ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA (temp. 18/19 – espectacle nº 052)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
El Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada amb ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA de Santiago Rusiñol. I ho fa en format musical amb adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll.
Es tracta d’un musical en forma de “paròdia esbojarrada” sobre la cultura catalana, amb cançons populars i tradicionals de diferents èpoques.
Segons comenta Jordi Prat, en el programa de mà, quan estava preparant l’adaptació del text de Rusiñol, va llegir un altre text anomenat “Cançons del Poble”, destinat a l’Orfeó Català, on s’hi llegia entre línies que “si nosaltres no cantem les nostres cançons, potser arribarà un dia en què no les tindrem“. I d’aquesta lectura va néixer aquesta proposta, concebuda com un espectacle de varietats que fa servir l’humor i la ironia per riure’ns de nosaltres mateixos, del nostre imaginari i de la nostra simbologia.
Primer de tot hem de dir que valorem positivament la intenció de repescar un text de Santiago Rusiñol, que possiblement no s’hagués pogut representar mai més, a causa dels grans mitjans que es necessiten per fer-ho com cal … i en aquests moments de crisi econòmica solament ho podia fer un Teatre públic.
Una altra cosa és l’oportunitat de ser representada en aquests moments de gravíssima crisi institucional i de persecució política, a tot allò que soni una mica a català i encara més quan tenim als nostres representants polítics legals, empresonats per un estat espanyol que ha embogit, en un intent de “salvar la unidad indisoluble de España“.
La nit del dimarts 29 d’abril de 1902 es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona una comèdia en un acte de Santiago Rusiñol. Una paròdia dels Jocs Florals que va provocar l’escàndol. Va ser estrenada en un context de forta crispació social, marcada per l’empresonament de líders sindicals i de polítics com Prat de la Riba. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana.
CAROUSEL EN CONCERT (temp. 17/18 – espectacle nº 370)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón
A vegades sap greu no poder valorar amb una nota encara més alta dels 5 cargols voltaires, el màxim que nosaltres mateixos ens havíem marcat; espectacles que t’han fet vibrar d’una manera molt especial i que voldries assenyalar per fer palès que sobrepassa en molt les expectatives previstes, per les vivències inoblidables viscudes assegut davant d’un escenari teatral.
Aquesta ha estat sens dubte, una d’aquestes ocasions.
La recta final del Festival Grec l’hem encarat amb aquesta magnífica proposta, un pas important del Festival en apostar per abordar un musical en la seva integritat, abandonant el format d’anys anteriors que oferia un popurri de les cançons més conegudes de diferents musicals. Una aposta arriscada de cara a un públic heterogeni, que si bé amb la fórmula de la “Nit de Musicals” podia connectar fàcilment, amb aquest CAROUSEL havia de “lluitar” amb el desconeixement d’aquest Musical per part de la majoria d’espectadors.
Ja la roda de premsa de presentació va tenir un format diferent de la resta de propostes del Grec, una primera part al Palau de la Virreina on Daniel Anglès (direcció artística) i Xavier Torres (direcció musical) ens van parlar d’aquest CAROUSEL, considerat per molts el millor musical mai escrit; un títol que torna una vegada i una altra a les cartelleres de Broadway i al West End. La segona part de la roda de premsa va ser a l’auditori del CCBB on vàrem poder assistir als assajos de l’orquestra Pops Symphony, una formació de gairebé una cinquantena de músics.
Orquestra nascuda l’any 2011 que aposta per apropar la música contemporània al gran públic, formada per músics molt joves que van acabar els seus estudis musicals fa 4 o 5 anys i que van fer una actuació extraordinària amb una energia inqüestionable, dirigits magníficament pel director musical de la proposta, Xavier Torres.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Un espectacle amb més de 100 artistes a escena, cinquanta músics de l’orquestra Pops Symphony, més de seixanta cantants (quaranta del cor Aules), i un nombrós cos de ball, porten a escena per primera vegada a Barcelona i en versió catalana, l’adaptació feta per Daniel Anglès i Marc Gómez, un títol mític en la història del musical. Una de les partitures més romàntiques i apassionades del gènere.
Després d’assolir un èxit sense precedents amb Oklahoma!, la parella artística formada pel llibretista Oscar Hammerstein II i el compositor Richard Rodgers van estrenar a Broadway el 1945 un segon treball conjunt, que adaptava una història original de l’autor hongarès Ferenc Molnárc, del 1909, sobre un dur firaire de carrusel, Billy Bigelow (Miquel Fernández) enamorat d’una jove treballadora, Julie Jordan (Diana Roig). en el que s’inclouen temes ja mítics com “If I Loved You”, “Soliloquyo” o “You’ll Never Walk Alone”.
