Arxiu d'etiquetes: CARMEN MACHI

– 235 – Teatre – EL JARDIN DE LOS CEREZOS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 2019.04.11 (temp. 18/19 – espectacle nº 172)

EL JARDIN DE LOS CEREZOS (temp. 18/19 – espectacle nº 172)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dijous 11 d’abril, vam fer cap al Teatre Nacional de Catalunya per veure EL JARDIN DE LOS CEREZOS de Txèkhov, de la mà d’Ernesto Caballero, en el seu últim muntatge abans de deixar la direcció del Centro Dramático Nacional.

Una proposta estrenada al Teatro Valle-Inclán de Madrid, al mes de febrer, en un muntatge que ressalta la comicitat, vitalitat i esperança que es pot despendre del text.

Segons el seu director, EL JARDIN DE LOS CEREZOS, parla del final d’una època, de com ens vinculem amb el passat i com gestionem la incertesa. Aquesta va ser l’última obra escrita per Txèkhov (1860-1904), al final de la seva vida i poc abans de la revolució russa de 1905. En ella fa un compendi de tota la seva obra, i barreja hàbilment la tragèdia amb la comèdia.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

La protagonista de la peça és la vida en si mateixa i retrata el declivi de l’aristocràcia i la pèrdua dels antics privilegis, en una societat aliena als valors tradicionals en procés de desaparició. El jardí és una metàfora del que és irrecuperable.

Ofegats pel pes dels deutes, els amos d’una vella hisenda es veuran forçats a subhastar la seva finca, on hi ha un emblemàtic hort de cirerers. El nou comprador serà el fill dels antics serfs, que voldrà convertir la propietat en un complex vacacional. Per tal d’aprofitar bé els terrenys, però, caldrà talar el famós hort dels cirerers.

Una obra que nosaltres coneixíem en la versió catalana de Joan Oliver com “L’hort dels cirerers i que van veure l’any 2010 en el Teatre Romea de la mà de Julio Manrique, i encara abans, l’any 2000 al Teatre Lliure de Gràcia de la mà de Lluís Pasqual.

En aquesta versió el repartiment està encapçalat per una magnífica Carmen Machi que es posa en la pell de Liubov Andréievna, una aristòcrata en decadència que torna a la finca familiar a punt de ser subhastada.

La resta de l’equip artístic està format per actors de Madrid, Chema Adeva, Isabel Dimas, Carmen Gutiérrez, Isabel Madolell, Fer Muratori i Didier Otaola, pels catalans Miranda Gas i Secun de la Rosa, el gallec Tamar Novas, el canari Paco Déniz, l’argentí Nelson Dante i la colombiana Karina Garantivá. Cal destacar que Ernesto Caballero ha volgut respectar l’accent idiomàtic propi de cada actor per tal de potenciar l’enorme riquesa de la llengua.

Una proposta que ens ha agradat molt, especialment per una esplèndida direcció i posada en escena i també per les supèrbies interpretacions, on els personatges amaguen el seu dolor i la seva alegria. On el que es veu dels personatges no és el que els passa per dins. Hem gaudit d’un magnífic treball grupal.

Continua llegint

– Teatre (262) – LA AUTORA DE LAS MENINAS (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Goya – 24.04.2017

LA AUTORA DE LAS MENINAS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Una comèdia escrita i dirigida per Ernesto Caballero, director del Centre Dramàtic Nacional que coprodueix el muntatge amb Focus. Una comèdia on l’actriu Carmen Machi torna als escenaris catalans després de l’èxit de Juicio a una zorra, d’Antígona o de Les Troianes i La Madre (Dispara/Agafa tresor/Repeteix).

Fotografies de David Ruano

En aquesta peça interpreta el personatge de Sor Àngela, una monja que té una missió. És l’any 2037 i la comunitat europea que coneixem ha desaparegut. Governa el partit “Pueblo en Pie” en coalició amb el partit socialista. La crisi financera obliga al govern a vendre bona part del seu patrimoni artístic. Una monarquia petroliera que vol fer un museu al mig del desert ha fet una oferta de compra de Las meninas, considerada la joia del Museu del Prado.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

La nova directora del Museu, l’Alícia (Mireia Aixalà) contracta a Sor Àngela, especialitzada a fer còpies de pintures clàssiques, per fer una rèplica exacta del quadre. Ha de fer-se a les nits. La ministra de cultura va preparant un pla per convèncer a tothom de què la copia serà, potser fins i tot, millor que l’original i evitar que hi hagi rebuig social a la venda del Velázquez. Un guàrdia de seguretat, l’Adrià (Francisco Reyes) parla cada dia amb la monja i acabarà canviant la seva visió de tot plegat.

Continua llegint

– Teatre – ANTÍGONA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre LLiure – Sala Fabià Puigserver – 06/12/2015

I acabem un cap de setmana amarat de clàssics grecs amb l’Antígona de Sòfocles versionada i dirigida per Miguel del Arco.

