Presentada, a la roda de premsa del passat dia 26 de juny (us deixem l’àudio al final d’aquesta ressenya), com la gran estrena teatral del Festival Grec 2019, vam poder gaudir dilluns dia 1, al Teatre Grec, de JERUSALEM, la proposta dirigida per Julio Manrique i protagonitzada per Pere Arquillué.
Un muntatge transgressor d’un text extremadament original i singular que parteix de les essències de la vella Anglaterra per reflexionar sobre la fi de les utopies.
This slideshow requires JavaScript.
Una obra fonamental dels últims quinze anys del teatre europeu, escrita per Jez Butterworth (1969), dramaturg i director de cinema britànic. Estrenada el 2009 al West End de Londres, va ser conceptuada pels crítics britànics com “el fenomen teatral de la dècada“. Les obres de Jez Butterwoth es fan ressò d’històries fascinants protagonitzades per éssers excèntrics que transmeten l’eco d’ansietats socials generalitzades.
En paraules del seu director JERUSALEMés una obra enorme. Abassegadora. Salvatge. Divertida. Insurrecte. Rebel. Com un gegant. Com un exèrcit de gegants. Com una nit de festa memorable. I al mateix temps és una obra amb ànima, amb molta ànima.
Tota l’acció té lloc a la clariana d’un bosc, el bosc frondós, exuberant i màgic d’Anglaterra. El bosc del “Gall”, de Johny Byron “El Gall” l’antiheroi protagonista de la història.
Hem sortit molt satisfets del Teatre Lliure després de veure i viure la segona part de la peça ÀNGELS A AMÈRICA, una part on les al·lucinacions conviuen amb la realitat dels protagonistes. Una posada en escena sorprenent i encertadíssima amb unes interpretacions magnífiques. Amb un caire molt més simbolista que la primera part, està farcida de moments realment onírics.
Ens trobem davant una escenografia que sembla exactament igual que la que vam deixar ahir, únicament ha canviat el gruix de les volves de neu, i la bandera de la Unió Soviètica, que projectada a la pantalla, presideix l’escenari.
This slideshow requires JavaScript.
Àngels a Amèrica és la segona peça teatral escrita per Tony Kushner (Nova York, 1956) amb la que va guanyar el premi Pulitzer en 1992. La primera part “Millennium Approaches” es va estrenar el maig de 1991 al Eureka Theatre Company de San Francisco, i la segona “Perestroika” el novembre del 1992 al Mark Taper Forum de Los Angeles.
En aquesta segona part, PERESTROIKA, l’epidèmia de sida ha progressat, però sembla intuir-se una petita llum “al final del túnel”. La malaltia fa modificar l’entorn dels que la pateixen, i veiem dibuixats encara més clarament que ahir, els personatges que conformen la diversitat de la societat nord-americana, jueus, mormons, negres, poderosos … un retrat magnífic. Una recerca d’esperança a través dels somnis i les visions que conviuen amb els arguments polítics.
La malaltia continua marcant les vides de Roy Cohn (brillant Pere Arquillué) i Prior Walter (un convincent Joan Amargós), però evolucionen en sentit contrari. El primer disposa dels diners i les influencies per aconseguir la medicació que, encara en fase experimental, pot frenar la malaltia. Un advocat hipòcrita que manega els fils del poder fins i tot des del llit d’un hospital.
This slideshow requires JavaScript.
El segon està a casa seva sense cap bri d’esperança i lluitant per aconseguir una mica més de vida. Lluita contra les seves al·lucinacions i no vol assumir el rol de profeta que li hi ha atorgat l’àngel volador, una magnífica Raquel Ferry, que ens ha deixat bocabadats amb la seva interpretació molt propera al circ. Un àngel que qüestiona al mateix Déu i la seva obra.
Destaca amb llum pròpia, i de fet esdevé protagonista quasi absolut d’aquesta segona part, el personatge de Belize, interpretat magistralment per Quim Avila. Una interpretació que ha estat capaç de transmetre la tendresa i la rebel·lia, l’amor i l’odi i el petit punt d’humor que endolceix la cruesa del que estem veient.
