Arxiu d'etiquetes: Teatre Nacional de Catalunya

– 065 – Teatre – RICHARD III REDUX OR SARA BEER [IS/NOT] RICHARD III (🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 039) – 2019.11.30

RICHARD III REDUX OR SARA BEER [IS/NOT] RICHARD III  (temp. 19/20 – espectacle nº 039)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

… I continuant amb el Festival Simbiòtic, ahir dissabte vam tornar a la Sala Tallers del TNC per veure la producció RICHARD III REDUX OR SARA BEER (IS/NOT) RICHARD III de la guardonada i reconeguda dramaturga gal·lesa Katie O’Reilly. Una obra que ha estat nominada al James Tait Black Memorial Prize 2019.

La peça està dirigida per Philip Zarrilli i es podrà veure també avui diumenge.

Sara Beer, una actriu amb una escoliosi severa, es pren amb molt d’humor la majoria de les interpretacions que grans actors de l’escena  han fet de Ricard III, simulant diferents discapacitats i deformitats en els seus cossos.

Un espectacle que es nodreix de la història de Shakespeare des d’una perspectiva enginyosa, feminista i alternativa de la discapacitat.

Sara Beer s’enfronta al Rei i als anteriors actors sense discapacitat que l’han encarnat: Olivier, McKellan, Pacino, Sher i Eidinger. Acompanyada del cineasta Paul Whittaker, l’actriu explora el personatge i reflexiona a través de diferents interpretacions, rondalles, vídeos i projeccions en directe, com Richard III ha estat representat fins ara.

Una posada en escena simple on només ens enfrontem al monòleg de l’actriu, majoritàriament en directe i alternant algunes gravacions.

Una cadira que vols simular un tron i ella, que va desgranant els episodis de la seva vida que l’han marcat, la seva malaltia que la va tenir prostrada al llit, de cap per avall, moltes i moltes temporades, prostració que l’únic que li permetia era llegir o memoritzar tot allò que escoltava. Allà va sorgir el seu desig de ser actriu.

Continua llegint

– 063 – Teatre – ÓRDAGO A LA GRANDE (🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 038) – 2019.11.29

ÓRDAGO A LA GRANDE (temp. 19/20 – espectacle nº 038)                                     

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir divendres dia 29 vam fer cap a la Sala Tallers del TNC per veure la primera producció pròpia del Festival Simbiòtic en la seva quarta edició. Un festival que es referma com a primer festival d’arts escèniques “accessibles”.

A l’entrada de la Sala Tallers, ens vam trobar una curiosa exposició de “nassos” i olors, anomenada “NASEVO” que està realitzada per un artista sord, Ernesto Ventós, que ha desenvolupat el seu art d’aquesta manera tan peculiar. Ernesto és creador d’essències i col·leccionista d’art relacionat amb el perfum.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Aina Pociello MasAna Candela Campello són les codirectores del Festival i, tal com van fer a la roda de premsa del passat dimarts, abans de començar la representació, ens presenten breument la producció ÓRDAGO A LA GRANDE.

En aquesta obra sis persones es troben dins un ascensor que per causes desconegudes queda aturat. Les seves reaccions són diverses i de mica en mica apareix l’angoixa i la por i l’absoluta convicció del fet que es tracta d’un accident i han de morir.

En els últims minuts, donen pas als seus instints més primaris i acaben la seva vida amb una orgia.

Dirigida per Arantza López i Vero Cendoya, coautores de la dramatúrgia, ens expliquen l’actitud d’aquestes sis persones davant la mort i el seu balanç dels èxits i fracassos acumulats al llarg de les seves vides.

Tota la segona part de l’acció té lloc en una sala de vetlles.

«Fer un órdago» és un envit en el qual un jugador de mus aposta el joc complet i arrisca tot el que té. Si surt bé, guanya la partida.

Qui s’atreveix a assumir el màxim risc? Qui s’atreveix a tirar un órdago?