Coincidim amb la majoria de gent del nostre cercle teatraire que la considera la millor proposta de les tres escenogràficament parlant, tot i que no per això ens han deixat d’agradar Èdip rei i Medea, en aquest ordre.

Antigona - Teatre Lliure 1

A Antígona s’enfronten dues nocions del deure: la familiar, caracteritzada pel respecte a les normes religioses i que representa Antígona, i la civil, caracteritzada pel compliment de les lleis de l’Estat i representada per Creont.

Continua llegint

– Teatre – DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX (****) – Teatre Lliure Monjuïc – 30/01/2013

… per MIQUEL GASCÓN

El dimecres 30 de gener, varem anar a l’assaig general amb públic, d’una nova producció del Teatre Lliure…. Es tracta de DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX , uns textos magnífics, escrits pel dramaturg anglès, actor i periodista, Mark Ravenhill (nascut el 07-06-1966).

dispara 1

De fet l’autor va escriure 17 petites obres de Teatre d’una durada cada una d’uns 20 minuts i que totes tractaven de la GUERRA actual, de la guerra contra el “terrorisme”, contra els “dolents” (que ara toca que siguin els islamistes), ja que som atacats…. nosaltres…. els bons, els occidentals, els que se’ns omple la boca de paraules com “Democràcia”, “llibertat” i “Drets humans”.

dispara_agafa.tresor_repeteix_08__c_ros.ribas 7Aquestes 17 obres s’han pogut veure a Londres en diferents espais i en l’ordre que els espectadors desitjaven.   Aquí a casa nostra, suposo que per falta de pressupost, el director d’aquesta producció, en JOSEP MARIA MESTRES, ha hagut d’escollir el que ell ha considerat els 7 millors relats d’aquesta sèrie escrita per Mark Ravenhill.

No coneixem per tant els originals, però haig de dir que aquesta selecció m’ha impactat molt i al mateix temps m’ha agradat molt des del punt de vista TEATRAL… però és que a mes és molt i molt interessant, per el/els  missatge/s que ens vol transmetre als espectadors o lectors d’aquesta esplèndida obra. Uns missatges que van mes enllà de posicionar-se en contra de la GUERRA i que en realitat el que fa, és posar-nos un mirall davant nostre on ens veiem reflectits…. perquè vulguem o no, nosaltres som protagonistes actualment d’aquesta guerra sense fi… potser de la primera guerra que no acabarà mai, que mai tindrà un vencedor i un vençut com guerres anteriors de l’historia i que malauradament durarà per sempre mes.

mark_ravenhill

Mark Ravenhill

Una GUERRA que ens volen fer creure que “nosaltres” els occidentals som els BONS de la pel•lícula i que els “terroristes islàmics” els DOLENTS (i és que abans eren els sioux i mes tard els russos comunistes).

Nosaltres els “BONS” únicament veiem un cantó de la batalla i desconeixem per complert l’ altra versió dels fets… les invasions d’altres països en nom de la llibertat i la democràcia.

Aquests textos ens volen apropar de certa manera a la realitat des de les dues bandes, encara que evidentment amb ulls occidentals, però aconsegueix crec jo, obrir-nos els ulls i adonar-nos de què no existeixen en realitat els BONS i els DOLENTS… que la paraula “llibertat” està prostituïda i que gairebé mai te el significat que ens volen fer creure i que la “democràcia” és la que el poder establert ens permet assolir en cada moment segons les seves necessitats e interessos.

Continua llegint

– Teatre – JUICIO A UNA ZORRA – (****) – Teatre Lliure de Gràcia – 05/12/2012

Per MIQUEL GASCÓN

Ens varem fer el propòsit aquesta temporada de no anar o d’anar el menys possible a veure teatre en castellà, per tal de reivindicar la utilització del català, en una de les poques facetes del mon cultural a casa nostre, on fins ara la llengua catalana ha estat força normalitzada (cosa que no passa pas amb el cinema).

Juicio a una zorra 1Però hem reflexionat i creiem que els únics perjudicats som nosaltres mateixos, al evitar gaudir de bon teatre pel fet de què sigui en una llengua que ha oprimit i continua oprimint a la nostra. A la fi, tenim la sort de conèixer els dos idiomes… i per tant hem decidit anar exclusivament a las que a priori ens assemblin imprescindibles.

Aquesta producció, “JUICIO A UNA ZORRA“, creiem que era un d’elles, que a priori pagava la pena i vam decidir anar-hi, inclús i a pesar de saber que la protagonista CARMEN MACHI, havia signat fa poques setmanes un manifest posicionant-se en contra de que els catalans tinguem dret a decidir, o el que es el mateix, si volem o no, ser un estat propi. De totes maneres, quasi la totalitat dels anomenats artistes e intel·lectuals “progressistes” espanyols, han fet el mateix; és trist pensar que molts d’ells s’omplen la boca defensant per exemple, que el poble sahaurí pugui arribar a ser independent i aconseguir un estat propi…. i que als catalans se’ns arribi a prohibir.

Continua llegint