POOL (NO WATER) (Fira Tàrrega)– (temp. 17/18 – espectacle nº 007)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Una proposta que ens parla de l’amistat i els interessos que de vegades forgen les relacions d’amistat. Parla de les enveges i dels desitjos de posseir el que els altres tenen, de voler sempre el que no tens. Parla de l’èxit social i del significat de l’art en la vida dels creadors.
Una adaptació del text de Mark Ravenhill que l’han adaptat l’Elena Martín, l’Anna Serrano i en Marc Salicrú i dirigit. Una posada en escena que vol ser agosarada i trencadora, que fa ús ampli de les noves tecnologies i tendències en les arts escèniques …. vídeo, superposició d’imatges, música, fum…. molt de fum, veu en off, provocació, complicitat, … però malauradament ens ha resultat feixuc, amb un inici prometedor que s’ha anat esvaint a mesura que avançava l’espectacle.
La dependència, la toxicitat, el valor per allunyar-nos o posar-nos molt a prop dels altres. Les relacions entre les persones en el cercle de coneixences. Les pors, les nostres i les que projectem sobre els altres. Una piscina que, en realitat, no té aigua.
Ahir per segona vegada vam acudir a veure DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX, de la qual ja varem fer la crònica fa pocs dies i confirmem que es tracta d’un dels millors espectacles d’aquesta temporada. Enllaç amb la primera crònica.
Varem gaudir de nou d’unes molt bones interpretacions, encara que malauradament mitja companyia estava engripada i alguns amb febre (Silvia Bel, Roger Casamajor i Àurea Márquez), però no es va notar gaire i varen fer l’esforç d’actuar en una nit molt especial. Per sort varem poder també veure la interpretació de l’altre noi que actua alternativament amb l’Oriol, Adrià Roca que també ens va deixar bocabadats, per la seva frescor i desimboltura.
Perquè era especial? molt senzill…. al final de l’obra varem poder presenciar el col·loqui amb tots la companyia (menys la Silvia Bel i l’Oriol Sans per indisposició, i amb la presencia del director Josep Maria Mestre, el traductor Joan Sellent, l’escenògraf Pep Duran, la responsable del vestuari Nina Pawlowsky… i sobretot la presencia de l’autor MARK RAVENHILL que va vindre especialment des de Londres per fer acte de presencia.
Una sessió especial el Teatre Lliure, ahir va convidar al públic a profunditzar una mica mes en l’obra de l’escriptor Mark Ravenhill, i per això, ahir 4 de febrer 2013, és va projectar de forma gratuïta i oberta a tots els públics, la pel•lícula italiana SLEEPING AROUND, basada en una de les seves obres literàries.
Aquesta activitat especial, es deguda a que actualment s’està representant a la Sala de Montjuïc una de les seves obres, “Dispara, Agafa tresor, Repeteix” de la que ja us vaig parlar l’altre dia en un altre crònica. El proper dissabte tornem a veure-la i a mes a mes aprofitarem per assistir a la xerrada posterior a la que assistirà el propi Mark Ravenhill.
SLEEPING AROUND
És tracta d’una pel•lícula que intenta donar una visió de la vida a través de la sexualitat, en un món on sembla que s’han perdut els sentiments i la capacitat d’estimar. Deu històries i deu protagonistes, entre els 20 i els 45 anys, que viuen en una metròpolis qualsevol, buscant el significat de la seva pròpia existència. Una comèdia amarga que uneix elements còmics i paradoxals a la crueltat de la quotidianitat. Un remolí de trobades, sexe, malaltia, droga, soledat i dolor.
Una metròpolis en l’època actual. En una gran sala circular amb finestres al pis superior d’un edifici futurista, el lloc oficial d’una important agència internacional de comunicació, a punt de començar una conferència de premsa on es presenta una innovació tecnològica única importada de la Xina que transformarà el concepte de publicitat: una lent pot projectar a través de l’ús d’un satèl•lit, la publicitat directament a la lluna plena. A la terrassa de l’habitació circular mateix, es coneixen Sarah i Marcello, iniciant una cadena de relacions basades en el sexe entre els deu personatges de la història…. Lory, Sonia, Elena i Juan, Pau i Beatriz, Bed i Ricky.
El dimecres 30 de gener, varem anar a l’assaig general amb públic, d’una nova producció del Teatre Lliure…. Es tracta de DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX , uns textos magnífics, escrits pel dramaturg anglès, actor i periodista, Mark Ravenhill (nascut el 07-06-1966).
De fet l’autor va escriure 17 petites obres de Teatre d’una durada cada una d’uns 20 minuts i que totes tractaven de la GUERRA actual, de la guerra contra el “terrorisme”, contra els “dolents” (que ara toca que siguin els islamistes), ja que som atacats…. nosaltres…. els bons, els occidentals, els que se’ns omple la boca de paraules com “Democràcia”, “llibertat” i “Drets humans”.
Aquestes 17 obres s’han pogut veure a Londres en diferents espais i en l’ordre que els espectadors desitjaven. Aquí a casa nostra, suposo que per falta de pressupost, el director d’aquesta producció, en JOSEP MARIA MESTRES, ha hagut d’escollir el que ell ha considerat els 7 millors relats d’aquesta sèrie escrita per Mark Ravenhill.
No coneixem per tant els originals, però haig de dir que aquesta selecció m’ha impactat molt i al mateix temps m’ha agradat molt des del punt de vista TEATRAL… però és que a mes és molt i molt interessant, per el/els missatge/s que ens vol transmetre als espectadors o lectors d’aquesta esplèndida obra. Uns missatges que van mes enllà de posicionar-se en contra de la GUERRA i que en realitat el que fa, és posar-nos un mirall davant nostre on ens veiem reflectits…. perquè vulguem o no, nosaltres som protagonistes actualment d’aquesta guerra sense fi… potser de la primera guerra que no acabarà mai, que mai tindrà un vencedor i un vençut com guerres anteriors de l’historia i que malauradament durarà per sempre mes.
Mark Ravenhill
Una GUERRA que ens volen fer creure que “nosaltres” els occidentals som els BONS de la pel•lícula i que els “terroristes islàmics” els DOLENTS (i és que abans eren els sioux i mes tard els russos comunistes).
Nosaltres els “BONS” únicament veiem un cantó de la batalla i desconeixem per complert l’ altra versió dels fets… les invasions d’altres països en nom de la llibertat i la democràcia.
Aquests textos ens volen apropar de certa manera a la realitat des de les dues bandes, encara que evidentment amb ulls occidentals, però aconsegueix crec jo, obrir-nos els ulls i adonar-nos de què no existeixen en realitat els BONS i els DOLENTS… que la paraula “llibertat” està prostituïda i que gairebé mai te el significat que ens volen fer creure i que la “democràcia” és la que el poder establert ens permet assolir en cada moment segons les seves necessitats e interessos.
Una adaptació del text de Mark Ravenhill que l’han adaptat l’Elena Martín, l’Anna Serrano i en Marc Salicrú i dirigit. Una posada en escena que vol ser agosarada i trencadora, que fa ús ampli de les noves tecnologies i tendències en les arts escèniques …. vídeo, superposició d’imatges, música, fum…. molt de fum, veu en off, provocació, complicitat, … però malauradament ens ha resultat feixuc, amb un inici prometedor que s’ha anat esvaint a mesura que avançava l’espectacle.
