Arxiu d'etiquetes: Teatre Nacional de Catalunya

– 172 – Teatre – SOLITUD  (🐌🐌🐌) —– Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 118) – 2020.03.03

SOLITUD (temp. 19/20 – espectacle 118)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dimarts passat vam poder assistir, a la sala Petita del TNC, a una prèvia de SOLITUD, un espectacle vinculat a l’Epicentre Pioneres, que ens van presentar en roda de premsa el passat dia 27 de febrer (podeu veure AQUÍ aquella ressenya).

SOLITUD és la versió teatral que ha fet Albert Arribas del text de Caterina Albert (La Escala, 1869-1966) més coneguda com a Víctor Català, i que Alicia Gorina dirigeix.

Va per endavant el que la mateixa Alicia Gorina diu en el programa de mà ,quan escriu que probablement aquesta sigui una proposta condemnada al “fracàs” per la impossibilitat de plasmar la descripció del paisatge i la simbiosi entre aquest i el cos femení de la protagonista….. jo em pregunto, és de fet Solitud una obra de teatre impossible? O una novel·la sorprenentment teatral? 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de May Circus

SOLITUD ens descobreix un personatge femení apassionant, magníficament interpretat per Maria Ribera. Mila ens explica la seva pròpia història, un viatge vital que inicia al costat del seu marit Matias (Oriol Guinart) fins a arribar al seu destí on han de tenir cura d’una ermita.

L’ermita dedicada a Sant Ponç. Allà es troben amb un pastor (Pol López) i un nen de vuit anys, en Baldiret (un joveníssim Adrià Salazar) que l’acompanya. En el poble un jove, l’Arnau (Pau Vinyals) i en el bosc un ànima (Pepo Blasco). Mila, insatisfeta amb el seu matrimoni i la seva vida, defensa les seves passions i s’embarca en un intens viatge interior i emocional.

SOLITUD és un periple d’una enorme intensitat vital, marcat per la magnètica descoberta del desig, el cru aprenentatge de la soledat i la lúcida comprensió dels dolors que pesen sobre el món.

Aquesta proposta teatral conserva la riquesa literària de la novel·la muntanyenca original, i la seva posada en escena és un projecte personal de l’Alícia Gorina, que busca reivindicar l’obra i l’autora fora del context acadèmic.

Continua llegint

– 168 – Roda de premsa – EPICENTRE PIONERES — Teatre Nacional de Catalunya – (temp. 19/20 – RdP 047) – 2020.02.27

RdP – EPICENTRE PIONERES (temp. 19/20 – RdP nº 047)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Dijous passat, abans de marxar uns dies cap a Perpinyà, vaig poder assistir al Teatre Nacional de Catalunya, a la llaaaaaarga Roda de premsa de l’EPICENTRE PIONERES. Una presentació que va durar gairebé dues hores entre sessió fotogràfiques i parlaments, on van participar bona part de les persones implicades.

Cada temporada el TNC dedica un cicle a un epicentre patrimonial, a un determinat autor/a o gènere teatral que, per les raons que siguin, ha quedat fora del cànon teatral català, malgrat la seva rellevància artística. Al seu voltant es programen diversos espectacles i activitats per normalitzar la seva presència en el panorama teatral.

En aquesta ocasió, l’EPICENTRE PIONERES vol ajudar a rescatar d’un oblit particularment injust algunes de les veus femenines fonamentals per comprendre millor la nostra herència. Unes escriptores que, en la majoria de casos, van treballar des de la pluridisciplinarietat artística, ja que van escriure tant novel·la com teatre, assaig com poesia, i sovint van conrear també les arts plàstiques i musicals.

Les dotze autores protagonistes de l’Epicentre Pioneres són: Rosa Maria Arquimbau, Maria Carratalà, Maria Lluïsa Algarra, Llucieta Canyà, Cecília A. Màntua, Carme Montoriol, Lluïsa Denís, Maria Domènech, Carme Karr, Felip Palma (Palmira Ventós), Víctor Català (Caterina Albert) i Dolors Monserdà.

Continua llegint

– 151 –  Teatre – JUSTÍCIA  (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – (temp. 19/20 – espectacle 098 – i RdP 044) – 2020.02.11

JUSTÍCIA (temp. 19/20 – espectacle 098 – i RdP 044)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

És la primera vegada, en els deu anys d’història d’aquest blog, que assistim primer a una de les representacions prèvies a l’estrena i l’endemà a la roda de premsa de presentació.

