Arxiu d'etiquetes: Mercè Aranega

– 251 – Teatre – COM ELS GRECS (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure de Gràcia – 2019.04.21 (temp. 18/19 – espectacle nº 183)

COM ELS GRECS (temp. 18/19 – espectacle nº 183)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Al Lliure de Gràcia COM ELS GRECS, un Èdip contemporani de Steven Berkoff (Londres 1937), sota la direcció de Josep Maria Mestres: una reivindicació de la insolència, la transgressió, la irreverència, la ferocitat.

Steven Berkoff va estrenar aquesta peça el 1980, el 1988 se’n va fer una versió operística i en 1990 una cinematogràfica. Un text que trasllada el mite d’Èdip a l’Anglaterra de finals dels 70, i avui podem veure que els seus presagis més pessimistes han estat superats amb escreix. La versió portada ara a escena és la traducció de l’anglès de Joan Sellent.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Un muntatge que prioritza la paraula i que segons diu Josep Maria Mestres sembla avui més oportú que mai i potser ens podrà ajudar a revaluar el significant profund dels valors que realment importen a la nostra societat, a la nostra vida.

Un text que ell va llegir fa vint anys i que ha intentat portar a escena un parell de vegades i que a cada nova lectura descobreix que el text es va actualitzant en confrontar-lo amb els esdeveniments socials recents. Un text amb un llenguatge literari absolutament transgressor i groller però al mateix temps molt poètic.

Pablo Derqui es posa a la pell de l’Eddy i comença la peça amb un discurs desafiant que ens passa per sobre, amb un batibull de paraules que ens deixa estabornits. La seva pose, la seva mirada, la seva gestualitat ens hipnotitza, (i encara més des de la fila 1 on estàvem situats). Ens dibuixa un Eddy que provinent dels barris populars i decadents de Londres, en els temps de la “dama de ferro”,  es transforma en una persona que busca reafirmar els seus ideals i inculcar un ordre nou a les coses. L’amor que sent per la seva dona és el reflex de la passió per la vida i el desig d’acabar amb el món degradat en el que ha viscut. Una interpretació extraordinària.

Continua llegint

– 041 – Teatre – SHIRLEY VALENTINE (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 2018.09.17 (temp. 18/19 – espectacle nº 029)

SHIRLEY VALENTINE (temp. 18/19 – espectacle nº 029)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimecres de la setmana passada va tenir lloc la roda de premsa de presentació d’aquesta SHIRLEY VALENTINE, la primera proposta teatral que inaugura la temporada al Teatre Goya.

SHIRLEY VALENTINE és un monòleg de Willy Russell, un encàrrec del Everyman Theatre de Liverpool que va ser estrenada en 1986, passant dos anys més tard al West End de Londres i estrenant-se a Broadway en 1989. Una peça que encara es continua representant al Regne Unit on l’any 2017 va fer gira per celebrar el seu 30e aniversari.

L’any 1994 (ja fa d’això 24 anys) aquesta mateixa obra es va poder veure a Barcelona, estrenada a la Sala Villarroel i protagonitzada per l’actriu Amparo Moreno, sota la direcció de Rosa María Sardà; va ser reposada 8 anys després al Teatre Goya.

La proposta que es presenta ara al Teatre Goya està dirigida per Miquel Gorriz i protagonitzada per Mercè Aránega.

Miquel Gorriz torna al Teatre Goya després de l’èxit de la seva versió d’ART, de Yasmina Reza, que nosaltres vam veure en 2016 en aquesta mateixa sala.

Segons manifesta el mateix Miquel Gorriz en el programa de mà, Shirley Valentine és un formidable monòleg còmic sobre l’empoderament d’una dona vençuda per les circumstàncies, menyspreada pel seu entorn familiar, mancada d’autoestima, la Shirley comença la seva particular revolució amb humor i tendresa.

Una dona de mitjana edat, de Liverpool, amb els fills ja grans i emancipats, parla amb la paret de la seva cuina i qüestiona que n’ha fet de la seva vida, que ha passat per trobar-se atrapada en una vida rutinària i amb un marit que li diu que l’estima sense cap gest d’afecte, sense cap carícia, sense ni tan sols, aixecar els ulls del diari. Una amiga, la seva única amiga, vol que l’acompanyi quinze dies a les illes gregues. Això implica deixar enrere, temporalment, marit i fills. Una proposta que trastoca tot el seu món, tota la seva aparent estabilitat.

