EL SOPAR – 22a Mostra de Teatre Barcelona – (temp. 17/18 – espectacle nº 62)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba –
I seguim amb les propostes presentades en la 22ª Mostra de Teatre de Barcelona al Teatre del Raval, amb una obra paròdica que parla de la corrupció a la indústria immobiliària al nostre país.
EL SOPAR és una obra escrita en anglès (The Dinner) en 2012 i que va ser estrenada a Londres al Vaults Festival al febrer de 2015. L’autor i director de la proposta és el dramaturg espanyol Raúl Quirós Molina resident a Londres i fundador de la companyia Los sueños de Fausto.
Hem de dir que inicialment ens vam quedar descol·locats, ja que esperàvem una obra “seriosa” sobre el tema de la corrupció política i les primeres escenes de Fabra (Eduard Benito) i Camps (Carlos Briones) ens van semblar sobreactuades.
Al cap de poc ens vam adonar que ens enfrontàvem a una peça en clau de comèdia negra, fusionada amb teatre de l’absurd.
This slideshow requires JavaScript.
L’acció té lloc en un soterrani d’un restaurant, encara que l’escenografia (que correspon a l’obra “La visita inesperada”) no transmet la sensació del lloc tancat i amb olor de resclosit que diuen que és.
Ja situats, ens deixem portar per la història, dos homes es reuneixen d’amagat per tancar un negoci amb un tal Adelson al que esperen per sopar. Fabra és propietari d’uns terrenys que Adelson ha de comprar per construir un enorme complex al voltant d’un casino. Camps és l’intermediari de l’operació que amb la comissió que espera rebre, iniciarà una nova vida.
Amb força retard, fem un petit apunt del que vàrem poder veure fa unes setmanes al Teatre La Vilella; LA PLANA va ser un espectacle que ja vàrem poder veure al gener d’aquest mateix any (aquí podeu veure aquella crònica) … i que, encara que ens va agradar força, especialment pel seu missatge molt crític amb el poder, aquest missatge, almenys per nosaltres va quedar llavors una mica enterbolit, perquè vàrem sortir de la Sala amb la sensació de què no havíem pogut copsar el seu significat en tota la seva totalitat; la nostra valoració llavors va ser força baixa…. tan sols dos cargols voltaires.
Ara li vàrem voler donar una segona oportunitat en assabentar-nos de què la programaven de nou al Teatre La Vilella i encara més quan en una gira pel Marroc, va obtenir el premi al millor espectacle al Festival Internacional de teatre de Sidi-Kacem …. i també premis a la millor direcció: Jordi Pérez, millor actriu protagonista: Carla Vallès, millors actors de repartiment: Carles Garcia-Llidó – Manu Gómez, millor escenografia, llum i so.
This slideshow requires JavaScript.
La veritat és que el seu director l’ha acabat d’arrodonir i amb tot l’equip l’ha treballat bastant mes, donant força més protagonisme a alguns personatges que en la versió anterior no tenien gairebé cap; els missatges crítics cap al poder queden força més clars i queden absolutament retratats partits polítics que volen aparèixer davant de la societat amb idees i missatges nous, però que en realitat són còpia de les que ja han quedat obsoletes al llarg de tota la història del segle passat.
Estrenem temporada a la Villarroel amb aquesta proposta d’en Àlex Rigola basada en un guió d’en Woody Allen, de la pel·lícula estrenada el 1992 i protagonitzada per ell mateix i la seva parella aleshores, l’actriu Mia Farrow.
Alex Rigola va estrenar aquesta obra en castellà al Teatre de La Abadia de Madrid, en 2013 i ara ens ha preparat la versió catalana d’aquesta comèdia sobre les relacions de parella.
En aquesta versió els personatges de l’obra tenen els noms dels actors que els interpreten, Andreu és escriptor i professor de literatura i fa deu anys que està casat amb la Mònica que treballa en una revista d’art. Han quedat a sopar amb els seus millors amics, en Joan i la Sandra. No es poden creure que aquesta parella aparentment feliç hagi decidit separar-se. I aquest és el detonant del qüestionament de la seva pròpia relació.
