LA CASA DE LES ARANYES (temp. 19/20 – espectacle nº 077)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Aquest passat dimarts dia 21 vam poder assistir a la “prèvia” d’aquesta proposta, que dilluns ens havien presentat en roda de premsa i que es va estrenar ahir dimecres dia 22 a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.
LA CASA DE LES ARANYES és un text del valencià Paco Zarzoso, sorgit de l’encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya i de l’Institut Valencià de Cultura. Amb direcció d’ell mateix i de Lurdes Barba.
Uns personatges distanciats de la societat, atrapats en un lloc inhòspit i solitari, i, que estan fortament marcats per les cicatrius que els lliguen als seus malsons, a les vivències que voldrien deixar enrere.
Uns personatges que no saben si volen fugir de l’espai o d’ells mateixos, però que tenen la certesa que “ningú pot escapar-se de l’indret d’on és ni dels seus pitjors malsons”.
La casa de les aranyes està situada just davant de la casa de les dàlies, dues cases aïllades en un territori que va quedar ocupat per un pantà, que alberga un poble en el seu interior. El clima de la comarca va canviar absolutament quan la construcció de la presa hidroelèctrica va submergir en l’oblit el poble.
Des d’aleshores, els pocs habitants de la zona malden per superar la seva complicitat més o menys directa en la destrucció d’aquells paratges, mentre els caçadors furtius n’amenacen cada dia la tranquil·litat.
A la casa de les aranyes hi viu l’Àngel (Francesc Garrido), un metge que ha volgut fugir de la ciutat retornant als seus orígens.
A la casa de les dàlies hi viuen l’Emília (magnífica Rosa Renom), el seu marit Ivan (Pep Ricart) i la seva filla Anna (Àgueda Llorca). Ells hi han arribat després de patir un sotrac econòmic que els hi ha costat el negoci i l’habitatge, i busquen la tranquil·litat. La mare de l’Emília també va viure en aquests indrets.
Dissabte vam fer cap a la Sala Beckett per veure quatre peces breus de Samuel Beckett en un espectacle batejat com a “BECKETT’S LADIES: Passos, Bressol, No jo, Anar i tornar”, uns textos amb dones com a protagonistes, presentades en un itinerari per diferents espais de la Sala Beckett.
Tothom és conscient que els textos de Samuel Beckett no són pas fàcils i les seves dramatúrgies segurament no són aptes per tota mena de públic, perquè requereixen un esforç suplementari per poder connectar amb ells. … i fins i tot a vegades inclús per arribar a entendre el seu significat. S’ha de valorar doncs que la Sala Beckett s’arrisqui a posar a escena obres que a casa nostra són gairebé desconegudes i escassament comercials, formant part del cicle que la Sala dedica al dramaturg amb motiu del 30 aniversari de la seva mort.
Són quatre peces de caire misteriós que retraten unes dones atrapades en moments de conflicte vital, uns textos escrits per Beckett (Irlanda 1906-París 1989), després d’escriure una de les seves obres mes emblemàtiques “Els dies feliços” (podeu veure la nostra ressenya del Lliure de Gràcia 2014), on la Winnie viu immobilitzada, lluitant per la supervivència, mentre a poc a poc va quedant enterrada.
Uns textos traduïts i dirigits per en Sergi Belbel i interpretats per Sílvia Bel, Míriam Iscla i Rosa Renom.
Aquí les actrius interpreten a unes dones que també tenen limitada la llibertat de moviment, en una posada en escena on Sergi Belbel reprodueix fidelment tot el que va quedar fixat en minucioses notes i acotacions de l’autor.
LA MORT I LA PRIMAVERA (temp. 19/20 – espectacle nº 010)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dissabte ens hem apropat a la sala Petita del Teatre Nacional per veure LA MORT I LA PRIMAVERA, obra pòstuma de Mercè Rodoreda (Barcelona 1908 – Girona 1983) adaptada i dirigida per Joan Ollé.
Considerada com el gran testament literari de l’autora, és una obra que no té res a veure amb els relats costumistes als quals en tenia acostumats com “Aloma”, “La Plaça del Diamant” o “Mirall trencat”. LA MORT I LA PRIMAVERA vol ser una al·legoria contra l’autoritarisme, la manca de llibertat i la violència totalitària, localitzada narrativament en una petita comunitat muntanyenca ubicada en un temps i en espai indeterminat.
