Arxiu d'etiquetes: MÒNICA LÓPEZ

– 154 –  Teatre – GERMANES  (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Tantarantana (temp. 19/20 – espectacle 101 – i RdP 045) – 2020.02.14

GERMANES (temp. 19/20 – espectacle 101 – i RdP 045)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

El teatre Tantarantana ha estrenat GERMANES, l’obra potser més intimista del reconegut autor canadenc d’origen libanès Wajdi Mouawad, protagonitzada per Mònica López i Lluïsa Castell sota la direcció de Roberto Romei. La versió catalana del text és d’Helena Tornero.

Aquesta és la tercera producció conjunta del Tantarantana i Arsènic Creació, després de    “Shenzhen significa infern” (2018) i “Monster” (2019). També ha co-produït, amb el Festival TNT, “La nit just abans dels boscos” (2013) i “Lampedusa Beach” amb Artescena Social. La companyia Arsènic Creació va néixer en 2005 com a espai de formació teatral i té la seva seu a Granollers a Roca Umbert Fabrica de les arts.

This slideshow requires JavaScript.

Dimarts dia 11 va tenir lloc la roda de premsa i passi de gràfics, de la que us deixem una escena de la representació i també l’àudio de la presentació.

 

Passi de gràfics de l’onze de febrer al Teatre Tantarantana

Al presentar la proposta, Roberto Romei va afirmar que el text és una reflexió sobre els orígens, sobre la necessitat de retrobar-se amb un mateix i la necessitat de defensar la pròpia cultura.

Continua llegint

– Grec2017 – Teatre (313) – CALÍGULA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Grec – 23.07.2017

CALÍGULA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

La roda de premsa a la qual vam poder assistir ens havia generat moltes expectatives però la gran quantitat de comentaris negatius llegits en diversos fòrums ens havien fet témer el pitjor.

I per sort podem dir que ens ha agradat molt i hem gaudit d’una bona nit de teatre malgrat la pluja de la tarda, la mitja hora de retard i els gotims que han caigut en iniciar-se la representació.

CALÍGULA és una de les grans peces dramàtiques del seu autor, l’escriptor Albert Camus (1913-1960). Partint de la biografia de l’escriptor romà Suetoni sobre Gai Juli Cèsar August Germànic, personatge que ha passat a la història amb el sobrenom de Calígula. A partir d’aquest retrat, Camus crea aquesta peça teatral, que de fet és un conjunt d’obres integrades en una sola.

Mario Gas és el director d’aquesta proposta i ens ha portat el text gairebé com el va escriure Camus, amb independència del seu acord o desacord amb els missatges que transmeten. Un text magnífic i pertorbador que transmet l’absurd existencial, el patiment i la lògica del poder.

“Calígula es el monstruo que crea una sociedad corrupta. Nos devuelve todo aquello de lo que se ha alimentado y destruye el orden establecido. La obra es totalmente dialéctica, un estudio del fascismo moderno y del dolor, las contradicciones y la toma de conciencia en un mundo injusto, metafísica, ideológica y políticamente 

This slideshow requires JavaScript.

Calígula s’enfronta a l’absurd de l’existència després de la mort de la seva germana i amant Drusil.la, vol aconseguir l’impossible com tenir la lluna a les seves mans simplemente porque aun no la tengo. Obsessionat amb la recerca de l’absolut i enverinat de menyspreu intenta exercir la seva llibertat a través de l’assassinat i la perversió de tots els valors. El poder brinda una oportunidad a lo imposible. De hoy en adelante, mi libertad dejará de tener límites“.

Continua llegint

– Teatre (113) – LES NOCES DE FIGARO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 04.12.2016

LES NOCES DE FIGARO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792).

Segons va explicar en Lluís Pasqual a la roda de premsa, aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades. Es va poder veure a Madrid i Sevilla (1991/92), Düsseldorf i Stuttgart (1992/93), A Corunya, Barakaldo, Logronyo i Pamplona (1993/94), i Alacant, Bilbao, Córdova, Múrcia, Toledo i València (1994/95).

les-noces-de-figaro-teatre-lliure

En aquella ocasió el paper protagonista l’interpretava Lluís Homar que ha estat l’escollit per portar la direcció d’aquesta nova proposta.  En paraules del mateix Lluís Homar:

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer és intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.

La trama d’aquesta òpera bufa ens situa anys després de la primera part, a Sevilla, on som testimonis del desig que sent el comte d’Almaviva (Joan Carreras) per Susanna (Mar Ulldemolins), cambrera de la comtessa (Mónica López)  i promesa de Fígaro (Marcel Borràs). Un amor que el jove Fígaro impedeix astutament amb la complicitat de Susanna i la comtessa i que posa en evidència el comte davant els seus servents. Una veritable comèdia d’embolics i portes.

