Arxiu d'etiquetes: MÍRIAM ISCLA

– 377 –  GREC2019 – Teatre – ABANS QUE ES FACI FOSC — Espai Lliure (🐌🐌🐌🐌) – 2019.07.22 – (temp. 18/19 – RdP 077 i espectacle nº 290)

GREC2019 – ABANS QUE ES FACI FOSC (temp. 18/19 – RdP 077 i espectacle  nº 290)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dilluns vam fer cap a l’Espai Lliure per veure, dins del Festival Grec, ABANS QUE ES FACI FOSC, una proposta que estarà en temporada al mes d’octubre.

El passat dia 16 de juliol a la roda de premsa on es van presentar diverses propostes teatrals, entre les que es va parlar d’aquesta proposta; deixem l’àudio en aquesta ressenya ….

… si cliqueu AQUÍ, podreu escoltar l’àudio de la presentació (a partir del minut 11:15)

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

…. estaven presents en Pep Pla i la Míriam Iscla, director i protagonista d’aquest viatge sideral i íntim d’una astrònoma cap a la ceguesa. La idea de posar en escena  aquesta proposta va venir de part  de la Míriam Iscla, que en veure el monòleg “Ivan i els gossos” (vegeu la nostra ressenya del 2012), va buscar més textos de la mateixa autora, la britànica Hattie Naylor.

ABANS QUE ES FACI FOSC (“Going Dark” en angles) és un altre monòleg de l’autora d’un home amb el seu fill. Consensuat amb ella es va convertir en el monòleg d’una dona i la seva filla. El muntatge original de Going Dark es va estrenar en col·laboració amb la companyia experimental Sound&Fury, el Young Vic i el Science Museum de Londres la temporada 2013-14.

Anna és una dona astrònoma que basa la seva professió i la seva vida en la mirada llunyana cap a l’univers. Afectada d’una malaltia, la retinosi pigmentaria, va perdent la visió i amb això canvia el seu punt de vista, ja que de mirar lluny es veu obligada a mirar cap endins.

Forçosament canvia la seva manera d’enfocar la feina, canvia la relació amb la seva filla i amb la seva mare i amb la vida en general. El seu procés de mirar lluny a mirar endins passa pel procés de dol que provoca qualsevol pèrdua: la negació, la rabia, la tristesa, i finalment el pacte amb el que és inevitable.

Un monòleg dividit en 29 escenes, moments curts i concrets en els que anem veient l’evolució de l’Anna, escenes situades en diferents llocs: al planetari, a casa, al carrer.

Una magnífica posada en escena amb la creació d’un viatge emocional, un món visual, lumínic i un món sonor. Barreja de tecnologies que ha comptat amb un gran equip tècnic: Xavi Erra espai escènic, Miriam Compte vestuari, Joana Serra disseny de la il·luminació, Vicenç Vilaplana disseny del vídeo, Irene Ferrer ajudant de direcció i regidoria i Toni Ubach a l’espai sonor.

Continua llegint

– 185 – Teatre – EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 2019.02.20 (temp. 18/19 – espectacle nº 135)

EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA (temp. 18/19 – espectacle nº 135)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ja fa uns dies a la Sala Beckett ens van presentar en roda de premsa el cicle “Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals” coordinat per Elisenda Ardèvol. Un cicle que vol ser una reflexió sobre la ficció i el món juvenil.

I dins d’aquest cicle s’ha programat EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA de Juan Mayorga, dirigit per Andrés Lima. Aquest text va ser guardonat amb un premi Max al millor autor 2008, i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula “Dans la maison” (2012) que va guanyar la Conxa d’Or al Festival de San Sebastian.

El març del 2014, ja vàrem poder veure un altra versió d’aquesta proposta a la Sala Muntaner, que també ens va agradar molt i que llavors va estar dirigida per Víctor Velasco.

Germán és un professor de secundària, professor de literatura, que es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes. Fins que arriba a la redacció del noi silenciós que s’asseu a l’última fila. Una redacció que comença dient “El sábado fui a estudiar a casa de Rafael Artola. La idea partió de mí, porque hace tiempo que deseaba entrar en esa casa.” … redacció que acaba amb un “continuará“….

L’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. A partir d’aquí, sorgeix entre l’adult i el chico un vincle tan intens com a perillós. Perillós per a ells i per als qui els envolten. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.

