Arxiu d'etiquetes: Jordi Banacolocha

– 019 – Teatre – LA DONA DEL 600 (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Goya – (temp. 19/20 – espectacle 009) – 2019.11.01

LA DONA DEL 600 (temp. 19/20 – espectacle nº 009)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquesta setmana s’ha estrenat, al Teatre Goya, LA DONA DEL 600, la primera coproducció entre Bitó i Minoria Absoluta, escrita i dirigida per Pere Riera. Nosaltres vam anar ahir dia 1 de Novembre amb un teatre ple de gom a gom … quin goig !!!

LA DONA DEL 600 és la història d’una família al voltant d’un cotxe, el SEAT 600, un cotxe que per a moltes famílies va ser molt més que un mitjà de transport i va ser incorporat en el si familiar com un membre més. Un cotxe que va marcar tota una generació per ser un dels primers vehicles a l’abast de la classe treballadora a Espanya i que va canviar la manera de viatjar de l’època.

Una dada curiosa, el 1964 un Seat 600 valia 63.500 pessetes (uns 370 euros), i cal tenir en compte que el salari mínim era de 1.800 pessetes (10,82 euros) al mes.

LA DONA DEL 600 és una intel·ligent barreja entre comèdia i drama, molt ben construïda, on les veritables protagonistes són les emocions.

Estem a casa d’en Tomàs (excel·lent Jordi Banacolocha), ell parla per telèfon amb la seva filla Montse (Àngels Gonyalons) que diu trucar des de Burkina Faso, ella és metgessa de Metges sense Fronteres, i està emparellada amb un metge alemany. Passa molt temps allunyada de casa. Però en realitat ella parla des de la porta de la casa, ja que ha vingut uns dies de visita i vol fer-li una sorpresa. Tomàs és vidu, té més de setanta anys i viu sol. Havia treballat a la Pegaso i ha estat capaç de construir el cotxe que està al mig de la sala, un Seat 600.

El “confit”, com ells n’hi deien; el nom amb què la Carme (Mercè Sampietro), la dona d’en Tomàs, va batejar el 600 el dia que, fa un munt d’anys, ell el va dur a casa, per convertir aquell cotxe petit i bonic en un membre més de la família.

La Pilar (Rosa Vila) es funcionaria, germana de la Montse i amb un caràcter totalment oposat al d’ella. S’ha allunyat del pare, a qui no visita i s’ha separat del seu marit (Pep Planas) després de vint anys de matrimoni i sense cap motiu aparent.

Quan les dues germanes descobreixen el cotxe al mig de la sala esclatarà el conflicte i la disparitat d’opinions, que s’ha de fer amb el cotxe ??

Continua llegint

– 314 – Teatre – AIXÒ JA HO HE VISCUT(🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Biblioteca de Catalunya – 2019.06.12 (temp. 18/19 – espectacle nº 238)

AIXÒ JA HO HE VISCUT (temp. 18/19 – espectacle nº 238)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Després de l’assistència a l’assaig obert i a la roda de premsa, hem anat amb moltes ganes a l’estrena d’aquesta proposta AIXÒ JA HO HE VISCUT, al Teatre Biblioteca de Catalunya, estrena que va tenir lloc aquest dimecres dia 12.

AIXÒ JA HO HE VISCUT (I Have Been Here Before), és un text del dramaturg anglès John Boynton Priestley (1894 -1984), dirigit per Sergi Belbel. Una misteriosa història sobre el fenómen dels “Déja Vu”, la sensació d’haver viscut amb anterioritat una situació, o descobrir que un lloc nou no és desconegut per nosaltres.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquesta és la tercera de les obres de J.B. Priestley, escrita el 1937,  que componen les anomenades “Time Plays”, juntament amb “Dangerous corner” i la reconeguda “Time and The Conways“. En aquestes tres obres dramàtiques, el dramaturg anglès explora de manera magistral les paradoxes i les teories de John William Dunne sobre el temps no lineal, els “records del futur” i els somnis premonitoris.

La proposta té una base argumental força simple que no volem desvetllar massa, perquè pensem que un dels punts forts d’aquesta peça és justament el misteri que l’envolta. Sis personatges magistralment interpretats per Míriam Alamany, Carles Martínez, Sílvia Bel, Jordi Banacolocha, Lluís Soler i Roc Esquius.

