Arxiu d'etiquetes: Nao Albet

– 058 – Teatre – ESPERANT GODOT (🐌🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett (temp. 19/20 – espectacle 036) – 2019.11.26

ESPERANT GODOT (temp. 19/20 – espectacle nº 036)                                     

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir era dia d’estrena a La Beckett, dins del cicle Samuel Beckett es feia la primera de les representacions d’ESPERANT GODOT amb traducció de Josep Pedrals i dirigida per en Ferran Utzet. Nosaltres vam tenir la sort de poder anar a la prèvia de dimarts.

Cartell a l’entrada de la Sala Beckett

Tal com ens van explicar a la roda de premsa el Cicle Samuel Beckett consta de diferents activitats que es fan en homenatge al dramaturg irlandès en el trentè aniversari de la seva mort, data coincident amb l’aniversari de l’apertura de la Sala Beckett. Com comenta Toni Casares (director de la sala) en el programa de mà:

Les obres de Samuel Beckett són un tauler de joc en què les peces (persones, personatges, esborranys de persona) malden per mantenir-se vives malgrat les més adverses i absurdes circumstàncies, i a vegades, fins i tot, malgrat elles mateixes.”

La Sala Beckett produeix per primera vegada una de les obres cabdals de l’autor i de la literatura dramàtica contemporània.

ESPERANT GODOT de Samuel Beckett (1906-1989) es va estrenar a París el 1953 amb direcció de Roger Blin i des de la seva estrena ha generat una multitud de tesis, interpretacions i anàlisis des de lectures de clara significació religiosa a altres marcadament èpiques, militars o existencialistes.

Els protagonistes, dos vagabunds, Vladimir i Estragó, al costat d’un arbre, esperen que arribi Godot, amb qui sembla tenen una cita. El públic no arribarà a saber qui és Godot ni quin assumpte han de tractar amb ell.

Continua llegint

– Roda de premsa – FALSESTUFF – TNC – 2018.06.22 (temp. 17/18 – RdP 100)

RdP – FALSESTUFF – (temp. 17/18 – RdP nº 100)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Segona RdP d’ahir divendres …. i de La Villarroel al Teatre Nacional de Catalunya, traient el fetge per la boca per poder arribar a temps.

Pot una falsificació acabar superant l’original? S’ho pregunten dos dels valors més joves i desacomplexadament innovadors de l’escena catalana actual, Nao Albet i Marcel Borràs acompanyats d’un repartiment molt jove i inesperat; ells tenen una edat similar a Nao i Marcel, però parlen idiomes diferents i pertanyen també a nacionalitats diferents.

Una RdP una mica peculiar, ja que comença tot amb una falsificació, on Francesc Casadesús  i Xavier Albertí es fan passar de sobte per en Nao i Marcel.

Suposem que els membres de l’equip de joves artistes en el moment de treballar s’entenen en anglès, malgrat que la RdP, Nao i Marcel (els autèntics), ens transmeten les seves idees en un perfecte català. Ens expliquen que el títol de FALSSESTUFF l’han agafat de prestat falsejant-lo, ja que la proposta que presenten té molt poc a veure amb el personatge de Sir John Falstaff que apareix en tres drames de William Shakespeare. Malgrat tot, es tracta d’una proposta que des de l’inici a la seva fi parla de TEATRE.

L’espectacle va de falsificacions en l’art i sobretot vol fer reflexionar sobre l’originalitat, sobre les còpies, de com es pot ser original avui en dia en Teatre, quan sembla que vivim en una societat on tot és saturació.

Continua llegint

– Teatre (276) – IVÀNOV (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure Monjuïc – 07.05.2017

IVÀNOV

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Moltes expectatives per poder veure aquesta versió que l’Àlex Rigola ha fet sobre el text d’Anton Txékhov. Havíem sentit opinions de tota mena i la veritat és que teníem forces ganes de tenir la nostra. Vam anar diumenge dia 7 per poder assistir al col·loqui post funció que tindria lloc en acabar la representació.

I quan sortim ens adonem que tenim disparitat d’opinions, a l’Imma li ha agradat força, al Miquel no tant, malgrat lo “rigolaire” que se sent.

