Arxiu d'etiquetes: Francesc Ferrer

– 023 – Roda de premsa – RAMON – Sala Atrium –  (temp. 19/20 – RdP 011) – 2019.11.04

RdP – RAMON (temp. 19/20 – RdP nº 011)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

…. i sense poder acabar d’escoltar totes les propostes que ens presentaven dilluns a la roda de premsa de la Sala Beckett, malauradament haig de sortir per poder arribar amb puntualitat a la convocatòria de la presentació de RAMON, la propera proposta escènica que es podrà veure a la Sala Atrium a partir d’aquest divendres 8 de novembre.

En arribar em trobo absolutament sol, amb la Patricia Mendoza (responsable de la Sala Atrium) i els dos protagonistes de l’obra que es presenta, la Mar Monegal (text i direcció) i en Francesc Ferrer (interpretació i composició musical); després d’esperar una estona per veure si es presenta algun altre mitjà, decidim convertir la roda de premsa, en una conversa improvisada entre nosaltres tres.

La superposició de dues rodes de premsa en horaris que es trepitgen, com era d’esperar, perjudica la Sala més feble. Per sort, mitja hora més tard apareix la Teresa Bruna que també ve de la Sala Beckett… esbufegant, i s’incorpora a la conversa.

La Mar Monegal i en Francesc Ferrer són amics i companys de professió, que es van conèixer fent “Oxigen” al Teatre Gaudí l’any 2012.

RAMON és una proposta en la qual porten treballant tots dos, des del mes de gener, un monòleg (el primer monòleg d’en Francesc), que reflexiona sobre la por al compromís, els límits de la llibertat i la impossibilitat d’aturar el pas del temps. Una història de ficció que explica el que li passa al personatge d’en RAMON, que és actor, una persona a punt de fer-ne quaranta i que encara no és conscient que està a punt d’entrar en crisi.

La seva parella, la Patri, és artista plàstica, que arran d’una visita ginecològica on li diuen que si vol tenir fills, s’ho ha de plantejar ja, … li planteja a en Francesc que vol tenir un fill, fet que no entrava en els seus plantejaments vitals de parella fins aquell moment. Ell entra en pànic escènic i li diu que no està preparat per fer aquell pas.

Ella el deixa. Ell torna a casa dels seus pares, pensant que és de forma temporal. Ell perd la seva feina. En RAMON no vol admetre que ja ha deixat de ser aquell jove adolescent i que ha de fer el pas per assumir les responsabilitats del món dels adults.

Continua llegint

– 071 – Teatre – ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA (🐌🐌🐌) – TNC – Sala Gran – 2018.10.05 (temp. 18/19 – espectacle. nº 052)

ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA (temp. 18/19 – espectacle nº 052)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

El Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada amb ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA de Santiago Rusiñol. I ho fa en format musical amb adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll.

Es tracta d’un musical en forma de “paròdia esbojarrada” sobre la cultura catalana, amb cançons populars i tradicionals de diferents èpoques.

Segons comenta Jordi Prat, en el programa de mà, quan estava preparant l’adaptació del text de Rusiñol, va llegir un altre text anomenat “Cançons del Poble”, destinat a l’Orfeó Català, on s’hi llegia entre línies que “si nosaltres no cantem les nostres cançons, potser arribarà un dia en què no les tindrem“. I d’aquesta lectura va néixer aquesta proposta, concebuda com un espectacle de varietats que fa servir l’humor i la ironia per riure’ns de nosaltres mateixos, del nostre imaginari i de la nostra simbologia.

Primer de tot hem de dir que valorem positivament la intenció de repescar un text de Santiago Rusiñol, que possiblement no s’hagués pogut representar mai més, a causa dels grans mitjans que es necessiten per fer-ho com cal … i en aquests moments de crisi econòmica solament ho podia fer un Teatre públic.

Una altra cosa és l’oportunitat de ser representada en aquests moments de gravíssima crisi institucional i de persecució política, a tot allò que soni una mica a català i encara més quan tenim als nostres representants polítics legals, empresonats per un estat espanyol que ha embogit, en un intent de “salvar la unidad indisoluble de España“.

