Primer de tot, haig de reconèixer que no sóc massa amant de les tragèdies de la literatura clàssica i aquesta és sense cap mena de dubte una de les més conegudes de la literatura francesa del segle XVII. Tot i ser conscient de què no és pas un tipus de Teatre que m’apassioni, no vàrem dubtar ni un segon en comprar les entrades ja fa unes quantes setmanes, en quant es va anunciar l’estrena d’aquesta producció …. i és que no podíem pas perdre una proposta dirigida per Sergi Belbel al Teatre Romea… i encara menys quan estava protagonitzada per actors (Emma Vilarasau, Mercè Sampietro, Lluís Soler …. entre d’altres), que per nosaltres són una referència del Teatre a Catalunya.

Jean Racine (1639 – 1699), és considerat un dels autors francesos de tragèdies clàssiques més important. Una de les darreres obres que va escriure, va ser Fedra, l’any 1677; l’obra està escrita en versos alexandrins i en el seu temps quan es va estrenar, va ser un rotund fracàs i tant és així que Racine va decidir deixar la dramatúrgia per a dedicar-se a ser historiador de Lluís XIV de França.

Fedra és un personatge de la mitologia grega; era una princesa cretenca, filla de Minos i de Pasífae, i germana d’Ariadna. Va ser raptada per Teseu, després d’abandonar aquest a la seva germana Ariadna, per casar-se amb ella. D’aquesta unió van tenir dos fills: Acamant i Demofonte.

Fedra es va enamorar del fill que Teseu havia tingut anteriorment: Hipòlit. El jove, que detestava les dones, va refusar els favors que la seva madrastra li sol·licitava. Llavors, Fedra, tement que Hipòlit expliqués a Teseu les insinuacions d’ella, va estripar-se el vestit, va trencar la porta de la seva habitació i va afirmar que Hipòlit havia intentat violar-la.

Teseu ple de ràbia però no volent matar el seu fill amb les seves pròpies mans, va recórrer a Posidó, el qual li havia promès satisfer tres desitjos. Fent cas a Teseu, el déu va enviar un monstre marí que, sortint de les onades quan Hipòlit conduïa un carro a la vora del mar, va espantar els cavalls i va provocar la mort del jove. Fedra, a causa dels remordiments i la desesperació, es va suïcidar.

D’entrada, tant la posada en escena com l’escenografia no ens va agradar gaire; entrades i sortides reiterades d’actors pel passadís central de platea…. un recurs ja massa trillat, però és que a més, obligava als actors gairebé a grimpar per una mena de rampa de sorra i pedres fins a l’escenari real…. i ni els vestuaris pampolosos de Fedra ni l’edat d’alguns actors permetien fer-ho com cal; potser requerien altres solucions menys arriscades; però el que mes em va desagradar de l’escenografia va ser la col·locació, al mig de l’escena, d’un enorme SOL que deixa d’entrada, cecs als espectadors…. i encara que durant les dues hores de l’espectacle no et queda més remei que acostumar-te, crec que es tracta d’un greu error que fa que els espectadors hagin de forçar la vista per tal de veure com cal, les expressions dels actors…… aspecte fonamental en una representació teatral.

Independentment de què el text en vers t’acabi d’interessar o no, sincerament esperava molt més de l’actuació, de la que és per mi, l’actriu de capçalera, Emma Vilarasau; aquesta vegada, la seva actuació no em va agradar, especialment durant la primera hora de la representació; em sap greu dir-ho, però la vaig trobar impostada i fins i tot poc creïble, un pèl fingida…. massa “cridanera” i “ploranica”, aspectes que li retreuen sovint els seus detractors…. i que a mi, aquesta acusació em treu de polleguera.

Continua llegint →