Arxiu d'etiquetes: CARLES MARTÍNEZ

– 305 – Roda de premsa AIXÒ JA HO HE VISCUT – Teatre Biblioteca de Catalunya – 2019.06.06 (temp. 18/19 – RdP 052)

 AIXÒ JA HO HE VISCUT (temp. 18/19 – RdP nº 052)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir dijous una nova roda de premsa a l’espai màgic del teatre situat a la Biblioteca de Catalunya, per presentar l’última proposta de la temporada d’aquest espai, AIXÒ JA HO HE VISCUT (I Have Been Here Before), un text del dramaturg anglès John Boynton Priestley (1894 -1984), dirigit per Sergi Belbel.

Precisament la tarda anterior l’Imma i jo havíem tingut la sort de poder assistir a una mena d’assaig en què vàrem poder veure algunes escenes inconnexes, escollides sense cap ordre pel director, cosa que agraïm profundament perquè d’aquesta manera va evitar fer-nos un espòiler i malmetre la representació que veurem d’aquí a pocs dies.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

És potser un dels assajos en el que hem gaudit i après més, de l’enorme esforç que representa aixecar un projecte teatral.; Sergi Belbel és molt i molt didàctic i sense adonar-nos ens va oferir una classe magistral, de com interaccionen amb els actors, tots els elements que entre en joc, com són l’espai sonor o el disseny de llums.

Ahir la presentació, mes que una roda de premsa, em va semblar una reunió d’amics, pel bon rotllo que es respirava. Oriol Broggi director de l’espai i de La Perla29, ens va presentar a tot l’equip, començant pel director Sergi Belbel i als 6 actors, tots presents a la presentació: Jordi Banacolocha, Lluís Soler, Carles Martínez, Míriam Alamany, SÍlvia Bel i Roc Esquius…. i tots ells satisfets i força emocionats de poder treballar per fi, entre aquestes parets de pedra de la Biblioteca.

En Sergi Belbel comença a parlar per fer palès que està molt satisfet de treballar amb el mateix equip per tercera vegada; recorda “Vells Temps” a la Sala Beckett l’any 2014 i “Maria Estuard” al Teatre Lliure el 2016.

Sergi Belbel, ens explica que a la nova sala Beckett (en Sergi és president de la Fundació) ha passat de donar classes, a tenir un laboratori d’investigació, amb 24 actors de diferents àmbits, del professional i del no professional. Treballen en experiments sobre “els límits de la teatralitat” i l’any passat el laboratori es va centrar sobre “el temps en el teatre“. Amb el grup de la Beckett van fer una lectura de tres obres de Priestley, autor on el temps es converteix en una constant a les seves obres: “Dangerous Corner” (encara no representada a Espanya), “El temps i els Conways” i “Jo he estat aquí abans” que ara s’estrena amb el títol d’AIXÒ JA HO HE VISCUT.

Continua llegint

– Teatre – ÈDIP (🐌🐌+🐚) – Teatre Romea – 2018.04.17 (temp. 17/18 – espectacle nº 258)

ÈDIP (temp. 17/18 – espec. nº 258)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimarts passat finalment vam poder veure aquesta proposta d’Èdip al Teatre Romea, proposta de la qual esperàvem molt pel que vam escoltar a la roda de premsa i pels comentaris llegits en les xarxes.

I ens ha tornat a passar, hem sortit del teatre decebuts i amb la sensació de buidor que dóna no complir expectatives. També hem de dir que en aquest cas, hem tingut discrepàncies entre nosaltres dos, perquè a l’Imma no li ha desagradat del tot, en canvi a en Miquel l’ha arribat a avorrir.

L’obra se centra en la figura d’Èdip, rei de Tebes i la recerca de la seva pròpia identitat.

ÈDIP regna a Tebes juntament amb la seva esposa Jocasta, la vídua de Lai, el rei mort. Quan la ciutat està colpejada per nombrosos mals, el poble demana ajuda al seu rei i ell els promet venjança. Des de Delfos, Creont porta una mala notícia: qui va matar Lai és el causant d’aquesta tragèdia i només el seu càstig pot salvar la ciutat. Quan el rei de Corint, Pòlib -el qual Èdip considera el seu pare- mor, arriba la veritat: Èdip és el causant dels problemes de Tebes, perquè sense saber-ho ha mort el seu propi pare, el rei Lai, i Jocasta, amb qui s’ha casat i amb qui ha tingut quatre fills, és també la seva pròpia mare. Quan ella s’assabenta d’això es lleva la vida i el seu fill, davant el cadàver de la seva mare i esposa, s’arrenca els ulls desesperat i reclama el càstig que ell mateix va prometre al culpable, per així salvar Tebes.