La nit del dimarts 29 d’abril de 1902 es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona una comèdia en un acte de Santiago Rusiñol. Una paròdia dels Jocs Florals que va provocar l’escàndol. Va ser estrenada en un context de forta crispació social, marcada per l’empresonament de líders sindicals i de polítics com Prat de la Riba. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana.

Continua llegint

– Teatre – QUE REBENTIN ELS ACTORS (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Tallers – 2018.04.11 (temp. 17/18 – espectacle nº 246)

QUE REBENTIN ELS ACTORS (temp. 17/18 – espec. nº 246)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teníem moltes ganes de veure aquesta proposta que ens havien presentat en roda de premsa el passat dia 3 d’abril.

El dramaturg uruguaià Gabriel Calderón (Montevideo 1982), ha escrit, i dirigeix aquesta comèdia en què realitat i ciència-ficció es confonen. Amb l’objectiu d’indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats polítiques no resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

La dictadura que va sofrir Uruguai, i els desapareguts que va deixar enrere, és el context d’aquesta peça teatral que parla de la necessitat de recuperar la memòria del passat. Malgrat tot, es pot extrapolar a qualsevol país que ha sofert una dictadura, com és el cas d’Espanya.

La memòria és confusa i caòtica i està repleta de paraules que saturen i no aclareixen, per això la meva obra és així: confusa, caòtica i saturada”, va comentar l’autor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de May Zircus

El títol de l’obra fa referència a una  frase del president Mújica sobre el final de la dictadura i les seves conseqüències. Va dir que tot plegat no acabarà fins que rebentin els actors. Aquesta curiosa expressió va servir al dramaturg per inspirar-se i crear una història que barreja ciència ficció, comèdia i contingut polític.

És una obra que parla i que no parla de moltes coses, perquè és una obra que, justament, parla del que es diu i del que no es diu, del que es va dir i del que no es va dir.

Continua llegint

– Teatre (69) – SOTA TERÀPIA (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Borràs – 27.10.2016

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

SOTA TERÀPIA – 

Fa un parell de setmanes en Miquel va poder assistir a la roda de premsa de presentació d’aquesta comèdia escrita per Matías de Federico, proposta que havia estat guanyadora del concurs CONTAR1 tal com va explicar en el post.

Daniel Veronese va dirigir-la en la seva estrena a Buenos Aires i en la seva representació a Madrid i ha decidit dirigir també aquesta versió en català adaptada i traduïda per Edu Pericas.

En paraules de l’autor “Sota teràpia” sorgeix de la necessitat d’aprofundir  sobre l’univers de la parella, aprofitant la teràpia com a camp ideal per al joc teatral.

Tres parelles entren desordenadament en una sala de la consulta de la seva psiquiatra, ja que han estat convocats a una sessió de teràpia col·lectiva. No es coneixen entre ells i la primera sorpresa és que aquesta sessió es desenvoluparà sense l’assistència i tutela de la professional. És nit de divendres i per tant no hi ha pressa en acabar la sessió.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tres parelles que tenen conflictes diferents i que es troben en moments diferents en les seves relacions, la formada per Esteve i Carla una parella relativament recent i que encara mostren signes del seu enamorament, la formada per Laura i Daniel que fa 19 anys que estan casats i tenen dos fills en comú, un d’ells adolescent, i la parella d’en Ferran i la Carme amb 9 anys de matrimoni i un fill encara petit.

Sota l’aparença d’un joc, la teràpia persegueix l’intercanvi d’experiències personals, de desitjos, de somnis i frustracions. De mica en mica van agafant confiança i parlaran més obertament dels seus conflictes, i sortiran les veritats i les mentides.

Continua llegint

– Teatre – INFÀMIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 21/01/2016

Segona proposta teatral d’aquest passat dijous; sortim a corre-cuita de l’Institut del Teatre sense haver gairebé tingut temps d’aplaudir el treball sensacional de “Coronel Ocell” i haig de dir que el meu l’esforç d’encadenar dues produccions teatrals en una mateixa tarda ha tingut premi.

Arribem a La Villarroel, per tal de veure INFÀMIA, amb grans expectatives, després d’haver assistit a la seva roda de premsa la setmana passada. … i la veritat és que potser en contra del que acostuma a passar en casos com aquest, (quan abans de veure una producció t’has creat grans expectatives), aquesta vegada no ens ha defraudat gens, perquè hem gaudit de valent veient TEATRE dins del teatre.

