluita desigual, on observem, impassibles, l’abús entre companys davant una situació de competència extrema.

Tres treballadors esperen el seu cap (David Bagés) que ha de decidir quin d’ells serà acomiadat.

Un dels treballadors, en Thomas (Marc Rodríguez) és torejat i “desbudellat” pels seus companys Isabel i Tony (Mar Ulldemolins i Joan Carreres) amb un grau de crueltat i cinisme realment impressionant. Volen que abandoni voluntàriament la lluita per conservar el lloc de treball, però ell està convençut que fa les coses ben fetes.

Continua llegint →

– Teatre – UN COP L’ANY (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama – 2017.11.29 (temp. 17/18 – espectacle nº 127)

Deixa un comentari

UN COP L’ANY (temp. 17/18 – espectacle nº 127)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Bernard Slade va escriure “Sametime, next year” l’any 1975 i va ser estrenada el mateix any a Broadway protagonitzada per Ellen Burstyn i Charles Grodin. Aquesta mateixa actriu i Alan Alda van ser els protagonistes de la versió cinematogràfica estrenada el 1978 i dirigida per Robert Mulligan.

Tal com ens van comentar a la roda de premsa, Hèctor Claramunt ha fet la traducció i adaptació del text resituant l’acció entre els anys 1975 i 2000, referenciant-la a la nostra realitat i traslladant l’acció de Califòrnia a La Rioja.

Un hotel de la Rioja és el lloc on es troben casualment en Josep (David Verdaguer) i la Pilar (Mar Ulldemolins) una nit de l’any 1975, i, esdevenen amants. Tots dos són casats. Ella viu a Santiago de Compostel·la i ell a Barcelona. Tots dos tenen fills. Parlen, qüestionen, i troben una fórmula per mantenir viva la seva relació clandestina. Decideixen trobar-se un cop l’any al mateix hotel i en les mateixes dates.

UN COP L’ANY és una comèdia romàntica de Minoria Absoluta i Cow Theatre dirigida per Àngel Llàcer que confessa que en llegir l’obra per primera vegada, es va emocionar. L’obra va de com construir una relació anomenada amor, o d’amants, o com cadascú vulgui anomenar-la, mitjançant la sinceritat i l’honestedat.

El que fa realment interessant aquest text és el retrat de l’evolució dels rols masculins i femenins al llarg del quart de segle compres entre el 1975 i l’any 2000. Ambdós protagonistes hauran de fer front a l’evolució de les seves respectives llars i al mateix temps, adaptar-se als canvis socials i històrics que afecten les seves vides.

Continua llegint →

– Grec2017 – Teatre (315) – UN TRET AL CAP (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 25.07.2017

Deixa un comentari

UN TRET AL CAP –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Tres actrius a l’escenari, tres formes d’entendre la vida. De rerefons la honestetat al periodisme. Un text on trobem barrejats el thriller, la comèdia i el drama. Una reflexió sobre el concepte d’ètica professional i personal.

Emma Vilarasau, amb una perfectíssima interpretació, en el paper antipàtic i ple de supèrbia que li ha tocat. És una periodista de reconegut prestigi que fa 20 anys que està treballant en el mateix diari i té un blog d’opinió personal. Les coses canvien, l’edat no perdona i ella és acomiadada. Injustícia ?, incomprensió i rabia. A ningú l’interessa el que li ha passat ni el que farà a partir de l’acomiadament.

UN TRET AL CAP – Sala Beckett – fotografia de David Ruano

Imma Colomer, extraordinària interpretació de germana gran, un personatge que desprèn empatia entre el públic des del començament de la representació. Ella és escriptora de contes infantils i com diu “per sort” li han comprat els drets i pot viure tranquil·la. Li han diagnosticat una malaltia degenerativa. S’ha convertit en un “iogurt amb data de caducitat”. Han estat distanciades durant molts anys.

Creiem que sovint els espectadors, però sobretot els que valorem d’una manera o d’un altre els espectacles que veiem, caiem en el parany de confondre la simpatia del personatge que es representa, amb la qualitat de la interpretació que realitza l’actor o actriu.

