JORDI SAVALL – IBN BATTUTA El viatger de l’Islam –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
I tot arriba a la seva fi, i el Festival Grec 2017 també ha posat punt final amb aquest concert de Jordi Savall i la seva formació Hespèrion XXI.
El concert de Jordi Savall i Hespèrion XXI al Teatre Grec és el primer a Catalunya amb la primera part del programa “Ibn Battuta. El viatger de l’Islam” que ja s’ha pogut veure a França I al Líban. La segona part d’aquest concert tindrà lloc el dia 12 d’agost al Monestir de Poblet en el marc del V Festival de Música Antiga.
L’escriptor àrab Ibn Battuta és considerat com el més gran viatger de tots els temps. Nascut a Tànger el 1304, va viatjar durant més de 30 anys del Marroc fins als extrems de la Xina i els límits de l’Àfrica negra.
Ibn Battuta (“el fill de l’aneguet”) va iniciar el seu viatge a l’edat de vint-i-un anys, visità Egipte, Palestina i Síria abans de fer cap a Medina i la Meca. Prosseguí fins a Àsia central, l’Iraq i Pèrsia per retornar més tard a Aràbia recorrent Oman i el Iemen. Travessà el Mar Roig, Sudan i de nou a la costa per embarcar a Somàlia i navegar per l’Oceà Índic fent parada gairebé a totes les colònies comercials que els àrabs havien establert a la costa oriental d’Àfrica i a l’illa de Zanzíbar.
Reprenent el camí del nord arribà fins a Constantinopla per endinsar-se després a l’Afganistan i al Pakistan actual (país del Sind). Va viure Durant set anys a l’Índia, visita les Maldives i Ceilan. Viatja a Bengala, Indonèsia i Xina. De tornada al Marroc visita Sardenya, les restes de l’Al-Andalus per finalment travessar el desert del Sàhara i arribar fins a Tombouctou al cor de Mali des d’on retorna al seu país natal, escrivint les seves memòries a la ciutat de Fès. Era l’any 1354 i havia viatjat durant 30 anys.
M’havia fet unes grans expectatives amb aquesta producció del TNC, a partir de la roda de premsa a la qual vaig poder assistir fa uns dies i a vegades això fa que a l’hora de veure-la representada a l’escenari et pugui arribar a decebre; en aquest cas, aquesta premissa no es va complir gens, perquè literalment em va fascinar absolutament tot, especialment el text de Pau Miró, la seva direcció, l’escenografia espectacular de Max Glaenzel i les excel·lents interpretacions dels set actors.
VICTÒRIA, és una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50, però d’alguna manera molt present en els nostres dies. Com si d’aquells dies, encara ens n’arribés l’ombra. Aquella gran derrota que va ser la Guerra Civil per a gran part de la població, només es podia combatre amb petites victòries quotidianes. Aquesta és la història d’una d’aquestes petites victòries.
La por, evidentment els mecanismes brutals de repressió que exercia el sistema policial i la col·laboració espiritual de l’església, creaven un estat de pànic en el ciutadà. Aquesta por i les pors actuals són diferents, però ho són tant? Hi ha ecos d’aquelles pors que encara ressonen avui? Hi ha alguna cosa de la nostra passivitat relacionada amb aquella por?
La vídua protagonista està interpretada per Emma Vilarasau; Mar Ulldemolins és una noia francesa que ajuda molt amb la seva presencia al canvi de visió de la vídua; Jordi Boixaderas és un falangista “sensible”; Pere Arquillué, un mestre republicà; Mercè Aránega interpreta una dona que abans de la guerra era una persona alegre i que s’ha convertit a la força en una persona trista que ha d’amagar el seu passat; el germà es Joan Anguera i el personatge d’un noi ha estat interpretat per Nil Cardoner, que m’ha agradat molt especialment.
Segona proposta teatral d’aquest passat dijous; sortim a corre-cuita de l’Institut del Teatre sense haver gairebé tingut temps d’aplaudir el treball sensacional de “Coronel Ocell” i haig de dir que el meu l’esforç d’encadenar dues produccions teatrals en una mateixa tarda ha tingut premi.