Infamia - La Villarroel

Amb aquest INFÀMIA, el seu autor Pere Riera ha encertat novament després del seu merescut èxit a BARCELONA, producció que vàrem poder veure l’any 2013 al TNC. A més a més aquesta proposta, de passada, també ha servit per posar de nou on li pertocava a la grandíssima actriu Emma Vilarasau, després del malaguanyat paper que va d’haver d’interpretar a “Caiguts del Cel” la temporada passada.

Tal com ens va explicar el mateix Pere Riera en la roda de premsa la setmana passada, ell ha tingut la sort d’haver estat molt ben assessorat pels actors que treballen en aquesta producció, per què reconeix que en certa manera, encara que sempre ha admirat el treball que exerceixen els actors al llarg de tota la seva vida, al mateix temps han estat per ell, els grans desconeguts.

Continua llegint

– Roda de premsa – INFÀMIA – La Villarroel – 12/01/2016

Aquest dimarts he tornat per fi, a assistir de nou a una roda de premsa de Teatre. Ha estat a La Villarroel per tal d’escoltar les explicacions dels protagonistes (autor i actors) de INFÀMIA, que es podrà veure en aquesta sala a partir d’aquest pròxim dissabte 16 de gener en sessions prèvies, encara que l’estrena oficial no serà fins al dia 27.

Es tracta d’un text de nova creació escrit pel dramaturg Pere Riera i escrit especialment per La Villarroel, a partir d’una xerrada en una trobada entre la directora artística de la sala Tania Brenlle i en Pere.

Després de l’estrena de “BARCELONA” l’any 2013 (veure la crònica de Voltar i Voltar), Pere Riera es va voler deixar un marge de temps per escriure quelcom que li satisfés prou; es va donar compte de sobte, de la responsabilitat que tenia en escriure un determinat text, perquè assegut a les últimes files del teatre escoltava el que els espectadors comentaven de “Barcelona”… i es va arribar a espantar una mica de què aquella obra que ell havia escrit i dirigit, havia pres una volada que ni ell havia previst; els espectadors trobaven nous significats a aspectes que ell ni tan sols havia pensat, fent-la seva i trobant-li missatges “polítics” que ell no havia pensat d’escriure, ja que sols volia explicar una història sobre l’amistat.

INFÀMIA - La Villarroel - 1

Continua llegint

– Teatre – I LOVE TV (**) – Club Capitol Sala 2 – 18/10/2013

Al assabentar-nos de què sota el nom de la Sala FLYHARD, s’estrenava una nova proposta ideada per JORDI CASANOVAS (director de la FlyHard), sense saber res mes, varem còrrer a comprar les entrades pel primer dia que teníem l’agenda lliure.

I LOVE TV cartell

IMMENS ERROR !!!  Sembla que la crisi que afecta també al Teatre i molt…. fa que es recerqui fer ingressos fàcils amb productes (teatrals???), absolutament comercials, sense cap contingut i venuts aprofitant el bon nom de vuit dels millors autors d’avui en dia a Catalunya….. i sobretot aprofitant vendre el “producte” de forma enganyosa, utilitzant la marca “FlyHard”.

Barrejant en una coctelera els següents ingredients: 8 autors, 3 actors, 2 directors, 1 responsable de la idea inicial = PRODUCTE COMERCIAL FALLIT.   Això no és Teatre senyors !!!

Segons els anuncis:

I LOVE TV és una comèdia sobre la televisió i la nostra relació amb ella. Dotze escenes. Tres actors. Personatges davant i darrera la televisió. El nostre passat col·lectiu. La nostra memòria. Allò que tots compartim. Que encara ens fa somriure. Que encara ens emociona. Servit per nou dramaturgs catalans de primera categoria.

En 70 minuts es poden veure 12 esquetxos que pretenen fer somriure??? criticar el mon de la TV ??? …. basats tots en programes i series televisives dels ultims anys.  Si dividim 70 minuts entre 12 esquetxos surten  5 minuts i escatx de mitjana per cada esquetx.  És tot el que han pogut treballar “teatralment” cada un dels autors ???  És ètic teatralment parlant, estafar 20 euros a cada un dels espectadors amb uns arguments tan poc treballats i tan minsos???

Continua llegint