Ivànov és la història d’un home atrapat entre la fi d’un món i la por de viure. Sol, desagradat de tot i de tothom, antipàtic i lúcid. La primera peça ‘major’ de Txékhov, el primer Txékhov d’Àlex Rigola.

Una peça que l’autor va escriure en deu dies, l’any 1887, i que va tenir una estrena molt accidentada a Moscou. Txékhov la va reescriure i es va estrenar a Sant Petersburg l’any 1889. Amarat de l’esperit de Txékhov que amb 27 anys, malalt de tuberculosi i sent metge, ja sabia que la seva, seria una curta vida. Ivànov és un personatge controvertit i la seva actitud davant la malaltia de la seva dona provocaran tot tipus de respostes al seu entorn pròxim. Finalment prendrà una decisió dràstica.

Aquest espectacle tanca el recorregut Individu i societat d’aquesta temporada del Teatre Lliure, del que han format part “Revolta de bruixes”, “Relato de un náufrago”,”Jane Eyre”, “L’ànec salvatge” i “Filla del seu pare”.

En entrar a la sala Fabià Puigserver ens trobem als actors jugant amb una pilota, vestits amb la seva pròpia roba i cridant-se pels seus noms reals. A les pantalles laterals es projecten fotos personals dels mateixos actors. Els espectadors a banda i banda de l’escenari.

Continua llegint

– Teatre (165) – WORDS AND MUSIC – Nao Albet i BCN216 (🐌) – L’Auditori – Sala 3 Tete Montoliu – 27.01.2017

WORDS AND MUSIC – Nao Albet i BCN216

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Feia dies que havíem comprat les entrades per anar a veure aquest espectacle que ens feia especial il·lusió, una proposta de Nao Albet, al que admirem i seguim d’ençà que el vam veure treballar per primera vegada.

…. i va resultar un absolut desencís, per diversos motius….

WORD and MUSIC” és la segona producció d’Escenes, música en moviment, d’aquesta temporada de L’Auditori, i Nao Albet n’és el director i interpreta “Words” descobrint l’univers de Samuel Beckett. El grup instrumental bcn216 és “Music”, la melodia de Feldman.

words-and-music-lauditori-voltar-i-voltar-1

En escena set músics, dos actors, Nao Albet i Jordi Figueras, i una ballarina, Anna Hierro. Únicament tres dies a la sala Tete Montoliu.

Words and Music és una peça radiofònica escrita per Samuel Beckett i musicada, originalment, pel seu cosí John S. Beckett. Enregistrada i estrenada l’any 1962 per la BBC, va ser retirada a causa de la insatisfacció del mateix Beckett.

El 1977, un any després d’haver-se conegut a Berlín, Morton Feldman i Samuel Beckett van col·laborar en l’òpera Neither i, gràcies a la seva bona sintonia, Beckett va proposar a Feldman musicar de nou Words and Music. Aquesta versió, estrenada l’any 1987 al Beckett Festival of Radio, –any de la mort de Feldman –, és la més cèlebre de l’obra.

Després de fer cua (les entrades són sense numerar), entrem a la sala Tete Montoliu. Veiem l’espai escènic cobert d’un plàstic blanc i infinitat de mànegues de plàstic transparent que s’entrecreuen una i mil vegades, a l’esquerra un enorme dipòsit d’aigua. Tot encerclat de cortines també blanques.

Surten els músics amb una bata blanca i en Nao Albet tot ell vestit de blanc. Comença. Dalt el petit escenari del fons, i darrere la cortina s’obre una porta, entra una infermera amb una persona en cadira de rodes. Estem davant d’un dels protagonistes, en Croak, un personatge que, segons llegim, existeix en algun lloc entre el so i el sentit.

Primera sorpresa, és en angles i el sobretitulat es projecta a sobre de la cortina que tapa l’escenari i que en estar frunzida no deixa llegir bé, i fins i tot en alguns moments no es pot llegir.