Tal com ens comenten al col·loqui (us deixem l’àudio), que té lloc un cop acabada la representació, el projecte ha nascut d’un encàrrec i el procés de creació ha estat col·lectiu, un procés on han participat els sis intèrprets amb i sense diversitat funcional.

Continua llegint

– 060 – Teatre – EUROPA BULL (🐌🐌🐌🐌🐌) Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 037) – 2019.11.27

EUROPA BULL (temp. 19/20 – espectacle nº 037)                                     

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dimecres vam fer cap a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, per veure una prèvia de la proposta EUROPA BULL de Jordi Oriol i Indi Gest, un muntatge a partir del mite d’Europa, que es va estrenar ahir dijous dia 28, després del seu pas per Temporada Alta a El Canal de Salt.

La temporada 2017-2018, la Schauspiel Stuttgart va convidar el Teatre Nacional de Catalunya a participar en el festival The Future of Europe. EUROPA BULL, d’Indi Gest, va ser creada expressament per a l’ocasió i va formar part d’una creació col·lectiva amb altres teatres titulada A trip through Europe. L’obra, originalment amb el títol EUpheMyth, es va estrenar en una peça de 20 minuts i va aconseguir un reconeixement unànime per part del públic.

El projecte, guanyador del Premi teatral Quim Masó 2018, proposa exposar de forma poètica i elegant, però també amb humor, les pors i queixes com a europeus desemparats. L’obra actual és l’evolució d’aquella primera peça.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’autor i director, Jordi Oriol, creu que «Europa està a punt de petar, Europa bull i molt. Sembla una olla a vapor» i a l’obra tracta sobre l’eufemisme que suposa creure encara en la Unió Europea davant la inoperància o ceguesa dels òrgans i institucions europees enfront de les injustícies que es viuen als països membres, i més concretament, en veure la resposta o manca de resposta a la situació viscuda a Catalunya des de la tardor de 2017,  la pèrdua de llibertats i la manca de separació de poders dins de l’Estat Espanyol.

Sembla una olla a vapor que xiula i fa senyals de fum. Europa retruny, està a punt de petar. És una olla de grills. Un batibull. I de tanta remor, ja no se sent l’alegria de l’himne; ja sols notem la sordesa del seu compositor.

Sasha Agranov, Joan Carreras, Anna Ferro, Olga Onrubia, Carles Pedragosa i Karl Stets interpreten aquest muntatge “sobre una Europa que va ser raptada per un toro blanc i que ara se n’adona que no ho sabrà domesticar mai“. El títol de la proposta, doncs, no només fa referència a “l’ebullició” d’Europa sinó també al brau que la va raptar i violar.

Continua llegint

– 057 – Roda de premsa – 4 edició FESTIVAL SIMBIOTIC — Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – RdP 020) – 2019.11.26

RdP – 4 edició FESTIVAL SIMBIOTIC (temp. 19/20 – RdP nº 020)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir dimarts 26 de novembre, vaig poder assistir a la roda de premsa que es va celebrar al vestíbul de la Sala Tallers del TNC, per presentar la quarta edició del Festival Simbiòtic; un Festival que es referma com a primer festival d’arts escèniques “accessibles”.

“Només és teatre si és per a tothom”

Ens han parlat Aina Pociello Mas i Ana Candela Campello, codirectores del Festival Simbiòtic i productores de We Act; també representants de la companyia d’Órdago a la grande, i Xavier Albertí, director artístic del TNC.

Ja fa algunes setmanes, concretament des del passat 9 de novembre, que aquest Festival està organitzant cursos d’accessibilitat i tallers inclusius de teatre al TNC.

Aquest any, el festival estrena la seva primera producció, ÓRDAGO A LA GRANDE,  dirigida per Arantza López i Vero Cendoya, una obra que narra la història de sis persones que es troben davant la mort i que fan balanç dels èxits i fracassos que han acumulat al llarg de les seves vides. L’espectacle compta amb mesures d’accessibilitat i neix d’un procés de creació col·lectiva entre sis intèrprets amb i sense diversitat funcional.

 Qui s’atreveix a assumir el màxim risc? Qui s’atreveix a tirar un “órdago”?

