Arxiu d'etiquetes: Nao Albet

– 058 – Teatre – ESPERANT GODOT (🐌🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett (temp. 19/20 – espectacle 036) – 2019.11.26

ESPERANT GODOT (temp. 19/20 – espectacle nº 036)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir era dia d’estrena a La Beckett, dins del cicle Samuel Beckett es feia la primera de les representacions d’ESPERANT GODOT amb traducció de Josep Pedrals i dirigida per en Ferran Utzet. Nosaltres vam tenir la sort de poder anar a la prèvia de dimarts.

Cartell a l’entrada de la Sala Beckett

Tal com ens van explicar a la roda de premsa el Cicle Samuel Beckett consta de diferents activitats que es fan en homenatge al dramaturg irlandès en el trentè aniversari de la seva mort, data coincident amb l’aniversari de l’apertura de la Sala Beckett. Com comenta Toni Casares (director de la sala) en el programa de mà:

“Les obres de Samuel Beckett són un tauler de joc en què les peces (persones, personatges, esborranys de persona) malden per mantenir-se vives malgrat les més adverses i absurdes circumstàncies, i a vegades, fins i tot, malgrat elles mateixes.”

La Sala Beckett produeix per primera vegada una de les obres cabdals de l’autor i de la literatura dramàtica contemporània.

ESPERANT GODOT de Samuel Beckett (1906-1989) es va estrenar a París el 1953 amb direcció de Roger Blin i des de la seva estrena ha generat una multitud de tesis, interpretacions i anàlisis des de lectures de clara significació religiosa a altres marcadament èpiques, militars o existencialistes.

Els protagonistes, dos vagabunds, Vladimir i Estragó, al costat d’un arbre, esperen que arribi Godot, amb qui sembla tenen una cita. El públic no arribarà a saber qui és Godot ni quin assumpte han de tractar amb ell.

Continua llegint →

– Roda de premsa – FALSESTUFF – TNC – 2018.06.22 (temp. 17/18 – RdP 100)

Deixa un comentari

RdP – FALSESTUFF – (temp. 17/18 – RdP nº 100)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Miquel Gascón –

Segona RdP d’ahir divendres …. i de La Villarroel al Teatre Nacional de Catalunya, traient el fetge per la boca per poder arribar a temps.

Pot una falsificació acabar superant l’original? S’ho pregunten dos dels valors més joves i desacomplexadament innovadors de l’escena catalana actual, Nao Albet i Marcel Borràs acompanyats d’un repartiment molt jove i inesperat; ells tenen una edat similar a Nao i Marcel, però parlen idiomes diferents i pertanyen també a nacionalitats diferents.

Una RdP una mica peculiar, ja que comença tot amb una falsificació, on Francesc Casadesús i Xavier Albertí es fan passar de sobte per en Nao i Marcel.

Suposem que els membres de l’equip de joves artistes en el moment de treballar s’entenen en anglès, malgrat que la RdP, Nao i Marcel (els autèntics), ens transmeten les seves idees en un perfecte català. Ens expliquen que el títol de FALSSESTUFF l’han agafat de prestat falsejant-lo, ja que la proposta que presenten té molt poc a veure amb el personatge de Sir John Falstaff que apareix en tres drames de William Shakespeare. Malgrat tot, es tracta d’una proposta que des de l’inici a la seva fi parla de TEATRE.

L’espectacle va de falsificacions en l’art i sobretot vol fer reflexionar sobre l’originalitat, sobre les còpies, de com es pot ser original avui en dia en Teatre, quan sembla que vivim en una societat on tot és saturació.

Continua llegint →

– Teatre (276) – IVÀNOV (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure Monjuïc – 07.05.2017

1 resposta

IVÀNOV –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Moltes expectatives per poder veure aquesta versió que l’Àlex Rigola ha fet sobre el text d’Anton Txékhov. Havíem sentit opinions de tota mena i la veritat és que teníem forces ganes de tenir la nostra. Vam anar diumenge dia 7 per poder assistir al col·loqui post funció que tindria lloc en acabar la representació.

I quan sortim ens adonem que tenim disparitat d’opinions, a l’Imma li ha agradat força, al Miquel no tant, malgrat lo “rigolaire” que se sent.

