Arxiu d'etiquetes: Pau Miró

– 018 -Teatre – UNA HISTÒRIA REAL – La Villarroel (🐌🐌🐌🐌) – (temp. 19/20 – espectacle 008) – 2019.10.31

UNA HISTÒRIA REAL (temp. 19/20 – espectacle nº 008)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir, 31 d’octubre, vam anar a La Villarroel a veure UNA HISTÒRIA REAL del dramaturg i director PAU MIRÓ que ha estat estrenada aquesta setmana. Segons llegim en el programa de mà es tracta d’una proposta que vol reflectir l’ascens de l’extrema dreta en la societat, una obra contra Steven Bannon i els seus intents d’instaurar, amb finançament, partits d’ultradreta arreu. Segons comenta el director, la història està basada en fets reals, però no retrata als protagonistes.

I ho fa explicant el conflicte d’un escriptor (Julio Manrique) i el seu fill adolescent, (en Nil Cardoner). Després de la mort de la mare, l’escriptor publica una novel·la on parla d’ella i la seva mort. El fill no ho pot pair, creu que el pare mercadeja amb el seu dolor, i adopta una actitud de rebel·lia trobant refugi en la ideologia de l’extrema dreta, adoptant consignes i comportaments supremacistes i xenòfobs.

Un text que presenta les contradiccions entre les idees i els fets i mostra la incapacitat de les persones de posar-se en la pell dels altres.

Laura Conejero és l’editora que intenta mitjançar en aquesta crisi pare-fill per evitar que repercuteixi en el seu objectiu d’aconseguir que el llibre de l’escriptor es publiqui i sigui un èxit. Al mateix temps reflexiona sobre el procés d’escriptura i de quina manera ella pot reconduir el procés creatiu d’un escriptor.

Mireia Aixalà és una psicòloga que treballa a Afers Socials i no pot ni vol justificar els fets que ha protagonitzat el fill de l’escriptor. Tracta d’ajudar però ni pare ni fill volen ser ajudats. La seva ràbia davant la impunitat d’uns fets ,que ella considera greus, farà que prengui alguna decisió poc convencional.

Un adolescent que se sent desemparat i incomprès. Un pare absorbit per la seva professió. Un dol per gestionar. Una novel·la pendent de ser publicada. Una butaca atrotinada, plena de records, al bell mig del menjador. Un secret que pot acabar amb tot, …. i a l’exterior, el món no sembla anar millor: el discurs de la por agafa força, les esquerdes del pensament progressista són cada vegada més grans, l’individualisme ferotge impera. La clau és la supervivència.

This slideshow requires JavaScript.

Continua llegint →

– 280 – Teatre – DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 2019.05.19 (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

4 respostes

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL (temp. 18/19 – espectacle nº 203)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir, diumenge 19 de maig, a la Fabià Puigserver del Teatre Lliure, vam veure la versió de DOGVILLE, la famosa pel·lícula de Lars Von Trier, estrenada l’any 2003. Pau Miró i Sílvia Munt signen aquesta versió teatral que han titulat DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL, sota la direcció de la mateixa Sílvia Munt.

En aquesta versió la jove es diu Virgínia (convincent interpretació de Bruna Cusí) i arriba desesperada al poblet de muntanya fugint del seu pare. Els habitants del poble i els espectadors no saben de qui fuig, però amb reticències, convençuts pel jove Max (excel·lent David Verdaguer) decideixen acollir-la i ella, a instàncies del mateix Max, s’ofereix a fer tasques de tots tipus en agraïment.

Sílvia Munt, segons ens comenta en el col·loqui, moderat per Xavier Graset, que ha tingut lloc en acabar la funció, no ha pretès fer una translació literal de la pel·lícula, ha eliminat els paral·lelismes religiosos de l’obra centrant-la en la hipocresia d’un grup de persones, que es creuen amb el dret d’explotar a la persona que han acollit.