ÈDIP agafa el text de Sòfocles, “Èdip, rei” com a base, versionat per Jeroni Rubió Rodon i inclou fragments d’altres obres de Sòfocles, algun petit fragment de Wadji Moawad i de Borges.

Una proposta amb dramatúrgia de Marc Artigau i la direcció d’Oriol Broggi.

Continua llegint

– Teatre – Grec2016 – LES BRUIXES DE SALEM (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Grec – 02/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquesta obra d’Arthur Miller, en versió traduïda per Eduardo Mendoza, ha estat escollida com la peça que ha inaugurat oficialment el Festival Grec d’enguany. Dirigida per Andrés Lima i coproduïda pel Teatre Romea, el Centro Dramático Nacional i el Grec 2016 serà representada a Madrid a partir del mes de gener del 2017.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Feia uns anys en què una producció teatral no era la que obria el Festival i si bé hem de dir que l’amfiteatre del teatre Grec no és potser el lloc més idoni per oferir teatre, aplaudim aquest començament.

Arthur Miller, un dramaturg que es caracteritza per la càrrega social i de denúncia que impregnava a les seves obres, ens parla en aquesta ocasió d’un episodi de la història dels EUA que va tenir lloc a Salem (Massachusetts) el 1692. L’autor va escriure aquesta obra com a resposta a la famosa “caça de bruixes” del senador McCarthy,  un episodi de la història dels Estats Units que es va desenvolupar entre 1950 i 1956 durant el qual el senador Joseph McCarthy va desencadenar un estès procés de delacions, denúncies, processos irregulars i llistes negres contra persones sospitoses de ser comunistas i que Arthur Miller va patir en primera persona.

Les Bruixes de Salem - Teatre Grec

Aquest terme,” caça de bruixes”, ha esdevingut com la manera d’anomenar aquelles situacions en què un govern persegueix als seus oponents polítics en nom de l’interès del país i la seguretat nacional. I malauradament no ha deixat mai d’estar vigent…. i sobretot els catalans en podem donar fe.

Continua llegint

– Teatre – MARIA ESTUARD (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 07/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Aquest dissabte després de passar tot el dia a Girona gaudint de la 61a EXPOSICIÓ DE FLORS, MONUMENTS, PATIS I JARDINS: “Temps de Flors” vam fer cap al Teatre Lliure de Gràcia per poder veure aquesta producció que segons el que ens van explicar a la roda de premsa ja preveiem que ens agradaria. I així ha estat, ens ha agradat i molt i s’ha convertit en una altra cinc cargols del nostre particular rànquing.

MARIA ESTUARD - Teatre Lliure - 0

MARIA ESTUARD de Friedrich von Schiller, es va estrenar l’estiu de l’any 1800 al teatre de la Cort de Weimar a Alemanya i és una de les grans obres de la literatura alemanya. El 1835 Donizetti i Bardari van estrenar la versió operística al Teatre de La Scala de Milà.

El 19 de setembre del 1990 el Teatre Lliure va presentar la versió de Guillem-Jordi Graells dirigida per Josep Montanyès i que havia estat estrenada al Grec. Anna Lizaràn i Maife Gil n’eren les protagonistes i comptava també amb Àlex Casanovas, Norbert Íbero, Quim Lecina, Alfred Lucchetti, Joan Matamalas, Joan Miralles, Jordi Mollà, Pep Munné, Àgata Roca, Carlota Soldevila i Jordi Torras.

Ara en aquesta nova versió, Sergi Belbel ha fet l’adaptació del text reduint a dues les cinc hores de durada original i en set els dinou personatges que hi apareixien. En aquesta versió només Àlex Casanovas torna a interpretar un paper, aquest cop el del comte de Leicester en tant que el 1990 era el jove Mortimer.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Continua llegint

– Teatre – CAMBÓ-COMPANYS (🐌🐌) – Teatre Romea – 04/04/2016

Dilluns passat, el Teatre Romea ens va donar l’oportunitat de visionar aquest espectacle protagonitzat per Carles Martínez i format per dues peces d’oratòria parlamentària. Una proposta a la frontera entre l’oratòria i el teatre on Carles Martínez ens fa sentir que estem asseguts a l’hemicicle parlamentari tot escoltant Cambó i Companys.

Cambó_Companys

El primer és el discurs pronunciat per Cambó al Parlament de la República Espanyola el 13 de desembre de 1934 (després dels fets del 6 d’octubre de 1934), en el qual defensa la conducta de La Lliga Catalana en els dies de la sublevació, fent una defensa de l’Estatut en uns moments en què la seva vigència era pràcticament nul·la, ja que havia estat substituït per un règim d’excepció.