Arribem a La Villarroel, per tal de veure INFÀMIA, amb grans expectatives, després d’haver assistit a la seva roda de premsa la setmana passada. … i la veritat és que potser en contra del que acostuma a passar en casos com aquest, (quan abans de veure una producció t’has creat grans expectatives), aquesta vegada no ens ha defraudat gens, perquè hem gaudit de valent veient TEATRE dins del teatre.
Amb aquest INFÀMIA, el seu autor Pere Riera ha encertat novament després del seu merescut èxit a BARCELONA, producció que vàrem poder veure l’any 2013 al TNC. A més a més aquesta proposta, de passada, també ha servit per posar de nou on li pertocava a la grandíssima actriu Emma Vilarasau, després del malaguanyat paper que va d’haver d’interpretar a “Caiguts del Cel” la temporada passada.
Tal com ens va explicar el mateix Pere Riera en la roda de premsa la setmana passada, ell ha tingut la sort d’haver estat molt ben assessorat pels actors que treballen en aquesta producció, per què reconeix que en certa manera, encara que sempre ha admirat el treball que exerceixen els actors al llarg de tota la seva vida, al mateix temps han estat per ell, els grans desconeguts.
Aquest dimarts he tornat per fi, a assistir de nou a una roda de premsa de Teatre. Ha estat a La Villarroel per tal d’escoltar les explicacions dels protagonistes (autor i actors) de INFÀMIA, que es podrà veure en aquesta sala a partir d’aquest pròxim dissabte 16 de gener en sessions prèvies, encara que l’estrena oficial no serà fins al dia 27.
Es tracta d’un text de nova creació escrit pel dramaturg Pere Riera i escrit especialment per La Villarroel, a partir d’una xerrada en una trobada entre la directora artística de la sala Tania Brenlle i en Pere.
Després de l’estrena de “BARCELONA” l’any 2013 (veure la crònica de Voltar i Voltar), Pere Riera es va voler deixar un marge de temps per escriure quelcom que li satisfés prou; es va donar compte de sobte, de la responsabilitat que tenia en escriure un determinat text, perquè assegut a les últimes files del teatre escoltava el que els espectadors comentaven de “Barcelona”… i es va arribar a espantar una mica de què aquella obra que ell havia escrit i dirigit, havia pres una volada que ni ell havia previst; els espectadors trobaven nous significats a aspectes que ell ni tan sols havia pensat, fent-la seva i trobant-li missatges “polítics” que ell no havia pensat d’escriure, ja que sols volia explicar una història sobre l’amistat.
Una interessant i a la vegada arriscada aposta teatral per part del Dramaturg Guillem-Jordi Graells, que ha realitzat una adaptació força agosarada, intentant posar en un mateix argument i sàviament barrejats diversos personatges de les obres de William Shakespeare per parlar de les diferents visions de l’amor.
Proteu i Júlia, Valentí i Sílvia d’Els dos cavallers de Verona; Benedicte i Beatriu, Claudi i Hero de Molt soroll per no res, i el quartet de cavallers i el quartet de dames de Treballs d’amor perduts.
Es tracta de parelles d’amants, que Shakespeare va utilitzar en moltes de les seves principals obres i que suposo que el tàndem Guillem-Jordi Graells i el director de l’espectacle Josep Maria Mestres l’han volgut retre un homenatge en celebrar-se l’any passat el 450 aniversari del seu naixement.
No s’han estat de res i el muntatge és realment magnífic, amb una posada en escena espectacular, amb música en directe interpretada per Núria Andorrà utilitzant multitud d’instruments.
Però sobretot han aconseguit reunir a escena un planter d’actors del milloret de casa nostra i a més a més en algunes escenes els han fet cantar; veure les interpretacions d’Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Sílvia Bel, Rosa Renom, Àlex Casanovas, Joel Joan, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda….. en la mateixa producció, és tot un luxe i la veritat és que en comptadíssimes ocasions s’aconsegueix reunir tantes primeres figures.
Malgrat tot el que he comentat, i segurament per raons únicament personals, l’estil que se li ha volgut donar a l’obra, amb una visió de comèdia esbojarrada, buscant que el públic s’ho passi bé, ha fet que no ens acabes de fer el pes.