Continua llegint

– 030 – Roda de premsa SHIRLEY VALENTINE – Teatre Goya – 2018.09.12 (temp. 18/19 – RdP 006)

RdP – SHIRLEY VALENTINE (temp. 18/19 – RdP nº 006)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Dimecres al matí es va celebrar la Roda de premsa del primer espectacle que veurem aquesta temporada al Teatre Goya. Es tracta de SHIRLEY VALENTINE, un monòleg de Willy Russell dirigit per Miquel Gorriz i protagonitzat per Mercè Aránega.

El director artístic del Goya, Josep Maria Pou, ha obert la roda de premsa recordant que el 24 de setembre farà 10 anys que el teatre va aixecar el teló amb l’obra “Els nois d’història”, d’Alan Bennett.

Segons Josep Maria Pou, aquesta obra ja s’ha convertit en un clàssic, perquè ja fa 40 anys que es va estrenar a Londres i des de llavors s’ha pogut veure per bona part dels teatres del món occidental. Ha afirmat que “el que fa la Shirley a l’escenari sí que és una declaració d’independència“, ja que es tracta “d’un cant de llibertat i d’alliberament enorme de l’ésser humà“.

Miquel Gorriz, director del muntatge, que torna al Teatre Goya després de dirigir “ART” de Yasmina Reza durant la temporada passada, ha explicat el procés de treball de l’obra, fent especial esment a l’adaptació del llenguatge i l’acurat treball de vestuari i d’escenografia. Gorriz ha volgut ressaltar la intensitat d’assajos amb Mercè Aránega durant tot l’estiu.

Miquel Gorriz creu que SHIRLEY VALENTINE és una obra optimista que representa un viatge emocional que, de manera molt sàvia, barreja la comèdia, el drama i el dolor personal; també opina que malgrat que el text ja té 40 anys, és molt actual donat que “crea un personatge molt creïble i molt intel·ligent i precisament per això, li ha costat més passar de moda“.

Continua llegint

– Teatre – SOL SOLET (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2018.03.28 (temp. 17/18 – espectacle nº 232)

SOL SOLET (temp. 17/18 – espec. nº 232)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El Teatre Nacional de Catalunya (TNC) ens ofereix SOL SOLET, una obra poc coneguda de l’escriptor Àngel Guimerà. La seva directora, Carlota Subirós, ha decidit donar “una nova llum” al text, que no es representa en públic des de 1904.

Tal com ens van explicar a la roda de premsa, aquesta és una obra molt fosca, contràriament al que dóna a entendre el seu lluminós títol. Una obra que es belluga entre la llum i l’ombra, que ofereix una mirada sobre la foscor de l’ànima, sobre el desig que destrueix, que engendra violència. Sobre el desig de trencar la solitud i apropar-se a l’escalfor del sol solet de la cançó.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de David Ruano

Uns personatges que es troben en solitud acompanyada, una família formada per Gaetana (esplèndida com sempre, Mercè Arànega) i els seus fills Hipòlit (Roger Casamajor) i Bernabé (Ramon Pujol). Munda (magnífica Laura Aubert) és la neboda de la matriarca i està promesa al fill gran. L’arribada a la casa de Jon (extraordinària interpretació de Javier Beltrán) trencarà l’aparent equilibri.

Un personatge aliè a la família, el Sr. Querol (Oriol Genís) i els personatges de la llum (Laia Duran) i l’ombra (Antònia Jaume) completen el repartiment.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (301) – HISTÒRIES D’ISTANBUL A CONTRAPEU (🐌🐌🐌🐌) – Espai Lliure – 14.07.2017

HISTÒRIES D’ISTANBUL A CONTRAPEU 

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma BarbaMiquel Gascón – 

ISTANBUL és sens dubte una de les ciutats més atractives del món, segons el nostre punt de vista; l’hem visitat un munt de vegades i ens l’estimem de debò, malgrat que cada vegada que la visitem notem que va perdent aquell caire d’exotisme que tant ens va atraure el primer cop que la vam visitar ara ja fa 38 anys; malgrat tot, encara avui ens fascina pel contrast de cultures entre un barri i un altre i per la bellesa de les seves mesquites i paisatges i sobretot per la vida que palpita intensament i que es pot fàcilment comprovar com a simples turistes que som.