REQUIEM FOR EVITA (temp. 17/18 – espec. nº 263 i 281)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Miquel Gascón –
Abans de començar la crònica, d’entrada haig de dir que aquest espectacle m’ha arribat a posar “gallina de piel” forces vegades durant la representació i sobretot he rigut com feia temps no ho feia en una sala de teatre i he passat una estona super divertida, que m’ha passat volant.
Aquesta vegada vaig anar tot sol, ja que l’Imma no va poder assistir per estar reclosa a casa, per recuperar-se al més aviat possible d’una intervenció quirúrgica sense importància, però que la impossibilita caminar amb normalitat. Sense cap mena de dubte, quan l’Imma es vegi capaç, tornarem plegats a gaudir per segon cop d’aquesta meravella d’espectacle, que com veieu a mi m’ha fascinat.
En finalitzar l’espectacle el dia de l’estrena en Jordi Prat i Coll, director i autor de la dramatúrgia de l’espectacle, ens va explicar (no sé pas si feia broma o parlava seriosament) que el que desitjava era representar el Musical “Evita”, però que pel tema de la impossibilitat d’obtenir permisos i sobretot per manca de pressupost, va pensar que podia crear una proposta més senzilla i de petit format, sobre el personatge d’Eva Perón, en pla de comèdia i ambientada en un acte de fe similar al de les religions que tots nosaltres coneixem.
REQUIEM FOR EVITA compta amb Jordi Vidal, Andreu Gallén i l’alternança dels actors Ivan Labanda i Anna Moliner, segons els dies, en un calendari determinat i publicat a la web del Teatre.
Aquest espectacle va ser estrenat a Temporada Alta l’any 2016, i llavors estava protagonitzat en el paper d’Evita, per Anna Moliner; ara arriba en programació a La Seca, Espai Brossa i aquest paper s’ho combinen, com ja he dit, Ivan Labanda i Anna Moliner. Dimecres passat, dia de l’estrena, va ser protagonitzat per Ivan Labanda malgrat que en finalitzar la representació i per ser un dia “especial”, ens van obsequiar amb un “bonus track” extra de l’Anna Moliner amb la cancó … Don’t cry for me Argentina.
Aquesta obra d’Arthur Miller, en versió traduïda per Eduardo Mendoza, ha estat escollida com la peça que ha inaugurat oficialment el Festival Grec d’enguany. Dirigida per Andrés Lima i coproduïda pel Teatre Romea, el Centro Dramático Nacional i el Grec 2016 serà representada a Madrid a partir del mes de gener del 2017.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Feia uns anys en què una producció teatral no era la que obria el Festival i si bé hem de dir que l’amfiteatre del teatre Grec no és potser el lloc més idoni per oferir teatre, aplaudim aquest començament.
Arthur Miller, un dramaturg que es caracteritza per la càrrega social i de denúncia que impregnava a les seves obres, ens parla en aquesta ocasió d’un episodi de la història dels EUA que va tenir lloc a Salem (Massachusetts) el 1692. L’autor va escriure aquesta obra com a resposta a la famosa “caça de bruixes” del senador McCarthy,un episodi de la història dels Estats Units que es va desenvolupar entre 1950 i 1956 durant el qual el senador Joseph McCarthy va desencadenar un estès procés de delacions, denúncies, processos irregulars i llistes negres contra persones sospitoses de ser comunistas i que Arthur Miller va patir en primera persona.
Aquest terme,” caça de bruixes”, ha esdevingut com la manera d’anomenar aquelles situacions en què un govern persegueix als seus oponents polítics en nom de l’interès del país i la seguretat nacional. I malauradament no ha deixat mai d’estar vigent…. i sobretot els catalans en podem donar fe.
Segona proposta teatral d’aquest passat dijous; sortim a corre-cuita de l’Institut del Teatre sense haver gairebé tingut temps d’aplaudir el treball sensacional de “Coronel Ocell” i haig de dir que el meu l’esforç d’encadenar dues produccions teatrals en una mateixa tarda ha tingut premi.
Arribem a La Villarroel, per tal de veure INFÀMIA, amb grans expectatives, després d’haver assistit a la seva roda de premsa la setmana passada. … i la veritat és que potser en contra del que acostuma a passar en casos com aquest, (quan abans de veure una producció t’has creat grans expectatives), aquesta vegada no ens ha defraudat gens, perquè hem gaudit de valent veient TEATRE dins del teatre.