Això és el que ens ha passat amb JUSTÍCIA, ja que aquest passat dimarts vam poder anar a veure la proposta escènica i dimecres a la presentació en roda de premsa, de la que com sempre us deixem l’àudio.

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Amb JUSTÍCIA, el seu autor Guillem Clua (Barcelona 1973), debuta a la sala Gran del TNC, i ho fa amb aquesta magnífica proposta (un encàrrec per part del director del TNC, Xavier Albertí), que ha estat dirigida per Josep Maria Mestres, amb un repartiment de luxe i amb una espectacular escenografia i posada en escena.

En paraules de Josep Maria Mestres, JUSTICIA és una obra que posa en primer pla el tema de la identitat. Qui som? Com som? Per què som així? D’on som? Que ens configura com a persones, com a societat, com a país?

JUSTÍCIA és la descripció d’una família catalana burgesa que explica moltes coses sobre les diferents identitats de les quals estem conformats.

Una trama complexa plena de girs inesperats, que a la vegada és un thriller i un melodrama familiar, dotada d’un gran naturalisme que es trenca amb altres mecanismes narratius i flashbacks. Una peça sobre la por, sobre la hipocresia, on conviuen paral·lelament tres temps narratius i provoca que hi hagi escenes que es presentin entretallades i en el mateix moment, però molt fàcils de seguir per part de l’espectador.

Continua llegint

– 150 – Teatre – GAZOLINE (🐌🐌🐌) — Teatre Nacional de Catalunya – (temp. 19/20 – espectacle 097 – i RdP 043) – 2020.02.12

GAZOLINE (temp. 19/20 – espectacle 097 – i RdP 043)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dimecres dia 12, a la Sala Tallers del TNC ha tingut lloc l’estrena a Barcelona de GAZOLINE de Jordi Casanovas dirigida per José Luis Arellano García. Una proposta de la Fundacions Edmond de Rothschild i la Fundació Teatro Joven que té per objectiu visibilitzar i fomentar la diversitat ètnica en les arts escèniques.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Nosaltres vam poder assistir a aquesta estrena en la funció matinal escolar, i el dia abans, dimarts dia 11, també a la roda de premsa de presentació de la que també us deixem l’àudio.

 

GAZOLINE és un text escrit l’any 2006, arran dels aldarulls produïts a l’extraradi de Paris durant la tardor del 2005. La mort de dos joves musulmans d’origen africà que escapaven de la policia en Clichy-sous-Bois, una comuna pobra de l’est de la capital gal·la, va originar una revolta que aviat es va expandir a altres ciutats franceses. Es van aixecar barricades i van cremar desenes de cotxes en tot el país.

Continua llegint

– 121 – Teatre – LA CASA DE LES ARANYES  (🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – (temp. 19/20 – espectacle 077) – 2020.01.21

LA CASA DE LES ARANYES (temp. 19/20 – espectacle nº 077)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquest passat dimarts dia 21 vam poder assistir a la “prèvia” d’aquesta proposta, que dilluns ens havien presentat en roda de premsa i que es va estrenar ahir dimecres dia 22 a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya.

LA CASA DE LES ARANYES és un text del valencià Paco Zarzoso, sorgit de l’encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya i de l’Institut Valencià de Cultura. Amb direcció d’ell mateix i de Lurdes Barba.

Uns personatges distanciats de la societat, atrapats en un lloc inhòspit i solitari, i, que estan fortament marcats per les cicatrius que els lliguen als seus malsons, a les vivències que voldrien deixar enrere.

Uns personatges que no saben si volen fugir de l’espai o d’ells mateixos, però que tenen la certesa que “ningú pot escapar-se de l’indret d’on és ni dels seus pitjors malsons”.

La casa de les aranyes està situada just davant de la casa de les dàlies, dues cases aïllades en un territori que va quedar ocupat per un pantà, que alberga un poble en el seu interior. El clima de la comarca va canviar absolutament quan la construcció de la presa hidroelèctrica va submergir en l’oblit el poble.

Des d’aleshores, els pocs habitants de la zona malden per superar la seva complicitat més o menys directa en la destrucció d’aquells paratges, mentre els caçadors furtius n’amenacen cada dia la tranquil·litat.

