Arxiu d'etiquetes: PEP DURAN

– Teatre (200) – 4 MINUTS, 12 SEGONS (🐌🐌🐌🐌) – Versus Teatre – 02.03.2017

4 MINUTS, 12 SEGONS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

A Voltar i Voltar estem molt contents, perquè amb aquest títol tan numèric, arribem a les 200 propostes escèniques d’aquesta temporada, que hem tingut la sort de veure i també de valorar en aquest espai, durant els 6 mesos que portem de temporada.

________________

L’amor incondicional fa que de vegades pensis que coneixes perfectament a les persones amb les quals convius, sigui la parella o els fills.

L’amor incondicional és capaç de perdonar i justificar l’injustificable.

L’amor incondicional fa que de vegades creguis el que vols creure i no el que realment estàs veient.

L’amor dels pares és capaç de minimitzar un error dels fills, és capaç de perdonar i justificar-ho tot, és sens dubte l’amor més incondicional.

4-minuts-12-segons

En Jack és el fill de la parella protagonista, l’ha apallissat el germà de la seva ex-xicota i els pares intenten entendre el perquè. Sembla que l’origen de tot plegat és un vídeo penjat a Internet, un vídeo de contingut sexual, on ell està amb la seva xicota, la Cara (Judith Aguilar). Jack és el personatge absent que no està mai a l’escenari i són els seus pares, Di (Silvia Sabaté) i David (Jordi Cadellans) qui parlen de la situació i intenten trobar solucions al que ells consideren un error a la vegada que, de mica en mica, van descobrint l’autèntica personalitat del seu fill.

Di i David han dedicat les seves vides a donar al seu fill totes les oportunitats que ells mai van tenir. El noi és intel·ligent i extravertit i té un brillant futur al davant. Intenten per tots els mitjans que aquest “error” no destrossi aquest prometedor futur.

A mesura que avança l’obra, Di i David comencen a dubtar de tot el que han construït, del millor amic del seu fill, en Nick (Carles Pulido), de la Cara, del seu fill i d’ells mateixos tal com manifesta la Di en diverses ocasions: “Jo fins ara sabia quan deies mentides, només em calia mirar-te als ulls“.

Continua llegint

– Teatre (49) – EL CORATGE DE MATAR (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 07.10.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

EL CORATGE DE MATAR – 

Dura, pertorbadora, destructiva …. aquests i altres qualificatius poden definir aquesta obra de Lars Norén, l’autor suec referent del teatre contemporani europeu. Un “enfant terrible” de la literatura sueca que parla sobre les estructures familiars, sobre els conflictes de les famílies com a mirall dels conflictes socials.

Fa fred, però l’Erik prefereix deixar les finestres obertes durant la visita del seu pare, que s’ha presentat a la casa del fill per passar-hi un temps indefinit, encara que la relació s’hagi refredat visiblement després que morís la mare. Les cicatrius entre tots dos són visibles, la profunditat de les ferides, no. Qualsevol presència estranya pot pertorbar greument la violència latent d’aquest nucli familiar disgregat.

Fotografies de May Zircus

Fotografies de May Zircus

Segons comenta la directora d’aquesta proposta Magda Puyo ,”Segons Norén, és en el context familiar on surt el pitjor de l’ésser humà. Entén la família, i per extensió també la societat, com a aniquiladores de l’individu“.

Un text punyent i salvatge on l’odi, la violència i el sexe afloren constantment. Un pare, Manel Barceló, alcohòlic i violent i amb una incontrolable pulsió sexual. Un fill, Nao Abet, psicològicament inestable i a qui la mort de la mare, tres anys abans ha acabat de trastocar.

Un pare indiscret que vol saber de la intimitat d’un fill que el rebutja, que el veu com un pare amenaçador i ofegador.

Continua llegint

– Teatre – L’AVAR (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Goya – 17/02/2016

Joan Pera, actor mataroní de 67 anys ens ha sorprès a tots amb la seva interpretació del personatge d’Harpagon a la tragicomèdia clàssica de l’Avar de MolièreI ens ha sorprès perquè ha interpretat un paper radicalment diferent dels que ens té acostumats, emmarcat gairabé sempre en la comèdia d’entreteniment.

