Arxiu d'etiquetes: Àurea Márquez

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir, diumenge 19 de maig, a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max, s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint →

– Teatre – ISLÀNDIA (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2017.10.15 (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

2 respostes

ISLÀNDIA (prèvia) – (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Diumenge vam fer cap a la sala Petita del Teatre Nacional per veure la representació d’ISLÀNDIA, un text de Llüisa Cunillé dirigit per Xavier Albertí.

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió.

Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l’última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a Islàndia.

El noi, que somia a ser cantant d’òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.

Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mòbil, … i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

Continua llegint →

– Teatre (233) – A TOTS ELS QUE HEU VINGUT (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Petita – 07.04.2017

Deixa un comentari

A TOTS ELS QUE HEU VINGUT –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Una entretinguda història escrita per Marc Rosich, per encarreg del TNC. Tal com ens va explicar a la roda de premsa, en aquell moment feia molt poc que havia esclatat “el cas Pujol” i va pensar que aquest podia ser el fil conductor de la seva proposta.

La Magda Casals de Clarà, un paper fet a mida per a l’extraordinària Mercè Aránega, és una dona de la burgesia que viu en un pis de l’Eixample de Barcelona i que s’ha quedat vídua fa molt poc. Ella és mestressa de casa i el seu marit era un comercial de l’Enciclopèdia Catalana.

L’esclat de l’escàndol al voltant del Jordi Pujol fa que senti la necessitat d’insultar i dir paraulotes per poder treure la seva rabia davant de l’engany que ella creu, ha patit per part del seu admirat i estimat Jordi. Això provoca que convidi a pujar a casa seva un sensesostre que sap molt d’insultar, una bona i divertida interpretació d’en Carles Gilabert, sobretot a la primera part de l’obra on es produeixen moments realment divertits.

A partir d’aquesta decisió, a priori difícil d’entendre, apareixen les filles de la Magda (Montse Esteve i Àurea Márquez), la seva germana (Lurdes Barba) i una neta (Mireia Pàmies) provocant tota mena de situacions més o menys aconseguides.

Hem trobat un pèl exagerada i ridiculitzant la forma en què es presenta el “procés”, amb la preparació de l’onze de setembre; potser és el punt que menys ens ha agradat, ja que des del nostre punt de vista s’han volgut manipular i ridiculitzar sentiments que compartim molts catalans, és a dir, voler esdevenir un estat lliure, fora de la mediació d’un estat que ens menysprea culturalment i ofega econòmicament.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Entenem que es tracta simplement d’una visió irònica del director, però en aquest punt creiem s’hauria d’haver profunditzat el problema d’una manera molt més seriosa.

Continua llegint →

– Teatre (78) – REVOLTA DE BRUIXES (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 01.11.2016

Deixa un comentari

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

REVOLTA DE BRUIXES –

Vam acabar el dia 1 de Novembre, amb la nostra tercera representació del dia, a L’Espai Lliure on vam poder assistir a la preestrena de l’obra on debuten les noies de La Kompanyia.

Ja a la roda de premsa ens van explicar l’origen d’aquesta obra de Benet i Jornet escrita entre el 1971 i el 1975 i que és potser una de les més representades en el teatre amateur a Catalunya. Ara Juan Carlos Martel ens ofereix la seva visió.

Una oficina amb dues taules, un despatx amb una persona treballant dins, una escala i un passadís en el primer pis. Arriba l’Aurora (Chantal Aimée) que flirteja descaradament amb el vigilant. De mica en mica arriben les altres cinc dones. Elles formen part de la brigada de neteja de les oficines. Tota la història que ens expliquen passa en el transcurs d’una nit.

revolta-de-bruixes-teatre-lliure-3

Les dones tenen un problema comú, col·lectiu, que les enfrontarà amb el vigilant, però aquest problema és gairebé l’única cosa que les uneix, i és per això que la diminuta i domèstica revolta que sobrevé pot agafar aviat uns camins inesperats.