Ivànov és la història d’un home atrapat entre la fi d’un món i la por de viure. Sol, desagradat de tot i de tothom, antipàtic i lúcid. La primera peça ‘major’ de Txékhov, el primer Txékhov d’Àlex Rigola.

Una peça que l’autor va escriure en deu dies, l’any 1887, i que va tenir una estrena molt accidentada a Moscou. Txékhov la va reescriure i es va estrenar a Sant Petersburg l’any 1889. Amarat de l’esperit de Txékhov que amb 27 anys, malalt de tuberculosi i sent metge, ja sabia que la seva, seria una curta vida. Ivànov és un personatge controvertit i la seva actitud davant la malaltia de la seva dona provocaran tot tipus de respostes al seu entorn pròxim. Finalment prendrà una decisió dràstica.

Aquest espectacle tanca el recorregut Individu i societat d’aquesta temporada del Teatre Lliure, del que han format part “Revolta de bruixes”, “Relato de un náufrago”,”Jane Eyre”, “L’ànec salvatge” i “Filla del seu pare”.

En entrar a la sala Fabià Puigserver ens trobem als actors jugant amb una pilota, vestits amb la seva pròpia roba i cridant-se pels seus noms reals. A les pantalles laterals es projecten fotos personals dels mateixos actors. Els espectadors a banda i banda de l’escenari.

Continua llegint →

– Teatre (165) – WORDS AND MUSIC – Nao Albet i BCN216 (🐌) – L’Auditori – Sala 3 Tete Montoliu – 27.01.2017

4 respostes

WORDS AND MUSIC – Nao Albet i BCN216 –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Feia dies que havíem comprat les entrades per anar a veure aquest espectacle que ens feia especial il·lusió, una proposta de Nao Albet, al que admirem i seguim d’ençà que el vam veure treballar per primera vegada.

…. i va resultar un absolut desencís, per diversos motius….

“WORD and MUSIC” és la segona producció d’Escenes, música en moviment, d’aquesta temporada de L’Auditori, i Nao Albet n’és el director i interpreta “Words” descobrint l’univers de Samuel Beckett. El grup instrumental bcn216 és “Music”, la melodia de Feldman.

words-and-music-lauditori-voltar-i-voltar-1

En escena set músics, dos actors, Nao Albet i Jordi Figueras, i una ballarina, Anna Hierro. Únicament tres dies a la sala Tete Montoliu.

Words and Music és una peça radiofònica escrita per Samuel Beckett i musicada, originalment, pel seu cosí John S. Beckett. Enregistrada i estrenada l’any 1962 per la BBC, va ser retirada a causa de la insatisfacció del mateix Beckett.

El 1977, un any després d’haver-se conegut a Berlín, Morton Feldman i Samuel Beckett van col·laborar en l’òpera Neither i, gràcies a la seva bona sintonia, Beckett va proposar a Feldman musicar de nou Words and Music. Aquesta versió, estrenada l’any 1987 al Beckett Festival of Radio, –any de la mort de Feldman –, és la més cèlebre de l’obra.

Després de fer cua (les entrades són sense numerar), entrem a la sala Tete Montoliu. Veiem l’espai escènic cobert d’un plàstic blanc i infinitat de mànegues de plàstic transparent que s’entrecreuen una i mil vegades, a l’esquerra un enorme dipòsit d’aigua. Tot encerclat de cortines també blanques.

Surten els músics amb una bata blanca i en Nao Albet tot ell vestit de blanc. Comença. Dalt el petit escenari del fons, i darrere la cortina s’obre una porta, entra una infermera amb una persona en cadira de rodes. Estem davant d’un dels protagonistes, en Croak, un personatge que, segons llegim, existeix en algun lloc entre el so i el sentit.

Primera sorpresa, és en angles i el sobretitulat es projecta a sobre de la cortina que tapa l’escenari i que en estar frunzida no deixa llegir bé, i fins i tot en alguns moments no es pot llegir.

Continua llegint →

– Teatre (49) – EL CORATGE DE MATAR (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 07.10.2016

4 respostes

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

EL CORATGE DE MATAR –

Dura, pertorbadora, destructiva …. aquests i altres qualificatius poden definir aquesta obra de Lars Norén, l’autor suec referent del teatre contemporani europeu. Un “enfant terrible” de la literatura sueca que parla sobre les estructures familiars, sobre els conflictes de les famílies com a mirall dels conflictes socials.