Un petit poble sense escola ni església però amb un riu que el travessa per sota, on els seus habitants es regeixen per lleis terribles que ens podrien recordar societats primitives.
Malauradament hem de dir que a nosaltres ens ha decebut des del minut zero, quan encara no es veia el protagonista recitar palplantat i hieràtic, completament a les fosques a peu d’escenari. Entenem que no és un text fàcil de portar a escena, però també creiem que la direcció de Joan Ollé ha estat la responsable de no saber fer arribar al públic el significat del que volia dir realment el text.
No ens ha agradat gens l’escenografia deSebastià Brosa (entre mítica i fantàstica) per fosca i opressiva, amb un arbre que semblava caigut travessat dues edificacions (per nosaltres sense cap sentit aparent). Malgrat tot, encara sort que tenen un pes important les projeccions de Francesc Isern i la il·luminació de Lionel Spycher.
Però encara ens han satisfet menys la majoria de les interpretacions. No creiem que en tingui cap culpa el jove actor protagonista, Francesc Colomer, de dir el text amb un to de “ploramiques” durant tota la representació, sense modular tot just cap paraula amb un to diferent de la següent paraula, sense cap passió, sense gairebé cap expressió al rostre; entenem que ha estat el director el que l’hi ha indicat que havia de fer-ho d’aquesta manera. Una autèntica llàstima, perquè coneixem la vàlua d’aquest actor, que el director no ha volgut aprofitar.
Nit d’estrena al Teatre Romea, de la nova dramatúrgia de Ramon Madaula dirigida per Jordi Casanovas; una proposta que ja es va poder veure fa poques setmanes a Girona, dins del Festival Temporada Alta. Es tracta de la quarta obra de l’autor i aquesta vegada està situada en el jardí d’una casa adossada del Vallès Occidental, on tres generacions de Jordis celebren la seva onomàstica.
Tal com va comentar fa pocs dies, el mateix Madaula a la roda de premsa, ADOSSATS és una comèdia que tracta de la manca de comunicació en una família “normal”.
Una parella, en Jordi pare i la Carme viuen en una casa adossada al costat de Polinyà, amb el seu fill que també es diu Jordi, en Jordi petit.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Ells són en Jordi Bosch, la Rosa Renom i un jove Guillem Balart. Ella escombra el jardí i xerra pels descosits, ell llegeix el diari còmodament assegut, el fill dorm a l’habitació del pis de dalt. A la caseta del gos dorm la gossa de la família. Una família “normal”.
És el dia 23 d’abril i esperen l’arribada de la resta de la família, fa bon temps i dinaran al jardí. Arriben el Jordi avi, amb la seva cuidadora, i l’artista de la família, en Joan, germà del Jordi pare, fill del Jordi avi i tiet del Jordi petit. Ells són Carles Canut, Marieta Sánchez i Ramon Madaula.
En clau de comèdia retrata el món d’una família de classe mitjana, que estan junts, però se senten sols i no aconsegueixen anar més enllà de les bones formes. No saben com apropar-se, i com més ho intenten, més s’allunyen.
Un matrimoni espera un convidat i preparen la conversa que han de mantenir. Ell és un vell professor, un filòsof, al que han demanat entrar a l’Acadèmia i no vol fer-ho. Ella és la seva dona aparentment dedicada al seu marit. Ell és Mario Gas, ella es Rosa Renom.
Aquest vell professor, que va en cadira de rodes, s’omple de raonaments i justificacions per tal de mostrar-se superior, intel·lectualment, al seu convidat quan arribi. Les comparteix amb la seva dona amb qui s’intueix manté una relació molt particular, d’amor i submissió per part d’ella. Una relació que en un primer moment no acabem d’identificar amb claredat, en una primera part que potser es fa una mica llarga. L’aparició inesperada de la neboda del professor dóna un nou sentit a tot plegat i les converses agafen un altre caire menys filosòfic i més comprensible.
Puntades de sentit de l’humor que ens fan riure i que ens permeten connectar amb els personatges. L’aparició del xofer “presocràtic” del professor ens ha proporcionat una estona molt divertida en observar el contrast tan enorme entre la forma de parlar i de comportar-se de tots dos. Continuen esperant al convidat.