Una de les dones, Sofía (Àurea Márquez) és la que lidera la revolta i vol que la resta de dones facin el que ella diu. S’enfronta amb el vigilant, únic representant de l’empresa, i vol prendre actituds radicals que no totes comparteixen. Però totes s’hi avenen, excepte Rita (Júlia Truyol) que és justament la seva cosina i amb la que manté una certa rivalitat.

En aquesta nit coneixem també les circumstàncies personals de la resta de dones, Paulina (Claudia Benito), una vídua jove una mica beneita que es deixa portar per qui crida més, Dolors (Raquel Ferri) que lluita contra el càncer i te por de morir, Filomena (Andrea Ros) que espera la trucada del marit amb el qual ha discutit abans d’anar a la feina i ha marxat de casa i Aurora (Chantal Aimée) a la que agradada seduir els homes i practicar sexe.

Continua llegint →

– Teatre – (02) – QUAN ACABI LA NIT (🐌🐌🐌🐌) – Tantarantana Teatre – Sala Baixos22 – 01.09.2016

Deixa un comentari

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

QUAN ACABI LA NIT

Aquesta estrena del Teatre Tantarantana forma part de la programació d’El Cicló 2016, cicle de companyies independents de Barcelona que va arrencar al mes de març amb la proposta de la companyia IGNIFUGA, “KOHLHAAS”, seguida per la Cia DARA amb “MARS JOAN”, “17 SIMPÀTIQUES MANERES D’ACABAR AMB EL CAPITALISME” de la Cia. CASA REAL i la proposta de LA CALÓRICA “EL PROFETA”.

El Col·lectiu la Santa ens presenta aquest projecte de la dramaturga Laura Mihon dirigit per Àurea Márquez, una actriu a la qual admirem i que ens ha sorprès molt gratament amb aquesta estrena com a directora.

Un home recorre l’Antàrtida en travessia solitària, arrossegant el seu trineu. Tres joves d’after comparteixen les seves idees i somnis, incapaços de tornar a casa. Una noia espera a l’aeroport el vol que li canviarà la vida. Tres històries desvinculades entre si però lligades per la mateixa pregunta: davant de la certesa de què no som immortals, a què destinar la nostra vida? Aconseguir una gran fita memorable? Rendir-se al plaer i la diversió? Seguir el camí dels nostres somnis anhelats però mai realitzats? En definitiva, com fer que la vida valgui la pena?

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aquestes tres històries ens plantegen el mateix dilema, quin és el rumb que hem de donar a les nostres vides ? Quin camí hem de prendre per intentar que la nostra vida valgui la pena ? Ens hem de conformar amb només “respirar” i deixar passar els dies? Hem de lluitar per canviar quelcom ? Hem de perseguir els somnis ?

Continua llegint →

– Teatre – BOGES (🐌🐌🐌🐌) – Sala Muntaner – 13/01/2016

Deixa un comentari

A l’escenari de la Sala Muntaner, una sala d’espera de la consulta d’un psiquiatre i dues dones que esperen. La fragilitat enfront de la fortalesa, la deixadesa personal enfront de l’elegància, la dona de casa enfront de l’empresària, la bogeria enfront del seny. Una línia prima les separa.

Amb aquesta obra d’en José Pascual Abellán, dramaturg i diplomat en pedagogia terapèutica, ens posem davant de la bogeria, però no de la bogeria de manual sinó d’una bogeria que tots hem patit o podem patir en algun moment de les nostres vides, aquella que ens trobem quan alguns esdeveniments ens trasbalsen de tal forma que som incapaços de controlar els nostres sentiments, les nostres emocions.

O la bogeria que ens pot provocar la rutina, l’avorriment i la soledat que ens aboca a comportaments mecànics i a l’aïllament.

Presentat com un drama còmic, Muntsa Rius (Martiri) i Àurea Márquez (Gregoria) són les dues dones amb vides diametralment oposades però amb una característica en comú, la seva bogeria. No deixen de parlar ni un sol moment i acaben despullant-se emocionalment i ens conviden a pensar en el tipus de vida que portem que ens fa oblidar, sovint, que vivim en un món de persones i que tots necessitem afecte i comprensió.

