EL JARDIN DE LOS CEREZOS (temp. 18/19 – espectacle nº 172)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dijous 11 d’abril, vam fer cap al Teatre Nacional de Catalunya per veure EL JARDIN DE LOS CEREZOS de Txèkhov, de la mà d’Ernesto Caballero, en el seu últim muntatge abans de deixar la direcció del Centro Dramático Nacional.
Una proposta estrenada al Teatro Valle-Inclán de Madrid, al mes de febrer, en un muntatge que ressalta la comicitat, vitalitat i esperança que es pot despendre del text.
Segons el seu director, EL JARDIN DE LOS CEREZOS, parla del final d’una època, de com ens vinculem amb el passat i com gestionem la incertesa. Aquesta va ser l’última obra escrita per Txèkhov (1860-1904), al final de la seva vida i poc abans de la revolució russa de 1905. En ella fa un compendi de tota la seva obra, i barreja hàbilment la tragèdia amb la comèdia.
La protagonista de la peça és la vida en si mateixa i retrata el declivi de l’aristocràcia i la pèrdua dels antics privilegis, en una societat aliena als valors tradicionals en procés de desaparició. El jardí és una metàfora del que és irrecuperable.
Ofegats pel pes dels deutes, els amos d’una vella hisenda es veuran forçats a subhastar la seva finca, on hi ha un emblemàtic hort de cirerers. El nou comprador serà el fill dels antics serfs, que voldrà convertir la propietat en un complex vacacional. Per tal d’aprofitar bé els terrenys, però, caldrà talar el famós hort dels cirerers.
Una obra que nosaltres coneixíem en la versió catalana de Joan Oliver com “L’hort dels cirerers” i que van veure l’any 2010 en el Teatre Romea de la mà de Julio Manrique, i encara abans, l’any 2000 al Teatre Lliure de Gràcia de la mà de Lluís Pasqual.
En aquesta versió el repartiment està encapçalat per una magnífica Carmen Machi que es posa en la pell de Liubov Andréievna, una aristòcrata en decadència que torna a la finca familiar a punt de ser subhastada.
La resta de l’equip artístic està format per actors de Madrid, Chema Adeva, Isabel Dimas, Carmen Gutiérrez, Isabel Madolell, Fer Muratori i Didier Otaola, pels catalans Miranda Gas i Secun de la Rosa, el gallec Tamar Novas, el canari Paco Déniz, l’argentí Nelson Dante i la colombiana Karina Garantivá. Cal destacar que Ernesto Caballero ha volgut respectar l’accent idiomàtic propi de cada actor per tal de potenciar l’enorme riquesa de la llengua.
Una proposta que ens ha agradat molt, especialment per una esplèndida direcció i posada en escena i també per les supèrbies interpretacions, on els personatges amaguen el seu dolor i la seva alegria. On el que es veu dels personatges no és el que els passa per dins. Hem gaudit d’un magnífic treball grupal.
Però hem reflexionat i creiem que els únics perjudicats som nosaltres mateixos, al evitar gaudir de bon teatre pel fet de què sigui en una llengua que ha oprimit i continua oprimint a la nostra. A la fi, tenim la sort de conèixer els dos idiomes… i per tant hem decidit anar exclusivament a las que a priori ens assemblin imprescindibles.