JUSTÍCIA (temp. 19/20 – espectacle 098 – i RdP 044)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
És la primera vegada, en els deu anys d’història d’aquest blog, que assistim primer a una de les representacions prèvies a l’estrena i l’endemà a la roda de premsa de presentació.
Això és el que ens ha passat amb JUSTÍCIA, ja que aquest passat dimarts vam poder anar a veure la proposta escènica i dimecres a la presentació en roda de premsa, de la que com sempre us deixem l’àudio.
This slideshow requires JavaScript.
Amb JUSTÍCIA, el seu autor Guillem Clua (Barcelona 1973), debuta a la sala Gran del TNC, i ho fa amb aquesta magnífica proposta (un encàrrec per part del director del TNC, Xavier Albertí), que ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, amb un repartiment de luxe i amb una espectacular escenografia i posada en escena.
En paraules de Josep Maria Mestres,JUSTICIA és una obra que posa en primer pla el tema de la identitat. Qui som? Com som? Per què som així? D’on som? Que ens configura com a persones, com a societat, com a país?
JUSTÍCIA és la descripció d’una família catalana burgesa que explica moltes coses sobre les diferents identitats de les quals estem conformats.
Una trama complexa plena de girs inesperats, que a la vegada és un thriller i un melodrama familiar, dotada d’un gran naturalisme que es trenca amb altres mecanismes narratius i flashbacks. Una peça sobre la por, sobre la hipocresia, on conviuen paral·lelament tres temps narratius i provoca que hi hagi escenes que es presentin entretallades i en el mateix moment, però molt fàcils de seguir per part de l’espectador.
EL FANTASMA DE CANTERVILLE (temp. 17/18 – espectacle nº 208)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón–
Basat en un text original d’Oscar Wilde, un text de nova creació de Joan Yago, dirigit per Josep Maria Mestres, és la proposta que ens ofereixen al Teatre Condal.
Joan Pera és EL FANTASMA DE CANTERVILLE.
L’empresari nord-americà Hiram B. Ortis es trasllada juntament amb la seva família a un antic Castell prop d’Ascot, Anglaterra. Lord Canterville, propietari anterior de la mansió, adverteix els nous habitants que el fantasma de Sir Simon Canterville vaga per la casa des que va assassinar la seva esposa, Lady Eleonore.
Però els nous inquilins, el senyor Otis, la seva esposa Martha i la seva filla Virginia, no fan cas de l’advertència, sinó que es burlen constantment d’ell, tot i que el fantasma intenta pertorbar la pau de la família per activa i per passiva, per mantenir la seva reputació i el seu honor.
This slideshow requires JavaScript.
Joan Pera encarna a Sir Simon de Canterville, el re re re re re re re besavi de l’actual propietari del castell (Pep Sais), condemnat a viure eternament en ser acusat, injustament, de la mort de la seva esposa. Interpreta un personatge divertit que es belluga en una acurada escenografia, presidida per una senyorial escala. Només una persona fa companyia al fantasma, i te cura d’ell, la governanta Marigold Umney, paper que també interpreta Pep Sais.
Aquest espai misteriós acollirà la trobada entre el món immaterial d’un Lord anglès del segle XVI i una moderna família nord-americana del segle XX. Aquesta família està integrada per Sir Otis (David Olivares), Martha Otis (Betsy Túrnez) i els seus fills Cecil (Òscar Castellví) i Virginia (Elisabet Casanovas). El xoc cultural i generacional entre dos maneres d’entendre el món, una basada en el llinatge i el pes de la història, i l’altra regida pel sentit pràctic i el valor econòmic de les coses.
Joan Pera, actor mataroní de 67 anys ens ha sorprès a tots amb la seva interpretació del personatge d’Harpagon a la tragicomèdia clàssica de l’Avar de Molière. I ens ha sorprès perquè ha interpretat un paper radicalment diferent dels que ens té acostumats, emmarcat gairabé sempre en la comèdia d’entreteniment.
L’Avar va ser el darrer text escrit i interpretat per Molière, estrenada al Palais Royal de París en 1668.Sergi Belbel va realitzar aquesta adaptació per a la producció estrenada al Festival Grec del 1996, dirigida per ell mateix i protagonitzada per en Lluís Soler.
Ara, aquella versió ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, que ha mantingut el seu caire clàssic en el text, el vestuari i l’escenografia. Segons ell mateix ha comentat, L’avar és una de les obres més perfectes amb les quals mai ha treballat per la “dosificació de la intriga i l’equilibri aconseguit entre comicitat i pedagogia“, una de les obsessions de Molière.
Ens situem a París a finals del segle XVII, a la casa d’Harpagon, un home vidu i terriblement avar, incapaç d’estimar res més que la seva fortuna. Els seus dos fills, Elisa i Cleante pateixen l’avarícia i l’egoisme del seu pare.
