Arxiu d'etiquetes: Fina Rius

– Teatre – ISMENE (🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2018.04.13 (temp. 17/18 – espec. nº 250)

ISMENE (temp. 17/18 – espec. nº 250)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

…. i de Igualada a Barcelona per poder assistir al tercer espectacle del dia i poder compaginar La Mostra d’Igualada amb propostes que s’estan representant a la nostra ciutat. El Teatre Lliure va presentar divendres, ISMENE, una peça curta exclusiva per a abonats del teatre.

ISMENE és un monòleg de la dramaturga quebequesa Carole Fréchette que ha estat traduït per Elisabet Ràfols, dirigit per Imma Colomer i interpretat per Fina Rius.

A partir de l’Antígona de Sófocles la dramaturga s’ha centrat en el personatge d’Ismene, la germana d’Antígona. Una persona que la història ha deixat amagada a l’ombra dels seus pares Edip i Iocasta i de la seva germana.

“Ismene rep una carta on li diuen: «som un petit grup, plens d’admiració per vostè, pensem que no ha tingut tota l’atenció que es mereix. Ha passat molt de temps. Hi ha hagut milers d’opinions expressades sobre la seva germana, però sobre vostè gairebé res. I tanmateix, vostè ha estat ben a la vora del drama. Ens agradaria molt escoltar-la, i sentir-la parlar de com va viure vostè aquesta història…» Ismene, tot i els seus dubtes i cicatrius emocionals dels fets viscuts que encara perduren en ella, accepta presentar-se…”

Ismene (magnífica Fina Rius) tot i els seus dubtes i cicatrius emocionals dels fets viscuts que encara perduren en ella, ha acceptat la proposta, i s’ha presentat davant nostre a donar una conferència per explicar com ella va viure el fet de ser l’única supervivent de la seva nissaga.

Continua llegint →

– Teatre – MARIA ESTUARD (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 07/05/2016

6 respostes

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquest dissabte després de passar tot el dia a Girona gaudint de la 61a EXPOSICIÓ DE FLORS, MONUMENTS, PATIS I JARDINS: “Temps de Flors” vam fer cap al Teatre Lliure de Gràcia per poder veure aquesta producció que segons el que ens van explicar a la roda de premsa ja preveiem que ens agradaria. I així ha estat, ens ha agradat i molt i s’ha convertit en una altra cinc cargols del nostre particular rànquing.

MARIA ESTUARD de Friedrich von Schiller, es va estrenar l’estiu de l’any 1800 al teatre de la Cort de Weimar a Alemanya i és una de les grans obres de la literatura alemanya. El 1835 Donizetti i Bardari van estrenar la versió operística al Teatre de La Scala de Milà.

El 19 de setembre del 1990 el Teatre Lliure va presentar la versió de Guillem-Jordi Graells dirigida per Josep Montanyès i que havia estat estrenada al Grec. Anna Lizaràn i Maife Gil n’eren les protagonistes i comptava també amb Àlex Casanovas, Norbert Íbero, Quim Lecina, Alfred Lucchetti, Joan Matamalas, Joan Miralles, Jordi Mollà, Pep Munné, Àgata Roca, Carlota Soldevila i Jordi Torras.

Ara en aquesta nova versió, Sergi Belbel ha fet l’adaptació del text reduint a dues les cinc hores de durada original i en set els dinou personatges que hi apareixien. En aquesta versió només Àlex Casanovas torna a interpretar un paper, aquest cop el del comte de Leicester en tant que el 1990 era el jove Mortimer.

This slideshow requires JavaScript.

Continua llegint →

– GREC2015 – Teatre – PENSO EN YU (🐌🐌) – Sala Beckett – 14/07/2015

Deixa un comentari

És força complicat anar a veure una obra amb el handicap de què l’han recomanat com imperdible, perquè de vegades les expectatives són molt altes i el desencís pot ser molt gran, i això és el que ens ha passat amb aquesta proposta de la Sala Beckett.

Un text que no ens ha interessat I que tampoc no hem entès.

Nosaltres vam viure de lluny els esdeveniments de la Plaça Tiananmen i vam saber de represalies desproporcionades com la que ens explica la protagonista referides a Yu Dongyue.

Com sempre que parlem o sentim a parlar d’aquests tipus de comportaments dels governs totalitaris (o no tan totalitaris) respecte a les persones que no combreguen amb el que ells volen, se’ns posa la pell de gallina i recordem situacions no tan llunyanes de la dictadura que nosaltres si vam conèixer en primera persona.

Ens trobem davant de Madeleine (Fina Rius), una persona que ja se’ns mostra perduda o desorientada amb la seva vida, fa un temps que s’ha traslladat de país o de pis i encara no ha desfet caixes…. Pensem que al llarg de l’obra sabrem el perquè però sortirem sense saber-ho. Tampoc no aconseguirem entendre el perquè de la seva obsessió per la història d’una persona que no ha conegut, abandona la seva feina i es dedica a investigar de manera compulsiva i obsessiva sobre els esdeveniments de la plaça Tiananmen, mentre intenta infructuosament redactar una carta per a Yu Dongyue.

Un altre personatge és Lin, (Mar Ulldemolins), una noia xinesa, alumna de Madeleine i que se’ns presenta amb comportaments molt infantils quan hem de suposar que és prou adulta per a haver emigrat del seu país buscant un futur millor.

El tercer personatge de la historia, un excel·lent Pep Ferrer, és en Jérémie a qui la seva solitud fa buscar la companyia de la Madeleine i s’acaba involucrant en la seva obsessió. De rerefons el seu drama personal, un fill disminuït psicològicament al que ha hagut de criar sol fins a internar-lo en un sanatori.

Perquè aquesta dona s’obsessiona d’una forma podríem titllar de malaltissa per una persona que no ha conegut???

Perquè acaben fent-li costat en l’obsessió dues persones que no tenen res a veure amb ella o amb el Yu ??

He llegit que Penso en Yu és una obra definida com a compromesa que ens ha d’obligar a reflexionar sobre el sentit del sacrifici i la implicació amb el món que ens envolta. I alhora un homenatge a persones com en Yu capaços de sacrificar-se per fer quelcom injustament prohibit. No he llegit el llibre i no puc saber del cert si em transmetria això, el que si puc constatar, és que dalt de l’escenari el text no m’ho ha suggerit i no m’ha interessat.

Ens ha agradat força la posada en escena i la il·luminació que han ajudat a fer avançar l’obra construïda amb escenes segurament massa curtes. Les interpretacions malauradament no ens han acabat de fer el pes, i no ens les hem acabat de creure….. exceptuant, com ja he comentat abans, la gran interpretació de Pep Ferrer.