Arxiu d'etiquetes: Aina Sánchez

– 275 – Teatre – EL GRAN MERCADO DEL MUNDO (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – 2019.05.16 (temp. 18/19 – espectacle nº 199)

EL GRAN MERCADO DEL MUNDO (temp. 18/19 – espectacle nº 199)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dijous dia 16 vam poder veure a la Sala Gran del TNC un clàssic de Calderón de la Barca amb la mirada contemporània de Xavier Albertí.

A nosaltres el teatre clàssic, no és precisament el que més ens agrada i encara menys un auto sacramental escrit fa 400 anys … i a sobre en vers. Malgrat que a priori no era una proposta que ens atreies especialment, aquesta va ser una de les primeres entrades que vàrem comprar d’aquesta temporada en el nostre abonament del TNC, perquè estàvem gairebé segurs que Xavier Albertí, no ens defraudaria. Així ha estat …

EL GRAN MERCADO DEL MUNDO, és un auto sacramental del segle XVII, escrit amb una funció explícitament litúrgica i que ha estat portat als nostres dies “des del respecte escrupolós al text i una síntesi escènica allunyada de l’obscurantisme on ha estat encasellada”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de May Zircus

Al Segle d’Or, els actes sacramentals es representaven el dia del Corpus i eren peces de teatre religiós, com una mena de drama litúrgic, d’estructura al·legòrica. Aquest gènere va ser prohibit en 1765 per l’església catòlica i ha restat inexplorat pels nostres escenaris. Segons comenta Xavier Albertí, els actes sacramentals són una gran festa teatral bastida sobre un univers filosòfic adreçada a un espectre amplíssim de la societat. Igual que les tragèdies gregues, l’auto sacramental és teatre polític per a la multitud urbana.

Els personatges al·legòrics que protagonitzen EL GRAN MERCADO DEL MUNDO continuen poblant les nostres realitats, en un món, que cada cop, és un mercat més gran.

Abans de continuar amb la nostra ressenya, hem de reconèixer que se’ns ha fet una mica complicat entendre que o qui representava cada un dels personatges, afegint a més la complexitat del text en vers i en llenguatge del segle XVII.

Però aquesta dificultat, ha estat eclipsada totalment per una fascinant, meravellosa, esbojarrada i espectacular posada en escena, que de ben segur únicament poden assumir els teatres públics, ja que intuïm té un elevadíssim pressupost, amb 14 actorassos  a escena i una escenografia brillant.

Continua llegint

– 052 – Teatre Musical – MAREMAR (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama – 2018.09.26 (temp. 18/19 – espectacle. nº 035)

MAREMAR (temp. 18/19 – espectacle nº 035)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Partint de l’univers musical de Lluís Llach i basada en “Pèricles, Príncep de Tir“, de William Shakespeare, s’hi ha construït aquesta nova producció de Dagoll Dagom, MAREMAR.

Una producció esperadíssima per tots els seguidors d’aquesta companyia emblemàtica del gènere Musical a casa nostre i també pels enamorats (com nosaltres) de la música de Llach. Dimecres era la nit d’estrena al Teatre Poliorama, una nit d’èxit que havia estat precedida per funcions prèvies, de les que ja ens havien arribat impressions.

Maremar és la història de Pèricles, un jove príncep que, fugint d’un cruel dictador, recorre la Mediterrània. Durant les seves aventures, s’enamorarà de la filla del rei de Pentàpolis, Thaïsa, amb qui tindran una filla. Però durant el seu retorn a Tir, una tempesta fa naufragar la seva embarcació, i la família quedarà separada.

La història comença en un camp de refugiats al costat del mar, una nena (Elena Tarrats) plora desconsoladament, està sola i ningú pot donar-li el consol que necessita. Un personatge fantàstic, la deessa Diana (Mercè Martínez) s’ofereix a distreure-la explicant-li la història de Pèricles.

Amb elles comença un joc de teatre dins del teatre. Ambdues desdoblen els seus personatges, la nena ploranera es convertirà en la Marina del conte, la filla de Pèricles, i la deessa Diana es transformarà en l’alcavota que regenta el bordell on anirà a parar la noia.