Fa fred, però l’Erik prefereix deixar les finestres obertes durant la visita del seu pare, que s’ha presentat a la casa del fill per passar-hi un temps indefinit, encara que la relació s’hagi refredat visiblement després que morís la mare. Les cicatrius entre tots dos són visibles, la profunditat de les ferides, no. Qualsevol presència estranya pot pertorbar greument la violència latent d’aquest nucli familiar disgregat.

Fotografies de May Zircus

Segons comenta la directora d’aquesta proposta Magda Puyo ,”Segons Norén, és en el context familiar on surt el pitjor de l’ésser humà. Entén la família, i per extensió també la societat, com a aniquiladores de l’individu“.

Un text punyent i salvatge on l’odi, la violència i el sexe afloren constantment. Un pare, Manel Barceló, alcohòlic i violent i amb una incontrolable pulsió sexual. Un fill, Nao Abet, psicològicament inestable i a qui la mort de la mare, tres anys abans ha acabat de trastocar.

Un pare indiscret que vol saber de la intimitat d’un fill que el rebutja, que el veu com un pare amenaçador i ofegador.

Continua llegint →

– Teatre – EL PÚBLICO (🐌🐌+ 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 18/12/2015

5 respostes

Ningú no ens havia dit que fos un text fàcil, però tampoc anàvem preparats per a la complexitat que ens vam trobar.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

L’espai escènic de Max Glaenzel és realment espectacular; la sala gran s’ha convertit en el cap de Federico García Lorca i nosaltres hi entrem dins d’ell. Una enorme cortina de serrell platejada rodeja tota la sala i el fons de l’escenari, personatges amb la cara tapada ens mostren imatges i frases del poeta i un grup de música interpreta cançons de jazz.

El Público, escrita a Cuba l’any 1930 no va ser estrenada fins a 56 anys més tard, ens parla de teatre i de desig reprimit mitjançant un joc de mascares on conviuen realitat i ficció perseguint l’autenticitat, l’honestedat i la llibertat.

Es tracta d’una mena de barreja de pensaments i sentiments de Federico García Lorca, en el que ell vol fer pales la seva homosexualitat i a la vegada vol indicar-nos el camí per poder transformar el teatre que ell considera massa aburgesat en aquella època, en un Teatre més contemporani, on a vegades la racionalitat i el realisme no és el més important i si en canvi, les imatges simbòliques que sorprenguin l’espectador a cada instant, recolzades amb bons textos que encara que també ens parlin d’amor, ho facin amb nou llenguatge.

Continua llegint →

– Teatre – INCERTA GLÒRIA (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala petita – 28/05/2015

9 respostes

Un altre “top” en les nostres valoracions Voltaires i encara mes perquè realment no ens esperaven que ens agrades tant; nosaltres sí que llegim totes les opinions que ens arriben abans d’anar a veure una determinada representació i el que havíem llegit d’INCERTA GLÒRIA (sobretot de la primera part), ens havia posat una mica de “por” al cos; de nou i segurament per aquesta raó, ens ha sorprès molt favorablement, inclús jo diria que “impactat” aquesta visió escènica d’Àlex Rigola, sobre un text que no coneixíem pas de Joan Sales, sobre la guerra civil espanyola.

Joan Sales va dedicar la major part dels seus esforços creatius a bastir el que seria la gran novel·la catalana sobre la Guerra Civil. Un retrat d’una admirable cruesa de detalls i d’una ferma duresa contra els excessos de tots dos bàndols, que sense perdre fortalesa en les conviccions ideològiques del seu autor, en cap moment evita caure en les postures maniquees que tan sovint han facilitat l’elaboració de discursos reduccionistes sobre aquell conflicte de dolorosa resolució.

L’obra mestra de Sales ressegueix la vida al front i la rereguarda a partir dels diferents punts de vista de tres joves amics que van combatre junts al front d’Aragó, i que estan alhora units i separats pel seu amor cap a dues figures femenines que viuen la realitat de les rereguardes oposades, provocat per l’alçament de les forces militars que va desencadenar el conflicte bèl·lic.

