Dissabte vam fer cap a la Sala Beckett per veure quatre peces breus de Samuel Beckett en un espectacle batejat com a “BECKETT’S LADIES: Passos, Bressol, No jo, Anar i tornar”, uns textos amb dones com a protagonistes, presentades en un itinerari per diferents espais de la Sala Beckett.
Tothom és conscient que els textos de Samuel Beckett no són pas fàcils i les seves dramatúrgies segurament no són aptes per tota mena de públic, perquè requereixen un esforç suplementari per poder connectar amb ells. … i fins i tot a vegades inclús per arribar a entendre el seu significat. S’ha de valorar doncs que la Sala Beckett s’arrisqui a posar a escena obres que a casa nostra són gairebé desconegudes i escassament comercials, formant part del cicle que la Sala dedica al dramaturg amb motiu del 30 aniversari de la seva mort.
Són quatre peces de caire misteriós que retraten unes dones atrapades en moments de conflicte vital, uns textos escrits per Beckett (Irlanda 1906-París 1989), després d’escriure una de les seves obres mes emblemàtiques “Els dies feliços” (podeu veure la nostra ressenya del Lliure de Gràcia 2014), on la Winnie viu immobilitzada, lluitant per la supervivència, mentre a poc a poc va quedant enterrada.
Uns textos traduïts i dirigits per en Sergi Belbel i interpretats per Sílvia Bel, Míriam Iscla i Rosa Renom.
Aquí les actrius interpreten a unes dones que també tenen limitada la llibertat de moviment, en una posada en escena on Sergi Belbel reprodueix fidelment tot el que va quedar fixat en minucioses notes i acotacions de l’autor.
AIXÒ JA HO HE VISCUT (temp. 18/19 – espectacle nº 238)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Després de l’assistència a l’assaig obert i a la roda de premsa, hem anat amb moltes ganes a l’estrena d’aquesta proposta AIXÒ JA HO HE VISCUT, al Teatre Biblioteca de Catalunya, estrena que va tenir lloc aquest dimecres dia 12.
AIXÒ JA HO HE VISCUT (I Have Been Here Before), és un text del dramaturg anglès John Boynton Priestley (1894 -1984), dirigit per Sergi Belbel. Una misteriosa història sobre el fenómen dels “Déja Vu”, la sensació d’haver viscut amb anterioritat una situació, o descobrir que un lloc nou no és desconegut per nosaltres.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Aquesta és la tercera de les obres de J.B. Priestley, escrita el 1937, que componen les anomenades “Time Plays”, juntament amb “Dangerous corner” i la reconeguda “Time and The Conways“. En aquestes tres obres dramàtiques, el dramaturg anglès explora de manera magistral les paradoxes i les teories de John William Dunne sobre el temps no lineal, els “records del futur” i els somnis premonitoris.
La proposta té una base argumental força simple que no volem desvetllar massa, perquè pensem que un dels punts forts d’aquesta peça és justament el misteri que l’envolta. Sis personatges magistralment interpretats per Míriam Alamany, Carles Martínez, Sílvia Bel, Jordi Banacolocha, Lluís Soler i Roc Esquius.
En una casa rural al nord d’Anglaterra, regentada per la Sally Pratt (Míriam Alamany) i el seu pare Sam Shipley (Jordi Banacolocha), el matrimoni Ormund, la Janett (Sílvia Bel) i el Walter (Lluís Soler) coincideixen amb el jove professor Oliver Farrant (Roc Esquius) i amb el doctor Görlter (Carles Martínez), un erudit alemany, de caire misteriós que trastoca l’harmonia del lloc i de totes les persones que hi fan estada o hi viuen.
Tots els hostes tenen la sensació que allò ja ho han viscut alguna vegada i la neguitosa sensació que s’acosta una tragèdia inevitable. Només el doctor Görlter mirarà d’actuar. Descobrirem que tots ells estan lligats per vincles que interrelacionen les seves vides i els fa interdependents.
Ahir dijous una nova roda de premsa a l’espai màgic del teatre situat a la Biblioteca de Catalunya, per presentar l’última proposta de la temporada d’aquest espai, AIXÒ JA HO HE VISCUT (I Have Been Here Before), un text del dramaturg anglès John Boynton Priestley (1894 -1984), dirigit per Sergi Belbel.