El text de Shakespeare és una metàfora sobre la vida, explicada com un viatge a través del mar. És també un cant a l’amor familiar i a la reunificació dels membres dispersats d’una família que lluiten pel seu retrobament.

Continua llegint

– Voltar per la Literatura – HISTÒRIA DEL PARAL-LEL, Memòries d’un home del carrer (🐌🐌🐌🐌🐌) de Rossend Llurba – 2017.11.22 (temp. 17/18 – llibre nº 010)

HISTÒRIA DEL PARAL-LEL, Memòries d’un home del carrer de Rossend Llurba – (temp. 17/18 – llibre nº 010)

Per Imma Barba

Dilluns de la setmana passada, dia 13 vam assistir a una conferència a la Sala Petita del Teatre Nacional en ocasió de la publicació del llibre “Història del Paral·lel. Memòries d’un home del carrer” de Rossend Llurba.

Hem de reconèixer que anàvem a cegues, únicament atrets pel conferenciant, en Xavier Albertí i pel títol del llibre.

Ens va agradar tant el que ens va explicar, amb la seva habitual i coneguda habilitat comunicativa, que en sortir ens vam comprar el llibre, i en menys d’una setmana l’he llegit.

Xavier Albertí ens va parlar de la història d’aquesta avinguda de Barcelona a principis del segle XIX i de la figura del dramaturg Rossend Llurba (el Vilosell, 1887 – Barcelona, 1954), personatge injustament desconegut tot i ser autor, entre moltes altres peces, del primer cuplet català “La font del Xirineu”, del 1917.

Quan tenia onze anys, la família Llurba es va traslladar a viure a Barcelona i es van instal·lar a una casa del carrer Roser, on viuria tota la seva vida. Era l’any 1898 i això vol dir que va ser testimoni directe del naixement i evolució del Paral·lel. La data registrada, considerada com la de naixement del Paral·lel és la de 8 d’octubre de 1894, derivada del projecte urbanístic d’Ildefons Cerdà.

En aquella època, l’encara anomenada Avinguda Marquès del Duero, no era una altra cosa que un erm amb algunes hortes i un camí que conduïa del Baluard de les Puces a les Drassanes fins a la Creu Coberta.

En aquest lloc suburbial es van aixecar construccions temporals que canviaven de nom i de funció i on s’oferia teatre, cinema i espectacles diversos a locals i forasters. Dia i nit, el Paral·lel es va convertir en un carrer que no dormia.

Continua llegint

– Teatre (288) – RICARD III (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Gran – 24.05.2017

RICARD III

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l’havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un “monstre” dalt l’escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.  L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l’actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?

Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d’Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l’estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.

Continua llegint

– Teatre (113) – LES NOCES DE FIGARO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 04.12.2016

LES NOCES DE FIGARO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792).

Segons va explicar en Lluís Pasqual a la roda de premsa, aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades. Es va poder veure a Madrid i Sevilla (1991/92), Düsseldorf i Stuttgart (1992/93), A Corunya, Barakaldo, Logronyo i Pamplona (1993/94), i Alacant, Bilbao, Córdova, Múrcia, Toledo i València (1994/95).

les-noces-de-figaro-teatre-lliure

En aquella ocasió el paper protagonista l’interpretava Lluís Homar que ha estat l’escollit per portar la direcció d’aquesta nova proposta.  En paraules del mateix Lluís Homar:

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer és intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.

La trama d’aquesta òpera bufa ens situa anys després de la primera part, a Sevilla, on som testimonis del desig que sent el comte d’Almaviva (Joan Carreras) per Susanna (Mar Ulldemolins), cambrera de la comtessa (Mónica López)  i promesa de Fígaro (Marcel Borràs). Un amor que el jove Fígaro impedeix astutament amb la complicitat de Susanna i la comtessa i que posa en evidència el comte davant els seus servents. Una veritable comèdia d’embolics i portes.

