Arxiu d'etiquetes: JOAN ANGUERA

– 020 – Teatre – LA MORT I LA PRIMAVERA – Teatre Nacional de Catalunya (🐌) – (temp. 19/20 – espectacle 010) – 2019.11.02

LA MORT I LA PRIMAVERA (temp. 19/20 – espectacle nº 010)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dissabte ens hem apropat a la sala Petita del Teatre Nacional per veure LA MORT I LA PRIMAVERA, obra pòstuma de Mercè Rodoreda (Barcelona 1908 – Girona 1983) adaptada i dirigida per Joan Ollé.

Considerada com el gran testament literari de l’autora, és una obra que no té res a veure amb els relats costumistes als quals en tenia acostumats com “Aloma”, “La Plaça del Diamant” o “Mirall trencat”. LA MORT I LA PRIMAVERA vol ser una al·legoria contra l’autoritarisme, la manca de llibertat i la violència totalitària, localitzada narrativament en una petita comunitat muntanyenca ubicada en un temps i en espai indeterminat.

Un petit poble sense escola ni església però amb un riu que el travessa per sota, on els seus habitants es regeixen per lleis terribles que ens podrien recordar societats primitives.

Malauradament hem de dir que a nosaltres ens ha decebut des del minut zero, quan encara no es veia el protagonista recitar palplantat i hieràtic, completament a les fosques a peu d’escenari. Entenem que no és un text fàcil de portar a escena, però també creiem que la direcció de Joan Ollé ha estat la responsable de no saber fer arribar al públic el significat del que volia dir realment el text.

No ens ha agradat gens l’escenografia de Sebastià Brosa (entre mítica i fantàstica) per fosca i opressiva, amb un arbre que semblava caigut travessat dues edificacions (per nosaltres sense cap sentit aparent). Malgrat tot, encara sort que tenen un pes important les projeccions de Francesc Isern i la il·luminació de Lionel Spycher.

Però encara ens han satisfet menys la majoria de les interpretacions. No creiem que en tingui cap culpa el jove actor protagonista, Francesc Colomer, de dir el text amb un to de “ploramiques” durant tota la representació, sense modular tot just cap paraula amb un to diferent de la següent paraula, sense cap passió, sense gairebé cap expressió al rostre; entenem que ha estat el director el que l’hi ha indicat que havia de fer-ho d’aquesta manera. Una autèntica llàstima, perquè coneixem la vàlua d’aquest actor, que el director no ha volgut aprofitar.

Continua llegint

– Teatre – ISLÀNDIA (🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Petita – 2017.10.15 (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

ISLÀNDIA (prèvia) – (temp. 17/18 – espectacle nº 69)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge vam fer cap a la sala Petita del Teatre Nacional per veure la representació d’ISLÀNDIA, un text de Llüisa Cunillé dirigit per Xavier Albertí.

Un adolescent, que en la primera escena de l’obra ja és un adult, marxa a Nova York a buscar la seva mare. Abel Rodríguez debuta com a protagonista en aquesta obra (ell és estudiant d’informàtica i actor amateur de Sabadell) i encarna a un jove islandès de 15 anys, a mig camí entre la infància i l’edat adulta, la innocència enfrontada a la crisi espiritual i existencial de la societat occidental. Una interpretació d’aquest jove actor que ens ha agradat molt, plena de silencis i amb una actitud d’escolta passiva, processant tot el que rep i que l’ha d’ajudar a prendre una decisió.

Un viatge que ens portarà de Reykjavík a Nova York, distanciats físicament, amb desconeixença mútua, però units per les conseqüències de l’última crisi financera internacional que va començar als Estats Units i que va suposar la fallida de l’estat a Islàndia.

El noi, que somia a ser cantant d’òpera, deixa la seva illa per cercar la seva mare de la qual fa temps no en sap res. I es desplaça a la ciutat on, sobre el paper, tot és possible, on tot el que existeix es pot trobar. Però el seu viatge no és senzill ni còmode, es va trobant un seguit de personatges que són un amarg retrat de les víctimes de la crisi econòmica.