És precisament per això que va ser un dels primers espectacles del Festival Grec que vàrem escollir, malgrat que llavors no erem conscients que després es podria veure en temporada en un altre Sala del mateix Teatre Lliure, al mes de maig del 2018.

Ahir divendres, a l’Espai Lliure vam poder gaudir d’aquesta obra de Yesim Özsov, actriu, directora i dramaturga turca fundadora i directora artística del Galata Perform d’Istanbul. Traduïda i adaptada per Carles Batlle està dirigida per Joan Arqué Solà.

Sis actors interpreten dotze personatges, en un seguit d’històries creuades. Sense relació aparent, vells i joves, conservadors i progressistes, laics i creients, aquests personatges encarnen les contradiccions d’una ciutat on es troben Orient i Occident, dues concepcions de vida pràcticament oposades. Una ciutat que fa de frontissa entre continents i cultures.

A l’obra, trobem dues famílies i altres personatges que s’hi relacionen: l’inspector i la seva dona tenen dos fills, Demir i YağmurL’enamorat de Yağmur és Deniz. El germà gran de Deniz és Cihad. La parella de Cihad és Alev. El senyor Sakin i la senyora Kerime tenen dues filles, l’una és casada, l’altra no: Atalet i Özge. El taxista és del mateix poble que el senyor Sakin. Un bon batibull de personatges.

Continua llegint

– Teatre (233) – A TOTS ELS QUE HEU VINGUT (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Petita – 07.04.2017

A TOTS ELS QUE HEU VINGUT

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Una entretinguda història escrita per Marc Rosich, per encarreg del TNC. Tal com ens va explicar a la roda de premsa, en aquell moment feia molt poc que havia esclatat “el cas Pujol” i va pensar que aquest podia ser el fil conductor de la seva proposta.

La Magda Casals de Clarà, un paper fet a mida per a l’extraordinària Mercè Aránega, és una dona de la burgesia que viu en un pis de l’Eixample de Barcelona i que s’ha quedat vídua fa molt poc. Ella és mestressa de casa i el seu marit era un comercial de l’Enciclopèdia Catalana.

L’esclat de l’escàndol al voltant del Jordi Pujol fa que senti la necessitat d’insultar i dir paraulotes per poder treure la seva rabia davant de l’engany que ella creu, ha patit per part del seu admirat i estimat Jordi. Això provoca que convidi a pujar a casa seva un sensesostre que sap molt d’insultar, una bona i divertida interpretació d’en Carles Gilabert, sobretot a la primera part de l’obra on es produeixen moments realment divertits.

A partir d’aquesta decisió, a priori difícil d’entendre, apareixen les filles de la Magda (Montse Esteve i Àurea Márquez), la seva germana (Lurdes Barba) i una neta (Mireia Pàmies) provocant tota mena de situacions més o menys aconseguides.

Hem trobat un pèl exagerada i ridiculitzant la forma en què es presenta el “procés”, amb la preparació de l’onze de setembre; potser és el punt que menys ens ha agradat, ja que des del nostre punt de vista s’han volgut manipular i ridiculitzar sentiments que compartim molts catalans, és a dir, voler esdevenir un estat lliure, fora de la mediació d’un estat que ens menysprea culturalment i ofega econòmicament.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Entenem que es tracta simplement d’una visió irònica del director, però en aquest punt creiem s’hauria d’haver profunditzat el problema d’una manera molt més seriosa.

Continua llegint

– Teatre (158) – DAVANT LA JUBILACIÓ (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 19.01.2017

DAVANT LA JUBILACIÓ –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Dijous sabíem que ens enfrontàvem a una llarga sessió de bon teatre i anàvem preparats. Magnífic autor. Magnífic director. Magnífics intèrprets. Fila 1 per no perdre cap detall del text ni de les interpretacions.

Però el que vam rebre va superar les nostres expectatives. Ho vam tenir tot. I una dosi afegida d’angoixa vital. Igual que Vera, una de les protagonistes, en sortir, necessitem imperiosament agafar aire.