En una casa rural al nord d’Anglaterra, regentada per la Sally Pratt (Míriam Alamany) i el seu pare Sam Shipley (Jordi Banacolocha), el matrimoni Ormund, la Janett (Sílvia Bel) i el Walter (Lluís Soler) coincideixen amb el jove professor Oliver Farrant (Roc Esquius)  i amb el doctor Görlter (Carles Martínez), un erudit alemany, de caire misteriós que trastoca l’harmonia del lloc i de totes les persones que hi fan estada o hi viuen.

Tots els hostes tenen la sensació que allò ja ho han viscut alguna vegada i la neguitosa sensació que s’acosta una tragèdia inevitable. Només el doctor Görlter mirarà d’actuar. Descobrirem que tots ells estan lligats per vincles que interrelacionen les seves vides i els fa interdependents.

Continua llegint

– 305 – Roda de premsa AIXÒ JA HO HE VISCUT – Teatre Biblioteca de Catalunya – 2019.06.06 (temp. 18/19 – RdP 052)

 AIXÒ JA HO HE VISCUT (temp. 18/19 – RdP nº 052)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir dijous una nova roda de premsa a l’espai màgic del teatre situat a la Biblioteca de Catalunya, per presentar l’última proposta de la temporada d’aquest espai, AIXÒ JA HO HE VISCUT (I Have Been Here Before), un text del dramaturg anglès John Boynton Priestley (1894 -1984), dirigit per Sergi Belbel.

Precisament la tarda anterior l’Imma i jo havíem tingut la sort de poder assistir a una mena d’assaig en què vàrem poder veure algunes escenes inconnexes, escollides sense cap ordre pel director, cosa que agraïm profundament perquè d’aquesta manera va evitar fer-nos un espòiler i malmetre la representació que veurem d’aquí a pocs dies.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

És potser un dels assajos en el que hem gaudit i après més, de l’enorme esforç que representa aixecar un projecte teatral.; Sergi Belbel és molt i molt didàctic i sense adonar-nos ens va oferir una classe magistral, de com interaccionen amb els actors, tots els elements que entre en joc, com són l’espai sonor o el disseny de llums.

Ahir la presentació, mes que una roda de premsa, em va semblar una reunió d’amics, pel bon rotllo que es respirava. Oriol Broggi director de l’espai i de La Perla29, ens va presentar a tot l’equip, començant pel director Sergi Belbel i als 6 actors, tots presents a la presentació: Jordi Banacolocha, Lluís Soler, Carles Martínez, Míriam Alamany, SÍlvia Bel i Roc Esquius…. i tots ells satisfets i força emocionats de poder treballar per fi, entre aquestes parets de pedra de la Biblioteca.

En Sergi Belbel comença a parlar per fer palès que està molt satisfet de treballar amb el mateix equip per tercera vegada; recorda “Vells Temps” a la Sala Beckett l’any 2014 i “Maria Estuard” al Teatre Lliure el 2016.

Sergi Belbel, ens explica que a la nova sala Beckett (en Sergi és president de la Fundació) ha passat de donar classes, a tenir un laboratori d’investigació, amb 24 actors de diferents àmbits, del professional i del no professional. Treballen en experiments sobre “els límits de la teatralitat” i l’any passat el laboratori es va centrar sobre “el temps en el teatre“. Amb el grup de la Beckett van fer una lectura de tres obres de Priestley, autor on el temps es converteix en una constant a les seves obres: “Dangerous Corner” (encara no representada a Espanya), “El temps i els Conways” i “Jo he estat aquí abans” que ara s’estrena amb el títol d’AIXÒ JA HO HE VISCUT.

Continua llegint

– Teatre – QUE REBENTIN ELS ACTORS (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Tallers – 2018.04.11 (temp. 17/18 – espectacle nº 246)

QUE REBENTIN ELS ACTORS (temp. 17/18 – espec. nº 246)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teníem moltes ganes de veure aquesta proposta que ens havien presentat en roda de premsa el passat dia 3 d’abril.

El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo 1982), ha escrit, i dirigeix aquesta comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen. Amb l’objectiu d’indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats polítiques no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

La dictadura que va sofrir Uruguai, i els desapareguts que va deixar enrere, és el context d’aquesta peça teatral que parla de la necessitat de recuperar la memòria del passat. Malgrat tot, es pot extrapolar a qualsevol país que ha sofert una dictadura, com és el cas d’Espanya.

