Arxiu d'etiquetes: Pau Vinyals

– 172 – Teatre – SOLITUD  (🐌🐌🐌) —– Teatre Nacional de Catalunya (temp. 19/20 – espectacle 118) – 2020.03.03

SOLITUD (temp. 19/20 – espectacle 118)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dimarts passat vam poder assistir, a la sala Petita del TNC, a una prèvia de SOLITUD, un espectacle vinculat a l’Epicentre Pioneres, que ens van presentar en roda de premsa el passat dia 27 de febrer (podeu veure AQUÍ aquella ressenya).

SOLITUD és la versió teatral que ha fet Albert Arribas del text de Caterina Albert (La Escala, 1869-1966) més coneguda com a Víctor Català, i que Alicia Gorina dirigeix.

Va per endavant el que la mateixa Alicia Gorina diu en el programa de mà ,quan escriu que probablement aquesta sigui una proposta condemnada al “fracàs” per la impossibilitat de plasmar la descripció del paisatge i la simbiosi entre aquest i el cos femení de la protagonista….. jo em pregunto, és de fet Solitud una obra de teatre impossible? O una novel·la sorprenentment teatral? 

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies de May Circus

SOLITUD ens descobreix un personatge femení apassionant, magníficament interpretat per Maria Ribera. Mila ens explica la seva pròpia història, un viatge vital que inicia al costat del seu marit Matias (Oriol Guinart) fins a arribar al seu destí on han de tenir cura d’una ermita.

L’ermita dedicada a Sant Ponç. Allà es troben amb un pastor (Pol López) i un nen de vuit anys, en Baldiret (un joveníssim Adrià Salazar) que l’acompanya. En el poble un jove, l’Arnau (Pau Vinyals) i en el bosc un ànima (Pepo Blasco). Mila, insatisfeta amb el seu matrimoni i la seva vida, defensa les seves passions i s’embarca en un intens viatge interior i emocional.

SOLITUD és un periple d’una enorme intensitat vital, marcat per la magnètica descoberta del desig, el cru aprenentatge de la soledat i la lúcida comprensió dels dolors que pesen sobre el món.

Aquesta proposta teatral conserva la riquesa literària de la novel·la muntanyenca original, i la seva posada en escena és un projecte personal de l’Alícia Gorina, que busca reivindicar l’obra i l’autora fora del context acadèmic.

Continua llegint

– 139 – Teatre – SUITE TOC núm. 6  (🐌🐌🐌🐌🐌) – L’Auditori – (temp. 19/20 – espectacle 088) – 2020.02.01

SUITE TOC núm. 6 (temp. 19/20 – espectacle nº 088)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Després de forces intents, per fi hem pogut veure aquesta proposta de Les Impuxibles que “se’ns havia escapat” d’ençà de la seva estrena en març del 2019 a la Sala Beckett.

SUITE TOC núm.6 és una peça de Les Impuxibles amb Judith Pujol (traducció) i María Velasco (text), que parla dels col·lectius silenciats i els trastorns mentals, que dissabte i diumenge s’ha pogut veure de nou a la Sala 3 de l’Auditori de Barcelona, amb totes les entrades exhaurides.

A l’escenari acompanyen a les germanes Peya, Èlia Farrero, Pau Vinyals i Adrià Viñas.

This slideshow requires JavaScript.

Les Impuxibles és el resultat de la fusió artística de dues germanes, una pianista i una ballarina, la Clara Peya i l’Ariadna Peya. Una fusió que conté la potència de la qualitat artística de cada una per separat i l’harmonia del vincle que les uneix.

Elles treballen la barreja de llenguatges fusionant música, dansa i altres disciplines escèniques, com a resultat d’aquest treball, Les Impuxibles han creat un llenguatge propi. Espectacles com “Aüc, el so de les esquerdes” ó “Limbo” ón queda pales el seu compromís social fent servir l’art com altaveu.

En aquest espectacle incorporen la llengua de signes com un llenguatge escènic més.

La simptomatologia del TOC (Trastorn Obsessiu Compulsiu) és el tema central d’aquesta peça SUITE TOC núm.6, una proposta que vol desestigmatitzar els trastorns mentals en general, redefinint els relats oficials de la malaltia.

Segons comenta Clara Peya, que té diagnosticat aquest trastorn, “és un tema encara tabú en la societat, i creiem que s’ha de parlar“. I l’Ariadna Peya incorpora a la peça la seva pròpia experiència …”als cuidadors cal cuidar-los en un moment molt emotiu on reivindica les seves pròpies necessitats” …. Perquè ocupes tant d’espai ?