Dramatúrgia i direcció: Arantza López i Vero Cendoya. Amb: Ainhoa García, Anna Morancho, Edgar Murillo, Èlia Farrero, Padi Padilla i Xavier Teixidó Una producció de: We Act – la podreu veure el divendres 29 de novembre a la Sala Tallers del TNC.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

A més a més, el festival també posa el focus en Gran Bretanya i exhibeix la producció RICHARD III REDUX OR SARA BEER (IS/NOT) RICHARD III, de la guardonada dramaturga irlandesa, Kaite O’Reilly. Un espectacle que es nodreix de la història de Shakespeare des d’una perspectiva enginyosa, feminista i alternativa de la discapacitat. L’obra ha estat nominada al James Tait Black Memorial Prize 2019.

Continua llegint

– 049 – Teatre – MATEIX DIA. MATEIXA HORA. MATEIX LLOC (🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – (temp. 19/20 – espectacle 029  i RdP 018) – 2019.11.21

MATEIX DIA. MATEIXA HORA. MATEIX LLOC (temp. 19/20 – espectacle nº 029 i RdP 018)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dijous al matí vam anar a una de les quatre sessions programades del 21 al 24 de novembre a la Sala Tallers, de la proposta MATEIX DIA. MATEIXA HORA. MATEIX LLOC, un projecte de creació comunitària de Lali Álvarez i la companyia HUI BASA, amb concepció, dramatúrgia i direcció de la mateixa Lali Álvarez. L’obra és una producció del Teatre Nacional de Catalunya, de “la Caixa”, en el marc dels programes Art for Change i CaixaEscena, i de Hui Basa.

Es tracta d’un treball intergeneracional que reafirma les arts escèniques com una eina clau d’integració social col·lectiva. Com ens comentarán a la roda de premsa, que ha tingut lloc després de la representació, la intenció inicial era enfrontar dues generacions, la de les nou noies d’entre 16 i 18 anys del Fort Pienc i la de les nou persones de més de 65 anys vinculades a la Sagrera:  Rosa Agut, Noa Alcaraz, Jordi Aragonés, Agustí Badia, Paloma Fernández, Francesc Ferrando,  Lorda Ferrer, Anna Maria Guix, Rosa Guri, Asha Liberty, Félix López, Pepita Magriñà, Carla Martínez, Anna Victòria Montero, Maria Montserrat Botet,  Lara Oliete, Andrea Serra Conejero i Milah Stoleru.

Junts, amb els set membres de la companyia Hui Basa, resident a la Nau Ivanow, s’han preguntat què vol dir canviar el món. Un espectacle creat al llarg de 14 sessions a la Nau Ivanow, que no ha donat com a fruit un enfrontament generacional sinó un espectacle on s’expressen lliurement opinions i reflexions sobre què els agrada del món i què canviarien. Una prova fefaent de què podem deixar que la innocència dels joves ens guiï, i l’experiència dels adults ens aconselli. No tot és blanc o negre, ni ningú està en possessió de la veritat absoluta, de la resposta, de la solució.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

És possible canviar el món? … I tu, com ho faries?

Com podem llegir en el programa de mà, la Lali Àlvarez, autora i directora de la proposta, resumeix l’experiència:

Continua llegint

– 021 – Teatre – LA RAMBLA DE LES FLORISTES (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 011) – 2019.11.03

LA RAMBLA DE LES FLORISTES (temp. 19/20 – espectacle nº 011)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquest diumenge passat vam tornar al TNC, a la Sala Gran, per veure LA RAMBLA DE LES FLORISTES, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll amb una extraordinària Rosa Boladeras en el paper de l’Antònia, el seu primer paper com a protagonista.

Encara que és un text que comença a deixar notar el pas dels anys, no treu que sigui un retrat de la societat catalana a partir d’un dels seus símbols, la Rambla de les Floristes de Barcelona. Com comenta el seu director en el programa de mà, dins del seu gènere, és una obra perfecta. Amb una estructura narrativa rodona on tots els personatges estan ben dibuixats …. Ens hem centrat en trobar una poètica escènica que suggereixi allò que no es veu però que hi és. Que si la Rambla té vida és perquè la Rambla té mort. És als seus esperits a qui volem dedicar aquest espectacle.