Laura Aubert reconec que fa un gran esforç a l’interpretat molts personatges en una actuació realment esgotadora, però crec que l’han encasellat massa en aquests tipus de paper tipus Clown i la veritat és que m’agradaria moltíssim que li donessin l’oportunitat d’interpretar personatges en els quals pugui demostrar que també és una gran actriu en papers dramàtics.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Crec que tots els actors van estar al 100%, però voldria comentar que em va sorprendre molt favorablement el retorn de Joel Joan als escenaris i les magnífiques actuacions d’Àlex Casanovas i Jordi Boixaderas; també la nostra sempre admirada Rosa Renom, va donar tot i mes a escena i malauradament aquesta vegada inclús va patir un accident…. una caiguda que vàrem viure en directe en una de les últimes escenes de la representació del passat divendres; l’escena la va acabar com va poder, tot subjectant-se una de les mans amb l’altre i absolutament pàl·lida pel dolor. Es va poder acabar la representació, però ella no va poder tornar a aparèixer a les darreres escenes ni tampoc en els aplaudiments.
Coneixem força bé les obres de William Shakespeare i la veritat és que hem gaudit de valent i força sovint amb moltes d’elles; la barreja dels personatges de tres de les seves obres, ho valorem positivament, encara que com ja he comentat al principi, la visió en clau de comèdia l’hem trobat massa forçada i no ens ha acabat de fer el pes. La nostra valoració es basa en aquesta sensació de què l’hem trobat massa esbojarrada…. i aquesta visió ens l’ha espatllat una mica, encara que hem de reconèixer que ens ha agradat en conjunt, especialment per la posada en escena, el vestuari i les magnífiques interpretacions.
Autoria: William Shakespeare
Traducció: Joan Sellent // Dramatúrgia: Guillem-Jordi Graells //Direcció: Josep Maria Mestres
Intèrprets: Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Sílvia Bel, Rosa Renom, Àlex Casanovas, Joel Joan, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda
Direcció musical: Jordi Domènech // Interpretació musical: Núria Andorrà // Espai escènic: Pep Duran // Vestuari: Maria Araujo // Caracterització: Toni Santos // Moviment: Montse Colomé // Il·luminació: Kiko Planas // Ajudant de direcció: Ota Vallés
Una coproducció del Grec 2015 Festival de Barcelona i Anexa.
Sembla que no pugui ser… i a vegades passa; un decensis absolut per no dir un mig cabreig, per lo que a mi em va semblar una presa de pel. Estic segur que a altra gent li agradarà perquè és d’un autor estimat e interpretada per un dels millors actors de Catalunya…. però a mi gens; se’m va fer avorrida, increïblement llaaaaarga i això que dura menys d’una hora, reiterativa fins al punt de pensar… cony DIGALI EL QUE SIGUI PER FAVOR, però digali ja d’una punyetera vegada i anem a sopar que aquí estem perdent el temps.
COM DIR-HO ? és una nova producció que es basa ni mes ni menys que un text de Josep M. Benet i Jornet, dirigida per l’extraordinari Xavier Alberti i protagonitzada per l’immens Jordi Boixaderas…. com és possible dir que no m’ha agradat gens ?
Com dir-ho? Plou a bots i barrals, i dues persones, un home de maduresa avançada i una noia en la primera joventut, s’enfronten sense saber ben bé per què. Plou a bots i barrals. Com dir què està passant sota la pluja?
D’entrada agraeixo a aquets 3 noms situats en el cim del teatre actual a representar una obra, encara que sigui de petit format en un Teatre poc conegut, en el cor de Gràcia. És en teoria, donar una bona oportunitat a un Teatre per donar-se a conèixer…. però malauradament casi tot ha fallat i crec que a l’Almeria Teatre li han fet un flac favor.
D’entrada el text de Benet i Jornet, no te contingut ni argument i estaria explicat en menys d’un minut (cosa que no faré). És un relat que deuria haver estat curt i que segurament afegit a altres obres del mateix format a mode de retaule, hauria estat de ben segur un èxit. Aquí l’autor l’ha errada i ha volgut allargar un text mes del doble del que hauria sigut desitjable… i segurament per tal de justificar el preu de l’entrada … l’ha allargasssssssssaaaat de tal manera que el fa pesat e insuportable…. i l’únic que te bo, sota el meu punt de vista, és el gir final que sorprèn a l’espectador i que el treu de sobte de l’avorriment i el desperta tan sols perquè pugui aplaudir. Un text que té moltes errades de coherència i que encara em faig creus de què pugui estar escrit per un dels meus autors teatrals de capçalera.