També ha fet esment a destacar la violència de gènere infligida pel fet que la persona “acollida” és una dona. En aquesta versió de Pau Miró i Sílvia Munt la durada s’ha reduït considerablement respecte a la pel·lícula que tenia una durada de més de tres hores, i s’ha canviat el final.

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Si el Dogville de Von Trier era una pel·lícula amb estètica teatral, el Dogville que veiem al Lliure és un espectacle teatral amb estètica cinematogràfica. Sílvia Munt ha creat una projecció cinematogràfica paral·lela a la representació teatral, on veiem el que passa a l’exterior del local on transcorre l’acció, i escenes enregistrades de la fugida o primers plans d’accions concretes que tenen lloc a l’exterior.

Continua llegint →

– Teatre – FOREST (🐌🐌🐌) – Teatre Almeria – 2017.09.15 – (temp. 17/18 – espectacle nº 25)

Deixa un comentari

FOREST (temp. 17/18 – espectacle nº 25)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Enguany, el Teatre Almeria torna a obrir temporada amb el resultat del curs de formació per actors de l’Estudi Laura Jou. Es tracta de FOREST una adaptació lliure de “la Ronda” de l’escriptor austríac Arthur Schnitzler, dirigida per Pau Miró i Gerard Oms.

La temporada passada, i també en el marc del treball final dels Joves alumnes d’Estudi Laura Jou, vam poder veure “Sueño de una noche de verano” dirigida en aquella ocasió per Iván Morales i on alguns dels actors d’enguany també hi eren.

This slideshow requires JavaScript.

A “Forest” ens situem dins un bosc solitari i aïllat que dóna vida a un espai oníric on tenen lloc uns encontres clandestins entre els habitants del bosc i els diferents personatges que vénen de fora a buscar-hi o deixar-hi alguna cosa.

Onze són els joves actors que interpreten aquesta proposta on tenen lloc una seqüència d’escenes entre dos personatges, un personatge entra i l’altra surt i a la següent escena el que ha entrat surt i n’entra un altre. Les trobades entre els dos personatges serveixen de punt d’inflexió i ens mostren contradiccions que els obliguen a prendre decisions.

Cada actor ens ha ofert dues cares del mateix personatge.

No totes les intervencions tenen la mateixa qualitat ni totes les històries el mateix interès però el resultat global és prou interessant.

Continua llegint →

– Grec2017 – Teatre (315) – UN TRET AL CAP (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 25.07.2017

Deixa un comentari

UN TRET AL CAP –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Tres actrius a l’escenari, tres formes d’entendre la vida. De rerefons la honestetat al periodisme. Un text on trobem barrejats el thriller, la comèdia i el drama. Una reflexió sobre el concepte d’ètica professional i personal.

Emma Vilarasau, amb una perfectíssima interpretació, en el paper antipàtic i ple de supèrbia que li ha tocat. És una periodista de reconegut prestigi que fa 20 anys que està treballant en el mateix diari i té un blog d’opinió personal. Les coses canvien, l’edat no perdona i ella és acomiadada. Injustícia ?, incomprensió i rabia. A ningú l’interessa el que li ha passat ni el que farà a partir de l’acomiadament.

UN TRET AL CAP – Sala Beckett – fotografia de David Ruano

Imma Colomer, extraordinària interpretació de germana gran, un personatge que desprèn empatia entre el públic des del començament de la representació. Ella és escriptora de contes infantils i com diu “per sort” li han comprat els drets i pot viure tranquil·la. Li han diagnosticat una malaltia degenerativa. S’ha convertit en un “iogurt amb data de caducitat”. Han estat distanciades durant molts anys.

Creiem que sovint els espectadors, però sobretot els que valorem d’una manera o d’un altre els espectacles que veiem, caiem en el parany de confondre la simpatia del personatge que es representa, amb la qualitat de la interpretació que realitza l’actor o actriu.

Mar Ulldemolins és la tercera actriu a l’escenari, en aquest cas ens ha costat força “creure-la” en la seva interpretació … o potser això té a veure en que el seu paper és el més desagraït dels tres. No té feina i busca l’ajut de la periodista d’èxit, es presenta com una víctima que demana que el seu cas surti a la llum.