La comèdia i el drama s’uneixen per explicar la història de com la separació d’un matrimoni impacta en l’estabilitat de l’altre.
MICROTEATRES BARCELONA – Amb moltes ganes finalment hem pogut obrir un petit forat a la nostra agenda atapeïda de Grec’s, per poder estrenar aquest nou espai teatral de Barcelona.
Hem de reconèixer però, que malgrat que el format de MICROTEATRE, també es tracta evidentment de TEATRE, el poc temps de durada, tan sols de 15 minuts, no és el que més ens satisfà; creiem que no dóna temps suficient per establir com caldria, els tres elements necessaris en una narració (presentació, nus i desenllaç), o si s’aconsegueix, es fa d’una manera massa precipitada i llavors no pots assaborir, tal com a nosaltres ens agrada, d’un bon text, una posada en escena i unes bones interpretacions.
La idea inicial de Microteatre, va néixer a Madrid amb un nou concepte de format teatral, presentant micro obres de quinze minuts sobre un mateix tema, les sales on es presenten són espais petits per a menys de quinze espectadors per passi i s’ofereixen 5 sessions al dia. Així, l’espectador pot escollir l’itinerari que vol recórrer, ja que cada obra és individual i es pot veure aïlladament de la resta.
Després de 3 anys d’èxit a Madrid MICROTEATRE comença a créixer arreu del món. Primer Ciutat de Mèxic i València. Poc després s’afegeix Costa Rica, Buenos Aires, Màlaga, Sevilla, Puebla, Guadalajara, Miami, Veracruz i Almeria. Finalment després de molts mesos de treball i recerca d’espai, Microteatre Barcelona s’adhereix a aquest projecte i obre portes el dia 2 de Juliol d’enguany.
Durant aquest primer mes de posada en marxa s’han ofert 10 propostes teatrals al voltant del tema “Per diners”. La temàtica anunciada pel mes d’agost és “Per Vacances”.
Nosaltres ahir vam escollir tres de les propostes possibles i hem de dir que l’experiència ens va resultar molt satisfactòria i vam observar que hi havia força moviment d’espectadors encuriosits per aquest tipus d’obres. Les comentem breument en el mateix ordre en què les vam visionar:
L’HERÈNCIA (🐌🐌🐌 )
Tres germans esperen a l’avantsala d’un notari la lectura del testament del seu avi, parlen d’ell i de quan autoritari era. Però no els resultarà fàcil, perquè per accedir a l’herència han de contestar una sèrie de preguntes, únicament amb la veritat …. i un sistema informàtic molt sofisticat detectarà si les respostes són honestes. Descobrirem que cap dels tres personatges no són el que semblen.
Ens ha agradat per la naturalitat amb la qual actuen els tres intèrprets, unes molt joves promeses teatrals. El text ben construït, ja que és capaç, en tan poc espai de temps, transmetre l’angoixa dels protagonistes davant la situació en la qual es troben.
Text i dirección : Joaquim Bundó
Interpretació: Aida Qui, Albert Baró, Jordi Martí i Albert Salazar
Escenografía: Manel Ruiz
_______________
EL CERDITO DE ORO (🐌🐌🐌 + 🐚)
Una prostituta entra amb el seu client a una habitació, a la tauleta de nit un porquet guardiola on ell ha de dipositar el preu del servei. Ell un home nerviós poc acostumat a allargar aquest tipus de situacions, ella controla totalment la situació. Inesperat final.
Molt convincent la interpretació de la Thais Buforn en el seu paper de prostituta; una nova faceta interpretativa del Carlos Briones al qual ja coneixem força per les seves actuacions al Teatre La Vilella, … aquí potser l’hem trobat un pel forçat en el difícil paper d’home apocat i insegur.