Vicky Peña ens ha enamorat amb la seva interpretació de Hannah Pitt, que com diu Prior és “la mare de l’amant del meu examant“, sense deixar d’esmentar la seva aparició en el moment inicial d’aquesta segona part, assumint el paper del bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que viu astorat la seva desintegració.
This slideshow requires JavaScript.
En aquesta segona part pràcticament desapareix d’escena Oscar Rabadan (una llàstima) i l’actriu Claudia Benito es transforma en el personatge d’Ethel Rosenberg esperant la caiguda i mort del seu botxí, en Roy, que fins i tot, en el moment previ a la seva mort, juga amb ella i els seus sentiments.
Harper Pitt (Júlia Truyol) continua buscant el seu lloc en el món després de la ruptura del seu matrimoni. La seva intervenció final quan ha decidit marxar i abandonar un marit que li suplica tornar, es magnifica.
Louis Ironson (Joan Solé) i Joe Pitt (Eduardo Lloveras) han iniciat una relació que no els durà enlloc. Tots dos se senten culpables d’haver abandonat les seves parelles i Louis no pot acceptar que Joe hagi estat el protegit d’un personatge tan menyspreable com Roy. Tots dos intentaran tornar amb les seves parelles, però tots dos han fet tard.
This slideshow requires JavaScript.
A l’última escena, han passat cinc anys, Roy és mort i Prior sobreviu. Ha caigut el mur de Berlín i queden en l’aire algunes incògnites sobre l’esdevenir polític del món.
Una magnífica proposta que adaptada per Albert Arribas i sota la direcció arriscada de David Selvas ens ha agradat molt poder veure. Complementant la informació de l’entrada de la primera part, ens agradaria comentar la participació de Pere Faura en la coreografia i de Pere Jou en la direcció de cant.
La versió del National Theatre, d’aquesta segona part que vàrem poder veure el novembre del 2017 als cinemes Yelmo, ens va agradar moltíssim, però creiem sincerament que aquesta versió de David Selvas, no es queda pas enrere i en molts aspectes la supera.
Felicitats a tots per la feina feta i llarga vida teatral a tots i cadascun dels integrants de La Kompanyia.
This slideshow requires JavaScript.
Autor: Tony Kushner
Traducció de l’anglès i adaptació: Albert Arribas
Direcció: David Selvas
Intèrprets: Joan Amargós, Pere Arquillué, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Vicky Peña, Òscar Rabadan, Joan Solé i Júlia Truyol
Intèrprets vídeo: Clàudia Benito, Joel Bramona, Lua Gatell, Eduardo Lloveras, Alfons Nieto, Jaume Solà i Joan Solé
Escenografia: Max Glaenzel / Vestuari: Maria Armengol i Clara Peluffo / Caracterització: Ignasi Ruiz / Il·luminació: Mingo Albir / So: Damien Bazin / Vídeo: Joan Rodon (dLux.pro) / Coreografia: Pere Faura / Direcció de cant: Pere Jou / Assessor de judaisme: David Stolen / Ajudantia de direcció: Anna Serrano i Norbert Martínez / Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias / Ajudanta de vestuari: Marta Pell / Ajudanta de vídeo: Esterina Zarrillo / Ajudanta de coreografia: Clàudia SolWat / Ajudanta de cant: Aurora Bauzá / Construcció d’escenografia: Pascualín i Taller d’escenografia Castells / Confecció de vestuari: Goretti Puente i Joan Baseiria / Efectes de vol creats per Accialt Flying Effects
ÀNGELS A AMÈRICA: 1. S’ACOSTA EL MIL.LENNI (temp. 18/19 – espec. nº 061)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Encara tenim fresc en el record, aquesta primera part de la peça del dramaturg nord-americà Tony Kushner, que va ser l’espectacle que va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya el 12 de novembre de l’any 1996, i que a nosaltres ens va impactar moltíssim.
En aquella ocasió va estar dirigida per Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou interpretava el paper de Roy, Ramon Madaula el de Joe i Silvia Munt feia el paper de Harper. Una proposta on també treballaven Anna Maria Barbany, Pere Arquillué, Francesc Orella, Vicenta Dnogo, Montserrat Carulla, Lloll Bertran, Joan Borràs, Pere Eugeni Font, Núria Mampel, Pep Martínez, Pep Miràs, Cloti Miró, Pep Planas, Xavier Ribera i Alexis Valdés.