Finalment els dos filòsofs es troben, han estat companys d’estudis i han sigut molt amics, però ara l’enemistat i la competència entre tots dos és evident. El convidat és president de l’Acadèmia de Filosofia i vol convèncer al professor perquè accepti ser membre. S’estableix un duel entre tots dos, dues formes d’entendre la filosofia i la vida, ja que “Un d’ells s’ha apartat de la realitat per filosofar, l’altre ha sacrificat la vida de la ment per lliurar-se a les banalitats del món. Malgrat això, estan més units del que sembla. És possible trencar el vincle que els determina? Fins a quin punt la intel·ligència pot dependre de l’afecte?”
Però tots dos es necessiten perquè l’un s’ha de recolzar en l’altre per tirar endavant professionalment; les rancúnies han de deixar pas a la col·laboració entre tots dos. Fins i tot el xantatge emocional és vàlid.
Aquesta vegada les nostres expectatives, molt altes, s’han acomplert amb escreix. Asseguts a primera fila esperàvem l’aparició dels personatges observant les cadires, que en equilibri ocupaven una part de les golfes.
En Víctor (Pere Arquilluè) entra en escena, amb uniforme i un sabre d’esgrima a la mà, s’ho mira tot amb nostàlgia mentre escolta i regira alguns vinils molt antics. Esther (Rosa Renom), la seva dona, arriba uns moments més tard. Estan esperant un taxador pels mobles que s’amunteguen a les golfes de l’edifici que estan a punt d’enderrocar. Parlen de Walter (Ramon Madaula), el germà d’en Víctor amb el que no es relaciona des de fa vint-i-vuit anys. El vell taxador, Salomon (Lluís Marco) arriba.
En Víctor i l’Esther, la seva dona, convoquen el germà del primer, en Walter, a la casa on van viure amb els seus pares durant la infantesa. En Víctor és un policia que està a punt de retirar-se i, l’altre, un cirurgià d’èxit. S’han trobat perquè l’edifici ha de ser enderrocat i esperen un taxador que els ha de dir el preu dels mobles de la família que encara omplen les habitacions. Són a les golfes, examinant els objectes dipositats sota una capa de pols, però aquestes velles andròmines no són l’única cosa que hi ha a la casa: també hi ha una pila de records, fantasmes que faran pensar els protagonistes en com podrien haver estat les coses si, en cert moment, haguessin pres unes altres decisions.
Sílvia Munt porta magistralment a escena una de les obres més rodones d’Arthur Miller, que amb només quatre personatges ens parla de tots els temes que són habituals en els seus textos: la complexitat de les relacions humanes i l’encotillament que ens imposen les normes socials i morals de la societat.
La setmana santa ha provocat que les nostres cròniques teatraires restessin en un segon pla, a l’espera de la nostra tornada d’aquests dies de “descans” per les terres de Xàtiva; fa més d’una setmana vàrem poder veure aquesta extraordinària versió de HAMLET al Teatre LLiure de Gràcia.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Aquests dies hem pogut llegir diverses opinions a les xarxes socials, generalment totes positives o molt positives; el cert és que l’expectació era molt gran després de saber que les localitats per a totes les funcions estaven exhaurides abans de la seva estrena, tot i haver inclús prorrogat uns dies més del que estava previst.
Quina és la causa d’aquesta fita ?…. diuen que a causa de ser una proposta del Teatre Lliure que ha sabut promocionar molt bé, diuen que perquè està protagonitzat per Pol López, diuen que després de l’èxit d’Enric V amb el duet Pau Carrió-Pol López, diuen que … però a nosaltres tant és el que diuen, i és que teníem moltes ganes de veure aquesta producció i per això vam reservar entrades per un dels primers dies; la veritat és que no ens ha decebut gens ni mica…. ens ha agradat molt, molt i molt.
Pol López es Hamlet, un Hamlet que ens parla directament als ulls, que no parla amb ell mateix o amb Déu, que ens explica el seu profund dolor davant de la mort del seu pare, que coneix qui l’ha matat però que no sap com desemmascara-ho, que ens transmet la seva alegria i ens fa participar quan confirma la identitat de l’assassí, un Hamlet a la fi proper i humà, molt humà. El gran antiheroi shakespearià arriba convertit en un heroi de la mà de Pau Carrió.
Una interessant i a la vegada arriscada aposta teatral per part del Dramaturg Guillem-Jordi Graells, que ha realitzat una adaptació força agosarada, intentant posar en un mateix argument i sàviament barrejats diversos personatges de les obres de William Shakespeare per parlar de les diferents visions de l’amor.