Mar Ulldemolins és la tercera actriu a l’escenari, en aquest cas ens ha costat força “creure-la” en la seva interpretació … o potser això té a veure en que el seu paper és el més desagraït dels tres. No té feina i busca l’ajut de la periodista d’èxit, es presenta com una víctima que demana que el seu cas surti a la llum.

Continua llegint →

– Teatre (113) – LES NOCES DE FIGARO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 04.12.2016

7 respostes

LES NOCES DE FIGARO –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792).

Segons va explicar en Lluís Pasqual a la roda de premsa, aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades. Es va poder veure a Madrid i Sevilla (1991/92), Düsseldorf i Stuttgart (1992/93), A Corunya, Barakaldo, Logronyo i Pamplona (1993/94), i Alacant, Bilbao, Córdova, Múrcia, Toledo i València (1994/95).

les-noces-de-figaro-teatre-lliure

En aquella ocasió el paper protagonista l’interpretava Lluís Homar que ha estat l’escollit per portar la direcció d’aquesta nova proposta. En paraules del mateix Lluís Homar:

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer és intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.

La trama d’aquesta òpera bufa ens situa anys després de la primera part, a Sevilla, on som testimonis del desig que sent el comte d’Almaviva (Joan Carreras) per Susanna (Mar Ulldemolins), cambrera de la comtessa (Mónica López) i promesa de Fígaro (Marcel Borràs). Un amor que el jove Fígaro impedeix astutament amb la complicitat de Susanna i la comtessa i que posa en evidència el comte davant els seus servents. Una veritable comèdia d’embolics i portes.

Continua llegint →

– Teatre (27) – L’INFRAMÓN (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 20.09.2016

2 respostes

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

L’INFRAMÓN –

Aquest dimarts, vàrem assistir al passi preestrena de L’INFRAMÓN, que el Teatre Lliure ens facilita gratuïtament als abonats de més de 10 o 20 espectacles. Una producció que ja es va poder veure en aquest passat Festival Grec i que nosaltres vàrem preferir deixar-ho per veure’l més endavant, per gaudir d’altres que no es podien veure posteriorment.

A la roda de premsa de la setmana passada, ja vaig entreveure que ens agradaria aquesta producció teatral i ara un cop vista, ho confirmem…. ens ha agradat molt, sobretot el text, però també la posada en escena i les magnífiques interpretacions.

linframon

L’acció està situada en un futur força proper, en el que les noves tecnologies han evolucionat molt i permeten “viure” també una altra vida virtual, a banda de la vida real, de manera que permet a partir de la creació d’una “avatars” personals, tenir a més a més una cibervida, que amb tota llibertat de la nostra fantasia, assolir el compliment dels desitjos i passions més “fosques” que podem a arribar a desitjar qualsevol ésser humà.

Explicat d’aquesta manera, sembla que estem parlant d’una mena de “ciència ficció” molt llunyana, però solament hem de pensar en el món que ara mateix ens envolta, on els mons virtuals ja ens comencen a envair…. jocs d’ordinador o mòbil on “gaudim” matant virtualment monstres o persones amb armes de foc, sense que traspassi en cap cas el nostre món real, o …. les cada vegada més habituals aplicacions que ofereixen la possibilitat de realitzar cibersexe, que malauradament algunes persones ja comencen a preferir sobre el sexe real, a la seva vida.

Juan Carlos Martel Bayod dirigeix L’INFRAMON, aquest text de Jennifer Haley (The Nether) guardonat amb el premi Susan Smith Blackburn de Nova York i set premis L-A. Ovation, i que ve del Royal Court de Londres, l’Off-Broadway, el West End…

Continua llegint →

– Teatre – VICTORIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 06/05/2016

1 resposta

Per Miquel Gascón & Imma Barba

M’havia fet unes grans expectatives amb aquesta producció del TNC, a partir de la roda de premsa a la qual vaig poder assistir fa uns dies i a vegades això fa que a l’hora de veure-la representada a l’escenari et pugui arribar a decebre; en aquest cas, aquesta premissa no es va complir gens, perquè literalment em va fascinar absolutament tot, especialment el text de Pau Miró, la seva direcció, l’escenografia espectacular de Max Glaenzel i les excel·lents interpretacions dels set actors.