Continua llegint

– Teatre (59) – LA NOTE D’À CÔTÉ (🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 15.10.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

LA NOTE D’À CÔTÉ, retrat musical del baró de Maldà – 

El primer que ens preguntem és qui és aquest Alfonso de Vilallonga, Baró de Maldà del que nosaltres no havíem sentit a parlar. I busquem a Google que ens diu: Alfonso Vilallonga (Barcelona, 1962) és el nom artístic d’Alfonso de Vilallonga Serra o també conegut com a Alfonso de Vilallonga, Baró de Maldà i Maldanell i Baró de Segur. Alfonso Vilallonga és, a més de cantant, compositor i actor espanyol. Veien la seva trajectòria, ens adonem que coneixem moltes de les seves composicions sense ser-ne conscients, com les bandes sonores de pel·lícules com Blancanieves de Pablo Berger o Mi vida sin mi d’Isabel Coixet per nomenar un parell.

Doncs situats. I ara parlem d’aquesta proposta que es va presentar en el Festival Grec i va tenir un gran èxit de públic. Nosaltres l’hem vist ara a l’espai Lliure.

Entrem a la Sala, el públic a tres bandes, ple de gom a gom, una barra de bar amb una il·luminació màgica que ressalta les ampolles de vidre i els gots, un piano, una tauleta i cadires, tot de color blau, un blau indefinit, que no arriba a ser color turquesa.

la-note-da-co%cc%82te-teatre-lliure

Un espectacle que alguns han definit com a cabaret, altres com un musical i uns altres com una autobiografia. El mateix Alfonso Vilallonga inicia l’espectacle tocant el piano, uns pantalons de color fúcsia i una sabata de cada color.

L’acompanyen en aquesta estranya aventura Antoni Comas, tenor i actor al qual hem vist fa pocs dies a L’Aplec del Remei fent el paper de cec, Mónica López una actriu que habitualment ens agrada molt, i que en aquesta ocasió no ens ha acabat de fer el pes, Elsa Rovayo “la Shica” que per nosaltres ha estat tot un descobriment i els músics Gregori Ferrer, al piano i a l’acordió i Carlos Montfort a la percussió, guitarra i violi.

Continua llegint

– Teatre – DANSA D’AGOST (🐌🐌🐌🐌🐌) – Biblioteca de Catalunya – 09/03/2016

Estàvem expectants davant d’aquesta proposta de La Perla 29 de la qual el Miquel va tenir un tastet un dels dies d’assaig general oberts al públic.

DANSA D’AGOST de l’escriptor irlandès Brian Friel, és un text que es va poder veure l’any 1993 a Barcelona, al Teatre Lliure, dirigida aleshores per Pere Planella i amb un repartiment de luxe: Emma Vilarasau, Ester Formosa, Muntsa Alcañiz, Anna Güell, Anna Lizarán, Ramon Madaula, Lluís Torner i Pep Montanyés.

Dansa d'agost - Biblioteca Catalunya 4

En aquesta ocasió ha estat traduïda i dirigida per Ferran Utzet i compta també amb un repartiment excepcional: les germanes Mundy són Mónica López (Kate), Nora Navas (Agnes), Màrcia Cisteró (Rose), Marta Marco (Maggie) i Carlota Olcina (Chris), el germà és Ramón Vila (Jack), el fill de la Chris es Albert Triola (Michael), i el pare és Oscar Muñoz (Gerry).

Dansa d’Agost descriu amb tendresa i nostàlgia però també amb cruesa la vida de cinc germanes solteres d’entre trenta i quaranta anys que viuen juntes al petit poble de Bally Beg, a la Irlanda rural de l’any 1936. Records, memòries d’un mes d’agost que va veure com el precari equilibri de la llar de les germanes Mundy s’esfondrava.

Michael és qui narra la història rememorant l’estiu del 1936 quan ell tenia set anys, i la manera de viure de la família estava a punt de canviar. Al llarg de l’obra tornarà en moments puntuals a l’actualitat per parlar en passat, mentre que durant la resta de la representació interpreta a un tímid nen de set anys que es dedica a construir estels, que no volen, mentre espera que el seu pare, al que quasi no coneix, li porti una bicicleta d’home.

Dansa d'agost - Biblioteca Catalunya 8

Continua llegint

– Teatre – PATETISME IL.LUSTRAT (🐌🐌🐌🐌 ) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Tallers – 20/11/2015

Encara que hem vist forces espectacles del transgressor Carles Santos, el més sorprenent és que mai pots arribar a imaginar per on pot sortir aquest grandíssim compositor i creador d’Arts Escèniques; als seus 75 anys té una energia i unes ganes de provocar que sembla que tan sols tingui poc més de 20 anys.

