Arxiu d'etiquetes: Oscar Valsecchi

– Teatre (288) – RICARD III (🐌🐌🐌+🐚) – TNC Sala Gran – 24.05.2017

RICARD III

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Ja ho havíem intuït a la roda de premsa i ens ho havien dit els que ja l’havien vist, Ricard III es Lluís Homar, un “monstre” dalt l’escenari que dóna vida a un altre monstre, a una persona que es defineix ella mateixa com a dolenta.

Lluís Homar es posa a la pell del rei més controvertit entre tots els grans personatges creats pel monstre de Stratford, per protagonitzar aquest magnètic viatge al fons de l’ànima humana i al dolor que poden causar les dificultats d’acceptar la pròpia identitat. Un periple colpidor, amb una teatralitat explosiva hereva dels grans retaules dramàtics medievals.  L’ascensió imparable d’un ésser marginat a causa de les deformitats físiques, que amb el seu afany insaciable de poder arribarà a ocupar el tron d’Anglaterra fins que s’acabarà trobant atrapat en el remolí dels seus propis buits, disposat a oferir tot el regne per un simple cavall que li permeti continuar la seva lluita.

Albertí ens presenta Ricard III com un home ferit, que com a reacció a la seva condició física i al rebuig que ha sentit des de petit, treu la fúria i la violència per aconseguir arribar al poder. Ens presenta la dualitat entre el dolor humà i la utilització dels mecanismes de poder per apaivagar-lo i que provoquen més dolor. En paraules de l’actor protagonista: Ricard III neix malvat o el fan actuar així les circumstàncies?

Amb la complicitat del seu cosí Buckingham (no ens ha convençut la interpretació de Joel Joan) ordeix una estratègia per arribar al poder i que sigui el mateix poble qui li demani que es converteixi en el rei d’Anglaterra. En aquesta escena Lluís Homar que aparentment està pregant, està situat en un plànol per damunt (a sobre de l’estructura metàl·lica) del seu cosí i dels membres del poble que li demanen que accepti ser rei.

Continua llegint

– Teatre (113) – LES NOCES DE FIGARO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 04.12.2016

LES NOCES DE FIGARO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792).

Segons va explicar en Lluís Pasqual a la roda de premsa, aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades. Es va poder veure a Madrid i Sevilla (1991/92), Düsseldorf i Stuttgart (1992/93), A Corunya, Barakaldo, Logronyo i Pamplona (1993/94), i Alacant, Bilbao, Córdova, Múrcia, Toledo i València (1994/95).

les-noces-de-figaro-teatre-lliure

En aquella ocasió el paper protagonista l’interpretava Lluís Homar que ha estat l’escollit per portar la direcció d’aquesta nova proposta.  En paraules del mateix Lluís Homar:

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer és intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.

La trama d’aquesta òpera bufa ens situa anys després de la primera part, a Sevilla, on som testimonis del desig que sent el comte d’Almaviva (Joan Carreras) per Susanna (Mar Ulldemolins), cambrera de la comtessa (Mónica López)  i promesa de Fígaro (Marcel Borràs). Un amor que el jove Fígaro impedeix astutament amb la complicitat de Susanna i la comtessa i que posa en evidència el comte davant els seus servents. Una veritable comèdia d’embolics i portes.

Continua llegint

– Teatre – RATON (🐌🐌🐌) – Sala Fènix – 19/12/2015

El dissabte de la setmana passada, uns dies abans de Nadal, vàrem comprovar novament que el bon Teatre sovint pot situar-se en el treball artesanal que s’exhibeix sovint a les Sales petites de Teatre de Barcelona. RatOn, és una d’aquestes propostes que s’ha estat representant pocs dies a la Sala Fènix, en ple cor del barri del Raval, a quatre passes de la rambla del Raval i que té una capacitat de menys de 50 butaques.

cartel-RatOn-RatOn, és una producció teatral realitzada per pur amor al Teatre, amb el treball d’un petit grup de persones, les que formen ToTum TeaTre, les quals han treballat sense cap remuneració per tal d’aixecar un text teatral ple de simbolismes que ens fa reflexionar sobre les “pors” que pateix constantment l’ésser humà.

En un món oníric dos personatges es troben, un humà i una rata.

Aquest encontre ens acosta a les fragilitats i a les pors de l’ésser humà.

Aquest espectacle és un treball d’investigació sobre la possibilitat d’utilitzar el llenguatge visual còmic i la seva manera d’explicar una història amb imatges.

Continua llegint

– Teatre – L’ART DE LA COMÈDIA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Gran – 13/02/2015

Dos dies seguits de Teatre Nacional de Catalunya, i així com ahir no ens va acabar de fer el pes la producció “No feu bromes amb l’amor”, avui el que hem vist ens ha satisfet plenament i hem estat a un pèl de classificar-la amb la màxima puntuació “cargolaire”.

L'art de la comedia - TNC - cartellL’ART DE LA COMÈDIA va ser escrita l’any 1964, pel dramaturg napolità Eduardo De Filippo (1900 – 1984) i sembla que ell mateix, li tenia una especial estimació a aquest text; segurament una de les raons era perquè el seu argument parla essencialment de TEATRE; tot i així aquesta obra no va tenir un èxit immediat després de la seva estrena, però ha anat aconseguint reconeixement a mesura que ha anat passant el temps, fins que ara mateix, està considerada una de les grans obres del segle XX.

Eduardo De Filippo, és un dels meus dramaturgs de capçalera i aquí a casa nostre hem pogut veure i gaudir, moltes de les seves obres, entre les que jo destacaria per sobre de totes, un parell que varen tenir un gran èxit a Barcelona: Natale in casa Cupiello (1931) i Sabato, domenica e lunedi (1959).

En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, acceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social. Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista només faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que des d’aleshores visitaran l’espai públic.

L'art de la comedia - TNC 2

L’ART DE LA COMÈDIA és un veritable “manifest” del teatre polític, una denúncia de Eduardo De Filippo a la censura ideològica, dirigida directament a un tipus d’art teatral, que intenta sensibilitzar les consciències dels ciutadans amb la mostra explícita dels problemes reals de la societat. El “Teatre” i els seus protagonistes (autors, directors i actors) es veuen obligats a patir censures brutals dels governs, i consignes per tal de què la “cultura de masses” sigui menys “política” i molt més de “divertimento”. Torna a plantejar de nou el debat etern, sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat.

Continua llegint