Continua llegint →

– Teatre (212) – FILLA DEL SEU PARE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 18.03.2017

Deixa un comentari

FILLA DEL SEU PARE –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Al mes del desembre de 2015 es va estrenar aquesta versió lliure de Hedda Gabler dins del Festival Temporada Alta, amb la firma del jove dramaturg gironí Aleix Aguilà i la direcció de Pau Miró. Els intèrprets formen part de la companyia Solitària i treballen plegats per primer cop en aquesta proposta: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals.

Partint de la trama del seu autor, Henrik Ibsen, Aleix Aguilà ha refet la història limitant l’acció a la nit de cap d’any i l’endemà. Amb una mirada desacomplexada, aconsegueix traslladar el personatge, les seves frustracions i la seva crisi existencial al món contemporani. Un món on vivim amb una obsessió malaltissa per mostrar-nos als altres, per aparentar ser el que els altres volen que siguem i mantenir-nos actius a les xarxes socials.

Hedda Gabler és una dona brillant que intenta encaixar en un clixé ben mediocre. Aquest esforç és devastador per a ella i per a tothom que l’envolta.

A partir de la veu de Hedda Gabler, escoltada des de l’actualitat, ens qüestionem quin és el paper de la dona avui dia. Hedda, una magnífica Júlia Barceló, és una dona atrapada en la superficialitat de la societat i que es mostra incapaç de superar la buidor que aquesta mateixa societat li provoca. Ella presenta una gran addició a mostrar-se en primera línia en l’aparador de la societat i les xarxes són el mitjà per fer-ho. Però aquest fet no elimina la seva sensació de solitud i la seva voluntat autodestructiva.

Únicament tres personatges, tres magnífics actors amb una química extraordinària entre ells i que ens regalen moments realment esplèndids.

L’acció se situa en un ambient burges, el matrimoni Tesman ha tornat del seu llarg viatge de nuvis amb motiu de la mort d’una tieta. Han hagut d’interrompre un viatge que ja durava sis mesos. Un àtic de luxe amb una gran terrassa i unes esplèndides vistes sobre la ciutat. Jorgen Tesman (Pau Vinyals) és escriptor i espera aconseguir un càrrec de director a la Biblioteca Nacional, que l’ha de permetre mantenir el nivell de vida i pagar el pis. Encara no estan del tot instal·lats i un piano presideix la sala.

Continua llegint →

– Teatre – VICTORIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 06/05/2016

1 resposta

Per Miquel Gascón & Imma Barba

M’havia fet unes grans expectatives amb aquesta producció del TNC, a partir de la roda de premsa a la qual vaig poder assistir fa uns dies i a vegades això fa que a l’hora de veure-la representada a l’escenari et pugui arribar a decebre; en aquest cas, aquesta premissa no es va complir gens, perquè literalment em va fascinar absolutament tot, especialment el text de Pau Miró, la seva direcció, l’escenografia espectacular de Max Glaenzel i les excel·lents interpretacions dels set actors.

VICTÒRIA, és una història de por, d’amor i de corrupció situada als anys 50, però d’alguna manera molt present en els nostres dies. Com si d’aquells dies, encara ens n’arribés l’ombra. Aquella gran derrota que va ser la Guerra Civil per a gran part de la població, només es podia combatre amb petites victòries quotidianes. Aquesta és la història d’una d’aquestes petites victòries.

La por, evidentment els mecanismes brutals de repressió que exercia el sistema policial i la col·laboració espiritual de l’església, creaven un estat de pànic en el ciutadà. Aquesta por i les pors actuals són diferents, però ho són tant? Hi ha ecos d’aquelles pors que encara ressonen avui? Hi ha alguna cosa de la nostra passivitat relacionada amb aquella por?