Pel que sembla, el text de Joan Sales és realment inabastable per tal de plasmar-ho en una escenificació teatral de 3 hores i segurament el que ha fet Àlex Rigola, és simplement donar una visió resumida, tan sols una pinzellada que s’apropi a un text bellíssim i que alhora respecti al màxim l’esperit de la narració, sense importar-li massa la fidelitat exacta del test original. Val a dir, abans de continuar, que segurament no sóc del tot imparcial, per què per mi Àlex Rigola és un dels directors teatrals que més he admirat al llarg de la meva vida.

Continua llegint →

– Teatre – SAFARI PITARRA (*****) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Tallers 12/06/2014

4 respostes

A vegades un espectacle es valora per un conjunt d’aspectes, que per si sols i valorats de forma independent, no arribarien potser a ser considerats; però el bon treball d’un grup de gent entusiasmada per la seva professió teatral, aconsegueixen aixecar un dels millors espectacles de la temporada. Aquesta temporada al TNC, únicament han assolit 2 produccions, les cinc estrelles de “Voltar i Voltar” …. “Doña Rosita la Soltera” i “La Rosa tatuada”, ambdues amb textos extraordinaris d’escriptors consagrats.

Ara però, també fem pujar al nostre pòdium particular aquesta producció “SAFARI PITARRA”, que amb un text absolutament desenfadat i escrit “fa una estona” per dos autors dels que creiem no haviem vist cap obra fins ara,…. arriba a dalt de tot perquè darrera d’ells un equip d’actors i tècnics enamorats amb la seva feina, han aconseguit el que era impensable.

Novell jòch dramátich d’expedició theatral, que lo famolenc matrimonio artístich de’n Jordi Oriol y’n Josep Pedrals ha tingut la titánica humorada d’escriure –per encárrech remunerat i en’l catalá qu’antes se parlava– alrededor d’aquest Mestre del Gayre Saber fer riure, dit fundador de lo teatro catalá y considerat aixins pertot lo mòn mundial (fora esclar, de las fronteras d’aquest pays de vetas y fils lo qual no sap pas que lo seu propio genoma porta ‘l virus de lo grand poeta Serafí).

Puix si això de revisar ho fem ab Shakespeare, Ibsen y ab los clássichs forasters, que no sòn altra cosa que ficcions y encar de terra estranya; perqué no ho havém de fer ab las produccions de casa y sobre tot ab un mestre com ha sigut i fou aquell bandarra? D’ell sòn los versos: que podrias trobar, / y’m pots ben creure, trabas mils, / puix per més que xich ne siga / no és un regne una botiga / de vendre betas y fils. Ah! Si tots los que’ns governan seguissin eix saludable consell, otro gallo nos cantara que diuhen a ponent; peró ells cada dia ho consideran més botiga y cada dia’ns foten més fil.

Per’xo haurian de demanar tots los aymants de les lletres patrias que las Gatadas de’n Pitarra fóssen gravadas en lletras d’or en l’escambell d’aquell monument del plà de las comedias, que avuy per avuy no ha vist altra cosa que las titolas de quatre pixaners y las manyas d’unas quantas pajilleras.

Fotografies May/Zircus-TNC

Sabíem per un twit que ens va arribar el mateix dia de l’estrena, que ens ho passaríem be, però no ens imaginàvem mai que seria un espectacle tan esbojarrat; segurament el mes esbojarrat que hem vist mai… però compte !!!…. un espectacle que paga la pena veure, perquè no es un espectacle buit , tot al contrari del que sembla a priori, te molt contingut; no es tan sols un “divertimento”… el que es diu te molt malla llet, es crític especialment amb la classe corrupta política, però també amb el mateix mon teatraire i entre broma i broma i sense pels a la llengua va denunciant fets que ens afecten molt directament. Es l’espectacle TOTAL…. i no, … no es tracta d’un òpera, però es un treball de “xinos” que aconsegueix barrejar moltes arts escèniques, des de Teatre de text, Teatre musical, Circ, mímica, màgia, musica en directe i humor, molt humor que fa que tot plegat aconsegueixi arribar a ser una de les millors propostes de la temporada del TNC i de tot l’àmbit teatral de Catalunya.