La segona part no va poder ser realitzada per motius merament polítics que van portar a la destitució de Josep Maria Flotats al capdavant del TNC.
Enguany, amb motiu dels 25 anys de la publicació del text, el Teatre Lliure ha programat aquesta peça magistral sota la direcció de David Selvas amb Pere Arquillué, Vicky Peña, Oscar Rabadan i la Kompanyia Lliure.
This slideshow requires JavaScript.
També en aquest moment la programació de l’obra ha estat marcada per la dimissió de Lluís Pasqual i la dissolució de la Kompanyia Lliure que presenta amb aquesta proposta, el seu últim treball conjunt.
La temporada passada i gràcies als cinemes Yelmo van poder veure la versió completa d’ANGELS IN AMERICA del National Theatre…. MILLENNIUM APPROACHES i PERESTROIKA.
Ahir vam fer cap al Teatre Lliure a les 19 hores per tal d’assistir a la sessió d’Àgora Lliure amb el Dr. Bonaventura Clotet, president de la Fundació Lluita contra la Sida, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i codirector del projecte HIVACAT de recerca de la vacuna de la Sida. Una xerrada recomanada als Instituts i on pràcticament tot l’aforament eren joves interessats pel risc de transmissió de la malaltia.
En el marc del Festival Grec, a la Sala Villarroel, vam veure ahir AUDIÈNCIA & VERNISSATGE, dos textos de Václav Havel, amb traducció de Monika Zgustová, dramatúrgia d’Anna María Ricart i assessorament de Jordi Casasempera, doctor en filosofia especialista en Havel.
Una proposta sota la direcció de Pere Arquillué que tal com ens va explicar a la roda de premsa, assumeix la seva primera direcció teatral.
Un cop vista l’obra, pensem que la direcció de Pere Arquillué ha estat molt acurada i aconsegueix que ens arribi la ironia d’un autor que és “home de principis”, la seva insistència en continuar sent ell mateix i conservar la seva identitat.
L’elecció dels textos de Havel per al seu debut com a director es deu al fet que aquests “fan un pas més enllà; no donen respostes però sí que insinuen o deixen obertes possibles respostes davant dels problemes que tenim, a partir de la coherència amb un mateix“.
This slideshow requires JavaScript.
Fotografies de David Ruano
Václav Havel (1936-2011) nascut a Praga, fou un reconegut escriptor i polític que va passar quatre anys i mig a la presó (1979-1984) per signar un manifest, després de l’empresonament d’un grup musical. Va ser l’últim president de Txecoslovàquia i el primer president de la República Txeca. D’una manera o altra, va ser president del seu país durant tretze anys.
L’alienació, la mentalitat consumista dels homes i les dones del nostre temps, la dificultat de comunicar-se amb els altres i, encara més, de comprendre’ls, la por al posicionament polític, … són temes presents en tota la seva obra.
Havel escriu AUDIÈNCIA a principis del 1975, una petita peça teatral satírica per fer riure els seus amics (era un autor perseguit pel règim, al qui prohibien publicar). Aquell mateix any escriu una segona peça curta amb el mateix protagonista, Vanek, l’alter ego d’ell mateix, peça que titula com VERNISSATGE.
Aquestes obres es representaven de manera clandestina a domicilis particulars.
Continua la marató de Rodes de Premsa d’arts escèniques, on es presenten tots els espectacles de la programació Grec, a les que s’afegeixen les programacions de la temporada vinent de diversos teatres i Festivals. Ahir vaig poder assistir a dues més, malgrat que gairebé els seus horaris se superposaven i se celebraven en llocs força distants.
La primera d’aquestes RdP estava convocada a La Villarroel, per presentar Audiència & Vernissatge, uns textos del dramaturg i polític txec Václav Havel, que com molts polítics compromesos amb els seus principis, va estar empresonat durant 4 anys i mig, per defensar-los….. us sona ?
En realitat és una trilogia (Audiències – Vernissatge – La Protesta), de la que s’han escollit els dos primers i es representaran com si fossin una de sol, sense cap entreacte ni variació d’escenografia. Les peces han estat traduïdes a llengua catalana per Monika Zgustová.