DAVANT LA JUBILACIÓ és un text del dramaturg en llengua alemanya Thomas Bernhard i està inspirada en la història verídica d’un jutge nazi que, anys després de la guerra, i d’haver estat amagat durant deu anys al soterrani de casa seva, va aconseguir conservar la seva bona posició a força de mantenir ocults els seus ideals nacionalsocialistes. Viu amb les seves dues germanes, que son pols oposats d’una mateixa realitat. El jutge està a punt de jubilar-se i està angoixat per un futur abocat a l’aïllament en companyia.

davant-la-jubilacio-teatre-lliure-2

L’obra va néixer a partir de l’anomenat “cas Filbinger”. Hans Filbinger, primer ministre de Baden Wutemberg, va dimitir el 1978 quan es va fer públic que havia estat jutge de la marina hitleriana i que havia signat nombroses condemnes a mort. Aquesta peça es va estrenar l’any 1979 a Stuttgart i en català, es va estrenar a la Sala Beckett l’any 1996 dirigida per Rafel Duran i interpretada per Hermann Bonnín, Teresa Cunillé i Lurdes Barba.

Continua llegint

– Teatre – VICTORIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 06/05/2016

Per Miquel Gascón & Imma Barba

M’havia fet unes grans expectatives amb aquesta producció del TNC, a partir de la roda de premsa a la qual vaig poder assistir fa uns dies i a vegades això fa que a l’hora de veure-la representada a l’escenari et pugui arribar a decebre; en aquest cas, aquesta premissa no es va complir gens, perquè literalment em va fascinar absolutament tot, especialment el text de Pau Miró, la seva direcció, l’escenografia espectacular de Max Glaenzel i les excel·lents interpretacions dels set actors.

Victòria - TNC - Voltar i Voltar - 1

Victòria 1

VICTÒRIA, és una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50, però d’alguna manera molt present en els nostres dies. Com si d’aquells dies, encara ens n’arribés l’ombra. Aquella gran derrota que va ser la Guerra Civil per a gran part de la població, només es podia combatre amb petites victòries quotidianes. Aquesta és la història d’una d’aquestes petites victòries.

La por, evidentment els mecanismes brutals de repressió que exercia el sistema policial i la col·laboració espiritual de l’església, creaven un estat de pànic en el ciutadà. Aquesta por i les pors actuals són diferents, però ho són tant? Hi ha ecos d’aquelles pors que encara ressonen avui? Hi ha alguna cosa de la nostra passivitat relacionada amb aquella por?

La vídua protagonista està interpretada per Emma Vilarasau; Mar Ulldemolins és una noia francesa que ajuda molt amb la seva presencia al canvi de visió de la vídua; Jordi Boixaderas és un falangista “sensible”; Pere Arquillué, un mestre republicà; Mercè Aránega interpreta una dona que abans de la guerra era una persona alegre i que s’ha convertit a la força en una persona trista que ha d’amagar el seu passat; el germà es Joan Anguera i el personatge d’un noi ha estat interpretat per Nil Cardoner, que m’ha agradat molt especialment.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre Musical – NIT DE MUSICALS: UNA NIT A BROADWAY (🐌🐌) – Teatre Grec – 20/07/2015

Em fa moooooolta mandra començar a escriure sobre aquest espectacle que de nou ens ha decebut molt per falta de qualitat del so al recinte del Teatre Grec.

Ens considerem amants d’aquest gènere de Teatre Musical, i en més d’una ocasió ha estat l’excusa per viatjar per Europa i veure diferents Musicals que a casa nostra no es poden veure.

La temporada passada del Grec, ja vàrem escriure una crònica del primer espectacle que es va representar, que volia ser un resum de diferents Musicals del compositor Albert Guinovart i llavors ens vàrem prometre que no ens gastaríem ni un duro més, en espectacles com aquell, si la qualitat del so no millorava. Aquí us deixo aquella crònica del 2014.

cartel_nit_de_musicalsPer tant, havíem descartat comprar entrades per l’espectacle d’enguany, dedicat a Musicals conegudíssims de Broadway….. però una setmana abans, vàrem rebre una invitació per assistir a l’assaig general el dia abans de la seva estrena oficial. En mala hora vàrem acceptar, perquè va ser una pèrdua absoluta de temps i vàrem sortir del recinte amb un cabreig evident….. i és que el so va tornar a ser patètic, però aquesta vegada a més a més, molts dels micròfons de mà no funcionaven o ho feien a estones, amb el problema afegit que els tècnics pujaven el so d’alguns cantants que tapaven totalment als seus companys.