Continua llegint →

– Teatre – BALL DE TITELLES (**) – Teatre Nacional de Catalunya – 21/12/2012

Deixa un comentari

Per MIQUEL GASCÓN …

Canvi de cicle; després de molts dies de música tornem al Teatre que amb tota seguretat és l’activitat cultural que ens agrada mes. Divendres 21/12/2012, el primer dia de l’hivern i el que havia de ser l’ultim de l’existencia del planeta terra, segons els antics Maies, anem al Teatre Nacional de Catalunya a veure la representació de BALL DE TITELLES amb un text de Ramon Vinyes i dirigit per Ramon Simó.

Ball de titelles - cartell

Ramon Vinyes (Berga, 1882–Barcelona, 1952) va escriure Ball de titelles abans de 1930, probablement en un dels seus exilis a Barranquilla (Colòmbia), on va treballar com a periodista a la prestigiosa revista Voces o al diari La Nación. Literat convençut, Vinyes és tan desconegut a Catalunya com valorat a Colòmbia, on se’l considera un dels grans dinamitzadors culturals del segle XX i pare espiritual de tota una generació encapçalada per Gabriel García Márquez, que el va homenatjar a la novel·la Cien años de soledad amb el personatge d’«el sabio catalán», un «hombre que lo había leído todo».

A Ball de titelles, Ramon Vinyes converteix la metàfora del vol en realitat i fa que la nit de Nadal aparegui un noi amb ales en un bordell d’una ciutat de muntanya. El bordell és, com ha estat moltes vegades en la història de la literatura, una metàfora de la societat. Hi trobarem la madame, les meuques, els servents i totes les autoritats locals. Aquí tothom juga el seu paper. Amb l’arribada del Jove de les Ales, l’equilibri social es trastoca. El Jove de les Ales, innocent, vingut d’un món imaginari, aprendrà a poc a poc a conèixer el món. Tots el voldran utilitzar: dretes, esquerres, Església… per tal que certifiqui les seves veritats i el seu poder. I tots el voldran eliminar, per estalviar-se noses. A la casa de meuques, com seria d’esperar, el Jove de les Ales també hi descobreix l’amor: l’amor de la Remei, la mestressa, un amor alhora sincer i mentider que, per sobreviure, li acabarà tallant les ales.

Continua llegint →

– Teatre – L’HABITACIÓ BLAVA (***+) (The Blue Room) – Teatre Romea

20 respostes

Ahir divendres 4 de maig de 2012 (deixem per uns dies el festival de cinema d’Autor), retornem al Teatre, aquesta vegada al Romea, per tal de veure una de les representacions mes esperades de la temporada… L’HABITACIÓ BLAVA (The Blue Room) del autor David Hare (Adaptació lliure de La Ronda d’Arthur Schnitzler).

Inspirada en La Ronda, d’Schnitzler, David Hare ens enfonsa en una brillant meditació sobre els homes i les dones, el sexe i la condició social, els actors i el teatre. La versió de The Blue Room, estrenada al Donmare Warehouse de Londres el 1998, i encapçalada per Nicole Kidman i Iain Glen va rebre els elogis per part de la crítica.

Un dels aspectes mes humans i mes “animals” també que existeix al llarg de la nostra vida …es el desig sexual per una persona desconeguda… per una persona que no es tracta ni tan sols d’una persona “estimada” i evidentment no es la nostra parella habitual. Es present en totes les vides, en la de qualsevol ser humà i el mes curiós es que s’intenta amagar sempre, ja que a la nostra cultura esta molt mal vist… ara i al llarg de l’historia. Tenir desig sexual forma part de nosaltres mateixos, de la nostre naturalesa, però ens veiem amb la necessitat de simular que no ho sentim…. únicament tenim que tenir sexe amb la nostra parella, amb la que estimem si o si (diuen que fins que la mort ens separi)…. però això no es cert i tots ho sabem…existeix i es real; forma part d’aquest desig precisament “el perill” o ” el risc” en el que ens aboquen a l’engany, a la “aventura” desconeguda, quant de sobte apareix l’oportunitat (o no) de tenir una relació sexual esporàdica i sobretot secreta.

Continua llegint →