Una interessant i a la vegada arriscada aposta teatral per part del Dramaturg Guillem-Jordi Graells, que ha realitzat una adaptació força agosarada, intentant posar en un mateix argument i sàviament barrejats diversos personatges de les obres de William Shakespeare per parlar de les diferents visions de l’amor.
Proteu i Júlia, Valentí i Sílvia d’Els dos cavallers de Verona; Benedicte i Beatriu, Claudi i Hero de Molt soroll per no res, i el quartet de cavallers i el quartet de dames de Treballs d’amor perduts.
Es tracta de parelles d’amants, que Shakespeare va utilitzar en moltes de les seves principals obres i que suposo que el tàndem Guillem-Jordi Graells i el director de l’espectacle Josep Maria Mestres l’han volgut retre un homenatge en celebrar-se l’any passat el 450 aniversari del seu naixement.
No s’han estat de res i el muntatge és realment magnífic, amb una posada en escena espectacular, amb música en directe interpretada per Núria Andorrà utilitzant multitud d’instruments.
Però sobretot han aconseguit reunir a escena un planter d’actors del milloret de casa nostra i a més a més en algunes escenes els han fet cantar; veure les interpretacions d’Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Sílvia Bel, Rosa Renom, Àlex Casanovas, Joel Joan, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda….. en la mateixa producció, és tot un luxe i la veritat és que en comptadíssimes ocasions s’aconsegueix reunir tantes primeres figures.
Malgrat tot el que he comentat, i segurament per raons únicament personals, l’estil que se li ha volgut donar a l’obra, amb una visió de comèdia esbojarrada, buscant que el públic s’ho passi bé, ha fet que no ens acabes de fer el pes.
Laura Aubert reconec que fa un gran esforç a l’interpretat molts personatges en una actuació realment esgotadora, però crec que l’han encasellat massa en aquests tipus de paper tipus Clown i la veritat és que m’agradaria moltíssim que li donessin l’oportunitat d’interpretar personatges en els quals pugui demostrar que també és una gran actriu en papers dramàtics.
This slideshow requires JavaScript.
Crec que tots els actors van estar al 100%, però voldria comentar que em va sorprendre molt favorablement el retorn de Joel Joan als escenaris i les magnífiques actuacions d’Àlex Casanovas i Jordi Boixaderas; també la nostra sempre admirada Rosa Renom, va donar tot i mes a escena i malauradament aquesta vegada inclús va patir un accident…. una caiguda que vàrem viure en directe en una de les últimes escenes de la representació del passat divendres; l’escena la va acabar com va poder, tot subjectant-se una de les mans amb l’altre i absolutament pàl·lida pel dolor. Es va poder acabar la representació, però ella no va poder tornar a aparèixer a les darreres escenes ni tampoc en els aplaudiments.
Coneixem força bé les obres de William Shakespeare i la veritat és que hem gaudit de valent i força sovint amb moltes d’elles; la barreja dels personatges de tres de les seves obres, ho valorem positivament, encara que com ja he comentat al principi, la visió en clau de comèdia l’hem trobat massa forçada i no ens ha acabat de fer el pes. La nostra valoració es basa en aquesta sensació de què l’hem trobat massa esbojarrada…. i aquesta visió ens l’ha espatllat una mica, encara que hem de reconèixer que ens ha agradat en conjunt, especialment per la posada en escena, el vestuari i les magnífiques interpretacions.
Autoria: William Shakespeare
Traducció: Joan Sellent // Dramatúrgia: Guillem-Jordi Graells //Direcció: Josep Maria Mestres
Intèrprets: Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Sílvia Bel, Rosa Renom, Àlex Casanovas, Joel Joan, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda
Direcció musical: Jordi Domènech // Interpretació musical: Núria Andorrà // Espai escènic: Pep Duran // Vestuari: Maria Araujo // Caracterització: Toni Santos // Moviment: Montse Colomé // Il·luminació: Kiko Planas // Ajudant de direcció: Ota Vallés
Una coproducció del Grec 2015 Festival de Barcelona i Anexa.
Aquest diumenge passat, 26 d’abril, aprofitant que era el dia del col·loqui vàrem anar a veure FRANK V a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure; per fi podem dir la nostra d’aquest espectacle que tanta polèmica ha portat a les xarxes socials i particularment a l’espai de Facebook “TEATRE, l’opinió dels espectadors”, en el que participo activament.
Sembla que ja fa uns anys es va poder veure la versió original d’aquesta producció de Teatre Musical, ja que Mario Gas l’any 1989 va presentar un muntatge al Centro Dramático Nacional. Ara amb aquesta proposta que hem vist s’ha respectat el text, però s’ha volgut renovar totalment la seva música.