Teníem entrades en el nostre abonament del TNC per veure LA BÊTE, als pocs dies de la data en la que s’havia d’estrenar aquesta obra, però una malaltia sobtada de la que nosaltres considerem la millor actriu actual de l’escena a Catalunya, ANNA LIZARAN, va fer que es paralitzes tot el que durant mesos s’havia treballat amb molta cura.
Finalment SERGI BELBEL, director d’aquesta producció va decidir proposar el paper protagonista a JORDI BOSCH i ell va acceptar el repte, tot i que va haver de memoritzar i preparar aquest difícil encarreg en tan sols 15 dies. Nosaltres dons, varem tenir que bescanviar les nostre entrades i el dia 1 de Novembre 2012, per fi, varem poder gaudir d’aquesta magnifica proposta.
És la ultima direcció que protagonitza SERGI BELBEL com a titular de la direcció artística del TEATRE NACIONAL de CATALUNYA, càrrec que ostenta des de la temporada 2006/2007, i a mode de “testament” ha volgut jugar amb els espectadors parlant de Teatre i per això ha escollit una obra en la que el TEATRE està dins del Teatre i sobretot perquè en l’historia que s’explica, existeix una lluita aferrissada entre dues visions diametralment oposades del que ha de ser el TEATRE ; la lluita entre el teatre CULTE i seriós….. i el teatre COMERCIAL i únicament divertit, dues visions contraposades que a casa nostra en l’actualitat i en plena època de crisis, la batalla entre aquestes dues visions, està mes viva que mai.
L’autor és contemporani nostre, en DAVID HIRSON, nascut a New York l’any 1958. La Bête la va escriure amb tan sols 29 anys i va ser estrenada l’any 1991 sense pena ni gloria, ja que les representacions varen durar tan sols 15 dies. Aixi i tot no va defallir i la va tornar a re-escriure i estrenar de nou 10 anys mes tard al West End de Londres i desprès a Broadway; fou llavors quant va tenir un gran èxit, encara que s’ha representat a pocs llocs del mon per la dificultat de la seva traducció.
Sota el meu punt de vista no és un text extraordinari, ni molt menys, ni tampoc és un argument innovador, però aconsegueix el que busca… agradar a tot tipus de public. Està escrita en versos decasíl·labs i ha estat traduïda al català per en JOAN SELLENT (potser, el gran protagonista d’aquesta excel·lent producció), que ha sabut adaptar-se al llenguatge mantenint l’obra en vers, convertint el text de versos decasíl·labs a versos alexandrins, que ha transformat de dalt a baix el text, sense perdre absolutament res de la seva essència, tal i com va reconèixer el propi autor convidat a assistir la nit d’estrena al TNC.
Un altre cop aquesta setmana ens apropem al Teatre de nou, el dissabte 21/04/2012 quant gairebé tothom esta pendent del Barça-Madrid, nosaltres ens encaminem al Teatre Lliure de Gràcia per veure ELS JUGADORS, una obra escrita i dirigida per la mateixa persona, en PAU MIRÓ.
Quatre “monstres” de l’escena catalana son els protagonistes d’aquesta historia, ni mes ni menys que ANDREU BENITO, JORDI BOSCH, BORIS RUIZ i JORDI BOIXADERAS. Amb aquest poker de asos crec jo que qualsevol persona que li agradi tan sols una mica el Teatre, sense pensar-s’ho massa reservi entrades el mes ràpidament possible…. i ja us dic que encertarà de ple.
En un pis antic, al voltant d’una taula, sota d’una làmpada, quatre homes, un barber, un enterramorts, un actor i un professor de matemàtiques juguen una partida de cartes. Aquest pis és un refugi on tots els fracassos són acceptats, permesos. El fracàs és la regla, no pas l’excepció. Els diners han desaparegut, també qualsevol possibilitat d’èxit personal. A punt de tocar fons, els quatre personatges decideixen a arriscar-se. En aquest moment el joc es torna perillós.
Però es que a mes a mes l’argument i la manera de explicar-ho es de plena actualitat ja que ens toca molt d’aprop… és teatre contemporani del que marca en el mes profund de les persones… pot passar al costat de casa nostre i de fet personalment em sento força identificat… i com jo crec que forces persones de la meva generació.
