Arxiu d'etiquetes: Josep M. Benet i Jornet

– Roda de premsa del NOU projecte de la Sala BECKETT i de LA DESAPARICIÓ DE WENDY – Sala Beckett (rp31) – 07.11.2016

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques

Per Miquel Gascón  

Aquest dilluns passat, vaig assistir a una roda de premsa molt especial, ja que era la primera que es realitzava en el nou espai de la Sala Beckett, al Poblenou (carrer Pere IV 228-232), en el que es va presentar les línies mestres d’aquesta nova etapa del Teatre; a més a més també es va presentar la primera producció que es podrà veure a partir d’avui mateix en funcions prèvies, LA DESAPARICIÓ DE WENDY, potser el text més estimat pel seu autor, Josep M. Benet i Jornet.

Un munt de persones envoltaven en la presentació al director artístic de la Sala, Toni Casares, que ha presentat el nou projecte de la Beckett, davant d’una enorme expectativa, vista la gran concurrència a aquesta roda de premsa. Ha volgut d’aquesta manera, oficialitzar avui la inauguració del nou espai que ocupa 3.000 metres quadrats i que serà sens dubte un enorme pas endavant. Una nova etapa d’un teatre que es va fundar l’any 1989 per, José Sanchis Sinisterra.

roda-de-premsa-de-presentacio-de-la-nova-sala-beckett-voltar-i-voltar-1

El nou projecte de la Sala Beckett és al mateix temps canvi i també continuïtat. Continuïtat perquè es manté la identitat de la Sala Beckett: un espai de creació, formació i experimentació, dedicat especialment a la dramatúrgia contemporània. Un espai que ha de seguir contribuint a la formació, consolidació i difusió professional d’autors i dramaturgs. Un espai per a nous autors i un espai on autors consolidats puguin crear i experimentar.

També és canvi, en la mesura que es millora i creixement. Més diversitat i quantitat d’activitats, estructurades en quatre eixos: creació, formació, pensament i debat, i suport a l’autoria dramàtica. El projecte millora també en el compromís amb el retorn social i la vocació pública des de la independència. La Sala Beckett té l’objectiu de relacionar més bé la dramatúrgia contemporània amb la resta de la societat.

Continua llegint

– Teatre – COM DIR-HO ? (*) Almeria Teatre – 07/03/2013

Per MIQUEL GASCÓN

Sembla que no pugui ser… i a vegades passa; un decensis absolut per no dir un mig cabreig, per lo que a mi em va semblar una presa de pel. Estic segur que a altra gent li agradarà perquè és d’un autor estimat e interpretada per un dels millors actors de Catalunya…. però a mi gens; se’m va fer avorrida, increïblement llaaaaarga i això que dura menys d’una hora, reiterativa fins al punt de pensar… cony DIGALI EL QUE SIGUI PER FAVOR, però digali ja d’una punyetera vegada i anem a sopar que aquí estem perdent el temps.

Com dir-ho ?¿ cartell.jpg

COM DIR-HO ? és una nova producció que es basa ni mes ni menys que un text de Josep M. Benet i Jornet, dirigida per l’extraordinari  Xavier Alberti  i protagonitzada per l’immens  Jordi Boixaderas…. com és possible dir que no m’ha agradat gens ?

Com dir-ho? Plou a bots i barrals, i dues persones, un home de maduresa avançada i una noia en la primera joventut, s’enfronten sense saber ben bé per què. Plou a bots i barrals. Com dir què està passant sota la pluja?

D’entrada agraeixo a aquets 3 noms situats en el cim del teatre actual a representar una obra, encara que sigui de petit format en un Teatre poc conegut, en el cor de Gràcia. És en teoria, donar una bona oportunitat a un Teatre per donar-se a conèixer…. però malauradament casi tot ha fallat i crec que a l’Almeria Teatre li han fet un flac favor.

Com dir-ho ? 2D’entrada el text de Benet i Jornet, no te contingut ni argument i estaria explicat en menys d’un minut (cosa que no faré).  És un relat que deuria haver estat curt i que segurament afegit a altres obres del mateix format a mode de retaule, hauria estat de ben segur un èxit. Aquí l’autor l’ha errada i ha volgut allargar un text mes del doble del que hauria sigut desitjable… i segurament per tal de justificar el preu de l’entrada … l’ha allargasssssssssaaaat de tal manera que el fa pesat e insuportable…. i l’únic que te bo, sota el meu punt de vista, és el gir final que sorprèn a l’espectador i que el treu de sobte de l’avorriment i el desperta tan sols perquè pugui aplaudir.  Un text que té moltes errades de coherència i que encara em faig creus de què pugui estar escrit per un dels meus autors teatrals de capçalera.

Continua llegint