Continua llegint

– Teatre – TEMPS SALVATGE (🐌🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Gran – 2018.05.16 (temp. 17/18 – espectacle nº 268)

TEMPS SALVATGE (temp. 17/18 – espec. nº 268)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimecres, 8 dies després de l’operació, per fi l’Imma es va atrevir a sortir de casa i amb el cotxe i l’ajut de les crosses ens vàrem apropar al Teatre Nacional de Catalunya per gaudir d’aquesta magnífica producció de Josep Maria Miró dirigida per Xavier Albertí i amb un extraordinari elenc actoral. Tal com ens van explicar a la roda de premsa, TEMPS SALVATGE ha estat escrita expressament per a ser representada a la Sala Gran del TNC.

Un gran muntatge que parteix d’un text excel·lent.

Josep María Miró ens té acostumats a textos pensats per a espais petits i en formats més íntims, que el que ens ofereix en aquesta ocasió. Nosaltres hem pogut veure i comentar en aquest espai “Olvidémonos de ser turistas”, “Nerium Park”, “El principi d’Arquimedes”, “Fum” i “Gang Bang”.

Fotografia de May Zircus

Josep Maria Miró és molt hàbil en la creació de situacions carregades de misteri i excel·lent en posar de manifest sentiments com la por i la desconfiança dels uns vers els altres.

TEMPS SALVATGE ens situa en una comunitat de veïns que viu atemorida per unes pintades amenaçadores. La Ivana, extraordinària Laia Manzanares, una jove de 17 anys que acaba d’arribar a la comunitat, enrareix la convivència d’unes persones que necessiten fabricar un enemic exterior per enfrontar-se a les seves pors més intimes.

Una noia que els hi pregunta una vegada i una altra Aquest és un lloc bonic per viure ?

Com indica el mateix autor en el programa de mà, els protagonistes creuen haver conquerit un espai bonic per viure, i només l’arribada d’algú nou o els immigrants que travessen el bosc amb la voluntat de quedar-s’hi, pot qüestionar si aquesta és una bellesa real, un miratge, una impostura o, directament, una mentida.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (321) – TROYANAS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Grec – 30.07.2017

TROYANAS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

En qüestió de minuts saltem de l’alegria de CabaretA a la tragèdia d’una realitat que no es limita únicament al text d’Eurípides i Troya sinó que ens transporten a l’avui, a les guerres que destrueixen poblacions senceres, que acaben amb la cultura d’un poble, que generen dolor i destrucció.

TROYANAS en aquesta versió d’Alberto Conejero dirigida per Carme Portaceli, ens porta a les dones mítiques supervivents de la Guerra de Troya a qui els guanyadors es van repartir com si fossin un botí, decidint impunement sobre la seva vida i el seu futur.

Troya es Alep.

Hècuba (Aitana Sánchez-Gijon), Cassandra (Miriam Iscla), Helena (Maggie Civantos), Andròmaca (Gabriela Flores), Briseida (Pepa López) o Polixena (Alba Flores) són dones troianes que avui tenen altres noms, dones que representen la guerra i el dolor, però també la memòria històrica i la dignitat.

Podem llegir en el programa de mà: Avui seguim veient com les dones són éssers de segona categoria a les quals no importa gaire què els passi: després de cada guerra, i fins i tot durant la guerra, a les dones se les viola reiteradament, se’ls falta al respecte, se les maltracta sense ni tan sols tenir por de les lleis que prohibeixen la violència …. No passa res, els seus problemes, els seus patiments sempre són a la cua, sempre hi ha problemes més importants: els nens, la gana, els refugiats ….

… I aquest és l’objectiu d’aquesta proposta, fer memòria i visibilitzar els oblidats i les oblidades. “No dejeis que a la injustícia siga el silencio” crida en un moment donat Hècuba.

Taltibio (Ernesto Alterio) és l’únic home de la proposta, és el missatger que porta les ordres dels vencedors i que prenent consciència de la barbàrie no fa res per aturar-la. Taltibio és cada un de nosaltres que des de les nostres posicions acomodades veiem la injustícia arreu i no fem res.”al final todos obedecemos, todos hacemos lo que nos mandan, miramos para otro lado; tratamos de seguir adelante, de sobrevivir. Porque cada uno de nuestros días es una guerra

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – ESPLENDOR (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 12/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

ESPLENDOR

Cada any, en quant surt la temporada del Grec, ens posem a llegir totes les propostes i a intentar-la encabir les més possibles amb l’ajuda d’un full de càlcul; prioritzem les propostes d’Arts Escèniques internacionals perquè és molt possible que sigui l’únic cop que tenim l’oportunitat de veure-les; un cop fet això, acabem d’omplir els forats amb produccions que es poden veure al llarg de gairebé tot el mes de juliol.