Hem tingut l’oportunitat de parlar amb la Georgina de Yebra, la jove directora, a la que també coneixíem com a actriu i que ens ha manifestat el seu entusiasme per aquest text i les ganes de continuar treballant en el món teatral. La veritat és que ens ha agradat força la proposta, malgrat la seva curta durada.
Ens hauria agradat que la versió representada a Barcelona, hagués estat en català.
Text: Mario Fratti
Direcció: Georgina de Yebra
Interpretació: Thais Buforn, Carlos Briones i Roger Vidal
Fotografia: Gervasi Juan
Assessorament de vestuari i imatge: Júlia de Yebra
_______________
LA VENTAFOCS (🐌🐌 + 🐚)
Un home narcisista espera a casa seva, la seva dona que torna de treballar, ell no fa res, només viu a costa d’ella…. i a més a més, té el sant valor de dir-li a la cara que està amb ella tan sols pels diners. Ella sembla que aguanta el que sigui per tal de retenir-lo però en realitat, ella no és el que sembla.
Aquesta proposta també ens ha agradat, especialment per la interpretació de Jordi Cadellans; potser el text és el que menys contingut te de les tres obres que vàrem poder veure.
Text: Samuel Pinazo
Direcció: Roger M. Puig
Interpretació: Jordi Cadellans i Elise Solano
_______________
Una experiència força satisfactòria, malgrat que com ja hem dit a l’inici no és pas el tipus de Teatre que més ens omple, per la seva curtíssima durada; ara bé, estem segurs que repetirem en més d’una ocasió.
Dijous passat vàrem assistir a l’estrena de LA PLANA, al Teatre La Vilella i vàrem acudir amb força il·lusió, ja que es tractava d’una producció pròpia de la Cia Sargantana, escrita i dirigida pel que ja fa temps considerem un bon amic, en Jordi Pérez.
Ja us avanço que el text l’hem trobat força complex i molt poc entenedor, almenys en el moment de veure l’obra …. i mes que el text, em refereixo a la dramatúrgia, perquè de text aquesta vegada en tenim ben poc; de fet durant els primers minuts veiem als actors dalt d’un “turó” fent la vida del seu dia a dia, gairebé sense conversar, tot menjant un plat de sopa.
Un menjador instal·lat en un petit turó acull tres personatges que han fet d’aquest espai casa seva i de la companyia mútua, una família. Un vespre, mentre sopen, els esdeveniments els sorprenen. Tot allò que cada dia podien seguir per la televisió, els envaeix i transforma les seves vides, i potser les d’un país sencer. Fins a quin punt estem preparats per a poder imaginar un nou sistema polític, social o econòmic?
La idea bàsica, de la qual ha partit en Jordi Pérez, per crear la seva dramatúrgia, m’agrada i força; tracta bàsicament de la gran separació que sempre hi ha hagut, (i ara, encara mes), entre els polítics ja aposentats al poder i el poble, que està sotmès i resignat a les decisions que prenguin, sense ser consultats i que afectaran de ple a la seva vida i als seus projectes i somnis de futur.
This slideshow requires JavaScript.
Però també ens parla de les actituds del poble davant d’aquesta situació, (resignació o esperança en un futur millor), precisament d’aquells que veuen des de baix com els “poderosos” fan el que sigui per obtenir el poder, sense manies, assassinant si ho creuen convenient, utilitzant paraules buides que el poble no entén ni l’interessen pas….. paraules d’altra banda, utilitzades un fotiment de vegades al llarg de la història de la humanitat (tant per l’extrema dreta com per l’esquerra més radical)….. i que, malauradament poques vegades han servit per res més que, enganyar al poble i mantenir-lo sotmès sota el seu poder.
Veritablement és una llàstima que a casa nostre, el bon teatre no tingui l’acollida que es mereix i les sales alternatives, sense subvencions i sense recolzament de les institucions tinguin que lluitar a pit descobert i treballin literalment per l’amor a l’Art.