Continua llegint

– Teatre – L’HORT DE LES OLIVERES – (🐌🐌🐌🐌) Teatre Nacional de Catalunya – 15/05/2015

Sorpresa majúscula amb aquesta fresca i atrevida producció del TNC… i encara més quan ens havien dit que era un autèntic “nyap”; el text del poeta Narcís Comadira l’hem trobat superb, ja que es fonamenta en tres fonts de les quals no s’amaga pas, la primera és l’obra de Txékhov de la que gairebé en copia el títol (l’hort dels cirerers), la segona l’autor per excel·lència del Teatre de text, Shakespeare i el seu més conegut personatge: Hamlet (ser o no ser)…. i la tercera, la religió cristiana evocant la passió de Jesucrist. Quan llegiu això segurament us fareu creus de com pot sortir d’aquesta amanida estranya, d’aquest poti poti, un argument amb cara i ulls, però us asseguro que en Comadira, ho broda.

L'hort de les Oliveres

Una família burgesa que a la mort del pare s’enfronten per l’herència, la mare i la filla per una banda volen vendre la finca familiar, per tal de guanyar calerons fàcils, ja que uns promotors urbanístics els hi proposen construir una urbanització de luxe; el fill que hi ha heretat part de la finca, concretament l’hort de les oliveres i el Mas principal, no vol vendre perquè creu que aquest seria el desig del seu pare. La lluita és despietada i les dones tenen el suport del mossèn, perquè li han promès uns bons calerons per arreglar l’església… o el que calgui.

Es barregen temes de molta actualitat, com el sentit de país (Catalunya) i la defensa de la seva cultura, que a alguns no els importa pas vendre-la al millor postor i en canvi a d’altres, segurament amb molta més sensibilitat, sembla que els hi costa admetre que tothom tenim un preu; tot i la fermesa del fill (que és homosexual), en no voler vendre la seva part de la finca, fent valdre els seus ideals (l’estima per la llengua pròpia i la pàtria), malauradament com qualsevol ésser humà, per un moment dubta seriosament i es replanteja fer-ho per tal de retenir al seu amant amb diners.

L'hort de les Oliveres 2

No és gens optimista la visió que Comadira ens mostra sobre el futur i la defensa de la nostra terra i la nostra cultura, fent us d’escenes al·legòriques, on el fill incomprès per la resta dels seus familiars, es transforma en una mena de redemptor similar a un Jesucrist contemporani, acusat de traïdoria i de pensar únicament en el seu ego; una escena impagable teatralment parlant, és la del sopar familiar que es visualitza escènicament, com un “sant sopar” amb tots els personatges bíblics que intervenen, incloent-hi l’apòstol Judes.

La posada en escena es magnifica per lo innovadora que resulta, amb tots els elements escenogràfics a la vista, encara que pertanyen a diferents localitzacions i tempos, on els personatges es mouen quasi permanentment a escena; la música en directe interpretada als teclats (piano, teclat i orgue) per l’excel·lent músic, tenor i actor Antoni Comas, del que ja hem pogut gaudir en diverses ocasions entre elles una molt especial en l’Òpera “Jo Gaudí” al Gran Teatre del Liceu.

Els actors/cantants, realitzen una magnífica interpretació coral, on tots els personatges tenen el seu paper i moment important i on a més a més canten prou bé; com sempre però, m’agradaria fer menció especial a Rubèn de Eguia (el fill) en una sorprenent actuació i ….. clar, evidentment també a Mont Plans (la criada), Mercè Arànega (la mare) i Oriol Genis (el poeta) en un dels millors papers que l’he vist representar.

L'Hort de les Oliveres 6

Haig de felicitar a la direcció del TNC per aquesta aposta arriscada i que se surt del que normalment ens té acostumats a representar a la Sala Gran; aposta per un teatre musical contemporani que s’apropa a l’opereta amb molta qualitat i que malgrat aquest enorme esforç segurament no aconseguirà ser reconeguda com una producció massa comercial, no arribant a agradar a tots els públics….. per nosaltres es tracta d’una de les millors produccions d’aquesta temporada.