La memòria és confusa i caòtica i està repleta de paraules que saturen i no aclareixen, per això la meva obra és així: confusa, caòtica i saturada”, va comentar l’autor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de May Zircus

El títol de l’obra fa referència a una  frase del president Mújica sobre el final de la dictadura i les seves conseqüències. Va dir que tot plegat no acabarà fins que rebentin els actors. Aquesta curiosa expressió va servir al dramaturg per inspirar-se i crear una història que barreja ciència ficció, comèdia i contingut polític.

És una obra que parla i que no parla de moltes coses, perquè és una obra que, justament, parla del que es diu i del que no es diu, del que es va dir i del que no es va dir.

Continua llegint

– Teatre – MARIA ESTUARD (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 07/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquest dissabte després de passar tot el dia a Girona gaudint de la 61a EXPOSICIÓ DE FLORS, MONUMENTS, PATIS I JARDINS: “Temps de Flors” vam fer cap al Teatre Lliure de Gràcia per poder veure aquesta producció que segons el que ens van explicar a la roda de premsa ja preveiem que ens agradaria. I així ha estat, ens ha agradat i molt i s’ha convertit en una altra cinc cargols del nostre particular rànquing.

MARIA ESTUARD - Teatre Lliure - 0

MARIA ESTUARD de Friedrich von Schiller, es va estrenar l’estiu de l’any 1800 al teatre de la Cort de Weimar a Alemanya i és una de les grans obres de la literatura alemanya. El 1835 Donizetti i Bardari van estrenar la versió operística al Teatre de La Scala de Milà.

El 19 de setembre del 1990 el Teatre Lliure va presentar la versió de Guillem-Jordi Graells dirigida per Josep Montanyès i que havia estat estrenada al Grec. Anna Lizaràn i Maife Gil n’eren les protagonistes i comptava també amb Àlex Casanovas, Norbert Íbero, Quim Lecina, Alfred Lucchetti, Joan Matamalas, Joan Miralles, Jordi Mollà, Pep Munné, Àgata Roca, Carlota Soldevila i Jordi Torras.

Ara en aquesta nova versió, Sergi Belbel ha fet l’adaptació del text reduint a dues les cinc hores de durada original i en set els dinou personatges que hi apareixien. En aquesta versió només Àlex Casanovas torna a interpretar un paper, aquest cop el del comte de Leicester en tant que el 1990 era el jove Mortimer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continua llegint

– Teatre – FEDRA (🐌🐌 + 🐚) de Jean Racine – Teatre Romea – 24/01/2015

Primer de tot, haig de reconèixer que no sóc massa amant de les tragèdies de la literatura clàssica i aquesta és sense cap mena de dubte una de les més conegudes de la literatura francesa del segle XVII. Tot i ser conscient de què no és pas un tipus de Teatre que m’apassioni, no vàrem dubtar ni un segon en comprar les entrades ja fa unes quantes setmanes, en quant es va anunciar l’estrena d’aquesta producció …. i és que no podíem pas perdre una proposta dirigida per Sergi Belbel al Teatre Romea… i encara menys quan estava protagonitzada per actors (Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler …. entre d’altres), que per nosaltres són una referència del Teatre a Catalunya.

Jean Racine (1639 – 1699), és considerat un dels autors francesos de tragèdies clàssiques més important. Una de les darreres obres que va escriure, va ser Fedra, l’any 1677; l’obra està escrita en versos alexandrins i en el seu temps quan es va estrenar, va ser un rotund fracàs i tant és així que Racine va decidir deixar la dramatúrgia per a dedicar-se a ser historiador de Lluís XIV de França.