L'Avar - Teatre Goya 1

L’Avar va ser el darrer text escrit i interpretat per Molière, estrenada al Palais Royal de París en 1668.  Sergi Belbel va realitzar aquesta adaptació per a la producció estrenada al Festival Grec del 1996, dirigida per ell mateix i protagonitzada per en Lluís Soler.

Ara, aquella versió ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, que ha mantingut el seu caire clàssic en el text, el vestuari i l’escenografia. Segons ell mateix ha comentat, L’avar és una de les obres més perfectes amb les quals mai ha treballat per la “dosificació de la intriga i l’equilibri aconseguit entre comicitat i pedagogia“, una de les obsessions de Molière.

Ens situem a París a finals del segle XVII, a la casa d’Harpagon, un home vidu i terriblement avar, incapaç d’estimar res més que la seva fortuna. Els seus dos fills, Elisa i Cleante pateixen l’avarícia i l’egoisme del seu pare.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – NEUS CATALÀ – UN CEL DE PLOM – Sala Muntaner – (🐌🐌🐌🐌🐌) – 09/07/2015

Dijous 9 de juliol vam sortir de la Sala Muntaner amb el cor encongit, havíem assistit a una de les representacions mes torbadores que recordem … NEUS CATALÀ – UN CEL DE PLOM.

Basada en la novel·la de Carme Martí, la dramatúrgia de Josep Maria Miró ens porta dalt de l’escenari el resum de la vida de la Neus Català d’una forma contundent. Sense treva, des de les primeres paraules de la Mercè/Neus ens endinsem en la vida d’una dona que és un exemple de valentia, solidaritat I lluita per tots.

Neus Català - Un cel de plom

Neus Català i Pallejà farà 100 anys el pròxim mes d’octubre i continua lluitant per mantenir viva la flama de la memòria històrica que ha d’evitar que fets com els que ella va viure es tornin a repetir. Va néixer en el si d’una família pagesa al Priorat i es va establir a Barcelona un cop començada la Guerra Civil i es va implicar en la lluita antifeixista. Davant la derrota republicana es va exiliar a França. Això si, quan va travessar la frontera anava amb 182 nens a càrrec seu !!!

Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa. Detinguda pels nazis és deportada als camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen, i allà va romandre fins a l’alliberament.

Ha dedicat la seva vida a recordar aquelles companyes de captiveri a les quals va sobreviure i amb les que va compartir l’horror.

Neus Català - Un cel de plom 2Mercè Aranega ha fet una interpretació magistral des del minut 1 de la representació, fa seva la vida de la Neus i les paraules sentides ens fan viure tot un seguit de situacions on es barregen els moments dolorosos amb els moments d’esperança i fins i tot feliços, moments passats i moments presents i tot això sense abaixar mai la vista, sense deixar que les llàgrimes flueixin.

Com espectadors o lectors és dolorós, però necessari, escoltar o llegir les històries de persones que han sofert en carn pròpia l’horror dels camps d’extermini, però és realment esperançador els testimonis de persones que com la Neus Català han lluitat per viure després de la mort. El que ens resulta més colpidor és pensar que situacions semblants a aquesta estan succeint ara a diversos indrets del món i no som capaços de fer res, tot i conèixer el que està passant sembla que tots plegats ens hem tornat insensibles??

Una escenografia senzilla, però prou treballada per en Pep Duran, que amb quatre ferros que formen una escultura recargolada, ens transmet la desolació i fredor de les situacions viscudes. La il·luminació d’en Quico Gutiérrez i els petits canvis de situació de la Mercè Aranega,fa que només amb les paraules, sense pausa, se’ns vagi encongint el cor.

Neus Català - Un cel de plom 3

Una obra de les que no s’obliden i que malgrat la duresa recomanem al 100%.

Estem contents, perquè a conseqüència de la nostra visita a “la Muntaner”, hem “fet les paus” amb la Sala, que com sabeu la teníem una mica travessada; hem d’agrair molt especialment a la Bea, totes les explicacions i la paciència d’escoltar les nostres queixes en referencia a la NO numeració de les butaques que provoca en els dies de molta assistència de públic, corredisses i empentes per aconseguir una localitat amb bona visibilitat. Gràcies Bea per la teva amabilitat i el teu interès.