Precisament la tarda anterior l’Imma i jo havíem tingut la sort de poder assistir a una mena d’assaig en què vàrem poder veure algunes escenes inconnexes, escollides sense cap ordre pel director, cosa que agraïm profundament perquè d’aquesta manera va evitar fer-nos un espòiler i malmetre la representació que veurem d’aquí a pocs dies.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
És potser un dels assajos en el que hem gaudit i après més, de l’enorme esforç que representa aixecar un projecte teatral.; Sergi Belbel és molt i molt didàctic i sense adonar-nos ens va oferir una classe magistral, de com interaccionen amb els actors, tots els elements que entre en joc, com són l’espai sonor o el disseny de llums.
Ahir la presentació, mes que una roda de premsa, em va semblar una reunió d’amics, pel bon rotllo que es respirava. Oriol Broggi director de l’espai i de La Perla29, ens va presentar a tot l’equip, començant pel director Sergi Belbel i als 6 actors, tots presents a la presentació: Jordi Banacolocha, Lluís Soler, Carles Martínez,Míriam Alamany, SÍlvia Bel i Roc Esquius…. i tots ells satisfets i força emocionats de poder treballar per fi, entre aquestes parets de pedra de la Biblioteca.
En Sergi Belbel comença a parlar per fer palès que està molt satisfet de treballar amb el mateix equip per tercera vegada; recorda “Vells Temps” a la Sala Beckett l’any 2014 i “Maria Estuard” al Teatre Lliure el 2016.
Sergi Belbel, ens explica que a la nova sala Beckett (en Sergi és president de la Fundació) ha passat de donar classes, a tenir un laboratori d’investigació, amb 24 actors de diferents àmbits, del professional i del no professional. Treballen en experiments sobre “els límits de la teatralitat” i l’any passat el laboratori es va centrar sobre “el temps en el teatre“. Amb el grup de la Beckett van fer una lectura de tres obres de Priestley, autor on el temps es converteix en una constant a les seves obres: “Dangerous Corner” (encara no representada a Espanya), “El temps i els Conways” i “Jo he estat aquí abans” que ara s’estrena amb el títol d’AIXÒ JA HO HE VISCUT.
Al Lliure de Gràcia COM ELS GRECS, un Èdip contemporani de Steven Berkoff (Londres 1937), sota la direcció de Josep Maria Mestres: una reivindicació de la insolència, la transgressió, la irreverència, la ferocitat.
Steven Berkoff va estrenar aquesta peça el 1980, el 1988 se’n va fer una versió operística i en 1990 una cinematogràfica. Un text que trasllada el mite d’Èdip a l’Anglaterra de finals dels 70, i avui podem veure que els seus presagis més pessimistes han estat superats amb escreix. La versió portada ara a escena és la traducció de l’anglès de Joan Sellent.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Fotografies de Ros Ribas
Un muntatge que prioritza la paraula i que segons diu Josep Maria Mestressembla avui més oportú que mai i potser ens podrà ajudar a revaluar el significant profund dels valors que realment importen a la nostra societat, a la nostra vida.
Un text que ell va llegir fa vint anys i que ha intentat portar a escena un parell de vegades i que a cada nova lectura descobreix que el text es va actualitzant en confrontar-lo amb els esdeveniments socials recents. Un text amb un llenguatge literari absolutament transgressor i groller però al mateix temps molt poètic.
Pablo Derqui es posa a la pell de l’Eddy i comença la peça amb un discurs desafiant que ens passa per sobre, amb un batibull de paraules que ens deixa estabornits. La seva pose, la seva mirada, la seva gestualitat ens hipnotitza, (i encara més des de la fila 1 on estàvem situats). Ens dibuixa un Eddy que provinent dels barris populars i decadents de Londres, en els temps de la “dama de ferro”, es transforma en una persona que busca reafirmar els seus ideals i inculcar un ordre nou a les coses. L’amor que sent per la seva dona és el reflex de la passió per la vida i el desig d’acabar amb el món degradat en el que ha viscut. Una interpretació extraordinària.
Aquest dissabte després de passar tot el dia a Girona gaudint de la 61a EXPOSICIÓ DE FLORS, MONUMENTS, PATIS I JARDINS: “Temps de Flors” vam fer cap al Teatre Lliure de Gràcia per poder veure aquesta producció que segons el que ens van explicar a la roda de premsa ja preveiem que ens agradaria. I així ha estat, ens ha agradat i molt i s’ha convertit en una altra cinc cargols del nostre particular rànquing.
MARIA ESTUARD de Friedrich von Schiller, es va estrenar l’estiu de l’any 1800 al teatre de la Cort de Weimar a Alemanya i és una de les grans obres de la literatura alemanya. El 1835 Donizetti i Bardari van estrenar la versió operística al Teatre de La Scala de Milà.