Abans de començar la RdP pròpiament dita, se’ns va oferir un petit tast que vàrem poder gravar i que us deixo aquí per si us ve de gust veure’l …
Tania Brenlle, directora artística de La Villarroel, ha donat la benvinguda a Pere Arquillué en la seva primera direcció teatral, malgrat que com a actor no es la primera vegada que ha trepitjat l’escenari d’aquesta Sala… “El Pere canvia la jaqueta i per a nosaltres és un gran plaer acompanyar-lo”. Pel que fa al dramaturg, Václav Havel, Brenlle ha destacat que és “un autor que ens convida a la reflexió i a fer-nos preguntes”.
L’espectacle forma part de la programació del Festival Grec 2018. Cesc Casadesús, director del festival, ha aprofitat l’ocasió per felicitar a Tania Brenlle “pel bon gust de les propostes de La Villarroel“.
Pere Arquillué ha explicat que l’any passat en arribar als 50 anys de la seva vida, va prendre consciència que potser era el moment per reactivar el seu motor intern, i crear-se estímuls nous i noves maneres d’enfrontar-se al Teatre, que és la passió de la seva vida. Dirigir és un pas que ha fet de la manera més natural i el passar de cantó ho fa d’una manera molt humil, però creu que també amb molt rigor.
Divendres vam fer cap a la Sala Petita del TNC. Expectants després de llegir un munt d’opinions de tots els colors, la majoria negatives. I hem de dir d’entrada que aquesta proposta dirigida per Alícia Gorina, a nosaltres, ens va agradar molt…. i aplaudim la valentia en dirigir-la i en programar-la.
BLASTED (REBENTATS) és una obra escrita per Sarah Kane (1971-1999) dramaturga britànica molt reconeguda. El gener del 1995, l’estrena de Blasted a la sala petita del Royal Court Theatre, va causar un gran impacte sobre la societat britànica i en aquell moment l’obra va ser titllada d’immoral, de ser un festival d’immundícia, una càmera dels horrors dissenyada per escandalitzar.
L’abril del 2001, quan es va tornar a programar a la sala gran del mateix teatre, els elogis van ploure, i van convertir l’obra en un clàssic contemporani.
El temps no ha fet sinó posar en relleu l’extraordinària qualitat literària d’aquesta peça dramàtica, que manté plenament vigent la seva capacitat de forçar els límits escènics per interpel·lar-nos.
En una luxosa habitació d’hotel a Leeds, una noia de vint-i-un anys es retroba amb el seu antic amant, que està greument malalt del pulmó. La jove suportarà els abusos d’aquest home que li duplica l’edat, fins que el pes de la violència acabi rebentant la intimitat de la cambra.
This slideshow requires JavaScript.
És una obra dura, on la violència és un dels temes centrals, la violència de gènere, la guerra, el racisme, però és un tema malauradament tan actual que podem pensar que l’obra s’ha escrit ara, i no fa més de trenta anys.
Aquesta vegada les nostres expectatives, molt altes, s’han acomplert amb escreix. Asseguts a primera fila esperàvem l’aparició dels personatges observant les cadires, que en equilibri ocupaven una part de les golfes.
En Víctor (Pere Arquilluè) entra en escena, amb uniforme i un sabre d’esgrima a la mà, s’ho mira tot amb nostàlgia mentre escolta i regira alguns vinils molt antics. Esther (Rosa Renom), la seva dona, arriba uns moments més tard. Estan esperant un taxador pels mobles que s’amunteguen a les golfes de l’edifici que estan a punt d’enderrocar. Parlen de Walter (Ramon Madaula), el germà d’en Víctor amb el que no es relaciona des de fa vint-i-vuit anys. El vell taxador, Salomon (Lluís Marco) arriba.
En Víctor i l’Esther, la seva dona, convoquen el germà del primer, en Walter, a la casa on van viure amb els seus pares durant la infantesa. En Víctor és un policia que està a punt de retirar-se i, l’altre, un cirurgià d’èxit. S’han trobat perquè l’edifici ha de ser enderrocat i esperen un taxador que els ha de dir el preu dels mobles de la família que encara omplen les habitacions. Són a les golfes, examinant els objectes dipositats sota una capa de pols, però aquestes velles andròmines no són l’única cosa que hi ha a la casa: també hi ha una pila de records, fantasmes que faran pensar els protagonistes en com podrien haver estat les coses si, en cert moment, haguessin pres unes altres decisions.