Proteu i Júlia, Valentí i Sílvia d’Els dos cavallers de Verona; Benedicte i Beatriu, Claudi i Hero de Molt soroll per no res, i el quartet de cavallers i el quartet de dames de Treballs d’amor perduts.
Es tracta de parelles d’amants, que Shakespeare va utilitzar en moltes de les seves principals obres i que suposo que el tàndem Guillem-Jordi Graells i el director de l’espectacle Josep Maria Mestres l’han volgut retre un homenatge en celebrar-se l’any passat el 450 aniversari del seu naixement.
No s’han estat de res i el muntatge és realment magnífic, amb una posada en escena espectacular, amb música en directe interpretada per Núria Andorrà utilitzant multitud d’instruments.
Però sobretot han aconseguit reunir a escena un planter d’actors del milloret de casa nostra i a més a més en algunes escenes els han fet cantar; veure les interpretacions d’Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Sílvia Bel, Rosa Renom, Àlex Casanovas, Joel Joan, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda….. en la mateixa producció, és tot un luxe i la veritat és que en comptadíssimes ocasions s’aconsegueix reunir tantes primeres figures.
Malgrat tot el que he comentat, i segurament per raons únicament personals, l’estil que se li ha volgut donar a l’obra, amb una visió de comèdia esbojarrada, buscant que el públic s’ho passi bé, ha fet que no ens acabes de fer el pes.
Laura Aubert reconec que fa un gran esforç a l’interpretat molts personatges en una actuació realment esgotadora, però crec que l’han encasellat massa en aquests tipus de paper tipus Clown i la veritat és que m’agradaria moltíssim que li donessin l’oportunitat d’interpretar personatges en els quals pugui demostrar que també és una gran actriu en papers dramàtics.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Crec que tots els actors van estar al 100%, però voldria comentar que em va sorprendre molt favorablement el retorn de Joel Joan als escenaris i les magnífiques actuacions d’Àlex Casanovas i Jordi Boixaderas; també la nostra sempre admirada Rosa Renom, va donar tot i mes a escena i malauradament aquesta vegada inclús va patir un accident…. una caiguda que vàrem viure en directe en una de les últimes escenes de la representació del passat divendres; l’escena la va acabar com va poder, tot subjectant-se una de les mans amb l’altre i absolutament pàl·lida pel dolor. Es va poder acabar la representació, però ella no va poder tornar a aparèixer a les darreres escenes ni tampoc en els aplaudiments.
Coneixem força bé les obres de William Shakespeare i la veritat és que hem gaudit de valent i força sovint amb moltes d’elles; la barreja dels personatges de tres de les seves obres, ho valorem positivament, encara que com ja he comentat al principi, la visió en clau de comèdia l’hem trobat massa forçada i no ens ha acabat de fer el pes. La nostra valoració es basa en aquesta sensació de què l’hem trobat massa esbojarrada…. i aquesta visió ens l’ha espatllat una mica, encara que hem de reconèixer que ens ha agradat en conjunt, especialment per la posada en escena, el vestuari i les magnífiques interpretacions.
Autoria: William Shakespeare
Traducció: Joan Sellent // Dramatúrgia: Guillem-Jordi Graells //Direcció: Josep Maria Mestres
Intèrprets: Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Sílvia Bel, Rosa Renom, Àlex Casanovas, Joel Joan, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda
Direcció musical: Jordi Domènech // Interpretació musical: Núria Andorrà // Espai escènic: Pep Duran // Vestuari: Maria Araujo // Caracterització: Toni Santos // Moviment: Montse Colomé // Il·luminació: Kiko Planas // Ajudant de direcció: Ota Vallés
Una coproducció del Grec 2015 Festival de Barcelona i Anexa.
A partir de les primeres lectures de crítiques llegides a Blogs amics, ens van venir unes immenses ganes de veure el treball d’interpretació de la gran Rosa Renom; semblava gairebé que tota la resta era superflu i fins i tot, la segona part es tornava feixuga, reiterativa i sobrera.
En veure el passat dissabte EL PRESIDENT de l’autor Thomas Bernhard, a la Sala Tallers del TNC, ens vàrem adonar que cada espectador és un món, que cadascun valora coses diferents i que nosaltres no estàvem gens d’acord amb aquestes primeres apreciacions. La producció de la qual estem parlant és per nosaltres, potser la més rodona i millor compensada en tots els aspectes teatrals, de les que hem vist aquesta temporada.