Amb aquest INFÀMIA, el seu autor Pere Riera ha encertat novament després del seu merescut èxit a BARCELONA, producció que vàrem poder veure l’any 2013 al TNC. A més a més aquesta proposta, de passada, també ha servit per posar de nou on li pertocava a la grandíssima actriu Emma Vilarasau, després del malaguanyat paper que va d’haver d’interpretar a “Caiguts del Cel” la temporada passada.
Tal com ens va explicar el mateix Pere Riera en la roda de premsa la setmana passada, ell ha tingut la sort d’haver estat molt ben assessorat pels actors que treballen en aquesta producció, per què reconeix que en certa manera, encara que sempre ha admirat el treball que exerceixen els actors al llarg de tota la seva vida, al mateix temps han estat per ell, els grans desconeguts.
Aquest dimarts he tornat per fi, a assistir de nou a una roda de premsa de Teatre. Ha estat a La Villarroel per tal d’escoltar les explicacions dels protagonistes (autor i actors) de INFÀMIA, que es podrà veure en aquesta sala a partir d’aquest pròxim dissabte 16 de gener en sessions prèvies, encara que l’estrena oficial no serà fins al dia 27.
Es tracta d’un text de nova creació escrit pel dramaturg Pere Riera i escrit especialment per La Villarroel, a partir d’una xerrada en una trobada entre la directora artística de la sala Tania Brenlle i en Pere.
Després de l’estrena de “BARCELONA” l’any 2013 (veure la crònica de Voltar i Voltar), Pere Riera es va voler deixar un marge de temps per escriure quelcom que li satisfés prou; es va donar compte de sobte, de la responsabilitat que tenia en escriure un determinat text, perquè assegut a les últimes files del teatre escoltava el que els espectadors comentaven de “Barcelona”… i es va arribar a espantar una mica de què aquella obra que ell havia escrit i dirigit, havia pres una volada que ni ell havia previst; els espectadors trobaven nous significats a aspectes que ell ni tan sols havia pensat, fent-la seva i trobant-li missatges “polítics” que ell no havia pensat d’escriure, ja que sols volia explicar una història sobre l’amistat.
Agradable sorpresa novament a la Sala Muntaner… i un altre cop amb un text de Joan Yago, del que vàrem veure fa tan sols dues setmanes BLUF a la Sala Beckett.
Aquesta vegada es tracta de YOU SAY TOMATO, que sota un títol d’una cançó mítica, que pot despistar força, ens trobem amb un excel·lent bombonet de Teatre amb majúscules, d’aquell que no es pot deixar passar.
Una representació que ens parla del món interior de l’espectacle, amb clau d’humor en el qual els protagonistes són una parella de “quarentons” que porten ja 10 anys casats i que mal viuen fent bolos amb el seu espectacle musical farcit de cançons d’amor. A partir d’una discussió que sembla absurda i fins i tot inversemblant, ens adonem que l’autor aprofundeix molt en la relació de la parella i a poc a poc transforma la comèdia inicial en un drama molt real sobre la relació d’aquesta parella, que potser conviuen junts per simple comoditat, però que han deixat la passió i inclús l’amor fora de les seves vides fa molt de temps.
Em fa moooooolta mandra començar a escriure sobre aquest espectacle que de nou ens ha decebut molt per falta de qualitat del so al recinte del Teatre Grec.
Ens considerem amants d’aquest gènere de Teatre Musical, i en més d’una ocasió ha estat l’excusa per viatjar per Europa i veure diferents Musicals que a casa nostra no es poden veure.
La temporada passada del Grec, ja vàrem escriure una crònica del primer espectacle que es va representar, que volia ser un resum de diferents Musicals del compositor Albert Guinovart i llavors ens vàrem prometre que no ens gastaríem ni un duro més, en espectacles com aquell, si la qualitat del so no millorava. Aquí us deixo aquella crònica del 2014.
Per tant, havíem descartat comprar entrades per l’espectacle d’enguany, dedicat a Musicals conegudíssims de Broadway….. però una setmana abans, vàrem rebre una invitació per assistir a l’assaig general el dia abans de la seva estrena oficial. En mala hora vàrem acceptar, perquè va ser una pèrdua absoluta de temps i vàrem sortir del recinte amb un cabreig evident….. i és que el so va tornar a ser patètic, però aquesta vegada a més a més, molts dels micròfons de mà no funcionaven o ho feien a estones, amb el problema afegit que els tècnics pujaven el so d’alguns cantants que tapaven totalment als seus companys.