Tots ells són persones desesperançades, que han perdut el que tenien i intenten sobreviure ensarronant a qui poden, víctimes d’una societat individualista sense sentiments. I el noi parla amb ells, es deixa ensarronar i li prenen el poc que té, la maleta, diners a canvi d’un llibre que no val res, l’abric, el mòbil, … i ell accepta tot el que li succeeïx amb la calma de la persona que no té por, que no té res a perdre, que encara té somnis.

Continua llegint

– Teatre (102) – LA DESAPARICIÓ DE WENDY (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 24.11.2016

LA DESAPARICIÓ DE WENDY

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Aquesta ha estat l’obra escollida per a la inauguració de la nova Sala Beckett; no ens estranya gens que per inaugurar una nova etapa, s’hagi escollit una de les obres que més s’estimava en “papitu”, ja que ell ha col·laborat moltíssim en l’obrador de la Sala Beckett i en Toni Casares, gran amic seu, ha volgut retre un homenatge a un dels escriptors que ha fet més per la dramatúrgia teatral contemporània a casa nostra.

LA DESAPARICIÓ DE WENDY, va ser escrita el 1973, en tan sols tres mesos, per un Josep Maria Benet i Jornet absolutament enfadat amb el món, per què els crítics s’havien carregat sense massa arguments, la seva obra “Berenàveu a les fosques”, estrenada al desaparegut Teatre Capsa. La crítica va dir d’ell que era incapaç d’escriure res que fos còmic o fantasiós, i ho va voler demostrar. Temps rècord per una persona que utilitzava dos o tres anys per donar per acabat un text ….

la-desaparicio-de-wendy-sala-beckett-voltar-i-voltar-1

La Sala Beckett, segons ens van comentar a la roda de premsa, vol iniciar aquesta nova etapa amb un tipus de teatre que és una invitació a deixar-se sorprendre per temes i personatges lluny de tòpics i falsos heroismes. i la “desaparició de Wendy” és sens dubte un dels millors exemples.

A Oriol Broggi se li va oferir dirigir aquesta proposta, i no va dubtar gaire en assumir aquesta responsabilitat, ja que admira l’obra d’en “papitu” i a més a més ell es considera una mica fill de la Sala Beckett i és un gran amic d’en Toni Casares, que tant va recolzar-lo en la creació del projecte de creació de la seva companyia La Perla29; al col·loqui que va tenir lloc després de la representació, ens comenta que aquest text és la segona vegada que es representa en un teatre comercial, la primera vegada va ser a la Sala Villarroel en 1985 per la Companyia Centre Dramàtic Generalitat de Catalunya. En canvi sí que ha estat representada en diverses ocasions dins dels grups de teatre amateur de casa nostra.

la-desaparicio-de-wendy-sala-beckett-2

Una obra en la qual es barregen realitat i ficció, una declaració d’amor al teatre, que en “Papitu” estima però que sens dubte també li ha proporcionat moments de patiment i angoixa. I és també un homenatge a l’ofici d’actor. Una obra que en tot moment ens fa sentir com si estiguéssim vivint un somni. Un text que ha permès introduir algunes “referències lingüístiques” com fer referencia al teatre en el qual s’està representant o al Casal del Barri.

Continua llegint

– Taula rodona sobre la FIRA DE TÀRREGA i el Teatre al carrer – Palau Robert – 23/05/2016

Per Miquel Gascón

Aquest passat dilluns vaig poder assistir a una interessantíssima taula rodona per parlar de la història de la Fira de Tàrrega des de la seva creació ara fa 35 anys i també sobre l’actual crisi del format de Teatre al carrer …. i el seu futur.

L’Institut del Teatre ha estat qui ha organitzat aquesta taula rodona que ha estat moderada per Mercè Saumell, professora de l’Institut; ha estat programada amb motiu de l’exposició Comediants, “inventors d’un nou llenguatge”.

Fira Tàrrega 2016

He estat esperant aquests dies (abans de començar a fer un resum del que allà va passar) a què l’Institut del Teatre, em fes arribar l’àudio d’aquesta xerrada, tal com li vaig demanar personalment a la Mercè Saumell, però malauradament sembla que aquestes trobades únicament serveixen per reflexionar entre els que participen i no interessa massa fer-ne difusió del que allà es va dir. Una autèntica llàstima, perquè la gravació existeix i segurament dormirà per sempre en una estanteria de l’Institut del Teatre, sense que gairebé ningú en faci cas d’ella.