Continua llegint

– Teatre – L’HOSTALERA (nou repartiment) (🐌🐌🐌+🐚) – Biblioteca de Catalunya – 2017.12.30 (temp. 17/18 – esp. nº 152)

L’HOSTALERA (temp. 17/18 – espectacle nº 152)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir dissabte vàrem anar al Teatre per última vegada dins de l’any 2017 i ho vàrem fer en companyia dels nostres fills que han vingut de Suècia a passar el Nadal. Per això vam escollir L’HOSTALERA, una proposta que teníem la seguretat que els agradaria, perquè nosaltres ja l’havíem vist ara fa gairebé un any al mateix espai de la Biblioteca de Catalunya…. i llavors ens vam divertir molt i fins i tot li vam atorgar la màxima qualificació “voltaire” de 5 cargols.

Com ja vaig comentar a la ressenya de la roda de premsa, que es va celebrar el passat novembre, la reposició no s’ha pogut fer amb el mateix repartiment, perquè els actors masculins estan ara mateix treballant amb altres projectes i únicament repeteixen cast en els tres papers de dona, les actrius Laura Aubert (Mirandolina) i en papers més secundaris Júlia Barceló i Alba Pujol.

This slideshow requires JavaScript.

Ernest Villegas substitueix a David Verdaguer en el paper de “Ripafratta”, Oriol Guinart substitueix a Marc Rodríguez en el paper del compte d’Albafiorita, Jordi Llovet substitueix a Javier Beltrán en el paper del marquès de Forlipopoli i Pau Vinyals substitueix a Jordi Oriol, en el paper del fidel Fabrizzio.

Malgrat que tots quatre són actors de reconegut prestigi, a nosaltres cap d’ells ens ha acabat de convèncer i segurament això és per culpa del record que tenim d’aquelles altres interpretacions que ens van enamorar ara fa poc més d’un any.

Com de segur ja coneixeu, es tracta d’una comèdia escrita per Carlo Goldoni, plena de preguntes sobre el sexe, l’enamorament, l’amor … on comença un i acaba l’altre? … Sabem diferenciar quan un o l’altre ens arrosseguen?…i si no ens arrosseguen?. Una història en el que veiem una lluita entre dues bèsties tocades per la passió, l’amor i el joc de seducció. Una reflexió que Goldoni ens vol fer sobre la diferència entre l’amor romàntic i l’amor pragmàtic.

Continua llegint

– Teatre (212) – FILLA DEL SEU PARE (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – 18.03.2017

FILLA DEL SEU PARE

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Al mes del desembre de 2015 es va estrenar aquesta versió lliure de Hedda Gabler dins del Festival Temporada Alta, amb la firma del jove dramaturg gironí Aleix Aguilà i la direcció de Pau Miró. Els intèrprets formen part de la companyia Solitària i treballen plegats per primer cop en aquesta proposta: Júlia Barceló, Pol López i Pau Vinyals.

Partint de la trama del seu autor, Henrik  Ibsen, Aleix Aguilà ha refet la història limitant l’acció a la nit de cap d’any i l’endemà. Amb una mirada desacomplexada,  aconsegueix traslladar el personatge, les seves frustracions i la seva crisi existencial al món contemporani. Un món on vivim amb una obsessió malaltissa per mostrar-nos als altres, per aparentar ser el que els altres volen que siguem i mantenir-nos actius a les xarxes socials.

Hedda Gabler és una dona brillant que intenta encaixar en un clixé ben mediocre. Aquest esforç és devastador per a ella i per a tothom que l’envolta.

A partir de la veu de Hedda Gabler, escoltada des de l’actualitat, ens qüestionem quin és el paper de la dona avui dia. Hedda, una magnífica Júlia Barceló,  és una dona atrapada en la superficialitat de la societat i que es mostra incapaç de superar la buidor que aquesta mateixa societat li provoca. Ella presenta una gran addició a mostrar-se en primera línia en l’aparador de la societat i les xarxes són el mitjà per fer-ho. Però aquest fet no elimina la seva sensació de solitud i la seva voluntat autodestructiva.

Únicament tres personatges, tres magnífics actors amb una química extraordinària entre ells i que ens regalen moments realment esplèndids.

L’acció se situa en un ambient burges, el matrimoni Tesman ha tornat del seu llarg viatge de nuvis amb motiu de la mort d’una tieta. Han hagut d’interrompre un viatge que ja durava sis mesos. Un àtic de luxe amb una gran terrassa i unes esplèndides vistes sobre la ciutat. Jorgen Tesman (Pau Vinyals) és escriptor i espera aconseguir un càrrec de director a la Biblioteca Nacional, que l’ha de permetre mantenir el nivell de vida i pagar el pis. Encara no estan del tot instal·lats i un piano presideix la sala.