A la casa de les aranyes hi viu l’Àngel (Francesc Garrido), un metge que ha volgut fugir de la ciutat retornant als seus orígens.

A la casa de les dàlies hi viuen l’Emília (magnífica Rosa Renom), el seu marit Ivan (Pep Ricart) i la seva filla Anna (Àgueda Llorca). Ells hi han arribat després de patir un sotrac econòmic que els hi ha costat el negoci i l’habitatge, i busquen la tranquil·litat. La mare de l’Emília també va viure en aquests indrets.

Continua llegint

– 093 – Teatre – MRS DALLOWAY (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 061) – 2020.01.04

MRS DALLOWAY (temp. 19/20 – espectacle nº 061)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquest dissabte passat vàrem anar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya … i ens va tornar a passar, … anàvem amb les expectatives molt baixes pel que havíem llegit d’aquesta proposta de Carme Portacelli, dirigint MRS. DALLOWAY de Virginia Woolf, i hem de dir que ens ha sorprès i ens ha agradat molt. A causa del nostre viatge “nadalenc”, hem hagut d’anar  l’últim dia de representacions en aquest teatre.

MRS. DALLOWAY és una de les tres adaptacions escèniques que amb veu de dona, ha programat el TNC dins de l’Epicentre Pioneres. La primera va ser “La mort i la primavera” de Mercè Rodoreda que vam veure el passat novembre, i la tercera serà “Solitud” de Víctor Català programada per al mes de març.

MRS. DALLOWAY és la quarta novel·la de Virginia Woolf publicada en 1925.

Fotografia de Sergio Parra

En aquest text Virginia Woolf fa un recorregut en un dia de  la vida de la Clarissa Dalloway (extraordinària interpretació de Blanca Portillo), des de que es lleva de bon matí i comença a preparar una festa, fins a l’inici de la festa al vespre.

Clarissa és una dona abocada a fer feliços els altres i ha pres decisions a la seva vida sense tenir en compte els seus veritables desitjos. Casada amb un home ric, Richard Dalloway, que és el gran absent a la seva vida i a l’escenari, gaudeix de totes les comoditats i el seu benestar físic contrasta encara mes amb la seva insatisfacció vital, que acaba qüestionant. En aquestes 24 hores, Clarissa repassa el seu present i el seu passat i pren consciència del que és la seva vida.

Continua llegint

– 065 – Teatre – RICHARD III REDUX OR SARA BEER [IS/NOT] RICHARD III (🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 039) – 2019.11.30

RICHARD III REDUX OR SARA BEER [IS/NOT] RICHARD III  (temp. 19/20 – espectacle nº 039)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

… I continuant amb el Festival Simbiòtic, ahir dissabte vam tornar a la Sala Tallers del TNC per veure la producció RICHARD III REDUX OR SARA BEER (IS/NOT) RICHARD III de la guardonada i reconeguda dramaturga gal·lesa Katie O’Reilly. Una obra que ha estat nominada al James Tait Black Memorial Prize 2019.

La peça està dirigida per Philip Zarrilli i es podrà veure també avui diumenge.

Sara Beer, una actriu amb una escoliosi severa, es pren amb molt d’humor la majoria de les interpretacions que grans actors de l’escena  han fet de Ricard III, simulant diferents discapacitats i deformitats en els seus cossos.

Un espectacle que es nodreix de la història de Shakespeare des d’una perspectiva enginyosa, feminista i alternativa de la discapacitat.

Sara Beer s’enfronta al Rei i als anteriors actors sense discapacitat que l’han encarnat: Olivier, McKellan, Pacino, Sher i Eidinger. Acompanyada del cineasta Paul Whittaker, l’actriu explora el personatge i reflexiona a través de diferents interpretacions, rondalles, vídeos i projeccions en directe, com Richard III ha estat representat fins ara.

Una posada en escena simple on només ens enfrontem al monòleg de l’actriu, majoritàriament en directe i alternant algunes gravacions.

Una cadira que vols simular un tron i ella, que va desgranant els episodis de la seva vida que l’han marcat, la seva malaltia que la va tenir prostrada al llit, de cap per avall, moltes i moltes temporades, prostració que l’únic que li permetia era llegir o memoritzar tot allò que escoltava. Allà va sorgir el seu desig de ser actriu.

Continua llegint