Estic d’acord que era un assaig general, que no es pot valorar un espectacle com caldria en una representació prèvia i també sóc conscient que el dia de l’estrena oficial, pel que m’han dit no varen haver-hi incidències greus d’aquest tipus. De totes maneres, haig de donar la meva opinió sobre el que vaig veure …. i sobretot el que NO vàrem poder escoltar….. i sincerament em va semblar més que patètic, vaig sentir vergonya aliena, del que estàvem presenciant.

Quan un assaig general te problemes greus com aquells, s’ha de parar l’espectacle, resoldre els problemes i continuar…. però en aquest cas la directora Elisenda Roca va cometre el gran error de no fer-ho. Era potser perque erem public convidat i no merexiem la mateixa consideració ?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Deixant a banda els problemes tècnics greus de so, el que vàrem poder intuir, és sens dubte una gran voluntat d’aixecar un espectacle de qualitat, especialment amb una posada en escena força acurada i amb una gran il·lusio d’un grup força important d’escoles musicals de casa nostre, com són les escoles Aules, Coco Comín, Eòlia, Dance Emotion, Luthier d’arts Musicals, Luthiers Dansa, Memory i Taller de Músics; de fet es notava a l’ambient que molts dels convidats d’aquella nit eren familiars dels membres que actuaven.

El millor de tot, sense cap dubte va ser la Banda Municipal de Barcelona, que malgrat tots els moments de desconcert, varen saber continuar com si no passes res.

Les interpretacions molt desiguals, perquè es barrejaven cantants de qualitat amb actors que l’únic que podien oferir és la seva voluntat, cantant com bonament podien algunes de les cançons; evidentment ens van agradar, com sempre ho fan Àngels Gonyalons, Daniel Anglès, Elena Gadel, Ivan Labanda… i molt especialment Xavi Duch amb un número de claqué antològic; entre els actors, la gran sorpresa la va donar l’actriu Mercè Aranega a la que nosaltres mai l’havíem vist cantar i que ho va fer força, força bé…. i sobretot va omplir l’escenari amb la seva gran presencia.

Segurament aquest espectacle, almenys el dia de la representació oficial, gaudia d’una qualitat molt més elevada que el de la temporada passada i la meva valoració hauria estat força més alta. Malauradament el que nosaltres vàrem poder escoltar, no va estar a l’altura d’uns mínims tolerables.

Direcció escènica: Elisenda Roca
Direcció musical: Andreu Gallén
Banda Municipal de Barcelona, dirigida per Salvador Brotons
Col·laboració al piano: Albert Guinovart
Interpretació musical: Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Daniel Anglès, Diana Roig, Elena Gadel, Ivan Labanda, Joan Pera i Roger Pera, Mercè Arànega, Mercè Martínez, Miquel Fernández, Mone Teruel, Muntsa Rius, Sergi Albert, Xavi Duch
Col·laboració: Albert Bolea, Annabel Totusaus, Benjamí Conesa, Bernat Mestre, Dídac Flores, Ferran González, Gracia Fernández, Jordi Llordella, Jordi Vidal, Júlia Jové, Lluís Parera, Marc Flynn, Marc Pociello, Marc Vilavella, Marta Capel, Miquel Cobos, Nacho Melús, Neus Pàmies, Rubén Yuste, Víctor Arbelo, Víctor Gómez Casademunt, Xavi Navarro
Traducció i adaptació de les cançons: David Pintó // Arranjaments: Jordi Cornudella // Caracterització: Toni Santos // Disseny de so: Toni Vila // Enregistrament d’àudio: Guillermo Prats // Disseny d’il·luminació: Dani Santamaría // Projeccions, enregistrament de vídeo i Producció executiva : Teatralnet Produccions

Cargols Musicals de Broadway

– GREC2015 – Teatre – NEUS CATALÀ – UN CEL DE PLOM – Sala Muntaner – (🐌🐌🐌🐌🐌) – 09/07/2015

Dijous 9 de juliol vam sortir de la Sala Muntaner amb el cor encongit, havíem assistit a una de les representacions mes torbadores que recordem … NEUS CATALÀ – UN CEL DE PLOM.