Nosaltres recordem haver vist en els darrers 5 anys els següents espectacles d’en Carles Santos: “El gran Teatro del mundo“(🐌🐌🐌🐌🐌), “Schubertnacles humits“(🐌🐌🐌) i “Maquinofòbiapianolera“(🐌🐌🐌🐌🐌).

PATETISME IL.LUSTRAT 5

Sembla que ara si, aquest serà el seu últim espectacle i torna de nou a deixar al públic dividit i amb la boca oberta … o bé d’admiració o al contrari … de rebuig total a la seva obra. Independentment de què el seu treball arribi o no a un determinat públic, s’ha de reconèixer que es tracta d’un dels grandíssims creadors escènics europeus, que si pogués comptar amb més mitjans econòmics, no tindria límits i fóra considerat un dels més reconeguts a escala mundial….. com podria ser Dalí o Picasso en el món de la pintura.

Continua llegint

– Teatre Musical – FRANK V (opereta d’una banca privada) -Teatre Lliure Montjuic ( 🐌🐌 🐌 + 🐚) – 26/04/2015

Aquest diumenge passat, 26 d’abril, aprofitant que era el dia del col·loqui vàrem anar a veure FRANK V a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure; per fi podem dir la nostra d’aquest espectacle que tanta polèmica ha portat a les xarxes socials i particularment a l’espai de Facebook “TEATRE, l’opinió dels espectadors”, en el que participo activament.

Frank V - Teatre Lliure Ros Ribas 10Sembla que ja fa uns anys es va poder veure la versió original d’aquesta producció de Teatre Musical, ja que Mario Gas l’any 1989 va presentar un muntatge al Centro Dramático Nacional. Ara amb aquesta proposta que hem vist s’ha respectat el text, però s’ha volgut renovar totalment la seva música.

FRANK V ens ha agradat molt més del que esperàvem i fins i tot ens ha sorprès força comprovar com un text escrit per Friedrich Dürrenmatt l’any 1959 pot arribar a ser tan actual i no parlo tan sols pel tema dels “calerons”… dels usurers banquers i defraudadors sense escrúpols, …. sinó per la forma molt actual d’exposar-ho; s’ha de dir que el text original es conserva fil per randa, gairebé al 100%, malgrat que l’original, ja té 56 anys; això ha estat així, perquè ho ha volgut expressament el seu director Josep Maria Mestres; aquesta opció molt lloable, de respecte total al text original, ha fet que potser la sensació de l’espectador actual, l’hagi trobat un pèl massa allargassada i hauria agraït una bona tria del més essencial.

Frank V - Teatre Lliure Ros Ribas 7

Fotografies de Ros Ribas

Sota una forma de teatralitat que pot semblar grotesca i fins i tot propera a l’esperpent, ens mostra en clau de Music Hall, una realitat molt tràgica per la seva crueltat però a la vegada molt i molt actual; potser ara es pot arribar a entendre el fet que es pugui representar, però en els anys en els que es va estrenar, era força difícil fer-ho i de fet va tenir molts problemes de censura.

Continua llegint

– GREC 2013 (1) – Teatre – ALMA i ELISABETH (Persona, de Bergman) (****) – Sala Muntaner 30/06/2013

Per MIQUEL GASCÓN

Primera representació a la que assistim d’aquest FESTIVAL GREC 2013, en el mateix moment que s’esta celebrant la inauguració oficial a l’avinguda Maria Cristina davant de les Fonts de Montjuïc.

Alma i Elisabeth - Cartell

 Intentem evitar per tots els mitjans possibles, assistir a un espectacle a la SALA MUNTANER, i és que no ens agrada que els seus espectacles no siguin amb butaques numerades, la qual cosa t’obliga, si vols una butaca raonablement aprop del escenari, a estar 3/4 d’hora abans fent cua, de peu davant el Teatre, cosa que no suporto.

En principi no varem comprar entrades per cap espectacle que durant el GREC, es representes durant varies setmanes, ja que estàvem convençuts de què sortirien ofertes, com ha estat el cas. De cara a la temporada vinent ens replantejarem comprar les entrades per avançat, ja que estan sortint ofertes per 8 euros pel TRESC, per tots els espectacles, encara que siguin companyies internacionals amb dues o 3 representacions. Vamos… que hem fet el primo… i ja no el tornarem a fer……. ho havia de dir !!!.