Estic d’acord que era un assaig general, que no es pot valorar un espectacle com caldria en una representació prèvia i també sóc conscient que el dia de l’estrena oficial, pel que m’han dit no varen haver-hi incidències greus d’aquest tipus. De totes maneres, haig de donar la meva opinió sobre el que vaig veure …. i sobretot el que NO vàrem poder escoltar….. i sincerament em va semblar més que patètic, vaig sentir vergonya aliena, del que estàvem presenciant.
Quan un assaig general te problemes greus com aquells, s’ha de parar l’espectacle, resoldre els problemes i continuar…. però en aquest cas la directora Elisenda Roca va cometre el gran error de no fer-ho. Era potser perque erem public convidat i no merexiem la mateixa consideració ?
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Deixant a banda els problemes tècnics greus de so, el que vàrem poder intuir, és sens dubte una gran voluntat d’aixecar un espectacle de qualitat, especialment amb una posada en escena força acurada i amb una gran il·lusio d’un grup força important d’escoles musicals de casa nostre, com són les escoles Aules, Coco Comín, Eòlia, Dance Emotion, Luthier d’arts Musicals, Luthiers Dansa, Memory i Taller de Músics; de fet es notava a l’ambient que molts dels convidats d’aquella nit eren familiars dels membres que actuaven.
El millor de tot, sense cap dubte va ser la Banda Municipal de Barcelona, que malgrat tots els moments de desconcert, varen saber continuar com si no passes res.
Les interpretacions molt desiguals, perquè es barrejaven cantants de qualitat amb actors que l’únic que podien oferir és la seva voluntat, cantant com bonament podien algunes de les cançons; evidentment ens van agradar, com sempre ho fan Àngels Gonyalons, Daniel Anglès, Elena Gadel, Ivan Labanda… i molt especialment Xavi Duch amb un número de claqué antològic; entre els actors, la gran sorpresa la va donar l’actriu Mercè Aranega a la que nosaltres mai l’havíem vist cantar i que ho va fer força, força bé…. i sobretot va omplir l’escenari amb la seva gran presencia.
Segurament aquest espectacle, almenys el dia de la representació oficial, gaudia d’una qualitat molt més elevada que el de la temporada passada i la meva valoració hauria estat força més alta. Malauradament el que nosaltres vàrem poder escoltar, no va estar a l’altura d’uns mínims tolerables.
Direcció escènica: Elisenda Roca
Direcció musical: Andreu Gallén
Banda Municipal de Barcelona, dirigida per Salvador Brotons
Col·laboració al piano: Albert Guinovart
Interpretació musical: Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Daniel Anglès, Diana Roig, Elena Gadel, Ivan Labanda, Joan Pera i Roger Pera, Mercè Arànega, Mercè Martínez, Miquel Fernández, Mone Teruel, Muntsa Rius, Sergi Albert, Xavi Duch
Col·laboració: Albert Bolea, Annabel Totusaus, Benjamí Conesa, Bernat Mestre, Dídac Flores, Ferran González, Gracia Fernández, Jordi Llordella, Jordi Vidal, Júlia Jové, Lluís Parera, Marc Flynn, Marc Pociello, Marc Vilavella, Marta Capel, Miquel Cobos, Nacho Melús, Neus Pàmies, Rubén Yuste, Víctor Arbelo, Víctor Gómez Casademunt, Xavi Navarro
Traducció i adaptació de les cançons: David Pintó // Arranjaments: Jordi Cornudella // Caracterització: Toni Santos // Disseny de so: Toni Vila // Enregistrament d’àudio: Guillermo Prats // Disseny d’il·luminació: Dani Santamaría // Projeccions, enregistrament de vídeo i Producció executiva : Teatralnet Produccions
El passat dijous 12 de febrer vàrem tornar a trepitjar la Sala petita del Teatre Nacional de Catalunya, precisament la nit d’estrena a la Sala Gran d’una obra que nosaltres veuríem l’endemà; l’espectacle que s’acostuma a veure en les estrenes d’aquest teatre públic, amb el tema de les “invitacions” és realment patètic i molt feridor pels espectadors que acostumem a pagar les nostres entrades; és un tema prou conegut per tots els que estimem el Teatre, però que pel que sembla no se li vol posar aturador, ni tan sols es comenta en els fòrums de”cultura”….. potser per por a perdre certs privilegis?