Continua llegint →

– Teatre – VILAFRANCA, un dinar de festa major (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 06/11/2015

2 respostes

Aquesta vegada les grades de la Sala Fabià Puigserver estan distribuïdes a banda i banda d’un gran escenari on els membres d’una família s’han trobat per dinar amb motiu de la festa major.

La filla gran (una extraordinària Lluïsa Castell) ha esdevingut l’amfitriona d’aquesta reunió familiar i any rere any deixen constància en una foto familiar on avis, filles, fill, gendres, jove i nets fan el seu millor posat.

Però els anys van deixant seqüeles i el patriarca de la família (Manel Barceló) ha emmalaltit i va perdent la memòria. Els fills comencen a agafar posicions, i han de prendre decisions que comporten desavinences.

Baralles, desafiaments, enganys, rancúnies entre germans, favoritismes, despit, tot surt a la palestra quan els diners apareixen:

qui ha d’heretar que ?

qui se’n ocupa del pare malalt ?

com hem de deixar que la mare visqui sola ?

perquè tu i no jo ?

Continua llegint →

– Teatre – BARBABLAVA (*** 1/2) – TANTArantana Teatre – 16/04/2014

Deixa un comentari

Tornem al TANTArantana i aquesta vegada una mica tard, ja que l’obra que estan representant, acaba aquest proper cap de setmana. Creiem que estaríem sols al Teatre perquè al mateix temps s’està celebrant el partit Barça contra els merengues, en la final de la copa del reietó. Com ja sabeu, malauradament va ser una desfeta… el partit que hauria de anomenar-se en realitat, Catalunya contra Espanya… almenys els comentaris a posteriori semblaven encaminats a que això ès el que s’havia celebrat. Menys mal que a nosaltres el futbol no ens interessa gens ni mica.

Al Tanta, en canvi varem gaudir de valent amb la proposta teatral de BARBABLAVA de la autora alemanya Dea Loher, escrita l’any 1997 i basada amb Gilles de Rais, un noble i assassí en sèrie francès del segle XV, que mes tard va inspirar a Charles Perrault per escriure un conte; d’aquesta història inclùs s’han arribat a fer les següents òperes:

Béla Bartók: El castell de Barba Blava

Paul Dukas: Ariane et Barbe-Bleue

Jacques Offenbach: l’opereta Barba Blava.

El mite de BarbaBlava revisat i convertit en una tragicomèdia plena de paradoxes. Un text tendre, divertit i cruel que barreja amor i mort, que reflexiona i deixa al descobert les pulsions humanes, la solitud i les frustracions.

Has estimat mai més enllà de tota mida?

Enric coneix l’amor pur i sense límits de Júlia i el deixa passar. Però ja no podrà acceptar el simulacre d’amor que li ofereixen altres dones, perdudes entre el que són i el que voldrien ser. I l’Enric les mata.

Continua llegint →

– Teatre – DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX (****) – Teatre Lliure Monjuïc – 30/01/2013

9 respostes

… per MIQUEL GASCÓN …

El dimecres 30 de gener, varem anar a l’assaig general amb públic, d’una nova producció del Teatre Lliure…. Es tracta de DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX , uns textos magnífics, escrits pel dramaturg anglès, actor i periodista, Mark Ravenhill (nascut el 07-06-1966).

De fet l’autor va escriure 17 petites obres de Teatre d’una durada cada una d’uns 20 minuts i que totes tractaven de la GUERRA actual, de la guerra contra el “terrorisme”, contra els “dolents” (que ara toca que siguin els islamistes), ja que som atacats…. nosaltres…. els bons, els occidentals, els que se’ns omple la boca de paraules com “Democràcia”, “llibertat” i “Drets humans”.