Continua llegint

– Teatre (113) – LES NOCES DE FIGARO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 04.12.2016

LES NOCES DE FIGARO

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Moltes ganes de veure aquesta nova/vella proposta d’aquest clàssic de Beaumarchais, escrit entre el 1777 i el 1780, i que és la segona obra de la trilogia començada amb “El barber de Sevilla” (1772) i acabada amb “La mare culpable” (1792).

Segons va explicar en Lluís Pasqual a la roda de premsa, aquesta va ser l’obra escollida per commemorar el 40è aniversari del Teatre Lliure que va iniciar les seves representacions a Gràcia el 2 de desembre del 1976. Les Noces de Figaro que va aixecar en Fabià Puigserver, va ser estrenada el 7 de febrer del 1989 i va representar un reconeixement de la feina que s’estava desenvolupant al Lliure, va ser un èxit de públic i va fer gira durant quatre temporades. Es va poder veure a Madrid i Sevilla (1991/92), Düsseldorf i Stuttgart (1992/93), A Corunya, Barakaldo, Logronyo i Pamplona (1993/94), i Alacant, Bilbao, Córdova, Múrcia, Toledo i València (1994/95).

les-noces-de-figaro-teatre-lliure

En aquella ocasió el paper protagonista l’interpretava Lluís Homar que ha estat l’escollit per portar la direcció d’aquesta nova proposta.  En paraules del mateix Lluís Homar:

Des del més gran respecte al muntatge, i amb un profund agraïment a tot el que el Lliure m’ha donat al llarg de tants anys, em poso il·lusionat a procurar tornar a omplir de vida un muntatge ple d’allò que per al Fabià significava el teatre: joc, generositat, saviesa i un grandíssim amor i esperit de servei cap al públic. Jo llavors vaig ser-ne el Fígaro; avui, no pocs anys després, m’encarreguen que redirigeixi aquell muntatge. I el que em ve més de gust de fer és intentar transmetre aquell preciós esperit de vida i de teatre a un nou grup d’actors perquè, prenent el testimoni d’aquells que de la mà d’en Fabià el vàrem fer, amb el seu contrastat talent i entusiasme, puguin aportar tot allò de bo que el pas dels anys hagi afegit a l’exercici del nostre ofici. Amb tot el meu amor per tots aquells que l’estrenàvem el 1989, i amb tot el meu amor cap a aquells que avui ens posem a treballar, no puc més que agrair al Lliure i al Lluís Pasqual aquesta bonica oportunitat.

La trama d’aquesta òpera bufa ens situa anys després de la primera part, a Sevilla, on som testimonis del desig que sent el comte d’Almaviva (Joan Carreras) per Susanna (Mar Ulldemolins), cambrera de la comtessa (Mónica López)  i promesa de Fígaro (Marcel Borràs). Un amor que el jove Fígaro impedeix astutament amb la complicitat de Susanna i la comtessa i que posa en evidència el comte davant els seus servents. Una veritable comèdia d’embolics i portes.

Continua llegint

– Teatre – HAMLET (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure de Gràcia – 19/03/2016

La setmana santa ha provocat que les nostres cròniques teatraires restessin en un segon pla, a l’espera de la nostra tornada d’aquests dies de “descans” per les terres de Xàtiva; fa més d’una setmana vàrem poder veure aquesta extraordinària versió de HAMLET al Teatre LLiure de Gràcia.

This slideshow requires JavaScript.

Aquests dies hem pogut llegir diverses opinions a les xarxes socials, generalment totes positives o molt positives; el cert és que l’expectació era molt gran després de saber que les localitats per a totes les funcions estaven exhaurides abans de la seva estrena, tot i haver inclús prorrogat uns dies més del que estava previst.

Quina és la causa d’aquesta fita ?…. diuen que a causa de ser una proposta del Teatre Lliure que ha sabut promocionar molt bé, diuen que perquè està protagonitzat per Pol López, diuen que després de l’èxit d’Enric V amb el duet Pau Carrió-Pol López, diuen que … però a nosaltres tant és el que diuen, i és que teníem moltes ganes de veure aquesta producció i per això vam reservar entrades per un dels primers dies; la veritat és que no ens ha decebut gens ni mica…. ens ha agradat molt, molt i molt.

Pol López es Hamlet, un Hamlet que ens parla directament als ulls, que no parla amb ell mateix o amb Déu, que ens explica el seu profund dolor davant de la mort del seu pare, que coneix qui l’ha matat però que no sap com desemmascara-ho, que ens transmet la seva alegria i ens fa participar quan confirma la identitat de l’assassí, un Hamlet a la fi proper i humà, molt humà. El gran antiheroi shakespearià arriba convertit en un heroi de la mà de Pau Carrió.