L’HORT DE LES OLIVERES, UNA ÒPERA DE CATALUNYA
NARCÍS COMADIRADirecció:  Xavier Albertí  
Repartiment: Mercé ArànegaRubèn de EguiaMarta OssóRobert GonzálezMont PlansOriol GenísCarles CanutAina SánchezAntoni Comas Ricard Farré
Direcció d’escena: Xavier Albertí // Escenografía: Jordi Roig // Vestuari; Maria Araujo //Il·luminació: David Bofarull //So: Carles Gómez  i Josep Puigdollers  // Moviment: Roberto G. Alonso // Caracterització: Toni Santos //
Ajudant de direcció: Albert Arribas // Ajudanta de vestuari: Marian García // Alumnes en pràctiques:  Gerard Bidegain –  Òscar Vilarroya – Roger Vila
Producció: Teatre Nacional de Catalunya

Catalunya, nou estat a Europa

– Teatre – SAFARI PITARRA (*****) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Tallers 12/06/2014

Safari Pitarra 1A vegades un espectacle es valora per un conjunt d’aspectes, que  per si sols i valorats de forma independent, no arribarien potser a ser considerats; però el bon treball d’un grup de gent entusiasmada per la seva professió teatral, aconsegueixen aixecar un dels millors espectacles de la temporada. Aquesta temporada al TNC, únicament han assolit 2 produccions, les cinc estrelles  de  “Voltar i Voltar” …. “Doña Rosita la Soltera” i “La Rosa tatuada”, ambdues amb textos extraordinaris d’escriptors consagrats.

Ara però, també fem pujar al nostre pòdium particular aquesta produccióSAFARI PITARRA”, que amb un text absolutament desenfadat i escrit “fa una estona” per dos autors dels que creiem no haviem vist cap obra fins ara,…. arriba a dalt de tot perquè darrera d’ells un equip d’actors i tècnics enamorats amb la seva feina, han aconseguit el que era impensable.

Novell jòch dramátich d’expedició theatral, que lo famolenc matrimonio artístich de’n Jordi Oriol y’n Josep Pedrals ha tingut la titánica humorada d’escriure –per encárrech remunerat i en’l catalá qu’antes se parlava– alrededor d’aquest Mestre del Gayre Saber fer riure, dit fundador de lo teatro catalá y considerat aixins pertot lo mòn mundial (fora esclar, de las fronteras d’aquest pays de vetas y fils lo qual no sap pas que lo seu propio genoma porta ‘l virus de lo grand poeta Serafí).
Puix si això de revisar ho fem ab Shakespeare, Ibsen y ab los clássichs forasters, que no sòn altra cosa que ficcions y encar de terra estranya; perqué no ho havém de fer ab las produccions de casa y sobre tot ab un mestre com ha sigut i fou aquell bandarra? D’ell sòn los versos: que podrias trobar, / y’m pots ben creure, trabas mils, / puix per més que xich ne siga / no és un regne una botiga / de vendre betas y fils. Ah! Si tots los que’ns governan seguissin eix saludable consell, otro gallo nos cantara que diuhen a ponent; peró ells cada dia ho consideran més botiga y cada dia’ns foten més fil.
Per’xo haurian de demanar tots los aymants de les lletres patrias que las Gatadas de’n Pitarra fóssen gravadas en lletras d’or en l’escambell d’aquell monument del plà de las comedias, que avuy per avuy no ha vist altra cosa que las titolas de quatre pixaners y las manyas d’unas quantas pajilleras.
Safari Pitarra 2

Fotografies May/Zircus-TNC

Sabíem per un twit  que ens va arribar el mateix  dia de l’estrena, que ens ho passaríem be, però no ens imaginàvem mai que seria un espectacle tan esbojarrat; segurament el mes esbojarrat que hem vist mai… però compte !!!…. un espectacle que paga la pena veure, perquè no es un espectacle buit , tot al contrari del que sembla a priori, te molt contingut; no es tan sols un “divertimento”…  el que es diu te molt malla llet, es crític especialment amb la classe corrupta política, però també amb el mateix mon teatraire i entre broma i broma i sense pels a la llengua va denunciant fets que ens afecten molt directament. Es l’espectacle TOTAL…. i no, … no es tracta d’un òpera, però es un treball de “xinos” que aconsegueix barrejar moltes arts escèniques, des de Teatre de text, Teatre musical,  Circ, mímica, màgia, musica en directe i humor, molt humor que fa que tot plegat aconsegueixi arribar a ser una de les millors propostes de la temporada del TNC i de tot l’àmbit teatral de Catalunya.

Continua llegint