Ens trobem doncs davant d’un clàssic del teatre català, d’un text en vers que algú podria arribar a titllar de “caspós” i “empolsegat”, però que ha estat capaç de captar el nostre interès i fer-nos oblidar aquestes connotacions a priori negatives. Creiem que una de les funcions principals del teatre públic català, ha de ser, repescar els nostres clàssics i posar-los al dia, especialment perquè les noves generacions les coneguin. Nosaltres doncs, ens hem deixat portar des del primer moment per l’Ànima de les Rambles (Davo Marín) i els seus moviments, i per la paraula viva, punyent i sentida de l’altra ànima de les Rambles, l’Antònia (Rosa Boladeras), la florista que sempre hi és i que tot ho veu.

Jordi Prat i Coll ens presenta un text d’abans, amb els ulls d’ara, tal com ja va fer amb “Liceistes i cruzados” (2014) o els “Jocs Florals de Canprosa” (2018).

Un homenatge a les Rambles de Barcelona i a la seva ànima representada per al·legories com els ocellaires i les gàbies dels ocells, els enllustradors de sabates, les pancartes reivindicatives , els cantants del Liceu, les referències religioses, els venedors d’avui llençant les llums al cel, … i finalment la delicada referència en record a les víctimes de l’atemptat del 2017. Jordi Part i Coll també entra en el joc del transvestisme en algunes de les escenes.

Continua llegint

– 020 – Teatre – LA MORT I LA PRIMAVERA – Teatre Nacional de Catalunya (🐌) – (temp. 19/20 – espectacle 010) – 2019.11.02

LA MORT I LA PRIMAVERA (temp. 19/20 – espectacle nº 010)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dissabte ens hem apropat a la sala Petita del Teatre Nacional per veure LA MORT I LA PRIMAVERA, obra pòstuma de Mercè Rodoreda (Barcelona 1908 – Girona 1983) adaptada i dirigida per Joan Ollé.

Considerada com el gran testament literari de l’autora, és una obra que no té res a veure amb els relats costumistes als quals en tenia acostumats com “Aloma”, “La Plaça del Diamant” o “Mirall trencat”. LA MORT I LA PRIMAVERA vol ser una al·legoria contra l’autoritarisme, la manca de llibertat i la violència totalitària, localitzada narrativament en una petita comunitat muntanyenca ubicada en un temps i en espai indeterminat.

Un petit poble sense escola ni església però amb un riu que el travessa per sota, on els seus habitants es regeixen per lleis terribles que ens podrien recordar societats primitives.

Malauradament hem de dir que a nosaltres ens ha decebut des del minut zero, quan encara no es veia el protagonista recitar palplantat i hieràtic, completament a les fosques a peu d’escenari. Entenem que no és un text fàcil de portar a escena, però també creiem que la direcció de Joan Ollé ha estat la responsable de no saber fer arribar al públic el significat del que volia dir realment el text.

No ens ha agradat gens l’escenografia de Sebastià Brosa (entre mítica i fantàstica) per fosca i opressiva, amb un arbre que semblava caigut travessat dues edificacions (per nosaltres sense cap sentit aparent). Malgrat tot, encara sort que tenen un pes important les projeccions de Francesc Isern i la il·luminació de Lionel Spycher.

Però encara ens han satisfet menys la majoria de les interpretacions. No creiem que en tingui cap culpa el jove actor protagonista, Francesc Colomer, de dir el text amb un to de “ploramiques” durant tota la representació, sense modular tot just cap paraula amb un to diferent de la següent paraula, sense cap passió, sense gairebé cap expressió al rostre; entenem que ha estat el director el que l’hi ha indicat que havia de fer-ho d’aquesta manera. Una autèntica llàstima, perquè coneixem la vàlua d’aquest actor, que el director no ha volgut aprofitar.

Continua llegint