ALMA i ELISABETH sobretot ens va atraure per les dues magnifiques actrius catalanes que interpreten aquesta obra…. MÓNICA LÓPEZ  i MARTA MARCO, actuació que de cap de les maneres ens podíem perdre. Evidentment les expectatives s’han complert jo diria que les han superat amb escreix. Les dos, cada una en la seva faceta estan per sucar-hi pa. Marta Marco en el paper de l’infermera, porta el pes absolut de la representació “parlada”… i xerra, xerra sense parar; en canvi Mònica López (l’actriu malalta), no diu ni un mot (o si ?…) … i la seva interpretació sense paraules, tan sols amb mirades, gestos….. és absolutament magistral.

Continua llegint

– Teatre – DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX (****) – Teatre Lliure Monjuïc – 30/01/2013

… per MIQUEL GASCÓN

El dimecres 30 de gener, varem anar a l’assaig general amb públic, d’una nova producció del Teatre Lliure…. Es tracta de DISPARA / AGAFA TRESOR / REPETEIX , uns textos magnífics, escrits pel dramaturg anglès, actor i periodista, Mark Ravenhill (nascut el 07-06-1966).

dispara 1

De fet l’autor va escriure 17 petites obres de Teatre d’una durada cada una d’uns 20 minuts i que totes tractaven de la GUERRA actual, de la guerra contra el “terrorisme”, contra els “dolents” (que ara toca que siguin els islamistes), ja que som atacats…. nosaltres…. els bons, els occidentals, els que se’ns omple la boca de paraules com “Democràcia”, “llibertat” i “Drets humans”.

dispara_agafa.tresor_repeteix_08__c_ros.ribas 7Aquestes 17 obres s’han pogut veure a Londres en diferents espais i en l’ordre que els espectadors desitjaven.   Aquí a casa nostra, suposo que per falta de pressupost, el director d’aquesta producció, en JOSEP MARIA MESTRES, ha hagut d’escollir el que ell ha considerat els 7 millors relats d’aquesta sèrie escrita per Mark Ravenhill.

No coneixem per tant els originals, però haig de dir que aquesta selecció m’ha impactat molt i al mateix temps m’ha agradat molt des del punt de vista TEATRAL… però és que a mes és molt i molt interessant, per el/els  missatge/s que ens vol transmetre als espectadors o lectors d’aquesta esplèndida obra. Uns missatges que van mes enllà de posicionar-se en contra de la GUERRA i que en realitat el que fa, és posar-nos un mirall davant nostre on ens veiem reflectits…. perquè vulguem o no, nosaltres som protagonistes actualment d’aquesta guerra sense fi… potser de la primera guerra que no acabarà mai, que mai tindrà un vencedor i un vençut com guerres anteriors de l’historia i que malauradament durarà per sempre mes.

mark_ravenhill

Mark Ravenhill

Una GUERRA que ens volen fer creure que “nosaltres” els occidentals som els BONS de la pel•lícula i que els “terroristes islàmics” els DOLENTS (i és que abans eren els sioux i mes tard els russos comunistes).

Nosaltres els “BONS” únicament veiem un cantó de la batalla i desconeixem per complert l’ altra versió dels fets… les invasions d’altres països en nom de la llibertat i la democràcia.

Aquests textos ens volen apropar de certa manera a la realitat des de les dues bandes, encara que evidentment amb ulls occidentals, però aconsegueix crec jo, obrir-nos els ulls i adonar-nos de què no existeixen en realitat els BONS i els DOLENTS… que la paraula “llibertat” està prostituïda i que gairebé mai te el significat que ens volen fer creure i que la “democràcia” és la que el poder establert ens permet assolir en cada moment segons les seves necessitats e interessos.

Continua llegint

– Teatre – SCHUBERTNACLES HUMITS (Els urinaris públics europeus) (***) – Teatre Lliure de Gràcia

Un espectacle que amb les retallades semblava que es tindria que anular i desprès similar al Liceu, únicament es va canviar de data.  En tenia moltes ganes de veure un altre espectacle creat i dirigit per CARLES SANTOS i ara resulta que per atzar hem pogut veure dos de seguits, MAQUINOFÒBIAPIANOLERA que em va entusiasmar i ahir 27 de maig de 2012 aquest SCHUBERTNACLES HUMITS (***) inicialment amb el nom de “Els urinaris públics europeus”, que potser no és tan espectacular, però que de cap manera deixa indiferent.

Carles Santos (Vinaròs 1940), un creador al que admiro profundament… una persona que amb 72 anys sembla que en realitat tingui 20 o 25 per les ganes i la il.lusió amb la que investiga el mon de la musica i del Teatre. Infatigable, toca totes les tecles de la cultura, és compositor musical, pianista… fotograf, escriptor i cineasta, entre altres moltes coses.  No li agrada interpretar la seva musica en sales de concert, perquè diu que el públic mes purista d’entre els amants de la musica clàssica, no li permetrien les extravagàncies que te la llibertat de fer en un Teatre, com per exemple al Lliure, d’on es compositor resident.

Continua llegint