Sílvia Munt porta magistralment a escena una de les obres més rodones d’Arthur Miller, que amb només quatre personatges ens parla de tots els temes que són habituals en els seus textos: la complexitat de les relacions humanes i l’encotillament que ens imposen les normes socials i morals de la societat.
M’havia fet unes grans expectatives amb aquesta producció del TNC, a partir de la roda de premsa a la qual vaig poder assistir fa uns dies i a vegades això fa que a l’hora de veure-la representada a l’escenari et pugui arribar a decebre; en aquest cas, aquesta premissa no es va complir gens, perquè literalment em va fascinar absolutament tot, especialment el text de Pau Miró, la seva direcció, l’escenografia espectacular de Max Glaenzel i les excel·lents interpretacions dels set actors.
VICTÒRIA, és una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50, però d’alguna manera molt present en els nostres dies. Com si d’aquells dies, encara ens n’arribés l’ombra. Aquella gran derrota que va ser la Guerra Civil per a gran part de la població, només es podia combatre amb petites victòries quotidianes. Aquesta és la història d’una d’aquestes petites victòries.
La por, evidentment els mecanismes brutals de repressió que exercia el sistema policial i la col·laboració espiritual de l’església, creaven un estat de pànic en el ciutadà. Aquesta por i les pors actuals són diferents, però ho són tant? Hi ha ecos d’aquelles pors que encara ressonen avui? Hi ha alguna cosa de la nostra passivitat relacionada amb aquella por?
La vídua protagonista està interpretada per Emma Vilarasau; Mar Ulldemolins és una noia francesa que ajuda molt amb la seva presencia al canvi de visió de la vídua; Jordi Boixaderas és un falangista “sensible”; Pere Arquillué, un mestre republicà; Mercè Aránega interpreta una dona que abans de la guerra era una persona alegre i que s’ha convertit a la força en una persona trista que ha d’amagar el seu passat; el germà es Joan Anguera i el personatge d’un noi ha estat interpretat per Nil Cardoner, que m’ha agradat molt especialment.
Aquest matí he pogut assistir a una funció escolar de l’espectacle TRIPULA dels germans Farrés i després a una petita roda de premsa, que aquesta vegada hem celebrat en petit comitè.
Amb aquest espectacle el TNC tanca la programació per infants, que aquesta temporada ha ofert especialment a les famílies, perquè segons ha comentat Xavier Albertí, director del TNC, aquest teatre aposta per promoure el teatre per a nens, però creu que el més interessant és que aquests siguin acompanyats per la seva família, mes potser que per les escoles com acostuma a passar. Les entrades pels tres espectacles s’han exhaurit ràpidament, malgrat que en aquest cas avui encara queden algunes localitats que es poden adquirir.
Podeu veure la nostra valoració dels anteriors espectacles, si cliqueu a sobre dels noms dels mateixos …. CAPAS i BITELS PER A NADONS.
Com ja de molts de vosaltres sabeu, nosaltres els “voltaires” no som massa aficionats a veure comèdies quan anem al Teatre, per la senzilla raó de què estem una mica escarmentats de veure produccions comercials que tenen poca qualitat i que l’únic que recerquen realment és fer un bon calaix i com més ràpidament millor. La temporada passada aquesta producció de ELS VEÏNS DE DALT, se’ns va escapar, perquè vàrem creure erròniament que seria una d’aquestes comèdies que serveixen per cremar hora i mitja del temps quan no es té res millor per fer. Quan ens vàrem donar de l’error, ja vam fer tard, perquè les localitats estaven exhaurides o bé havíem d’anar a les últimes files del Teatre, cosa que no ens agrada gens ni mica.
Ara l’hem pogut repescar i hem de fer penitència, perquè les nostres pors vers una producció “comercial”, aquesta vegada han estat totalment injustes. Ens ho hem passat d’allò més bé i considerem que tant el text com la posada en escena estan molt treballades, amb resultats totalment satisfactoris…. i més tenint en compte que el treball dels quatre actors és excel·lent del primer al últim, tot i saber que l’autor dóna més joc als dos protagonistes masculins.