A la sortida, tenim la sort de conèixer personalment al dramaturg Josep Maria Miró que ha adaptat aquest meravellós text; el felicitem per la seva feina i estem xerrant una bona estona amb ell sobre el Teatre i els blogs que en parlen; ens hauria agradat molt fer el mateix amb Mercè Aranega, però quan ens vam adonar ja havia marxat.

Autoria: Carme Martí
Dramatúrgia: Josep Maria Miró
Direcció: Rafel Duran
Intèrpret: Mercè Arànega
Escenografia i vestuari: Pep Duran // Disseny d’il·luminació: Quico Gutiérrez //Disseny d’espai sonor: Lucas Ariel Vallejos //Ajudant de dirección: Mònica Bofill // Direcció de producción: Carles Manrique (Velvet Events)// Distribució: Elena Blanco (Magnètica Management)// Direcció técnica: Xavier Xipell “Xipi”// Alumne en practiques: Montserrat Butjosa // Fotografia: David Ruano, Albert Carreras 

diari en forma de cargol

– Teatre – CAMARGATE (🐌🐌🐌🐌) – Tantarantana Teatre – Sala Baixos22 – 12/03/2015

Ahir 12 de març, nova nit d’estrena al Tantarantana, dins de “El Cicló“, Cicle de Companyies Independents de Barcelona. En aquesta ocasió, sota una enorme expectació per tal de veure el resultat de CAMARGATE, una recreació teatral basada en la famosa conversa en el restaurant La Camarga de la líder del PPC Alicia Sanchez Camacho i Victoria Álvarez (ex-amant de Jordi Pujol fill) enregistrada per Método 3. Aquesta proposta de Teatre-documental ens la presenta la companyia resident Jorge-Yamam / TeatrodeCerca (Catalunya).

Fa menys de 3 mesos, vàrem veure RUZ-BÀRCENAS al Teatre lliure, una obra de teatre “valent”, que ens va agradar força i que té una similitud a la que ahir vàrem poder veure, ja que tractava en format documental, de l’actualitat de la corrupció del partit al poder a l’estat espanyol, el PP o Partit “Popular”…. i que ens mostrava llavors, la trista realitat d’un estat al qual molts ciutadans, entre els que m’incloc, ens fa vergonya pertànyer, sentiment que es va agreujant a mesura que van passant els dies i es van destapant més afers repugnants.

Fa poques setmanes que vaig tenir la sort de tenir accés a través de les xarxes socials al àudio de la conversa de la Camarga i vaig escoltar mitja conversa, fins que l’allau de noms que Victoria Álvarez vomita (no s’escau millor paraula que aquesta, pel que vaig poder escoltar) …. em va fer farragosa l’audició i vaig plegar.

És per això que us puc assegurar que l’equip de la companyia Jorge-Yamam / TeatrodeCerca ha fet un treball intens i immens, en la presentació d’aquesta conversa, amb els diàlegs REALS de la mateixa. A ulls dels espectadors, podria semblar una broma, o un diàleg manipulat per fer riure al públic, però ben us asseguro que no es tracta pas cap comèdia i que no s’ha afegit RES més del que es va dir amb aquella trista trobada entre els dos voltors disfressats de persones respectables, una d’elles que s’autonomena constantment com a “Presidenta”. L’acció del que veiem té un caire gairebé esperpèntic i còmic, però la realitat és que ens mostra cruament com funciona la corrupció, la política en aquest pais i els seus passadissos.

Haig de reconèixer que en algú moment vaig riure de la situació i del que es deien, i és que no hi ha per menys quan els “voltors” entren a parlar del nombre de “polvos, sin sacarla” …o quan es mofen de companys de partit als que menyspreen com a “homes”. Però la riallada es congela ràpidament al rostre, quan t’adones que no és pas una eina teatral que s’utilitza per a què el públic pugui “respirar”, sinó que tot el diàleg és pura realitat; és llavors quan provoca un enorme rebuig i fàstic, especialment de les pressions i presses de la “Presidenta” per fer buidar el pap a la persona que té al davant.

Continua llegint

– Teatre – DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX (****) Col·loqui – Teatre Lliure Monjuïc – 09/02/2013

Per MIQUEL GASCÓN

Ahir per segona vegada vam acudir a veure DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX, de la qual ja varem fer la crònica fa pocs dies i confirmem que es tracta d’un dels millors espectacles d’aquesta temporada. Enllaç amb la primera crònica.