IMG_0166

Fedra és un personatge de la mitologia grega; era una princesa cretenca, filla de Minos i de Pasífae, i germana d’Ariadna. Va ser raptada per Teseu, després d’abandonar aquest a la seva germana Ariadna, per casar-se amb ella. D’aquesta unió van tenir dos fills: Acamant i Demofonte.
Fedra es va enamorar del fill que Teseu havia tingut anteriorment: Hipòlit. El jove, que detestava les dones, va refusar els favors que la seva madrastra li sol·licitava. Llavors, Fedra, tement que Hipòlit expliqués a Teseu les insinuacions d’ella, va estripar-se el vestit, va trencar la porta de la seva habitació i va afirmar que Hipòlit havia intentat violar-la.
Teseu ple de ràbia però no volent matar el seu fill amb les seves pròpies mans, va recórrer a Posidó, el qual li havia promès satisfer tres desitjos. Fent cas a Teseu, el déu va enviar un monstre marí que, sortint de les onades quan Hipòlit conduïa un carro a la vora del mar, va espantar els cavalls i va provocar la mort del jove. Fedra, a causa dels remordiments i la desesperació, es va suïcidar.

D’entrada, tant la posada en escena com l’escenografia no ens va agradar gaire; entrades i sortides reiterades d’actors pel passadís central de platea…. un recurs ja massa trillat, però és que a més, obligava als actors gairebé a grimpar per una mena de rampa de sorra i pedres fins a l’escenari real…. i ni els vestuaris pampolosos de Fedra ni l’edat d’alguns actors permetien fer-ho com cal; potser requerien altres solucions menys arriscades; però el que mes em va desagradar de l’escenografia va ser la col·locació, al mig de l’escena, d’un enorme SOL que deixa d’entrada, cecs als espectadors…. i encara que durant les dues hores de l’espectacle no et queda més remei que acostumar-te, crec que es tracta d’un greu error que fa que els espectadors hagin de forçar la vista per tal de veure com cal, les expressions dels actors…… aspecte fonamental en una representació teatral.

IMG_0167

Independentment de què el text en vers t’acabi d’interessar o no, sincerament esperava molt més de l’actuació, de la que és per mi, l’actriu de capçalera, Emma Vilarasau; aquesta vegada, la seva actuació no em va agradar, especialment durant la primera hora de la representació; em sap greu dir-ho, però la vaig trobar impostada i fins i tot poc creïble, un pèl fingida…. massa “cridanera” i “ploranica”, aspectes que li retreuen sovint els seus detractors…. i que a mi, aquesta acusació em treu de polleguera.

Continua llegint

– Teatre – LICEISTES I CRUZADOS (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 09/10/2014

La temporada passada aquesta proposta, “Liceistes i Cruzados” de Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler), ja es va representar a la Sala Tallers del TNC, però crec que mes que res, va estar com una mena d’assaig a veure la reacció del públic i la seva acollida. No cal dir que l’assaig va resultar absolutament positiu, i és per aquesta causa que ara l’han reposat i no pas per tres dies, sinó per tot un mes i amb tots els honors, a la sala petita del mateix teatre.

liceistes1

Es tracta d’un “divertimento”, una hilarant comèdia escrita en vers i en el català actual, sobre la rivalitat entre els aficionats a l’òpera en el Teatre de la Santa Creu (ara el Principal), que és on primer es va representar aquest gènere….. i els nou vinguts de l’època, que van apostar pel nou Teatre del Liceu; dues classes socials antagòniques que rivalitzaven per veure on es representaven les millors òperes i amb els millors intèrprets. Aquesta obra va ser estrenada al teatre de Varietats de Barcelona, la nit del 7 d’agost de 1865

El nou clima polític de l’any 1833 va eliminar els privilegis del Teatre de la Santa Creu, que fins aleshores havia tingut un monopoli absolut en el teatre fet a Barcelona, ja que fins aquell moment la llei concedia el control sobre les representacions teatrals als eclesiàstics de l’hospital de cada ciutat. Aquesta flexibilització de la normativa escènica va propiciar el naixement de nous teatres que dinamitzarien la vida cultural de la ciutat i alhora va determinar que el Teatre de la Santa Creu adoptés el nom de Teatre Principal, amb la voluntat de marcar distàncies respecte a les noves sales.
La inauguració del Gran Teatre del Liceu, es va traduir en apassionades disputes entre partidaris del teatre vell i del nou. La rivalitat més paradigmàtica en aquest sentit va ser segurament l’enfrontament entre “liceistes” i “cruzados”, entre partidaris del nou Teatre del Liceu i de l’antic Teatre de la Santa Creu. 

No cal dir que com aficionats a l’òpera i com abonats al Liceu, aquest tema ens ha interessat força, encara que ens temíem que aquest tipus d’humor no acabaria de quadrar massa amb el nostre gust teatral.

Continua llegint