Aquestes 17 obres s’han pogut veure a Londres en diferents espais i en l’ordre que els espectadors desitjaven. Aquí a casa nostra, suposo que per falta de pressupost, el director d’aquesta producció, en JOSEP MARIA MESTRES, ha hagut d’escollir el que ell ha considerat els 7 millors relats d’aquesta sèrie escrita per Mark Ravenhill.

No coneixem per tant els originals, però haig de dir que aquesta selecció m’ha impactat molt i al mateix temps m’ha agradat molt des del punt de vista TEATRAL… però és que a mes és molt i molt interessant, per el/els missatge/s que ens vol transmetre als espectadors o lectors d’aquesta esplèndida obra. Uns missatges que van mes enllà de posicionar-se en contra de la GUERRA i que en realitat el que fa, és posar-nos un mirall davant nostre on ens veiem reflectits…. perquè vulguem o no, nosaltres som protagonistes actualment d’aquesta guerra sense fi… potser de la primera guerra que no acabarà mai, que mai tindrà un vencedor i un vençut com guerres anteriors de l’historia i que malauradament durarà per sempre mes.

Mark Ravenhill

Una GUERRA que ens volen fer creure que “nosaltres” els occidentals som els BONS de la pel•lícula i que els “terroristes islàmics” els DOLENTS (i és que abans eren els sioux i mes tard els russos comunistes).

Nosaltres els “BONS” únicament veiem un cantó de la batalla i desconeixem per complert l’ altra versió dels fets… les invasions d’altres països en nom de la llibertat i la democràcia.

Aquests textos ens volen apropar de certa manera a la realitat des de les dues bandes, encara que evidentment amb ulls occidentals, però aconsegueix crec jo, obrir-nos els ulls i adonar-nos de què no existeixen en realitat els BONS i els DOLENTS… que la paraula “llibertat” està prostituïda i que gairebé mai te el significat que ens volen fer creure i que la “democràcia” és la que el poder establert ens permet assolir en cada moment segons les seves necessitats e interessos.

Continua llegint →

– Teatre (lectura dramatitzada) – MATA’M (***) – Biblioteca de Catalunya – 12/11/2012

8 respostes

Per IMMA BARBA

Dilluns vam tenir la immensa sort d’haver estat convidats per la Perla 29 a la lectura de Mata’m, un text del director, actor i dramaturg Manel Dueso llegida per Pere Arquillué, Aurea Màrquez, Carlota Olcina i Francesc Orella.

L’espai de la Biblioteca de Catalunya és per si sol “motiu que justifica el viatge”, hi ha quelcom especial que canvia el ritme d’un dilluns del mes de novembre i et predisposa a gaudir del que et proposen.

Aprofita’n l’escenografia de la obra que actualment s’esta representant, la reposició de Luces de Bohemia (amb un Lluis Soler immillorable sota la direcció d’en Oriol Broggi) trobem una taula de banda a banda de l’espai , al davant dos tamborets de bar i a un costat una petita taula escairada.

Arribem molt d’hora i al entrar al recinte veiem que a ma esquerra tenen una barra de bar… ens apropem i demanem 2 tòniques; la noia ens diu: ho sento, únicament tenim aigua i cerveses ara mateix. És igual deixau, no passa res, li contestem. La cervesa conté gluten i l’aigua …no és per la dutxa ???

Ens dirigim a les butaques i escollim un bon lloc a la fila 1; al moment veiem a Oriol Broggi que ve cap a nosaltres amb una tònica gran i ens diu… Si voleu, he recordat que teníem aquesta a la nevera… Acceptem encantats i ens dirigim un altre cop a la barra on ens serveixen un got.

Ens agrada explicar aquests detalls, perquè veieu la bona sintonia quasi familiar que es respira en aquest Teatre. L’Oriol no ens coneix de res i en canvi, s’ha fixat en el que demanàvem i ha tingut aquest detall de cortesia envers nosaltres. Quina diferencia amb el tracte que rebem al TNC !!!! …. per dir l’altre extrem oposat del mon Teatrero.

Continua llegint →