La vídua protagonista està interpretada per Emma Vilarasau; Mar Ulldemolins és una noia francesa que ajuda molt amb la seva presencia al canvi de visió de la vídua; Jordi Boixaderas és un falangista “sensible”; Pere Arquillué, un mestre republicà; Mercè Aránega interpreta una dona que abans de la guerra era una persona alegre i que s’ha convertit a la força en una persona trista que ha d’amagar el seu passat; el germà es Joan Anguera i el personatge d’un noi ha estat interpretat per Nil Cardoner, que m’ha agradat molt especialment.

Continua llegint →

– Roda de premsa – VICTÒRIA de Pau Miró – TNC – 28/04/2016

Deixa un comentari

Ahir dijous al matí tot i la pluja em vaig animar a assistir a la roda de premsa de la nova proposta del Teatre Nacional de Catalunya, que s’estrenarà la setmana que bé; es tracta d’un text de Pau Miró, VICTÒRIA, que dirigirà ell mateix.

Victòria, una dona que viu a la Barcelona de 1951, protagonitza un triangle amorós enmig de la lluita política clandestina. Ella no sap que la necessitat aviat l’obligarà a prendre partit entre les ideologies permeses i les prohibides…

Xavier Albertí, director del TNC, tot just començar ens fa la broma tot dient, que la jaqueta no li tanca, però no és pas perquè s’hagi engreixat ni tampoc perquè s’ha encongit la jaqueta en rentar-la, sinó perquè està cofoi i eufòric per poder estar avui al costat del planter d’actors que estan al voltant de la taula.

Pau Miró per la seva banda ens explica que Xavier li va donar llibertat absoluta perquè ell fes “el que volgués” i està enormement agraït per la seva confiança; per altra banda diu que està molt content i gairebé fascinat per l’oportunitat d’haver pogut treballar amb aquest grup de grandíssims d’actors, reconeguts per tothom.

Continua llegint →

– Teatre – TERRA BAIXA (***) – Teatre Borras – 14/11/2014

4 respostes

Aquest passat divendres vàrem acudir al Teatre Borràs, una mica amb la mosca darrera l’orella, ja que NO és un teatre al qual nosaltres acostumem a anar-hi, a causa de la seva programació que no lliga massa amb els nostres gustos teatrals; de fet, repassant el que hem vist i publicat aquests darrers quatre anys al Blog, veiem que tan sols un cop l’any 2011, vàrem assistir a veure Madame Melville; això és ben poca cosa si pensem que hem publicat al voltant de 500 cròniques de Teatre.

Però crèiem que la cita amb Lluís Homar, era del tot inexcusable, ja que el considerem un dels grans actors de casa nostre i mai ens ha decebut en cada una de la multitud d’interpretacions que hem vist d’ell. Aquesta TERRA BAIXA, tampoc és una excepció i abans de seguir la crònica hem de dir que tornem a caure rendits davant la seva gran professionalitat com a actor.

Aquesta proposta de representar en solitari a escena, els quatre papers principals de TERRA BAIXA d’Àngel Guimerà, sembla que era un somni mai complert de Lluís Homar, i per tant cal felicitar-lo per haver aconseguit aquest repte que considerem no és gens fàcil, i ens traiem el barret davant d’aquesta classe d’interpretació.

Un cop dit això, també hem de dir que una representació Teatral no hauria de basar-se únicament amb l’exhibició d’una bona interpretació per molt valuosa que aquesta sigui, i crec que en aquest cas, gairebé tota la resta no ha estat a l’altura del que almenys nosaltres esperàvem.

Creiem que en un monòleg, els espectadors haurien de veure la representació molt mes propera i no pas en un espai tan gran com la Sala del Teatre Borràs, que a mes a més té una boca d’escenari molt alta, que agreuja aquesta llunyania del’actor vers als espectadors. Evidentment és un tema de costos i es recullen molts més “calerons” a mesura que l’aforament en cada funció és més gran, però als teatraires que anem a veure un tipus d’espectacle així, necessiten veure les expressions de la cara de l’únic actor, si pot ser a un parell de pams de la seva butaca; hauria estat perfecte poder veure aquest “Tour de forçe”, almenys en una disposició del públic a 3 bandes, de poques fileres i sobretot a la mateixa alçada.