Escoltar frases en el vestíbul com aquesta … “Escolta maca, si vols venir al TNC ara mateix, vina corrents que t’espero al vestíbul, … tinc 8 invitacions i me’n sobren tres…. i és que em sap greu que es perdin“, això dit per una dona d’uns 30 anys, parlant a crits per telèfon a la porta dels lavabos compartits per les dues sales. Cada vegada més, evitem el dia de les estrenes als Teatres públics de casa nostre, ja que les platees estan gairebé exhaurides abans de posar-se a la venda i la cohort d’aprofitats que les omplen són gairebé sempre els mateixos… i no parlo pas de la premsa ni d’altres mitjans paral·lels que promocionen el Teatre.
Però anem al que toca, que no és més que parlar de l’obra que venim a veure… NO FEU BROMES AMB L’AMOR, escrita el 1834 per Alfred de Musset (Paris 1810 – 1857). Musset va escriure aquesta obra a l’edat de 24 anys, immediatament després del trencament del seu apassionat romanç amb l’escriptora George Sand; es tracta d’un drama romàntic amb la presència de l’amor, del seu fracàs a causa de l’orgull humà, … i l’aparició sobtada de la mort.
El Baró vol casar el seu fill Perdican amb la seva neboda Camille, que acaba de passar uns anys de formació en un convent. Els dos cosins, que havien tingut una relació molt íntima quan eren infants, es retrobaran amb una aparent fredor que respondrà més aviat a les prevencions davant d’aquest casament de conveniències que no pas als veritables sentiments que encara mantenen l’un per l’altre, i que tanmateix s’esforçaran a ignorar per orgull, a pesar dels danys col·laterals que això pugui ocasionar.
Suposo que en aquella època podria arribar a ser un text molt atractiu, precisament per tractar de l’amor adolescent que té molt de romàntic i que, qui mes qui menys hem “patit” tots, amb les falses actituds vers la parella estimada, com de no voler aparentar-ho massa, per tal de ser encara més valorat i desitjat; malauradament és un text que no ha resistit el pas del temps i que vist des del present, almenys a mi no m’interessa gaire. Un text que camina des de la comèdia esbojarrada de l’inici, fins a la previsible tragèdia final, amb algun moment intermedi remarcable.
La temporada passada aquesta proposta, “Liceistes i Cruzados” de Serafí Pitarra (pseudònim de Frederic Soler), ja es va representar a la Sala Tallers del TNC, però crec que mes que res, va estar com una mena d’assaig a veure la reacció del públic i la seva acollida. No cal dir que l’assaig va resultar absolutament positiu, i és per aquesta causa que ara l’han reposat i no pas per tres dies, sinó per tot un mes i amb tots els honors, a la sala petita del mateix teatre.
Es tracta d’un “divertimento”, una hilarant comèdia escrita en vers i en el català actual, sobre la rivalitat entre els aficionats a l’òpera en el Teatre de la Santa Creu (ara el Principal), que és on primer es va representar aquest gènere….. i els nou vinguts de l’època, que van apostar pel nou Teatre del Liceu; dues classes socials antagòniques que rivalitzaven per veure on es representaven les millors òperes i amb els millors intèrprets. Aquesta obra va ser estrenada al teatre de Varietats de Barcelona, la nit del 7 d’agost de 1865
El nou clima polític de l’any 1833 va eliminar els privilegis del Teatre de la Santa Creu, que fins aleshores havia tingut un monopoli absolut en el teatre fet a Barcelona, ja que fins aquell moment la llei concedia el control sobre les representacions teatrals als eclesiàstics de l’hospital de cada ciutat. Aquesta flexibilització de la normativa escènica va propiciar el naixement de nous teatres que dinamitzarien la vida cultural de la ciutat i alhora va determinar que el Teatre de la Santa Creu adoptés el nom de Teatre Principal, amb la voluntat de marcar distàncies respecte a les noves sales.
La inauguració del Gran Teatre del Liceu, es va traduir en apassionades disputes entre partidaris del teatre vell i del nou. La rivalitat més paradigmàtica en aquest sentit va ser segurament l’enfrontament entre “liceistes” i “cruzados”, entre partidaris del nou Teatre del Liceu i de l’antic Teatre de la Santa Creu.
No cal dir que com aficionats a l’òpera i com abonats al Liceu, aquest tema ens ha interessat força, encara que ens temíem que aquest tipus d’humor no acabaria de quadrar massa amb el nostre gust teatral.