Ha estat el primer cop que s’han trobat en un mateix espai, els 7 directors responsables durant aquests 35 anys, de la Fira de Teatre de Tàrrega, d’ençà que es va realitzar la seva primera edició l’any 1981, per parlar de la història d’aquest esdeveniment que actualment ja està considerat com un dels festivals de teatre de carrer més importants d’Europa. Des del primer responsable gairebé involuntari… en Joan Font (Comediants), passant per Frederic Roda, Ramon Simó, Joan Anguera, Llorenç Corbella, Jordi Colominas, fins a l’actual jove director Jordi Duran.

Taula rodona - Fira de Tàrrega - Voltar i Voltar - 1

Continua llegint

– Teatre – VICTORIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 06/05/2016

Per Miquel Gascón & Imma Barba

M’havia fet unes grans expectatives amb aquesta producció del TNC, a partir de la roda de premsa a la qual vaig poder assistir fa uns dies i a vegades això fa que a l’hora de veure-la representada a l’escenari et pugui arribar a decebre; en aquest cas, aquesta premissa no es va complir gens, perquè literalment em va fascinar absolutament tot, especialment el text de Pau Miró, la seva direcció, l’escenografia espectacular de Max Glaenzel i les excel·lents interpretacions dels set actors.

Victòria - TNC - Voltar i Voltar - 1

Victòria 1

VICTÒRIA, és una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50, però d’alguna manera molt present en els nostres dies. Com si d’aquells dies, encara ens n’arribés l’ombra. Aquella gran derrota que va ser la Guerra Civil per a gran part de la població, només es podia combatre amb petites victòries quotidianes. Aquesta és la història d’una d’aquestes petites victòries.

La por, evidentment els mecanismes brutals de repressió que exercia el sistema policial i la col·laboració espiritual de l’església, creaven un estat de pànic en el ciutadà. Aquesta por i les pors actuals són diferents, però ho són tant? Hi ha ecos d’aquelles pors que encara ressonen avui? Hi ha alguna cosa de la nostra passivitat relacionada amb aquella por?

La vídua protagonista està interpretada per Emma Vilarasau; Mar Ulldemolins és una noia francesa que ajuda molt amb la seva presencia al canvi de visió de la vídua; Jordi Boixaderas és un falangista “sensible”; Pere Arquillué, un mestre republicà; Mercè Aránega interpreta una dona que abans de la guerra era una persona alegre i que s’ha convertit a la força en una persona trista que ha d’amagar el seu passat; el germà es Joan Anguera i el personatge d’un noi ha estat interpretat per Nil Cardoner, que m’ha agradat molt especialment.

Continua llegint

– Teatre – EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 29/11/2014

Tornem a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, per tal de veure un dels quatre espectacles que únicament es podran veure aquesta temporada, en aquesta desaprofitada i menystinguda sala, per culpa de no saber buscar solucions apropiades a la mala sonoritat que té, especialment a les darreres files.

IMG_9742.JPG

La veritat és que es tracta d’una obra de William Shakespeare, EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU, que ja coneixem prou bé, amb un argument d’embolics, mig compte de fades, que la veritat, ara mateix no ens venia massa de gust tornar-la a revisar de nou, especialment per l’argument força infantil, per molt Shakespeare que sigui; malgrat això, no ens voliem perdre la direcció de Joan Ollé, d’aquesta archi conegudíssima obra, i aquesta xafarderia malaltissa teatraire, ens atrau suficient per poder veure i valorar la seva posada en escena…. i també, perquè no dir-ho, per tal de veure un planter d’actors a l’escenari que en poquíssimes ocasions tenim la sort de veure treballar plegats a l’escenari.

L’últim cop que vàrem veure aquesta representació va ser tot just ara fa un any a temporada Alta de Girona, on la famosa troupe PROPELLER, ens va obsequiar amb una versió d’aquest mateix espectacle, veritablement inoblidable i força difícil de superar.

IMG_9740.JPG

L’obra té lloc en un bosc màgic, al qual fuig Hermia per no voler casar-se amb el promès que li ha triat el seu pare. En aquest bosc està a punt de celebrar-se el matrimoni reial de les fades, on Puck el follet vol actuar donant un filtre d’amor a una de les parelles. Equivocadament, el vessa sobre l’amant d’Hermia, produint l’efecte contrari. Els habitants del bosc han de fingir que tot ha estat un somni per tal que les parelles tornin al seu estat original, tema que Puck repeteix al final cap als espectadors.