Continua llegint

– Teatre – EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 29/11/2014

Tornem a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, per tal de veure un dels quatre espectacles que únicament es podran veure aquesta temporada, en aquesta desaprofitada i menystinguda sala, per culpa de no saber buscar solucions apropiades a la mala sonoritat que té, especialment a les darreres files.

IMG_9742.JPG

La veritat és que es tracta d’una obra de William Shakespeare, EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU, que ja coneixem prou bé, amb un argument d’embolics, mig compte de fades, que la veritat, ara mateix no ens venia massa de gust tornar-la a revisar de nou, especialment per l’argument força infantil, per molt Shakespeare que sigui; malgrat això, no ens voliem perdre la direcció de Joan Ollé, d’aquesta archi conegudíssima obra, i aquesta xafarderia malaltissa teatraire, ens atrau suficient per poder veure i valorar la seva posada en escena…. i també, perquè no dir-ho, per tal de veure un planter d’actors a l’escenari que en poquíssimes ocasions tenim la sort de veure treballar plegats a l’escenari.

L’últim cop que vàrem veure aquesta representació va ser tot just ara fa un any a temporada Alta de Girona, on la famosa troupe PROPELLER, ens va obsequiar amb una versió d’aquest mateix espectacle, veritablement inoblidable i força difícil de superar.

IMG_9740.JPG

L’obra té lloc en un bosc màgic, al qual fuig Hermia per no voler casar-se amb el promès que li ha triat el seu pare. En aquest bosc està a punt de celebrar-se el matrimoni reial de les fades, on Puck el follet vol actuar donant un filtre d’amor a una de les parelles. Equivocadament, el vessa sobre l’amant d’Hermia, produint l’efecte contrari. Els habitants del bosc han de fingir que tot ha estat un somni per tal que les parelles tornin al seu estat original, tema que Puck repeteix al final cap als espectadors.

Reconec que aquesta producció està molt treballada i el resultat és realment molt bo, especialment en la seva preciosista posada en escena, força espectacular en el que respecta a la seva escenografia, il·luminació, vestuari i so. En aquest aspecte “chapeau”. Molt positiu la música en directe i també, l’estudi que s’ha realitzat amb el moviment d’actors, que cada vegada el sé valorar més, en una producció d’aquestes característiques.

Continua llegint

– Teatre – CYRANO DE BERGERAC (*****) – Biblioteca de Catalunya

Els que em coneixeu personalment o be és ja una mica “Voltaire”, de ben segur sabreu que no es el meu fort els clàssics de Teatre i menys encara les obres escrites en vers.  Haig de reconèixer que m’agrada molt mes el Teatre contemporani que tracti temes actuals i no pas històries com Don Juan Tenorio o aquest mateix Cyrano de Bergerac.   Aquesta vegada l’Imma s’ho va fer anar per comprar les entrades el primer dia que van sortir a la venta i es que per ella entre en Pere Arquillué i jo… no se pas. Ahir 26 de maig de 2012 ens vam apropar a la Bliblioteca de Catalunya.

Edmond Rostand

L’autor d’aquest clàssic del Teatre francès i mundial és Edmond Rostand (Marsella, 1868 – París, 1918).  Cyrano de Bergerac va ser estrenada a París el 1897 al Théâtre de la Renaissance. Aquesta obra va tenir un important èxit des de les seves primeres representacions. El seu temor al fracàs amb aquesta obra va ser tal que va arribar a reunir els actors uns minuts abans de la primera representació per demanar perdó per haver involucrat en una obra tan arriscada. A partir de l’entreacte la sala aplaudia de peu i Rostand va ser felicitat per un ministre del govern després de la seva finalització li va  lliurar la seva pròpia medalla de la Legió d’honor per felicitar-lo, afegint que tan sols s’estava avançant lleugerament en el temps amb aquesta condecoració. L’obra va finalitzar amb vint minuts de aplaudiment ininterromput per part del públic. 

Abans de tot tinc que dir que em sento afalagat perquè el meu cognom GASCÓN, sigui conegut en part per aquesta obra  i també per Els tres mosqueters  d’Alexandre Dumas.

Al 1985, Josep Maria Flotats va estrenar el ‘Cyrano de Bergerac’, dirigit  per Mauizio Scaparro, en un espectacle que va tenir gran èxit i encara avui és recordat. El director del actual espectacle Oriol Broggi ha reconegut que el muntatge de Flotats és un referent per al teatre català i per a ell mateix, ja que va veure l’obra quan era un nen i va ser una de les raons que el va portar a dedicar-se al teatre.”Aquell muntatge va ser una fita, per això ningú no s’ha atrevit des d’aleshores a tornar a portar aquest clàssic als escenaris barcelonins“, ha indicat  Xavier Bru de Sala, traductor de la versió que va dirigir Flotats, que és la mateixa que ha elegit Broggi.

Continua llegint