Teatre Lliure 123-imp

Varem gaudir de nou d’unes molt bones interpretacions, encara que malauradament mitja companyia estava engripada i alguns amb febre (Silvia Bel, Roger Casamajor i Àurea Márquez), però no es va notar gaire i varen fer l’esforç d’actuar en una nit molt especial.  Per sort varem poder també veure la interpretació de l’altre noi que actua alternativament amb l’Oriol, Adrià Roca que també ens va deixar bocabadats, per la seva frescor i desimboltura.

Dispara… col.loqui 1 (1 sur 4)-imp

Perquè era especial?  molt senzill…. al final de l’obra varem poder presenciar el col·loqui amb tots la companyia (menys la Silvia Bel i l’Oriol Sans per indisposició, i amb la presencia del director Josep Maria Mestre, el traductor Joan Sellent, l’escenògraf Pep Duran, la responsable del vestuari Nina Pawlowsky… i sobretot la presencia de l’autor MARK RAVENHILL que va vindre especialment des de Londres per fer acte de presencia.

Dispara… col.loqui 3 (3 sur 4)-imp

Continua llegint

– Teatre – DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX (****) – Teatre Lliure Monjuïc – 30/01/2013

… per MIQUEL GASCÓN

El dimecres 30 de gener, varem anar a l’assaig general amb públic, d’una nova producció del Teatre Lliure…. Es tracta de DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX , uns textos magnífics, escrits pel dramaturg anglès, actor i periodista, Mark Ravenhill (nascut el 07-06-1966).

dispara 1

De fet l’autor va escriure 17 petites obres de Teatre d’una durada cada una d’uns 20 minuts i que totes tractaven de la GUERRA actual, de la guerra contra el “terrorisme”, contra els “dolents” (que ara toca que siguin els islamistes), ja que som atacats…. nosaltres…. els bons, els occidentals, els que se’ns omple la boca de paraules com “Democràcia”, “llibertat” i “Drets humans”.

dispara_agafa.tresor_repeteix_08__c_ros.ribas 7Aquestes 17 obres s’han pogut veure a Londres en diferents espais i en l’ordre que els espectadors desitjaven.   Aquí a casa nostra, suposo que per falta de pressupost, el director d’aquesta producció, en JOSEP MARIA MESTRES, ha hagut d’escollir el que ell ha considerat els 7 millors relats d’aquesta sèrie escrita per Mark Ravenhill.

No coneixem per tant els originals, però haig de dir que aquesta selecció m’ha impactat molt i al mateix temps m’ha agradat molt des del punt de vista TEATRAL… però és que a mes és molt i molt interessant, per el/els  missatge/s que ens vol transmetre als espectadors o lectors d’aquesta esplèndida obra. Uns missatges que van mes enllà de posicionar-se en contra de la GUERRA i que en realitat el que fa, és posar-nos un mirall davant nostre on ens veiem reflectits…. perquè vulguem o no, nosaltres som protagonistes actualment d’aquesta guerra sense fi… potser de la primera guerra que no acabarà mai, que mai tindrà un vencedor i un vençut com guerres anteriors de l’historia i que malauradament durarà per sempre mes.

mark_ravenhill

Mark Ravenhill

Una GUERRA que ens volen fer creure que “nosaltres” els occidentals som els BONS de la pel•lícula i que els “terroristes islàmics” els DOLENTS (i és que abans eren els sioux i mes tard els russos comunistes).

Nosaltres els “BONS” únicament veiem un cantó de la batalla i desconeixem per complert l’ altra versió dels fets… les invasions d’altres països en nom de la llibertat i la democràcia.

Aquests textos ens volen apropar de certa manera a la realitat des de les dues bandes, encara que evidentment amb ulls occidentals, però aconsegueix crec jo, obrir-nos els ulls i adonar-nos de què no existeixen en realitat els BONS i els DOLENTS… que la paraula “llibertat” està prostituïda i que gairebé mai te el significat que ens volen fer creure i que la “democràcia” és la que el poder establert ens permet assolir en cada moment segons les seves necessitats e interessos.

Continua llegint