CAMBO-COMPANYS Teatre Romea - 1

Continua llegint

– Teatre – CAIGUTS DEL CEL (🐌+ 🐚) – Teatre Condal – 09/09/2015

Sabem que la culpa és nostre pel fet d’haver escollit veure una comèdia en el Teatre CONDAL, tot i saber que el que es representa normalment en aquesta sala és un tipus de Teatre que no ens agrada per què acostuma a ser un tipus de Teatre molt comercial, que creiem recerca simplement fer passar una bona estona (que ja és molt) a un tipus de públic no acostumat a trepitjar sovint els Teatres.

Observem que el grup FOCUS distribueix les produccions que representa, entre les 4 sales que gestiona, segons al públic al qual va dirigit …. Romea, La Villarroel, Goya i Condal i aquesta ultima li pertoca representar comèdies i obres de Teatre en la que el text és potser el menys important. Segurament aquesta ha estat la causa de què no trepitjàvem el Teatre CONDAL des de fa molts anys, com a mínim els 5 anys que fa que publiquem les nostres opinions teatraires en aquest Blog “Voltar i Voltar”.

Caiguts del Cel 1

Malgrat això, fa uns mesos que en veure les primeres promocions de l’obra, CAIGUTS DEL CEL, ens va cridar l’atenció que la dirigia Sergi Belbel i que els principals protagonistes eren Emma Vilarasau i Jordi Bosch, i per tant ens vàrem arriscar a comprar les entrades.

Continua llegint

– Teatre – NO FEU BROMES AMB L’AMOR (🐌🐌 + 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 12/02/2015

El passat dijous 12 de febrer vàrem tornar a trepitjar la Sala petita del Teatre Nacional de Catalunya, precisament la nit d’estrena a la Sala Gran d’una obra que nosaltres veuríem l’endemà; l’espectacle que s’acostuma a veure en les estrenes d’aquest teatre públic, amb el tema de les “invitacions” és realment patètic i molt feridor pels espectadors que acostumem a pagar les nostres entrades; és un tema prou conegut per tots els que estimem el Teatre, però que pel que sembla no se li vol posar aturador, ni tan sols es comenta en els fòrums de”cultura”….. potser per por a perdre certs privilegis?

Escoltar frases en el vestíbul com aquesta … “Escolta maca, si vols venir al TNC ara mateix, vina corrents que t’espero al vestíbul, … tinc 8 invitacions i me’n sobren tres…. i és que em sap greu que es perdin“, això dit per una dona d’uns 30 anys, parlant a crits per telèfon a la porta dels lavabos compartits per les dues sales. Cada vegada més, evitem el dia de les estrenes als Teatres públics de casa nostre, ja que les platees estan gairebé exhaurides abans de posar-se a la venda i la cohort d’aprofitats que les omplen són gairebé sempre els mateixos… i no parlo pas de la premsa ni d’altres mitjans paral·lels que promocionen el Teatre.

Però anem al que toca, que no és més que parlar de l’obra que venim a veure… NO FEU BROMES AMB L’AMOR, escrita el 1834 per Alfred de Musset (Paris 1810 – 1857). Musset va escriure aquesta obra a l’edat de 24 anys, immediatament després del trencament del seu apassionat romanç amb l’escriptora George Sand; es tracta d’un drama romàntic amb la presència de l’amor, del seu fracàs a causa de l’orgull humà, … i l’aparició sobtada de la mort.

IMG_0547

El Baró vol casar el seu fill Perdican amb la seva neboda Camille, que acaba de passar uns anys de formació en un convent. Els dos cosins, que havien tingut una relació molt íntima quan eren infants, es retrobaran amb una aparent fredor que respondrà més aviat a les prevencions davant d’aquest casament de conveniències que no pas als veritables sentiments que encara mantenen l’un per l’altre, i que tanmateix s’esforçaran a ignorar per orgull, a pesar dels danys col·laterals que això pugui ocasionar.

Suposo que en aquella època podria arribar a ser un text molt atractiu, precisament per tractar de l’amor adolescent que té molt de romàntic i que, qui mes qui menys hem “patit” tots, amb les falses actituds vers la parella estimada, com de no voler aparentar-ho massa, per tal de ser encara més valorat i desitjat; malauradament és un text que no ha resistit el pas del temps i que vist des del present, almenys a mi no m’interessa gaire. Un text que camina des de la comèdia esbojarrada de l’inici, fins a la previsible tragèdia final, amb algun moment intermedi remarcable.

Continua llegint