Reconec que aquesta producció està molt treballada i el resultat és realment molt bo, especialment en la seva preciosista posada en escena, força espectacular en el que respecta a la seva escenografia, il·luminació, vestuari i so. En aquest aspecte “chapeau”. Molt positiu la música en directe i també, l’estudi que s’ha realitzat amb el moviment d’actors, que cada vegada el sé valorar més, en una producció d’aquestes característiques.

Continua llegint

– Teatre – LA DAMA DE LES CAMÈLIES (***) – La Seca – espai Brossa – 28/05/2014

En els últims dies de les seves representacions al Espai Brossa de La Seca, ens animem a anar a veure aquesta producció. mes aviat “forçats” per les bones critiques i comentaris complaents dels nostres coneguts teatraires que parlaven d’una excel·lent interpretació de Nausicaa Bonnín, filla del nostre admirat director de La Seca, Hermann Bonnín.

La dama de les camèlies 1

L’argument de, “La dama de les camèlies“, es prou conegut per nosaltres, segurament massa, degut a que una de les òperes mes escoltades i estimades  per nosaltres “La Traviata” de Giuseppe Verdi, està basada precisament en aquest text; però, així com la música de La Traviata, la puc escoltar una i mil vegades i no em cansa, el text d’aquesta obra escrita a l’any 1848, no m’interessa el mes mínim.

Cada vegada mes aposto pel teatre contemporani que tracta de temes actuals, sempre que tinguin un bon text. Això no vol dir que abandoni els clàssics, ja que hi ha forces que un cop adaptats al dia d’avui, els seus arguments no grinyolen en absolut.

A l’època en que es va escriure l’obra, aquest personatge encarnava el paper de la dona forta, independent, valenta i capaç de decidir per ella mateixa el destí de la seva vida. Malauradament l’argument de la “esgarriada”, una prostituta de luxe, es capaç al final,  d’arruïnar la seva vida i deixar la persona que estima pel be d’una donzella que no coneix…. em sembla hores d’ara, absolutament ridícul.

Continua llegint

– Teatre – MEQUINENSA (***+) – Teatre Nacional de Catalunya

Sembla que no passi els temps, però la temporada de Teatre 2011/2012, ja està al principi de la seva fi, tot just un mes i es baixarà la persiana… però dins de pocs dies tindrem davant nostre el programa del GREC 2012 que sembla que començarà amb una inauguració popular el 30 de Juny davant del Arc de Triomf. De moment encara ens queden algunes obres de Teatre per veure i el dissabte 19 de maig de 2012, anem a la ultima representació que veurem al Teatre Nacional de Catalunya, MEQUINENSA (***+), a partir d’un text de JESÚS MONCADA (Mequinensa 1/12/1941 – Barcelona 13/06/2005).

Mequinensa pren com a punt de partida la mirada forana d’un nouvingut a aquest punt fronterer de l’Aragó on es troben el Segre i l’Ebre i vol ser un homenatge a l’obra narrativa de Jesús Moncada, però sobretot, una immersió a la peculiar vida quotidiana del seu poble natal, amb un paisatge dominat per les aigües dels dos rius, on centra la major part de la seves novel·les i reculls de contes. La peça ens submergeix, amb la mirada irònica de l’autor de Camí de Sirga, en una Mequinensa mítica on els morts conviuen amb els vius.

MARC ROSICH , ha seleccionat uns determinats passatges de l’obra de Jesús Moncada, com a base per fer un muntatge aprofitant els diàlegs i narracions d’algunes obres conegudes de l’autor :  Cabòries estivals, Calaveres atònites, Camí de Sirga, El cafè de la granota, Històries de la mà esquerra, i altres. Ho fa amb el fil conductor de la lluita del poble davant de l’anunci de la construcció de 2 pantans franquistes i la seva molt probable desaparició. Es centra en els 13 anys que va durar la seva agonia, de 1957 a 1971, data en la que Mequinensa va ser anegat per les aigües… un poble de gent minera, anticlerical i roja.

Continua llegint