Continua llegint

– Teatre (49) – EL CORATGE DE MATAR (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 07.10.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

EL CORATGE DE MATAR – 

Dura, pertorbadora, destructiva …. aquests i altres qualificatius poden definir aquesta obra de Lars Norén, l’autor suec referent del teatre contemporani europeu. Un “enfant terrible” de la literatura sueca que parla sobre les estructures familiars, sobre els conflictes de les famílies com a mirall dels conflictes socials.

Fa fred, però l’Erik prefereix deixar les finestres obertes durant la visita del seu pare, que s’ha presentat a la casa del fill per passar-hi un temps indefinit, encara que la relació s’hagi refredat visiblement després que morís la mare. Les cicatrius entre tots dos són visibles, la profunditat de les ferides, no. Qualsevol presència estranya pot pertorbar greument la violència latent d’aquest nucli familiar disgregat.

Fotografies de May Zircus

Fotografies de May Zircus

Segons comenta la directora d’aquesta proposta Magda Puyo ,”Segons Norén, és en el context familiar on surt el pitjor de l’ésser humà. Entén la família, i per extensió també la societat, com a aniquiladores de l’individu“.

Un text punyent i salvatge on l’odi, la violència i el sexe afloren constantment. Un pare, Manel Barceló, alcohòlic i violent i amb una incontrolable pulsió sexual. Un fill, Nao Abet, psicològicament inestable i a qui la mort de la mare, tres anys abans ha acabat de trastocar.

Un pare indiscret que vol saber de la intimitat d’un fill que el rebutja, que el veu com un pare amenaçador i ofegador.

Continua llegint

– Teatre – EL PÚBLICO (🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 18/12/2015

Ningú no ens havia dit que fos un text fàcil, però tampoc anàvem preparats per a la complexitat que ens vam trobar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’espai escènic de Max Glaenzel és realment espectacular; la sala gran s’ha convertit en el cap de Federico García Lorca i nosaltres hi entrem dins d’ell. Una enorme cortina de serrell platejada rodeja tota la sala i el fons de l’escenari, personatges amb la cara tapada ens mostren imatges i frases del poeta i un grup de música interpreta cançons de jazz.

El Público, escrita a Cuba l’any 1930 no va ser estrenada fins a 56 anys més tard, ens parla de teatre i de desig reprimit mitjançant un joc de mascares on conviuen realitat i ficció perseguint l’autenticitat, l’honestedat i la llibertat.

EL PUBLICO-1

Es tracta d’una mena de barreja de pensaments i sentiments de Federico García Lorca, en el que ell vol fer pales la seva homosexualitat i a la vegada vol indicar-nos el camí per poder transformar el teatre que ell considera massa aburgesat en aquella època, en un Teatre més contemporani, on a vegades la racionalitat i el realisme no és el més important i si en canvi, les imatges simbòliques que sorprenguin l’espectador a cada instant, recolzades amb bons textos que encara que també ens parlin d’amor, ho facin amb nou llenguatge.

Continua llegint

– Teatre – INCERTA GLÒRIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala petita – 28/05/2015

Un altre “top” en les nostres valoracions Voltaires i encara mes perquè realment no ens esperaven que ens agrades tant; nosaltres sí que llegim totes les opinions que ens arriben abans d’anar a veure una determinada representació i el que havíem llegit d’INCERTA GLÒRIA (sobretot de la primera part), ens havia posat una mica de “por” al cos; de nou i segurament per aquesta raó, ens ha sorprès molt favorablement, inclús jo diria que “impactat” aquesta visió escènica d’Àlex Rigola, sobre un text que no coneixíem pas de Joan Sales, sobre la guerra civil espanyola.

Incerta Glòria - TNC 1

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades, provocat per l’alçament de les forces militars que va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Incerta Glòria - TNC 2

Pel que sembla, el text de Joan Sales és realment inabastable per tal de plasmar-ho en una escenificació teatral de 3 hores i segurament el que ha fet Àlex Rigola, és simplement donar una visió resumida, tan sols una pinzellada que s’apropi a un text bellíssim i que alhora respecti al màxim l’esperit de la narració, sense importar-li massa la fidelitat exacta del test original. Val a dir, abans de continuar, que segurament no sóc del tot imparcial, per què per mi Àlex Rigola és un dels directors teatrals que més he admirat al llarg de la meva vida.

Continua llegint