Amb el país en un estat de crispació creixent, la parella presidencial acaba d’escapar il·lesa d’un atemptat que s’ha endut la vida de l’estimat gos de la presidenta i també d’un coronel. El terror que experimentaran el president i la presidenta —accentuat pel risc de ser assassinats pel seu propi fill, que s’ha passat a les files anarquistes— revelarà progressivament l’abisme que separa la solidesa aparent del seu poder i la mediocritat de la seva fragilitat real.
La farsa política construïda per Thomas Bernhard ataca sense cap mena de concessions les bombolles dels nuclis de poder, per oferir aquesta despietada radiografia d’una intimitat familiar en què la companyia de massatgistes, confidents i amants oficials només serveix per distreure les solituds inevitables d’una parella de dirigents amb aires dictatorials, que són tan incapaços de connectar amb el seu poble com amb ells mateixos.
Per començar, la direcció de Carme Portaceli ens ha deixat sense paraules…. un dels treballs millors que hem vist d’ella, a l’alçada d’aquell treball seu del 2012 també al TNC (Baixos Fons), que recordarem tota la vida, i curiosament formant tàndem també amb l’escenògraf Paco Azorín. En aquella ocasió la vàrem valorar amb les 5 estrelles, màxima puntuació a “Voltar i Voltar”, i ara amb aquest EL PRESIDENT ho tornem a fer. Nits com la que vàrem viure el passat dissabte, són la base per creure que el Teatre que es fa a Catalunya pot arribar a l’excel·lència i que és perfectament comparable amb les millors produccions a escala internacional.
“BENEïT SIGUI L’AIRE !!!” poder posar una altra vegada en una obra de teatre la nostra màxima puntuació de 5 estrelles, és un goig immens. A la capçalera hem posat en broma 5 estrelles “al quadrat”… i és que amb tota sinceritat ha estat una de les millors produccions que hem vist a Catalunya en els darrers anys…. …..“FIGURATE”.
Els feréstecs ( I rusteghi en l’original) és una comèdia de Carlo Goldoni escrita en vènet. Va ser estrenada a Venècia al Teatro San Luca, al final del carnaval de 1760 i es va publicar el 1762. Els feréstecs són quatre mercaders de Venècia, que representen la vella tradició conservadora i puritana de les classes mitjanes venecians, enfrontats a la “nova frivolitat” veneciana.
La versió catalana, meravellosament traduïda del vènet al català per Lluís Pascual, ha estat estrenada l’abril del 2013 al Teatre Lliure. Aquí rau la clau de l’èxit i és que en Lluís Pascual ha aconseguit apropar al nostre mon aquesta comèdia a Catalunya a l’època de la República del segle passat; ho ha fet a mes a mes introduint les diferents parles del català, des del català que es parla al país valenciá, el català de ses illes, el de ponent i el Gironí; les diferents parles es parlen a l’hora i cada família utilitza una; també s’introdueix el castellà i fins i tot el gallec.
“FIGURATE” . Els quatre feréstecs que donen nom a l’obra, en la seva versió catalana i en ordre d’aparició son: Arturo (Jordi Bosch), Pepito (Andreu Benito), Salvador (Xicu Masó) i Tomeu (Boris Ruiz). Tots quatre comparteixen diverses coses en comú: tracten d’imposar a les seves dones els usos tradicionals, per restringir tot allò què consideren massa estrany o excèntric, els prohibeixen sortir de casa, fins i tot sortir al balcó, i anar a festes o veure comèdies, no toleren estranys a casa, la qual cosa també denota la seva repulsió natural a la conversa. Un parell de personatges masculins mes son el nuvi Quimet (Pol López) i Ricardo (Carles Martínez)
Les dones són sens dubte molt diferents als feréstecs; Margarita (Rosa Renóm), la nuvia Llucieta (Laura Aubert), Marina (Rosa Vila) i Victòria (Laura Conejero) . Hi ha una profunda diferència entre la visió del món de les dones de l’obra i la dels marits: mentre aquests estan tossudament lligats a les regles dictades per un inraonable sentit de la modèstia o la tradició, les dones són portadores d’un sentit de la proporció molt més saludable i elàstic.
En el programa de ma en Lluís Pascual diu que en Goldoni acostumava a escriure els seus papers per actors determinats, i que en aquest moment ell ha tingut la gran sort de poder comptar amb un gran repartiment i que tots ells s’han llançat de cap a interpretar aquesta bogeria…. aquesta obra que és un disbarat, però alhora, i en dos paraules ……. BRU -TAL .