Victòria - TNC - Voltar i Voltar - 1

Victòria 1

VICTÒRIA, és una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50, però d’alguna manera molt present en els nostres dies. Com si d’aquells dies, encara ens n’arribés l’ombra. Aquella gran derrota que va ser la Guerra Civil per a gran part de la població, només es podia combatre amb petites victòries quotidianes. Aquesta és la història d’una d’aquestes petites victòries.

La por, evidentment els mecanismes brutals de repressió que exercia el sistema policial i la col·laboració espiritual de l’església, creaven un estat de pànic en el ciutadà. Aquesta por i les pors actuals són diferents, però ho són tant? Hi ha ecos d’aquelles pors que encara ressonen avui? Hi ha alguna cosa de la nostra passivitat relacionada amb aquella por?

La vídua protagonista està interpretada per Emma Vilarasau; Mar Ulldemolins és una noia francesa que ajuda molt amb la seva presencia al canvi de visió de la vídua; Jordi Boixaderas és un falangista “sensible”; Pere Arquillué, un mestre republicà; Mercè Aránega interpreta una dona que abans de la guerra era una persona alegre i que s’ha convertit a la força en una persona trista que ha d’amagar el seu passat; el germà es Joan Anguera i el personatge d’un noi ha estat interpretat per Nil Cardoner, que m’ha agradat molt especialment.

Continua llegint →

– Teatre – MARITS I MULLERS (🐌🐌🐌🐌 + 🐚) – La Villarroel – 16/09/2015

4 respostes

Estrenem temporada a la Villarroel amb aquesta proposta d’en Àlex Rigola basada en un guió d’en Woody Allen, de la pel·lícula estrenada el 1992 i protagonitzada per ell mateix i la seva parella aleshores, l’actriu Mia Farrow.

Alex Rigola va estrenar aquesta obra en castellà al Teatre de La Abadia de Madrid, en 2013 i ara ens ha preparat la versió catalana d’aquesta comèdia sobre les relacions de parella.

En aquesta versió els personatges de l’obra tenen els noms dels actors que els interpreten, Andreu és escriptor i professor de literatura i fa deu anys que està casat amb la Mònica que treballa en una revista d’art. Han quedat a sopar amb els seus millors amics, en Joan i la Sandra. No es poden creure que aquesta parella aparentment feliç hagi decidit separar-se. I aquest és el detonant del qüestionament de la seva pròpia relació.

La comèdia i el drama s’uneixen per explicar la història de com la separació d’un matrimoni impacta en l’estabilitat de l’altre.

Continua llegint →

– GREC2015 – Teatre – PENSO EN YU (🐌🐌) – Sala Beckett – 14/07/2015

Deixa un comentari

És força complicat anar a veure una obra amb el handicap de què l’han recomanat com imperdible, perquè de vegades les expectatives són molt altes i el desencís pot ser molt gran, i això és el que ens ha passat amb aquesta proposta de la Sala Beckett.

Un text que no ens ha interessat I que tampoc no hem entès.

Nosaltres vam viure de lluny els esdeveniments de la Plaça Tiananmen i vam saber de represalies desproporcionades com la que ens explica la protagonista referides a Yu Dongyue.

Com sempre que parlem o sentim a parlar d’aquests tipus de comportaments dels governs totalitaris (o no tan totalitaris) respecte a les persones que no combreguen amb el que ells volen, se’ns posa la pell de gallina i recordem situacions no tan llunyanes de la dictadura que nosaltres si vam conèixer en primera persona.