Basada en la novel·la de Carme Martí, la dramatúrgia de Josep Maria Miró ens porta dalt de l’escenari el resum de la vida de la Neus Català d’una forma contundent. Sense treva, des de les primeres paraules de la Mercè/Neus ens endinsem en la vida d’una dona que és un exemple de valentia, solidaritat I lluita per tots.

Neus Català - Un cel de plom

Neus Català i Pallejà farà 100 anys el pròxim mes d’octubre i continua lluitant per mantenir viva la flama de la memòria històrica que ha d’evitar que fets com els que ella va viure es tornin a repetir. Va néixer en el si d’una família pagesa al Priorat i es va establir a Barcelona un cop començada la Guerra Civil i es va implicar en la lluita antifeixista. Davant la derrota republicana es va exiliar a França. Això si, quan va travessar la frontera anava amb 182 nens a càrrec seu !!!

Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa. Detinguda pels nazis és deportada als camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen, i allà va romandre fins a l’alliberament.

Ha dedicat la seva vida a recordar aquelles companyes de captiveri a les quals va sobreviure i amb les que va compartir l’horror.

Neus Català - Un cel de plom 2Mercè Aranega ha fet una interpretació magistral des del minut 1 de la representació, fa seva la vida de la Neus i les paraules sentides ens fan viure tot un seguit de situacions on es barregen els moments dolorosos amb els moments d’esperança i fins i tot feliços, moments passats i moments presents i tot això sense abaixar mai la vista, sense deixar que les llàgrimes flueixin.

Com espectadors o lectors és dolorós, però necessari, escoltar o llegir les històries de persones que han sofert en carn pròpia l’horror dels camps d’extermini, però és realment esperançador els testimonis de persones que com la Neus Català han lluitat per viure després de la mort. El que ens resulta més colpidor és pensar que situacions semblants a aquesta estan succeint ara a diversos indrets del món i no som capaços de fer res, tot i conèixer el que està passant sembla que tots plegats ens hem tornat insensibles??

Una escenografia senzilla, però prou treballada per en Pep Duran, que amb quatre ferros que formen una escultura recargolada, ens transmet la desolació i fredor de les situacions viscudes. La il·luminació d’en Quico Gutiérrez i els petits canvis de situació de la Mercè Aranega,fa que només amb les paraules, sense pausa, se’ns vagi encongint el cor.

Neus Català - Un cel de plom 3

Una obra de les que no s’obliden i que malgrat la duresa recomanem al 100%.

Estem contents, perquè a conseqüència de la nostra visita a “la Muntaner”, hem “fet les paus” amb la Sala, que com sabeu la teníem una mica travessada; hem d’agrair molt especialment a la Bea, totes les explicacions i la paciència d’escoltar les nostres queixes en referencia a la NO numeració de les butaques que provoca en els dies de molta assistència de públic, corredisses i empentes per aconseguir una localitat amb bona visibilitat. Gràcies Bea per la teva amabilitat i el teu interès.

A la sortida, tenim la sort de conèixer personalment al dramaturg Josep Maria Miró que ha adaptat aquest meravellós text; el felicitem per la seva feina i estem xerrant una bona estona amb ell sobre el Teatre i els blogs que en parlen; ens hauria agradat molt fer el mateix amb Mercè Aranega, però quan ens vam adonar ja havia marxat.

Autoria: Carme Martí
Dramatúrgia: Josep Maria Miró
Direcció: Rafel Duran
Intèrpret: Mercè Arànega
Escenografia i vestuari: Pep Duran // Disseny d’il·luminació: Quico Gutiérrez //Disseny d’espai sonor: Lucas Ariel Vallejos //Ajudant de dirección: Mònica Bofill // Direcció de producción: Carles Manrique (Velvet Events)// Distribució: Elena Blanco (Magnètica Management)// Direcció técnica: Xavier Xipell “Xipi”// Alumne en practiques: Montserrat Butjosa // Fotografia: David Ruano, Albert Carreras 

diari en forma de cargol