El 19 de setembre del 1990 el Teatre Lliure va presentar la versió de Guillem-Jordi Graells dirigida per Josep Montanyès i que havia estat estrenada al Grec. Anna Lizaràn i Maife Gil n’eren les protagonistes i comptava també amb Àlex Casanovas, Norbert Íbero, Quim Lecina, Alfred Lucchetti, Joan Matamalas, Joan Miralles, Jordi Mollà, Pep Munné, Àgata Roca, Carlota Soldevila i Jordi Torras.
Ara en aquesta nova versió, Sergi Belbel ha fet l’adaptació del text reduint a dues les cinc hores de durada original i en set els dinou personatges que hi apareixien. En aquesta versió només Àlex Casanovas torna a interpretar un paper, aquest cop el del comte de Leicester en tant que el 1990 era el jove Mortimer.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Una interessant i a la vegada arriscada aposta teatral per part del Dramaturg Guillem-Jordi Graells, que ha realitzat una adaptació força agosarada, intentant posar en un mateix argument i sàviament barrejats diversos personatges de les obres de William Shakespeare per parlar de les diferents visions de l’amor.
Proteu i Júlia, Valentí i Sílvia d’Els dos cavallers de Verona; Benedicte i Beatriu, Claudi i Hero de Molt soroll per no res, i el quartet de cavallers i el quartet de dames de Treballs d’amor perduts.
Es tracta de parelles d’amants, que Shakespeare va utilitzar en moltes de les seves principals obres i que suposo que el tàndem Guillem-Jordi Graells i el director de l’espectacle Josep Maria Mestres l’han volgut retre un homenatge en celebrar-se l’any passat el 450 aniversari del seu naixement.
No s’han estat de res i el muntatge és realment magnífic, amb una posada en escena espectacular, amb música en directe interpretada per Núria Andorrà utilitzant multitud d’instruments.
Però sobretot han aconseguit reunir a escena un planter d’actors del milloret de casa nostra i a més a més en algunes escenes els han fet cantar; veure les interpretacions d’Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Sílvia Bel, Rosa Renom, Àlex Casanovas, Joel Joan, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda….. en la mateixa producció, és tot un luxe i la veritat és que en comptadíssimes ocasions s’aconsegueix reunir tantes primeres figures.
Malgrat tot el que he comentat, i segurament per raons únicament personals, l’estil que se li ha volgut donar a l’obra, amb una visió de comèdia esbojarrada, buscant que el públic s’ho passi bé, ha fet que no ens acabes de fer el pes.
Laura Aubert reconec que fa un gran esforç a l’interpretat molts personatges en una actuació realment esgotadora, però crec que l’han encasellat massa en aquests tipus de paper tipus Clown i la veritat és que m’agradaria moltíssim que li donessin l’oportunitat d’interpretar personatges en els quals pugui demostrar que també és una gran actriu en papers dramàtics.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Crec que tots els actors van estar al 100%, però voldria comentar que em va sorprendre molt favorablement el retorn de Joel Joan als escenaris i les magnífiques actuacions d’Àlex Casanovas i Jordi Boixaderas; també la nostra sempre admirada Rosa Renom, va donar tot i mes a escena i malauradament aquesta vegada inclús va patir un accident…. una caiguda que vàrem viure en directe en una de les últimes escenes de la representació del passat divendres; l’escena la va acabar com va poder, tot subjectant-se una de les mans amb l’altre i absolutament pàl·lida pel dolor. Es va poder acabar la representació, però ella no va poder tornar a aparèixer a les darreres escenes ni tampoc en els aplaudiments.
Coneixem força bé les obres de William Shakespeare i la veritat és que hem gaudit de valent i força sovint amb moltes d’elles; la barreja dels personatges de tres de les seves obres, ho valorem positivament, encara que com ja he comentat al principi, la visió en clau de comèdia l’hem trobat massa forçada i no ens ha acabat de fer el pes. La nostra valoració es basa en aquesta sensació de què l’hem trobat massa esbojarrada…. i aquesta visió ens l’ha espatllat una mica, encara que hem de reconèixer que ens ha agradat en conjunt, especialment per la posada en escena, el vestuari i les magnífiques interpretacions.
Autoria: William Shakespeare
Traducció: Joan Sellent // Dramatúrgia: Guillem-Jordi Graells //Direcció: Josep Maria Mestres
Intèrprets: Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Sílvia Bel, Rosa Renom, Àlex Casanovas, Joel Joan, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda
Direcció musical: Jordi Domènech // Interpretació musical: Núria Andorrà // Espai escènic: Pep Duran // Vestuari: Maria Araujo // Caracterització: Toni Santos // Moviment: Montse Colomé // Il·luminació: Kiko Planas // Ajudant de direcció: Ota Vallés
Una coproducció del Grec 2015 Festival de Barcelona i Anexa.