Ens trobem davant de Madeleine (Fina Rius), una persona que ja se’ns mostra perduda o desorientada amb la seva vida, fa un temps que s’ha traslladat de país o de pis i encara no ha desfet caixes…. Pensem que al llarg de l’obra sabrem el perquè però sortirem sense saber-ho. Tampoc no aconseguirem entendre el perquè de la seva obsessió per la història d’una persona que no ha conegut, abandona la seva feina i es dedica a investigar de manera compulsiva i obsessiva sobre els esdeveniments de la plaça Tiananmen, mentre intenta infructuosament redactar una carta per a Yu Dongyue.

Un altre personatge és Lin, (Mar Ulldemolins), una noia xinesa, alumna de Madeleine i que se’ns presenta amb comportaments molt infantils quan hem de suposar que és prou adulta per a haver emigrat del seu país buscant un futur millor.

El tercer personatge de la historia, un excel·lent Pep Ferrer, és en Jérémie a qui la seva solitud fa buscar la companyia de la Madeleine i s’acaba involucrant en la seva obsessió. De rerefons el seu drama personal, un fill disminuït psicològicament al que ha hagut de criar sol fins a internar-lo en un sanatori.

Perquè aquesta dona s’obsessiona d’una forma podríem titllar de malaltissa per una persona que no ha conegut???

Perquè acaben fent-li costat en l’obsessió dues persones que no tenen res a veure amb ella o amb el Yu ??

He llegit que Penso en Yu és una obra definida com a compromesa que ens ha d’obligar a reflexionar sobre el sentit del sacrifici i la implicació amb el món que ens envolta. I alhora un homenatge a persones com en Yu capaços de sacrificar-se per fer quelcom injustament prohibit. No he llegit el llibre i no puc saber del cert si em transmetria això, el que si puc constatar, és que dalt de l’escenari el text no m’ho ha suggerit i no m’ha interessat.

Ens ha agradat força la posada en escena i la il·luminació que han ajudat a fer avançar l’obra construïda amb escenes segurament massa curtes. Les interpretacions malauradament no ens han acabat de fer el pes, i no ens les hem acabat de creure….. exceptuant, com ja he comentat abans, la gran interpretació de Pep Ferrer.

Autora: Carole Fréchette

Traducció: Elisabet Ràfols

Direcció: Imma Colomer

Intèrprets: Fina Rius, Mar Ulldemolins, Pep Ferrer

Veu en off: Sofia Xisi // Escenografia: Max Glaenzel // Il·luminació: Kiko Planas // Vestuari: Antonio Belart // Vídeo: Joan Rodón //Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias //Ajudant de vestuari: Carlota Ricart //Construcció escenografia: Jorba-Miró.Estudi-Taller d’escenografia //Gravacions so: Lucas Airel Vallejos //Fotografia: David Ruano //Producció executiva: Anna Rius //Ajudant de direcció: Aina Tur //Alumne en pràctique

– Teatre – INCERTA GLÒRIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala petita – 28/05/2015

9 respostes

Un altre “top” en les nostres valoracions Voltaires i encara mes perquè realment no ens esperaven que ens agrades tant; nosaltres sí que llegim totes les opinions que ens arriben abans d’anar a veure una determinada representació i el que havíem llegit d’INCERTA GLÒRIA (sobretot de la primera part), ens havia posat una mica de “por” al cos; de nou i segurament per aquesta raó, ens ha sorprès molt favorablement, inclús jo diria que “impactat” aquesta visió escènica d’Àlex Rigola, sobre un text que no coneixíem pas de Joan Sales, sobre la guerra civil espanyola.

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades, provocat per l’alçament de les forces militars que va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Pel que sembla, el text de Joan Sales és realment inabastable per tal de plasmar-ho en una escenificació teatral de 3 hores i segurament el que ha fet Àlex Rigola, és simplement donar una visió resumida, tan sols una pinzellada que s’apropi a un text bellíssim i que alhora respecti al màxim l’esperit de la narració, sense importar-li massa la fidelitat exacta del test original. Val a dir, abans de continuar, que segurament no sóc del tot imparcial, per què per mi Àlex Rigola és un dels directors teatrals que més he admirat al llarg de la meva vida.

Continua llegint →