Aquesta reflexió no és una pensada d’ara, ja que m’he adonat ja molt de temps de la precarietat de l’art de fer TEATRE, però ho escric al blog per tal de què la gent s’adoni de què si no fem res al respecte, aquesta bona gent que lluita per la CULTURA i no de “boquilla”, sinó arriscant tot el que posseeixen, a poc a poc abandonaran els seus ideals i es buscaran la vida treballant en d’altres oficis apartats de la Cultura, per tal de poder viure amb una mica de dignitat.
Avui en dia, ser actor, director, escenògraf, o pertànyer a qualsevol branca de les arts escèniques, no és ni de bon tros un privilegi… i cal que el public s’assabenti ja d’una vegada.
Dijous 15 de maig, tornem al Teatre La Vilella, per tal de veure una producció pròpia de la companyia Sargantana; es tracta de NO ÉS PAÍS PER A MITES ANTICS, escrita pel seu director Jordi Pérez i Soldevila. Una producció realitzada amb tot l’amor i respecte d’un bon professional del Teatre i que tracta sobre grans mites de la nostra història…. però el títol ja intueix per si mateix que a casa nostre, aquests mites interessen poc o gens.
I és que a tothom ens sona i molt els noms de Creont, Èdip, Hamlet, Medea i Antígona, …. però quants de nosaltres sabem les històries d’aquests personatges ??? … i el més important… avui en dia interessa gaire les històries d’aquests mites ???. Nosaltres abans de la representació ens varen preparar una mica per situar els personatges i les relacions entre ells i anàvem amb una certa avantatge. Però, voleu dir que el public aixo ho fa sovint ???….. no caldria abans de la representació, fer un petit parlament, encara que fos molt curt, per explicar breument qui són i quina relació tenen entre ells, per tal de què l’espectacle fos més entenedor ???
Cinc monòlegs on els protagonistes reflexionen sobre les seves tràgiques existències… i el public per escoltar-los es belluga en petit grup d’una sala a l’altre… i a cada sala el nom del personatge en qüestió. L’espectacle esta pensat per distribuir el public en varis grups i fer les representacions alhora per tal de què el public pugui veure el pensament o diàleg de cada un dels personatges.
Tornem a La Vilella a veure un altra producció teatral de la Cia. Sargantana; es tracta de BALL D’HIVERN escrita i dirigida per Jordi Pérez i Soldevila.
Quant entres a la Sala la representació ja ha començat i sorprenentment tots els espectadors es tenen que asseure a la primera fila, ja que les localitats estan en una sola filera a banda i banda de l’espai teatral. Dona doncs la sensació que els 5 actors estiguin treballant quasi per tu sol.
Els personatges ballen en un espai irreal que els espectadors al començament no saben interpretar…. un munt de maletes esperant que 4 dels personatges prenguin la iniciativa per marxar d’aquell espai on fa temps han entrat sense saber ben bé com. Quatre personatges varen entrar en aquesta mena de trinxera, en diferents èpoques convulses de la història arran de diferents guerres, la del 1714, la segona guerra mundial, la guerra civil espanyola… sembla que estan atrapats i ballen al ritme que els hi toquen en un ball que sembla serà sense fi. El cinquè personatge és de l’època actual i sembla que estudii als altres personatges…els hi fa fotos e interactua amb la resta de personatges actuals… és a dir amb el public mitjançant el twiter.
El públic que vol, pot parlar a traves del twiter amb ell i donar la seva interpretació del que esta passant.
De sobte sembla que la musica i les llums de la sala queden entretallades i els personatges temen el pitjor… es van encenent i apagant fins que a la fi tot es queda en silenci i a les fosques. Els personatges i el mateix públic so saben pas que fer i es troben com perduts, mentre que es comencen a escoltar sons de diferents conflictes bèl·lics, trets, avions que bombardegen Barcelona i els actors t’expliquen a cau d’orella les seves angoixes i vivències.
Teatre arriscat, en cap cas experimental, però si d’innovació i durant una bona estona teatre a les fosques on les sensacions manen inclús sobre el text de l’obra. Una molt bona experiència sensorial que paga la pena viure.