Aquest ESPLENDOR, és una d’aquestes ultimes propostes que vàrem comprar ja un cop estrenada al Teatre Romea… i va anar d’un pèl, perquè el mateix dia al cap de poques hores, vàrem començar a rebre imputs “negatius” de les xarxes socials i dels blogs que parlen de Teatre.

Teatre Romea buit

Quan ahir vàrem entrar a la platea buida del Teatre Romea, vàrem pensar que havíem escollit malament i que ens avorriríem moltíssim; ens havien avisat de què era repetitiva i poc entenedora, alguns inclús ens havien explicat que no havien entès res, potser a causa del fet que l’acció anava endavant i enrere en el temps. Potser precisament per això, perquè sabíem el que anàvem a veure, entraven a la sala previnguts i molt atens per intentar entendre el que veuríem a escena.

Per sort, a poc a poc va anar entrant més públic i potser es va arribar a una quarta part d’entrada.

ESPLENDOR - Teatre Romea 2

Quatre dones estan tancades dins d’una sala del que sembla un palau residencial d’un president d’un estat de l’est d’Europa, un estat que no sabem quin és exactament; el que si sabem, és que actualment està sotmès a una dictadura; elles estan esperant que arribi el president per tal de què una periodista li pugui fer una entrevista important, ja que sembla que està a punt de produir-se una revolta.

Continua llegint

– Teatre – NOMÉS SÓN DONES (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita 23/10/2015

Una crònica que teníem pendent, d’un espectacle que ens va impactar i agradar moltíssim i que vàrem poder veure el dia abans de l’accident; encara que sigui una crònica breu, volem que quedi constància al blog d’aquest extraordinari espectacle, que valorem com podeu veure amb la màxima puntuació cargolaire.

Ara fa un parell de setmanes vam anar a la Sala Petita del Nacional per tal de veure NOMÉS SÓN DONES de l’escriptora Carmen Domingo, dirigida per Carme Portacelli.

Foto6_Dones

És una obra que parla de les dones durant la Guerra Civil, cinc dones, cinc històries entrellaçades que ens expliquen el sofriment i les penúries que van viure milers de dones arreu de l’Estat espanyol. El text és el reflex d’una situació històrica i al mateix temps és un crit contra la invisibilitat de les dones en aquell context, en el franquisme i en molts llocs del planeta en l’actualitat.

Continua llegint

– Teatre – DONA NO REEDUCABLE (🐌🐌🐌🐌🐌 ) – Teatre LLiure de Gràcia – 23/09/2015

La temporada del Teatre Lliure ha començat amb dues obres del mateix escriptor, Stefano Massini (Florència, 1975), representades a dies alterns al Lliure de Gràcia i ambdues dirigides per Lluís Pasqual. Ahir vàrem acudir a l’estrena de DONA NO REEDUCABLE magníficament interpretada per Miriam Iscla.

Stefano Massini

Stefano Massini

No ens imaginàvem pas en entrar a la sala que en sortiríem tan corpresos del que veuríem i escoltaríem a escena i l’angoixa en la que ens veuríem sotmesos per una de les interpretacions més extraordinàries que hem vist en els últims anys. Miriam Iscla es deixa la pell a l’escenari i li treu tot el suc a un text realment impactant i dur en el qual ens intenta explicar com s’ha portat l’aniquilació de tot un poble, el Txetxè, a mans de l’estat rus, que utilitza tots els mitjans al seu abast per destruir les esperances de llibertat d’una nació i destruir sistemàticament, amb les eines més perverses, les idees i les persones que no “combreguen” amb les directrius del dictatorial dirigent rus Vladímir Putin … les persones considerades NO REEDUCABLES pel règim.

Un any després de l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia, que va ocórrer el 7 d’octubre del 2006 a Moscou, Stefano Massini va escriure aquest retrat sense concessions, una immersió teatral total en violacions i represàlies, suborns i xantatges, desesperació i coratge.

Continua llegint