FRANK V ens ha agradat molt més del que esperàvem i fins i tot ens ha sorprès força comprovar com un text escrit per Friedrich Dürrenmatt l’any 1959 pot arribar a ser tan actual i no parlo tan sols pel tema dels “calerons”… dels usurers banquers i defraudadors sense escrúpols, …. sinó per la forma molt actual d’exposar-ho; s’ha de dir que el text original es conserva fil per randa, gairebé al 100%, malgrat que l’original, ja té 56 anys; això ha estat així, perquè ho ha volgut expressament el seu director Josep Maria Mestres; aquesta opció molt lloable, de respecte total al text original, ha fet que potser la sensació de l’espectador actual, l’hagi trobat un pèl massa allargassada i hauria agraït una bona tria del més essencial.
Fotografies de Ros Ribas
Sota una forma de teatralitat que pot semblar grotesca i fins i tot propera a l’esperpent, ens mostra en clau de Music Hall, una realitat molt tràgica per la seva crueltat però a la vegada molt i molt actual; potser ara es pot arribar a entendre el fet que es pugui representar, però en els anys en els que es va estrenar, era força difícil fer-ho i de fet va tenir molts problemes de censura.
Encara no ens ho podem creure ni nosaltres mateixos, com ens ha pogut fer vibrar tant una producció, si es te en compta que es tracta d’un monòleg, per inclús arribar a valorar-la amb la màxima puntuació de 5 estrelles a “Voltar i Voltar”.
Però no és per menys, perquè aquesta producció ho té TOT. Un text impactant i molt ben escrit per l’autora grega Lena Kitsopoulo, que està triomfant per tot Europa, una traducció de Joan Sellent que l’ha fet encara més propera a casa nostre, una magnífica direcció de Josep Maria Mestres …. i sobretot una actuació per recordar, per sempre mes, de l’actriu Mònica Glaenzel.
L’obra es va estrenar a Atenes l’any 2009 i és gairebé impossible no veure un lligam entre la crisi vital de la protagonista i la crisi econòmica de Grècia i de quasi tots els països del sud d ‘Europa, en l’època que es va escriure; l’autora ens posa un mirall davant nostre per tal de què ens veiem reflectits en les nostres insatisfaccions permanents, en tot el que fem, en el que som i en el que hem aconseguit a la vida. Ens creiem de debó nosaltres mateixos la nostra teòrica infelicitat ? … o es tracta més aviat d’una postura que ha arrelat en la societat benestant actual ?
Un dels molts encerts de la direcció, és que ha vist clarament que per deixar-ho encara més clar, calia posar un enorme mirall “físic” al fons de l’espai escènic, on els espectadors es veiessin a si mateixos reflectits, tant al principi com al final de la representació.
Avui no és un bon dia per a la protagonista de M.A.R.I.L.U.L.A. De fet, fa dies que no està gaire bé. Asseguda a la seva taula de treball mentre espera sense massa ganes l’arribada del seu amant ocasional, escolta música, es formula els perquès del seu desencís, busca sortides a la seva situació, ens explica la seva visió del món… Hi ha tantes preguntes sense resposta? Tant de bo existís una pastilla que ho arreglés tot!
Tornem al TNC i de nou ens trobem amb les males maneres de fer, de dir i de tractar al seu públic. No fem responsables als nois i noies que tenen les ordres de no deixar fer fotografies a res (es mogui o no) dins de la Sala. Fem responsables als que estan per sobre d’ells… i és que no s’adonen que sense públic NO son res. No haguessin pogut fer fora a aquets responsables i no pas als 11 treballadors que la setmana passada van despatxar?
Aquesta vegada l’escena va ser esperpèntica…. jo a la fila 1 amb el mòbil i abans de començar, vaig intentar fer una foto al públic que tenia davant meu amb la senyera a la ma, i és que l’escenari aquesta vegada esta al mig de dues graderies enfrontades. Llavors passa una hostessa del TNC i em diu en veu alta “NO ES PODEN FER FOTOS A L’ESCENOGRAFIA”….. em vaig quedar perplex…. i és que NO hi havia escenografia, ja que l’escenari era una superfície negra absolutament plana i sense res. Li vaig contestar…. a quina escenografia???, però no vaig voler espatllar-me la nit com fa unes setmanes quant vaig decidir demanar el full de reclamacions, i fer una denuncia.
I és que pels altaveus diuen que no es poden gravar imatges ni fer fotografies durant l’espectacle, però en cap cas abans de començar o en els aplaudiments.
No canvien la seva actitud prepotent i això que les sales mig buides un dissabte a la nit, auguren el pitjor.
El dimecres 30 de gener, varem anar a l’assaig general amb públic, d’una nova producció del Teatre Lliure…. Es tracta de DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX , uns textos magnífics, escrits pel dramaturg anglès, actor i periodista, Mark Ravenhill (nascut el 07-06-1966).