Al entrar a la Sala Beckett, sorprèn molt l’escenografia de Max Glaenzel, ja que ha transformat totalment l’espai al que estem acostumats; l’escenari es allargassat, molt alçat i estret, molt estret, gairebé com un passadís d’un pis del eixample; dos sofàs a banda i banda, des de on es parlaran els protagonistes des de la llunyania; grans finestrals a tot el llarg del escenari, per on entra la llum amb molta intensitat.
Espectacular ho es…. i molt, però crec que poc pràctic pels soferts espectadors de les dues primeres fileres que tenen els peus dels actors a la alçada de la cara i es veuen obligats a fer gimnàstica de coll com si estiguessin veient un partit de tenis a dos pams de la cara.
A banda d’aquest entrebanc, al que acabes acostumant-hi a mida que la representació fa el seu recorregut…. es un goig immens, tornar a poder valorar amb 4 estrelles un altre producció, després de la” sequera” que hem patit durant mitja dotzena d’espectacles, que no ens han acabat de satisfer del tot, exceptuant una tesina de dramatúrgia al institut del Teatre. No esperàvem menys d’aquesta producció…. i es que un Pinter, sempre es un Pinter amb totes les garanties d’un text intel·ligent i ben escrit.
imatges de ROS RIBAS
VELLS TEMPS va ser escrita l’any 1970 per Harold Pinter (Hackney, Londres, 10 d’octubre de 1930 – Londres, 2008), un dels grans dramaturgs de la història, però també un insigne poeta, guionista i actor anglès, que va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2005.
El dimecres 30 de gener, varem anar a l’assaig general amb públic, d’una nova producció del Teatre Lliure…. Es tracta de DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX , uns textos magnífics, escrits pel dramaturg anglès, actor i periodista, Mark Ravenhill (nascut el 07-06-1966).
De fet l’autor va escriure 17 petites obres de Teatre d’una durada cada una d’uns 20 minuts i que totes tractaven de la GUERRA actual, de la guerra contra el “terrorisme”, contra els “dolents” (que ara toca que siguin els islamistes), ja que som atacats…. nosaltres…. els bons, els occidentals, els que se’ns omple la boca de paraules com “Democràcia”, “llibertat” i “Drets humans”.
Aquestes 17 obres s’han pogut veure a Londres en diferents espais i en l’ordre que els espectadors desitjaven. Aquí a casa nostra, suposo que per falta de pressupost, el director d’aquesta producció, en JOSEP MARIA MESTRES, ha hagut d’escollir el que ell ha considerat els 7 millors relats d’aquesta sèrie escrita per Mark Ravenhill.
No coneixem per tant els originals, però haig de dir que aquesta selecció m’ha impactat molt i al mateix temps m’ha agradat molt des del punt de vista TEATRAL… però és que a mes és molt i molt interessant, per el/els missatge/s que ens vol transmetre als espectadors o lectors d’aquesta esplèndida obra. Uns missatges que van mes enllà de posicionar-se en contra de la GUERRA i que en realitat el que fa, és posar-nos un mirall davant nostre on ens veiem reflectits…. perquè vulguem o no, nosaltres som protagonistes actualment d’aquesta guerra sense fi… potser de la primera guerra que no acabarà mai, que mai tindrà un vencedor i un vençut com guerres anteriors de l’historia i que malauradament durarà per sempre mes.
Mark Ravenhill
Una GUERRA que ens volen fer creure que “nosaltres” els occidentals som els BONS de la pel•lícula i que els “terroristes islàmics” els DOLENTS (i és que abans eren els sioux i mes tard els russos comunistes).
Nosaltres els “BONS” únicament veiem un cantó de la batalla i desconeixem per complert l’ altra versió dels fets… les invasions d’altres països en nom de la llibertat i la democràcia.
Aquests textos ens volen apropar de certa manera a la realitat des de les dues bandes, encara que evidentment amb ulls occidentals, però aconsegueix crec jo, obrir-nos els ulls i adonar-nos de què no existeixen en realitat els BONS i els DOLENTS… que la paraula “llibertat” està prostituïda i que gairebé mai te el significat que ens volen fer creure i que la “democràcia” és la que el poder establert ens permet assolir en cada moment segons les seves necessitats e interessos.