Continua llegint →

– Teatre – DES DE BERLIN, TRIBUTO A LOU REED (****) – Teatre Romea – 12/09/2014

4 respostes

A vegades t’ajuden a valorar, en la seva justa mesura, opinions contràries a la qualitat d’un determinat espectacle; aquesta vegada va passar exactament això, ja que un parell de dies abans d’anar a veure “DESDE BERLÍN, TRIBUTO A LOU REED”, un amic teatraire de pro, que ja l’havia vist prèviament, ens va comentar que no li havia acabat de fer el pes. Per tant, una mica decebuts per aquesta opinió ens vàrem dirigir al Teatre Romea, tenint quasi la seguretat de què seria un espectacle fallit.

Potser aquesta predisposició a què veuríem una producció que no ens agradaria, va fer que al final de l’espectacle l’Imma i jo ens miréssim amb cara d’incredulitat i al mateix temps ens vam dir l’un a l’altre…. m’ha agradat moltíssim … i ens vam posar a riure per la coincidència d’opinió i la sincronia en el moment d’expressar-ho.

Us explico això, per tal de què preneu bona nota, ja que les opinions són molt subjectives i no heu de fer massa cas a les nostres opinions escrites al Blog; cada un de nosaltres té uns interessos culturals i inclús el nostre estat d’ànim en un determinat dia, pot influir positiva o negativament en aquesta valoració.

Lewis Allen Reed, més conegut com a Lou Reed, (Ciutat de Nova York, 2 de març de 1942 – Long Island, 27 d’octubre de 2013) poeta, cantant i músic estatunidenc, considerat com una de les icones més importants del rock, que va influir de manera notable en corrents com el rock alternatiu, el glam o el punk.

Només va gaudir de l’estrellat popular internacional a principis dels anys 70. Finalment, el seu personatge fosc, portaveu d’homosexuals, travestis i sadomasoquistes, va acabar sent més reconegut a Europa que al seu país, on també es van apreciar les seves qualitats literàries.

Continua llegint →

– Teatre – ADIOS A LA INFANCIA, una aventi de Marsé (****) – Teatre Lliure Gràcia – 13/12/2013

18 respostes

Abans de començar la meva crònica… i com aquest espectacle es representa a la Sala (encara sense nom) del Lliure de Gràcia, aprofito per reivindicar de nou, tal i com ho faig sempre a la columna de la dreta d’aquest Blog, que els responsables del Teatre Lliure posin el nom de ANNA LIZARAN a la Sala del Lliure de Gràcia.

Aquest fet no farà que el públic deixi d’anomenar al Teatre “El Lliure de Gràcia”, però crec que l’Anna es mereix com a mínim que el seu nom consti a l’entrada de la Sala.

El mateix dia que hem d’assistir a la representació de ADIOS A LA INFANCIA, llegim un parell de critiques on no deixen gaire be l’obra, ni la direcció … ni tan sols les interpretacions. El seu argument principal, es que la representació teatral es massa literaria, te poc de llenguatge teatral… i que el text no arriba al públic. Ens deixa una mica ensopits i assistim al Teatre creient de debò que ens avorrirem. Avanço que la nostra valoració difereix en 180 graus aquest anàlisi i no entenem com un professional de la critica teatral, pot arribar a dir que aquest espectacle no te res de Teatral…. mare de la “constitució intocable”, quina bajanada !!!

Des de l’inici e inclús abans de començar el públic es veu engolit dins d’una festassa al local de la Cooperativa La Lleialtat de Gràcia, on la gent anava a ballar i a passar-ho be (precisament el local que ara ocupa el Lliure de Gràcia)… i ens transporta a una època no massa llunyana. Els espectadors poden sortir a ballar juntament amb els actors de l’obra. En Sisa dalt d’un escenari desgranant cançons de l’època i acompanyat per una orquestrina.

….. oh benvinguts passeu, passeu!!

Continua llegint →