De fet l’autor va escriure 17 petites obres de Teatre d’una durada cada una d’uns 20 minuts i que totes tractaven de la GUERRA actual, de la guerra contra el “terrorisme”, contra els “dolents” (que ara toca que siguin els islamistes), ja que som atacats…. nosaltres…. els bons, els occidentals, els que se’ns omple la boca de paraules com “Democràcia”, “llibertat” i “Drets humans”.
Aquestes 17 obres s’han pogut veure a Londres en diferents espais i en l’ordre que els espectadors desitjaven. Aquí a casa nostra, suposo que per falta de pressupost, el director d’aquesta producció, en JOSEP MARIA MESTRES, ha hagut d’escollir el que ell ha considerat els 7 millors relats d’aquesta sèrie escrita per Mark Ravenhill.
No coneixem per tant els originals, però haig de dir que aquesta selecció m’ha impactat molt i al mateix temps m’ha agradat molt des del punt de vista TEATRAL… però és que a mes és molt i molt interessant, per el/els missatge/s que ens vol transmetre als espectadors o lectors d’aquesta esplèndida obra. Uns missatges que van mes enllà de posicionar-se en contra de la GUERRA i que en realitat el que fa, és posar-nos un mirall davant nostre on ens veiem reflectits…. perquè vulguem o no, nosaltres som protagonistes actualment d’aquesta guerra sense fi… potser de la primera guerra que no acabarà mai, que mai tindrà un vencedor i un vençut com guerres anteriors de l’historia i que malauradament durarà per sempre mes.
Mark Ravenhill
Una GUERRA que ens volen fer creure que “nosaltres” els occidentals som els BONS de la pel•lícula i que els “terroristes islàmics” els DOLENTS (i és que abans eren els sioux i mes tard els russos comunistes).
Nosaltres els “BONS” únicament veiem un cantó de la batalla i desconeixem per complert l’ altra versió dels fets… les invasions d’altres països en nom de la llibertat i la democràcia.
Aquests textos ens volen apropar de certa manera a la realitat des de les dues bandes, encara que evidentment amb ulls occidentals, però aconsegueix crec jo, obrir-nos els ulls i adonar-nos de què no existeixen en realitat els BONS i els DOLENTS… que la paraula “llibertat” està prostituïda i que gairebé mai te el significat que ens volen fer creure i que la “democràcia” és la que el poder establert ens permet assolir en cada moment segons les seves necessitats e interessos.
Ahir dimarts 17 de juliol ens apropem al Teatre Romea per tal de veure una obra teatral que teníem moltes ganes de veure i que no hem pogut veure abans per tal de prioritzar unes altres propostes del GREC 2012 que es representaven únicament un parell de dies. Es tracta de SENYORETA JÚLIA.
La senyoreta Júlia (en suec; Fröken Julie) és una obra de teatre realista escrita el 1888 per August Strindberg, que tracta de les classes socials, l’amor / luxúria i la batalla dels sexes amb un fort toc de determinisme (s’entén el determinisme com una doctrina filosòfica que defensa que tot succés, incloent el pensament i la conducta humanes, la decisió i l’acció, estan fixats, condicionats i establerts per una cadena de causes i conseqüències, sense que l’atzar prengui un paper en cap moment).
En la nit de Sant Joan de 1874 en l’estat de Count a Suècia, la jove noble Júlia, que intenta escapar d’una existència plena de costums socials i passar una bona estona, decideix anar a ballar a la festa dels servents, on sedueix a un lacai anomenat Joan. Aquesta nit Joan i Júlia consumeixin el seu amor, cosa que resulta dramàtic per Júlia, qui veu tacada la seva posició social, en haver-se relacionat amb un criat. Joan la convenç dient-li que l’única manera d’escapar de la seva dificultat és el suïcidi.
L’acció pren lloc en la cuina del senyoriu del pare de Júlia, on la núvia de Joan, una serventa anomenada Cristina, cuina i de vegades dorm mentre Joan i la senyoreta Júlia parlen.La lluita de classes i el poder estan molt presents en l’obra.
Júlia exerceix poder sobre Joan, perquè és d’una classe social més alta, però, Joan té el poder sobre aquesta, perquè és un home. El comte, el pare de la senyoreta Júlia (un personatge que no apareix en escena), exerceix el poder sobre ambdós personatges perquè és un home noble, el patró de Joan i el pare de la senyoreta Júlia.
Gairebé un segle més tard, el dramaturg i guionista britànic Patrick Marber va escriure After Miss Juliei va traslladar l’acció a la nit de la victòria electoral del Partit Laborista anglès el 1945. Va saber a mes a mes, polir l’odi a les dones que declarava tenir l’autor Strindberg i va posar mes accent en la lluita de classes.
